Arxiu del mes: juny 2011

El model alemany del mercat laboral

dimarts , 28/06/2011

[tv3 2971190]

Ara que torna a estar sobre la taula la reforma del model del sistema laboral que tenim a l’Estat, pot anar bé fer un cop d’ull a aquest documental del programa Valor afegit de TVC sobre el model Alemany. El reportatge va ser emès ara fa un any i retrata molt bé com funciona aquest mercat laboral que va aconseguir mantenir la taxa d’atur en un màxim del 8% i ja fa temps que l’està reduïnt.

Hi destaca una explicació del sistema de reducció de l’horari laboral, Kurzarbeit (treball curt), que s’expandí al país arrel de la crisi. Aquest permet que una empresa no hagi d’acomiadar treballadors a la vegada que, a través de subvencions de l’Estat, assegura que pràcticament tots mantenen el 90% del sou i, a més complementen la seva formació a les hores deslliurades. El punt negatiu del sistem és que aquest és tan rígid que no permet canviar de feina als treballadors que se’ls hi aplica.

En una segona part, el reportatge tracta sobre l’auge de les empreses unipersonals, fetes sobretot per joves amb molta llibertat i flexibilitat (com per exemple treballar en oficines d’apecte precari). El problema d’aquestes empreses és que molts cops els autònoms només arriben a pagar-se plans sanitaris basics, oblidant les pensions.

Per acabar, es parla de la formació professional, una branca educativa molt reconeguda a Alemanya que, amb el sistema dual que combinca temps a l’empresa i a l’aula, és una porta quasi segura d’entrada al mercat laboral.

No oblida el programa dels problemes al país del creiexement enorme que hi ha de la subcontractació, que en la majoria dels casos comporta salaris baixos i representa un perill pel mercat laboral. I també a Alemanya es reclamen més reformes, una evolució de Hartz IV (programa de subsidis per desocupació) per abaratir el treball.

Premi a la rehabilitació del Neues Museum

divendres, 24/06/2011
neues museum berlin hdr

Foto de out-door-pic's, via Flickr.com

Dilluns passat es lliurà a Barcelona el Premi d’Arquitectura Contemporània de la Unió Europea – Mies van der Rohe 2011 a l’estudi David Chipperfield Architects en reconeixement a la rehabilitació del Neues Museum de Berlín. El projecte va ser fet en col·laboració amb el també britànic Julian Harrap. La Menció Especial del premi a l’Arquitecte Emergent fou per Bet Capdeferro i Ramon Bosch per la seva feina a la Casa Collage de Girona (projecte que, per cert, formà part de les jornades Matèria Sensible que tingueren lloc el gener a Berlín).

La reconstrucció del Neues Museum ha estat qualificada com “un assoliment extraordinari” per Mohsen Mostafavi, president d’un jurat que ha valorat especialment “el bon enteniment entre l’arquitecte i el client, que ha possibilitat una solució d’èxit en un edifici de gran importància històrica.”
Aquest fou el segon dels cinc museus que actualment conformen l’Illa dels Museus, al centre de la ciutat, alçat després de l’Altes Museum (Museu Antic). La seva construcció va acabar el 1855 però menys d’un segle després fou majorment destrossat en els bombardejos de la Segona Guerra Mundial.
Fins el 2003 restà tancat i serví com a magatzem dels altres museus. Llavors començaren els treballs de restauració, definits com a “intervenció complexa” per El País i que duraren fins l’octubre de 2009, quan la ciutat s’alegrà que la ciutadana més il·lustre, la Nefertiti, tornés a la seva residència original.
L’objectiu de la intervenció de Chipperfield era mantenir l’estructura original a la vegada que es creaven nous espais expositius. El jurat ha destacat que s’ha aconseguit “unir el passat amb el present en una sorprenent mescla d’arquitectura contemporània, restauració i art.”

El lliurament de premis va estar presidit per la comissària europea de Cultura, Educació, Multilingüisme i Joventut, Androulla Vassiliou, i l’encara alcalde de Barcelona, Jordi Hereu. El guardó consta d’una escultura que representa el Pavelló Mies van der Rohe i d’un premi en metàl·lic de 60.000 euros pel principal i 20.000 euros per la Menció.
La comissària confia que el premi “animi més inversors públics i privats a potenciar l’immens talent que tenim a Europa en el camp de l’arquitectura contemporània.”

La notícia ha sigut destacada aquesta setmana per l’oficina de la Comissió Europea a Catalunya i les Illes Balears.

L’idil·li alpí xinès

dimarts , 21/06/2011

El poble original (© Christian Parzer, de spiegel.de)

Entre un bosc de verd esclatant ple de cucuts i un calmós llac pel que navega silent una barqueta, a la falda d’una muntanya aresta i imponent s’aixeca un bucòlic poblet de casetes de fusta noble amb porticons pintats de verd i flors ufanoses als ampits, teulades de pissarra d’angle perfecte i església de pedra amb un alt campanar. La imatge ens transporta immediatament als Alps, a les idíl·liques viles suïsses o austríaques… doncs no: és la Xina.

I és que una empresa xinesa té planejat copiar amb tot luxe de detalls el petit poble de Hallstatt, a l’Alta Àustria. La població de poc més de 800 habitants, que és Patrimoni de la Humanitat, és la viva imatge de les tradicions, arquitectura i bellesa alpines i agrada molt al país asiàtic. Sembla ser que des de fa mesos, arquitectes xinesos visiten el poble per analitzar-ne tots els racons i recrear-los fidelment a la província de Guangdong.
L’alcalde va tenir notícia de la intenció dels xinesos fa unes setmanes: als asiàtics els hi agradaria construir “algunes cases a l’estil de Halstatt”. Al final seran algunes més, de fet totes, església i llac inclòs. La població ha rebut la notícia amb recel, i ja han aparegut les primeres reaccions com la de Monika Wenger, propietària de l’Hotels Grüner Baum: “no deixarem que copiïn el nostre poble així com així.” Per altra banda, l’oficina d’informació turística ho veu com un “regal” i una “gran oportunitat de publicitat” al mercat xinès, empresa que d’altra manera seria massa cara, afirma Pamela Binder de l’associació de turisme de la regió.

“Sembla una broma,” en deia el diari austríac Kurier, però els plans estan molt avançats i en els propers mesos, les autoritats xineses preveuen reunir-se amb l’alcalde de Hallstatt amb l’objectiu d’aconseguir una “cooperació” per part de la població.
Malgrat que no és clar si és legal copiar un poble patrimoni de la UNESCO, no és el primer cop que la Xina copia pobles, barris o ciutats occidentals senceres. Ja hi ha el cas del poble anglès de Dorchester –copiat fil per randa–, de petites Barcelones o, més recentment, un projecte per recrear Cadaqués sencer.

La responsabilitat dels continguts publicats a Alemanya

divendres, 17/06/2011

La participació ahir al matí dels components de l’Acampada de Plaça de Catalunya Manu Simarro i Hibai Arbibe a la tertúlia del Món a Rac 1 i la seva insistència en reclamar que ningú els representa i no acceptar la responsabilitat que l’Assamblea té en la crida “Aturem el Parlament” em va recordar l’ús que s’ha de fer a Alemanya de la indicació Verantwortlich im Sinne des Presserechts.

A Alemanya, tots els documents publicats i difosos públicament han de portar obligatòriament la indicació Verantwortlich im Sinne des Presserechts. Això, que vol dir aproximadament Responsable en Relació al Dret de Publicació i que s’escurça ViSdP, identifica la persona qui, segons la llei de publicació, és avalador del contingut publicat en un document, diari, revista, llibre…
La signatura ha de constar en un lloc visible i conté, normalment, del nom del responsable i una adreça postal. No és obligatori en publicitat, documents d’informació o invitacions a esdeveniments. També s’usen els termes Impresum o Sitzredakteur.
Si bé aquesta llei no obliga directament a la identificació dels responsables de continguts penjats a internet, sí que moltes pàgines web ho aclareixen a través de l’apartat Impresum.

Al Land de Berlín, segons la llei de premsa aprovada el 1965, aquesta norma s’aplica a tots els “mitjans de la premsa […] i a la difusió de determinats escrits, suports de so, representacions d’imatges amb o sense lletra i partitures amb text o explicacions.” (§6.1) I tal com diu l’article §7.1: “han de ser anomenats el nom o empresa i lloc de residència o seu del negoci de l’impressor i de l’editor.”
Així mateix, les publicacions distribuïdes sense la identificació del responsable de continguts són retirades i el difusor pot ser penalitzat (§21).

 

Vaig tenir coneixement d’aquesta norma quan ho vaig veure en un pamflet que convocava a la manifestació del Primer de Maig de 2007. Després m’hi he anat fixant i no deixa de sorprendre comprovar que la gran majoria dels documents ho porten escrit, encara que siguin dels grups més radicals i cridin a la revolució en contra del sistema.
Ho trobo una mesura interessant a favor de l’acceptació de responsabilitats dels fets que hom proposa, difon o en participa. Ignoro, però, quin adaptació podria tenir a Catalunya i quins arribarien a ser els efectes legals en el cas que els fets viscuts dimecres que m’hi han fet pensar fossin “delicte greu”.

Berlín és un Karneval

dimecres, 15/06/2011

Cartell del Karneval (de karneval-berlin.de)

Aquest passat cap de setmana llarg es va celebrar als carrers de Kreuzberg el Karneval der Kulturen, la trobada multicultural més important i massiva de la ciutat i de tot Alemanya.
El Carnaval de les Cultures és una celebració festiva de la diversitat i l’intercanvi cultural organitzat pel Werkstatt der Kulturen in Berlin-Neukölln (Taller de les Cultures) des de 1996. Sempre es festeja el cap de setmana del Pentecosta al barri de Kreuzberg, el qual ha concentrat tradicionalment el major percentatge d’immigració de fora d’Europa –però cada cop menys.

El Karneval consta d’una fira mescla de productes típics, menjar i informació de les diverses cultures i països participants, així com diversos escenaris amb música i representacions teatrals. Però l’atracció principal, no cal dir-ho, és la rua, on hi participen més d’un centenar de comparses que competeixen en originalitat i bellesa. La processó recorre durant quasi deu hores tot els carrers Hasenheide i de Gneisenaustraße, des de Hermannplatz fins a Yorckstraße.
Els últims anys hi han participat més de 3.000 persones, i gairebé un milió hi ha assistit. La gran afluència de públic i importància cultural que ja adquirit el situa al costat dels carnavals moderns europeus com els de Notting Hill a Londres o el Zomercarnaval de Rotterdam.

La importància del Karneval berlinès rau en la possibilitat que brinda a les moltes cultures que formen la ciutat a presentar-se als seus conciutadans, sent una oportunitat única de participació per a molts habitants independentment de la seva procedència o estatus social.

El Werkstatt der Kulturen és una organització transcultural que treballa per una entesa entre les diferents ètnies que conviuen a la ciutat. És un “lloc del diàleg i el moviment entre homes de diferents nacionalitats, cultures i religions,” tal com es defineixen a ells mateixos. Pel Taller, “Berlín és avui una ciutat heterogènia ètnicament, religiosa i cultural, i s’ha posicionat, després de la reunificació alemanya, al centre de l’interès internacional com a símbol del camí cap a una Europa unida.”

El Karneval és una realitat palpable i demostra, un any més i en plena onada europea neo-txenòfoba, que el Multikulti és ben viu!

 

Gràcies a la Laia V. per l’ajuda en la traducció.

La revolució energètica alemanya III: una xarxa energètica europea

divendres, 10/06/2011
Pantà d'Oliana (Alt Urgell) [©Jaume Bonaventura]

Pantà d'Oliana (© Jaume Bonaventura)

Per completar la revolució energètica a la locomotora d’Europa caldrà que canviï tot el continent. La transició cap a les energies renovables no pot ser abordat en un sol Estat aïllat i requereix una verdadera Unió Elèctrica Europea.
Pendents de la presentació de la nova estratègia alemanya que concreti l’abandó definitiu de l’energia nuclear, analitzem el pla que el mateix govern va presentar el setembre passat. En aquest es plantejava una conversió emmarcada dins un pla energètic global que havia de menar cap a la consolidació de les energies renovables, els mitjans de transport sostenibles i una racionalització de la demanda.

En aquesta sèrie d’articles dedicats a la revolució energètica alemanya fins ara hem vist l’estratègia que marcà el govern alemany per substituir les seves fonts energètiques a renovables (I: continuïtat vs. Renovació) i les necessitats tècniques que això comportava (II: eficiència per estalviar). En el present article abordem les necessitats que ultrapassen les seves fronteres i que fan necessari un gran acord energètic europeu.
El pla que presentem en aquest seguit d’entrades al bloc va ser analitzat pel setmanari Der Spiegel el passat setembre en uns articles molt interessants i recomanables (I i II, en anglès).

 

UEE: Unió Energètica Europea
Sembla ser clar per a tots els estaments i agents implicats en la implementació de les energies renovables que, per a la consolidació de les energies renovables, serà necessària una interconnexió elèctrica a escala europea (super grid) que transporti l’electricitat “sobrant” des del ventós nord i el lluminós sud cap a les zones on generar electricitat sigui més difícil. A la vegada, la xarxa caldrà que sigui intel·ligent (smart grid) per compensar les fluctuacions d’ús i generació –tant pel cas de baixa producció com per les situacions de sobreproducció.
A Alemanya aquesta xarxa es concreta en un corredor elèctric nord-sud, per portar l’energia eòlica des del mar del Nord a les grans urbs del centre i oest del país; i en les interconnexions suprafrontereres amb els països alpins o Noruega, on l’electricitat pot ser fàcilment emmagatzemada en centrals hidroelèctriques. Així mateix, la connexió europea no s’ha de quedar a l’enlluernadora riba nord del Mediterrani sinó que hauria de travessar el mar per abastir-se de l’energia infinita que pot arribar a generar-se al desert del Sàhara.

La idea és engrescadora –i brillant– però aquests immensos projectes tenen un cost econòmic enorme: per a construir les “autopistes energètiques”, com les anomena Der Spiegel, farà falta una inversió de més de 40 bilions d’euros en els propers deu anys només a Alemanya; a tot Europa el cost es calcula en uns 500 bilions d’euros. La construcció, però, es desenvolupa lentament i dels 850 quilòmetres de línies que l’Agència Alemanya de l’Energia considerà necessaris al país fa cinc anys se n’han construït poc més d’un 10%.

 

Un continent de torres elèctriques
La construcció de totes aquestes línies elèctriques comportarà també un elevat impacte visual, ambiental, ecològic i social. D’això ja en tenim un trist exemple en la línia de Molt Alta Tensió (MAT) de 400.000 volts que travessa el nostre territori afectant ecosistemes de gran valor com l’Espai Natural de Guilleries-Savassona, entre d’altres, amb “torres d’entre 60 i 90 metres d’alçada, amb una base d’entre 200 i 400m2 i corredors de més de 400 metres d’amplada” (Informe de la Plataforma No a la MAT).
Un altre exemple, a Alemanya, el retratava la versió en anglès de Der Spiegel en un article on explicava la situació de la Baixa Saxònia. En aquest Land s’hi han de construir un mínim de 1.000 quilòmetres de línies elèctriques del total de 3.600 que es preveuen necessaris per l’any 2025. Aquest és un territori, a més a més, que ja compta amb moltes turbines eòliques, les quals els plans del govern pretenien doblar en alçada.
L’oposició a les noves línies MAT a la Baixa Saxònia és àmplia i transversal (com la que també tingué el projecte de macro-estació Stuttgart 21) i compta amb el suport de ciutadans, municipis i fins i tot l’església.

Com a alternativa a la MAT del nord d’Alemanya es presenta el soterrament de les línies. Aquest sistema és, però, “de quatre a set vegades més car” que l’aeri, segons l’empresa constructora Tennet, i presenta problemes tècnics, com per exemple que no es pot refredar correctament, assecant la terra i impedint que circuli tanta electricitat –de manera que s’han de posar més cables.
Més bona acceptació té la tecnologia de Corrent Continu d’Alta Tensió (HVDC), una tecnologia que permet transportar grans quantitats d’electricitat al llarg de molts quilometres amb molt poques pèrdues (un 3% cada 1.000 Km). El problema d’aquest tipus de cablejat és que no pot ser connectat directament a la xarxa (de corrent altern) i requereix de plantes transformadores gegantines com la que NorGer està construint a Moorriem: un edifici de ciment armat de 25 metres d’alçada i d’una àrea de 70 camps de futbol.

Si bé les empreses constructores han de fer malabarismes per intentar convèncer la població (NorGer rehabilitarà el centre de Moorriem) i superar els lents tràmits burocràtics (els set projectes presentats per Tennet estan pendents de ser avaluats en cinc espais aeris diferents i nombroses àrees naturals), la nova construcció de línies elèctriques es veurà condicionada, sobretot, per la política. I és que en l’ambient actual, on el debats ecològic i energètic són centrals, els representants polítics volen evitar enfrontar-se a una població més sensibilitzada que mai. En el cas de la Baixa Saxònia, el president David McAllister (CDU) no vol exposar-se a una derrota electoral com la que el projecte Stuttgart 21 d’alguna manera menà al seu partit a Baden-Wurtemberg el passat març.
McAllister, però, posa llenya al foc: “Aquests qui amb el mateix ànim critiquen l’energia nuclear, les plantes tèrmiques de carbó i l’expansió de les línies elèctriques indispensables per [al funcionament de] les energies renovables posen en perill les nostres perspectives econòmiques.”

 

Noruega: la bateria d’Europa
Com hem dit, per un perfecte funcionament de les energies renovables, és necessari complementar les fonts generadores amb plantes d’emmagatzematge. Aquestes no només han d’assegurar l’abastiment energètic quan les fonts són escasses, sinó que també hauran de captar l’excedent d’energia generada durant els pics de producció que malmetrien la xarxa per sobrecàrrega. Actualment encara no existeixen sistemes de bateries de gran capacitat i sense pèrdues considerables que puguin fer aquesta tasca; una alternativa fiable és l’energia hidroelèctrica, que té una efectivitat de fins al un 80%.
L’ús de les centrals hidroelèctriques com a plantes d’emmagatzematge es basa en un principi molt senzill: quan hi ha un excedent d’energia, la planta bombeja aigua cap al pantà, on s’acumularà fins que un increment del consum requereixi tornar-la a usar per generar electricitat de nou. Aquest procés no és nou i, de fet, s’aplica des de fa dècades a les plantes hidroelèctriques dels Pirineus, per exemple de la central de Capdella (la Vall Fosca). Aquesta fou la primera central de l’Estat, construïda el 1914, i alimentava fins i tot Barcelona; des dels seus inicis, l’electricitat sobrant s’ha usat per bombar l’aigua del riu Flamisell cap als estanys superiors per reaprofitar-la més endavant.

