Arxiu del mes: abril 2012

Berlín no és impossible: resposta a The New York Times [ACTUALITZAT]

dilluns, 30/04/2012

El diari Ara d’avui ha publicat un curiós article titulat “Joves grecs lluiten per establir-se a Berlín”, sembla ser que provinent del The New York Times, que repassa els problemes i oportunitats d’aquesta comunitat del sud a la capital nord-europea. La primera qüestió que m’ha sobtat només veure el titular és quin interès té per als lectors catalans en general la problemàtica dels joves grecs a Alemanya i no la dels catalans, que en som molts, que podria el·laborar el seu corresponsal. Tot i això el tema podria ser interessant i la procedència n’avala l’interès.
Una ràpida lectura, però, m’ha fet veure que de fet aquest és només un pobre article ple de tòpics fora de lloc, fet amb quatre testimonis que no aporten una visió clara i de fons al tema. El col·lectiu grec, com dic, no és un cas excepcional i la seva tria busca senzillament la vessant sensacionalista.

Una piulada de @cibernautajoan m’ha alertat de la procedència de l’escrit: l’article és, de fet, originari del setmanari alemany Der Spiegel, de tendència progressista i destacat per la profunditat i la qualitat dels seus articles. Aquest article només es troba, però, en la seva versió anglesa i no m’ha sigut possible localitzar-lo en alemany, encara que al final de l’article digui clarament que és una traducció. Tampoc es troba, el text, a la pàgina del roatiu novaiorquès i la traducció catalana és una versió amb canvis mínims per situar i escurçar la peça.
He corregit, a partir d’això, alguns detalls que es ressalten més foscos. 

Em permeto de contestar unes quantes incorreccions al Der Spiegel/The New York Times:

“No lloguem als grecs”, diu que s’excusen els propietaris de pisos: això és una manifestació clara i directa de discriminació racista i a Alemanya, com a tot Europa, és il·legal. Segurament molts propietaris no lloguen a grecs estudiants o sense feina (igual que a italians, catalans, espanyols…) però: 1) no ho expressen així, simplement no diuen res, i 2) en el cas de llogaters sense ingressos propis suficients (a Berlín comencen a demanar tres cops el lloguer base) no accepten avals o collogaters estrangers.

La Thàlia va tenir una decepció quan “es va adonar aviat del valor real de la idea de la Unió Europea com a mercat comú en què tothom té dret a treballar en qualsevol estat membre.” Ben cert i trist: dels valors reals de la UE se’n podrien escriure uns quants articles… però en la frase següent el problema es matisa: “sempre que es presentava a una oferta de feina, la rebutjaven pel seu domini pobre de l’alemany.” No es pot dir que això sigui una excepcionalitat del caràcter ferri germànic i, de fet, diria que Berlín és un dels millors llocs per trobar feina encara que no dominis l’alemany (i m’atreviria a dir fins i tot l’anglès).
És clar que no és la mateixa situació de les onades treballadores gregues, italianes i espanyoles dels anys 60 i 70 quan la majoria dels treballadors no aprenien l’idioma, no s’integraven, i depenien d’aquell que el sabés parlar encara que només fos una mica.

Al següent apartat es parla del “difícil barri Neukölln,” un tòpic bastant estès pels mitjans de comunicació sensacionalistes. Però els problemes de Neukölln són uns altres, en vaig parlar aquí.

Un altre jove grec, Pigi Mourmouri, “va tenir la sort de trobar un forat en un curs d’alemany d’un centre d’ensenyament per a adults”, però jo diria que això no és sort: les Volkshochschule (escoles públiques socials) ofereixen molts cursos per a tots nivells, a molt bon preu i amb molta diversitat d’horaris. I, desmentint el que diu al següent paràgraf, la possibilitat de subvenció existeix.

També en els següents paràgrafs es diu que s’ha fet més difícil l’accés dels estrangers a les prestacions. És cert que el subsidi directe de desocupació s’ha retardat: abans es donava des del moment d’inscripció a les llistes d’atur, per a qualsevol ciutadà de la UE i sense necessitat d’haver treballat abans a Alemanya i actualment només es dóna a partir del tercer mes.
Però en cap cas no s’ha retirat, tal com anunciaven titulars alarmistes. Sincerament, a nivell personal, comprenc la mesura sabent que hi ha molts joves que vénen a Berlín amb la única intenció d’apuntar-se a al subsidi, i no a treballar.

I encara, a l’últim paràgraf de l’apartat, es lloa “l’ajuda” a la integració dels turcs. Res més lluny de la realitat: la comunitat turca no està integrada a Alemanya perquè mai es va plantejar, per cap de les dues bandes, que s’hi quedessin a viure i tinguessin descendència. La mateixa cancellera Merkel va declarar fa més d’un any la fallida del “multiculturalisme”, justament perquè, en general, la societat alemanya i els immigrants turcs no han sigut capaços en més de 40 anys d’arribar a un punt d’integració més enllà de l’idioma i el passaport. [En realitat, a la versió anglesa diu que Alemanya “va intentar ajudar” a la integració.]
Respecte que el país “no treu cap profit del potencial” dels llicenciats universitaris estrangers, és justament al revés: el sistema educatiu alemany ha generat un dèficit de titulats superiors que s’ha de suplir amb mà d’obra qualificada estrangera. El que als anys 60 van buscar a Turquia ara ho fan a molts altres llocs, entre ells a Catalunya.

En l’últim apartat, l’article contraposa l’Europa unida amb les polítiques econòmiques alemanyes de contenció del dèficit en una sentència que, al meu entendre, ajunta dos conceptes que no tenen res a veure. La idea del mercat comú no s’ha posat en dubte en cap lloc d’Europa, i els alemanys saben que n’han estat els principals beneficiaris; una altra cosa és que tinguin polítiques socials que als habitants del sud ens semblin catastròfiques. El mite que Alemanya no té política social és, però, completament fals.

 

Tinc la sensació que, a part de buscar un to sensacionalista i sentimental, l’article també vol justificar el diari davant el seu públic progressista i se situa en línia amb l’opinió que han començat a desenvolupar en contra de les polítiques econòmiques de Merkel. S’entén la temàtica, sent el text per a un mitjà alemany, ja que el país es preocupa per la imatge que se’n té a la resta d’Europa, sobretot del sud. De totes formes el redactor cau en molts tòpics i explicacions simplistes, li falta contrastar informacions i aprofundir en les causes del malestar d’aquest col·lectiu.
L’article ens permet reflexionar sobre alguns fantasmes de la crisi europea: Alemanya no és el paradís econòmic i democràtic que tots –especialment des del sud– somniem però no és tampoc el panorama impossible per als immigrants que descriu el text.
Articles amb tan poc fonament com aquest, que des de la lògica més bàsica i l’experiència sobre el terreny són tan fàcils de refutar, són de pobre ajuda al periodisme de rigor que el rotatiu novaiorkès, nord-alemany o aquest mateix defensen.

“Molts europeus no acceptarien la situació de Catalunya.” Entrevista a Toni Strubell

divendres, 27/04/2012

Toni Strubell presenta "What Catalans Want"

Toni Strubell parla en un català pausat i reflexionat, l’envolta un aire de saviesa senzilla i serena. Desgrana un per un tots els greuges que els catalans patim –i aguantem– i que han portat la nostra societat a un punt “d’explosió de la ‘desafecció’”, diu usant paraules d’un ex-president gens sospitós d’independentisme. Escriptor, professor, membre de la Comissió de la Dignitat i diputat al Parlament de Catalunya per Solidaritat Catalana, “un puntal de la defensa de la identitat, l’economia i l’Estat propi,” tal com el definí el Casal Català de Berlín, entitat organitzadora de l’acte.
Strubell ha vingut a Alemanya a presentar el seu últim llibre, What Catalans Want, un recull d’entrevistes a diverses personalitats del món civil, cultural, econòmic i polític català publicat en anglès per l’editora nord-americana Liz Castro per explicar al món la voluntat d’un poble.

Les reminiscències de la iniciativa del seu avi ressonen encara a la memòria col·lectiva. Josep Trueta, cirurgià destacat al servei del país que s’hagué d’exiliar a Londres després de la guerra de 1936-1939, intentà fer veure als aliats la necessitat d’intervenir en una Espanya feixista per defensar l’esperit dels catalans.
Toni Strubell nasqué a Oxford (Anglaterra) on passà gran part de la seva joventut. Després també visqué vint anys al País Basc, on exercí de professor al departament de turisme. “Ara no feu càlculs de la meva edat, sigueu condescendents!,” ens demana. La vida fora del seu país, però, l’ha portat a veure la necessitat d’explicar i internacionalitzar la causa dels catalans. Una causa justa, diu, “molts europeus no acceptarien la situació de Catalunya.”

 

El seu avi va escriure un compendi de la història de Catalunya per fer entendre al món la voluntat del poble català, el seu llibre és una actualització centrada en el moment actual?
Penso que no puc obviar de cap de les maneres el fet que el meu avi l’any 1946 fes un llibre per explicar Catalunya als polítics britànics just després de la Segona Guerra Mundial, quan els aliats van abandonar tota una sèrie de causes perdudes i no van ajudar a foragitar la dictadura franquista. Evidentment que el llibre del meu avi va ser un estímul però, així com el seu llibre es basava en personatges i explica l’esperit de Catalunya a través de personatges al llarg de la història, jo explico aquest esperit o realitat a partir de personatges vivents. Sí que és un recurs però per a una altra època.

Parlant de l’època actual, és ara més que mai un moment decisiu per donar a conèixer al món la voluntat del poble català?
Jo crec que és un moment decisiu per explicar coses molt importants que estan passant a Catalunya. Penso que l’any 2007 va ser extraordinàriament fèrtil a l’hora de trobar dinàmiques que s’han produït dins la societat catalana. És necessari explicar el que està passant a través dels catalans actuals de cara al món, sobretot el daltabaix de l’Estatut. És important de fer veure la manera i el moment en què l’Estat pren la decisió de donar el cop final al model d’Estat de les autonomies. L’Estat diu prou –moltes vegades afirmem que els catalans diem prou, hi ha fins i tot aquesta campanya que es diu “Diem prou”. Realment els que han dit prou són els espanyols i els catalans, que som un poble reactiu, en prenem nota i reaccionem.

Hi ha un corrent de catalans que té una certa tendència a ser molt negatiu i catastrofista. En aquest sentit, en el pròleg Colm Tóibín fa un repàs d’identitats, com les cultures índies d’Amèrica, i de llengües, com el gal·lès o l’irlandès, perdudes. Té la sensació que la llengua i la identitat catalanes estan en perill de desaparèixer?
No ho diria en aquests termes dramàtics perquè del que es tracta, en tot cas, és de reconstruir l’autoestima. I si parlem de desaparició i de reconstrucció de l’autoestima en una mateixa frase la confusió serà molt gran. Penso que en els últims temps s’ha plantejat una batalla final, per exemple, en el tema de la immersió lingüística.
Nosaltres som un país d’immigració, un país al qual s’impedeix de fer el que es fa a tots els països d’Europa que és tenir un idioma bàsic i vehicular de l’educació. Que Espanya pretengui que això no es dugui a terme amb les sentències del Tribunal Suprem desemboca en una situació en la qual es planteja un litigi legal que pot tenir moltes lectures i derives. Qui acabi guanyant serà el que s’imposarà.
L’altra alternativa és la que proposo jo i molta gent en el llibre (però no tota: no és un llibre independentista, és un llibre que recull moltes opinions): si aconseguim posar Catalunya en la via de la consecució d’un Estat propi es podran reconduir, per exemple, els temes de la llengua o l’economia. […] Catalunya té el 30% del deute de totes les autonomies i si tenim en compte que en els últims pressupostos del PP la retallada a Catalunya ha estat d’un 44,9% –en el cas de les comarques de Girona: d’un 56%, l’únic territori de tot Europa que ha tingut una rebaixada del seu pressupost de més de la meitat d’un any a un altre– això és gravíssim. En els últims temps s’ha plantejat la situació de la política, la cultura i l’economia catalanes en els seus termes més desencarnats: s’ha plantejat una batalla per la supervivència.

Vostè ha anomenat la via de l’Estat propi. Quina importància té convèncer als alemanys d’aquesta voluntat dels catalans?
És de vital importància que els alemanys entenguin que els catalans es veuen en una situació extrema. Tinguem en compte comparativament la situació de Catalunya i la de Baviera, les dues regions, Estats federals o Länder més desenvolupats: Baviera està pagant, en termes de solidaritat interregional, uns 3.660 milions d’euros mentre que Catalunya està pagant pels volts d’uns 16.500M€. És a dir, rotundament, unes cinc vegades més en termes absoluts. En termes comparatius Baviera està pagant fins a un 4% del PIB, i a més a més porta als tribunals l’Estat per a rebaixar a un 2,5%, i nosaltres estem pagant entre un 8,5 i un 9%. I no hi ha cap procés en el qual el govern català s’ho plantegi com una qüestió de supervivència i de necessitat de trencament, no fa un cop sobre la taula com caldria per intentar salvar l’economia catalana tal com l’hem entesa fins avui.

L’independentisme racional és més fàcil d’entendre a Europa que l’independentisme emocional?
Potser sí. Tot i que posant una mica d’emoció a les coses, també les ajuda a entendre. Una emoció serena també fa entendre moltes coses. Han de poder veure que no som ni nazis ni pesseters ni romàntics. Som europeus que volem equitat i justícia. Volem ser europeus normals i no europeus castigats, obviats i estigmatitzats.

Hi ha alternatives polítiques a Europa per aconseguir la mateixa sobirania sense canviar la composició interna de la Unió?
Europa estic convençut que acceptarà la independència de Catalunya. Si per no “canviar la composició interna de la Unió” s’entén que no s’acceptin els Estats escocès, català, flamenc i basc, per exemple, malament anirem. Si ja són part de la UE. Si ja en tenen agafades totes les coordinades. I saben que el seu potencial econòmic serà superior amb l’Estat propi. Tothom hi sortirà guanyant.

I en la situació actual, quines són les mesures que al seu entendre el govern hauria de prendre per a fer entendre la necessitat d’un Estat propi?
Totalment les contraries que està fent el govern actual. Això és una opinió meva, no necessàriament dels meus entrevistats. Catalunya ha rebaixat en vora d’un 40% el seu pressupost en relacions i projeccions internacionals. Això es un suïcidi absolut. Tinguem en compte que, per exemple, algunes comunitats autònomes com el País Basc fins i tot l’han augmentat. En aquests moments Convergència i Unió ha posat el futur polític immediat en mans del PP en uns acords que porten al tancament de delegacions que estan fent una labor molt important a diversos països del món: de moment tenim notícia que la de Buenos Aires tancarà i, tenint en compte el que acaba de passar amb Repsol a l’Argentina, un comprèn la importància que tenen aquests tipus de relacions, que podrien haver intervingut en un afer en el qual hi ha molt diner català pel mig. En canvi Catalunya no té cap tipus d’instrument, de portaveu, de possibilitat d’expressar-se.
Això també té un aspecte cultural, aquesta retallada en la projecció de la cultura catalana, que porta a tancar en els últims temps dos de les tres principals institucions de projecció de la cultura a l’exterior com són el Catalan Center de Nova York i l’Observatori Català de la Universitat de Stanford. Aquests, juntament amb l’Observatori Català de la London School Of Economics, es consideraven les principals eines per projectar Catalunya internacionalment.

Des del Parlament com es pot internacionalitzar la causa catalana?
Lamentablement la resposta que t’haig de fer avui és possiblement una mica diferent de la que t’hagués fet fa un any quan escrivia el llibre. Penso que la labor que s’ha de fer al Parlament és intentar portar CiU una altra vegada cap al terreny del seny i intentar fer-los veure que el mercat no ho és tot, que tenim entre mans una molt delicada cultura, una molt delicada situació econòmica i llençar-nos en mans del PP no ens portarà als resultats que el país necessita.

Veient el procés de recuperació de la memòria que ha fet i encara continua fent Alemanya amb el seu propi passat, què creu que n’hem d’aprendre o quines conclusions en podem treure els catalans?
Jo penso que totes. Penso que la societat alemanya que ha estat capaç d’enfrontar-se d’una manera molt valenta amb el seu passat i vol fer absolutament net i aprendre les grans lliçons d’aquest passat. La qual cosa porta, per exemple, a una societat en la qual es considera contrari al dret penal fer apologia del nazisme i del racisme.

En què creu que es traduirà el “retorn” que el seu avi pronosticava per Catalunya quan tancava l’escrit The Spirit of Catalonia amb aquestes paraules: “Once again, in the near future, Catalonia will return, peacefully and anxious to be a good neighbour, if she too is shown good neighbourliness; rough, distracted, and a source of permanent trouble, if she is tortured”?[1]
Bona pregunta. Quan el meu avi va marxar de Catalunya, li va demanar un periodista anglès perquè havia marxat. “He marxat perquè no suportaria de veure morir la llibertat de Catalunya.” A Catalunya encara no ha nascut de nou la llibertat. I estic segur que ell pensaria igual.

 


[1] “Un altre cop, en un futur proper, Catalunya retornarà, pacífica i ansiosa per ser una bona veïna, si a ella també se li mostra bon veïnatge; brusca, trastornada i una font de problemes permanents si és torturada”. (Trad. de l’autor.) TRUETA, Josep, The Spirit of Catalonia. London: 1946 (PDF reproduction by VilaWeb, Barcelona: 2005). P. 168.

De llibres i roses a Berlín

dijous, 26/04/2012

Sant Jordi 2012 a Berlín

Tot just hem deixat enrere el Sant Jordi 2012 i ja sembla llunyà el passat dimecres, quan començàvem una setmana d’actes que havia de culminar en un 23 d’abril primaveral i assolellat. Si bé és cert que vivint a fora es troba a faltar la gentada al carrer passejant entre parades acolorides de llibres i roses, i la joia de regalar-ne algun als més estimats, enguany els berlinesos hem tingut un Sant Jordi de luxe – que jo, personalment, he viscut intensament com feia anys que no el vivia!

"corre ausente por las ramas"

La Maria Coma va donar el toc d’inici amb una triple aposta de concerts, un dels quals dins els actes oficials de l’Institut Ramon Llull. I, en contra dels temors que alguns tenien, la pianista i cantant va omplir els tres dies. Si bé és cert que una gran part del públic eren catalans, també hi va haver molts locals anhelosos de deixar-se encisar per les seves melodies. Especialment al tercer concert, a la sala b-flat, l’audiència fou majoritàriament alemanya.
Divendres 20 la Frühling Stammtisch va reunir al voltant d’una llarga taula una vintena de joves per fer un intercanvi lingüístic entre alemanys i catalans. Montse Domingo, lectora de català a la Freie Universität, ho valora positivament perquè encara que hi havia una majoria de catalans, degut a al dificultat d’arribar als interessats alemanys, fins i tot un estudiant de lingüística berlinès hi féu presència buscant informació per a un projecte. La següent edició serà a finals de juny, una Sommer Stammtisch.

"What Catalans Want" de Toni Strubell

El dia fort va ser dissabte: el Casal Català de Berlín plantà una paradeta de llibres i roses a Charlottenburg, davant la Literaturhaus, on més tard l’escriptor i diputat Toni Strubell presentà el seu últim llibre escrit en anglès “What Catalans Want“. Malgrat que la conferència va ser molt interessant i seguida amb molta expectació per molts catalans, és cert que, igual que el llibre, hauria sigut millor acompanyar-la, com a mínim, d’una altra en anglès de cara a donar a conèixer la situació i demandes de Catalunya a alemanys. Strubell es mostrà satisfet també per la visita del grup Dones de Breda, amb el qual el diputat havia treballat anteriorment. Tancà la diada el darrer concert de Maria Coma, que a la vegada obria els actes del Llull.
Els actes oficials van continuar amb un concorregut concert diumenge al vespre, també a la sala b-flat, del prestigiós trio Benavent-Di Geraldo-Pardo. L’actuació es va fer en col·laboració amb el Instituto Cervantes dins el programa “Sketches of Spain”.

noch ein bier und vier manel bitte

Per Sant Jordi es van poder trobar també llibres i roses a la parada de la llibreria hispànica La Rayuela, on molts catalans es van apropar a comprar les principals novetats o aconseguir una rosa. A la tarda, van anar-hi alguns infants que van escoltar la llegenda del Cavaller i van fer una rosa de paper.
La paradeta es traslladà després a la sala Lido, on hi havia el plat fort de la diada berlinesa: els Manel.
La banda catalana va omplir a vessar la famosa sala de Kreuzberg i va fer gaudir durant quasi dues hores la gran quantitat de catalans –i alguns alemanys també– que els acompanyaren en totes i cada una de les cançons. Un mes després que el grup tanqués la gira al nostre país, molts van estar molt contents de tornar-los a veure en directe. El concert, però, va anar poc més enllà de la plasmació d’una selecció de cançons dels dos àlbums a l’escenari, sense desenvolupar gaire més el joc rítmic entre elles o variar-les gaire. A part es va abusar de la boira artificial que, sumat a uns llums massa saturats, pràcticament no deixaven veure’ls al principi del concert. El públic no català va agrair, això sí, que s’adrecessin a l’audiència en anglès.
El concert va ser, per cert, destacat com a Tagestip al web del patronat de turisme de Berlín, una ciutat amb milers d’esdeveniments cada dia i on separar el gra de la palla és complicat.

 

Tot just hem deixat enrere el Sant Jordi 2012 i ja encarem l’estiu. L’agenda catalana a la capital d’Alemanya llueix plena d’actes amb, entre d’altres, el concert d’Anna Roig i l’ombre de ton chien, com a final de gira pels principals lectorats de català del país, aquest maig o les celebracions de Sant Joan, que culminaran amb una actuació dels Terratombats per la nostra festa popular.
Vull recordar que si la cultura catalana té tanta presència a Berlín és gràcies a la iniciativa, temps i esforç que moltes persones dediquen per donar a conèixer el nostre país ja sigui des d’un càrrec públic, mediàtic, associatiu o, encara més, simplement a títol personal. En aquests temps de pressupostos i salaris decreixents no ens minvarà pas l’empenta!

 

Podreu anar veient més fotografies dels actes a mida que es vagin penjant a Flickr.
Gràcies a tota la gent que va compartir la informació dels actes de Sant Jordi 2012 a Berlín!

Sant Jordi: Berlin wird Katalanisch!

dilluns, 16/04/2012

– auf Deutsch unten –

Per Sant Jordi, Berlín serà català! Amb un programa d’actes, concerts, recitals i presentacions que s’allarguen gairebé una setmana, la capital alemanya esdevindrà més catalana, literària i enamoradissa que mai. Fidel al principi eminentment cívic i cultural de la festa, en la llarga oferta d’actes que se celebraran a la capital alemanya des d’aquest dimecres i fins dilluns vinent –el mateix dia de Sant Jordi– té gran protagonisme la iniciativa associativa i personal. Però no oblidem, és clar, el recolzament amb el qual les administracions catalanes, especialment la delegada de l’Institut Ramon Llull a Berlín, fan possible que, un cop més, tinguem un Sant Jordi de gala –encara que siguem lluny de casa!

Detallo el programa per als catalans residents a Berlín, els que ens visiteu aquests dies o els qui hi tingueu coneguts. Si en teniu oportunitat, no us en perdeu res!

Dimecres 18 Maria Coma fa el primer dels tres concerts que oferirà a la ciutat aquests dies. Interpretarà les cançons del seu últim disc Magnòlia, conjuntament amb alguns temes de Linòleum, a la sala bauer&ewald a les 20h (Lenaustr. 20, 12047 Neukölln).

Dijous 19 torna a tocar Maria Coma en un enigmàtic local de Weserstr. 58, també a Neukölln.

Divendres 20 tindrà lloc una Stammtisch Català–Alemany, que ve a ser com una tertúlia. Aquesta no té, però, “cap moderador i és només una excusa per trobar-se, xerrar i prendre alguna cosa plegats” tot practicant alemany (o català). A partir de les 19h a la cocteleria Havanna (Waldemarstraße 119, 10997 Kreuzberg).

Per dissabte 21 el Casal Català de Berlín ha organitzat una diada literària i reivindicativa que comptarà, com no podria ser d’altra manera, amb una parada de roses i llibres on la poetessa Alba Monart firmarà exemplars de Retalls de joventut. La paradeta estarà de 11h a 17h30 a Fasanenstraße 23 (10719 Charlottenburg), i Monart signarà a partir de les 14h.
A les 18h l’autor i polític Toni Strubell presentarà el seu llibre What Catalans Want, en el qual explica la situació actual de Catalunya a través d’entrevistes a prestigiosos conciutadans. (L’aforament és limitat.)
Al vespre, a partir de les 19h30 se celebraran els 6ens Jocs Florals en català organitzats pel Casal.

Tancarà el dissabte l’últim concert de Maria Coma, emmarcat dins els actes oficials de l’Institut Ramon Llull, aquest cop a la prestigiosa sala B-Flat (Rosenthaler Str. 13, 10119 Mitte) a les 20h30.

Diumenge 22 serà el trio de flamenc i jazz-fusió Benavent-Di Geraldo-Pardo qui toqui, també a la sala B-Flat i dins els actes del Llull.

Dilluns 23, Sant Jordi, la llibreria hispànica La Rayuela (Bürknerstrasse 5, 12047 Neukölln) oferirà una rosa de regal amb cada compra.

I com a gran final de festa l’Institut Ramon Llull ha convidat els Manel a tocar a la sala Lido en el seu únic concert a Alemanya després d’haver tancat amb gran èxit la gira del seu segon disc.

Si aquest Sant Jordi sou a Berlín, participeu als actes que els catalans hem organitzat!

 

El fantàstic cartell és de DreiBlau.

 

Sant Jordi: Berlin wird Katalanisch!

Sant Jordi (Heiliger Georg am 23. April) ist der katalanische Patron der Liebhaber und der Bücher. Nach der Heiligenlegende des Georg, in die der Heiliger eine Prinzessin aus einem bösem Drachen rettete und ihr eine von der Blut des Ungeheuers geblühte rote Rose schenkte, haben die Katalanen seit lange das Tag der Liebe gefeiert. Mitte 30er Jahre wurde am selben Tag von den Buchhändler das Tag des Buches eingeführt, denn die berühmten Autoren William Shakespeare und Miguel de Cervantes sollen am diesen Datum gestorben sein.
Jedes Jahr tauchen viele Bücher– und Rosenstanden auf die Straße auf, wo die Menschen entlang laufen, gucken und kaufen. Traditionell schenkt der Mann der Frau eine Rose und die Frau dem Mann ein Buch. Das lässt sich aber im Laufe der Zeit verändern und heutzutage sowohl Frauen als auch Männern schenken und bekommen Bücher und Rosen. Da ein wichtiges, bürgerlich und kulturell Tag ist (aber kein Feiertag), finden im Sant Jordi viele Veranstaltungen statt: amtlicher Empfänge, Bücherunterschriften von den Autoren, Konzerten… Auch im Ausland treffen sich die Katalanen, um das Tag zu feiern, und in Berlin, wie seit lange vorkommt, haben wir auch dieses Jahr eine Menge Veranstaltungen, Konzerte und Präsentationen vorbereitet, die die Stadt mehr katalanische, literarische und verliebte machen werden: Im Sant Jordi wird Berlin katalanisch!

Im Folgenden könnt ihr das Programm diese „kulturelle Woche“ finden:

Am Mittwoch 18. spielt Maria Coma das erste von drei Konzerten, die die minimalistische klassische Pianistin in Berlin hat, um die Lieder ihrer neuen Album Magnòlia vorzustellen. Um 20 Uhr in bauer&ewald (Lenaustr. 20, 12047 Neukölln).

Maria Coma spielt wieder am Donnerstag 19. in die Wesertstr. 58, auch in Neukölln.

Eine Stammtisch Katalanisch–Deutsch findet am Freitag 20. ab 19 Uhr im Havanna Coktail Bar (Waldemarstraße 119, 10997 Kreuzberg). Wer Katalanisch (oder Deutsch) lernen möchte kann dort eine spannende Zeit verbringen.

Am Samstag 21. hat der Katalanische Salon viele Events vorbereitet: auf die Fasanenstraße 23 (10719 Charlottenburg) wird einen Stand gestellt, wo man katalanischen Bücher und Rosen kaufen kann. Die Dichterin Alba Monart wird dort Bücher ihrer unterschreiben ab 14 Uhr. Um 18 Uhr präsentiert der katalanische Autor und Politik Toni Strubell sein Buch: What Catalans Want. In dem Buch wird die aktuelle Lage Katalonien und ihre Zukunftswillen durch Interviewen mit berühmten Mitbürger beigebracht. Danach findet zum sechsten Mal der Jocs Florals (Literarische Wettbewerb) statt.

Und noch immer am Samstag spielt Maria Coma zum letzten Mal, jetzt ist das Konzert von dem Institut Ramon Llull um 20h30 im B-Flat (Rosenthaler Str. 13, 10119 Mitte) organisiert.

Am Sontag 22. ist das Trio Flamenco-Fusion-Jazz Benavent-Di Geraldo-Pardo, das auch in B-Flat spielt.

Am Montag 23. ist Sant Jordi. Während des Tages wird die hispanische Bücherei La Rayuela (Bürknerstrasse 5, 12047 Neukölln) eine Rose mit jedem Buch schenken.
Und als große Ende hat das Institut Ramon Llull die indie-pop-folk Bande Manel eingeladen, die in Lido sein einziges Konzert in Deutschland machen wird.

Begleitet ihr uns und feiert Sant Jordi à la catalana!

 

Der wunderschönes Plakat ist von DreiBlau.

Passeig de Pasqua

dilluns, 9/04/2012

[youtube LPw5B-ag09A]

Vom Eise befreit sind Strom und Bäche
Durch des Frühlings holden, belebenden Blick,
Im Tale grünet Hoffnungsglück;
Der alte Winter, in seiner Schwäche,
Zog sich in rauhe Berge zurück.
Von dort her sendet er, fliehend, nur
Ohnmächtige Schauer körnigen Eises
In Streifen über die grünende Flur.

Aber die Sonne duldet kein Weißes,
Überall regt sich Bildung und Streben,
Alles will sie mit Farben beleben;
Doch an Blumen fehlts im Revier,
Sie nimmt geputzte Menschen dafür.

Kehre dich um, von diesen Höhen
Nach der Stadt zurück zu sehen!
Aus dem hohlen finstern Tor
Dringt ein buntes Gewimmel hervor.

Jeder sonnt sich heute so gern.
Sie feiern die Auferstehung des Herrn,
Denn sie sind selber auferstanden:
Aus niedriger Häuser dumpfen Gemächern,
Aus Handwerks- und Gewerbesbanden,
Aus dem Druck von Giebeln und Dächern,
Aus der Straßen quetschender Enge,
Aus der Kirchen ehrwürdiger Nacht,
Sind sie alle ans Licht gebracht.

Sieh nur, sieh! wie behend sich die Menge
Durch die Gärten und Felder zerschlägt,
Wie der Fluß in Breit und Länge
So manchen lustigen Nachen bewegt,
Und, bis zum Sinken überladen,
Entfernt sich dieser letzte Kahn.

Selbst von des Berges fernen Pfaden
Blinken uns farbige Kleider an.
Ich höre schon des Dorfs Getümmel,
Hier ist des Volkes wahrer Himmel,
Zufrieden jauchzet groß und klein:
Hier bin ich Mensch, hier darf ichs sein.

El toc de vida de la primavera
ja desglaça el torrent i els xaragalls;
hi ha esperances joioses en el verd de les valls.

El vell hivern fugí; s’ha redossat
aspra muntanya endins, i només resta
dels seus temperis migrat
solatge blanc que, a ratlles, empolsina la gespa.

El sol, cansat del color blanc, escampa
damunt formes naixents la toia dels colors,
i, a falla de les flors, les messes llampa
amb els grapats de gent endiumenjada.

Mira allà baix. Pel trau fosc del portal
s’empeny ençà la gran gentada,
s’escampa, puja, vol el sol.

Celebren la Resurrecció.
Ells també ressusciten, delerosos,
del baf de les cofurnes, des oiosos
lligams dels seus oficis, de l’estretor del call,
del sostre aclofador, de la nit pietosa
de les esglésies… Volen llum.

En devessall –mira-te’ls– glatidora s’esbocina
la munió pels camps i pels jardins,
i s’esvalota el riu d’alegres barques, fins
a cuidar enfonsar-se de plenes.

Allà on fina la mirada, verolen els colors
dels vestits, cims amunt. Ja sento les remors
del llogarret. Aquí és el paradís
del poble. Grans i xics criden sa joia.
Aquí em conec un home, i me’n tinc per feliç.

 

Der Osterspaziergang – Passeig de Pasqua, de Johann Wolfgang von Goethe a Faust, llibre primer. Versió catalana de Josep Lleonart.
Teatralització de la Deutsches Schauspielhaus Hamburg, 1960, amb Will Quadflieg en el paper de Faust.