Arxiu del mes: abril 2011

Txernòbil, 25 anys: por nuclear

divendres, 29/04/2011

Osternmärche a Neckarwestheim (de Spiegel.de)

L’accident de Fukushima ha revifat els ànims del moviment ecologista alemany, fent del tancament de les centrals nuclears la seva demanda estrella. Just després de la catàstrofe de Japó, la cancellera Angela Merkel s’afanyà a paralitzar temporalment les centrals més velles i anuncià un replantejament energètic nacional; no feia ni mig any que el seu govern (la coalició CDU-FDP) promulgava justament el contrari. En l’anterior article analitzava les raons polítiques del canvi, en aquest ens endinsem en les pors dels alemanys i les alternatives existents.

El diari ecologista i d’esquerres Tageszeitung (o, senzillament, taz) s’ha erigit com a punta de llança del moviment contrari a l’energia nuclear i en l’exigència del tancament immediat de les centrals alemanyes. A la seva secció Punt principal: Antinuclears es van recollint els últims dels molts articles que publiquen diàriament des de fa anys sobre el tema. La secció l’obre un mapa amb les centrals nuclears alemanyes, tant les que funcionen normalment com les aturades temporalment; en el mapa es pot calcular el perímetre d’afectació de 30, 80 o 250 quilòmetres que tindria una explosió en una d’aquestes.
Alemanya té 17 centrals nuclears actives, de les quals 8 han sigut aturades per tres mesos per sotmetre-les a revisions i proves de seguretat. Der Spiegel té un mapa interactiu que combina diverses informacions sobre els reactors així com del funcionament de l’energia nuclear (en alemany). Aquesta energia representa el 23,3% de la producció total a Alemanya, les renovables se situen al voltant del 17%. Podeu consultar les fonts energètiques de més de vint països al gràfic “Energia nuclear i electricitat arreu del món”, també del setmanari.

Immediatament després de l’accident de Fukushima i davant la remota possibilitat que la radiació alliberada arribés a Europa, a Alemanya es registrà un creixement en la venda de iode –de propietats antiradioactives però que pot causar càncer si s’ingereix sense estar exposat a les radiacions. A la premsa l’accident també fou fulminant i el debat sobre el futur energètic alemany tornà a les portades, donant veu a totes les manifestacions que es produïren arreu del país.
En un article a la versió anglesa de l’esmentada revista, Robert Peter Gale, físic especialitzat en energia nuclear, es preguntava sobre aquesta onada de pànic nuclear: “és Alemanya hipersensible a les qüestions nuclears? Jo crec que sí.” En el text analitza com s’han de mesurar els riscos de l’energia atòmica en contra dels seus beneficis. Menystenint els efectes de la radiació en la salut humana, repassa la manca de proves que poden senyalar els accidents a aquestes plantes com a causa directa de càncers, morts i deformacions. No obstant, l’anàlisi de Gale és interessant i hauria de servir de base per un debat serè dels pros i contres de l’energia nuclear que també comptabilitzi el preu econòmic, social, ecològic tant d’aquesta com de les alternatives possibles. Ell mateix, però, no aplica aquest mateix patró d’anàlisi per les energies “verdes” (les cometes són seves); no dóna dades remarcables al respecte, malgrat avisar que aquestes també contaminen o tenen altres conseqüències adverses.
El físic acusa els alemanys en particular i els alarmistes antiatòmics en general de tenir una reacció emocional i exagerada (per exemple amb el trasllat de l’ambaixada alemanya a Osaka). Ell, però, també apel·la al sentimentalisme: “[aquest alarmisme] envia un devastador senyal als japonesos que no tenen la possibilitat de traslladar-se.”

 

Per l’altra banda, al seu número doble de Divendres i Dissabte Sant el taz publicava una sèrie d’articles molt interessants per commemorar l’accident de Txernòbil. Des de diferents punts de vista, analitza diverses alternatives i proposa projectes concrets i exemples pràctics.
Especialment destaca l’article “Tècnica? Què, sinó!” en el qual es reclama que el país agafi el rol de pioner en el desenvolupament de les noves energies: “així com els EUA dominen internet, Alemanya podria establir els estàndards per les energies renovables.” El text reconeix que fins fa poc el moviment ecologista germànic era reaci a les noves tecnologies, però que “per sort això ha canviat” i proposa “estructures descentralitzades enlloc de grosses centrals energètiques. Mòbils enlloc de catedrals.” És només qüestió de temps: “la tecnologia adequada és aquí.”
La descentralització de la producció energètica també es reflecteix en l’article “Senzillament tancar i llestos?”, en el qual la lliga també a una necessària regionalització de la política.
Aquesta proposta de producció local és l’objectiu del projecte que es porta a terme a Dardesheim. El poble d’uns mil habitants del centre d’Alemanya s’alimenta d’una combinació de plaques fotovoltaiques, molins de vent i biogàs. Aquest projecte demostra que amb una correcta mescla de fonts energètiques és factible prescindir d’energies no-renovables. No obstant, es imprescindible una interconnexió entre productors: “no d’Alemanya, d’Europa; només si el continent sencer planeja conjuntament l’abastiment energètic funcionarà el canvi verd,” assegura Kurt Rohrig, participant del projecte de Dardesheim.
Aquesta iniciativa és explicada a l’article “Electricitats intel·ligents en xarxa”, en el qual s’atreveixen a anar encara més lluny: el mega-projecte Desertec Industrial Initiative, un planejament enorme a llarg termini que vol transformar el desert del Sàhara en un planter immens per l’energia solar. La idea requereix no només d’una  necessària col·laboració dels països europeus amb els del Magreb, sinó també una inversió immensa. Les dades impressionen: “prop de 3.600 quilòmetres de cablejat de corrent continu fins i a través d’Europa. Costos totals, uns 400.000 milions d’euros.”

A l’espera d’alguna prova factible d’aquest mega projecte, Angela Merkel ja ha deixat entreveure un primer esborrador del que serà la seva proposta de renovació energètica per Alemanya. L’explicava Der Spiegel a “Merkel fa els primers passos cap a un futur de renovables” i es basa en sis punts:

  • estendre l’energia renovable invertint en energia eòlica, solar i de biomassa,
  • expansió de la xarxa elèctrica i dels punts d’emmagatzematge,
  • millora de l’aïllament dels edificis en un 20% en la propera dècada,
  • construcció de plantes “d’energia flexible” que combinin diverses fonts,
  • increment de la inversió en recerca i desenvolupament, i
  • implicació ciutadana per evitar l’oposició a la instal·lació de molins de vent i noves línies elèctriques.

El pla es calcula que tindrà un cost d’entre un i dos bilions d’euros cada any, que s’espera que els alemanys acceptin perquè, segons Merkel, “crec que tots volem abandonar l’energia nuclear el més ràpid possible i passar a les renovables.”

 

El 26 d’abril es commemorà el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, el desastre nuclear més catastròfic mai registrat. Els seus efectes són palpables encara avui i, reforçat per la crisi de Fukushima, el seu record encara té ressonàncies a Alemanya, on l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.
Sota l’etiqueta Txernòbil s’agrupen diversos articles sobre aquests canvis socials, polítics energètics que s’estan esdevenint a Alemanya.

Txernòbil, 25 anys: el gir antinuclear a Alemanya

dimarts , 26/04/2011

Pripyat (de Wikipedia)

Avui fa 25 anys tingué lloc l’accident nuclear més catastròfic mai registrat: el reactor numero 4 de Txernòbil explotà alliberant una gran quantitat de radiació atòmica altament tòxica. Encara avui els efectes a la vora de la població (però també a milers de quilometres llunys) són palpables; un quart de segle després, i reforçat per la crisi de Fukushima, el record de Txernòbil encara té ressonàncies a Alemanya ara que l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.

La situació al país ha canviat notablement des que la passada tardor l’actual coalició (CDU-FDP) de govern decidí allargar la vida de les nuclears en 12 anys de mitjana: immediatament després de l’accident de Fukushima, la cancellera Merkel anuncià una parada de tres mesos dels set reactors més vells per a revisar-los a fons i replantejar la política energètica nacional; poques setmanes més tard, els ecologistes Die Grüne  aconseguien arrabassar el poder al CDU de Baden-Wurtenberg; al mateix temps, els socis de govern (FDP) han anat perdent vots en totes les eleccions. El discurs polític nacional ha fet un gir de 180 graus.

 

El setmanari Der Spiegel ja assegura que “l’energia nuclear ha perdut tot suport polític a Alemanya.” Malgrat que encara no hi ha cap pla definit, s’espera que, finalment, es proposi una estratègia per acabar amb l’energia nuclear de manera definitiva en les properes dècades. Malgrat això, el mateix article anunciava que “les companyies elèctriques propietàries de les centrals nuclears plantegen presentar accions legals contra la decisió de tancar les plantes” i avisava que “el país haurà d’afrontar pujades en el preu de l’energia si tanca les centrals que generen el 23% de la producció actual.”
Mentrestant, el CDU fa moviments per acostar-se a Die Grüne en vista a una possible coalició abans que s’acabi la legislatura si finalment el FDP s’ensorra (tan electoralment com internament, ja que actualment es troba en ple procés de selecció d’un nou líder en un clima ple de controvèrsies). Malgrat tot, els dos partits són cauts, neguen qualsevol entesa i Die Grüne avisa que pactar amb ells té un preu.

En l’article “El partit de Merkel necessita nous aliats”, també publicat a Der Spiegel, es repassava fa unes setmanes l’etern enfrontament entre les posicions dels dos partits, l’aliança a nivell federal dels quals fou declarada com a “quimera” per la pròpia cancellera, sobretot a causa de les respectives polítiques nuclears. No obstant, els partits han iniciat contactes que compten amb suports en ambdós bàndols: “molts en el CDU creuen que el partit no serà capaç de mantenir-se al poder a les eleccions de 2013 si mantenen l’aliança amb el FDP. Per aquesta raó, està iniciant una campanya per sondejar l’alternativa de Die Grüne.” “L’era del desacord fundamental sobre els reactors alemanys s’ha acabat, d’aquí a poc els partits ja estaran discutint sobre els detalls,” diu Boris Palmer (alcalde de Tübingen pel partit ecologista), “de cop, la única raó insuperable per una coalició CDU-Die Grüne ja no existeix”

 

Les editorials de diaris que repassava el setmanari a principi de mes a l’article “Els alemanys poden confiar en la canvi d’opinió de Merkel sobre l’energia nuclear?” posaren la cancellera i la possible coalició al punt de mira: el rotatiu d’esquerra Berliner Zeitung es preguntava si per tot plegat els “ciutadans i votants encara poden creure en la seva cencellera.”
Per l’altre costat, el conservador Die Welt qüestionava la integritat de Die Grüne per encarregar-se del govern d’un Land altament industrialitzat que “haurà d’explicar als ecologistes que l’electricitat no es pot treure de qualsevol lloc si es tanquen les nuclears” i que també “seran necessàries les noves línies de molt alta tensió que han de transportar l’energia dels camps solars del sud d’Alemanya.” Els avisava que “la política domèstica no és un camí de roses.”

L’avantguarda teatral catalana a Berlín

dissabte, 23/04/2011

Roses

Dilluns passat, 18 d’abril, es va presentar en un acte al saló Roig de la Volksbühne am Rosa-Luxemburg-Platz el llibre “Neue Theaterstück aus Katalonien” (Noves obres de teatre de Catalunya), editat per la prestigiosa revista Theater der Zeit.

L’acte fou presentat per Maurici Farré, actor establert a Berlín i membre de la companyia de la Volksbühne. Després que l’actor fes una breu i interessant introducció sobre la història i la situació actual del teatre català, un petit grup catalanogermànic d’intèrprets va fer una lectura dramatitzada bilingüe d’alguns fragments. A més, es repartiren roses entre el públic. L’acte l’organitzà la revista amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull i la Sala Beckett de Barcelona.
Personalment, a mi m’agrada molt de sentir el mateix text en català i alemany: fa la sensació que el llenguatge literari guanya en presència, ja que la llengua germànica és molt rica en verbs, adjectius i adverbis, característica que la fa molt precisa.

Les obres traduïdes són: Salamander (Salamandra) de Josep M. Benet i Jornet, Echtzeit (Temps real) d’Albert Mestres, Nach mir die Sintflut (Après moi, le déluge) de Lluïsa Cunillé, Kontrakt der Weißen (Komödie für eine Schauspielerin) (Tractat de blanques (Comèdia per a una actriu)) d’Enric Nolla, Regen in Barcelona (Plou a Barcelona) de Pau Miró, i Die Revolution (La revolució) de Jordi Casanovas.
I els actors que feren la lectura: Christoph Letkowski, Betty Freudenberg, Mandy Rudsky, Rosa Teixidor i Víctor Oller.

Tot i que la lectura fou molt interessant, com era d’esperar el públic era reduït i més català que alemany. I és que aquest tipus d’actes necessiten d’alicients per portar espectadors i, malgrat fer-se en una sala important, la publicitat va ser poca i el seu preu (8€) era excessiu pel que s’hi va oferir. (Més si tenim en compte que els concerts de cap de setmana a la  mateixa sala solen costar uns 5€.)
També em sembla desproporcionat vendre el llibre per 20€, ja que es tracta d’una publicació que només estudiosos o curiosos compraran i d’aquesta manera és més difícil arribar a un gran públic.

 

Aquesta lectura també féu a la vegada d’acte oficial de les institucions catalanes a Alemanya per Sant Jordi, ja que aquest any no es celebrarà. Comprenc que les retallades pressupostàries obliguin a reduir costos com aquests però trobo poc encertat que no es faci una recepció, encara que sigui significativa, en una ocasió tan senyalada culturalment i la qual pocs països del món poden oferir. Sant Jordi és una festa cívica de gran valor que faríem bé d’exportar i mantenir i que té molt bona rebuda per tothom qui en té coneixement.
Una bona mostra de l’èxit que pot tenir n’és l’acte que l’any passat organitzaren conjuntament Delegació i Llull amb el recital de Lluís Llach i Hanna Schygulla de diversos autors catalans, entre ells Miquel Martí i Pol, que anà acompanyat d’un concert de Gertrudis. En podeu veure el vídeo al web de Llull.tv.

No obstant, la diada serà present a algunes ciutats alemanyes amb la iniciativa de la Delegació de la Generalitat perquè algunes llibreries tinguin cartells explicatius de la festa i reparteixin roses i punts de llibre. Així mateix, el Casal Català de Berlín organitza un acte literari a la llibreria Literaturhaus.

 

Podeu veure la galeria de fotos de la presentació del llibre del passat dilluns a Flickr.

Seguint el rastre del nazisme als EUA

dimarts , 19/04/2011

[youtube wTWT8xaCB5A]

Louis Theroux és un documentalista anglosaxó establert a Anglaterra famós pel seu “periodisme bonzo”, estil amb el qual aborda directament, sense pors ni reticències les creences de la gent amb les quals ell no està d’acord per posar-les en dubte. Amb les seves preguntes indiscretes i incisives, la seva mirada penetrant, la seva imposant alçada i la cara d’estaquirot caparrut –dit des del respecte– que el caracteritza incomoda a qualsevol que li gosi plantar cara. Principalment ha treballat per la BBC i els seus programes són mundialment reconeguts.

Aquest documental, malgrat tractar sobre els EUA, és una interessant mostra de l’expansió que el nazisme va tenir més enllà de les fronteres d’Alemanya i com continua sent encara avui en dia molt important en la vida d’alguna gent. Tot i això, salta a la vista que aquest corrent del nazisme que mostra el film queda molt lluny de l’original i és pràcticament una paròdia d’aquest.
M’abstindré de comentar el seu contingut, crec que parla per ell sol i cadascú en traurà les seves conclusions.
El documental és disponible a YouTube en cinc parts, uns 70 minuts en total, el podeu veure tot seguit des del web Top Documentary Films.


Louis and the Nazis
Dirigit per Stuart Cabb
Escrit per Louis Theroux

Una parada de bus caminadora

divendres, 15/04/2011

La parada caminadora (de BVG.de)

Els transeünts que l’últim cap de setmana de febrer van passar per davant del museu dels bombers, situat al districte de Tegel, van ser testimonis d’un fet excepcional: una parada de bus caminadora.

En un reportatge de la revista plus que edita la companyia de metro, autobusos i tramvies BVG d’aquest mes se’ns revela el secret: el petit Carl de cinc anys desitjava una disfressa de parada de bus pel carnaval d’enguany; la seva mare, amb paciència i destresa suficient, li va confeccionar el vestit, una feina que va durar ben bé deu hores. La disfressa estava tan ben feta que no tan sols va deixar bocabadats tots els qui la veieren sinó que va arribar a parar-hi un autobús, encara que només fos perquè el conductor donés uns quants ossets de caramel al nen-parada.

La revista també ens dóna un consell: “si mai veuen una parada de bus caminadora, mirin-se-la amb discreció, riguin, però, sisplau, no s’hi aturin a esperar: és bastant improbable que el proper bus hi pari!”

La notícia sencera la podeu llegir en alemany a la secció de notícies de la BVG. El text està fet amb una redacció tendra i molt divertida. Curiosament, Ferran N. m’havia fet arribar la foto per separat i, tot i que era un fet prou interessant, no l’he pogut escriure fins saber-ne la història.

Una cançó de bressol alpina

dimarts , 12/04/2011

[youtube 5b6EjkNpHSU]

A través del fantàstic bloc de disseny Swissmiss vaig arribar a aquesta cançó de bressol adequada per famílies alpines i per pares que vulguin transmetre el seu amor per la muntanya als fills.
Evidentment, és de fabricació suïssa i el venen a Kiener Spielwaren.

Carta d’Oriol Junqueras als eurodiputats sobre el dèficit fiscal

divendres, 8/04/2011

La setmana passada l’eurodiputat del grup Els Verds/Aliança Lliure Europea Oriol Junqueras va fer arribar una carta als seus companys del Parlament alertant dels perills que suposa l’estat de l’economia espanyola i l’ofegament fiscal de Catalunya.
L’enviament de l’escrit coincidí amb els articles que el Financial Times i el New York Times publicaren sobre el delicat estat de l’economia catalana i es féu tan sols uns dies abans que Portugal hagi demanat el rescat econòmic a la UE, fet que revifa els temors a una conseqüent fallida de l’Estat espanyol.

La carta, en la redacció de la qual he participat, desmenteix el “miracle econòmic espanyol” dels últims 25 anys, que s’ha basat en les aportacions europees i l’espoli fiscal català. Posant com a exemple la (deficitària) xarxa d’alta velocitat ferroviària espanyola –de la qual ni Alemanya disposa– i l’etern retard de la connexió de l’arc mediterrani, l’escrit denuncia la mala gestió d’infraestructures estatal així com la necessitat d’un canvi de model econòmic a l’Estat.

Destacant els elements positius de l’economia i la societat catalana, el text demana el suport dels europarlamentaris a ajudar a canviar el sistema fiscal de Catalunya, que passa indubtablement per reduir-hi la pressió fiscal a nivells com els que es marquen a Alemanya. També recomana d’estar atents als passos de l’economia espanyola que suposa un perill pel conjunt d’Europa.

La carta està disponible en format PDF al web d’Oriol Junqueras en català i en anglès.

In-Edit Berlin prem el play

dimarts , 5/04/2011
IN-EDIT Berlin

Cotxe oficial del festival (de in-edit.de)

Avui es posa en marxa la primera edició del festival In-Edit Berlín, que es farà als cinemes Movimento i .HBC fins el proper diumenge. El reconegut festival internacional de cine documental musical arriba finalment a la capital de l’electrònica amb la voluntat d’enriquir l’experiència musical dels berlinesos mostrant la visió dels cineastes participants sobre la música.
A Barcelona, l’esdeveniment va iniciar-se el 2003 i des de llavors cada any té més èxit. Avui ja conta amb edicions a Santiago de Xile, Buenos Aires, Sâo Paulo i Puebla, a part de la nova a Berlín.

El festival de Berlín es vol adreçar tan a melòmans experts com a tothom qui tingui interès en la música i el cinema, i abraça una gran varietat de gèneres, des del rock fins al jazz.
Neix amb la intenció d’arrelar en el ric panorama musical de la ciutat i esdevenir un referent en el cinema documental sobre música tal com és a Barcelona. A partir del 2012 volen ampliar el festival establint una secció de competició.


In-Edit Berlín
Del 5 al 10 d’abril al Movimento Kino (Kottbusser Damm 22 – 10967 Kreuzberg) i .HBC (Karl-Liebknecht-Str. 9 – 10178 Alexanderplatz)
Programa i entrades
Podeu seguir-los a Facebook i Twitter

Els culpables de la gentrificació (I)

divendres, 1/04/2011

they say gentriffy we say occupy

Amb el canvi a l’horari d’estiu, a Berlín de seguida s’aprecia que les tardes s’allarguen considerablement. Aprofitant aquest sol generós que tot just comença a escalfar la primavera decidim amb Rebecca i Hinnerk anar a prendre un te al parc de Tempelhof. Aquest fou l’aeroport dels nazis i el del pont aeri, des de fa un any és un parc immens perfecte per anar amb bicicleta, patinar o fer volar estels. Asseguts a la gespa, comentem com ha canviat aquesta zona en els últims temps.

Schiller Kiez és un petit barri situat al districte de Neukölln que queda entre Hermannstraße i l’aeroport de Tempelhof. (Vegeu-lo al mapa Gentrificació.) S’estructura al voltant de la Schillerpromenade, una rambla curta emmarcada per arbres gegantins i cases centenàries de típica façana berlinesa. El lloc és plàcid i tranquil, sobretot des que tancà l’aeroport el 2008, ja que els avions passaven just per sobre. Aquesta, m’assenyala la parella, és la raó principal del procés de gentrificació que afecta aquesta zona. Des del prop de mig any que fa que viuen aquí han vist obrir un cafè nou gairebé cada mes, així com centres de ioga i botigues chic que recorden les de Prenzlauer Berg, bromegen picant-me perquè jo hi visc. “És maco tenir botigues i cafès interessants, però no que algú perdi el pis,” diu Rebecca.
La gent també ha anat canviant: fa anys el 40% de la població d’aquest barri eren desocupats, ara cada cop més s’hi veuen més estrangers i estudiants, gent que es pot permetre els nous lloguers que s’estan pagant avui en dia. La visió de Neukölln, però, encara no ha canviat. Quan Hinnerk, d’origen alemany, va anunciar que es mudaven aquí, la família es va preocupar: la zona és només coneguda com un lloc violent i perillós a través dels mèdia; ell mateix era una mica escèptic però quan va ser aquí va veure que la realitat era ben diferent. Malgrat tot, reconeixen que hi ha molts problemes a causa de la pobresa i de les dificultats d’integració de les famílies d’origen turc (les arrels d’aquest problema encara estan per identificar, és un debat molt viu a Alemanya). No són problemes d’inseguretat sinó de cohesió social i d’oportunitats d’estudis i laborals per la gent que tradicionalment ha viscut aquí.

Hinnerk parla d’un noi de dotze anys que ha jugat algun cop a futbol amb ell i els seus amics, ara haurà de marxar del barri perquè la família no pot pagar el lloguer. Aquesta és una història cada cop més habitual a Berlín, tal com denunciava un llarg article tremendista –i una mica tencenciós– publicat a la versió anglesa del Spiegel fa unes setmanes: “Les víctimes de la gentrificació”. En aquest reportatge es parla del perill que a Berlín s’esdevingui un procés semblant a París, que ha anant expulsant gradualment la gent amb menys recursos a l’extrarradi. A la capital alemanya, això ja no passa només amb els pobres sinó que cada cop són més els desocupats de llarga durada que es troben amb problemes per pagar els creixents lloguers.
Quan la parella va agafar el pis van coincidir amb una altra visita; l’altre home, a l’atur i amb tres fills, no va aconseguir-lo, és clar. Ara ells se senten malament fins i tot per això, sobretot se senten impotents: “evidentment que estic en contra d’aquest procés de gentrificació,” s’indigna Rebecca, “però com podem evitar-lo?” El pitjor per ella, però, és que percep que hi ha un moviment social que l’assenyala com a responsable: “sento que si parlo en anglès, em poden identificar com a culpable, […] no gent pobra sinó gent amb estudis, políticament compromesos i que parlen en nom d’altri.” Creu que si fes com volen aquesta gent, hauria de residir en altres parts de la ciutat: “no estaria bé que perquè sóc angloparlant i blanca hagués de viure a Schöneberg amb alemanys rics; jo vull viure aquí, barrejada amb d’altra gent. A més, jo mateixa no tinc feina!” Creu però que “si fos alemanya ho podria entendre tot més, però hi ha problemes de comprensió i integració.”
El periodista australià afincat a Berlín Joel Alas ho va identificar en un dur article de resposta al Spiegel com “una forma de racisme i xenofòbia”. Hinnerk no comparteix la opinió: “no és racisme: és igual d’on vens, el problema és el que està fent la gent que apuja els lloguers.” M’ensenyen un exemple clar: la finca de Weisestraße 47 va ser comprada fa uns anys per l’agent immobiliari d’Hamburg Henning Conle, que, a dia d’avui, la manté buida a l’espera que pugin els preus de venda. Hinnerk és clar: “em sento una mica culpable, però no tinc ganes de sentir-me’n perquè no ho sóc.” “Tots tenim una responsabilitat,” rebla Rebecca.

I quines solucions creuen que hi pot haver? “El sistema funciona així però es podria fer una llei per evitar la pujada dels lloguers.” Me’l miro escèptic: “a Alemanya això és possible.”