Guapa i elegant, l’Anna es mou amb gràcia per l’escenari al ritme dels seus chiens, solemnes i mudats per a l’ocasió. Es nota que els escenaris són el seu ambient, l’espai ideal per la seva música que aquí dalt es converteix en tot un espectacle de gestos, complicitats i somriures. Tant és a Catalunya com a Alemanya, Anna Roig i L’ombre de ton chien agraden arreu, es posen el públic a la butxaca i converteixen el concert en un record dolç.
La banda del Penedès ha passat per Berlín en el marc de la seva gira per alguns lectorats de català d’Alemanya que els ha portat a fer concerts i trobades amb les comunitats “catalanoaprenents”, com els bateja en Carles, de Saarbrücken, Bochum, Colònia, Frankfurt, Tübingen, Berlín i Leipzig. Ja és el quart any que es porta a terme aquesta iniciativa, organitzada amb èxit per les lectores i lectors de català, amb el suport de l’Institut Ramon Llull, i que en altres ocasions han portat també a Litus, al Pau Albajos o, l’any passat, als Amics de les Arts.Es tracta, tal com diu Betlem Borrull, d’oferir la música com a porta d’entrada a la cultura catalana per apropar els alemanys a la nostra llengua. La lectora de català a la Humboldt-Universität introdueix el seminari a la universitat berlinesa, preparat en col·laboració amb Montserrat Domingo, lectora a la Freie Universität, i posa en context la situació de la música catalana. Els alumnes de Berlín i dels altres lectorats on el grup ha anat han traduït algunes cançons, així com fragments del llibre de l’Anna com a treball de les lliçons i s’han preparat alguns textos com la presentació del grup per part d’estudiants de la FU.
Una música internacional i propera
En aquest format obert i participatiu banda i alumnes es fan preguntes i intercanvien opinions que s’enllacen amb cançons en acústic. Una estudiant ressalta el punt de vista “especial” i positiu de la música de l’Anna i els chiens, d’altres la proximitat en el concert i la xerrada, l’originalitat de l’espectacle i l’atmosfera familiar que crea, l’aire de “família catalana.” El grup encara està impressionat de tantes emocions viscudes com el concert al bar Feinstaub de Frankfurt, on, tot i acabar-se de polir a última hora, “van crear sensació, sobretot les expressions de l’Anna, i tothom va anar a felicitar-la en acabar el concert. Es van esgotar els CDs!,” explica la Montserrat Ruiz, lectora a la Goethe-Universität. O el concert conjunt amb Schlagseite i Folk Inn de Colònia amb prop de 200 assistents. O les bones crítiques del Schäwisches Tagblatt: “la resta de problemes de comunicació els va solucionar l’Anna amb el seu encant.” I també de l’exitós concert que van oferir dimarts i que era molt representatiu: “Berlín és la primera capital on hem tocat, a part de Barcelona,” diu en Ricard.
Però un dels temes que es comenta cada any és la projecció i normalitat de la mostra música: “la música catalana està en un bon moment, és molt internacional i propera,” diu Heiko. La lectora de Colònia, Elisabet Capdevila, explicava que als alumnes “els va sorprendre gratament la barreja de francès i català, a banda de les melodies ‘afrancesades’, un estil únic a què no estaven acostumats,” i “fins i tot van fer suggeriments al grup perquè actuessin a França i amb l’ham del francès, donessin a conèixer el català.”
Aquesta bona rebuda contrasta amb els prejudicis que sembla haver tingut la nostra música però que ara comença a perdre: “està bé que anem despertant aquesta consciència sobre quina llengua tenim al cap en el nostre dia a dia i amb la qual ens expressem amb més facilitat, que ens adonem que podem arribar més a la gent més propera,” diu l’Anna en una entrevista posterior. “I ara hem descobert que podem arribar a gent que no és del nostre entorn també amb aquesta llengua.” De totes formes, sembla que aquesta vergonya lingüística-musical no era un mal exclusivament nostre: “[parlant amb els alumnes] vam trobar certes similituds en aquest aspecte, i mira que Alemanya és gran i que es parla alemany a tot arreu! No és com nosaltres que som un territori més petit.”
La situació lingüística de Catalunya ens sobta, tan a alemanys com a catalans: a casa hi ha gent que encara no parlen el català després d’haver-hi viscut un llarg temps i a Alemanya la gent l’estudia amb total normalitat, comenta el grup. També a Alemanya s’aprecia l’ús de la seva llengua per part dels visitants. L’Anna ho compren: “a mi m’agrada molt també, suposo que com a molts catalans quan anem fora, aprendre quatre paraules, em sento amb el deure de fer-ho. Igual que quan vénen i aprenen quatre paraules –que tampoc són tan difícils!– i se’t posen a la butxaca. Que se’t posin a la butxaca és una cosa molt sana.” I ella se’ls ha posat, l’Anna ha fet un encertat treball amb l’idioma per no limitar-se a dir només ‘bona nit’ (guten abend) i ‘gràcies’ (danke) sinó per donar una continuïtat durant tot el concert i integrar els qui no entenien el català. Ho ha fet, diu, “pel meu propi plaer de la il·lusió d’aprendre ‘bigoti vermell’ (roter Schnäuzer) o poder dir ‘petons entre camions’ (Küssen zwischen LKW).” Per a ella formava part de l’espectacle: “els primers dies els hi preguntava: el públic és davant també perquè hi hagi un feedback. […] ‘jo us cantaré les meves cançons i sé que potser no m’entendreu però vosaltres em podeu ensenyar coses a mi també’, és un intercanvi. I en aquest sentit ha estat molt, molt interessant.”
En contra de la sentència merkeliana que certificava la mort del multikulti, ella ho té clar: “si tots anéssim amb ganes d’aprendre pel món, crec que seríem –ara semblo el Guardiola!– invencibles! […] Hi ha una riquesa que no ens l’acabaríem… compartim més coses i així ens farem grans! I la cultura és una bona manera d’arribar-hi, a tot això.” A Berlín, i en deixa constància aquest bloc, estem gaudint cada vegada més de donar a conèixer la nostra cultura.
A la xerrada els alumnes també van llegir, en un català polit i bell, textos que han escrit al voltant de les cançons. Com la trista historia de l’Anna i el Jesús a París fet per la Vanja, la Fiona i la Susann, la notícia de l’arrest de Trini Sánchez Mata de Catarina o el voluptuós afer que una professora i el seu alumne tenen entre camions de la Josi i l’Anna. El grup se les escolta divertits i ufanosos, admirats. És bonic de sentir parlar la teva llengua amb aquest respecte i cura; també és d’agrair que el català del grup no sigui el camacu barceloní al que ens tenen acostumats tantes bandes catalanes.
Deures pendents: sortir a l’estranger
Després d’haver publicat des del 2009 dos discos, amb les seves respectives gires i promocions, l’estada a Alemanya tanca simbòlicament un cicle. El nou podria incloure més concerts a l’estranger. L’experiència, si més no, “dóna una certa esperança perquè sempre hem tingut el pensament que Catalunya és petit i se t’acaba aviat, ” diu l’Anna, que està contenta de comprovar que poden “anar a altres llocs, que no està renyit amb el fet que cantem en català.” Clara Terricabras, lectora a Tübingen, ressalta que “va estar molt bé el fet que es posessin a vendre ells mateixos els CD i xapes del grup,” els va fer molt més propers i va demostrar gran interès de la gent. Des de l’escenari el grup també ho notava: “tenies la seguretat o la inseguretat de saber si t’estaven seguint o no t’estaven seguint i hi havia més fluïdesa a nivell de comunicació,” explica l’Anna, que està segura que els assistents “han viatjat a través de les emocions que els hi hem proposat, a la seva manera però han viatjat i han entès algunes coses.” I això “és molt maco, molt.”
Omplir-se
L’Anna i els seus chiens, en Carles Sanz i en Carles Munts, en Magí i en Ricard, es mostren molt agraïts per la rebuda i l’atenció dels lectorats, els alumnes, el públic i els que han col·laborat per fer possible la gira, especialment la delegada de l’Institut Ramon Llull.
‘Experiència’ és una paraula que repeteixen constantment i convençuts. “En aquesta gira hi ha hagut un fort component d’aquest tipus: hi ha hagut el sentir-se esperat, el sentir-se molt ben acollit, molt ben acompanyat, sentir que era una mica una aventura –que hi havia coses que fins l’últim moment no sabíem, horaris…– però que aquest dubte era compartit i era fet des del carinyo i amb ganes que sortís bé.” “Una experiència molt bonica humanament.”
“Ha estat una setmana d’omplir el cor de bones experiències i persones, històries, sensacions… tot això dóna molta energia per continuar un projecte, per renovar-lo, per investigar com pots anar cap altres llocs i comunicar-te amb altra gent amb qui no comptaves.”
Podeu veure a Flickr una galeria d’imatges creixent del pas per Berlín de l’Anna Roig i L’ombre de ton chien.
Nascut a Barcelona el 1986.
Fotògraf, escriptor, cineasta i viatger.
Viu a Berlín des del 2009 i ha assumit el repte d’explicar la ciutat, Alemanya i els països germanòfils per a apropar-los als catalans i també per trencar tòpics. | 