Fjellet: una muntanya de no-res

Dues noies refan el camí a la muntanya on el seu fill de cinc anys va morir fa un temps. Aquesta premissa podria donar lloc a un gran drama íntim que retratés el dol dels personatges, els conflictes amb ells mateixos, entre la parella després d’una situació tan difícil i amb la muntanya, símbol de la pèrdua i el buit deixat pel nen.
En canvi el noruec Giæver ha sigut capaç d’omplir 70 minuts de no-res —anava a dir de vent, però ni això, perquè el director desaprofita la força narrativa dels impressionants fiords noruecs i les inclemències d’una meteorologia dura i salvatge.

“Fjellet” és una història malbaratada, una travessia sense ànima, un conflicte sense dolor. Més enllà de la fredor dels noruecs i de la seva incapacitat de mostrar els sentiments (això és una suposició, reconec que no conec el caràcter escandinau), el director deixa escapar les oportunitats de fer-nos entrar en la historia i d’identificar-nos amb les noies i la seva pena, i la pel·lícula esdevé un continu monòton: les seqüències es desencadenen sense evolució dramàtica, el clímax apareix quan ja ningú n’espera res. Així mateix els pocs símbols que utilitza són pobres i evidents i el happy end, previsible i descarat.

És clar que no m’estranya: sentint-lo parlar després del film donava la impressió que s’havia embarcat en aquest projecte sense haver reflexionat prou (o gens) sobre el tema del dolor de les mares davant la pèrdua del fill i la relació amb el lloc on passà; encara menys semblava haver arribat a cap conclusió. De fet, la seva única justificació per fer el film van ser les ganes de rodar quelcom ràpid i barat mentre es trobava immers en un altre projecte.
Per cert, la presentació per part del festival va ser força trista i semblava més aviat una trobada de cine-club de barri de diumenge a la tarda; especialment em va sobtar la pregunta de la presentadora de l’acte cap a les actrius: “vau triar vosaltres el paper o va ser el director qui us els va donar?” Bravo.


Fjellet (Noruega, 2011)
Direcció i guió: Ole Giæver
Amb Ellen Dorrit Petersen and Marte Magnusdotter Solem

Etiquetes

4 comentaris

  • Josep Sala

    15/02/2011 9:36

    No he vist el film, però això de la fredor escandinava és un tòpic. Sí són més discrets i no tan exaltats, però poden mostrar perfectament els sentiments…

  • Dehpe LaHma

    15/02/2011 9:44

    Has confós robots amb escandinaus.

  • Alicia Porcar

    16/02/2011 8:32

    Hola! Jo si que penso que els escandinaus son freds, i tant! Son molt pocs els que exterioritzen les seves emocions. Això si, això no vol dir que no tinguen sentiments, que els tenen igual que els mediterranis.

    M’agrada molt Berlin. Salutacions des del meu blog Hej suècia.

  • Guim Bonaventura

    16/02/2011 20:56

    Perdó, no volia dir que fossin incapaços de mostrar els sentiments sinó que els hi pot costar més mostrar-los i potser són de temperament més fred. En tot cas, al film no hi ha sensació que mostrin pràcticament res.
    De totes formes no vaig veure cap robot, Dehpe, potser me’l vaig perdre?
    Alicia, tu ho saps més bé que jo! Gràcies per la salutació, jo també et llegeixo! :)

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús