Arxiu del mes: març 2012

A través de les muntanyes suïsses per Street View

divendres, 30/03/2012

[youtube oX4dp1F171w]

Entre Thusis (Grisons, Suïssa) i Tirano (Llombardia, Itàlia), passant pel mític St. Moritz i seguint la conca dels rius Alvra, En i Bernina baixa un trenet que passa per alguns dels paratges més bonics dels Alps, una bellesa reconeguda per la UNESCO. Des d’aquesta setmana aquest recorregut es pot fer, també, a Google Maps amb l’opció Street View.

L’any passat la companyia californiana va estar recollint-hi imatges amb la seva famosa càmera de nou lents enganxant-la al tren de la companyia Rhaetian que fa aquest recorregut. Després d’un temps d’edició de les imatges, s’han publicat alguns fragments del trajecte. Un d’aquests permet anar des de l’Estació de Spinas fins a prop del poble de Bever, sota el cim de l’Alp Muntatsch (2.188 m.). Un altre fragment recorre la llera del Llac Blanc, des del límit de l’espai d’especial interès dels Llacs de l’Alta Engadina i Bernina fins l’estació d’Ospizio (ja al territori italianòfil del país). I encara un altre permet endinsar-se en el túnel de Cruschetta. En aquesta galeria podeu fer vosaltres mateixos el recorregut.

El tren de les línies Alvra i Bernina és una obra d’enginyeria centenària que fou concebuda de bon principi de cara a integrar-se respectuosament amb l’entorn natural i el paisatge, conservant l’harmonia alpina del Parc Natural Ela i l’espai d’especial interès abans esmentat que travessa. Al llarg dels seus 120 quilòmetres, amb St. Moritz com a punt central, l’obra està caracteritzada pels seus nombrosos ponts i viaductes de pedra (més de cent), túnels arrodonits (uns quaranta) i voltes de cargol (almenys set, sense comptar els desnivells salvats en sinuoses ziga-zagues) que li permeten superar els més de 2.000 metres de desnivell positiu.
Als mapes del seu web es marca, entre altres informacions, fins on es pot allargar l’esguard sobre el paisatge alpí en cada punt del trajecte. Especialment generós és el tram sobre St. Moritz, quan des del sud-oest cap al nord-est s’allarga la vall d’Engadina, on cada mes de març se celebra una de les maratons d’esquí de fons més maques i concorregudes del món.

La línia va ser inclosa al llistat de Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO el 2008. L’agència en destacà “l’exemple notable de la utilització del ferrocarril per acabar amb l’aïllament dels pobles dels Alps centrals i induir un canvi socioeconòmic durador,” i en ressaltà l’èxit tecnològic amb la “realització excepcional en el pla tècnic, arquitectònic i ambiental que encarna els assoliments que poden assolir l’arquitectura i l’enginyeria civil.”

 

Gràcies a en Ferran N. per posar-me sobre la pista del projecte.
Fa temps al bloc també es va parlar de Street View quan es va introduir a Alemanya.

Stop a les segones residències a Suïssa

divendres, 23/03/2012

Fotografia de www.zweitwohnungsinitiative.ch

Fa dues setmanes els suïssos van acordar en referèndum no allargar el període vocacional fins a les sis setmanes. La consulta, però, anava més enllà del que van remarcar les notícies del nostre país.

El corresponsal de La Vanguardia a Berlín, Rafael Poch, ho destacava en una recent entrevista amb el veterà ecologista Franz Weber, el qual presentà una proposta que posa límit a la construcció de segones residències al país alpí. Poch es lamentava: “a Espanya, capital mundial del sector que avui paga amb el seu paisatge irreparablement devastat i varis milions de parats per aquells excessos, el referèndum suïs amb prou feines va tenir ressò.”

La victòria de la iniciativa, que Weber qualifica d’extraordinària, obligarà ara a canviar la constitució suïssa per introduir el límit del 20% de segones residències per municipi. Per l’ecologista, la massiva expansió d’aquestes es tractava “fonamentalment d’enriquir-se […] d’especular.” Un joc que es feia entre els inversors suïssos i els estrangers interessats a tenir un apartament o casa en un paisatge idíl·lic.A la seva pàgina web l’associació impulsora aclareix alguns altres principis com que la nova llei no atacaria el federalisme (una peça sensible a la política suïssa) municipal, que les segones residències existents no es veurien afectades o que protegir el paisatge fomenta el turisme i la creació de llocs de treball tan en turisme com en feines agrícoles o rehabilitació de cases.

Nazis a l’espai

divendres, 16/03/2012

[youtube 7AEdwUnLunE]

Mr. Spock: Wear the uniform, capitan. You should make a very convincing Nazi…

La televisió pública alemanya va trigar 43 anys a emetre aquestes línies, extretes del capítol “Patterns of Force” (número 21 de la segona temporada) de la popular sèrie Star Trek, on els tripulants de la nau Enterprise aterren al planeta Ekos, del sistema M34 Alpha, els habitants dels qual viuen en un règim nazi.

L’any 1968, quan es va emetre als Estats Units, l’episodi es va considerar “inadequat” per als espectadors alemanys, els quals –suposadament– no estaven preparats per a sentir en la ficció que el règim nazi era “la societat més eficient” que ha existit mai mentre els personatges vestits amb els uniformes de les SS o la Gestapo alçaven el braç o es referien al seu líder com a Führer.
En dues ocasions es va eliminar l’episodi quan es retransmetia al país (a mitjans anys 70 al canal públic ZDF i també a finals dels 80 i principis dels 90 a la cadena privada Sat 1). No fou fins el maig de 1996 que es pogué trobar en versió alemanya però en vídeo. Fins el passat novembre no es va passar per la televisió.

La capitulació d’Alemanya

divendres, 9/03/2012

Kapitulationssaal

Passaven pocs minuts de la mitjanit del 9 de maig i l’ambient a la sala principal de l’antiga acadèmia d’enginyers de Karlshorst es podia tallar amb un ganivet quan entrà Wilhelm Keitel, Mariscal de Camp i cap de l’Alta Comandància de les Forces Armades nazis. Dins hi esperaven, entre altres militars i desenes de periodistes, Georgy K. Zhukov, cap de l’Alta Comandància de l’Exèrcit Roig, i Arthur W. Tedder, Mariscal en Cap de l’Aire i comandant dels Aliats Occidentals al Mediterrani, per acceptar la seva capitulació incondicional.

Aquest important fet que posà fi a la Segona Guerra Mundial a Europa la primavera de 1945 (la guerra duraria encara fins setembre al front Pacífic) es féu en el que havia sigut una acadèmia de la Wehrmacht (exèrcit alemany). En aquell moment la casa servia com a base de les forces soviètiques, situada en un suburbi de Berlín poc afectada per la batalla d’atac final a la capital de l’Imperi Nazi.
Els antecedents de la rendició es remunten a principis de l’any 1943, quan els exèrcits aliats en contra Hitler acorden no acceptar cap més rendició que la total –a tots els fronts– i incondicional. A partir del juny de 1944 la sort es capgira per l’exèrcit nazi, que va perdent terreny sense parar tant a l’oest –Operació Overlord, des de Normandia– com a l’est –Operació Bagration, des de Bielorússia i Polònia– fins l’abril de 1945, quan les tropes russes se situen a les portes de Berlín i els aliats occidentals ja han creuat el Rin. Ansiosos, els soviètics s’abraonen sobre la ciutat amb l’ànim de venjar-se de totes les penúries de 4 anys de guerra i horror en una cruenta batalla que s’allargarà dues setmanes. Els fets es precipiten i el III Reich s’ensorra sobre ell mateix com les bombes sobre Berlín: el 30 d’abril Hitler se suïcida, designant Karl Dönitz com a successor, el 2 de maig la ciutat es rendeix i, pocs dies després, Alfred Jodl és enviat a Reims a negociar una rendició al front angloamericà.
Evidentment aquests no l’acceptaran i el 7 de maig aconsegueixen arrencar del Coronel General un acord de capitulació i alto al foc, que s’haurà de fer oficial l’endemà mateix a Berlín pels comandants de l’exèrcit nazi.

 

A partir dels diaris i memòries dels organitzadors de la trobada és possible de fer una reconstrucció emocional de l’acte.

Georgy Zhukov, l’organitzador de la trobada, recorda com una munió de fotògrafs es llançaren sobre els comandants dels exèrcits aliats quan aquests feren l’intercanvi de banderes, les quals després penjarien sobre la taula principal durant l’acte. Mentre, la delegació nazi encapçalada per Wilhelm Keitel esperava nerviosament en un annex de l’edifici. Segons es reportà, Keitel s’havia exclamat del trist i ruïnós estat de Berlín, al que un oficial rus contestà: “i a vostè, senyor comandant, no el commovia ordenar arrasar milers de ciutats i pobles soviètics fins a les cendres?” El Mariscal no contestà.
L’entrada dels feixistes a la sala de la firma no deixà indiferent ningú. Zhukov recorda que Keitel “es movia a poc a poc, esforçant-se a mantenir un capteniment digne.” Per Arthur Tedder, el Mariscal “encarnava en tots els aspectes la personificació de la mescla repugnant d’un nazi amb un prussià.” El seguien el Coronel General Stumpff, “la mirada del qual revelava fúria impotent,” i el General Almirall von Friedeburg, “envellit prematurament,” tal com els descriu Zhukov. El corresponsal rus Konstantin Simonov escriuria que Friedeburg “està rígid, però la seva immobilitat emmascara un abatiment infinit.”
Els alemanys segueren en una taula davant la presidencial i foren preguntats, en rus i anglès, si havien llegit el document, l’havien entès i estaven autoritzats a signar-lo. Sense esperar la traducció, Keitel afirmà amb el cap i allargà una autorització de Dönitz. “Aquest ja no era el Keitel arrogant que havia acceptat la rendició d’una França derrotada;” Zhukov el compara amb cinc anys abans, quan tot anava a favor dels nazis i expandien l’imperi per Europa. Simonov recorda que l’alt oficial al darrere de Keitel “plorava sense moure ni un sol múscul facial.” L’acte de capitulació estava dissenyat de manera que eren els alemanys els que l’oferien, i no els aliats qui els obligaven a rendir-se. D’aquesta manera es volia evitar un tracte humiliant com el de Versalles el 1919, quan l’Imperi Alemany va haver d’assumir totes les culpes i reparacions de la Primera Guerra Mundial; i és que aquesta havia sigut una de les raons de la pujada al poder de Hitler.
La delegació alemanya no és, però, tractada amb contemplacions: Keitel espera que el document li sigui portat davant per tal de signar-lo però Zhukov, explica el corresponsal, “apunta a la seva taula i diu firmament: ‘hauran de venir aquí a firmar’.” Quan l’alemany s’aixecà violentament li caigué el monocle. S’assegué a la punta de la taula i “firmà pedantment les cinc còpies del document,” diu Zhukov. A l’aixecar-se de nou, es tornà a posar el guant i “intentà mantenir una postura estrictament militar. No ho aconseguí, i discretament retornà a la seva taula.”

Faltaven pocs minuts per tres quarts d’una de la matinada del 9 de maig de 1945, hora de Berlín, quan s’ordenà a la delegació nazi que es retirés. “Llavors ocorregué una escena de desordre que em sorprengué, coneixent la cura dels russos pel protocol,” escriuria Tedder, “almenys cinquanta fotògrafs començaren a enfilar-se sobre les cadires, les taules – i sobre nostre. Vam haver de lluitar literalment per obrir-nos pas a l’aire lliure.” “La porta es tanca. I, de sobte, tota la tensió de la sala s’esvaeix. Sembla com si tothom hagués estat aguantant l’aire durant molt de temps i, finalment, el deixés sortir dels seus pulmons. Un sospir general d’alleujament i cansament omple l’habitació,” recordava Simonov.
Després de l’acte de signatura, i abans d’un banquet i festa que s’allargarien fins a altes hores, els comandaments aliats es van felicitar i agrair la cooperació durant els llargs anys de conflicte tot desitjant “consolidar les relacions amistoses entre els països de la coalició antifeixista per sempre.”
Simonov escrivia el final de la seva crònica: “La rendició està confirmada, s’ha acabat la guerra.”

 

* * * * *

Podeu trobar més informació i anècdotes amb l’etiqueta #Cap[itulació]De[utschland] al twitter de @Parallel52

Pujol sobre l’exemple d’Alemanya

divendres, 2/03/2012

En l’anterior editorial del butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol el president reflexionava sobre la situació i posició que està jugant Alemanya en aquest moment de crisi econòmica profunda.
Pujol es debat sobre si el país septentrional és un exemple per al nostre i sobre l’adequació de la posició que defensa –fermesa contra el dèficit i exigència del sanejament de l’economia. Així mateix es qüestiona sobre la capacitat de lideratge dels alemanys, que ell veu natural.

El president fa girar la seva argumentació al voltant de cinc grans punts:

I. “Sentit de l’equilibri”
L’alemanya és una educació basada en l’esforç, l’exigència i la contenció. En un sentit econòmic però també social i moral. El sistema educatiu potencia la formació professional, clau de l’èxit productiu del país.
Pujol lloa la seva capacitat de “reformar el sistema econòmic” (amb exemples com els programes Hartz o la pujada de l’IVA) i de diàleg social per assegurar “el benestar i progrés de tots plegats.”

II. No fer el “murri”
Cal acostar-se al model social alemany per mantenir el benestar comú però també el pes polític de la Unió Europea. Si bé és difícil que la manera de funcionar del sud acabi sent igual que la del nord del continent, els resultats cal que s’hi assemblin.

III. “Alemanya no pot dimitir del seu paper”
Malgrat els recels que desperta el lideratge germànic –fins i tot dins les pròpies fronteres, tal com sovint recull Rafael Poch–, el país no pot renunciar-hi. Si és possible, ha d’anar de bracet amb França, perquè aquesta és una clau de la fundació de la CE.

IV. Comprensió i honestedat
Cal demanar als països forts del nord més comprensió i capacitat d’explicació dels seus objectius però això ha d’anar acompanyat de serietat als Estats del sud. La solidaritat és un valor bàsic de la Unió que ha de fomentar el creixement dels països menys potents econòmicament però no pot ser corresposta amb abús i engany. Per Pujol “si no canvia […], la Unió Europea no funcionarà bé,” però creu que hi ha esperança si hi ha “ganes de trobar solucions.

V. Unitat de lideratge
El president agafa una frase del ministre d’Afers Estrangers de Polònia per reafirmar la seva creença en el paper d’Alemanya a Europa: “Em fa menys por el poder d’Alemanya que la seva passivitat.” Per a Pujol, però, el lideratge europeu ha de ser plural: només en la unitat es podrà solucionar la crisi amb realisme i autoexigència.

És ben sabut que Pujol es considera un gran admirador del model germànic i que la socialdemocràcia alemanya va ser mirall de moltes de les seves polítiques. La seva defensa de la locomotora d’Europa és, però, una excepció en el panorama mediàtic actual que, simplificant les coses, acusa Alemanya dels mals de la Unió.
El debat, en tot cas, és complex i interessant i s’hauria de tractar més a fons.