El nacionalisme

Arran de què es destaqués el meu anterior article a la secció “El bloc del dia” a la versió en paper del diari, amb els companys del departament de blocs d’Ara.cat vam acordar de canviar el terme “nacionalisme” pel de “nacionalsocialisme” per refererir-nos als militants del partit neonazi NPD. Com que l’espai en el diari és limitat i el contingut és resumit vam creure que aquest matís faria més fàcilment comprensible el contingut de l’article en un diari català.
No obstant, això em va fer reflexionar sobre el significat que té la paraula nacionalisme per als catalans i el que té en països amb Estat propi com pot ser Alemanya; i és, de fet, un tema que també volia tractar des de fa temps.

Certament, considero aquest com un debat irresolt. A nosaltres ens pot sobtar o, fins i tot, molestar que s’anomeni nacionalisme al nazisme perquè indueix (d’una forma molts cops buscada, depenent de qui ho usa) a una confusió entre els objectius nacionals dels catalans i els dels nazis. Però, de fet, el nazisme no és sinó un nacionalisme exagerat i portat fins a l’extrem, racista i violent; contundent en la dialèctica i el llenguatge.
El nazisme cerca la identificació de l’individu amb el grup a partir del rebuig absolut a l’altre, ésser inferior i corrupte per la societat perfecta. Assenyala al jueu com el seu enemic més acèrrim, algú contra el qual diferenciar-se per refermar la identitat.

En el que fa a Catalunya, no hem tingut mai cap representant polític amb influència de caràcter nacionalista excloent. Això no vol dir, evidentment, que hi hagi grupuscles de caire nacionalsocialista el marc dels quals és Catalunya, però són evidentment minoritaris. D’altra banda, és tristament recorrent l’argument nacionalista català que es basa en la negació absoluta de tot allò espanyol per accentuar la diferència.

Com diu Josep Maria Terricabras: “el dia que Catalunya sigui independent, deixaré de ser immediatament nacionalista català” (Nacionalisme i Independència, El Punt, 12.II.2010)*. Jo també. Ser nacionalista, tenint Estat propi, suposa un enaltiment del poder d’aquest, que no es pot traduir sinó en la defensa en contra d’algun altre Estat o comunitat diferenciada dins els seus límits. Per això fa tanta basarda quan pengen banderes gegantines al centre de la capital.

Quan vaig escriure l’anterior article hi vaig reflexionar i vaig decidir mantenir finalment “nacionalista” per la interpretació que en faig. De totes formes és un tema interessant que mereixeria ser més profundament tractat i sobre el què us convido a opinar en els comentaris.

* de fet, em sembla recordar que també digué “si jo visqués a Alemanya, no seria nacionalista”.



Us deixo uns escrits de Terricabras sobre el tema que he trobat interessants:

En alguns ambients el nacionalisme té mala premsa. No m’estranya: en general, els crítics del nacionalisme pertanyen a alguna nació gran, poderosa i, per tant, saben molt bé, per experiència històrica directa, que el nacionalisme pot arribar a ser molt perillós, agressiu i colonitzador.
[…]
Sospito que molts som nacionalistes de forma provisional. Vull dir que jo defenso la nació catalana perquè no és reconeguda ni acceptada com ho hauria de ser. El dia, però, que Catalunya sigui independent, deixaré de ser immediatament nacionalista català. El nacionalisme és la reivindicació del reconeixement de la nació. Quan el reconeixement s’ha fet, el nacionalisme ja no té raó de ser. Per això resulten tan perillosos els nacionalismes dels Estats, que no se sap ben bé que reivindiquen, llevat que sigui que volen tenir encara més influència, de vegades, més territoris. Sóc, doncs, nacionalista amb ganes de deixar de ser-ho.

Nacionalisme i Independència, El Punt, 12 de febrer del 2010.

És cert que el nacionalisme pot ser perillós, com ho poden ser totes les idees i tots els principis i valors que inventem o que fem servir els humans. “Déu”, “pàtria”, “amor”, “igualtat” o “revolució”, termes inicialment respectables, han donat pas al llarg de la història a pàgines senceres d’horrors i humiliacions.

Nacionalisme agresiu, El temps, 4 de juliol del 2006.

5 comentaris

  • Desgrava

    01/02/2011 11:15

    Si que hi ha nacionalistes excloents a Catalunya. Són nacionalistes espanyols (deixem-nos de tonteries, existeixen)
    I realmente tots sóm nacionalistes. Com diuen, i molt bé, els espanyols “la cabra siempre tira pa’l monte”. Qui està en contra d’un estat català és perque està a favor de l’estat espanyol de forma activa o de forma pasiva acceptant l’status quo actual.

    Tu Guim que hi vius podràs parlar millor que jo però la Merkel no defensa els interesos alemanys? Quina diferencia hi ha amb cualsevol politic català que dessitja un estat propi que pugui defensar els interesos propis? Per aquesta raó podem dir que la Merkel és nacionalista alemanya. I ningú s’hauria d’esbarar

  • Barnet Vallespin

    01/02/2011 11:22

    Per evitar cap mena de confusió jo utilitzo el terme “catalanista” per referir-me al projecte de país integrador. Ara, un nacionalista català, un nacionalista espanyol, un nacionalista angles i un nacionalista irlandès tenen un pensament recorrent, el que es meu o del meu poble és el millor del món. Prefereixo el terme “catalanista”, es mes clar i te connotacions reivindicatives.

  • Sóc una pera

    01/02/2011 12:57

    No té perquè ser veritat això del meu poble és el millor del món sinó. Jo ho veig diferent, vull que el meu poble sigui el millor del món. No trepitjant ningú sinó funcionant de la millor manera possible, la millor educació….

  • Desgrava

    02/02/2011 14:11

    Si no tens autoestima no vas enllòc

  • Barnet Vallespin

    04/02/2011 11:22

    No crec que sigui un problema d’autoestima. Catalunya sempre ha estat una terra d’acollida i de pas. Hem de ser internacionalistes (en el bon sentit de la paraula), de no ser així, no anirem en lloc.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús