Berlín, un arreveure

Explosió de llum | Light explosion (Fernsehrturm 1)

Després de quasi quatre anys d’haver arribat a Berlín refaig el camí de tornada a casa. Ja sigui per casualitat, intencionadament o una mescla de les dues coses, a partir d’aquest estiu i durant un any seré a Barcelona. No és la meva intenció de fer-me protagonista del bloc (per a això ja tinc un web, aturat, i el twitter, hiperactiu) però crec que la naturalesa del bloc requereix almenys una petita explicació ja que el contingut d’aquest se’n veurà afectat.

Reconec que deixaré Berlín amb una mescla d’alleujament i de tristesa. Últimament s’estila molt de cantar les excel·lències de viure a l’estranger (i sobretot a Berlín!) però el cert és que jo ja començo a tenir ganes d’una certa mediterraneïtat, encara que la situació econòmica no convidi a fer aquest camí. D’altra banda em recaria de no poder ser a Catalunya en aquests moments de renaixement nacional!

El regust d’aquest temps aquí és difícil de descriure. Berlín és un lloc estrany. La seva història recent, la composició de la seva societat, el seu valor polític, simbòlic, econòmic i real la fan una ciutat difícil de definir. Potser per això és tan difícil reconèixer-hi una identitat pròpia, més enllà de la pròpia identitat dels seus habitants i de la que aquests li volen donar. És un lloc perfecte per perdre-s’hi i passar desapercebut però a la llarga també és un lloc difícil per a sentir-s’hi identificat i, en definitiva, arrelat. El seu canvi constant i acceleradíssim fa que el Berlín d’ahir ja no sigui el mateix que demà. En tres anys he tingut temps de veure i reconèixer canvis radicals a la ciutat. Viure en aquest present constant, ho reconec, em causa una mica d’angoixa. No és, però, la única raó: a part dels temes personals que em demanen una pausa de la meva estada aquí, hi ha també una part fosca de la ciutat que no s’acostuma a explicar. El seu individualisme extrem, les grans i creixents desigualtats, l’antipatia de molts dels seus habitants, l’al·lèrgia a la responsabilitat de tants altres i, fins i tot, el tantseme’nfotisme d’alguns energúmens que corren per la ciutat (i, és clar, el clima!) fan de Berlín també un lloc dur. I el principal perill de Berlín és, al meu entendre, amarar-se d’aquest caràcter berlinès agre.
(Tot i això no puc pas dir que hagi tingut mala sort, jo. Haver vingut per voluntat pròpia, ser jove, blanc, europeu i amb una família disposada a ajudar-me en els moments més complicats m’ha permès gaudir d’una temporada maca, productiva i profitosa. No he hagut de fer cues per obtenir visats, deixar de menjar per pagar el lloguer ni renunciar a fer una cervesa amb els amics per estalviar cada cèntim. Destacar aquests aspectes també ajudarien a compensar els articles catastrofistes que s’escriuen sobre les desgràcies de la majoria dels immigrants sud-europeus.)

Però no deixa de ser cert que aquesta setmana vinent no em deixarà de pesar fer aquest viatge de tornada. Berlín continua sent una ciutat vital, fresca, energètica, atractiva. Que es reinventa i es reivindica a cada moment. És un espai mai del tot descobert: encara hi haurà carrers al costat mateix del que foren les meves cases per on encara no he passat mai, barris pendents de descobrir, exposicions impensables i locals fascinants que no arribaré a veure simplement perquè avui encara no han obert i que, quan torni, ja hauran tancat. També cal dir que la ciutat té moltes coses bones: la tranquil·litat i el silenci, la verdor dels seus parcs i els seus carrers, la neu (per a algú de Can Fanga és increïble una ciutat nevada!), la vida social a preus irrisoris, la bona música, els avantatges del sistema universitari, les facilitats per conèixer gent… I no seria del tot just si no reclamés que, per a entendre del tot Berlín, cal distingir molt clarament entre el que és Alemanya, l’Estat alemany, la societat alemanya i els alemanys; i, encara, entre Alemanya i Berlín.
No cal dir que sobretot em fa pena deixar els bons amics que, de tot el món i tots ben diferents, he anat fent aquí.

Marxar de la ciutat –temporalment, insisteixo– per a mi no vol dir renunciar a poder-ne parlar, així com d’Alemanya i aquells temes relacionats que tant m’atreuen. La meva intenció és recuperar el ritme que havia portat mesos enrere en aquest bloc (aquest semestre ha sigut especialment dur a la universitat). Òbviament hauran de ser temes que no requereixin de presència al terreny i es perdrà la immediatesa i la frescor per no ser a la ciutat; així, potser, com el punt de vista alternatiu a la simplificació general dels mitjans que sempre he intentat donar. Per altra banda el rigor i la profunditat hauran de suplir aquestes mancances. Per temes no cal preocupar-se que no me’n faltaran: en tinc una pila de pendents des que vaig començar a escriure al diari Ara!
Així que, si fins ara us ha interessat la visió de Berlín, Alemanya i els països i temes d’influència germànica que he anat donant en aquest bloc, no deixeu de continuar visitant-lo de tant en tant per saber-ne més.

 

Auf Wiedersehen, Berlin!

Etiquetes ,

8 comentaris

  • Anna Burrell

    09/08/2013 9:03

    Bona tornada, Guim!

  • Guim Bonaventura

    09/08/2013 14:34

    Gràcies, Anna!

  • joan mec

    29/08/2013 19:22

    Bona tornada! i entenc perfectament el sentiment de tenir ganes d’una certa mediterraneïtat.

    Salut i Mustafa gemÜse Kebab!

    Pd. Per cert una pregunta. Quin nivell de promiscuitat hi ha entre els emigrants catalans i espanyols a Berlín? i en general? jajaj entenc si no vols contestar la pregunta.

    Gràcies

  • Guim Bonaventura

    30/08/2013 21:13

    Gràcies, Joan! Un respir “a casa” m’anirà bé…
    Si per promiscuïtat vols dir si hi ha relació entre catalans i espanyols es pot dir que en general sí, i que no es fan massa escarafalls davant les reivindicacions nacionals dels primers (pel que jo he vist). Les comunitats catalanes i espanyoles (no són compactes, sinó moltes diverses que es mouen al voltant de coneixences) tenen el risc de ser endogàmiques si no s’arrisquen a aprendre alemany i conèixer altres estrangers i, sobretot, alemanys. De totes formes, la terra i una llengua coneguda sempre ajuda a fer millors amistats…

  • joan mec

    02/09/2013 3:54

    Gràcies per contestar! Berlín mola molt! Sobretot quan hi fa sol jajaj salut

  • Aida

    05/09/2013 8:45

    Doncs a mi em sembla que ets un hipster més dels de Berlin, si vols un hipster nouvingut, pero aixo en definitiva. No he seguit el teu blog: “Fotògraf, escriptor, cineasta i viatger”, m’expliques de què vius?!?
    Crec que hi ha molts altres catalans a Alemanya (a l’alemanya real vull dir) que podrien parlar-nos molt millor del que significa integració al pais, de les dificultats reals que es troben en el moment de treballar i del dur que és. fer-se un lloc professionalment a alemanya o a qualsevol pais de lestranger.

  • Josep G

    06/09/2013 19:00

    Fa 3 anys parlant amb un matrimoni d’alemanys de l’oest vem entendre, amb la meva dona, que la seva rel.lació amb Berlin no era massa bona, o són diferents o son molts anys de comunisme o son molt intel.ligents però no tenen ganes de treballar, o és la nova capitalitat, no se que passa.

  • Montag

    19/09/2013 13:55

    Conec la sensació i em sento bastant identificat amb el que expliques…jo també vaig abandonar Berlin després d’uns anys, molt fart de grolleria, arrogància i peter-panisme constant. Ara bé, penso que té molta raó l’Aida quan diu que hauríem d’escoltar als molts catalans que estan menjant merda a la hauptstadt. Ja està bé d’explicar sopars de duro a família i amics i de sentir només les històries dels nens de papà. Dit això, et desitjo una molt bona tornada a la Heimat.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús