Arxiu del mes: juliol 2011

Això és Berlín

dimecres, 27/07/2011

[youtube rS2nIlPVOh8?hd=1]

(Mireu-lo a pantalla completa per veure’l en alta definició.)

Si cadascú vesteix el que vol.
Si una família no s’ha d’assemblar a una família.
Si es diu pitjor del què realment es vol.
Si de sobte sorgeix art.
Si hi ha 300 dones en una barbacoa.
Si la ciutat és per sempre una part de tu.

Això és Berlín.

 

La revolució energètica alemanya IV: les reticències de la indústria

divendres, 22/07/2011
Atom_2011-06-30_5

Acció de pressió al parlament el passat juny

Finalment, el passat 28 de juny el parlament federal alemany va aprovar amb una àmplia majoria la nova llei que estableix l’abandó definitiu de l’energia nuclear per part de la primera potència europea. Encara amb molts serrells per perfilar, el nou pla del govern no dista del que presentà el setembre passat amb la diferència fonamental que retira la moratòria de les centrals nuclears per passar a tancar-les el 2022 com a molt tard. Per a això, la producció d’energia renovable haurà d’haver crescut del 16% actual al 35% el 2020 i les emissions de CO2 s’hauran de reduir un 20%. Fet i fet, i per molt que pesi als conservadors, és la mateixa idea que el 2001 va aprovar el govern progressista format pel PSD i Die Grüne.

Recordem que el dilluns 30 de maig, la coalició conservadora-liberal governant a Alemanya va anunciar la decisió oficial d’abandonar definitivament l’energia nuclear. Pendents de la presentació de l’estratègia que concreti la transició a les energies renovables, hem analitzat en aquesta sèrie d’articles la proposta que el mateix govern va presentar el setembre passat. En aquesta es plantejava una conversió energètica emmarcada dins un pla global que havia de menar cap a la consolidació de les energies renovables, els mitjans de transport sostenibles i una racionalització de la demanda.

En aquesta seguit de textos sobre la revolució energètica hem desgranat les intencions que tenia el govern per a la transformació energètica d’Alemanya i la seva transició definitiva a les renovables. Hem vist els pros i contres d’aquestes propostes oficials però hem deixat de banda la posició de les companyies elèctriques i les alternatives a aquest model continuista –això ho tractarem en el següent article.
L’esmentat pla que ocupa aquest seguit d’entrades al bloc va ser analitzat pel setmanari Der Spiegel el passat setembre en uns articles molt interessants i recomanables (I i II).

 

Uns costos inassumibles?
El mateix setmanari donava un clar avís en els seus articles: malgrat ser clar que “les energies renovables ofereixen l’únic camí per portar el món cap a un futur verd […], Merkel es manté en silenci sobre els grans costos que comportarà aplicar-les.” Aquests costos es deuen a la gran inversió que serà necessària per construir totes les noves infraestructures energètiques i perquè l’energia renovable és més cara que les nuclear i tèrmica (en costos productius, no ambientals).
Una idea bastant transversal és que el preu de l’electricitat pujarà notablement. Aquest és el principal cavall de batalla de les companyies elèctriques: “Enfrontem preus més elevats per l’electricitat,” afirma un directiu d’E.on.

A part que l’electricitat està altament subvencionada per l’Estat en la majoria de països (el consumidor no assumeix directament el seu preu real), la factura energètica mai ha reflectit el cost ambiental que suposa la generació d’energia: emissions de CO2, accidents, desastres naturals i afectacions de salut derivades… Per aquesta raó, l’atòmica acaba resultant l’energia més barata.
El gegant energètic germànic RWE s’atreveix a quantificar aquests nous costos: la companyia calcula que Europa necessita una inversió de 3 trilions (milions de bilions) d’euros per la instal·lació de fonts d’energia verda. Segons ells, això comportarà que el preu del Kilowatt/hora s’incrementi gairebé quatre cops en els propers vint-i-cinc anys, passant dels 6,5 cèntims d’euro actuals als 23,5 cèntims (preu d’Alemanya).
(A l’Estat espanyol haurem d’afrontar dues grans pujades del cost de l’electricitat en els propers anys: la primera en la qual es traspassarà al consumidor la subvenció estatal –prevista aquest mateix any, suposa un augment d’aproximadament el 20%–; i la segona –quan es desendollin les nuclears– en la qual es pagarà la diferència de preu de producció.)

 

Reticències de l’statu quo
No fa falta dir-ho, les empreses energètiques que controlen el mercat alemany –bàsicament RWE, Vattenfall, E.on…–, són les primeres a qui no interessa que es tanquin les centrals nuclears. Aquesta és una font quasi infinita d’electricitat barata (per a elles) i amb molt poques emissions (sense tenir en compte els residus i la possibilitat d’accident, situacions de les quals se n’acaba encarregant l’Estat).
Malgrat els milions d’inversió d’aquestes empreses en nous projectes ambientalment sostenibles (vegeu l’article Revolució energètica I) i en publicitat a favor de la transició a les energies verdes, el lobby energètic pressiona fortament el govern des de fa anys per allargar tan com es pugui la vida d’una font de la qual ara n’extreuen milions en beneficis.
Davant la nova situació, les companyies estan estudiant presentar un recurs constitucional contra la llei aprovada aquest juny. Amb aquest plet, pretenen reclamar al govern beneficis perduts fins i tot de centrals tancades com la de Krümmel, parada el 2009 després de múltiples accidents. A més, després d’haver fet una gran (i exitosa) pressió a la coalició conservadora per la derogació de la decisió de tancament de les centrals, ara defensen que amb la llei de 2001 se’ls garantia més marge d’ús de cada central. Això seria, segons ells, perquè amb l’anterior pla les plantes serien desendollades després d’arribar a un límit individual de kilowatts/hora, una energia que encara generaria beneficis. Amb la nova estratègia, aquest setembre s’atorgarà una data de tancament per cada un dels reactors.

Fins i tot Der Spiegel –un mitjà que no és justament radical, com em deia un conegut alemany– acusa directament les companyies d’estar “treballant per a consolidar l’status quo i fins i tot atacar la voluntat del govern per donar prioritat a l’energia verda.” Empreses de les principals indústries del país també haurien estat intentant alentir el procés per por a que una hipotètica falta de potència perjudiqui a seva alta producció i que calgui assumir preus de l’energia més elevats.
Els avisos més tremendistes parlen de la destrucció de milers de llocs de treball lligats a la indústria elèctrica, com si la transició a les energies renovables no suposés la creació d’una nova indústria. Com és el cas, per exemple, de l’empresa d’Emden Nordseewerke, una antiga companyia naviliera assumida recentment per Schaaf Industrie i reconvertida en proveïdora de molins eòlics. L’exemple és clar: com en tot gran canvi econòmic i repte que ha d’assumir un país no hi ha destrucció de llocs de treball, hi ha reconversió.

 

Els altres actors: partits i mitjans
La votació de la llei al Bundestag va mostrar un gran consens gairebé inaudit que va apropar govern i oposició però que ha allunyat els socis de la coalició governant.
El partit liberal, FDP, ha hagut d’acceptar el tracte (segurament per la posició de feblesa en la que es troba ara) però ha vist trontollar els seus fonaments bussines-friendly davant les reticències de gran part de la indústria.
El resultat mostra que 513 diputats del CDU-CSU, FDP, SPD i Die Grüne van votar-hi a favor. Uns altres 8, presumiblement del CSU, van abstenir-se i els 79 de Die Linke van votar-hi en contra.
Els socis baveresos del partit de la cancillera, el CSU, crítica que el tancament és massa ràpid i que, a causa de la impossibilitat que les energies renovables suplantin la nuclear en aquest temps, hi haurà un increment de la crema de carbó. El partit Die Linke (L’Esquerra) no és que s’alineï amb les companyies elèctriques sinó que considera la proposició com insuficient i pretén incloure a la constitució la prohibició de generar energia nuclear civil o militar.

La transversalitat de la decisió i la gran acceptació que té en la població ha fet que, en general, la premsa escrita majoritària no fos molt crítica amb aquesta. L’excepció és el conservador Die Welt, que en una dura editorial comparava Merkel amb Agàtocles, “tirà de Siracusa”, qui cremà les seves naus en arribar a Cartago, i criticava que encara “ningú sap com la precària recaptació d’energia eòlica i solar ha de ser generada, emmagatzemada i transportada.”
El gran rotatiu de centre-esquerra Frankfurter Allgemaine fou, en canvi, conciliador i assegurà que la decisió de juny “marca el final de l’última gran batalla ideològica entre els alemanys.”
És clar, però que la decisió és definitiva i “un retrocés –tan avui com d’aquí a deu anys– seria un suïcidi polític,” assegurava el Berliner Zeitung.
Esperem-ho.

 

 

El 26 d’abril es commemorà el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, el desastre nuclear més catastròfic que s’ha registrat mai. Els seus efectes són palpables encara avui i, reforçat per la crisi de Fukushima, el seu record encara té ressonàncies a Alemanya, on l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.
Sota l’etiqueta Txernòbil s’agrupen diversos articles sobre aquests canvis socials, polítics energètics que s’estan esdevenint a Alemanya.

El color de Berlín

dimarts , 19/07/2011

El color de Berlín

Quin és el color de Berlín?
El verd dels seus parcs? L’ocre de les llambordes? El taronja blavós de les infinites postes de sol a l’estiu? El blanc de la neu a l’hivern? El gris del mur? El daurat de la Siegessäule? Els tons variats i vius de l’arquitectura berlinesa?

Dir-ho exactament és impossible però una bona aproximació és la que fa The Color of, un web que permet imaginar el color de les coses a través d’un algoritme que usa les fotos de Flickr que tinguin aquesta etiqueta. És maco veure’n el procés.

He conegut aquest web a través del sempre interessat bloc de tecnologia Betes i Clicks.

Primer pas pel reconeixement del pastafarisme a Àustria

divendres, 15/07/2011

Niko Alm, conductor ateu d’Àustria, serà el primer que sortirà a la seva foto del carnet de conduir amb un colador al cap. Però no necessàriament l’últim, ja que l’administració austríaca ha reconegut el valor religiós que pot tenir aquest estri culinari i que permet que sigui vestit en fotografies oficials tal com passa amb el vel islàmic o l’hàbit cristià. Alm ha defensat que el colador és un símbol de la religió pastafarista.

El conductor austríac va començar el seu litigi amb les autoritats vieneses després que aquestes li impedissin de fer-se la fotografia amb una gorra i en comprovar que el mateix criteri no s’aplicava si hi havia fonaments religiosos en la vestimenta. Quan Alm presentà la fotografia amb el colador, l’administració l’obligà a passar un text psicològic, el qual tot indica que passà.
La policia de Viena sosté que “la foto no ha sigut aprovada per raons religioses. L’únic criteri per a les fotografies del carnet de conduir és que ha de ser visible tot el rostre,” segons informa la BBC. Malgrat això i que Alm ha trigat tres anys a veure reconeguts els seus drets com a pastafarista, la religió ha celebrat aquest primer pas com un èxit.
Ara, els plans d’Alm són aconseguir que el pastafarisme sigui reconegut com a fe oficial per part de les autoritats d’Àustria.

El pastafarisme és una religió organitzada al voltant de l’Església del Monstre de l’Espagueti Volador sorgida el 2005 a Kansas, malgrat “haver existit en secret per centenars d’anys”. Apareix com a resposta a la intenció del consell d’educació de l’Estat americà d’incloure al currículum escolar la teoria creacionista del “disseny intel·ligent” enlloc de la teoria de l’evolució de Darwin.
Tal com es descriu al web d’aquesta religió, el seu principi bàsic és que “l’únic dogma permès a l’Església del Monstre de l’Espagueti Volador és el rebuig del dogma.” Una altra teoria curiosa de la fe espaguetista és la que lliga la desaparició del nombre de pirates, els pastafaristes originals, amb l’increment de la temperatura global.
Tot plegat pot semblar per riure, però cal avisar que en el pastafarisme “qualsevol cosa que sembli humor o sàtira és pura coincidència.”

En bicicleta pels espais naturals del món

dimarts , 12/07/2011

© Brais Palmás (de braispalmas.com)

Aquest matí, Brais Palmás agafarà la bicicleta i marxarà cap al mar Bàltic. Fa un any i un mes que va sortir de Pontevedra (Galícia) amb el projecte Samana, que l’ha de portar fins al Vietnam a través dels espais naturals d’Euràsia al llarg de tres anys. Malgrat que no es troba confortable a les ciutats, aquest últim mes s’ha estat a Berlín, on hem pogut parlar del seu projecte.

Samana vol donar un toc d’atenció a la societat europea, centrar la mirada en alguns espais naturals protegits del món per retratar-ne la biodiversitat i conscienciar l’afectació que les nostres accions tenen en el seu fràgil equilibri. La seva és una ruta amb bicicleta per apropar-se més al paisatge, comprendre les distàncies reals que separen aquests espais i unir-les en el seu camí.
Per què de Galícia fins al Vietnam? “No es pot anar més lluny sense usar un altre transport que la bicicleta.” El seu trajecte demostra que amb molts pocs recursos, “amb el que es pot portar en una bici”, és possible viure durant molt de temps i realitzar un gran projecte. Demostrar que hi ha alternatives, com per exemple “treballar menys, guanyar menys però viure més.” Tot això m’ho explica mentre prenem una copa de batut fet a partir de fruita recuperada del que ha rebutjat un supermercat proper.

El projecte, que es pot seguir també a Facebook, començà el Dia Mundial del Medi Ambient 2010, Any de la Bioesfera. L’ha dissenyat ell, cercant-se els patrocinadors (entre ells Nokia o Massi) i els col·laboradors i organitzacions que el recolzen (WWF, Hi-Tec, Powerex…). La ruta fa més de 15.000 quilòmetres en línia recta i abans de sortir de la ciutat en porta exactament 6.204. Després d’haver recorregut gran part de la península Ibèrica, prop de Grenoble, un aparatós accident el va obligar a parar dos mesos i mig.
Reprengué la ruta a Frankfurt, i, a Alemanya, ha visitat els parcs nacionals de Kellerwald Edersee, Hainich i Sächsischen Schweiz, entre d’altres espais naturals. Contactant amb els parcs, aconsegueix allotjament i manteniment, així com visites guiades i informació privilegiada dels espais que visita.

De les reserves de bioesfera alemanyes no en té, però, bones impressions: “són excessivament petites i no compleixen la funció de conservació,” em diu, “manquen enllaços amb l’exterior, l’ecosistema s’aïlla i es fa petit.” A més, “s’han eliminat pràcticament els depredadors naturals i algunes espècies han crescut massa,” desequilibrant el medi i fent necessària la intervenció de la caça, activitat molt característica d’Alemanya. A diferència de l’Estat espanyol, els parcs tenen massa trànsit de persones i “a vegades no saps si estàs a la ciutat o a la natura.” L’explotació turística és excessiva: “estem protegint un espai o tornant-lo un lloc turístic?,” es pregunta. Suposem que això es deu a la gran accessibilitat dels parcs alemanys, ja que al país no hi ha muntanyes.
El trencament del desenvolupament natural es nota en el comportament dels ocells, els quals ja no cacen perquè saben on són les zones de pícnic, o en el de les guineus, moltes de les quals mengen de la mà dels visitants.
Del seu pas per Alemanya, n’han deixat constància els diaris Thueringer Allgemeine i Wirtschafts Spiegel.

Aquest mes que s’ha quedat a Berlín no s’ha estat quiet, però. Ha aprofitat per visitar algunes granges industrials per documentar l’afectació que provoquen aquestes al medi ambient, a l’economia i l’equilibri mundials. Parlem del respecte als animals, els mètodes de producció abusius i els efectes col·laterals d’aquests: “si s’acabés la ramaderia als països desenvolupats, s’acabaria la fam a tot el món.” Ara, en Brais només menja carn que sap que prové d’explotacions racionals i respectuoses amb els animals.

Avui en Brais ha agafat la bicicleta i ha fet, incansable, cap al Parc Natural de Usedom, des d’on entrarà a Polònia per continuar la seva ruta cap al Vietnam. Tal com va escriure María Manrique en el primer aniversari de la travessia: “i pedalejant, després de 365 dies, continua Brais Palmás i el seu projecte Samana. No per parlar únicament un dia de medi ambient, sinó per no deixar-ho de fer durant tot el seu camí.”

Reportatge dels Amics de les Arts a l’Entrelínies

divendres, 8/07/2011

[tv3 3609410]

El dimecres d’aquesta setmana es va emetre finalment el reportatge sobre el tour dels Amics de les Arts per Alemanya al programa Entrelínies de TVC. El reportatge de Joanna Pardos segueix durant els últims dies el final de l’estada dels catalans, que va acabar amb un magnífic concert a Berlín.

Els Amics de les Arts van fer una gira per algunes universitats alemanyes el passat maig per trobar-se amb alumnes de català que han estat treballant en les seves lletres al llarg del curs i parlar de Catalunya i la situació de la cultura i la llengua. En vam deixar constància en una llarga entrevista amb ells a l’article Els Amics de les Arts a Berlín. El tour va ser organitzat pels lectorats de català del país germànic i va comptar amb el suport de l’Institut Ramon Llull (la seva delegada a Berlín fa una participació estelar al reportatge!) així com de la Delegació de la Generalitat a Alemanya pel concert final.

 

Per cert, al vídeo hi surt un servidor fent fotos de la xerrada que van fer els músics a la Humboldt Universität (amb cara de fotògraf professional, si se’n pot dir així…).

Moda subterrània (literalment)

dimarts , 5/07/2011

BVG Fashion Station
Els passats 30 de juny i 1 de juliol, una de les andanes de la línia U5 d’Alexanderplatz es convertí en botiga i aparador de la moda de 14 estudis i botigues de disseny berlineses. Al llarg de tota l’andana, un tren serví per acollir les tendes i diferents espais s’habilitaren per acollir una lounge, un saló de maquillatge i una passarel·la de moda.
La BVG Fashion Station es fa en el marc de la Mercedes-Benz Sommer Fashion Week que se celebra aquesta setmana.

Aquesta és la crònica en vídeo d’una de les marques participants

[youtube haDEAdlY3uU]

Gespenster: fantasmes a la pantalla

divendres, 1/07/2011

Nina, una noia que viu en un orfenat psiquiàtric coneix casualment Toni, una jove misteriosa i inestable que l’arrossega en un espiral de decadència social i moral que derivarà, per a la petita, en un viatge iniciàtic frustrat. Paral·lelament, Pierre va a buscar la seva dona Françoise a un psiquiàtric berlinès per tornar-la a casa i mentre ell s’absenta per una breu entrevista ella se’n va a voltar per la ciutat. La trobada de Françoise amb Nina, a qui la francesa identifica com la seva filla perduda 10 anys enrere, despertarà en les dues falses esperances de trobar una sortida a la seva caiguda sense fi. Les dues, però, acabaran fracassant de nou.

Aquest és l’argument de Gespenster (en alemany: fantasmes). I crec que el títol s’escau molt bé a aquesta pel·lícula que no és sinó una “imatge mental, especialment il·lusòria o enganyosa” (DIEC). El desenvolupament dels esdeveniments és fràgil i inconsistent i, si bé se li pot donar un marge de confiança, en alguns moments l’acció frega nivells de credibilitat zero i l’espectador ja no sap com asseure’s per seguir acceptant uns fets forçats i desnaturalitzats (d’altra banda, una tònica general al cinema d’autor (sic.) alemany contemporani).
Els personatges són fantasmes que deambulen sense omplir l’acció en un Berlín fred i distant (i no ho dic justament com a compliment per al localitzador d’escenaris); els actors actuen fantasmagòricament i sense ànima; el director resta desaparegut (és un fantasma?) en una cinta plana i sense interès… Al final, l’espectador té la sensació de no haver vist sinó una fantasmada.

 

Gespenster
Director: Christian Petzold
Guió: Harun Farocki i Christian Petzold
Amb Julia Hummer, Sabine Timoteo, Marianne Basler