Arxiu del mes: febrer 2012

Les confessions de Jaume Cabré en alemany

divendres, 24/02/2012

Jaume Cabré

El passat dilluns 20 de febrer l’escriptor Jaume Cabré presentà la traducció alemanya de la seva última novel·la Jo confesso a Berlín: Das Schweigen des Sammlers. Davant un públic nombrós, l’autor va demostrar-se com un escriptor d’èxit també en alemany, una llengua que va voler estudiar arrel del pas per la Fira de Frankfurt el 2007: “però enlloc d’aprendre alemany he continuat fent novel·la, que també és una bona manera de ser aquí.”

Encara que la distribució de l’espai que va oferir la llibreria Dussmann fos molt dolenta per al gaudi de l’acte –poca visibilitat per a la majoria d’espectadors, hi havia més gent dreta que asseguda i encara molta més fora la sala degut a les reduïdes dimensions de l’espai–, el públic va quedar molt satisfet de la lectura i conversa que l’autor va mantenir amb la traductora. Després de l’acte es va formar una llarga cua per demanar a Cabré que firmés els llibres, molts dels quals eren en edició catalana.
La lectura va ser organitzada per l’editorial Suhrkamp/Insel, que també ha publicat Les veus del Pamano (2008) i Senyoria (2010). Va comptar amb el suport de l’Institut Ramon Llull i l’Instituto Cervantes.

Kirsten Brandt, la seva traductora, va destacar l’èxit de Cabré tant de públic com de crítica, també a Alemanya, país en el qual ja ha venut prop de mig milió de la seva primera novel·la: Die Stimme des Flusses. Brandt va definir la nova obra com un llibre complex.
L’autor va llegir les primeres pàgines del llibre –…en una botiga depauperada de Berlín…– i després l’actor Dietmar Wunder va continuar en alemany. En la conversa posterior, la traductora es va interessar pels personatges del llibre: Adrià i el violí. Del primer, l’autor en va explicar el procés de creació i la seva “descoberta” a mida que “escrivia el llibre: havia de ser un nen especial i intel·ligent,” encara que recordà que “que una persona sigui intel·ligent no vol dir que sigui sàvia en totes les coses de la vida.” I de fet, aquest Adrià, el qual, remarcava la traductora, ens pot recordar a l’Adrian Leverkühn de Thomas Mann o a l’emperador Adrià de Yourcenar, “té molta traça a sentir-se culpable.” Sobre el segon personatge, Kirsten Brandt preguntà a l’autor si el violí podia ser el coprotagonista de la història: “no ho sé –respongué Cabré–, jo només he escrit la novel·la.”

 

L’endemà de la presentació del llibre, i abans que Jaume Cabré marxés cap al “fred bàltic” a continuar la promoció de la novel·la, vaig poder tenir una curta conversa amb ell:

Per què creu que les seves novel·les tenen tan bona acollida a Alemanya?
Una vegada l’editor alemany em va dir que hi havia tres raons: una, la creació dels personatges: [als alemanys] els hi interessa molt el tipus de personatge que faig; una altra, els temes que tracto –es referien sobretot a Les veus del Pamano: la recuperació de la memòria, la tergiversació de la història, són coses molt sensibles aquí; i una tercera, i aquesta la remarcava molt, per la manera d’estar escrit: els lectors mai havien vist que s’escrivís d’aquesta manera. I després, al anar parlant amb més gent, aquesta tercera s’afirma molt.

Potser el públic alemany està acostumat a una novel·la mes lineal?
Segurament, però el públic alemany és molt lector i no l’espanta un llistó alt de la lectura. Es poden trobar que el llistó és alt perquè és una novel·la molt reflexiva, fins i tot filosòfica. O es poden trobar amb un tipus de novel·la, que és el que pretenc, en la qual hi hagi de tot: acció però també gimnàstica narrativa, plaer de narrar i d’escoltar la narració.

Les seves novel·les són un repte literari pels alemanys?
No sé si és dir massa! Pot ser-ho per qualsevol lector de qualsevol lloc en la mesura que el què és nou per a nosaltres, els lectors, sempre ens suposa un repte. Amb això no vull dir que sigui una gran aventura, això ja depèn de cadascú.

Com és la reacció dels mitjans a que un autor català tingui tant d’èxit?
Un cop t’han conegut diuen “ah, aquest és català com podria ser italià, portuguès o el que sigui…” Sobretot després del Frankfurt 2007.

I com es veu l’experiència de Frankfurt cinc anys després?
Com una cosa molt positiva, va ser el primer gran pas per fer que la literatura i la cultura catalanes deixessin de ser transparents a Europa.

I a nivell personal?
Ha donat un bon coneixement de la meva obra, una mena de presència normal de l’obra de manera constant.

Parlant de la memòria històrica, què creu que diferencia el procés de recuperació i acceptació d’aquesta memòria tràgica a Alemanya i a Catalunya?
Hi ha una gran diferència: aquí hi va haver una ruptura total i, en el cas no tant de Catalunya com de l’Estat espanyol, allà no hi ha hagut cap ruptura. Això es nota. Aquí s’ha fet cau i net, s’havia de fer.

I gairebé quaranta anys després de la mort de Franco continua sent vigent, aquesta manca de ruptura?
Ara els hereus del franquisme són al poder, amb majoria absoluta. Els hereus, no vull dir que ells siguin franquistes. Les forces d’ultradreta estan molt contentes i això fa molta angúnia.

Què n’hem d’aprendre del cas alemany, els catalans?
És una resposta massa difícil… Jo espero que hi hagi moltes més coses entremig, com el procés cap a la independència, per exemple, que farà que tot plegat sigui molt diferent i complex però al mateix temps molt entretingut.

Creu que des de la literatura es pot influenciar en aquest procés de recuperació de la memòria?
No. Des de la literatura pots, amb una mica d’optimisme, fer patrimoni espiritual, diríem. Això és interessant i val la pena. Però, la literatura, si la converteixes en pamflet, malament rai: deixa de tenir cap tipus d’eficàcia.

I en el procés d’explicar Catalunya a Europa, des de la literatura i des de la seva posició d’autor que es ven tant a l’estranger, creu que pot aportar quelcom?
Crec que sí que es pot aportar, però no sé què o quina quantitat de es pot aportar. Però segur que és positiu. El coneixement de la vida normal, la presència normal, l’existència normal de la cultura catalana i de Catalunya com un element més d’Europa. És una gota més d’aquesta insistència que ens interessa tan. En aquest sentit sí que pot ser útil, els fruits alemanys de la meva feina –i la d’altres autors: no estic sol, en això.

S’ho pren com un repte personal o simplement és una part del procés que ha fet la seva literatura?
Quan fas literatura no et planteges salvar ni el món ni la pàtria ni a tu mateix, sinó escriure. Almenys jo, no tinc grans plantejaments. Després el que passa és que la literatura se’n va cap a una banda o se’n va cap a una altra i et situes en les circumstàncies el millor que pots. Si el que fas és útil per la comunitat, extraordinari!

I suposo que el fet de ser traduït a l’alemany i tenir tantes vendes no l’influeix en la forma d’escriure, ni en la forma d’encarar un projecte, oi?
No, ni molt menys. El projecte té a veure… no sé amb què té a veure, amb una cosa inexplicable, interior.

Coneix Berlín?
Hi he estat tres o quatre vegades: una setmana de turista per veure-ho tot que no veus res; i després per feina. Sempre em ve de nou.

Ha visitat els espais de recuperació de la memòria?
Alguns, per exemple el memorial de l’Holocaust, la zona on hi havia la Gestapo, Checkpoint-Charlie… Però en qualsevol ciutat tots els racons tenen el seu valor i no ho has de veure tot en un prisma històric. M’interessa molt més anar a veure la seu de la Filharmònica de Berlín i imaginar-m’ho ple, si no pots ser al concert. Hi ha moltes raons per anar a Berlín, sempre.

 

Cal agrair a la delegada del Llull, Queralt Vallcorba, i a l’agent de premsa de Suhrkamp/Insel, Julia Jann, les facilitats per a poder entrevistar Jaume Cabré, així com a l’autor pel seu temps.

Obrint Pas a Berlín

divendres, 17/02/2012

Obrint Pas has been here

El passat divendres 10 de febrer van tornar a tocar Obrint Pas a Berlín després de dos anys de no fer parada a la capital alemanya i on sempre són ben rebuts pel col·lectiu antifeixista. En un curt però intens concert a la Festsaal de Kreuzberg van repassar les cançons de l’últim disc però també èxits d’àlbums anteriors que ja són prou coneguts al nord d’Europa.

Tot i que, naturalment, aquí els concerts no tenen la potència de la qual gaudeixen a casa i alguns dels espectadors semblaven una mica despistats, les entrades estaven exhaurides des de feia dies i la revenda anava molt buscada. En tot cas, els balladors vam quedar prou satisfets –encara que mai és suficient quan s’ha seguit el grup de forma assídua, com molts dels presents hem fet– de poder tornar a fruir de la potència de la dolçaina en el poc més d’una hora que durà la seva actuació.

La gira de presentació del disc ‘Coratge‘ a Alemanya també els va portar a Kiel i Hamburg, i va comptar amb el suport de l’Institut Ramon Llull.

Aquí podeu veure algunes fotografies del seu concert i en aquest vídeo podeu veure un fragment del concert, quan la banda tocà Som:

[youtube V4IJMCwSkfo]

En reconeixement de Martí Estruch

divendres, 10/02/2012

Martí Estruch, delegat de la Generalitat a Alemanya

Finalment el passat mes de gener es va fer oficial la destitució de Martí Estruch i Axmacher, delegat de la Generalitat a Alemanya des de l’abril de 2008 i primer a assumir aquesta tasca a Berlín. Els rumors de la substitució d’Estruch ja s’havien filtrat a la premsa a finals d’any (Ara i VilaWeb).
Des d’aquestes pàgines digitals ja s’ha parlat força cops de les activitats de la Delegació, pròpies o que promociona, i també es va dedicar un doble article a conèixer la tasca de l’oficina i el seu encarregat.

La tasca al capdavant de l’oficina ha estat dura i constant, i des d’aquest bloc vull deixar constància que crec que Estruch l’ha portat a terme al llarg d’aquest temps de forma impecable. La seva iniciativa i empenta han portat la nostra representació més enllà del que s’espera de la delegació d’una nació sense Estat, fent-se un lloc al vast i complex panorama diplomàtic i cultural de la capital d’Alemanya. Un lloc on, com Vicent Partal deia, cal ser-hi present perquè “avui, just avui, la cancellera Merkel intentarà de refundar la Unió Europea.”
La lectora de català de la Freie Universität, Montserrat Domingo, descrivia molt bé a la carta “Tips de l’anar fent” la feina que en Martí ha fet “amb passió” per “explicar el cas català a moltíssimes persones […], sovint sense gaires recursos i només amb la vàlua humana que té.”
Fa quatre anys, ell mateix fou l’encarregat d’obrir l’oficina i començar a picar pedra en un terreny que molts consideraven inhòspit i molts altres infèrtil i inútil. Però si la feina ha sigut tan reeixida és perquè, a més de l’empenta d’Estruch i tot l’equip de la Delegació, hi havia camp per córrer en el qual altres administracions no creien necessari de treballar-hi.

 

El 23 de gener es va fer oficial el nomenament de Mar Ortega i Puertas com a nova delegada a Alemanya. Tal com anunciaven els rotatius, s’espera que aquesta nova etapa estigui marcada per un accent més econòmic, rebaixant la representació diplomàtica i cultural a un segon nivell. Sebastià Alzamora reflexava les contradiccions de la política exterior del govern –eufemismes, ho anomena ell– recalcant en la passada visita del President a Londres que “s’ha de reconèixer que aquesta nova pruïja viatgera i pedagògica d’Artur Mas lliga malament amb la reestructuració (eufemisme rutinari per no dir tisorada) que han patit les ambaixades catalanes a l’exterior (eufemisme constitucional per designar les oficines de comerç que treballen en favor de les exportacions catalanes).” Al digital El Singular Digital, Jaume Clotet presentava unes quantes dades comparatives també interessants en vista del pacte que rebaixava les funcions de les delegacions catalanes.

Segons la professora Domingo, “la gran feina feta a Berlín quedarà com una anècdota més en aquest país de desmemoriats que cada dia quan es lleven s’obliden de lluitar per qui volen ser.” Esperem que no. I us puc ben assegurar que la nova delegada ens trobarà a molts catalans disposats a col·laborar-hi.

Litoral Berlinès

divendres, 3/02/2012

[youtube vPueuFb3hUU]

El grup català Litoral va visitar Berlín el passat setembre en el marc del Music Week Festival. Conjuntament amb Marcel Cranc i The Suicide of the Western Culture, i amb el suport de l’Institut Ramon Llull, van oferir una nit de música catalana a la sala Frannz Club de la Kultur Brauerei (Prenzlauer Berg).

En aquest curt vídeo repassen la seva estada a la ciutat, on també van fer un segon concert a La vie en rose. El muntatge està amarat dels sons alegres i senzills i el bon sentit de l’humor que traspuen dalt de l’escenari, tan en les cançons com en les explicacions. El grup practica un folk lleuger i amb molt de ritme, sempre acompanyat de molta instrumentació – són sis dalt l’escenari!
A la seva pàgina de YouTube podeu veure altres petits clips del seu temps a la ciutat, entre d’altres.