Cinema nazi i repugnància moral

dijous, 9/01/2014

Ha començat a la Filmoteca de Catalunya el cicle de Cinema i propaganda nazi, que fins al 19 de gener oferirà algunes produccions cinematogràfiques fetes durant i al servei del Tercer Reich. Unes pel·lícules que, tal com destacà el director de la Filmoteca, Esteve Riambau, ofereixen poques ocasions de ser vistes: el govern alemany en controla curosament l’exhibició.
Riambau va explicar, en la presentació d’anit, que existeixen unes 1.200 pel·lícules nazis, 200 de les quals són clarament de propaganda. Els films versen sobre l’educació de la joventut, la lluita contra el comunisme, la posada en escena del règim, el culte a les grans personalitats i l’antisemitisme; la selecció que presenta la Filmoteca de sis films originals i quatre documentals al voltant d’aquest cinema és una mostra heterogènia d’aquestes produccions. No es presenta sovint l’oportunitat de veure aquests films –no es poden retransmetre per TV ni editar en DVD– i, quan es fa, cal que es faci en passi únic i es contextualitzi.

La presentació del film d’anit, Hitlerjunge Quex, va anar a càrrec de Vicenç Villatoro, el qual va destacar la importància cinematogràfica, política i històrica del cicle. Per a ell, “cinema nazi” no és una etiqueta cronològica sinó que significa una forma de fer cinema propagandístic. Per al nacionalsocialisme, el cinema –així com altres tecnologies de mitjans de masses– fou la base del seu triomf com a “instrument de fixació de pensament” que és. Una condició necessària per als autoritarismes europeus del segle XX, afirmà Villatoro. Hitlerjunge Quex és un film pioner de l’any 1933, quan el ministre de propaganda del govern feixista recentment establert, Joseph Goebbels, començà la seva campanya de propaganda política i manipulació amb mètodes subtils i moderns.
I la pel·lícula és una clara mostra de subtilesa –”pintada amb un pinzell més fi,” diu Villatoro–, atractivitat i modernitat. Presenta la història del jove i ingenu Heini Völker, el qual es vol apuntar a les joventuts hitlerianes malgrat la fèrria negativa familiar i de l’entorn del barri de Beussel, de clara tendència comunista; la lluita entre faccions on ell es veurà voluntàriament –i valerosament– atrapat el portarà al seu tràgic destí. El film es va estrenar a Espanya el 1939 sota l’encara més subtil títol de El flecha Quex i, segons Villatoro, inspirà la història de Raza.
La posada en escena del film nazi no té res a envejar al bon cinema clàssic americà, sent en alguns moments d’una qualitat gairebé excel·lent – i també caient, en d’altres, en la pantomima i la ingenuïtat: tics populistes dels quals no es pot desprendre. Encara que d’una forma simplista i maniqueu, la història cerca una empatia amb el jove protagonista. I segur que l’aconseguí en la dècada dels trenta, i encara l’aconseguiria avui en dia si hom no sabés tot el que la ideologia amagada rere la seva fraternitat i progrés significà realment. Els temes del film són diversos: el martiri d’un jove sense por, el conflicte generacional, la paràbola bíblica del fill pròdig… però sobretot, destacà Villatoro, és una història “sobre i a favor de la mort.” Els valors de l’heroi, que centren el discurs del nazisme amb la contraposició mercader-heroi/jueu-ari, es resumeixen primordialment en l’amor a la mort, amor que fa superior, quasi invencible, el qui l’abraça.
Però sobretot, conclogué Villatoro –malgrat la qualitat cinematogràfica i tècnica, la modernitat en la representació, l’interès que desperta un film tant difícil de projectar– sobretot és difícil de desprendre’s de la “repugnància moral” que implica veure aquestes pel·lícules.

frohe Weihnachten ’13

dimarts , 24/12/2013

bcn_brln

des d’algun punt entre Berlín i Barcelona, fa dos hiverns
frohe Weihnachten!

aus irgendwo zwischen Barcelona und Berlin, vor zwei Wintern
bon Nadal!

Berlín, un arreveure

diumenge, 28/07/2013

Explosió de llum | Light explosion (Fernsehrturm 1)

Després de quasi quatre anys d’haver arribat a Berlín refaig el camí de tornada a casa. Ja sigui per casualitat, intencionadament o una mescla de les dues coses, a partir d’aquest estiu i durant un any seré a Barcelona. No és la meva intenció de fer-me protagonista del bloc (per a això ja tinc un web, aturat, i el twitter, hiperactiu) però crec que la naturalesa del bloc requereix almenys una petita explicació ja que el contingut d’aquest se’n veurà afectat.

Reconec que deixaré Berlín amb una mescla d’alleujament i de tristesa. Últimament s’estila molt de cantar les excel·lències de viure a l’estranger (i sobretot a Berlín!) però el cert és que jo ja començo a tenir ganes d’una certa mediterraneïtat, encara que la situació econòmica no convidi a fer aquest camí. D’altra banda em recaria de no poder ser a Catalunya en aquests moments de renaixement nacional!

El regust d’aquest temps aquí és difícil de descriure. Berlín és un lloc estrany. La seva història recent, la composició de la seva societat, el seu valor polític, simbòlic, econòmic i real la fan una ciutat difícil de definir. Potser per això és tan difícil reconèixer-hi una identitat pròpia, més enllà de la pròpia identitat dels seus habitants i de la que aquests li volen donar. És un lloc perfecte per perdre-s’hi i passar desapercebut però a la llarga també és un lloc difícil per a sentir-s’hi identificat i, en definitiva, arrelat. El seu canvi constant i acceleradíssim fa que el Berlín d’ahir ja no sigui el mateix que demà. En tres anys he tingut temps de veure i reconèixer canvis radicals a la ciutat. Viure en aquest present constant, ho reconec, em causa una mica d’angoixa. No és, però, la única raó: a part dels temes personals que em demanen una pausa de la meva estada aquí, hi ha també una part fosca de la ciutat que no s’acostuma a explicar. El seu individualisme extrem, les grans i creixents desigualtats, l’antipatia de molts dels seus habitants, l’al·lèrgia a la responsabilitat de tants altres i, fins i tot, el tantseme’nfotisme d’alguns energúmens que corren per la ciutat (i, és clar, el clima!) fan de Berlín també un lloc dur. I el principal perill de Berlín és, al meu entendre, amarar-se d’aquest caràcter berlinès agre.
(Tot i això no puc pas dir que hagi tingut mala sort, jo. Haver vingut per voluntat pròpia, ser jove, blanc, europeu i amb una família disposada a ajudar-me en els moments més complicats m’ha permès gaudir d’una temporada maca, productiva i profitosa. No he hagut de fer cues per obtenir visats, deixar de menjar per pagar el lloguer ni renunciar a fer una cervesa amb els amics per estalviar cada cèntim. Destacar aquests aspectes també ajudarien a compensar els articles catastrofistes que s’escriuen sobre les desgràcies de la majoria dels immigrants sud-europeus.)

Però no deixa de ser cert que aquesta setmana vinent no em deixarà de pesar fer aquest viatge de tornada. Berlín continua sent una ciutat vital, fresca, energètica, atractiva. Que es reinventa i es reivindica a cada moment. És un espai mai del tot descobert: encara hi haurà carrers al costat mateix del que foren les meves cases per on encara no he passat mai, barris pendents de descobrir, exposicions impensables i locals fascinants que no arribaré a veure simplement perquè avui encara no han obert i que, quan torni, ja hauran tancat. També cal dir que la ciutat té moltes coses bones: la tranquil·litat i el silenci, la verdor dels seus parcs i els seus carrers, la neu (per a algú de Can Fanga és increïble una ciutat nevada!), la vida social a preus irrisoris, la bona música, els avantatges del sistema universitari, les facilitats per conèixer gent… I no seria del tot just si no reclamés que, per a entendre del tot Berlín, cal distingir molt clarament entre el que és Alemanya, l’Estat alemany, la societat alemanya i els alemanys; i, encara, entre Alemanya i Berlín.
No cal dir que sobretot em fa pena deixar els bons amics que, de tot el món i tots ben diferents, he anat fent aquí.

Marxar de la ciutat –temporalment, insisteixo– per a mi no vol dir renunciar a poder-ne parlar, així com d’Alemanya i aquells temes relacionats que tant m’atreuen. La meva intenció és recuperar el ritme que havia portat mesos enrere en aquest bloc (aquest semestre ha sigut especialment dur a la universitat). Òbviament hauran de ser temes que no requereixin de presència al terreny i es perdrà la immediatesa i la frescor per no ser a la ciutat; així, potser, com el punt de vista alternatiu a la simplificació general dels mitjans que sempre he intentat donar. Per altra banda el rigor i la profunditat hauran de suplir aquestes mancances. Per temes no cal preocupar-se que no me’n faltaran: en tinc una pila de pendents des que vaig començar a escriure al diari Ara!
Així que, si fins ara us ha interessat la visió de Berlín, Alemanya i els països i temes d’influència germànica que he anat donant en aquest bloc, no deixeu de continuar visitant-lo de tant en tant per saber-ne més.

 

Auf Wiedersehen, Berlin!

El museu de Karlshorst: dolor i història d’una guerra

dijous, 9/05/2013

Deutsch-Russisches Museum Karlshorst

L’antiga acadèmia d’enginyers de Karlshorst és una vil·la majestuosa i enfosquida, potser pel pes del temps o potser perquè el seu arquitecte ja era conscient de la importància que tindria i el paper que li tocaria jugar a la història: allotjar la rendició de l’exèrcit nazi i testimoniar silenciosament la fi de la guerra a Europa.

Situada a un suburbi al sud-est del centre de la ciutat s’alça amb un estil auster, de colors apagats i una reservada presència de la pedra treballada. En els seus dos pisos superiors allotja el Museu Germanorús que repassa les tenses, sagnants i interessades relacions entre aquests dos grans països, potències enfrontades que representaven les dues Europes del nord.
L’exposició, curosament estructurada al llarg d’una quinzena de sales, rep el visitant deixant clar de bon principi la música de fons d’aquesta història: una col·lecció de projectils i bombes, cada una més gran que l’anterior, algunes armes d’alta capacitat liquidadora i eines quirúrgiques de guerra. En definitiva: la història d’Europa.
En estat de xoc, hom comença repassant els contactes mutus previs a la Primera Guerra Mundial, per entrar d’immediat a les campanyes propagandístiques: antibolxevics, per una banda, i antinazis, per l’altra. Una reproducció emmarcada del Tractat de No-Agressió de l’agost de 1939, que congelà per un temps els atacs mutus, amb prou feines serveix per relaxar la tensió.
Tot seguit s’entra en un recorregut bèl·lic, un espiral de mort i destrucció aparentment sense fi. Sales plenes de ginys mortífers (un M44, arma russa, o un tristament famós màuser), de disfresses de carnavals macabres (uniformes de la SS, i d’algunes unitats russes), de cartografies de la mort (del front de Polònia de principis dels 40, o algun mapa dels camps de concentració i extermini), de fotografies i vídeos que documentaren tal horror, que paradoxalment immortalitzaren les cares de presoners i víctimes d’aquella follia…

Una aproximació, si és possible, al malson que centenars de milions de persones (civils, soldats, presoners) van haver de viure. A voltes, hom mira per la finestra amb la intenció d’esbargir-se una mica i l’esguard només topa amb tanquetes i tancs russos d’alt tonatge. Claustrofòbia, desesperació.

De forma inevitable la batalla arriba a la seva fi: els russos han arribat a Berlín i estableixen la seva base en aquestes mateixes estances. Un diorama il·lustra l’epopeia soviètica de la presa del Reichstag, l’hissada de la roja bandera sobre les cendres d’un poble alemany sotmès. S’entra a la sala de la signatura: alta, espaiosa, elegant. Les taules preparades per la firma, les banderes triomfants ben amunt i visibles: la mateixa impressió que van rebre Keitel, Stumpff i von Friedeburg com a últims representants d’un imperi ensorrat, d’una societat condemnada a pagar per tot el mal fet a tot Europa al llarg dels cinc anys previs.
Les últimes sales del museu ens recorden temps més propers, quan una gèlida guerra instal·laria el seu taulell de joc principal en aquesta ciutat, amb un mur separant-ne els carrers. En aquesta vessant oriental seria Rússia qui marcaria el pas de ball: tecnologia soviètica, estètica comunista, economia planificada. Però el mur va caure, Alemanya es reunificà i recuperà el seu paper, homogeni –de nou– al de Rússia. Una última sala ens anima a veure el futur conjunt amb mirada optimista però potser els ulls del visitant ja estan una mica saturats de tanta informació, petits cartellets expositius només en alemany i rus, a voltes confusos i insuficients.

Encara al soterrani hi ha un petit repàs de la història del lloc i una botiga amb llibres sobre la temàtica amb interessants documents sobre els punts culminants de la història: Stalingrad, els camps de concentració, biografies de personatges destacats o la mateixa capitulació que tingué lloc entre aquestes quatre parets.

De ben segur, el museu és una visita molt recomanada, encara que no imprescindible, però d’especial interès i valor per als apassionats de la historiografia de la II Guerra Mundial.

 

Deutsch-Russisches Museum, Karlshorst (Museu Germanorús)
Estació de Karlshorst (S3) i autobús 296 o 15 minuts a peu (recorregut senyalitzat)
Obert de dimarts a diumenge, de 10h00 a 18h00
Entrada gratuïta

 

Per a l’elaboració dels articles sobre la capitulació i el museu es va fet servir el llibre The German Surrender in May 1945 (a la venda al museu i per internet).

 

Sant Jordi 2013 :: Feliu Ventura: estimar, lluitar, cantar

diumenge, 28/04/2013

Feliu Ventura i Borja Penalba

Dissabte passat era festa grossa: Sant Jordi a Berlín. A la capital d’Alemanya no ens podem queixar de l’agitada agenda cultural catalana que, en gran part, gaudim gràcies a la gran tasca que les delegacions catalanes hi fan, sobretot l’Institut Ramon Llull –i segurament a d’altes ciutats no és així. Però les dates tradicionalment assenyalades –Sant Jordi, Sant Joan, la castanyada, Nadal– ens desperten una nostàlgia especial i alguns ens permetem de reunir-nos per a celebrar-les com cal. Després de la xerrada de divendres 19 del professor Terricabras i l’homenatge a Espriu, el mateix dissabte 20 vam poder completar la festa amb un concert intimista i proper del cantautor Feliu Ventura. Acompanyat del seu guitarrista Borja Penalba, amb el qual ja porta deu anys tocant –la meitat de la seva carrera–, el cantautor va oferir un concert acústic amb repertori dels seus discos i alguna versió d’Ovidi i d’Estellés, el qual va reivindicar al costat d’Espriu.

Ventura, que és de naturalesa tímid i discret fora dels escenaris, se’l veu còmode amb un micròfon a les mans, capaç de cantar les seves cançons i d’explicar moments complicats com quan deixà de composar durant un temps. Fou a l’albareda de Xàtiva, “que és on passen les coses importants al món,” on sentí la necessitat de tornar a escriure i cantar, no per canviar el món sinó per canviar-se a ell mateix, que “és la manera de canviar el món.” En els seus sis àlbums, Feliu Ventura ha construït un discurs propi i personal, desmarcant-se de les feixugues ombres que podien haver suposat en Raimon (també de Xàtiva) o l’Ovidi, formalment molt semblant. La seva expressió musical es basa en la senzillesa i la proximitat, la sensibilitat i la bellesa; una barreja de lluita i poesia que ha sabut salvar de la ingenuïtat i del pamfletarisme. Amb Borja Penalba, guitarrista i productor musical dels seus discos, ha creat un tàndem ple d’energia. S’entenen a la perfecció, es complementen dins i fora dels escenaris, i això es nota en la cura sonora dels discos i la força dels seus directes.
Pel meu gust, és a Barricades de paper i a Alfabets de futur on Ventura s’expressa més genuïnament, trobant el balanç ideal entre el simbolisme poètic i les lletres més directes, i entre el tempo i so més encertats per a cantar-les. I tot i que dissabte passat jo anava al concert amb una certa recança envers l’últim disc, Música i lletra, Ventura va demostrar adaptar-se a les necessitats del directe, donant una nova dimensió als temes que va tocar.

Estimar…
D’aparença introvertit, sensible, fràgil. Però amb una força interior incommensurable. Feliu Ventura troba en la música el seu millor mitjà d’expressió a través de lletres contundents i belles: “tot el que em dol/ m’ho guardo en versos/ per llançar-los/ per quan calgui dir qui som,” canta.
L’any passat va poder fer una llarga gira per Sud-Amèrica i aquest és el primer cop que arriba a Alemanya (però no l’últim). Assegura que abans de marxar sempre hi hi ha una incògnita molt gran sobre la recepció que es trobarà: “t’han ensenyat durant generacions que la teva llengua serveix per a un àmbit casolà” i que usar-la “més enllà és posar-se en ridícul un mateix.” Però una vegada arribes “a qualsevol lloc del món on no es tingui un prejudici cap al català –que és només a l’Estat espanyol– les oïdes sempre estan obertes a escoltar-te. Et pots desenvolupar més tranquil·lament.” L’experiència a l’estranger és molt important per Feliu Ventura, que considera que “és molt important per qualsevol artista que utilitzi la llengua poder confrontar-se amb aquesta por a l’exterior.”
Justament el seu gènere podria dificultar aquest contacte amb l’exterior però per a ell el verdader problema és “una falta d’aposta pel gènere de la cançó d’autor, que podríem dir que és autòcton dels Països Catalans”, hereu de la tradició trobadoresca i dels més desenvolupats al llarg del temps al nostre país. “Quan surts a fora a la gent li interessa la música; és veritat que el text és important i que si es pot explicar és molt millor, però no és indispensable.” En qualsevol cas, la impossibilitat d’entesa a l’estranger no ve per la llengua: “jo el problema l’he trobat en llocs on es prefereix no entendre un grup que canta en anglès que no un grup que canta en català.” Tot i que, és clar, la proximitat cultural, social i fonètica que trobà a Sud-Amèrica facilita més les coses que no pas a Alemanya: ”el procés per explicar-se és molt més senzill, més quan ho fas des de València,” ja que fonèticament és més proper, i posa l’exemple de “País de carretera“, una cançó eqüilingüe.

…lluitar…
Feliu Ventura és portaveu i símbol de les causes socials i nacionals del país, la força motriu que basteix les seves cançons. I és que ell no entén “una altra forma de cançó.” També és un altaveu cap a fora: “jo sóc, i tots els que cantem en català som el cas català. ” Afirma, però, que no vol renunciar a la poesia: “no necessitem explicar-ho a les cançons a través d’un pamflet, estic en contra d’això.” Ser del País Valencià no ajuda: primer perquè, “evidentment, arribar a l’exterior quan la Generalitat Valenciana no se n’ocupa és complicat.” Però des d’altres institucions també “s’hauria de fer un esforç per intentar aglutinar tot la cultura catalana i no només la part que prové d’una determinada regió segons una divisió provincial establerta per l’Estat espanyol.” A l’hora d’explicar-se a fora, per Ventura pesa que Barcelona, ”l’àrea metropolitana més gran del nostre país,” representi “moltes coses simbòlicament a Europa: Gaudí, Olimpíades…” i signifiqui “la informació prominent de tot el que passa al país.” Per tant, “és més difícil que algú entenga el què els valencians pensen, primer perquè no ha arribat fora directament i segona perquè tampoc ha arribat a través dels catalans.”
La recepció que ha trobat Ventura en els seus viatges ha sigut bona: ”s’entén que som un poble colonitzat que vol alliberar-se, tots els pobles que han aconseguit alliberar-se relativament fa poc ho entenen d’alguna manera.”

…cantar
En el moment actual, demano a en Feliu quina creu que ha de ser la tasca de la cançó catalana per difondre el procés d’independència a Europa. ”Necessitem l’expressió completa, poder-nos ensenyar a l’exterior en la nostra diversitat.” A més es lamenta que s’estigui “desaprofitant una part molt important de la representació cultural a través dels músics”, vital perquè “la representació a l’exterior fa que t’entenguen, que et puguen recolzar.” “Estem acostumats a governs que defensen el llibre però que s’obliden de la música,” i “la música és un motor important per a la normalització interior i exterior del fet cultural i polític del nostre poble.”
Ens toca cantar, lluitar, estimar.

 

Trobareu les cròniques del Sant Jordi berlinès d’enguany i passats sota l’etiqueta Sant Jordi i les fotos d’aquests dies a la meva capseta de sabates de Flickr.

Sant Jordi 2013 :: Espriu: “und wie gern würde ich davonlaufen, weit nach Norden”

dijous, 25/04/2013

Cent Anys d'Espriu, a Wedding

Dins els actes de Sant Jordi, a Berlín també es va voler retre homenatge a Salvador Espriu en el centenari del seu naixement. El filòleg Marc Comadran va sintetitzar la vida, l’obra i el mestratge del poeta de manera clara i amena, molt entenedora pels estudiants de català que, segurament, era el primer cop que tenien contacte amb una obra d’aquesta magnitud. Les explicacions es van contemporitzar amb els versos que l’actriu Elvira Prado va llegir, amb veu segura i directa, donant força i vida al dolor, la lluita i el ric simbolisme que omplen les paraules d’Espriu. L’estudiant de català Susann G. en va llegir, confiada, algunes traduccions a l’alemany.

 

Versuch eines Lobgesangs im Tempel

Oh, wie genug habe ich von meinem
feigen, alten, so ungeschlachten Land,
und wie gern würde ich davonlaufen,
weit nach Norden,
wo, wie man hört, die Leute reinlich sind,
anständig und gebildet, reich und frei,
wachen Sinnes und glücklich!
Dann würden, voll Mißbilligung, die versammelten Brüder
sagen: „Gleich einem Vogel, welcher sein Nest im Stich läßt,
ist der Mensch, der fortgeht von seinem Ort“,
während ich, weit entfernt schon, lachen würde
über das Gesetz und die abgestandene
Weisheit meines verstaubten Volkes.
Doch nie werde ich meinem Wunschtraum folgen,
und hier werde ich bleiben bis zum Tod.
Denn auch ich bin sehr feig und ungeschlacht
und liebe überdies mit einer
verzweifelten Trauer
dieses mein armes,
dreckiges, tristes, unglückliches Vaterland.

 

Traducció de Fritz Vogelgsang, a: Ende des Labyrinths. Frankfurt am Main: Vervuert, 1986. Edició digital a càrrec de Visat.

 

Trobareu les cròniques del Sant Jordi berlinès d’enguany i passats sota l’etiqueta Sant Jordi i les fotos d’aquests dies a la meva capseta de sabates de Flickr.

Sant Jordi 2013 :: Josep Maria Terricabras: “volem fer la independència, en pau i alegres”

dimecres, 24/04/2013

Dr. Terricabras explica el país a la xerrada "Katalonien: Rosen, Bücher und Unabhängigkeit"

El filòsof Josep Maria Terricabras va oferir en la seva xerrada del passat divendres un anàlisi de la situació actual al nostre país i sobre les possibilitats de futur. Era un dels actes que iniciava el Sant Jordi berlinès. En un alemany que s’anava desrovellant mica en mica[*] però segur i capaç de transmetre la complexitat del moment als assistents, el doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació no va deixar ningú indiferent.

El presentava el que fou el primer delegat de la Generalitat a Alemanya, Martí Estruch, el qual, davant la multitud de temes que ocupava el dia, inicià la conversa suggerint deixar triar al públic el primer punt: “creus que és important preguntar a la gent?” La resposta era evident, i durant l’hora i mitja que va estar parlant, Terricabras hi insistí. Però més endavant ja va esvair tots els dubtes: “espero que sigui clar que estic per la independència!”
Després d’urna llarga introducció històrica que, evidentment, es remuntà 300 anys enrere, Estruch intentà portar-lo cap a temes més culturals i literaris i li arrencà un curt elogi de la festa de Sant Jordi, l’ambient, el civisme… Però Terricabras és una ment que va per lliure i de seguida se’n tornà cap als afers de país: la llengua, la política, l’independentisme… Terricabras és un filòsof que no té por de dir les coses clares i tocar temes incòmodes com el nazisme (“Espanya ha perdut la raó” comparant-nos amb els nazis), la mort (confessant haver descobert poder-se alegrar de la mort d’algú el 1975) o el mateix nacionalisme, que a Europa en general i, sobretot a Alemanya en particular, té molt mala fama.

“Sóc nacionalista,” i afegí ràpidament, “un nacionalista amb el desig de deixar de ser-ho,” tot subratllant-ho amb els braços. Sobre si els catalans som més nacionalistes que els espanyols o els alemanys concretà que ell no és “cap nacionalista en general, sinó nacionalista català en concret” per voler que Catalunya sigui una nació completa: o sia, lliure. I és que el doctor troba “incomprensible” que no es pugui preguntar a la gent per la independència, ja que es tracta només d’un tema polític i “el govern [espanyol] pot donar permís” per a fer la consulta.
Respecte Europa, Terricabras assegurà que no es pot permetre una reacció com la que Espanya hauria tingut fa 30 anys. Encara que si s’atrevissin a empresonar el president català, “seria fantàstic” perquè l’endemà seríem independents. Però això, assevera, seria el final de la Unió. Europa, digué, no ajudarà, l’important seria que no intervingués negativament; però negar-se a la voluntat del 60-65% de la població seria molt “violent”. Potser ara no tenim molts “amics” a Europa però després del referèndum “qui sap…”

Per si els assistents tenien alguna recança, el professor va dirigir unes paraules directes a Alemanya: “estimats amics alemanys, estigueu segurs que Catalunya serà independent. Perquè això no depèn dels partits sinó de la població. I som en una democràcia.” Però Terricabras també recordà que els dos principals partits volen la independència i va mostrar total confiança en els seus líders, “el millor duet que podríem tenir.” “Hi ha molta pressió” des dels dos costats però el filòsof acabà en positiu: “ho volem fer, en pau i alegres.”

 

Trobareu les cròniques del Sant Jordi berlinès d’enguany i passats sota l’etiqueta Sant Jordi i les fotos d’aquests dies a la meva capseta de sabates de Flickr.

 


[*] El professor es lamentava, posteriorment, que no tenia ocasió de practicar la llengua a Catalunya, lament que comparteixo plenament: a casa nostra es parla massa poc, l’alemany!

Sant Jordi 2013 :: Berlín: música, Espriu i llibertat

dimarts , 23/04/2013

#SantJordi'13 a #Berlín

Un any més, la comunitat catalana a l’estranger no deixa passar la meravellosa oportunitat que representa Sant Jordi per donar a conèixer el país, la llengua i la cultura a través de la rosa i el llibre. Mentre avui es celebra als carrers de Catalunya, a fora les activitats s’allarguen ben bé dues setmanes.
A Berlín es van celebrar els actes centrals d’Alemanya aquest cap de setmana, organitzats pel Casal Català de Berlín i amb la col·laboració de les delegacions de la Generalitat i l’Institut Ramon Llull a Alemanya.

D’entre la desena d’actes en va destacar especialment la xerrada del filòsof Josep Maria Terricabras de divendres. Acompanyat per Martí Estruch, el professor que es doctorà a la universitat de Münster va explicar, en un alemany costós però contundent, la situació de Catalunya i les esperances de futur. El públic, català i alemany a parts iguals, va omplir la sala entapissada de la Literaturhaus de Charlottenburg.

La sala de la Literaturhaus es va omplir per escoltar el Dr. Terricabras

Dissabte, la Gallerie Wedding, que va acollir durant un mes i mig l’exposició Anìmagìa d’artistes catalans contemporanis, va ser l’escenari dels actes principals. A mitja tarda, Marc Comadran va glosar la figura de Salvador Espriu en ocasió del centenari del seu naixement. Comadran en va fer un retrat concís però sense deixar-se cap detall en una llengua clara i pronunciada pels estudiants de català que l’escoltaven. L’actriu Elvira Prado en va llegir amb força i contenció alguns versos. Una estudiant de català en va llegir les traduccions, que en alemany agafaren un insospitat ritme i aire misteri.

Cent Anys d'Espriu, a Wedding

Tancà la nit, i s’acomiadaren els actes de Sant Jordi a Berlín fins avui, el cantautor Feliu Ventura acompanyat del seu fidel guitarrista, Borja Penalba. Ventura i Penalba van oferir un recital intimista i proper, perfecte pel petit espai ple fins la bandera i pels qui ens delíem per sentir-los sense intermediaris.

Borja Penalba i Feliu Ventura, de prop a la Gallerie Wedding

Avui, diada de Sant Jordi, dia de la Rosa i del Llibre, Patró de Catalunya i dels catalans arreu, a Berlín hom també es podrà amarar de l’ambient festiu i cultural (amb permís dels mediàtics) per exemple a la paradeta que muntarà la llibreria hispànica La Rayuela davant la seva nova casa (Südstern 2 – 10961 Kreuzberg) o al Instituto Cervantes. També a Viena hi haurà paradeta de llibres i dissabte vinent es lliuraran els premis dels Jocs Florals a Hamburg. Podeu consultar els actes al web del Casal Català de Berlín.

 

Durant la setmana aniré publicant més cròniques dels actes d’aquests dies i les fotos les aniré guardant-se a la meva capseta de sabates de Flickr.

63a Berlinale ’13 :: Tragèdia bosniana en un episodi

diumenge, 17/03/2013

Nazif i Semana són una parella de gitanos amb dues filles que (sobre)viuen al camp bosnià, com tants dels seus veïns d’un poble desangelat. L’ocupació principal de Nazif és recollir ferralla i desballestar cotxes per vendre’ls a uns pocs cèntims el quilo. La principal feina de Semana és portar la casa i cuidar les filles. La seva monotonia es veu estroncada quan Semana té un avortament espontani i a l’hospital no la volen operar per no tenir cap assegurança contractada.
Aquest episodi és una representació fidel de la tragèdia grega on els personatges no poden escapar del seu destí. Semana, dona crescuda en la terrible guerra (1992-1995) i feta mare en l’encara pitjor postguerra, desconfia de l’Estat i l’ajuda que arriba de Sarajevo; ha perdut l’esperança i la iniciativa pròpia: quants cops no he reconegut aquesta expressió als carrers de la Baščaršija, als restaurants perduts en esquerpes carreteres sinuoses, als cafès dels pobles! Tal com ens adverteix el títol, aquest no és sinó un episodi en la vida d’uns bosnians que viuen esperant el proper capítol, el qual qui sap si serà pitjor.

Danis Tanovic, que va guanyar l’Òscar a la millor pel·lícula de parla estrangera amb Ničija zemlja (En terra de ningú, 2001) –un retrat tragicòmic de l’absurditat de la guerra–, presenta ara un film més cru, dur, directe. Tanovic no fa, aquest cop, concessions al negre humor bosnià ni deixa espai a cap dramatisme exagerat. El bosnià ha filmat un documental dramatitzat sense artificis que presenta el país i la delicada situació dels gitanos als Balcans tal com és. La imatge i el so ens són servits crus; no han estat rebaixats i edulcorats a la cuina pel sedàs cinematogràfic. Amb la càmera a l’espatlla anem seguint els nostres particulars herois, sempre des de darrere: anem a buscar llenya amb Nazif i preparem un burek amb Semana, destrossem un cotxe a cops de destral i fem la bugada a la dutxa, anem a l’hospital i en tornem amb les mans buides i els llagrimals saturats de desesperació.
I si el film tingués una veu en off (com un documental), o tan sols una música (com una ficció), que ens indiqués quan hem de plorar o quan se’ns permet riure, rai! Però ni això ens concedeix el bosnià i hom surt de la sala amb la sensació d’haver estat aguantant la respiració durant els setanta-cinc minuts de film. I encara som vius, com els protagonistes de la història, i a fora hi ha massa, massa llum.
Però Tanovic no ens nega la poesia i fa de la situació dels protagonistes una metàfora metonímica de la greu situació del país, que agonitza des de fa massa temps – com ens sembla indicar el recorrent fum espès de les xemeneies monstruoses de la central tèrmica de Tuzla, símbol d’un país que es consumeix. El director ens ha dirigit, un cop més, la pregunta: podran els protagonistes, podrà Bòsnia trencar aquest cercle tràgic?

Si bé el film deixa l’esperit en un estat d’intranquil·litat, la producció cinematogràfica en si és un bri d’esperança. Primer perquè aconsegueix, sense patetismes que la desacreditin, fer reflexionar l’espectador sobre la pròpia responsabilitat en el funcionament d’aquest món i qüestionar-nos quant de “massa” tenim. Però, a més, perquè presenta una paradoxa: el país potser estarà en una situació d’estancament, però quin cinema que fa! Quina força, quina tècnica, quin art! El primer cinema bosnià de durant i després de la guerra era introspectiu i fosc, exorcitzava dolorosos fantasmes; mica en mica es va atrevir a plantejar altres qüestions, reeixint a introduir positivament nous temes que també afecten el país (com Na putu, de Jasmila Zbanovic). Amb el seu últim film, Tanovic recupera la contundència del cinéma vérité adaptant-lo a la qualitat i la llibertat formal que concedeix el digital HD.
El que sonava com un bon candidat a l’Ós d’or (finalment concedit a la romanesa Pozitia Copilului) és sens dubte una de les pel·lícules necessàries d’aquest any.

 

Epizoda u životu berača željeza (Episodi en la vida d’un ferraller) (Bòsnia, 2013)
Direcció i guió: Danis Tanović
Amb Senada Alimanovic, Nazif Mujic, Sandra Mujic i Semsa Mujic

63a Berlinale ’13 :: Com el pes d’un elefant

dimarts , 12/02/2013

Quant pesa un elefant? La vida d’Adrian, un nen introvertit de a penes 10 anys en un ambient hostil, no és fàcil. Fill únic, la mare fugida i vivint amb una àvia que no l’escolta i un tiet bipolar, sense amics a l’escola i obsessionat amb el segrest de tres nenes que es retrata al principi del film. L’aparició de tres noves veïnes obre l’esperança a trencar definitivament amb la seva soledat.
“The Weight of Elephants” és la primera pel·lícula de Daniel Joseph Borgman, jove cineasta neozelandès format a Dinamarca. Una extraordinari i colpidor retrat de la pèrdua de la innocència i la soledat (terrible, a aquesta edat) que, al meu parer, la fan una excel·lent candidata al reconeixement a la millor òpera prima del festival. El film té una fotografia delicada i bella, moderna i minimalista, impregnada d’una nova estètica digital de colors suaus i llum dòcil, encara que les escenes nocturnes no estan massa ben resoltes. Borgman confessa voler rodar en cel·luloide, encara que dubta que aquesta generació arribem a fer-ho. La tria del digital, però, va venir marcada pel pressupost. Però reconeix que aquest permet treballar més lliurement i ràpid, i va facilitar adaptar-se a les dures condicions de llum de Nova Zelanda. I l’experimentada Sophia Olsson ho aconsegueix sense renunciar a l’enquadrament adequat i suggerent. La pel·lícula, “una peça molt harmònica,” tal com la descriu la moderadora, aconsegueix, a més, crear escenes de gran profunditat emocional gràcies a la música de Kristian Eidnes Andersen, que tradueix per a l’oïda la bellesa que arriba pels ulls.

Els 87 minuts de film els aguanta magistralment el jove actor Demos Murphy, commovent l’espectador a cada escena. Els seus joves companys també fan una actuació impecable, fins i tot més creïble que els actors adults. Malgrat tot, la pel·lícula no arriba a aconseguir una identificació de l’espectador amb els personatges: un to massa dramàtic, uns nens massa adulterats (actuant com a adults) i algunes situacions massa extremes fan desconnectar del que s’arriba a convertir en un purgatori per a un nen suposadament innocent. Però, sens dubte, tira enrere un desenllaç precipitat i exagerat, sobrer: sembla posat sota la necessitat de tancar la història d’alguna forma dramàtica, quan en realitat el film s’ha mantingut flotant exitosament sobre el clàssic esquema narratiu, sense necessitat d’un clímax hollywoodià i una sentència final que ja funciona perfectament al mig de la pel·lícula.
Tot i aquesta descompensació, l’òpera prima de Borgman és una reflexió molt emocionant del dolor de la soledat que deixa entreveure un cineasta sensible i prometedor.

“The Weight of Elephants” és una producció de Zentropa, la productora creada per Lars von Trier per impulsar joves talents i produccions arriscades. És una alegria que s’avingui a col·laborar amb projectes tan interessants.

 

The Weight of Elephants (Nova Zelanda / Dinamarca / Suècia, 2013)
Direcció i guió: Daniel Joseph Borgman
Amb Demos Murphy, Angelina Cottrell, Matthew Sunderland, Catherine Wilkin