Arxiu del divendres, 28/01/2011

…mai van marxar

divendres, 28/01/2011

Poisoned, de Ottmar Hörl (Foto de Werner Scheuermann. Times)

Fa unes setmanes la secció anglesa del setmanari Der Spiegel relatava el cas d’un poble que fa posar els pèls de punta: la petita població de Jamel (Mecklemburg – Pomerània Occidental) ha sigut presa pels neonazis, que hi han anat comprant terrenys i han fet del poble un territori sense llei on campen al seu aire terroritzant el veïnat. La comunitat nacionalista s’organitza al voltant del líder del NPD Sven Krüger, qui regenta una empresa d’enderrocs, el logo de la qual és l’estrella de David essent destrossada i el lema, “nosaltres fem la feina bruta”.El mateix alcalde del poble, Uwe Wandel, reconeix que autoritats i policia han llençat la tovallola i miren cap a una altra banda mentre els nazis “se’n riuen a la nostra cara”: constants atacs a partits, organitzacions i veïns, pràctiques de tir al bosc, música nazi, salutacions romanes, celebracions de l’aniversari de Hitler… són pràctiques habituals al poble, on 7 de les 10 cases són propietat de membres de l’extrema dreta; els altres veïns han anat marxant; l’estació de policia més propera és a mitja hora.A l’entrada del poble, un monòlit dóna la benvinguda a “Jamel – lliure, social, nacional” i un rètol assenyala la direcció cap a Branau am Inn, poble natal de Hitler, 855 quilòmetres lluny d’aquesta població del nord d’Alemanya.

Malgrat que el mateix Krüger ha tingut problemes constants amb la llei i fins i tot ha sigut empresonat algun cop, no hi ha gaires motius legals ni proves concloents per perseguir les activitats que practiquen ell i els seus sequaços al poble. De fet, el NPD és al parlament del Land des de 2006.
Fins on pot arribar l’extrema dreta, doncs, sense caure en la il·legalitat d’un país on ha fet tant de mal?

Límits i estat del neonazisme a Alemanya
La pròpia constitució alemanya, redactada immediatament després de la guerra, dóna el dret a l’Estat d’il·legalitzar qualsevol partit que vagi en contra del sistema democràtic. Així mateix és anticonstitucional l’ús dels símbols relacionats a aquests grups, com ara l’esvàstica i molts d’altres usats pels nazis durant el temps del III Reich; malgrat això, no existeix un llistat d’aquests. La legislació que s’ha anat desenvolupant des de llavors prohibeix també glorificar els nazis i menystenir o negar els crims d’aquests, la producció de material referent al nacionalsocialisme, i la salutació romana adoptada per Hitler, entre altres coses. Evidentment, és delicte negar l’Holocaust.
La llei és tan restrictiva que fins i tot no es permet la reedició de l’obra hitleriana Mein Kampf (La meva lluita) o porta a situacions curioses com la persecució del material antifeixista que conté l’esvàstica o la investigació de l’obra Poisoned que l’artista Ottmar Hörl va exposar en una botiga de Múnic el 2009.

Els grupuscles neonazis han hagut de cercar alternatives que els permetin continuar exercint les seves activitats i difondre la seva ideologia racista i antisemita: s’autoanomenen nacionalistes; el material és importat d’altres països com els EUA, Escandinàvia o la República Txeca; les seves webs són hostatjades en altres Estats; s’usa la bandera de guerra de l’Imperi (prèvia a la inclusió de l’esvàstica per part dels nazis); no hi ha un enaltiment directe del partit Nazi i Hitler sinó una glorificació dels temps del III Reich… Unes 80 organitzacions neonazis han sigut prohibides però no és fàcil demostrar el seu caràcter antidemocràtic o la relació dels seus membres acusats de neonazisme amb aquestes. De totes maneres, el govern les vigila de molt a prop.

Els antics Lands de la República Democràtica, a l’est d’Alemanya, són un territori abonat al neonazisme, al qual s’hi apropen joves sense esperança de futur, desocupats permanents o gent descontenta amb l’anterior règim comunista. Així mateix, el govern ha iniciat una campanya denunciant la facilitat amb la qual grups d’extrema dreta, a través d’organitzar activitats voluntàries en clubs esportius, cerquen simpatitzants entre els joves mancats del sentiment de pertinència a un grup.
Segons dades de l’Oficina Federal per la Protecció de la Constitució, el 2007 es contaven uns 15.000 militants de partits d’extrema dreta, quatre vegades menys que quinze anys endarrere; malgrat això, la xifra de neonazis creix lentament, tot i que no ha superat la xifra de 5.000 persones. Les Freie Kameradschaften, organitzacions d’extrema dreta més o menys agrupades, són les associacions més importants actualment: se’n conten més de 320.

Diversos partits d’extrema dreta han sigut il·legalitzats des del final de la II Guerra Mundial. Actualment els partits més destacats que poden exercir són el refundat Deutsche Partei, el Deustche Volksunion i el NPD. Aquest concentra el principal gruix de militants i vots, és present en els parlaments de Saxònia i de Mecklemburg – Pomerània Occidental a més de tenir uns 300 regidors municipals. Participen de l’organització de les grans manifestacions feixistes: la del 1 de Maig i la de commemoració del controvertit bombardeig de Dresden (on hi van morir unes 25.000 persones), que anomenen Bombenholocaust.

Més que sorprendre’ns per fets com els de Jamel o incloure aquests partits en la creixent onada d’extrema dreta i neofeixista europea, cal saber que, de fet, els nazis –fins i tot militants– no van ser mai absolutament bandejats del poder i que, per mitjà de lleis d’amnistia com la de 1951, es va permetre a la majoria dels seus membres a tornar a exercir públicament.
És evidentment irracional comparar la situació del període 1923-1945 amb la d’ara –són molts i complexos els factors que van abocar la societat alemanya cap a la bogeria col·lectiva de la Guerra Total i l’Holocaust– però casos com els esmentats no es tracten de nous brots neonazis… no és que hagin tornat: és que mai van marxar.