Arxiu de la categoria ‘Art’

Ignasi Blanch: amor contra gris

dissabte, 8/09/2012

East Side Gallery (Parlo d'amor)
Ignasi Blanch vingué a Berlín l’any 1988 “amb el desig de veure món, arriscar-me i cercar nous horitzons”. Com des de feia gairebé tres dècades, la vida de la ciutat estava marcada per l’existència d’un mur que, paradoxalment, era gairebé part indestriable de la ciutat. “Era la normalitat, ja hi era quan vaig arribar, però era estrany. Jo hi passava cada dia i significava una cosa incomprensible, irracional. Era ridícul i dramàtic,” recorda Blanch. Mentre la monotonia gris a l’est es veia lleument amenaçada per una creixent demanda de llibertat, a l’oest l’status quo capitalista contrastava amb l’excentricitat dels artistes, lliurepensadors i dissidents que experimentaven alternatives en aquells confins del món, “un moviment alternatiu que et permetia sentir-te actiu. Això a Barcelona no existia i encara no existeix.” I absolutament res feia pensar que la situació canviaria radicalment quan la nit del 9 de novembre de 1989 les fronteres es van obrir i el Mur va caure. “Al matí següent vam anar de seguida a la Porta de Brandenburg a veure com entrava la gent de l’est, com s’abraçaven les famílies, els amics. El primer dia hi havia la sorpresa pel canvi polític sobtat i la possibilitat de creuar el Mur,” explica l’Ignasi.

En una ciutat tan dinàmica no tardaren a sorgir les primeres iniciatives col·lectives per recuperar la ciutat i retornar el mur als ciutadans. Una d’aquestes fou la creació de l’East-Side-Gallery, impulsada per l’associació privada WUWA i la galerista Christine MacLean, “amb la intenció de conservar una part d’aquesta espectacular i dolorosa paret, com a testimoni i record del que va significar,” explica Ignasi Blanch. El projecte va conservar 1,3 quilòmetres del mur oriental (la paret més alta, d’uns 3,5 metres d’alçada i cim rodó) per cedir-lo a una selecció de més de cent artistes de tot el món residents a la ciutat. Aquests tenien llibertat per expressar “el seu sentiment cap a aquest mur de formigó que durant 28 anys havia dividit famílies, amics i una ciutat sencera.” Una superfície immaculada al qual mai ningú s’hi havia pogut apropar.

Blanch va ser escollit pels treballs que havia realitzat als tallers de la Künstlerhaus Bethanien [http://www.bethanien.de/] amb una beca de la Generalitat. El mural que va dibuixar l’estiu de 1990 es basava en aquestes litografies i reflexa, en “tons ocres de la tardor, el blanc de la neu i el fred, i en negres,” el seu “sentiment particular i l’experiència viscuda durant un període llarg i profitós” a Berlín. Altres artistes seleccionats foren Thierry Noir, Kiddy Citney o Dmitri Wrubel.
En el seu mural, Blanch parla de “l’amor que sento per la ciutat, […] pel meu país i la meva llengua, […] de l’amor als meus, als de sempre i als més recents que han entrat a la meva vida i m’han enxampat en un moment de plenitud.” Blanch també parla de la seva “transformació personal, del que vaig aprendre” a la ciutat i de la “llibertat” i “consciència: d’obrir els ulls” cap al seu futur estil de “traç lliure i solt,” de “l’amor que sento cap als grans mestres expressionistes.”

La galeria a l’aire lliure es va inaugurar el 28 de setembre de 1990 com una peça efímera la qual no es podia assegurar fins quan duraria. El mur, altre volta però ara amb un nou significat, aguantà. L’any 1996 foren restaurades algunes pintures, entre les quals la de Blanch però amb materials de baixa qualitat que donaren als rostres “una expressió més superficial” i als colors “una gamma més lluminosa però menys interessant.” L’any 2000 es restaurà de nou després de les celebracions del desè aniversari de la caiguda del Mur en ocasió de la seva declaració com a monument històric protegit. També aquell any, Blanch pintà una reproducció del mural a Roquetes, la seva població natal.
En motiu de la celebració del 20 aniversari de la caiguda del Mur el novembre de 2009, els artistes tingueren oportunitat de tornar a repintar els seus murals sobre una paret totalment restaurada.

Ignasi Blanch [www.ignasiblanch.cat] treballa actualment com a il·lustrador per diverses editorials i és professor d’il·lustració. Ha continuat pintant grans murals al llarg de la seva carrera, entre els quals destaca el projecte conjunt amb l’Associació d’Ajuda als Afectats per Cardiopaties Infantils de Catalunya “Humanitzem els hospitals”.
No ha perdut el contacte amb Berlín, ciutat que continua visitant regularment i que l’ha marcat. “Quan hi vam participar ni ho pensàvem que duraria gairebé 25 anys i que arribaria a ser un monument protegit. Es il·lusionant, sobretot a la darrera restauració: tornar a pintar a sobre tal com ho vaig fer llavors…” En el seu mural també s’hi ha acabat barrejant la política: “a cada visita trobo petits grafitis com Catalunya is not Spanien, però amb el not ratllat. Inclús he trobat insults pel fet d’haver escrit en català. Això no em molesta, em sembla curiós que actualment la meva pintura encara serveixi per expressar aquestes coses. A més també hi ha cors de gent de molts països,” encara que darrerament es veuen menys pintades perquè el monument està protegit.

El vincle amb Alemanya de l’Ignasi Blanch també es tradueix amb la col·laboració amb el Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Saarbrücken des del 2001 o les activitats que fa amb el Goethe Institut.

“Després de 22 anys, queda per sempre l’experiència viscuda a Berlín, el projecte East-Side-Gallery i la meva pintura sobre el Mur. Queda també un Berlín interior, que portem al cor els que hem viscut, crescut i après a la ciutat,” explica Blanch.
L’East-Side-Gallery és avui en dia una de les atraccions turístiques imperdibles de Berlín, present en totes les botigues de records. Milers de mirades recorren diàriament els 1,3 quilòmetres de murals entre Ostbahnhof i Oberbaumbrücke, el de l’Ignasi Blanch al mig de tots.

Colors d’una ciutat

dissabte, 25/08/2012

Untitled

Matthias Heiderich és un misteriós fotògraf autodidacta de Berlín.
Les seves fotografies són de detalls discrets, quasi inapreciables per l’apressat transeünt, més capficat en la petita pantalleta d’un mòbil insolent que en aixecar el cap i deixar-se perdre pels contorns dels edificis, els marges dels camins, els confins urbans.

Per la seva sèrie Color Berlin ha cercat espais de la ciutat que, malgrat ser-nos estranys, conserven l’esperit de la Hauptstadt* en uns tons pastel discrets però constants, uns contrastos moderats i unes formes que van de la rectitud socialista a l’agosarada corba formalista. Heiderich presenta un Berlín poc (de fet gens) turístic però molt present en el dia a dia de la ciutat, en la realitat dels seus habitants.

A part d’aquesta sèrie de Matthias Heiderich, també podeu veure’n d’altres a Flickr o consultar el seu hipnotitzant Tumblr, així com seguir-lo a Facebook i Twitter.

 

* Hauptstadt: capital

El Berlín més descarat

dissabte, 11/08/2012

Als seus dibuixos va plasmar una societat desenfadada, sense complexos malgrat les dificultats econòmiques i les desigualtats socials, el Berlín més descarat. Heinrich Zille és potser el dibuixant que millor va captar l’essència d’una ciutat candorosa, un xic naïv, però segura d’ella mateixa i orgullosa i segura dels seus ideals. Els seus personatges es mouen entre la caricatura d’una col·lectivitat infantil (i, a voltes, infantilitzada), representada per nens bruts i maldestres, i la crítica social, plasmada en traços austers i colors apagats que representen des de la distància escenes de contrast i misèria.

Zille nasqué a Radeburg (Sachsen) el 10 de gener de 1858, fill d’una família humil que aviat s’hagué de traslladar a treballar a la indústria berlinesa. A la capital de l’Imperi aprengué l’ofici de litògraf i treballà fins 1908 com a impressor de rotogravat a la reconeguda Societat Fotogràfica. Les seves fotografies i els seus dibuixos estan marcats tècnicament per l’experimentació i temàticament per la seva pròpia experiència i una aguda mirada a la vida de les classes populars.
Amb gran èxit entre els cercles artístics liberals, el seu més gran impulsor fou el pintor Max Liebermann, el qual l’introduí a l’associació d’artistes Berliner Secession i, més tard, el 1924, a l’Acadèmia Prussiana de les Arts, dirigida pel mateix Liebermann. Entre les seves amistats també s’hi comptava Käthe Kollwitz, Hans Baluschek, August Gaul, Ernst Barlach, Gustav Meyrink o Erich Mühsam, els quals apreciaven especialment el seu humor negre i punyent.

Zille publicà, entre d’altres, a Simplicissimus, Jugend, Der Liebe Augustin i a Ulk. Les seves publicacions periòdiques i les seves obres, de la qual destaca Kinder der Straße (1908, “Nens del carrer”), el situaren entre els artistes imprescindibles dels excitants anys de la República de Weimar, en els quals continuà mostrant el seu compromís amb les iniciatives socials i polítiques, si bé sense fer-se mai membre de cap partit.

Heinrich Zille morí el 9 d’agost de 1929 a Charlottenburg, deixant un llegat de milers de dibuixos, esbossos i estudis.

Cel·luloide i sensor, una retina

dissabte, 28/07/2012

© Noemí Elías

Veient el seu portfolio es podria arribar a pensar que la càmera de fotos ja forma part del sistema visual de la Noemí Elías. Com un òrgan fotoreceptor més, íntimament vinculat als seus ulls. El cel·luloide i el sensor convertits en una retina. La seva fotografia conserva la frescor de l’espontaneïtat, la vivesa del moment, l’essència dels espais, del buit i del cos.

La Noemí ha estat, almenys, una vegada a Berlín. Al web Canalviajes reconeix haver-hi anat amb certa desgana, un esperit que transmeten unes fotografies que deixen una inquietant sensació de vacu però que no es cansen de ser vistes.

La fotògrafa de Barcelona també coneguda com a blancadoble no deixa la càmera ni un moment: ha fotografiat músics, models, actors…, ha treballat per la Generalitat, la Fundació Miró, RBA, Skoda…, ha publicat al magazine de La Vanguardia, a l’Avui, a El Périodico i és una habitual de la revista Enderrock on, per exemple, va fer la portada de Maria Coma.

Podeu veure moltes de les seves fotografies al seu web – personalment recomano una visita pausada, per poder veure-les bé; m’han encantat les sèries de viatges. També és a Flickr i podeu veure el seu projecte Barbarie a Carbonmade.

Panorames dignes del Kàiser

diumenge, 22/07/2012

[vimeo 46147129]
Mireu el vídeo a Vimeo en alta definició

“L’empresa de la meva vida, que jo mateix m’he marcat com a fita, és fotografiar estereoscòpicament allò més digne de veure i mostrar-ho en cicles de viatges i ciutats.” August Fuhrmann ensenyà el seu Kaiserpanorama per primer cop l’any 1880 a Breslau (actual Polònia), un aparell amb el qual veure meravelloses fotografies en color i amb profunditat gràcies a l’estereoscòpia, una tècnica que havia de fer sensació a la segona meitat del segle XIX i que actualment es torna a intentar revifar.

Els Kaiserpanorames (literalment, “panorama del Kàsiser, l’emperador”) començaren a sorgir cap a mitjan segle XIX. Els primers que es documenten als països germànics són els “Glas-Stereogramm-Salons” que Alois Polanecky obre a partir de 1866 a algunes ciutats de l’Imperi Austrohongarès. Aquests visors de les meravelles del món s’assemblen als que Fuhrmann construirà, un dels quals encara es pot trobar al Märkisches Museum de Berlín: al voltant d’una estructura rodona de fusta de noguera tallada de 3,5 metres de diàmetre i 2,4 metres d’alt hi ha 25 cadires. Davant de cada una, un visor estereoscòpic permet veure 50 fotografies amb profunditat que van rotant previ avís d’una campaneta.
El principi bàsic del Kaiserpanorama és la fotografia estereoscòpica, la qual és capaç de recrear al cervell humà la sensació de profunditat d’una escena a partir de dues imatges simultànies captades des de posicions sensiblement separades en el pla horitzontal. L’estereoscòpia, definida per Charles Wheatstone el 1838, s’aprofita de l’estereopsis, la impressió de profunditat que crea el cervell a través de l’anàlisi de les imatges sensiblement diferents que rep de cada ull (disparitat binocular). Wheatstone desenvolupà el mirall estereoscòpic, el qual després evolucionaria cap a centenars d’invents varis (conservant sempre el mateix principi de doble lent) i que, més d’un segle més tard, ha fet possible enginys que han arribat fins nosaltres com el View-Master, els llibres Magic Eye o el mateix cinema 3D que, després de no acabar d’agafar el vol als anys 50 i gràcies a les millores tècniques de les últimes dècades, ha tornat transformat en pedra filosofal d’una perduda indústria cinematogràfica.

August Fuhrmann començà el seu negoci a la dècada dels 1880 i, després de comprovar l’èxit de l’aparell a Breslau i Frankfurt del Main, es traslladà a Berlín, des d’on arribà a controlar més de 250 filials a Alemanya, Àustria i part de l’estranger per les quals rotaven més de 160.000 diapositives estereoscòpiques pintades a mà. Amb l’aparició del cinema, però, els prodigis que mostraven els Kaiserpanorames ja no semblaven tan espectaculars com les imatges en moviment i mica en mica es van anar extingint.
Fuhrmann deixà el negoci l’any 1923 i el seu aparell a Berlín deixà de girar el 1939; a Viena, però, un encara havia d’estar en funcionament fins el 1955. Actualment es pot gaudir d’un dels aparells de Fuhrmann en ple rendiment al Märkisches Museum, el museu d’història de la ciutat, el qual mostra belles imatges estereoscòpiques del Berlín del tombant de segle XX, una vila que poc té a veure amb l’actual.

 

Amb l’assessorament tècnic de M. Farré.

Imatge efímera, impressió perpètua

dissabte, 14/07/2012

L’artista alemany de cognom aristocràtic i barba messiànica Julius von Bismarck basa la seva obra en la combinació entre creació conceptual i tècnica, experimentant amb projeccions, càmeres i instal·lacions amb les quals investiga els límits de la intervenció social i la percepció de la realitat. Amb les seves projeccions-intervencions posa èmfasi a les contradiccions socials i els tràfecs ocults. Està especialment interessat en les impressions (físiques i virtuals) automàtiques i efímeres.

Von Bismarck va estudiar disseny i comunicació visual a la Universität der Künste de Berlin, escola que dóna molta presència a la tècnica. Alguns dels seus projectes més famosos són el Stimmunsgasometer o Fühlometer: un mesurador de l’estat d’ànim mitjà que instal·là a l’antic gasòmetre de Schöneberg); el Topshot Helmet: un casc que, tapant completament la visió, projecta en temps reals les imatges captades per una càmera situada en un globus enganxat a sobre, de manera que el “passejant” es veu en tercera persona; el Perpetual storytelling apparatus: una impressora que dibuixa sens fi patents que tenen alguna relació entre si; o el Fulgurator, la creació que més ressò ha tingut.

Amb la forma d’una càmera, el Fulgurator fa en realitat la funció inversa: a través del seu objectiu projecta feixos de llum que, tot i que són invisibles a l’ull humà, queden registrats a les fotos. D’aquesta manera, von Bismarck intervé en actes i llocs públics però passant desapercebut i amb un resultat que només es veu després. Totalment inesperada, la projecció és un acte d’intromissió íntima –elimina la barrera entre l’artista i el receptor– i, en principi, permanent –la fotografia queda enregistrada; en cel·luloide, per a sempre.
L’artista ha utilitzat el seu invent en diversos actes públic com, per exemple, en el discurs d’Obama a Berlín o en la visita del Papa a Madrid. Amb el Fulgurator hi ha una clara intenció crítica: “He tingut ofertes de diverses companyies de publicitat,” assegura, “però la meva intenció és presentar la perspectiva oposada.”

Julius von Bismarck també va participar al festival The Influencers del 2009 al CCCB.

Malauradament, en data d’escriure aquest article la seva pàgina web no funcionava, però podeu veure algunes de les seves creacions a The Creators Project.

Morir de paper a Berlín

divendres, 25/05/2012

L’artista espanyola establerta a Berlín María Luján es destaca pel seu acurat treball amb el cartró i el paper. En els seus últims projectes s’ha dedicat a omplir els carrers de Berlín de sang cel·lulòsica, un tema habitual en la seva obra – ja sigui la que surt dels arbres de Nadal abandonats o de les marquesines publicitàries o amb cruels assassinats públics que no podien passar desapercebuts. Aquest últim projecte l’ha fet en col·laboració amb el també dissenyador espanyol Saint Olaf.

Podeu seguir María Luján a Facebook, Twitter, Blogger, Behance i al seu web per conèixer altres projectes.

Passeig de Pasqua

dilluns, 9/04/2012

[youtube LPw5B-ag09A]

Vom Eise befreit sind Strom und Bäche
Durch des Frühlings holden, belebenden Blick,
Im Tale grünet Hoffnungsglück;
Der alte Winter, in seiner Schwäche,
Zog sich in rauhe Berge zurück.
Von dort her sendet er, fliehend, nur
Ohnmächtige Schauer körnigen Eises
In Streifen über die grünende Flur.

Aber die Sonne duldet kein Weißes,
Überall regt sich Bildung und Streben,
Alles will sie mit Farben beleben;
Doch an Blumen fehlts im Revier,
Sie nimmt geputzte Menschen dafür.

Kehre dich um, von diesen Höhen
Nach der Stadt zurück zu sehen!
Aus dem hohlen finstern Tor
Dringt ein buntes Gewimmel hervor.

Jeder sonnt sich heute so gern.
Sie feiern die Auferstehung des Herrn,
Denn sie sind selber auferstanden:
Aus niedriger Häuser dumpfen Gemächern,
Aus Handwerks- und Gewerbesbanden,
Aus dem Druck von Giebeln und Dächern,
Aus der Straßen quetschender Enge,
Aus der Kirchen ehrwürdiger Nacht,
Sind sie alle ans Licht gebracht.

Sieh nur, sieh! wie behend sich die Menge
Durch die Gärten und Felder zerschlägt,
Wie der Fluß in Breit und Länge
So manchen lustigen Nachen bewegt,
Und, bis zum Sinken überladen,
Entfernt sich dieser letzte Kahn.

Selbst von des Berges fernen Pfaden
Blinken uns farbige Kleider an.
Ich höre schon des Dorfs Getümmel,
Hier ist des Volkes wahrer Himmel,
Zufrieden jauchzet groß und klein:
Hier bin ich Mensch, hier darf ichs sein.

El toc de vida de la primavera
ja desglaça el torrent i els xaragalls;
hi ha esperances joioses en el verd de les valls.

El vell hivern fugí; s’ha redossat
aspra muntanya endins, i només resta
dels seus temperis migrat
solatge blanc que, a ratlles, empolsina la gespa.

El sol, cansat del color blanc, escampa
damunt formes naixents la toia dels colors,
i, a falla de les flors, les messes llampa
amb els grapats de gent endiumenjada.

Mira allà baix. Pel trau fosc del portal
s’empeny ençà la gran gentada,
s’escampa, puja, vol el sol.

Celebren la Resurrecció.
Ells també ressusciten, delerosos,
del baf de les cofurnes, des oiosos
lligams dels seus oficis, de l’estretor del call,
del sostre aclofador, de la nit pietosa
de les esglésies… Volen llum.

En devessall –mira-te’ls– glatidora s’esbocina
la munió pels camps i pels jardins,
i s’esvalota el riu d’alegres barques, fins
a cuidar enfonsar-se de plenes.

Allà on fina la mirada, verolen els colors
dels vestits, cims amunt. Ja sento les remors
del llogarret. Aquí és el paradís
del poble. Grans i xics criden sa joia.
Aquí em conec un home, i me’n tinc per feliç.

 

Der Osterspaziergang – Passeig de Pasqua, de Johann Wolfgang von Goethe a Faust, llibre primer. Versió catalana de Josep Lleonart.
Teatralització de la Deutsches Schauspielhaus Hamburg, 1960, amb Will Quadflieg en el paper de Faust.

Les confessions de Jaume Cabré en alemany

divendres, 24/02/2012

Jaume Cabré

El passat dilluns 20 de febrer l’escriptor Jaume Cabré presentà la traducció alemanya de la seva última novel·la Jo confesso a Berlín: Das Schweigen des Sammlers. Davant un públic nombrós, l’autor va demostrar-se com un escriptor d’èxit també en alemany, una llengua que va voler estudiar arrel del pas per la Fira de Frankfurt el 2007: “però enlloc d’aprendre alemany he continuat fent novel·la, que també és una bona manera de ser aquí.”

Encara que la distribució de l’espai que va oferir la llibreria Dussmann fos molt dolenta per al gaudi de l’acte –poca visibilitat per a la majoria d’espectadors, hi havia més gent dreta que asseguda i encara molta més fora la sala degut a les reduïdes dimensions de l’espai–, el públic va quedar molt satisfet de la lectura i conversa que l’autor va mantenir amb la traductora. Després de l’acte es va formar una llarga cua per demanar a Cabré que firmés els llibres, molts dels quals eren en edició catalana.
La lectura va ser organitzada per l’editorial Suhrkamp/Insel, que també ha publicat Les veus del Pamano (2008) i Senyoria (2010). Va comptar amb el suport de l’Institut Ramon Llull i l’Instituto Cervantes.

Kirsten Brandt, la seva traductora, va destacar l’èxit de Cabré tant de públic com de crítica, també a Alemanya, país en el qual ja ha venut prop de mig milió de la seva primera novel·la: Die Stimme des Flusses. Brandt va definir la nova obra com un llibre complex.
L’autor va llegir les primeres pàgines del llibre –…en una botiga depauperada de Berlín…– i després l’actor Dietmar Wunder va continuar en alemany. En la conversa posterior, la traductora es va interessar pels personatges del llibre: Adrià i el violí. Del primer, l’autor en va explicar el procés de creació i la seva “descoberta” a mida que “escrivia el llibre: havia de ser un nen especial i intel·ligent,” encara que recordà que “que una persona sigui intel·ligent no vol dir que sigui sàvia en totes les coses de la vida.” I de fet, aquest Adrià, el qual, remarcava la traductora, ens pot recordar a l’Adrian Leverkühn de Thomas Mann o a l’emperador Adrià de Yourcenar, “té molta traça a sentir-se culpable.” Sobre el segon personatge, Kirsten Brandt preguntà a l’autor si el violí podia ser el coprotagonista de la història: “no ho sé –respongué Cabré–, jo només he escrit la novel·la.”

 

L’endemà de la presentació del llibre, i abans que Jaume Cabré marxés cap al “fred bàltic” a continuar la promoció de la novel·la, vaig poder tenir una curta conversa amb ell:

Per què creu que les seves novel·les tenen tan bona acollida a Alemanya?
Una vegada l’editor alemany em va dir que hi havia tres raons: una, la creació dels personatges: [als alemanys] els hi interessa molt el tipus de personatge que faig; una altra, els temes que tracto –es referien sobretot a Les veus del Pamano: la recuperació de la memòria, la tergiversació de la història, són coses molt sensibles aquí; i una tercera, i aquesta la remarcava molt, per la manera d’estar escrit: els lectors mai havien vist que s’escrivís d’aquesta manera. I després, al anar parlant amb més gent, aquesta tercera s’afirma molt.

Potser el públic alemany està acostumat a una novel·la mes lineal?
Segurament, però el públic alemany és molt lector i no l’espanta un llistó alt de la lectura. Es poden trobar que el llistó és alt perquè és una novel·la molt reflexiva, fins i tot filosòfica. O es poden trobar amb un tipus de novel·la, que és el que pretenc, en la qual hi hagi de tot: acció però també gimnàstica narrativa, plaer de narrar i d’escoltar la narració.

Les seves novel·les són un repte literari pels alemanys?
No sé si és dir massa! Pot ser-ho per qualsevol lector de qualsevol lloc en la mesura que el què és nou per a nosaltres, els lectors, sempre ens suposa un repte. Amb això no vull dir que sigui una gran aventura, això ja depèn de cadascú.

Com és la reacció dels mitjans a que un autor català tingui tant d’èxit?
Un cop t’han conegut diuen “ah, aquest és català com podria ser italià, portuguès o el que sigui…” Sobretot després del Frankfurt 2007.

I com es veu l’experiència de Frankfurt cinc anys després?
Com una cosa molt positiva, va ser el primer gran pas per fer que la literatura i la cultura catalanes deixessin de ser transparents a Europa.

I a nivell personal?
Ha donat un bon coneixement de la meva obra, una mena de presència normal de l’obra de manera constant.

Parlant de la memòria històrica, què creu que diferencia el procés de recuperació i acceptació d’aquesta memòria tràgica a Alemanya i a Catalunya?
Hi ha una gran diferència: aquí hi va haver una ruptura total i, en el cas no tant de Catalunya com de l’Estat espanyol, allà no hi ha hagut cap ruptura. Això es nota. Aquí s’ha fet cau i net, s’havia de fer.

I gairebé quaranta anys després de la mort de Franco continua sent vigent, aquesta manca de ruptura?
Ara els hereus del franquisme són al poder, amb majoria absoluta. Els hereus, no vull dir que ells siguin franquistes. Les forces d’ultradreta estan molt contentes i això fa molta angúnia.

Què n’hem d’aprendre del cas alemany, els catalans?
És una resposta massa difícil… Jo espero que hi hagi moltes més coses entremig, com el procés cap a la independència, per exemple, que farà que tot plegat sigui molt diferent i complex però al mateix temps molt entretingut.

Creu que des de la literatura es pot influenciar en aquest procés de recuperació de la memòria?
No. Des de la literatura pots, amb una mica d’optimisme, fer patrimoni espiritual, diríem. Això és interessant i val la pena. Però, la literatura, si la converteixes en pamflet, malament rai: deixa de tenir cap tipus d’eficàcia.

I en el procés d’explicar Catalunya a Europa, des de la literatura i des de la seva posició d’autor que es ven tant a l’estranger, creu que pot aportar quelcom?
Crec que sí que es pot aportar, però no sé què o quina quantitat de es pot aportar. Però segur que és positiu. El coneixement de la vida normal, la presència normal, l’existència normal de la cultura catalana i de Catalunya com un element més d’Europa. És una gota més d’aquesta insistència que ens interessa tan. En aquest sentit sí que pot ser útil, els fruits alemanys de la meva feina –i la d’altres autors: no estic sol, en això.

S’ho pren com un repte personal o simplement és una part del procés que ha fet la seva literatura?
Quan fas literatura no et planteges salvar ni el món ni la pàtria ni a tu mateix, sinó escriure. Almenys jo, no tinc grans plantejaments. Després el que passa és que la literatura se’n va cap a una banda o se’n va cap a una altra i et situes en les circumstàncies el millor que pots. Si el que fas és útil per la comunitat, extraordinari!

I suposo que el fet de ser traduït a l’alemany i tenir tantes vendes no l’influeix en la forma d’escriure, ni en la forma d’encarar un projecte, oi?
No, ni molt menys. El projecte té a veure… no sé amb què té a veure, amb una cosa inexplicable, interior.

Coneix Berlín?
Hi he estat tres o quatre vegades: una setmana de turista per veure-ho tot que no veus res; i després per feina. Sempre em ve de nou.

Ha visitat els espais de recuperació de la memòria?
Alguns, per exemple el memorial de l’Holocaust, la zona on hi havia la Gestapo, Checkpoint-Charlie… Però en qualsevol ciutat tots els racons tenen el seu valor i no ho has de veure tot en un prisma històric. M’interessa molt més anar a veure la seu de la Filharmònica de Berlín i imaginar-m’ho ple, si no pots ser al concert. Hi ha moltes raons per anar a Berlín, sempre.

 

Cal agrair a la delegada del Llull, Queralt Vallcorba, i a l’agent de premsa de Suhrkamp/Insel, Julia Jann, les facilitats per a poder entrevistar Jaume Cabré, així com a l’autor pel seu temps.

Maria Coma a Berlín

dimecres, 2/11/2011

Maria Coma @ Fabrik Zirkonia

Maria Coma va oferir aquest passat dissabte un concert preciós al Zirkonia Fabrik, on un públic mig català mig alemany va quedar encisat per la bellesa de les seves composicions i l’ambient màgic que la compositora crea al seu voltant. Es tracta del segon concert que la cantant fa a Berlín –aquest agost va tocar per primer cop a la ciutat, també a Zirkonia– i un dels primers en els quals es va poder escoltar les noves cançons del nou àlbum Magnòlia, que surt avui mateix a la venda.

Fins ara la música de Coma, en els seus treballs personals o amb u_mä, s’havia presentat delicada i senzilla, de marcat minimalisme. Les noves cançons, però, tenen molta força, són complexes i adquireixen la profunditat ambiental i emocional d’una bona banda sonora. En l’entrevista que aquest diari va oferir diumenge s’entén aquest canvi i també que aquest és un àlbum molt més personal, que marca una clara evolució de la seva música. Els que érem al concert vam tenir la sort de poder aconseguir el nou disc per avançat i a mi, personalment, m’encanta.

L’espectacle d’aquest dissabte va començar amb una performance de Jule Flierl i un concert d’Ivo Saint amb cançons del seu disc “los pétalos que dormimos”. Maria Coma va oferir un concert de petit format i va tocar sola amb un piano de paret al mig de l’àmplia sala, acompanyada en algunes cançons de María di Pace. Aquesta simplicitat no va restar força al directe, al contrari: les seves composicions van omplir l’espai i arribaven amb força (en un sentit emocional) al públic repartit pel terra, però també en gran part dret. Per la Maria, el de Berlín és “dels públics més atents, respectuosos, generosos i, sobretot, agraïts” que ha tingut. “Quan he tocat allà, he notat que se m’estava comprenent, tot i no s’entenguin les lletres, i que se m’escoltava amb ganes.” Una bona acollida que continua després del concert, encara que “la major part no em coneixen.”
Zirkonia Fabrik resultà un marc perfecte per a la seva música, propiciant un ambient íntim i recollit. I és que la música i l’estil de Maria Coma és molt adient per Berlín, una ciutat oberta i culturalment molt avançada. “És un lloc on hi va a parar gent de tot el món amb idees per portar a terme i, alhora, ganes d’‘empapar-se’ de cultura,” diu la Maria que és el que més li agrada de Berlín. Maria Coma va gravar un clip de presentació del nou disc a la ciutat aquest estiu.

Després del concert no puc sinó recomanar-vos que us feu amb aquest nou treball de Maria Coma i que intenteu anar a algun dels concerts que aviat oferirà, ja sigui a Catalunya o a Berlín! “Durant el viatge de tornada, me n’anava amb la mateixa sensació que el primer cop: hi he de tornar perquè m’han quedat moltes coses pendents a fer-hi.”

 

Aquest és el primer videoclip del nou àlbum Magnòlia, al qual segur que en seguiran molts més, com és habitual tant en Maria Coma com en Pau Vallvé, productor del disc:

[vimeo 30592064]