L’Agència Alemanya de l’Energia calcula que seran necessàries centrals hidroelèctriques per guardar-hi fins a un total de 25.000 Megawatts, molt més dels 6.400 MW disponibles actualment al país. “És encara un misteri d’on han de venir totes aquestes plantes d’emmagatzematge en tan poc temps,” diu Fritz Vahrenholt de la companyia elèctrica RWE. I és que Alemanya compta amb poc espai per a construir noves plantes hidroelèctriques, ja que té una alta densitat de població i una orografia poc adequada a les necessitats d’aquesta energia. Per això es mira cap al nord quan surt el tema.
“Les reserves d’aigua de Noruega són tan grans que la seva companyia elèctrica principal, Statkraft, hi podria emmagatzemar la seva producció anual,” afirma Der Spiegel. El problema és que de moment no existeixen connexions energètiques entre aquest país i Alemanya, i l’única que s’està construint –el cable HVDC NorGer– tindrà una capacitat màxima de 1.400 MW, l’equivalent a una central nuclear de les 17 que s’han de tancar a Alemanya abans del 2022.
Un altre cop, a més, Der Spiegel oblida mencionar els problemes paisatgístics i ecològics que comporten les centrals hidroelèctriques com són l’afectació que té als peixos i a l’ecosistema aquàtic, els canvis en les fluctuacions en el cabal del riu o la barrera que les turbines suposen per als sediments.

 

El Sàhara: energia, seguretat i desenvolupament
“Durant sis hores el desert rep més energia solar que la que un humà consumeix al llarg d’un any,” assegura Desertec. Aquest megaprojecte d’arrels germàniques aposta per globalitzar la generació d’energia renovable reclamant una unió entre Europa, el nord-Àfrica i el Proper Orient per convertir el desert del Sàhara en el subministrador elèctric principal. Si l’empresa tirés endavant podria ser la demostració que la transició a les energies netes passa per una internacionalització –més enllà de l’actual UE– d’aquestes.
(De Desertec ja en vam parlar a l’article Txernòbil, 25 anys: por nuclear.)

El projecte consta de la instal·lació de centrals tèrmiques solars (Concentrated solar-thermal power), milers de miralls que concentrin l’abundant llum del sol del desert per generar vapor que al passar per turbines genera ingents quantitats d’electricitat; l’aigua es continua escalfant fins i tot després de la posta de sol. El funcionament és semblant al forns solars de Font Romeu i Mont Lluís, encara que aquests no es fan servir per generar energia i estan destinats a la recerca i la producció de productes artesanals respectivament. Aquest sistema hauria de permetre, també, generar aigua potable a partir de processos de dessalinització en zones properes al mar. L’electricitat seria transportada a Europa a través de cables HVDC submarins.

Els impulsors del projecte asseguren, que el sistema “pot proveir el món amb una font d’electricitat econòmica, segura i sostenible,” xifrant-ne la producció en fins a 470,000 MW l’any cap al 2050. A més del fonament energètic i ecològic, creuen que el pla aportarà beneficis en desenvolupament i seguretat als països on es construeixin les plantes generadores.
De moment, però, no és més que una idea magnífica de 400.000 milions d’euros.

 

 

El 26 d’abril es commemorà el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, el desastre nuclear més catastròfic que s’ha registrat mai. Els seus efectes són palpables encara avui i, reforçat per la crisi de Fukushima, el seu record encara té ressonàncies a Alemanya, on l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.
Sota l’etiqueta Txernòbil s’agrupen diversos articles sobre aquests canvis socials, polítics energètics que s’estan esdevenint a Alemanya.

Haikus d’aigua

dimarts , 7/06/2011

Imatges precioses del Berlin sota la pluja:

Dues veïnes surten corrents de casa amb impermeable i botes d’aigua grogues.
Ciclistes desafiant la tempesta.
Una dona travessa imponent el pas zebra amb sabates de teló mullant-se els peus malgrat el paraigua.
Algú, completament xop, torna a casa tranquil·lament.
Gent esperant sota un balcó que amaini la tempesta.
Els llums reflectits sobre el paviment mullat.
Ràfegues de vent juguen amb l’aigua caient.
Els trons ressonant en la immensitat de la ciutat.
Mullar-se. I després tornar a casa com si no hagués passat re.

 

Sembla ser que ahir al vespre es va viure una tempesta espectacular, d’aquelles que pots dir ‘jo hi vaig ser’. O almenys això em va semblar: en mitja hora escassa va caure tanta aigua com jo no havia vist mai ploure a Berlín. Aquesta selecció aleatòria d’imatges quedà recollida a Twitter sota l’etiqueta #StormHaiku.
Els diaris digitals locals en diuen això: BZ Berlín (cliqueu sobre la imatge per veure’n més a pantalla completa), Berliner Morgentpost i Berliner-Zeitung.

 

La revolució energètica alemanya II: eficiència per estalviar

divendres, 3/06/2011

© Lutz Kampert (from rwe-mobility.com)

Després de la decisió del govern d’abandonar definitivament l’energia nuclear a Alemanya el 2022 i pendents de la presentació de l’estratègia que concreti la transició a les energies renovables, analitzem la proposta que es va presentar el setembre passat. Una proposta de conversió emmarcada dins un pla energètic global que havia de menar cap a la consolidació de les energies renovables, els mitjans de transport sostenibles i una racionalització de la demanda.

Si en l’article passat repassàvem els plans del govern pel què fa a les fonts d’energia, en aquest parlarem dels plans d’estalvi d’energia per racionalitzar-ne el seu ús i els plans d’emmagatzematge massiu dissenyats.
El pla que presentem en aquest seguit d’entrades al bloc va ser analitzat pel setmanari Spiegel el passat setembre en uns articles molt interessants i recomanables (I i II).

 

Aïllament tèrmic i Eficiència energètica
Tant en l’anterior estratègia del govern com en la nova, del qual es presentaren les línies generals fa cosa d’un mes, la millora de l’aïllament dels edificis és un punt bàsic per tal de disminuir la demanda energètica. Una reducció de l’ús d’energia –racionalització, al meu entendre– és bàsica per tal de fer el pas cap a les energies renovables, ja que aquestes, actualment, tenen un rendiment inferior a preus més elevats.
Els dos plans coincideixen en xifrar aquesta reducció en un 20% durant la propera dècada. Segons l’estudi governamental, el 40% del consum elèctric és generat en els edificis, gran part dels quals no compleixen els mínims d’estalvi energètic fixats als anys 70. El document de setembre no només volia establir uns nous estàndards d’aïllament tèrmic per a les noves construccions i l’ús d’energies netes per a escalfar sinó que pretenia restaurar les edificacions velles per reduir el consum de calefacció fins al 80% el 2050.
Malgrat que un millor aïllament acaba abaratint els costos energètics particulars, no tots els propietaris podrien permetre’s les costoses remodelacions, que es calculen d’entre 35€ i 350€ per metre quadrat. Només cal dir que a molts edificis antics de Berlín encara només disposen de calefacció amb carbó.

Per altra banda, el govern estava convençut que incrementant l’eficiència energètica industrial es podrien arribar a estalviar 10 bilions d’euros anualment. Per a arribar a aquest objectiu, a partir de l’any vinent s’implementarien incentius fiscals per a les empreses que fessin millores en aquest sentit.

És bastant segur que el nou pla conservi aquestes propostes, si bé el tempo pot diferir. L’estímul per a l’estalvi energètic a través de millor informació, incentius econòmics i ajuda financera i logística és bàsica per la racionalització que abans esmentava.

 

Conducció elèctrica
En un país on la indústria automobilística juga un paper central no només en l’economia sinó també en la cultura, el pla necessita d’un apartat especial que es refereixi als cotxes elèctrics.
El govern alemany pretenia tenir un milió de vehicles elèctrics circulant l’any 2020 i cinc milions el 2030. Amb aquesta finalitat, aquest any mateix s’hauria de canviar la regulació per oferir avantatges als seus propietaris com ara la possibilitat de circular per carril bus o disposar de pàrquing gratuït.
La intenció del govern no sé si és agosarada, tenint en compte que els EUA pretenen tenir també un milió de cotxes elèctrics circulant per les seves carreteres l’any 2015. (Pla, en PDF.)
La proposta, un cop més, no aborda els efectes derivats de l’assoliment dels objectius que cerca: no aclareix d’on ha de sortir l’energia que hauran d’abastir tots aquests motors elèctrics i no menciona cap estratègia per crear una xarxa de punts de càrrega.

 

Emmagatzematge de l’energia
Un altre punt que ha de garantir l’abastiment energètic i la prefecta combinació de les diverses fonts energètiques comptar amb un bon emmagatzematge de l’electricitat. Aquest ha d’assegurar la disponibilitat d’energia durant les fluctuacions de demanda o si les fonts fallen. Actualment encara no existeix cap sistema d’emmagatzematge a gran escala però el govern focalitzaria l’atenció en quatre punts:
1. Maximitzar la capacitat hidroelèctrica del país, tot i que aquesta està pràcticament al límit degut a  la poc generosa orografia germànica;
2. Incrementar l’ús de capacitat hidroelèctrica estrangera. Per a aquest objectiu és imprescindible una interconnexió elèctrica europea que tractarem al proper article;
3. Incentivar la inversió en biomassa per combinar-la amb energia solar i eòlica, tal com ja es fa, per exemple, a Dardesheim, poble del qual parlàrem a l’article “Txernòbil, 25 anys: por nuclear”; i
4. Ajudar al desenvolupament de bateries a gran escala, amb tecnologies com l’emmagatzematge d’hidrogen o d’aire comprimit.

 

 

El 26 d’abril es commemorà el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, el desastre nuclear més catastròfic que s’ha registrat mai. Els seus efectes són palpables encara avui i, reforçat per la crisi de Fukushima, el seu record encara té ressonàncies a Alemanya, on l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.
Sota l’etiqueta Txernòbil s’agrupen diversos articles sobre aquests canvis socials, polítics energètics que s’estan esdevenint a Alemanya.

La revolució energètica alemanya I: continuïtat vs. renovació

dimecres, 1/06/2011
av_100126_Baufeld_JO.JPG

© Jan Oelker (from http://bildarchiv.alpha-ventus.de)

La matinada d’aquest dilluns la coalició conservadora-liberal governant a Alemanya va anunciar la decisió oficial d’abandonar definitivament l’energia nuclear com a màxim l’any 2022. Pendents de la presentació (el proper 6 de juny, en teoria) de l’estratègia que concreti aquesta “nova arquitectura del subministrament de l’energia per l’electricitat del futur,” com descriu Merkel, analitzem el pla que el mateix govern va presentar el setembre passat.
En aquesta proposta anterior, a part de la controvertida decisió d’allargar la vida de les nuclears –ara, evidentment, revocada–, es plantejava la conversió energètica del país amb l’horitzó al 2050. Conversió emmarcada dins un pla global que havia de menar cap a la consolidació de les energies renovables, els mitjans de transport sostenibles i una racionalització de la demanda.

La nova proposta –“una decisió encertada, valenta, i, a la vegada, agosarada, perquè no és fàcil d’implementar,” tal com la descriu Marcel Coderch– ha sigut rebuda amb escepticisme per l’oposició, amb recels per part de la indústria i amb fortes crítiques des de les empreses energètiques productores. Aquestes avisen que “Alemanya pot haver d’enfrontar-se amb apagades generals” i amenacen de prendre accions legals, tal com recollien les editorials dels principals diaris alemanys destacats per Der Spiegel.
Trobareu la notícia d’ahir sobre la decisió a l’Ara Prèmium, en un article d’Isaac Lluch.

El futur del model energètic alemany, en el qual actualment l’energia atòmica representa un cinquè del total, es situa entre la dependència en la importació d’electricitat, la producció a partir carbó (un 40%, ara) i l’esperat creixement de les alternatives renovables –fins al 80% d’aquí 40 anys, marcaven les intencions del govern.
El pla que presentarem en aquest seguit d’entrades al bloc va ser analitzat pel setmanari Spiegel el passat setembre en uns articles molt interessants i recomanables (I i II).

 

Les energies no-renovables
El pla original presentat per la coalició del CDU/CSU-FDP basava la possibilitat d’acabar amb l’energia nuclear en l’extensió de la vida d’aquesta respecte la decisió de l’anterior govern SPD-Die Grüne. Aquesta extensió, com he dit altres cops, va ser rebutjada en una de les més grans manifestacions que des dels anys 70 va recórrer els carrers de Berlín. La principal raó de mantenir l’energia nuclear en funcionament era assegurar el baix cost de l’electricitat fins que el preu de la producció renovable fos assequible. Aquesta és també la raó per la qual es planteja la possibilitat de deixar tres centrals en marxa en la nova estratègia.

Les proves d’estrès de les centrals nuclears que va demanar el govern després de l‘accident de Fukushima, que van donar resultats alarmants, i les recomanacions del consell d’Ètica (en alemany), que aconsella desactivar les centrals en deu anys o menys, han sigut causa del replantejament de la política de Merkel. També la política ha jugat en contra d’aquesta moratòria de l’energia atòmica: la crescuda electoral imparable dels ecologistes Die Grüne –que “ja ve d’abans de Fukushima i Stuttgart 21,” com afirma el diari Süddeutsche Zeitung (alemany)– i la igualment imparable davallada dels socis liberals podrien fer plantejar al CDU, com a única possibilitat per a seguir governant, una aliança amb els ecologistes després de les eleccions de 2013, si no abans.

