Els culpables de la gentrificació (I)

they say gentriffy we say occupy

Amb el canvi a l’horari d’estiu, a Berlín de seguida s’aprecia que les tardes s’allarguen considerablement. Aprofitant aquest sol generós que tot just comença a escalfar la primavera decidim amb Rebecca i Hinnerk anar a prendre un te al parc de Tempelhof. Aquest fou l’aeroport dels nazis i el del pont aeri, des de fa un any és un parc immens perfecte per anar amb bicicleta, patinar o fer volar estels. Asseguts a la gespa, comentem com ha canviat aquesta zona en els últims temps.

Schiller Kiez és un petit barri situat al districte de Neukölln que queda entre Hermannstraße i l’aeroport de Tempelhof. (Vegeu-lo al mapa Gentrificació.) S’estructura al voltant de la Schillerpromenade, una rambla curta emmarcada per arbres gegantins i cases centenàries de típica façana berlinesa. El lloc és plàcid i tranquil, sobretot des que tancà l’aeroport el 2008, ja que els avions passaven just per sobre. Aquesta, m’assenyala la parella, és la raó principal del procés de gentrificació que afecta aquesta zona. Des del prop de mig any que fa que viuen aquí han vist obrir un cafè nou gairebé cada mes, així com centres de ioga i botigues chic que recorden les de Prenzlauer Berg, bromegen picant-me perquè jo hi visc. “És maco tenir botigues i cafès interessants, però no que algú perdi el pis,” diu Rebecca.
La gent també ha anat canviant: fa anys el 40% de la població d’aquest barri eren desocupats, ara cada cop més s’hi veuen més estrangers i estudiants, gent que es pot permetre els nous lloguers que s’estan pagant avui en dia. La visió de Neukölln, però, encara no ha canviat. Quan Hinnerk, d’origen alemany, va anunciar que es mudaven aquí, la família es va preocupar: la zona és només coneguda com un lloc violent i perillós a través dels mèdia; ell mateix era una mica escèptic però quan va ser aquí va veure que la realitat era ben diferent. Malgrat tot, reconeixen que hi ha molts problemes a causa de la pobresa i de les dificultats d’integració de les famílies d’origen turc (les arrels d’aquest problema encara estan per identificar, és un debat molt viu a Alemanya). No són problemes d’inseguretat sinó de cohesió social i d’oportunitats d’estudis i laborals per la gent que tradicionalment ha viscut aquí.

Hinnerk parla d’un noi de dotze anys que ha jugat algun cop a futbol amb ell i els seus amics, ara haurà de marxar del barri perquè la família no pot pagar el lloguer. Aquesta és una història cada cop més habitual a Berlín, tal com denunciava un llarg article tremendista –i una mica tencenciós– publicat a la versió anglesa del Spiegel fa unes setmanes: “Les víctimes de la gentrificació”. En aquest reportatge es parla del perill que a Berlín s’esdevingui un procés semblant a París, que ha anant expulsant gradualment la gent amb menys recursos a l’extrarradi. A la capital alemanya, això ja no passa només amb els pobres sinó que cada cop són més els desocupats de llarga durada que es troben amb problemes per pagar els creixents lloguers.
Quan la parella va agafar el pis van coincidir amb una altra visita; l’altre home, a l’atur i amb tres fills, no va aconseguir-lo, és clar. Ara ells se senten malament fins i tot per això, sobretot se senten impotents: “evidentment que estic en contra d’aquest procés de gentrificació,” s’indigna Rebecca, “però com podem evitar-lo?” El pitjor per ella, però, és que percep que hi ha un moviment social que l’assenyala com a responsable: “sento que si parlo en anglès, em poden identificar com a culpable, […] no gent pobra sinó gent amb estudis, políticament compromesos i que parlen en nom d’altri.” Creu que si fes com volen aquesta gent, hauria de residir en altres parts de la ciutat: “no estaria bé que perquè sóc angloparlant i blanca hagués de viure a Schöneberg amb alemanys rics; jo vull viure aquí, barrejada amb d’altra gent. A més, jo mateixa no tinc feina!” Creu però que “si fos alemanya ho podria entendre tot més, però hi ha problemes de comprensió i integració.”
El periodista australià afincat a Berlín Joel Alas ho va identificar en un dur article de resposta al Spiegel com “una forma de racisme i xenofòbia”. Hinnerk no comparteix la opinió: “no és racisme: és igual d’on vens, el problema és el que està fent la gent que apuja els lloguers.” M’ensenyen un exemple clar: la finca de Weisestraße 47 va ser comprada fa uns anys per l’agent immobiliari d’Hamburg Henning Conle, que, a dia d’avui, la manté buida a l’espera que pugin els preus de venda. Hinnerk és clar: “em sento una mica culpable, però no tinc ganes de sentir-me’n perquè no ho sóc.” “Tots tenim una responsabilitat,” rebla Rebecca.

I quines solucions creuen que hi pot haver? “El sistema funciona així però es podria fer una llei per evitar la pujada dels lloguers.” Me’l miro escèptic: “a Alemanya això és possible.”

1 comentari

  • Berlín no és impossible: resposta a The New York Times – Ara.cat

    30/04/2012 13:19

    […] Al següent apartat es parla del “difícil barri Neukölln,” un tòpic bastant estès pels mitjans de comunicació sensacionalistes. Però els problemes de Neukölln són uns altres, en vaig parlar aquí. […]

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús