La capitulació d’Alemanya

Kapitulationssaal

Passaven pocs minuts de la mitjanit del 9 de maig i l’ambient a la sala principal de l’antiga acadèmia d’enginyers de Karlshorst es podia tallar amb un ganivet quan entrà Wilhelm Keitel, Mariscal de Camp i cap de l’Alta Comandància de les Forces Armades nazis. Dins hi esperaven, entre altres militars i desenes de periodistes, Georgy K. Zhukov, cap de l’Alta Comandància de l’Exèrcit Roig, i Arthur W. Tedder, Mariscal en Cap de l’Aire i comandant dels Aliats Occidentals al Mediterrani, per acceptar la seva capitulació incondicional.

Aquest important fet que posà fi a la Segona Guerra Mundial a Europa la primavera de 1945 (la guerra duraria encara fins setembre al front Pacífic) es féu en el que havia sigut una acadèmia de la Wehrmacht (exèrcit alemany). En aquell moment la casa servia com a base de les forces soviètiques, situada en un suburbi de Berlín poc afectada per la batalla d’atac final a la capital de l’Imperi Nazi.
Els antecedents de la rendició es remunten a principis de l’any 1943, quan els exèrcits aliats en contra Hitler acorden no acceptar cap més rendició que la total –a tots els fronts– i incondicional. A partir del juny de 1944 la sort es capgira per l’exèrcit nazi, que va perdent terreny sense parar tant a l’oest –Operació Overlord, des de Normandia– com a l’est –Operació Bagration, des de Bielorússia i Polònia– fins l’abril de 1945, quan les tropes russes se situen a les portes de Berlín i els aliats occidentals ja han creuat el Rin. Ansiosos, els soviètics s’abraonen sobre la ciutat amb l’ànim de venjar-se de totes les penúries de 4 anys de guerra i horror en una cruenta batalla que s’allargarà dues setmanes. Els fets es precipiten i el III Reich s’ensorra sobre ell mateix com les bombes sobre Berlín: el 30 d’abril Hitler se suïcida, designant Karl Dönitz com a successor, el 2 de maig la ciutat es rendeix i, pocs dies després, Alfred Jodl és enviat a Reims a negociar una rendició al front angloamericà.
Evidentment aquests no l’acceptaran i el 7 de maig aconsegueixen arrencar del Coronel General un acord de capitulació i alto al foc, que s’haurà de fer oficial l’endemà mateix a Berlín pels comandants de l’exèrcit nazi.

 

A partir dels diaris i memòries dels organitzadors de la trobada és possible de fer una reconstrucció emocional de l’acte.

Georgy Zhukov, l’organitzador de la trobada, recorda com una munió de fotògrafs es llançaren sobre els comandants dels exèrcits aliats quan aquests feren l’intercanvi de banderes, les quals després penjarien sobre la taula principal durant l’acte. Mentre, la delegació nazi encapçalada per Wilhelm Keitel esperava nerviosament en un annex de l’edifici. Segons es reportà, Keitel s’havia exclamat del trist i ruïnós estat de Berlín, al que un oficial rus contestà: “i a vostè, senyor comandant, no el commovia ordenar arrasar milers de ciutats i pobles soviètics fins a les cendres?” El Mariscal no contestà.
L’entrada dels feixistes a la sala de la firma no deixà indiferent ningú. Zhukov recorda que Keitel “es movia a poc a poc, esforçant-se a mantenir un capteniment digne.” Per Arthur Tedder, el Mariscal “encarnava en tots els aspectes la personificació de la mescla repugnant d’un nazi amb un prussià.” El seguien el Coronel General Stumpff, “la mirada del qual revelava fúria impotent,” i el General Almirall von Friedeburg, “envellit prematurament,” tal com els descriu Zhukov. El corresponsal rus Konstantin Simonov escriuria que Friedeburg “està rígid, però la seva immobilitat emmascara un abatiment infinit.”
Els alemanys segueren en una taula davant la presidencial i foren preguntats, en rus i anglès, si havien llegit el document, l’havien entès i estaven autoritzats a signar-lo. Sense esperar la traducció, Keitel afirmà amb el cap i allargà una autorització de Dönitz. “Aquest ja no era el Keitel arrogant que havia acceptat la rendició d’una França derrotada;” Zhukov el compara amb cinc anys abans, quan tot anava a favor dels nazis i expandien l’imperi per Europa. Simonov recorda que l’alt oficial al darrere de Keitel “plorava sense moure ni un sol múscul facial.” L’acte de capitulació estava dissenyat de manera que eren els alemanys els que l’oferien, i no els aliats qui els obligaven a rendir-se. D’aquesta manera es volia evitar un tracte humiliant com el de Versalles el 1919, quan l’Imperi Alemany va haver d’assumir totes les culpes i reparacions de la Primera Guerra Mundial; i és que aquesta havia sigut una de les raons de la pujada al poder de Hitler.
La delegació alemanya no és, però, tractada amb contemplacions: Keitel espera que el document li sigui portat davant per tal de signar-lo però Zhukov, explica el corresponsal, “apunta a la seva taula i diu firmament: ‘hauran de venir aquí a firmar’.” Quan l’alemany s’aixecà violentament li caigué el monocle. S’assegué a la punta de la taula i “firmà pedantment les cinc còpies del document,” diu Zhukov. A l’aixecar-se de nou, es tornà a posar el guant i “intentà mantenir una postura estrictament militar. No ho aconseguí, i discretament retornà a la seva taula.”

Faltaven pocs minuts per tres quarts d’una de la matinada del 9 de maig de 1945, hora de Berlín, quan s’ordenà a la delegació nazi que es retirés. “Llavors ocorregué una escena de desordre que em sorprengué, coneixent la cura dels russos pel protocol,” escriuria Tedder, “almenys cinquanta fotògrafs començaren a enfilar-se sobre les cadires, les taules – i sobre nostre. Vam haver de lluitar literalment per obrir-nos pas a l’aire lliure.” “La porta es tanca. I, de sobte, tota la tensió de la sala s’esvaeix. Sembla com si tothom hagués estat aguantant l’aire durant molt de temps i, finalment, el deixés sortir dels seus pulmons. Un sospir general d’alleujament i cansament omple l’habitació,” recordava Simonov.
Després de l’acte de signatura, i abans d’un banquet i festa que s’allargarien fins a altes hores, els comandaments aliats es van felicitar i agrair la cooperació durant els llargs anys de conflicte tot desitjant “consolidar les relacions amistoses entre els països de la coalició antifeixista per sempre.”
Simonov escrivia el final de la seva crònica: “La rendició està confirmada, s’ha acabat la guerra.”

 

* * * * *

Podeu trobar més informació i anècdotes amb l’etiqueta #Cap[itulació]De[utschland] al twitter de @Parallel52

4 comentaris

  • Josep Niubò i Garcia

    09/03/2012 9:42

    Guim, genial l’article. Segurament t’interessarà seguir el perfil de twitter @RealTimeWWII

  • àngels

    09/03/2012 20:37

    Molt interesant, molt bo l’article.

  • Guim Bonaventura

    09/03/2012 21:06

    Gràcies Josep i Àngels. Ja m’he posat a seguir el twitter que em recomanes. També segueixo @WW2Today.

  • El museu de Karlshorst: dolor i història d’una guerra – Ara.cat

    09/05/2013 20:22

    […] de la importància que tindria i el paper que li tocaria jugar a la història: allotjar la rendició de l’exèrcit nazi i testimoniar silenciosament la fi de la guerra a […]

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús