Arxiu del mes: maig 2011

Els Amics de les Arts a Berlín

dissabte, 28/05/2011

"Jean-Luc", l'última cançó

Els Amics de les Arts van acabar aquest dijous el seu tour per Alemanya amb un concert a l’Alte Kantine de la Kulturbrauerei, al barri de moda de la capital, Prenzlauer Berg. Dimecres, havien fet una xerrada als alumnes de català de les universitats de Berlín –Freie i Humboldt– que s’acompanyà amb algunes cançons i conversa amb el públic. Els Amics han tancat, amb aquest “bis alemany”, la seva exitosa gira del primer disc que ha portat l’Eduard, en Joan Enric, en Ferran i en Dani a fer 120 concerts arreu de Catalunya i part de l’estranger.

“Mentre escoltàvem la Betlem fer la introducció, em mirava les lletres en alemany i he trobat Per mars i muntanyes i he recordat el moment d’escriure la primera estrofa, assegut al llit, amb la guitarra,” diu en Joan Enric, “ostres!, això que feia un dia, a casa, en un acte superprivat, ara la gent no només ho canta i s’hi identifica sinó que és matèria en una universitat, i a més alemanya!” No cal explicar la història d’aquest grup, ells mateixos s’han dedicat a fer-ho dalt dels escenaris i la seva trajectòria ha sigut i serà tema de reportatges.  Es nota que han compartit pis i que es coneixen: fan moltes bromes i s’entenen molt. Quan parlen, es complementen: un comença una frase i l’altre l’acaba.
A la xerrada han fet un repàs dels inicis del grup, la manera de treballar, el funcionament… També han parlat de l’escena musical i social que es viu actualment a Catalunya. Amb els alumnes de català han comentat les seves lletres i han contestat a les seves qüestions, algunes de les quals els hi han provocat un somriure com la del qui preguntava si els catalans, quan lliguem i tal com s’explica a la cançó ‘4-3-3’, fem la tàctica Guardiola: tocar molt la pilota al camp.
La gira ha estat organitzada pels lectorats de català de les universitats alemanyes en col·laboració amb l’Institut Ramon Llull. A Berlín ho ha disposat la Betlem Borrull, qui, a part dels cursos de català, també ha organitzat seminaris sobre la Nova Cançó i les visites de diversos músics catalans. El concert s’ha fet amb la col·laboració del Llull i la Delegació de la Generalitat a Alemanya.

Tornar als orígens
Després del col·loqui hem anat a dinar juntament amb la Queralt, delegada del Llull, en Carlos, mànager del tour, la Joana, periodista que en fa un seguiment, i la Laia, la seva amfitriona a Berlín. Tot fent les postres parlem de les seves impressions en aquesta gira que, des del dia 17 de maig, també els ha fet passar per Tübingen, Saarbrücken, Bochum, Colònia i Hamburg. (Llegiu-ne el seu diari.)
El que més els ha sorprès, confessen, ha estat l’alta assistència: “ens esperàvem fer concerts per a 20, 30 persones, tornar als orígens de la gira Castafiore Cabaret,” explica en Ferran. És un públic diferent, tal com el descriu en Dani: “primer perquè, molts cops, era verge, ens venia a sentir sense saber res de nosaltres i, després, perquè és molt ordenat. En el sentit positiu: interactua amb tu, fan les coses en ordre, s’esperen que acabis la cançó per aplaudir.” L’Eduard hi afegeix: “també ha sigut un repte transformar l’espectacle en multilingüe, explicar les cançons en anglès i veure que la gent hi entrava encara que no n’entengués el significat.”
En Carlos en certifica l’èxit: “el canvi que feu entre Tübingen i Saarbrücken és impressionant: al principi estàveu acomplexats i després us vau tirar a la piscina…”, “…sí, l’espectacle es va posar a lloc tot sol, de manera natural: al segon dia, al veure que tothom era alemany, ho vam fer en anglès i vam jugar amb el bilingüisme,” acaba l’Eduard.

País petit
L’experiència ha estat enriquidora i la valoren molt positivament: “com a grup ens ha portat una espurna d’esperança, ganes d’intentar sortir més sovint de Catalunya […] i és possible, en som capaços; la gent està oberta i no és tan important l’idioma en el que cantes. Això és maco,” explica en Ferran.
“Estem molt contents de com està anant.” El sentiment és general, igual que l’esperança que això no sigui una excepció, com diu en Dani: “és molt maco el que deia el Ferran, el somni, la idea, que d’aquí un temps sigui normal que un grup català toqui avui a Barcelona, demà a París i divendres a Berlín.”
Del contacte amb la gent, també els que no parlen català, en surten lliçons, com la d’aquell alemany que els hi va dir que no estiguessin acomplexats per cantar en català que explica en Dani: “el símil que va fer servir ell era molt maco: un català quan viatja a fora diu amb la boca petita ‘és que som un país petit’ i, en canvi, un holandès, ben orgullós treu pit i diu ‘som un país; petit’, com una cosa positiva. Crec que nosaltres hem de començar a veure-ho així, és fantàstic ser part d’un país petit i això ha de jugar a favor.”
A part, molts alemanys els han acollit amb els braços oberts i els hi han ofert ajuda i consell pel futur. També el diari berlinès Tagespiegel va publicar una ressenya pel concert de dijous.

Els Amics es posen a to

La pressió
“El problema i la virtut del Bed & Breakfast” és que el vam fer pensant que ningú l’escoltaria, o sent conscients que l’impacte seria molt limitat. I ara sabem que la gent escoltarà [el següent],” diu en Joan Enric: “Això és una de les coses que a mi em fan més por: sabré escriure igual sabent que 25.000 persones han comprat el disc?” Admeten que s’estan tornant maniàtics, que s’hi miren més. “No és tensió, sobretot és responsabilitat, ” que en diu en Dani. Però afectarà també la gira alemanya en aquest sentit?
El no és unànime. Tindrà una influència positiva a nivell de planificar la propera gira, diuen, però “no posarà pressió saber que a Alemanya ens escolten, a mi em preocupa la gent de Girona!, ” rebla en Joan Enric.

De Calaf a Berlín
Ara parlem de la gira, la qual va acabar oficialment en un doble concert al Palau de la Música però a la que si ha afegit un “bis alemany”, com als bons concerts on el públic no en té mai prou, com al seu tour. El de dijous va ser un últim concert en una Alte Kantine atapeïda d’alemanys i catalans a parts iguals. Un públic entregat i amb les cançons apreses.
Dani: “la gira ha sigut exponencial, hem començat tocant per 200 persones i hem acabat tocant per moltíssima gent…”, “…a Calaf, al primer concert que vam vendre el CD, que ni sabíem que era el primer de la gira, vam tocar amb la gent sobre l’escenari, potser hi havien 60 persones…,” acaba la frase en Joan Enric.
“Hem fet de Calaf a Berlín,” diu l’Eduard, “i és maco perquè hi ha cançons que fins ara han sigut la columna vertebral de l’espectacle però que per la següent gira s’hauran de descartar…”, “…i demà pot ser l’últim cop que la toquem!, ” afegeix en Ferran.

I quines sensacions teniu davant d’això?
Eduard: “sensació d’alegria. Et diuen fa un any i mig que acabaries la gira aquí i no t’ho creus, és una cosa espectacular.”
Dani: “tots els concerts de la gira alemanya han estat increïbles, no n’hi ha cap que no hagi valgut la pena però hi ha una certa màgia en aquest últim: és la sala més gran, és el lloc on hi haurà més gent…”
Joan Enric: “però anem tranquils, anem a fer un “bolo a Matadepera”, que en diem nosaltres, perquè és un bolo on la gent va començar molt freda i va acabar molt bé…” “…anem a guanyar-lo,” diuen.

 

Podeu veure fotos del seminari a la Universitat Humboldt i del concert a l’Alte Kantine a Flickr.

last song

Si jo visqués a…

dimarts , 24/05/2011

Si jo visqués a...

“Si visquessis a l’Estat espanyol tindries…” D’aquesta manera em presenta el web If it Were My Home una comparació entre la meva residència actual –Alemanya– i el meu país –aquí, l’Estat espanyol.

Alguns resultats de la comparativa conviden a la reflexió mentre que d’altres són purament anecdòtics. En tot cas, una manera ràpida de comparar diverses realitats.

Així que si visqués a l’Estat espanyol tindria…
— una probabilitat 2,2 vegades més alta de ser desocupat,
— cinc cops més probabilitats de tenir VIH/SIDA,
— consumiria 23,38% més de benzina,
— treballaria 20% més d’hores anualment (això li interessaria a la cancellera Merkel),
— tindria un 16,2% més de nadons,
— gastaria un 28,83% menys en assistència sanitària,
— hauria tingut un 532% menys de probabilitats de morir de nen,
— viuria 0,77 anys més,
— usaria un 2,37% més d’electricitat, i
— guanyaria un 1,17% menys de diners.

La pàgina web, en anglès, permet comparar els Estats de tot el món a partir d’aquestes dades bàsiques, a més de les superfícies dels respectius països.
L’he trobada a Betes i Clicks, un bloc ben interessant que explica “de forma senzilla i sense complicacions de que van totes aquestes eines, programes, webs, etc del que s’anomena web 2.0” i que està escrit per l’Anna Codina.

Els aprenentatges alemanys de Txernòbil i Fukushima

divendres, 20/05/2011

“Encara que vam aprendre de Txernòbil, no en vam aprendre prou.” Així de contundent era Norbert Röttgen, ministre alemany de Medi Ambient, Conservació de la Natura i Seguretat Nuclear, en un editorial que firmà al setmanari Der Spiegel el passat 27 d’abril.
A través d’un repàs de les conseqüències de l’accident ocorregut fa un quart de segle a la central ucraïnesa, les imatges del qual “quedaren gravades a la memòria col·lectiva”, Röttgen explica com la política ambiental a partir de llavors passà a ocupar un espai central amb, per exemple, l’establiment del ministeri alemany de Medi Ambient. I ara, després de l’accident de Fukushima, diu que “hem de revaluar la nostra relació amb els riscos que comporten els elements, hem de repensar la nostra definició de seguretat.”

Pel ministre, “cap objectiu econòmic mereix posar en perill el benestar de les persones i de les futures generacions, ” i aposta per un replantejament de les fonts energètiques basant-se en raons econòmiques: “cap companyia asseguradora del món vol cobrir aquests riscos [de les centrals] […] Els governs i, per tant, pressupostos públics, assumeixen aquests costos massius; fins i tot internacionalment.”
Röttgen defensa també el paper central que ha de jugar el seu país en aquesta transformació: “Alemanya pressionarà per un nou acord en els riscos de l’energia nuclear a la conferència especial de 2012 de la Convenció de Seguretat Nuclear. […] Si nosaltres avancem, d’altres seguiran.” Pel ministre és clar que les energies renovables són un mercat en expansió, en el qual Alemanya és pioner i representa un 16% del total global.

La seva defensa del canvi de paradigma energètic, però, és des d’una posició conservadora: “és important que l’ús d’energies renovables no signifiqui renunciar al nostre nivell de vida.” Malgrat que no especifica com s’ha d’aconseguir aquest equilibri, reconeix que “tothom hi haurà de participar, tan indústria com particulars.”
Per Röttgen és crucial que el canvi energètic serveixi especialment per salvaguardar la indústria germànica i avisa que requereix d’una alta inversió econòmica. A la política demana dues coses: “l’energia no pot esdevenir un bé de luxe per uns pocs escollits […] i la intensa industria energètica alemanya ha de romandre competitiva.”

Norbert Röttgen és ministre pel partit conservador CDU, el qual ha fet un gir de 180 graus en la seva política energètica per apostar per l’abandó de l’energia atòmica en favor de les renovables. En la decisió d’allargar la vida de les centrals nuclears que prengué el govern el passat octubre, el ministre ja s’hi mostrà desfavorable. Malgrat que aquesta situació –l’existència de veus disgregants dins els partits– no és estranya a Alemanya, a Catalunya no deixa de sobtar-nos que s’expressin tan clarament i que càrrecs de tanta importància firmin articles com aquests.
L’editorial també hauria de servir per fer-nos reflexionar que comença a ser urgent que la política catalana aclareixi el model energètic que vol per al futur. Cal una decisió ferma respecte a les centrals nuclears existents així com al possible cementiri de residus radioactius a Ascó.
Si bé hi tinc certes reticències, els plantejaments del ministre alemany em semblen molt encertats.

“Estic convençut que, per un país altament industrialitzat com Alemanya, és possible en una generació fer evolucionar l’energia cap a fonts renovables i romandre com a líder industrial en el procés,” acaba Norbert Röttgen.

 

El 26 d’abril es commemorà el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, el desastre nuclear més catastròfic mai registrat. Els seus efectes són palpables encara avui i, reforçat per la crisi de Fukushima, el seu record encara té ressonàncies a Alemanya, on l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.
Sota l’etiqueta Txernòbil s’agrupen diversos articles sobre aquests canvis socials, polítics energètics que s’estan esdevenint a Alemanya.

Retrats de Berlín: Susanna

dimarts , 17/05/2011

Susanna

Susanna (23) és de Pinerolo, una petita ciutat a les muntanyes del Piemont. El seu alemany està marcat d’un accent italià inevitable però en qualsevol cas és millor que el meu. M’informa que ara torna a estar a Berlín, just a temps per gaudir de la millor estació de la ciutat però quan vam fer l’entrevista encara portàvem jerseis de llana.
Va venir a la ciutat per consolidar l’alemany, que des de fa temps ha estat aprenent amb algunes estades a Múnic. Té la intenció d’estudiar Traducció i Interpretació per dedicar-se a l’energia solar i bastir ponts entre un Nord tècnicament avançat i un Sud amb grans quantitats de sol.
I per què Berlín? Perquè la ciutat i la universitat són barates i hom té aquí més oportunitats que a Itàlia. Perquè és la millor ciutat d’Alemanya, molt jove i cultural. Havent viscut a Neukölln, sent el districte com un petit poble i li costa veure Berlín com a ciutat.

Li agrada que sempre hi hagi quelcom per fer, museus a visitar, obres de teatre interessants, exposicions d’estudiants, músics que comencen… “La ciutat de les oportunitats, els estrangers, la multiculturalitat,” diu.
Però, és clar, també enyora família i amics, la sensació de familiaritat de Torí i, sobretot, una meteorologia més agradable.

Un poble es compta: el cens d’Alemanya

divendres, 13/05/2011

El passat dilluns 9 de maig començà la campanya del cens alemany de 2011. Segons la normativa europea, tots els Estats membres han d’elaborar un cens de població i habitatges cada deu anys a partir d’enguany. Els resultats de les enquestes a Alemanya estaran disponibles a finals del 2012.

Després de més de 20 anys, el país fa un recompte de població i habitatges. No es porta a terme des de 1981 a la República Democràtica i des de 1987 a l’Alemanya Federal i es calcula que la població és 1,3 milions d’habitants inferior a les estimacions oficials. Això es degut al marge d’error dels sistema de recompte usat i també als canvis polítics i socials com la caiguda del mur, els moviments poblacionals entre est i oest i la transformació d’Europa.

El cens es confecciona a partir d’un mètode combinat que recull dades d’institucions oficials i de tres formularis diferents: una enquesta personal que es fa a un 10% de la població, un qüestionari per als 17 milions de propietaris d’habitatges i un cens dels ocupants de residències i vivendes col·lectives (clíniques, internats, clautres…).
El formulari personal ha de servir per fer una mostra representativa del nivell d’educació i formació, feina o origen de la immigració. El cens d’habitatges ha d’establir quants edificis i cases hi ha a Alemanya (no hi ha cap registre oficial al respecte) i les característiques d’aquests: any de construcció, superfície útil, equipament i número d’habitacions, entre d’altres. De les residències i vivendes col·lectives es vol fer un recompte dels membres d’aquestes, ja que el seu nombre sempre fluctua.
Respondre als qüestionaris és obligat per llei i no fer-ho està penalitzat amb multes de fins a cinc mil euros.

El cens, evidentment, no agrada a tothom. Els alemanys són especialment gelosos de la seva privacitat i temen un mal ús de les seves dades personals. La campanya en contra del cens centra les seves critiques en la manca de seguretat en el tractament i emmagatzematge de la informació i que aquestes s’usin per altres finalitats a les purament estadístiques. Segons la pàgina oficial del cens, però, s’assegura un correcte i acurat maneig de les dades. Aquestes no poden, per llei, ser transferides a altres institucions, ni tan sols a la policia.
També s’acusa el cens d’intromissió en la privacitat i intimitat dels ciutadans. En una conversa a dues bandes que organitzà el diari Taz es discutí: “el cens no representa cap ingerència en la privacitat,” assegura Gert G. Wagner, director del cens; l’escriptora Juli Zeh contesta: “per què l’Estat ha de saber si casa meva té una dutxa o un lavabo? Què té a veure això amb les dades d’equiparació financera dels Lands?”
Malgrat tot, l’actual recompte no té una campanya en contra com la crida massiva al boicot de 1987 (fets que, recordem, es conten entre les causes de la revolta del Primer de Maig [LINK]), en la qual es proclamava: “No ens conteu a nosaltres, conteu els vostres dies!”

 

El títol està inspirat en la notícia de l’inici de campanya del Taz.

Retrats de Berlín: Brendan

dimarts , 10/05/2011

Brendan

Periodista econòmic freelance, Brendan (42) és de la ciutat de Nova York però parla un castellà curiós, après en els quatre anys que ha viscut a Guatemala, i que combina amb un anglès tranquil i comprensible. De bon principi em sobta la seva manera de vestir, que no em quadra amb els estereotips de la seva professió i procedència. De seguida, però, es veu que és senzill i agradable.
Fem l’entrevista en dos moments diferents, perquè considera que la seva visió de Berlín ha canviat al llarg del temps que ha viscut aquí. Va venir a la ciutat per amor, un història ben maca. Considera que a aquí és molt fàcil viure: barat, serveis d’alta qualitat, no és dens ni frenètic i, a la vegada, no li falta res i té molta cultura. Hi ha molta vida però és molt tranquil i relaxat.
N’aprecia especialment les infraestructures per a bici, que pot ser usada com a transport o per a esport. I li impressiona la història que es troba a cada racó de la ciutat.

La comparació Berlín-Nova York és inevitable: ambdues són ciutats cosmopolites, amb molta diversitat i estils de vida diferent. Mentre que a la capital alemanya ser diferent està tolerat, a NY està valorat, celebrat. Berlín és més permissiva i hi ha menys presència policial, del govern, malgrat que les normes socials controlen el comportament; a la ciutat americana, en canvi, el comportament és més lliure: criden, fan bogeries, un “happy caos”. Després del 11/S, però, hi ha molta més policia.
En el terreny econòmic, a Nova York, com a centre financer que és, hi va molta gent a fer diners, és més materialista i hi ha molta pressió per tenir èxit. Diu que Berlín no és tant capitalista i que la majoria de la gent ve atreta pels preus assequibles i la baixa densitat de població.

“Berlín no és Alemanya,” diu. Sobre el procés de transformació de la ciutat: està vivint de la seva reputació com a ciutat jove, creativa i hedonista (sex, drugs & rock’n’roll) que un dia fou –el mateix procés de NY entre els anys 70 i 90 del segle passat.
Però mica en mica Berlín deixa de ser el lloc pels artistes. Com a mostra em posa la Tacheles, una casa ocupada per un col·lectiu d’artistes després de la caiguda del mur i que, després d’haver-se convertit en una atracció turística, tancà (almenys en part) el mes passat.

Plans de futur? “Seria fàcil quedar-me però casa meva és NY.”

Crònica tardana del Primer de Maig

dissabte, 7/05/2011

Yalla - Heraus zum 1. Mai 2011! | Yalla - Endavant amb el Primer de Maig 2011!

L’acte estrella de les reivindicacions del Primer de Maig tingué lloc a Kreuzberg, amb la manifestació revolucionària i la celebració del Myday.

Arribo a les 17h50, poc abans de la convocatòria de la manifestació. El que em sobta en primer moment en sortir de la parada de Kottbuser Tor és la quantitat de policia que hi ha a la plaça, que la rodeja gairebé per complet i en controla els quatre accessos. Manifestants i agents semblen conviure en un fràgil equilibri, una mena d’acord tàctic que els permet suportar-se mútuament –per ara.
En acostar-se a la manifestació –punt de sortida: Kottbuser Brücke–,  hi ha un control de bosses perquè ningú entri amb ampolles. Un policia repeteix amb un megàfon que a la vorera dreta hi trobaran una parada amb gots de plàstic i per deixar-hi les ampolles de cervesa. Cap a quarts de set, entre la capçalera de la marxa i Kottbuser Tor hi deu haver unes 2.000 persones. Comencen els discursos i lectura de manifest; l’acte és molt polític i s’hi estan ben bé quaranta minuts. Fent fotos em trobo de cop enmig d’un grup de joves vestits amb roba fosca, la caputxa posada i ulleres de sol –estètica revolucionària. Recordo la consigna que he llegit a algun web: “no feu fotos ni gravacions de la manifestació; si en feu, que no es pugui reconèixer ningú.” Me n’allunyo.
Abans que comenci la manifestació avanço una mica per Kottbuser Damm: bancs i cadenes de supermercats completament tapats per evitar destrosses; una sala de joc té personal de seguretat privada vigilant al carrer. Unitats d’antiavalots estesos aquí i allà. Gent que espera la manifestació en punts més avançats. Quan faig mitja volta la marxa ja ha començat: les unitats policials i una dotzena de furgonetes avancen ràpid i impressionants. Els segueixen de prop els manifestants, marxant ràpidament, gairebé corrent.

Segons la crònica del Berliner Zeitung, a l’alçada de Hermannplatz hi ha els primers aldarulls amb la policia; a Karl-Marx-Straße, un parell de bancs destrossats i volen pedres. Quan s’acaba la llarga marxa molts manifestants volen tornar a Kottbuser Tor a acabar la festa; alguns són detinguts a la sortida del metro. Malgrat els habituals aldarulls, sociòlegs citats pel Taz veuen un canvi de tendència en les reivindicacions cap a una política més localista i més realista.

 

Havent vist la manifestació, me’n torno cap als voltants d’Oranienstraße. Allà s’hi celebra el Myday des de migdia: escenaris amb concerts o DJs, parades de menjar i beguda arreu del carrer, ple a vessar de gent. Penso que el Primer de Maig de Kreuzberg s’ha convertit en una festa típicament berlinesa, sense cap objectiu social ni, encara menys, revolucionari, caracteritzada per l’alcohol, la música electrònica i les multituds. Aquestes festes són necessàries per rebaixar tensions soscials i reduir conflictivitat però aquesta ja no té res a veure amb les reivindicacions laborals. El sol es pon per l’eix del carrer i banya els escenaris amb una llum càlida de principis de maig.

 

Àlbum de fotografies de la manifestació i festa: “Yalla – Heraus zum 1. Mai 2011! | Yalla – Endavant amb el Primer de Maig 2011!

Primer de Maig a Berlín: Maiday!

diumenge, 1/05/2011

"Endavant amb el 1r de Maig revolucionari!" (de nostate.net)

Fa setmanes que Alemanya es prepara pels diversos actes i múltiples manifestacions de tots els espectres polítics i socials que tenen lloc aquest cap de setmana en commemoració del Primer de Maig. La d’avui és una data reivindicativa històrica que es viu amb especial intensitat arreu del país i, sobretot, a la seva capital, un dels centres de l’alternativa política més important d’Europa. La celebració de la diada dels treballadors i la seva història és interessant i curiosa.

 

El Primer de Maig a Alemanya
La festivitat del Primer de Maig a Alemanya té els seus inici oficials ja el 1919. L’Assemblea Nacional de la pre-República de Weimar declarà el dia com a festa nacional. Tot plegat quedà en poc més que un intent perquè la llei fou revocada el mateix any. La reivindicació de classe continuà però el maig s’havia de repartir el protagonisme amb el 9 de novembre, Dia de la Revolució.
No fou fins l’abril de 1933 que, sota el govern de Hitler, es tornà a decretar la diada com a Festivitat del Treball Nacional.
Per al Primer de Maig d’aquell any, els nazis prepararen una gran manifestació a Berlín que, en forma d’estrella, acabà reunint més d’un milió i mig de persones al camp d’aviació de Tempelhof (futur emplaçament de l’aeroport nazi somniat per Hitler). Malgrat l’oposició del Partit Comunista Alemany i de les associacions de treballadors anarquistes i comunistes, la majoria de líders sindicals donaren suport a la manifestació creient que podrien influir en la política nacionalsocialista.
Havien caigut en el parany dels feixistes; Goebbels anotà en el seu llibre Vom Kaiserhof zur Reichskanzlei: “El 1r de Maig oferirem una manifestació grandiosa al poble alemany. El dia 2 prohibirem els sindicats. […] Probablement hi haurà alguns dies d’enrenou però després seran nostres.” Efectivament, tal com estava planejat des de feia dies, el 2 de maig a partir de les 10 hores del matí les unitats de les SA assaltaren les seus dels sindicats, arrestaren els seus dirigents i requisaren els seus béns. Els sindicalistes foren empresonats, torturats i, molts, enviats als incipients camps de concentració, dels quals no tots en sortirien. La prohibició formava part de l’estratègia dictatorial de Hitler per anular qualsevol tipus d’oposició. A partir de l’any següent, la festivitat de l’1 de Maig passaria a anomenar-se, simplement, Festa Nacional i continuaria celebrant-se amb destacades desfilades en el què Walter Benjamin anomenà el perfeccionament de “l’estetització del poder fins a apogeus inesperats.*
Després de la guerra, les manifestacions a la República Federal foren estrictament controlades per les potències ocupants, mentre que a la República Democràtica passà a celebrar-se com la Diada de Festa i Lluita dels Obrers per la Pau i el Socialisme. Les manifestacions més important, però, es donaren a partir de mitjans dels anys vuitanta al districte SO36 de Kreuzberg.

 

SO36 és sinònim de revolució
El districte sud-oest de Kreuzberg (amb codi postal 36) ha sigut sempre base de moviments socials i d’esquerra. La seva posició al costat del mur el convertia en un barri marginal i pobre on s’adreçaven els outsiders. En aquest ambient s’hi desenvoluparen estils de vida i socials alternatius i sigué un cultiu d’ideologies. Ja abans de 1987, les protestes del Primer de Maig havien destacat per la seva brutalitat però aquell ha passat a la història com el dia de la revolta de Kreuzberg.
La festivitat dels treballadors arribava en plena efervesència represora en contra del boicot al cens que s’havia de fer aquell any. El mateix 1 de maig la seu de la campanya contra el recompte fou registrada per la policia; a part, en el marc de les festivitats dels 750 anys de la ciutat s’estaven duen a terme detencions i investigacions en els moviments alternatius. El nerviosisme començà quan l’anomenat sector “afectat” del sindicat DGB fou expulsat de la manifestació oficial. No obstant, no fou fins la tarda que a la festa popular que es duia a terme als carrers colindants de Marianenplatz començaren els avalots quan es volcà un cotxe patrulla. Immediatament la policia començà la càrrega però els manifestants alçaren barricades i calaren foc fent que les forces policials haguessin de retirar-se del barri. No hi tornarien a posar els peus fins ben entrada la matinada; els cotxes de bombers que acudein a apagar els incendir foren atacats i fins i tot un incendiat. Després del saqueig de varis establiments, els aldarulls culminaren amb l’assalt a una sucursal de la cadena de supermercats Bolle a la cantonada de Skalitzerstraße amb Wienerstraße i el seu posterior incendi, que destruí completament l’edifici. L’estació de metro de Görlitzer Bahnhof també fou cremada.
Entre dues i tres de la matinada la policia pogué tornar a entrar al barri amb vehicles especials i tancs d’aigua. L’article de la Viquipèdia en alemany que fa referència als avalots atribueixen el final d’aquests a “dues raons: alcohol i cansament.” Malgrat que els llargs disturbis no causaren cap víctima, un jove –fugit de la RDA i aparentment aliè als incidents– que fou detingut aquella nit acabà suïcidant-se després de passar tres setmanes a la presó. Les conseqüències polítiques foren la creació d’una unitat especial antiavalots de la policia que havia de ser molt criticada els anys següents i que, finalment, fou desmantellada el 1989 pel següent govern de coalició SPD-Die Grüne.
En les següents celebracions del Primer de Maig a Kreuzberg es repetiren els aldarulls però a partir de 1990 les divisions entre ideologies i la implicació d’algunes institucions en les celebracions feren perdre força a la diada i no fou fins el 2006 que, dins els actes internacionals conjunts de l’EuroMayDay ha tornat a agafar força.
Encara que els incidents d’altres anys foren més greus que els de 1987 –per exemple, el 1989 hi hagué 346 policies ferits d’un total de 1.600– aquesta data ha quedat a la memòria col·lectiva dels moviments alternatius com la revolució treballadora i social d’un barri en contra del món. Un pamflet que cridava a la manifestació de 2007 ho descrivia com “el veritable alçament popular: joves i grans, dones i homes, immigrants i locals, treballadors i estudiants van lluitar costat per costat.”

 

Maiday 2011
Com que aquest any el Primer de maig cau en diumenge, els actes i manifestacions ja van començar ahir. En el marc de la Walpurgisnacht (festa tradicional nordeuropea que commemora el pas de l’hivern a l’estiu) es feren diversos actes a Berlín centrats en la lluita contra la gentrificació. Així mateix, els neonazis també feren la seva manifestació a Bremen; escortats en tot moment per la policia, s’evità el bloqueig del moviment antifeixista.
Els actes que se celebren avui han estat preparats des de fa temps. A primera hora del matí tindrà lloc la manifestació oficial del sindicat DGB, la central sindical única alemanya. Els sindicats i partits d’extrema esquerra han organitzat un bloqueig per protestar en contra el treball temporal, l’augment de l’atur i, el que ells consideren, la col·laboració d’aquest sindicat amb la precarització del treball.
A migdia es farà la inaguraració alternativa al centre de Kreuzberg d’un parc en homenatge a Carlo Giuliani, el jove mort per la policia en les manifestacions contra el G8 fa deu anys a Gènova. Aquest ha de ser un espai “lliure, que pertanyi a la humanitat, un lloc del moviment i del respecte, sense terror consumista i del benefici, sense seguretat ni vigilància.”
A la tarda es farà la tradicional manifestació revolucionària de Kreuzberg, sortint a les 18 hores des de Kottbuser Tor. Enguany el manifest té un to marcadament ecologista i antinuclear i es vol lligar amb les revolucions del nord d’Àfrica, a part de les tradicionals denúncies contra la precarietat laboral, l’explotació, la repressió, el racisme i l’exclusió. Podeu llegir el manifest en alemany a la pàgina de Revomai.de.
Per tots aquests actes, la policia ha destacat a la ciutat més de 6.000 homes pel que es preveu un diumenge molt calent.

 

 

* Demano disculpes per l’atreviment a gosar traduir Walter Benjamin, la cita del qual, per cert, és ben difícil! Aquí teniu l’original (extreta d’aquí) per als germanistes: “[die Nazis] haben die, wie Walter Benjamin es nannte, Ästhetisierung der politischen Macht zu ungeahnten Höhepunkten weiterentwickelt.” (Gràcies a Cibernauta Joan per l’ajuda.)