A part de l’energia nuclear, el pla del passat setembre fa referència al desenvolupament de tecnologies encara en prova com el Carbon Capture and Storage (CCS, Captació i emmagatzematge de carboni), sense concretar massa més enllà de la implantació de dues plantes de prova. Aquesta tecnologia, però, té una oposició popular forta, és molt cara i, paradoxalment, consumeix gran quantitat d’energia.

 

Les energies renovables: el vent i el sol
Actualment les energies renovables suposen un 16% de la producció total germànica. Tal com defensava el ministre de Medi Ambient, Norbert Röttgen, Alemanya vol mantenir el paper central en la transició a l’energia renovable –“si nosaltres avancem, d’altres seguiran”– i assegurar-se el rol dominant en el mercat en expansió del qual el país ja és pioner.

L’energia eòlica jugava i segurament jugarà un paper principal en els plans de qualsevol govern a Alemanya. La seva producció es concentra principalment al nord del país, molt ventós, i es categoritza segons la seva situació: terra interior o marítima.
L’estratègia principal era incrementar el nombre de molins de vent situats davant la costa septentrional (uns cinquanta quilòmetres mar endins) per arribar a una producció total de 25 GigaWatts el 2030. La construcció de les immenses turbines que l’haurien de produir requeriria una inversió de més de 75 bilions d’euros. Aquesta tecnologia, però, s’ha demostrat lenta i costosa d’implementar; des de la seva posada en funcionament fa aproximadament un any, el  primer parc Alpha Ventus (al qual, per cert, tot s’ha construït absolutament des de zero, incloent la maquinària que l’havia de muntar i els vaixells de manteniment), ha estat més temps parat que generant electricitat. “Les dificultats d’instal·lació de les màquines gegants en un mar mogut va ser subestimades,” deia el Berliner Zeitung (alemany).
A part, les bones localitzacions per a la instal·lació d’aquests generadors aviat s’esgotaran. Malgrat que els riscos d’inversió són “difícils de calcular,” tal com assegura el propi estudi del govern, la secció d’energies renovables del gegant energètic E.on (el qual ha invertit més de 250.000 milions d’euros amb els socis de l’Alpha Ventus) assegura que el “futur pertany als parcs marítims al nord d’Europa.”

Pel que fa a la producció eòlica interior, el pla passa per “millorar” les turbines existents canviant-les per unes de més grans. Això implicaria doblar en alçada les actuals passant a unes d’aproximadament 150 metres. Aquesta intenció, de moment, plantejaria problemes legislatius i, també, és vista amb gran recel per la població.

La biomassa jugaria també una paper central en les intencions del govern, degut a la seva fàcil manipulació i emmagatzematge i als múltiples usos que se li pot donar, com ara de combustible per transport rodat i per la calefacció d’edificis.
Degut a la limitació que té el país per a produir-ne, es preveia incrementar-ne la importació però sempre subjecta a una procedència de granges ecològiques. El que no tenia en compte el govern són les conseqüències que comporten l’increment de la producció d’electricitat a partir de blat de moro: el monocultiu i la sobreexplotació, entre d’altres. Gran quantitat de la matèria prima seria importada, evidentment, de Sud-Amèrica i Àsia, on els experts ja avisen de les conseqüències ecològiques i alimentàries d’aquest tipus de conreu, com per exemple: un quart de tona de blat és suficient per alimentar un home durant tot un any o per fer funcionar un vehicle alguns centenars de quilòmetres.
Això comporta, a més, un increment del preu de la carn, ja que es basa en l’aliment dels animals. “Els fans de l’energia bio farien bé de tornar-se vegetarians,” ironitza Der Spiegel.

La referència a l’energia solar al pla és vague, però és prou evident que Alemanya no és el millor país per aquest tipus de producció d’electricitat.
El govern preveia retallar les ajudes al sector per evitar una excessiva subsidiació d’aquest. Malgrat això, pretenia arribar a una producció de 51 GW el 2020. El problema en aquest camp rau en el fet que l’energia solar té un preu fixe garantit per 20 anys de 31 cèntims per KiloWatt/hora; l’increment de la producció en les mateixes condicions requeriria la inversió de més de 80 bilions d’euros en subsidis d’aquí a deu anys. A més, el model solar que propugna ara Alemanya, es basa en grans extensions de plaques solars que substitueixen plantacions agràries.

 

 

El 26 d’abril es commemorà el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, el desastre nuclear més catastròfic que s’ha registrat mai. Els seus efectes són palpables encara avui i, reforçat per la crisi de Fukushima, el seu record encara té ressonàncies a Alemanya, on l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.
Sota l’etiqueta Txernòbil s’agrupen diversos articles sobre aquests canvis socials, polítics energètics que s’estan esdevenint a Alemanya.