Arxiu de la categoria ‘Ambients’

I la neu…?

diumenge, 4/12/2011

La primera nevada

Estranyats, els berlinesos mirem cada dia al cel i al termòmetre. Dies clars i temperatures diürnes per sobre dels deu graus no semblen indicar que siguem a només tres setmanes de l’inici de l’hivern.
Repassant els escrits de l’hivern passat recordo que la neu va arribar, poèticament, just un més abans de Nadal. A partir de llavors ja no havia de parar fins cap d’any, amb tempestes de neu duríssimes i temperatures constants sota els deu negatius. El pic de l’hivern fou el dos de desembre tal com la pàgina de Facebook de Berlín recordava aquest divendres. Mentre esperem ja una mica impacients que caiguin els primers flocs per sortir a trepitjar neu com nens amb sabates noves ens consolem confiant que aquest hivern potser no serà, sortosament, tan dur com l’anterior.

[youtube VMLe0bZyir8]

 

Zentralflughafen

dimecres, 5/10/2011

[vimeo 17556581]

(Aneu a Vimeo per veure el vídeo en alta definició a pantalla completa.)

El 8 d’octubre de 1923 es donà la concessió per a construir al camp de Tempelhof un aeròdrom al cor de Berlín que estava destinat a ser una peça clau de la història de la ciutat. L’aeroport de Tempelhof, que rebria el codi internacional THF, va estar operatiu fins el 30 d’octubre de 2008, quan es reconvertí en un parc públic de grans dimensions plenament integrat a la ciutat.

Ja el 1909, el pioner de l’aviació Orville Wright havia fet les primeres demostracions de vol en aquest terreny que el 1926 esdevindria seu de la recent creada Deutsche Luft Hansa. Hitler veié en el camp d’aviació el lloc perfecte per a alçar-hi l’aeroport insígnia del regim i encarregà el 1934 un nou disseny a Ernst Sagebiel. L’arquitecte convertí l’edifici en un dels més grans i imponents d’Europa, amb una terminal gegantina i àmplia, un entramat de quilomètrics túnels subterranis i aparença imperial que donaven les àguiles feixistes.
Anys més tard, amb el règim nazi esclafat i la ciutat repartida a mercè dels vencedors de la Segona Guerra Mundial, quan els soviètics intentaren aïllar el sector aliat en un intent desesperat de guanyar influencia cap a occident, l’aeroport visqué el seu moment estel·lar. Davant la impossibilitat d’abastir la ciutat per terra, els americans establiren un corredor aeri estable que feia aterrar un avió a Tempelhof cada 90 segons, portant des dels aliments més basics fins als materials més insòlits com cuines o lavabos. El primer pont aeri de la historia durà 10 mesos i 14 dies i marcà no només una fita politicomilitar sinó també en la història de l’aviació.

Retornat al seu ús civil, poc abans d’una mitjanit de fa tres anys s’enlairaren simultàniament els últims avions de les dues pistes de Tempelhof, que poc després serien obertes als ciutadans i visitants de la ciutat.

La pluja

divendres, 10/12/2010

(Vaig escriure aquesta entrada quan preparava textos pel blog. Devia ser l’últim dia de pluja que havíem de tenir aquest any. Ara ja no té sentit, tot és neu a fora, però em fa recança no poder-la publicar. Espero que em perdoneu aquesta debilitat.)

11.XI.2010

Quan he girat la cantonada el vent humit m’ha agafat per sorpresa. Potser per inesperat era més fort, o potser és que era realment violent. De fet, pensant-hi bé, tot m’indicava això, que en tombar el carrer toparia contra el vent: la calma sempre precedeix la pitjor de les tempestes.

A Berlín, quan plou el paraigües no serveix de gaire. La pluja acostuma a fer-se acompanyar de vent, de manera que o bé t’arriba l’aigua per sota o bé l’aire te’l fa volar (sinó les dues coses). La pluja sempre és menuda però constant, d’aquesta que no te n’adones i ja estàs ben xop, que cala les teles més desvalgudes. Excepte a l’estiu: llavors plou a bots i barrals, tempestes de gota grossa, de les que més val que no t’enxampin a la intempèrie, d’aquelles que són, per sort, ben curtes; però que, de fet, no refresquen i encara fan més irrespirable l’ambient per unes hores en què la humitat ho emplenarà tot.
A l’hivern tampoc plou, és clar. A l’hivern neva. Però això ja ho explicaré un altre dia.