La revolució energètica alemanya V: una responsabilitat també nostra

Aus dem Zug, Windkraft

Aquesta primavera Alemanya va decidir abandonar definitivament l’energia nuclear com a molt tard l’any 2022. El país germànic, líder europeu en indústria i tecnologia, féu un pas decisiu i pioner cap a la consolidació de les energies renovables, els mitjans de transport sostenibles i la racionalització de la demanda.

En aquesta sèrie d’articles sobre la revolució energètica he anat desgranant les propostes del govern alemany per a la transformació energètica del país. Hem vist els pros i contres d’aquestes intencions i la posició de les companyies elèctriques. S’havia deixat de banda, però, les alternatives al model continuista que planeja el govern, basat en la perpetuació del model de poder concentrat en poques mans i en grans infraestructures energètiques. En aquest últim article, exposo els motius pels quals crec que és necessària una descentralització de la producció i una racionalització del seu ús, inherent –crec– a una verdadera transformació energètica.
L’esmentat pla que ha ocupat aquest seguit d’entrades al bloc va ser analitzat pel setmanari Spiegel el passat setembre en uns articles molt interessants i recomanables (I i II). Aquí podeu trobar, a més, un recull d’articles que he anat recollint, alguns dels quals han servit de font per al redactat d’aquesta sèrie.

 

Un pas endavant cap a l’equilibri: descentralització i racionalització
La transició cap a les energies renovables es presenta com un camí cap a un horitzó encara per construir. Això suposa una oportunitat privilegiada per reflexionar sobre com volem produir i consumir l’electricitat, així com quines conseqüències mediambientals comporten les nostres activitats –una reflexió necessàriament extensiva a tots els àmbits, ja que avui en dia pràcticament tot tipus d’activitat està lligada a l’energia i al consum dels recursos naturals.
Per una banda, hi ha la possibilitat de redissenyar el procés de producció per virar cap a un model descentralitzat que impliqui el consumidor de forma activa en el procés de generació de l’electricitat; per altra banda, hi ha una clara necessitat de racionalització de l’ús de l’energia per reduir-ne i optimitzar-ne el consum.

 

Descentralització: benefici i responsabilitat
“Cada euro invertit en energia solar, eòlica o de biomassa és una inversió que beneficia no només grans companyies com Siemens, sinó també petits negocis,” assegura Der Spiegel. La publicació alemanya posa com a exemple la companyia Juwi, dedicada a l’assessorament administratiu per implementar sistemes de cicle combinat i que en els últims deu anys ha passat de 30 a més de 1.000 empleats. El seu fundador, Matthias Willenbacher, creu que “seria molt més econòmic cobrir tot Alemanya amb petites estacions descentralitzades” que no pas la perpetuació del model de generació energètic centralitzat. El setmanari fa una forta aposta per un “retorn al regionalisme”.
Així mateix, a Catalunya estan florint iniciatives que van en aquesta direcció, com ara la primera cooperativa energètica Som Energia que ens anima a fer un pas endavant: “La suma de molts petits inversors poden generar una força imparable. […] No hem d’esperar que el govern ho faci per nosaltres […]. Si cadascú de nosaltres invertís una petita quantitat es podria engegar una planta de biogàs, una instal·lació fotovoltaica o un molí de vent.”

Mentre que un model descentralitzat beneficia i responsabilitza a parts iguals el conjunt dels usuaris-productors, el model concentrat actual deixa els beneficis en poques mans i dilueix la responsabilitat de funcionament de la xarxa i d’impacte ambiental –aquests problemes derivats, els catalans els hem pogut comprovar més d’un cop. La Plataforma No a la MAT qüestiona qui es responsabilitza dels efectes de l’alta tensió a la salut en el seu informe: “quantes asseguradores s’atreveixen a incloure clàusules que contemplin les afectacions a la salut de les persones pels efectes dels camps electromagnètics?” També assenyala de quina manera perjudiquen “les greus i irreparables conseqüències sobre les terres afectades” als seus propietaris: “pèrdua immediata del valor patrimonial, limitació de la utilitat d’explotació de les terres per on passa la línia (en especial per projectes turístics)”
Segons l’informe, en canvi, un model descentralitzat que eviti grans desplaçament d’energia redueix “pèrdues d’energia pel transport”. La Plataforma assegura que “produir l’energia en el lloc de consum i endegar programes d’estalvi, gestió de la demanda i eficiència seria la solució.” El col·lectiu posa com a exemple Alemanya, on diuen que s’estan reduint les línies de transport encara que ja hem vist que això podria no ser així.
Sense por a comprometre’s amb el desenvolupament de les energies renovables i el tancament definitiu de l’era nuclear, el setmanari Der Spiegel acabava l’article del passat setembre sobre els costos dels plans energètics del govern alemany amb un clar al·legat a favor de la descentralització dels centres productius: “El canvi energètic no s’ha de limitar a línies transcontinentals, plantes d’emmagatzematge a les muntanyes i molins de vent al llarg de les costes. El canvi ha de començar des de la base, a les incomptables iniciatives regionals que poden créixer conjuntament pas a pas. El govern no ha parat prou atenció en això en el seu pla energètic.”

Hem de tenir clar que el cost de la transició cap les energies renovables serà molt gran, però és responsabilitat nostra decidir com es distribueixen els costos i qui s’enduu aquests beneficis. En aquests moments decisius de replantejament energètic global, Catalunya  ha de fer un pas cap a la sobirania energètica (reclamant-ne les competències (ARA Prèmium) –o assumint-les per la via de l’estat propi, és clar) i una aposta decidida cap a les energies renovables descentralitzades, aprofitant al màxim els grans recursos naturals dels quals disposem com són el vent, el sol, la capacitat hidroelèctrica… A més, una aposta per l’energia local no només preserva el medi ambient sinó que aporta beneficis econòmics i socials per al territori.

 

Racionalització: compromís de futur
Com ja vam veure a l’anterior article, les veus més catastrofistes ens avisen que l’electricitat esdevindrà impagable i que, a més, no serem capaços d’igualar la producció de les centrals nuclears amb les energies renovables. Independentment de la veracitat d’aquest argument —i deixant el preu de l’electricitat a part, encara que la butxaca és una raó de pes per a molta gent—, el debat sobre el pas cap a una producció energètica sostenible és una ocasió necessària per reflexionar sobre l’ús que fem de l’electricitat. Si decidim que és imprescindible abandonar un model basat en la producció aparentment sense límits —que recorda molt el model econòmic al qual (encara) ens abracem — hem d’assumir també un seguit de qüestions incòmodes respecte al nostre modus vivendi.
Un pensament ecològic global i transversal cal que conegui els costos reals dels serveis i productes que consumeix, que carregui amb la factura ecològica que comporta. Cal que es plantegi la necessitat real d’aquests, estant disposat a renunciar a tantes coses supèrflues que tenim com a imprescindibles i valorar-ne el seu preu i qualitat real. Cal fer-se preguntes incòmodes,  aparentment supèrflues, com per exemple: quants aparells tinc encesos a casa a la vegada?, quanta energia gasta la meva ciutat?, tots els semàfors han de funcionar a la nit?, és sostenible la meva escapada amb avió de 2.000 quilòmetres per només un cap de setmana?, quin sentit té comprar productes de fora de temporada que han hagut de travessar un oceà per arribar al meu plat? (I atenció als productes bio, també!), etc.
Eludir la responsabilitat que tenen aquests actes tan comuns per nosaltres és immoral —i ja veuríem si il·legal. De la mateixa manera, és estúpid pensar que ja se n’encarregaran les properes generacions; no només perquè estem parlant de la nostra pròpia descendència, sinó perquè ja ho estem pagant avui a través de les intervencions d’emergència que els estats han de fer degut a l’accentuació dels desastres climàtics.

En la improrrogable línia de fer visible el cost real dels productes de consum –dels quals no és fàcil seguir-ne el rastre: mètodes de recol·lecció/producció, embalatge, transport, emmagatzematge a temperatura adequada…–, donar a conèixer les repercussions mediambientals de la producció –que en el cas de la carn, per exemple, són altíssimes– seria el pas mínim de cara a acabar-les acceptant i, algun dia, assumir-les o renunciar al producte.
I seguint per aquí, no ens oblidem tampoc del consum energètic d’internet!

Un pas bàsic de cara a la racionalització energètica és l’optimització dels aparells i de les xarxes, de manera que no es perdi electricitat en el transport o en l’ús ineficaç dels aparells. D’això en parlà Ramon Folch en un monogràfic del Centre d’Estudis Jordi Pujol: “Com tothom, ens hem obsessionat a servir tota l’energia que el mercat demana sense preguntar-nos a què la dediquem, ni amb quins rendiments. Si canviem una caldera de gas convencional per una de condensació obtenim les mateixes calories amb menys combustible; això és eficiència. Si en regulem el temporitzador per apagar-la a les nits o quan no hi som, estalviem. Si en regulem el termòstat per no passar calor en ple hivern, practiquem la suficiència.”
Si bé les companyies són les encarregades d’optimitzar el servei de les xarxes, a nivell domèstic som nosaltres els responsables de reduir el consum a través de la millora del sistema elèctric de la casa, la compra d’electrodomèstics més eficients o, simplement, apagant del tot aquells aparells que no fem servir. (Un cas greu de consum exagerat i amagat és el dels receptors de TDT externs.)

 

Finalment, havent començat parlant de la possibilitat de tancar centrals nuclears, hom s’adona que la complexitat del món en el qual vivim no permet anàlisis lleugeres ni propostes màgiques.
Però el que és cada cop més clar, almenys per mi, és que el sistema actual –del qual aquest estiu només s’ha parlat de la vessant econòmica– necessita un replantejament. El capitalisme que molts han volgut veure agonitzar en aquesta crisi encara és ben viu, i sembla que ho serà per molt de temps. Necessita, no obstant, reajustar-se i canviar pautadament –siguem realistes: no hi ha revolucions instantànies– cap a un sistema més just i equilibrat ecològicament i socialment.

 

 

Sincerament agraït a M. Farré, I. Gómez, B. Guixer, R. Ribó i J. Bonaventura pels comentaris i reflexions sobre el tema.

 

 

El 26 d’abril es commemorà el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, el desastre nuclear més catastròfic que s’ha registrat mai. Els seus efectes són palpables encara avui i, reforçat per la crisi de Fukushima, el seu record encara té ressonàncies a Alemanya, on l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.
Sota l’etiqueta Txernòbil s’agrupen diversos articles sobre aquests canvis socials, polítics energètics que s’estan esdevenint a Alemanya.

2 comentaris

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús