Des de Berlín Guim

El museu de Karlshorst: dolor i història d’una guerra

dijous, 9/05/2013

L’antiga acadèmia d’enginyers de Karlshorst és una vil·la majestuosa i enfosquida, potser pel pes del temps o potser perquè el seu arquitecte ja era conscient de la importància que tindria i el paper que li tocaria jugar a la història: allotjar la rendició de l’exèrcit nazi i testimoniar silenciosament la fi de la guerra a Europa.

Situada a un suburbi al sud-est del centre de la ciutat s’alça amb un estil auster, de colors apagats i una reservada presència de la pedra treballada. En els seus dos pisos superiors allotja el Museu Germanorús que repassa les tenses, sagnants i interessades relacions entre aquests dos grans països, potències enfrontades que representaven les dues Europes del nord.
L’exposició, curosament estructurada al llarg d’una quinzena de sales, rep el visitant deixant clar de bon principi la música de fons d’aquesta història: una col·lecció de projectils i bombes, cada una més gran que l’anterior, algunes armes d’alta capacitat liquidadora i eines quirúrgiques de guerra. En definitiva: la història d’Europa.
En estat de xoc, hom comença repassant els contactes mutus previs a la Primera Guerra Mundial, per entrar d’immediat a les campanyes propagandístiques: antibolxevics, per una banda, i antinazis, per l’altra. Una reproducció emmarcada del Tractat de No-Agressió de l’agost de 1939, que congelà per un temps els atacs mutus, amb prou feines serveix per relaxar la tensió.
Tot seguit s’entra en un recorregut bèl·lic, un espiral de mort i destrucció aparentment sense fi. Sales plenes de ginys mortífers (un M44, arma russa, o un tristament famós màuser), de disfresses de carnavals macabres (uniformes de la SS, i d’algunes unitats russes), de cartografies de la mort (del front de Polònia de principis dels 40, o algun mapa dels camps de concentració i extermini), de fotografies i vídeos que documentaren tal horror, que paradoxalment immortalitzaren les cares de presoners i víctimes d’aquella follia…

Una aproximació, si és possible, al malson que centenars de milions de persones (civils, soldats, presoners) van haver de viure. A voltes, hom mira per la finestra amb la intenció d’esbargir-se una mica i l’esguard només topa amb tanquetes i tancs russos d’alt tonatge. Claustrofòbia, desesperació.

De forma inevitable la batalla arriba a la seva fi: els russos han arribat a Berlín i estableixen la seva base en aquestes mateixes estances. Un diorama il·lustra l’epopeia soviètica de la presa del Reichstag, l’hissada de la roja bandera sobre les cendres d’un poble alemany sotmès. S’entra a la sala de la signatura: alta, espaiosa, elegant. Les taules preparades per la firma, les banderes triomfants ben amunt i visibles: la mateixa impressió que van rebre Keitel, Stumpff i von Friedeburg com a últims representants d’un imperi ensorrat, d’una societat condemnada a pagar per tot el mal fet a tot Europa al llarg dels cinc anys previs.
Les últimes sales del museu ens recorden temps més propers, quan una gèlida guerra instal·laria el seu taulell de joc principal en aquesta ciutat, amb un mur separant-ne els carrers. En aquesta vessant oriental seria Rússia qui marcaria el pas de ball: tecnologia soviètica, estètica comunista, economia planificada. Però el mur va caure, Alemanya es reunificà i recuperà el seu paper, homogeni –de nou– al de Rússia. Una última sala ens anima a veure el futur conjunt amb mirada optimista però potser els ulls del visitant ja estan una mica saturats de tanta informació, petits cartellets expositius només en alemany i rus, a voltes confusos i insuficients.

Encara al soterrani hi ha un petit repàs de la història del lloc i una botiga amb llibres sobre la temàtica amb interessants documents sobre els punts culminants de la història: Stalingrad, els camps de concentració, biografies de personatges destacats o la mateixa capitulació que tingué lloc entre aquestes quatre parets.

De ben segur, el museu és una visita molt recomanada, encara que no imprescindible, però d’especial interès i valor per als apassionats de la historiografia de la II Guerra Mundial.

Deutsch-Russisches Museum, Karlshorst (Museu Germanorús)
Estació de Karlshorst (S3) i autobús 296 o 15 minuts a peu (recorregut senyalitzat)
Obert de dimarts a diumenge, de 10h00 a 18h00
Entrada gratuïta

Per a l’elaboració dels articles sobre la capitulació i el museu es va fet servir el llibre The German Surrender in May 1945 (a la venda al museu i per internet).

Tags: Alemanya, Anglaterra, EUA, França, museu, Rússia
Publicat a Història, Política, Societat | 1 comentari »

Sant Jordi 2013 :: Feliu Ventura: estimar, lluitar, cantar

diumenge, 28/04/2013

Dissabte passat era festa grossa: Sant Jordi a Berlín. A la capital d’Alemanya no ens podem queixar de l’agitada agenda cultural catalana que, en gran part, gaudim gràcies a la gran tasca que les delegacions catalanes hi fan, sobretot l’Institut Ramon Llull –i segurament a d’altes ciutats no és així. Però les dates tradicionalment assenyalades –Sant Jordi, Sant Joan, la castanyada, Nadal– ens desperten una nostàlgia especial i alguns ens permetem de reunir-nos per a celebrar-les com cal. Després de la xerrada de divendres 19 del professor Terricabras i l’homenatge a Espriu, el mateix dissabte 20 vam poder completar la festa amb un concert intimista i proper del cantautor Feliu Ventura. Acompanyat del seu guitarrista Borja Penalba, amb el qual ja porta deu anys tocant –la meitat de la seva carrera–, el cantautor va oferir un concert acústic amb repertori dels seus discos i alguna versió d’Ovidi i d’Estellés, el qual va reivindicar al costat d’Espriu.

Ventura, que és de naturalesa tímid i discret fora dels escenaris, se’l veu còmode amb un micròfon a les mans, capaç de cantar les seves cançons i d’explicar moments complicats com quan deixà de composar durant un temps. Fou a l’albareda de Xàtiva, “que és on passen les coses importants al món,” on sentí la necessitat de tornar a escriure i cantar, no per canviar el món sinó per canviar-se a ell mateix, que “és la manera de canviar el món.” En els seus sis àlbums, Feliu Ventura ha construït un discurs propi i personal, desmarcant-se de les feixugues ombres que podien haver suposat en Raimon (també de Xàtiva) o l’Ovidi, formalment molt semblant. La seva expressió musical es basa en la senzillesa i la proximitat, la sensibilitat i la bellesa; una barreja de lluita i poesia que ha sabut salvar de la ingenuïtat i del pamfletarisme. Amb Borja Penalba, guitarrista i productor musical dels seus discos, ha creat un tàndem ple d’energia. S’entenen a la perfecció, es complementen dins i fora dels escenaris, i això es nota en la cura sonora dels discos i la força dels seus directes.
Pel meu gust, és a Barricades de paper i a Alfabets de futur on Ventura s’expressa més genuïnament, trobant el balanç ideal entre el simbolisme poètic i les lletres més directes, i entre el tempo i so més encertats per a cantar-les. I tot i que dissabte passat jo anava al concert amb una certa recança envers l’últim disc, Música i lletra, Ventura va demostrar adaptar-se a les necessitats del directe, donant una nova dimensió als temes que va tocar.

Estimar…
D’aparença introvertit, sensible, fràgil. Però amb una força interior incommensurable. Feliu Ventura troba en la música el seu millor mitjà d’expressió a través de lletres contundents i belles: “tot el que em dol/ m’ho guardo en versos/ per llançar-los/ per quan calgui dir qui som,” canta.
L’any passat va poder fer una llarga gira per Sud-Amèrica i aquest és el primer cop que arriba a Alemanya (però no l’últim). Assegura que abans de marxar sempre hi hi ha una incògnita molt gran sobre la recepció que es trobarà: “t’han ensenyat durant generacions que la teva llengua serveix per a un àmbit casolà” i que usar-la “més enllà és posar-se en ridícul un mateix.” Però una vegada arribes “a qualsevol lloc del món on no es tingui un prejudici cap al català –que és només a l’Estat espanyol– les oïdes sempre estan obertes a escoltar-te. Et pots desenvolupar més tranquil·lament.” L’experiència a l’estranger és molt important per Feliu Ventura, que considera que “és molt important per qualsevol artista que utilitzi la llengua poder confrontar-se amb aquesta por a l’exterior.”
Justament el seu gènere podria dificultar aquest contacte amb l’exterior però per a ell el verdader problema és “una falta d’aposta pel gènere de la cançó d’autor, que podríem dir que és autòcton dels Països Catalans”, hereu de la tradició trobadoresca i dels més desenvolupats al llarg del temps al nostre país. “Quan surts a fora a la gent li interessa la música; és veritat que el text és important i que si es pot explicar és molt millor, però no és indispensable.” En qualsevol cas, la impossibilitat d’entesa a l’estranger no ve per la llengua: “jo el problema l’he trobat en llocs on es prefereix no entendre un grup que canta en anglès que no un grup que canta en català.” Tot i que, és clar, la proximitat cultural, social i fonètica que trobà a Sud-Amèrica facilita més les coses que no pas a Alemanya: ”el procés per explicar-se és molt més senzill, més quan ho fas des de València,” ja que fonèticament és més proper, i posa l’exemple de “País de carretera“, una cançó eqüilingüe.

…lluitar…
Feliu Ventura és portaveu i símbol de les causes socials i nacionals del país, la força motriu que basteix les seves cançons. I és que ell no entén “una altra forma de cançó.” També és un altaveu cap a fora: “jo sóc, i tots els que cantem en català som el cas català. ” Afirma, però, que no vol renunciar a la poesia: “no necessitem explicar-ho a les cançons a través d’un pamflet, estic en contra d’això.” Ser del País Valencià no ajuda: primer perquè, “evidentment, arribar a l’exterior quan la Generalitat Valenciana no se n’ocupa és complicat.” Però des d’altres institucions també “s’hauria de fer un esforç per intentar aglutinar tot la cultura catalana i no només la part que prové d’una determinada regió segons una divisió provincial establerta per l’Estat espanyol.” A l’hora d’explicar-se a fora, per Ventura pesa que Barcelona, ”l’àrea metropolitana més gran del nostre país,” representi “moltes coses simbòlicament a Europa: Gaudí, Olimpíades…” i signifiqui “la informació prominent de tot el que passa al país.” Per tant, “és més difícil que algú entenga el què els valencians pensen, primer perquè no ha arribat fora directament i segona perquè tampoc ha arribat a través dels catalans.”
La recepció que ha trobat Ventura en els seus viatges ha sigut bona: ”s’entén que som un poble colonitzat que vol alliberar-se, tots els pobles que han aconseguit alliberar-se relativament fa poc ho entenen d’alguna manera.”

…cantar
En el moment actual, demano a en Feliu quina creu que ha de ser la tasca de la cançó catalana per difondre el procés d’independència a Europa. ”Necessitem l’expressió completa, poder-nos ensenyar a l’exterior en la nostra diversitat.” A més es lamenta que s’estigui “desaprofitant una part molt important de la representació cultural a través dels músics”, vital perquè “la representació a l’exterior fa que t’entenguen, que et puguen recolzar.” “Estem acostumats a governs que defensen el llibre però que s’obliden de la música,” i “la música és un motor important per a la normalització interior i exterior del fet cultural i polític del nostre poble.”
Ens toca cantar, lluitar, estimar.

Trobareu les cròniques del Sant Jordi berlinès d’enguany i passats sota l’etiqueta Sant Jordi i les fotos d’aquests dies a la meva capseta de sabates de Flickr.

Tags: Catalunya, Independència, música, Sant Jordi
Publicat a Cultura, Relacions CAT-DE | Deixa-hi un comentari

Sant Jordi 2013 :: Espriu: “und wie gern würde ich davonlaufen, weit nach Norden”

dijous, 25/04/2013

Dins els actes de Sant Jordi, a Berlín també es va voler retre homenatge a Salvador Espriu en el centenari del seu naixement. El filòleg Marc Comadran va sintetitzar la vida, l’obra i el mestratge del poeta de manera clara i amena, molt entenedora pels estudiants de català que, segurament, era el primer cop que tenien contacte amb una obra d’aquesta magnitud. Les explicacions es van contemporitzar amb els versos que l’actriu Elvira Prado va llegir, amb veu segura i directa, donant força i vida al dolor, la lluita i el ric simbolisme que omplen les paraules d’Espriu. L’estudiant de català Susann G. en va llegir, confiada, algunes traduccions a l’alemany.

Versuch eines Lobgesangs im Tempel

Oh, wie genug habe ich von meinem
feigen, alten, so ungeschlachten Land,
und wie gern würde ich davonlaufen,
weit nach Norden,
wo, wie man hört, die Leute reinlich sind,
anständig und gebildet, reich und frei,
wachen Sinnes und glücklich!
Dann würden, voll Mißbilligung, die versammelten Brüder
sagen: „Gleich einem Vogel, welcher sein Nest im Stich läßt,
ist der Mensch, der fortgeht von seinem Ort“,
während ich, weit entfernt schon, lachen würde
über das Gesetz und die abgestandene
Weisheit meines verstaubten Volkes.
Doch nie werde ich meinem Wunschtraum folgen,
und hier werde ich bleiben bis zum Tod.
Denn auch ich bin sehr feig und ungeschlacht
und liebe überdies mit einer
verzweifelten Trauer
dieses mein armes,
dreckiges, tristes, unglückliches Vaterland.

Traducció de Fritz Vogelgsang, a: Ende des Labyrinths. Frankfurt am Main: Vervuert, 1986. Edició digital a càrrec de Visat.

Trobareu les cròniques del Sant Jordi berlinès d’enguany i passats sota l’etiqueta Sant Jordi i les fotos d’aquests dies a la meva capseta de sabates de Flickr.

Tags: Independència, literatura, música, poesia, política, Sant Jordi
Publicat a Cultura, Relacions CAT-DE | Deixa-hi un comentari

Sant Jordi 2013 :: Josep Maria Terricabras: “volem fer la independència, en pau i alegres”

dimecres, 24/04/2013

El filòsof Josep Maria Terricabras va oferir en la seva xerrada del passat divendres un anàlisi de la situació actual al nostre país i sobre les possibilitats de futur. Era un dels actes que iniciava el Sant Jordi berlinès. En un alemany que s’anava desrovellant mica en mica[*] però segur i capaç de transmetre la complexitat del moment als assistents, el doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació no va deixar ningú indiferent.

El presentava el que fou el primer delegat de la Generalitat a Alemanya, Martí Estruch, el qual, davant la multitud de temes que ocupava el dia, inicià la conversa suggerint deixar triar al públic el primer punt: “creus que és important preguntar a la gent?” La resposta era evident, i durant l’hora i mitja que va estar parlant, Terricabras hi insistí. Però més endavant ja va esvair tots els dubtes: “espero que sigui clar que estic per la independència!”
Després d’urna llarga introducció històrica que, evidentment, es remuntà 300 anys enrere, Estruch intentà portar-lo cap a temes més culturals i literaris i li arrencà un curt elogi de la festa de Sant Jordi, l’ambient, el civisme… Però Terricabras és una ment que va per lliure i de seguida se’n tornà cap als afers de país: la llengua, la política, l’independentisme… Terricabras és un filòsof que no té por de dir les coses clares i tocar temes incòmodes com el nazisme (“Espanya ha perdut la raó” comparant-nos amb els nazis), la mort (confessant haver descobert poder-se alegrar de la mort d’algú el 1975) o el mateix nacionalisme, que a Europa en general i, sobretot a Alemanya en particular, té molt mala fama.

“Sóc nacionalista,” i afegí ràpidament, “un nacionalista amb el desig de deixar de ser-ho,” tot subratllant-ho amb els braços. Sobre si els catalans som més nacionalistes que els espanyols o els alemanys concretà que ell no és “cap nacionalista en general, sinó nacionalista català en concret” per voler que Catalunya sigui una nació completa: o sia, lliure. I és que el doctor troba “incomprensible” que no es pugui preguntar a la gent per la independència, ja que es tracta només d’un tema polític i “el govern [espanyol] pot donar permís” per a fer la consulta.
Respecte Europa, Terricabras assegurà que no es pot permetre una reacció com la que Espanya hauria tingut fa 30 anys. Encara que si s’atrevissin a empresonar el president català, “seria fantàstic” perquè l’endemà seríem independents. Però això, assevera, seria el final de la Unió. Europa, digué, no ajudarà, l’important seria que no intervingués negativament; però negar-se a la voluntat del 60-65% de la població seria molt “violent”. Potser ara no tenim molts “amics” a Europa però després del referèndum “qui sap…”

Per si els assistents tenien alguna recança, el professor va dirigir unes paraules directes a Alemanya: “estimats amics alemanys, estigueu segurs que Catalunya serà independent. Perquè això no depèn dels partits sinó de la població. I som en una democràcia.” Però Terricabras també recordà que els dos principals partits volen la independència i va mostrar total confiança en els seus líders, “el millor duet que podríem tenir.” “Hi ha molta pressió” des dels dos costats però el filòsof acabà en positiu: “ho volem fer, en pau i alegres.”

Trobareu les cròniques del Sant Jordi berlinès d’enguany i passats sota l’etiqueta Sant Jordi i les fotos d’aquests dies a la meva capseta de sabates de Flickr.

[*] El professor es lamentava, posteriorment, que no tenia ocasió de practicar la llengua a Catalunya, lament que comparteixo plenament: a casa nostra es parla massa poc, l’alemany!

Tags: Independència, literatura, música, política, Sant Jordi
Publicat a ANC, Cultura, Política, Relacions CAT-DE | 1 comentari »

Sant Jordi 2013 :: Berlín: música, Espriu i llibertat

dimarts , 23/04/2013

Un any més, la comunitat catalana a l’estranger no deixa passar la meravellosa oportunitat que representa Sant Jordi per donar a conèixer el país, la llengua i la cultura a través de la rosa i el llibre. Mentre avui es celebra als carrers de Catalunya, a fora les activitats s’allarguen ben bé dues setmanes.
A Berlín es van celebrar els actes centrals d’Alemanya aquest cap de setmana, organitzats pel Casal Català de Berlín i amb la col·laboració de les delegacions de la Generalitat i l’Institut Ramon Llull a Alemanya.

D’entre la desena d’actes en va destacar especialment la xerrada del filòsof Josep Maria Terricabras de divendres. Acompanyat per Martí Estruch, el professor que es doctorà a la universitat de Münster va explicar, en un alemany costós però contundent, la situació de Catalunya i les esperances de futur. El públic, català i alemany a parts iguals, va omplir la sala entapissada de la Literaturhaus de Charlottenburg.

Dissabte, la Gallerie Wedding, que va acollir durant un mes i mig l’exposició Anìmagìa d’artistes catalans contemporanis, va ser l’escenari dels actes principals. A mitja tarda, Marc Comadran va glosar la figura de Salvador Espriu en ocasió del centenari del seu naixement. Comadran en va fer un retrat concís però sense deixar-se cap detall en una llengua clara i pronunciada pels estudiants de català que l’escoltaven. L’actriu Elvira Prado en va llegir amb força i contenció alguns versos. Una estudiant de català en va llegir les traduccions, que en alemany agafaren un insospitat ritme i aire misteri.

Tancà la nit, i s’acomiadaren els actes de Sant Jordi a Berlín fins avui, el cantautor Feliu Ventura acompanyat del seu fidel guitarrista, Borja Penalba. Ventura i Penalba van oferir un recital intimista i proper, perfecte pel petit espai ple fins la bandera i pels qui ens delíem per sentir-los sense intermediaris.

Avui, diada de Sant Jordi, dia de la Rosa i del Llibre, Patró de Catalunya i dels catalans arreu, a Berlín hom també es podrà amarar de l’ambient festiu i cultural (amb permís dels mediàtics) per exemple a la paradeta que muntarà la llibreria hispànica La Rayuela davant la seva nova casa (Südstern 2 – 10961 Kreuzberg) o al Instituto Cervantes. També a Viena hi haurà paradeta de llibres i dissabte vinent es lliuraran els premis dels Jocs Florals a Hamburg. Podeu consultar els actes al web del Casal Català de Berlín.

Durant la setmana aniré publicant més cròniques dels actes d’aquests dies i les fotos les aniré guardant-se a la meva capseta de sabates de Flickr.

Tags: literatura, música, política, Sant Jordi
Publicat a Cultura, Relacions CAT-DE | 2 comentaris »

63a Berlinale ’13 :: Tragèdia bosniana en un episodi

diumenge, 17/03/2013

Nazif i Semana són una parella de gitanos amb dues filles que (sobre)viuen al camp bosnià, com tants dels seus veïns d’un poble desangelat. L’ocupació principal de Nazif és recollir ferralla i desballestar cotxes per vendre’ls a uns pocs cèntims el quilo. La principal feina de Semana és portar la casa i cuidar les filles. La seva monotonia es veu estroncada quan Semana té un avortament espontani i a l’hospital no la volen operar per no tenir cap assegurança contractada.
Aquest episodi és una representació fidel de la tragèdia grega on els personatges no poden escapar del seu destí. Semana, dona crescuda en la terrible guerra (1992-1995) i feta mare en l’encara pitjor postguerra, desconfia de l’Estat i l’ajuda que arriba de Sarajevo; ha perdut l’esperança i la iniciativa pròpia: quants cops no he reconegut aquesta expressió als carrers de la Baščaršija, als restaurants perduts en esquerpes carreteres sinuoses, als cafès dels pobles! Tal com ens adverteix el títol, aquest no és sinó un episodi en la vida d’uns bosnians que viuen esperant el proper capítol, el qual qui sap si serà pitjor.

Danis Tanovic, que va guanyar l’Òscar a la millor pel·lícula de parla estrangera amb Ničija zemlja (En terra de ningú, 2001) –un retrat tragicòmic de l’absurditat de la guerra–, presenta ara un film més cru, dur, directe. Tanovic no fa, aquest cop, concessions al negre humor bosnià ni deixa espai a cap dramatisme exagerat. El bosnià ha filmat un documental dramatitzat sense artificis que presenta el país i la delicada situació dels gitanos als Balcans tal com és. La imatge i el so ens són servits crus; no han estat rebaixats i edulcorats a la cuina pel sedàs cinematogràfic. Amb la càmera a l’espatlla anem seguint els nostres particulars herois, sempre des de darrere: anem a buscar llenya amb Nazif i preparem un burek amb Semana, destrossem un cotxe a cops de destral i fem la bugada a la dutxa, anem a l’hospital i en tornem amb les mans buides i els llagrimals saturats de desesperació.
I si el film tingués una veu en off (com un documental), o tan sols una música (com una ficció), que ens indiqués quan hem de plorar o quan se’ns permet riure, rai! Però ni això ens concedeix el bosnià i hom surt de la sala amb la sensació d’haver estat aguantant la respiració durant els setanta-cinc minuts de film. I encara som vius, com els protagonistes de la història, i a fora hi ha massa, massa llum.
Però Tanovic no ens nega la poesia i fa de la situació dels protagonistes una metàfora metonímica de la greu situació del país, que agonitza des de fa massa temps – com ens sembla indicar el recorrent fum espès de les xemeneies monstruoses de la central tèrmica de Tuzla, símbol d’un país que es consumeix. El director ens ha dirigit, un cop més, la pregunta: podran els protagonistes, podrà Bòsnia trencar aquest cercle tràgic?

Si bé el film deixa l’esperit en un estat d’intranquil·litat, la producció cinematogràfica en si és un bri d’esperança. Primer perquè aconsegueix, sense patetismes que la desacreditin, fer reflexionar l’espectador sobre la pròpia responsabilitat en el funcionament d’aquest món i qüestionar-nos quant de “massa” tenim. Però, a més, perquè presenta una paradoxa: el país potser estarà en una situació d’estancament, però quin cinema que fa! Quina força, quina tècnica, quin art! El primer cinema bosnià de durant i després de la guerra era introspectiu i fosc, exorcitzava dolorosos fantasmes; mica en mica es va atrevir a plantejar altres qüestions, reeixint a introduir positivament nous temes que també afecten el país (com Na putu, de Jasmila Zbanovic). Amb el seu últim film, Tanovic recupera la contundència del cinéma vérité adaptant-lo a la qualitat i la llibertat formal que concedeix el digital HD.
El que sonava com un bon candidat a l’Ós d’or (finalment concedit a la romanesa Pozitia Copilului) és sens dubte una de les pel·lícules necessàries d’aquest any.

Epizoda u životu berača željeza (Episodi en la vida d’un ferraller) (Bòsnia, 2013)
Direcció i guió: Danis Tanović
Amb Senada Alimanovic, Nazif Mujic, Sandra Mujic i Semsa Mujic

Tags: Berlinale, crítica
Publicat a Cinema | Deixa-hi un comentari

63a Berlinale ’13 :: Com el pes d’un elefant

dimarts , 12/02/2013

Quant pesa un elefant? La vida d’Adrian, un nen introvertit de a penes 10 anys en un ambient hostil, no és fàcil. Fill únic, la mare fugida i vivint amb una àvia que no l’escolta i un tiet bipolar, sense amics a l’escola i obsessionat amb el segrest de tres nenes que es retrata al principi del film. L’aparició de tres noves veïnes obre l’esperança a trencar definitivament amb la seva soledat.
“The Weight of Elephants” és la primera pel·lícula de Daniel Joseph Borgman, jove cineasta neozelandès format a Dinamarca. Una extraordinari i colpidor retrat de la pèrdua de la innocència i la soledat (terrible, a aquesta edat) que, al meu parer, la fan una excel·lent candidata al reconeixement a la millor òpera prima del festival. El film té una fotografia delicada i bella, moderna i minimalista, impregnada d’una nova estètica digital de colors suaus i llum dòcil, encara que les escenes nocturnes no estan massa ben resoltes. Borgman confessa voler rodar en cel·luloide, encara que dubta que aquesta generació arribem a fer-ho. La tria del digital, però, va venir marcada pel pressupost. Però reconeix que aquest permet treballar més lliurement i ràpid, i va facilitar adaptar-se a les dures condicions de llum de Nova Zelanda. I l’experimentada Sophia Olsson ho aconsegueix sense renunciar a l’enquadrament adequat i suggerent. La pel·lícula, “una peça molt harmònica,” tal com la descriu la moderadora, aconsegueix, a més, crear escenes de gran profunditat emocional gràcies a la música de Kristian Eidnes Andersen, que tradueix per a l’oïda la bellesa que arriba pels ulls.

Els 87 minuts de film els aguanta magistralment el jove actor Demos Murphy, commovent l’espectador a cada escena. Els seus joves companys també fan una actuació impecable, fins i tot més creïble que els actors adults. Malgrat tot, la pel·lícula no arriba a aconseguir una identificació de l’espectador amb els personatges: un to massa dramàtic, uns nens massa adulterats (actuant com a adults) i algunes situacions massa extremes fan desconnectar del que s’arriba a convertir en un purgatori per a un nen suposadament innocent. Però, sens dubte, tira enrere un desenllaç precipitat i exagerat, sobrer: sembla posat sota la necessitat de tancar la història d’alguna forma dramàtica, quan en realitat el film s’ha mantingut flotant exitosament sobre el clàssic esquema narratiu, sense necessitat d’un clímax hollywoodià i una sentència final que ja funciona perfectament al mig de la pel·lícula.
Tot i aquesta descompensació, l’òpera prima de Borgman és una reflexió molt emocionant del dolor de la soledat que deixa entreveure un cineasta sensible i prometedor.

“The Weight of Elephants” és una producció de Zentropa, la productora creada per Lars von Trier per impulsar joves talents i produccions arriscades. És una alegria que s’avingui a col·laborar amb projectes tan interessants.

The Weight of Elephants (Nova Zelanda / Dinamarca / Suècia, 2013)
Direcció i guió: Daniel Joseph Borgman
Amb Demos Murphy, Angelina Cottrell, Matthew Sunderland, Catherine Wilkin

Tags: Berlinale, crítica
Publicat a Cinema | Deixa-hi un comentari

(Una) conversa amb (una) Alemanya

dilluns, 11/02/2013

Fa unes setmanes vaig tenir una conversa amb una professora alemanya de ciències polítiques en ocasió d’una entrevista per a una beca d’estudis. La professora, d’edat avançada, em va rebre a casa seva a Charlottenburg, antic barri benestant de Berlín occidental. Un dels temes principals de la conversa es va marcar des del seu inici:

-       Ets espanyol?
-       De Barcelona.
-       I et consideres català?
-       Sí.
-       Separatista?
-       Sí.
-       I per què?

Mai fins ara havia tingut oportunitat de parlar del tema amb una persona culta, de l’elit intel·lectual alemanya (encabint aquí els grups socials capaços d’influir en el coneixement i la política del país). Fins ara les converses eren amb companys i amics joves, els quals no saps fins a quin punt realment estan interessats en el què estàs explicant. L’ocasió de conversar amb aquesta professora em va portar, prenent-me una gran llibertat metonímica, a reflexionar sobre les reaccions que es poden esperar del gegant europeu. Tal com comentàva un cop amb algú, l’elit intel·lectual alemanya està generalment caracteritzada per una auto-atorgada superioritat moral que els dóna autoritat per decidir què és important i què no, molt sovint amb cert menyspreu. A aquests “activistes progressistes” els incomoda, però, tot allò que no s’ajusta als seus esquemes i que els posa els seus valors en dubte. El cas català, sens dubte, està entre aquests temes. És important que la forma d’explicar-nos davant aquestes mentalitats sigui especialment adequada.

En primer lloc, cal fer notar que la majoria d’alemanys no saben què és Catalunya; i si els hi sona és per informacions que van sortir arran de la manifestació de la Diada i que l’actualitat mundial va arraconar mica en mica. Si ho saben, ho identifiquen automàticament amb Baviera: el Land sud-oriental té una forta identitat regional, caracteritzada per l’accent tosc i, a orelles dels altres alemanys, incomprensible que els han donat els Alps.
Si en tenen coneixement, segurament molts no estan segurs de si el català és una llengua o només un dialecte (com el bavarès). Aquí s’interessen per les diferències, d’una manera que molts cops semblen voler comprovar que hi hagi prou diferències per establir oficialment que és una altra llengua o només per curiositat. En aquest moment acostumo a comentar de passada que és una llengua molt semblant a l’occità, cosa que els deixa bastant descol·locats perquè encara saben menys què és (com tampoc ho saben molts catalans, desgraciadament!).

El següent tema són els diners. La premsa germànica no s’ha cansat de rebaixar les aspiracions nacionals catalanes a un simple tema fiscal que, a més, s’aborda en negatiu: els catalans són uns insolidaris. Això també els permet continuar la comparació amb Baviera, ja que el Land reclama des de fa anys una revisió del sistema fiscal federal. (Vegeu-ne xifres i percentatges comparatius a l’engròs a l’entrevista que vaig fer a Toni Strubell.) En aquest punt cal insistir en la línia d’un dels temes que fa anys ha anat corregint el Col·lectiu Emma: Catalunya és un país amb una identitat pròpia que no està justament tractat per part de l’Estat del qual forma part; el maltractament fiscal és només un de tants greuges: postergació identitària i lingüística, menyspreu polític com a minoria, negació de les necessitats infraestructurals… No hem, però, de negar l’evidència: l’actual situació de crisi ha fet que molta més gent hagi vist la necessitat de disposar d’un Estat propi i el sentiment independentista ha crescut en els últims anys. Però cal també deixar clar que, fet i fet, el model d’Estat espanyol significa crisi (i no només per als Catalans, sinó per al mateix Estat en si i, en definitiva, per tot Europa). També s’ha d’aclarir que la independència no és una negació a la solidaritat, ja que els catalans volem continuar aportant recursos per construir Europa, però sent plenament sobirans sobre aquests (com Alemanya a la UE).

I ara que surt Europa, a l’interlocutor alemany se li apareix una altra paradoxa: si el món actual, i Europa particularment, tendeix a la unificació, no està Catalunya anant a la contra? Cal ser taxatiu: de cap manera. Catalunya ha demostrat al llarg de la seva història una tendència natural cap a Europa que ha bastit aspiracions de futur, relacions econòmiques i corrents artístics a parts iguals; el compromís de Catalunya amb Europa –i, ara, amb la Unió Europea– és i serà ferm. Catalunya ja està disposada a cedir sobirania en pro d’una unió política que ens faci més forts, de la mateixa manera que volem ser econòmicament solidaris. Ara bé, mentre aquesta UE no es construeixi de debò, Catalunya prefereix ser un Estat de ple dret; i, encara més, si aquesta UE ha d’acabar anant en contra dels interessos de Catalunya, que no els estranyi que preferim no formar-ne part.
“Però, amb tants pocs habitants, com preteneu que Catalunya sigui viable?” Des del punt de vista Alemany, que amb 80 milions és el país amb més població de la UE, sembla impossible que un Estat de poc més de 7 milions (o 11 milions) d’habitants sigui sostenible. Però això és de fàcil resposta fent notar que més de la meitat dels Estats de la UE tenen menys de 10 milions d’habitants (i que els països amb més de 15 milions d’habitants ocupen poc més del 20% del territori total). Si es vol entrar en dades més concretes és recomanable visitar webs com el del Col·lectiu Wilson, així com llegir articles d’alguns dels seus impulsors com Xavier Sala-i-Martín o Carles Boix.

La meva conversa amb la professora se’n va per altres temes, però de tant en tant el fil d’aquesta retorna cap a l’Estat. També en aquest punt es veu que el desconeixement de la societat, economia i política espanyoles són força profunds (venint d’una professora de ciències polítiques és, a més a més, molt preocupant). A cada explicació que li dono sobre com funcionen les coses a Espanya (fets que a nosaltres ens han arribat a semblar “normals”) ella es queda més parada: la corruptela i la corrupció política, el fracàs del sistema educatiu i d’aprenentatge de llengües, la sostenibilitat d’un Estat amb un 25% d’atur (“un 50% entre els joves!”, m’insisteix), l’oblit de la memòria històrica, la manca d’iniciativa d’interès públic general, la bombolla immobiliària…

Camí cap a la porta, encara hi ha temps per unes últimes reflexions, que assenyalen directament a l’arrel del conflicte que ens trobarem amb Alemanya:
Si Catalunya se’n va –reconeix– Espanya serà encara més pobre. Sincerament –li dic–, ho desconec, encara que intueixo que sí. D’altra banda, això no pot justificar la prohibició a un poble a exercir lliurement la democràcia; els interessos econòmics d’un Estat o d’Europa no poden imposar-se sobre la veu legítima d’un col·lectiu. Li sintetitzo: som una entitat identitària i, a més, ens considerem una entitat jurídica amb dret a decidir políticament sobre el nostre futur; si la voluntat és democràtica, això no se’ns pot negar.

I, finalment, abans que me’n vagi, ella expressa la raó que més els incomoda: a Alemanya, per a la generació de després de la guerra (“els fills dels culpables”), el tema identitari no és escaient. No és senzill fer-los entendre el nostre concepte de “nacionalisme integrador” així que, encara que a Catalunya el puguem fer servir més lliurement, recomano usar-ne d’altres sense connotació negativa com “independentista”, “separatista”…
En qualsevol cas –m’acomiado de la professora– aquest aspecte no és sinó un al·licient per a un català identitàriament –o nacionalment, com vulgueu– conscient establert a Alemanya: explicar que volem ser sense que això suposi imposar-nos als altres.

Un cop fora, sota els efectes positius del fred intens, intento destriar les sensacions de la conversa amb (aquesta senyora) Alemanya en quatre punts essencials:

a Alemanya no li importa ni li deixa d’importar Catalunya i la seva causa, més aviat…
Alemanya veu Catalunya (quan la veu) com una probable preocupació d’estabilitat econòmica (una més) al sud d’Europa, però…
Alemanya no s’oposarà al procés democràtic i legítim que iniciem els catalans ni a la nostra decisió, encara que sigui fora de la legalitat espanyola, però…
dubto que Alemanya es pronunciï en cap direcció en un possible enfrontament entre Espanya i Catalunya, en altres paraules: no esperem que Alemanya (ni la UE) defensin el nostre dret a la independència.

Mentre reflexionava sobre aquest llarg escrit va tenir cert ressò l’article del professor de la Hertie School of Governance de Berlín Nico Kirsch, que rebutja la simplificació del sentiment independentista català. Malgrat aquest article, així com la gran tasca que fan d’altres alemanys com els professors Til Stegmann o Klaus-Jürgen Nagel per posar a l’abast dels seus compatriotes el coneixement necessari per interpretar el procés independentista català, crec que cal relativitzar la importància sobre com ens veuen a l’estranger. Deixant de banda la tasca diplomàtica, és clar, s’han de dirigir les energies cap a objectius concrets i representatius.
Cal fer l’esforç d’estar sempre disposats a explicar les nostres raons democràtiques i legítimes, però sense oblidar que la tasca més important cal fer-la a casa, que és on, al capdavall, haurem de guanyar un referèndum.

De totes formes, seria interessant conèixer altres estratègies que tenen catalans a Alemanya i altres països per explicar l’actual situació, convido als lectors a compartir aquestes experiències als comentaris o als seus blocs (poseu l’enllaç als comentaris, en aquest cas).

Tags: Alemanya, Catalunya, Europa, Independència
Publicat a Política, Relacions CAT-DE, Societat | 1 comentari »

Una nadala tardana

dimarts , 25/12/2012

Aquest Nadal, entre les felicitacions de Nadal que arrivaren a la població de Mülheim am Main, prop de Frankfurt, n’hi havia una que havia fet un llarg recorregut per a arribar-hi. Tant llarg com 71 anys.

L’any 1941, la Wehrmacht, l’exèrcit alemany, havia pres el control de la petita illa de domini britànic de Jersey, a pocs quilòmetres de la costa francesa. Entre els soldats desplegats, Emil escrivia entre el 16 i el 17 de desembre unes línies a família i amics al costat d’un petit text en anglès desitjant-els-hi un bon Nadal.

“Bon Nadal i
feliç any nou
desitja
el soldat Emil Adam.

Salutacions a…”

Sense ni tan sols segellar, les cartes que es guardaven en un magatzem de l’exèrcit nazi van ser interceptades per un grup de joves rebels. Però no les van destruir, sinó que les van guardar. Fa un any, un d’aquells joves, ara 70 anys més gran, va entregar la correspondència a l’arxiu de Jersey, que en col·laboració amb el Deutsche Post va mirar de trobar els destinataris.
La postal d’Emil és una de la desena que ha arribat a destí, de les 86 que van interceptar. Algunes van destinades a adreces que avui ja no formen part d’Alemanya, d’altres a organitzacions nazis que, evidentment, ja no existeixen i en algunes el temps ha fet impossible de desxifrar-ne l’escriptura.

La felicitació d’Emil ha sorprès els veïns de Mülheim, molts dels quals ni tan sols sabien que havia estat soldat. Però estan contents de rebre els seus desitjos en aquestes dates, 71 anys més tard.

La notícia la recollia el Frankfurter Allgemeine Zeitung el dimecres 19 de desembre.

Publicat a General | Deixa-hi un comentari

Infraestructures a Alemanya: un mapa

dilluns, 3/12/2012

Aquesta setmana el setmanari Die Zeit dedica la infografia del seu magazine a analitzar les connexions de les principals infraestructures del país amb els seus habitants. En els mapes groc, blau i vermell es representen els minuts necessaris des de cada racó d’Alemanya per arribar als aeroports (Flughafen), a les entrades de les autopistes (Autobahnauffahrt), o a les estacions de tren d’alta velocitat, regional o amb connexió europea (ICE, IC, EC), respectivament. Com més fluix és el color, més es triga a connectar amb la infraestructura.
L’equilibri entre els avantatges de la proximitat i les molèsties que suposen les infraestructures és fràgil. Com diu el text que acompanya la infografia: “ningú vol viure a prop de l’aeroport o al costat de l’autopista (i en la majoria de ciutats tampoc al costat de l’estació), però massa lluny tampoc.”

Del senzill mapa es poden destacar algunes dades: si bé les autopistes cobreixen el país notablement (no en va Alemanya és el país de les Autobahn!), el tren les supera en proximitat; en qualsevol cas, les dues infraestructures es complementen quasi perfectament.
Alemanya, amb només 23 aeroports cobreix bastant bé tot el territori (excepte el nord de Saxònia-Anhalt, on una àmplia zona resta blanca al voltant de Salzwedel) – en contra dels 52 aeroports a l’Estat espanyol.

Cada setmana el diari publica una infografia que retrata el mapa d’Alemanya des d’una perspectiva diferent i interessant. En podeu consultar els anteriors al seu web.

Tags: aeroports, Alemanya, autopista, infraestructures, tren
Publicat a Infraestructures, Tren | 6 comentaris »

Opinió

Blogs