Gespenster: fantasmes a la pantalla

Nina, una noia que viu en un orfenat psiquiàtric coneix casualment Toni, una jove misteriosa i inestable que l’arrossega en un espiral de decadència social i moral que derivarà, per a la petita, en un viatge iniciàtic frustrat. Paral·lelament, Pierre va a buscar la seva dona Françoise a un psiquiàtric berlinès per tornar-la a casa i mentre ell s’absenta per una breu entrevista ella se’n va a voltar per la ciutat. La trobada de Françoise amb Nina, a qui la francesa identifica com la seva filla perduda 10 anys enrere, despertarà en les dues falses esperances de trobar una sortida a la seva caiguda sense fi. Les dues, però, acabaran fracassant de nou.

Aquest és l’argument de Gespenster (en alemany: fantasmes). I crec que el títol s’escau molt bé a aquesta pel·lícula que no és sinó una “imatge mental, especialment il·lusòria o enganyosa” (DIEC). El desenvolupament dels esdeveniments és fràgil i inconsistent i, si bé se li pot donar un marge de confiança, en alguns moments l’acció frega nivells de credibilitat zero i l’espectador ja no sap com asseure’s per seguir acceptant uns fets forçats i desnaturalitzats (d’altra banda, una tònica general al cinema d’autor (sic.) alemany contemporani).
Els personatges són fantasmes que deambulen sense omplir l’acció en un Berlín fred i distant (i no ho dic justament com a compliment per al localitzador d’escenaris); els actors actuen fantasmagòricament i sense ànima; el director resta desaparegut (és un fantasma?) en una cinta plana i sense interès… Al final, l’espectador té la sensació de no haver vist sinó una fantasmada.

 

Gespenster
Director: Christian Petzold
Guió: Harun Farocki i Christian Petzold
Amb Julia Hummer, Sabine Timoteo, Marianne Basler

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús