Arxiu de la categoria ‘Cinema’

Cinema nazi i repugnància moral

dijous, 9/01/2014

Ha començat a la Filmoteca de Catalunya el cicle de Cinema i propaganda nazi, que fins al 19 de gener oferirà algunes produccions cinematogràfiques fetes durant i al servei del Tercer Reich. Unes pel·lícules que, tal com destacà el director de la Filmoteca, Esteve Riambau, ofereixen poques ocasions de ser vistes: el govern alemany en controla curosament l’exhibició.
Riambau va explicar, en la presentació d’anit, que existeixen unes 1.200 pel·lícules nazis, 200 de les quals són clarament de propaganda. Els films versen sobre l’educació de la joventut, la lluita contra el comunisme, la posada en escena del règim, el culte a les grans personalitats i l’antisemitisme; la selecció que presenta la Filmoteca de sis films originals i quatre documentals al voltant d’aquest cinema és una mostra heterogènia d’aquestes produccions. No es presenta sovint l’oportunitat de veure aquests films –no es poden retransmetre per TV ni editar en DVD– i, quan es fa, cal que es faci en passi únic i es contextualitzi.

La presentació del film d’anit, Hitlerjunge Quex, va anar a càrrec de Vicenç Villatoro, el qual va destacar la importància cinematogràfica, política i històrica del cicle. Per a ell, “cinema nazi” no és una etiqueta cronològica sinó que significa una forma de fer cinema propagandístic. Per al nacionalsocialisme, el cinema –així com altres tecnologies de mitjans de masses– fou la base del seu triomf com a “instrument de fixació de pensament” que és. Una condició necessària per als autoritarismes europeus del segle XX, afirmà Villatoro. Hitlerjunge Quex és un film pioner de l’any 1933, quan el ministre de propaganda del govern feixista recentment establert, Joseph Goebbels, començà la seva campanya de propaganda política i manipulació amb mètodes subtils i moderns.
I la pel·lícula és una clara mostra de subtilesa –”pintada amb un pinzell més fi,” diu Villatoro–, atractivitat i modernitat. Presenta la història del jove i ingenu Heini Völker, el qual es vol apuntar a les joventuts hitlerianes malgrat la fèrria negativa familiar i de l’entorn del barri de Beussel, de clara tendència comunista; la lluita entre faccions on ell es veurà voluntàriament –i valerosament– atrapat el portarà al seu tràgic destí. El film es va estrenar a Espanya el 1939 sota l’encara més subtil títol de El flecha Quex i, segons Villatoro, inspirà la història de Raza.
La posada en escena del film nazi no té res a envejar al bon cinema clàssic americà, sent en alguns moments d’una qualitat gairebé excel·lent – i també caient, en d’altres, en la pantomima i la ingenuïtat: tics populistes dels quals no es pot desprendre. Encara que d’una forma simplista i maniqueu, la història cerca una empatia amb el jove protagonista. I segur que l’aconseguí en la dècada dels trenta, i encara l’aconseguiria avui en dia si hom no sabés tot el que la ideologia amagada rere la seva fraternitat i progrés significà realment. Els temes del film són diversos: el martiri d’un jove sense por, el conflicte generacional, la paràbola bíblica del fill pròdig… però sobretot, destacà Villatoro, és una història “sobre i a favor de la mort.” Els valors de l’heroi, que centren el discurs del nazisme amb la contraposició mercader-heroi/jueu-ari, es resumeixen primordialment en l’amor a la mort, amor que fa superior, quasi invencible, el qui l’abraça.
Però sobretot, conclogué Villatoro –malgrat la qualitat cinematogràfica i tècnica, la modernitat en la representació, l’interès que desperta un film tant difícil de projectar– sobretot és difícil de desprendre’s de la “repugnància moral” que implica veure aquestes pel·lícules.

63a Berlinale ’13 :: Tragèdia bosniana en un episodi

diumenge, 17/03/2013

Nazif i Semana són una parella de gitanos amb dues filles que (sobre)viuen al camp bosnià, com tants dels seus veïns d’un poble desangelat. L’ocupació principal de Nazif és recollir ferralla i desballestar cotxes per vendre’ls a uns pocs cèntims el quilo. La principal feina de Semana és portar la casa i cuidar les filles. La seva monotonia es veu estroncada quan Semana té un avortament espontani i a l’hospital no la volen operar per no tenir cap assegurança contractada.
Aquest episodi és una representació fidel de la tragèdia grega on els personatges no poden escapar del seu destí. Semana, dona crescuda en la terrible guerra (1992-1995) i feta mare en l’encara pitjor postguerra, desconfia de l’Estat i l’ajuda que arriba de Sarajevo; ha perdut l’esperança i la iniciativa pròpia: quants cops no he reconegut aquesta expressió als carrers de la Baščaršija, als restaurants perduts en esquerpes carreteres sinuoses, als cafès dels pobles! Tal com ens adverteix el títol, aquest no és sinó un episodi en la vida d’uns bosnians que viuen esperant el proper capítol, el qual qui sap si serà pitjor.

Danis Tanovic, que va guanyar l’Òscar a la millor pel·lícula de parla estrangera amb Ničija zemlja (En terra de ningú, 2001) –un retrat tragicòmic de l’absurditat de la guerra–, presenta ara un film més cru, dur, directe. Tanovic no fa, aquest cop, concessions al negre humor bosnià ni deixa espai a cap dramatisme exagerat. El bosnià ha filmat un documental dramatitzat sense artificis que presenta el país i la delicada situació dels gitanos als Balcans tal com és. La imatge i el so ens són servits crus; no han estat rebaixats i edulcorats a la cuina pel sedàs cinematogràfic. Amb la càmera a l’espatlla anem seguint els nostres particulars herois, sempre des de darrere: anem a buscar llenya amb Nazif i preparem un burek amb Semana, destrossem un cotxe a cops de destral i fem la bugada a la dutxa, anem a l’hospital i en tornem amb les mans buides i els llagrimals saturats de desesperació.
I si el film tingués una veu en off (com un documental), o tan sols una música (com una ficció), que ens indiqués quan hem de plorar o quan se’ns permet riure, rai! Però ni això ens concedeix el bosnià i hom surt de la sala amb la sensació d’haver estat aguantant la respiració durant els setanta-cinc minuts de film. I encara som vius, com els protagonistes de la història, i a fora hi ha massa, massa llum.
Però Tanovic no ens nega la poesia i fa de la situació dels protagonistes una metàfora metonímica de la greu situació del país, que agonitza des de fa massa temps – com ens sembla indicar el recorrent fum espès de les xemeneies monstruoses de la central tèrmica de Tuzla, símbol d’un país que es consumeix. El director ens ha dirigit, un cop més, la pregunta: podran els protagonistes, podrà Bòsnia trencar aquest cercle tràgic?

Si bé el film deixa l’esperit en un estat d’intranquil·litat, la producció cinematogràfica en si és un bri d’esperança. Primer perquè aconsegueix, sense patetismes que la desacreditin, fer reflexionar l’espectador sobre la pròpia responsabilitat en el funcionament d’aquest món i qüestionar-nos quant de “massa” tenim. Però, a més, perquè presenta una paradoxa: el país potser estarà en una situació d’estancament, però quin cinema que fa! Quina força, quina tècnica, quin art! El primer cinema bosnià de durant i després de la guerra era introspectiu i fosc, exorcitzava dolorosos fantasmes; mica en mica es va atrevir a plantejar altres qüestions, reeixint a introduir positivament nous temes que també afecten el país (com Na putu, de Jasmila Zbanovic). Amb el seu últim film, Tanovic recupera la contundència del cinéma vérité adaptant-lo a la qualitat i la llibertat formal que concedeix el digital HD.
El que sonava com un bon candidat a l’Ós d’or (finalment concedit a la romanesa Pozitia Copilului) és sens dubte una de les pel·lícules necessàries d’aquest any.

 

Epizoda u životu berača željeza (Episodi en la vida d’un ferraller) (Bòsnia, 2013)
Direcció i guió: Danis Tanović
Amb Senada Alimanovic, Nazif Mujic, Sandra Mujic i Semsa Mujic

63a Berlinale ’13 :: Com el pes d’un elefant

dimarts , 12/02/2013

Quant pesa un elefant? La vida d’Adrian, un nen introvertit de a penes 10 anys en un ambient hostil, no és fàcil. Fill únic, la mare fugida i vivint amb una àvia que no l’escolta i un tiet bipolar, sense amics a l’escola i obsessionat amb el segrest de tres nenes que es retrata al principi del film. L’aparició de tres noves veïnes obre l’esperança a trencar definitivament amb la seva soledat.
“The Weight of Elephants” és la primera pel·lícula de Daniel Joseph Borgman, jove cineasta neozelandès format a Dinamarca. Una extraordinari i colpidor retrat de la pèrdua de la innocència i la soledat (terrible, a aquesta edat) que, al meu parer, la fan una excel·lent candidata al reconeixement a la millor òpera prima del festival. El film té una fotografia delicada i bella, moderna i minimalista, impregnada d’una nova estètica digital de colors suaus i llum dòcil, encara que les escenes nocturnes no estan massa ben resoltes. Borgman confessa voler rodar en cel·luloide, encara que dubta que aquesta generació arribem a fer-ho. La tria del digital, però, va venir marcada pel pressupost. Però reconeix que aquest permet treballar més lliurement i ràpid, i va facilitar adaptar-se a les dures condicions de llum de Nova Zelanda. I l’experimentada Sophia Olsson ho aconsegueix sense renunciar a l’enquadrament adequat i suggerent. La pel·lícula, “una peça molt harmònica,” tal com la descriu la moderadora, aconsegueix, a més, crear escenes de gran profunditat emocional gràcies a la música de Kristian Eidnes Andersen, que tradueix per a l’oïda la bellesa que arriba pels ulls.

Els 87 minuts de film els aguanta magistralment el jove actor Demos Murphy, commovent l’espectador a cada escena. Els seus joves companys també fan una actuació impecable, fins i tot més creïble que els actors adults. Malgrat tot, la pel·lícula no arriba a aconseguir una identificació de l’espectador amb els personatges: un to massa dramàtic, uns nens massa adulterats (actuant com a adults) i algunes situacions massa extremes fan desconnectar del que s’arriba a convertir en un purgatori per a un nen suposadament innocent. Però, sens dubte, tira enrere un desenllaç precipitat i exagerat, sobrer: sembla posat sota la necessitat de tancar la història d’alguna forma dramàtica, quan en realitat el film s’ha mantingut flotant exitosament sobre el clàssic esquema narratiu, sense necessitat d’un clímax hollywoodià i una sentència final que ja funciona perfectament al mig de la pel·lícula.
Tot i aquesta descompensació, l’òpera prima de Borgman és una reflexió molt emocionant del dolor de la soledat que deixa entreveure un cineasta sensible i prometedor.

“The Weight of Elephants” és una producció de Zentropa, la productora creada per Lars von Trier per impulsar joves talents i produccions arriscades. És una alegria que s’avingui a col·laborar amb projectes tan interessants.

 

The Weight of Elephants (Nova Zelanda / Dinamarca / Suècia, 2013)
Direcció i guió: Daniel Joseph Borgman
Amb Demos Murphy, Angelina Cottrell, Matthew Sunderland, Catherine Wilkin

Panorames dignes del Kàiser

diumenge, 22/07/2012

[vimeo 46147129]
Mireu el vídeo a Vimeo en alta definició

“L’empresa de la meva vida, que jo mateix m’he marcat com a fita, és fotografiar estereoscòpicament allò més digne de veure i mostrar-ho en cicles de viatges i ciutats.” August Fuhrmann ensenyà el seu Kaiserpanorama per primer cop l’any 1880 a Breslau (actual Polònia), un aparell amb el qual veure meravelloses fotografies en color i amb profunditat gràcies a l’estereoscòpia, una tècnica que havia de fer sensació a la segona meitat del segle XIX i que actualment es torna a intentar revifar.

Els Kaiserpanorames (literalment, “panorama del Kàsiser, l’emperador”) començaren a sorgir cap a mitjan segle XIX. Els primers que es documenten als països germànics són els “Glas-Stereogramm-Salons” que Alois Polanecky obre a partir de 1866 a algunes ciutats de l’Imperi Austrohongarès. Aquests visors de les meravelles del món s’assemblen als que Fuhrmann construirà, un dels quals encara es pot trobar al Märkisches Museum de Berlín: al voltant d’una estructura rodona de fusta de noguera tallada de 3,5 metres de diàmetre i 2,4 metres d’alt hi ha 25 cadires. Davant de cada una, un visor estereoscòpic permet veure 50 fotografies amb profunditat que van rotant previ avís d’una campaneta.
El principi bàsic del Kaiserpanorama és la fotografia estereoscòpica, la qual és capaç de recrear al cervell humà la sensació de profunditat d’una escena a partir de dues imatges simultànies captades des de posicions sensiblement separades en el pla horitzontal. L’estereoscòpia, definida per Charles Wheatstone el 1838, s’aprofita de l’estereopsis, la impressió de profunditat que crea el cervell a través de l’anàlisi de les imatges sensiblement diferents que rep de cada ull (disparitat binocular). Wheatstone desenvolupà el mirall estereoscòpic, el qual després evolucionaria cap a centenars d’invents varis (conservant sempre el mateix principi de doble lent) i que, més d’un segle més tard, ha fet possible enginys que han arribat fins nosaltres com el View-Master, els llibres Magic Eye o el mateix cinema 3D que, després de no acabar d’agafar el vol als anys 50 i gràcies a les millores tècniques de les últimes dècades, ha tornat transformat en pedra filosofal d’una perduda indústria cinematogràfica.

August Fuhrmann començà el seu negoci a la dècada dels 1880 i, després de comprovar l’èxit de l’aparell a Breslau i Frankfurt del Main, es traslladà a Berlín, des d’on arribà a controlar més de 250 filials a Alemanya, Àustria i part de l’estranger per les quals rotaven més de 160.000 diapositives estereoscòpiques pintades a mà. Amb l’aparició del cinema, però, els prodigis que mostraven els Kaiserpanorames ja no semblaven tan espectaculars com les imatges en moviment i mica en mica es van anar extingint.
Fuhrmann deixà el negoci l’any 1923 i el seu aparell a Berlín deixà de girar el 1939; a Viena, però, un encara havia d’estar en funcionament fins el 1955. Actualment es pot gaudir d’un dels aparells de Fuhrmann en ple rendiment al Märkisches Museum, el museu d’història de la ciutat, el qual mostra belles imatges estereoscòpiques del Berlín del tombant de segle XX, una vila que poc té a veure amb l’actual.

 

Amb l’assessorament tècnic de M. Farré.

Cinema, a la fresca

dissabte, 16/06/2012

Foto de Piffl Medien

A finals de maig i, des que els primers dies de calor van fer presència a Berlín, els múltiples cinemes a l’aire lliure de la ciutat van obrir les portes amb un programa que sempre és interessant, ja sigui per descobrir novetats alemanyes, recuperar les millors pel·lícules d’aquest i l’any passat, o passar l’estona amb els amics.
I si bé aquesta és una de les moltes activitats que a l’estiu animen la vida nocturna a l’aire lliure de la ciutat, aquest any, però, estem de pega. El temps no està acompanyant gens i, tot i que potser no arriba a ploure i les sessions continuen, fa una fresca que no convida gens a anar-hi.

Els escenaris que acullen els cinemes són variats i ben acollidors: els parcs de Friedrichshain o Hasenheide, un pati interior a Kreuzberg o a la Kulturfabrik de Moabit. Les pel·lícules es projecten generalment en 35mm però, lamentablement, doblades (excepte, per exemple, a Freiluftkino Kreuzberg, on són en versió original amb subtítols en alemany o angles segons s’escaigui). Evidentment cal esperar a que sigui ben fosc per a que comenci el film, així que, com que Berlín és molt al nord, els films no comencen fins gairebé les deu de la nit.

Si us decidiu a anar-hi, a més de l’abric adequat, penseu a portar-hi alguna manteta i coixí, pica-pica i beguda per acompanyar. Els preus es mouen al voltant dels 6,5€ (Moabit és gratuït) i el programa s’allarga fins principis de setembre.

elBulli – Cooking in Progress, pre-estrena a Berlin

dimecres, 17/08/2011

Ferran Adrià

Aquest dilluns es va presentar a Berlín el documental de Gereon Wetzel elBulli – Cooking in Progress amb la presencia del director i del cuiner Ferran Adrià. El film és un retrat nítid i molt natural del procés d’investigació de nous gustos i sensacions que portava a terme el xef cada any en els mesos de pausa del restaurant de Roses.

“No és un film de cuina, és de creativitat,” n’ha dit Adrià, que ara el considera “quelcom històric, un document de la historia de la cuina.” Amb la seva habitual aparença despreocupada -un xic desmenjada, paradoxalment- a l’hora de posar davant els nombrosos mitjans que assistiren a l’acte, el cuiner parlà del restaurant amb alegria i sense recança. En contra del què acostumen a projectar la premsa, Ferran Adrià va recalcar que “la imatge de l’artista solitari s’ha acabat. Això és treball, treball, treball. Equip, equip, equip.”
El documental retrata els mesos d’aïllament creatiu i els inicis de la temporada 2008/2009, molt abans de la decisió de tancar definitivament el restaurant. El xef va insistir, però, en què “el Bulli no deixa d’existir, es transforma,” i va fer una vaga introducció a la idea de la nova fundació.

A l’acte es donà tot el protagonisme a Adrià. De fet, el documental destaca justament per la seva transparència; Wetzel, que féu un documental dels castellers també presentat a Berlín, és capaç de situar la càmera com un ull extern que no afecta per a res a l’acció. La imatge, com la impressió que queda després de veure el film, és lluminosa i clara, de colors vius que juguen a favor de les textures del cuiner. La pel·lícula es presentarà a la nova secció Culinary Zinema del 59è Festival Donostia Zinemaldia i es projectarà a les sales a la tardor.

La projecció del documental va ser organitzada per Alamode Film amb la col·laboració de la Delegació de la Generalitat de Catalunya, l’Ambaixada Espanyola i les empreses catalanes a Berlín Dos Palillos (el xef fou deixeble d’Adrià) i Gat Rooms, entre d’altres.

Gespenster: fantasmes a la pantalla

divendres, 1/07/2011

Nina, una noia que viu en un orfenat psiquiàtric coneix casualment Toni, una jove misteriosa i inestable que l’arrossega en un espiral de decadència social i moral que derivarà, per a la petita, en un viatge iniciàtic frustrat. Paral·lelament, Pierre va a buscar la seva dona Françoise a un psiquiàtric berlinès per tornar-la a casa i mentre ell s’absenta per una breu entrevista ella se’n va a voltar per la ciutat. La trobada de Françoise amb Nina, a qui la francesa identifica com la seva filla perduda 10 anys enrere, despertarà en les dues falses esperances de trobar una sortida a la seva caiguda sense fi. Les dues, però, acabaran fracassant de nou.

Aquest és l’argument de Gespenster (en alemany: fantasmes). I crec que el títol s’escau molt bé a aquesta pel·lícula que no és sinó una “imatge mental, especialment il·lusòria o enganyosa” (DIEC). El desenvolupament dels esdeveniments és fràgil i inconsistent i, si bé se li pot donar un marge de confiança, en alguns moments l’acció frega nivells de credibilitat zero i l’espectador ja no sap com asseure’s per seguir acceptant uns fets forçats i desnaturalitzats (d’altra banda, una tònica general al cinema d’autor (sic.) alemany contemporani).
Els personatges són fantasmes que deambulen sense omplir l’acció en un Berlín fred i distant (i no ho dic justament com a compliment per al localitzador d’escenaris); els actors actuen fantasmagòricament i sense ànima; el director resta desaparegut (és un fantasma?) en una cinta plana i sense interès… Al final, l’espectador té la sensació de no haver vist sinó una fantasmada.

 

Gespenster
Director: Christian Petzold
Guió: Harun Farocki i Christian Petzold
Amb Julia Hummer, Sabine Timoteo, Marianne Basler

Dance dance otherwise we are lost

divendres, 25/03/2011

[youtube 3ww0Ka08LSs]

El reputat director alemany Wim Wenders (Düsseldorf, 1945) va presentar fora de concurs a la passada Berlinale la seva última creació “Pina – tanzt, tanzt sonst sind wir verloren”. Fa uns dies es va estrenar als cinemes del país. La pel·lícula en 3D és un homenatge sentit i bell cap a la ballarina Pina Bausch, que morí l’estiu de 2009 després de més de 35 anys al capdavant de la seva companyia.

Pina Bausch nasqué el 1940 a la ciutat de Solingen i fou ballarina, coreògrafa i mestra de dansa. El 1973 fundà el Tanzteater Wuppertal Pina Bausch, un dels principals centres de creació i investigació de dansa contemporània. Amb dedicació i molt d’encert Pina esdevingué un referent a nivell mundial com a “coreògrafa de la contemporanietat”, recollint premis arreu durant més de cinquanta anys. Gran part de la seva vida visqué a Wuppertal, una curiosa ciutat estesa al llarg d’una vall angosta on, a causa de la manca d’espai, es decidí construir el tren urbà penjant d’uns carrils elevats.
La seva relació d’amistat amb Wim Wenders començà el 1985 quan aquest quedà meravellat per l’espectacle Café Müller. De seguida el cineasta volgué portar a terme una col·laboració però els mitjans tècnics cinematogràfics no el convencien fins que, amb l’aparició del 3D, veié la manera i començaren a treballar conjuntament per traslladar a la gran pantalla les obres Café Müller, Le Sacre du Printemps, Vollmond i Kontakthof.

Al film, la ballarina és tendrament descrita amb paraules dels membres de la seva companyia: propera, senzilla inspiradora, càlida, critica, sensible, forta… Un relat nostàlgic a través de retrats d’alguns dels seus ballarins: “[treballar amb ella] era ser més humà”, “em mirà durant 22 anys des de darrere una taula; això és més del què els meus pares m’han vist”, “no se què és la vida sense Pina.” A la vegada, però, un homenatge alegre, una mirada cap al futur a través de la seva dansa: “[les seves coreografies són] una barreja entre ser infant i adult a la vegada”, “em va dir: balla per l’amor.”
El film mostra no tan sols les creacions originals de Pina sinó també el que els ballarins aportaren als seus espectacles. Treu la dansa a l’exterior, portant-la als paisatges industrials, urbans, naturals i humanitzats de Wuppertal transcendint els espais i conjugant-los en l’obra de Pina, fent-la créixer en l’escenari que la féu possible. Wenders és capaç d’integrar en les coreografies tan peces arquitectòniques precioses i delicades com infraestructures gegantines i sobrehumanes, emplenant els seus buits de sentit i bellesa, dotant la dansa de dimensions inabastables i sensacions delicades com l’aparent lleugeresa del tren penjant.

En quant a l’ús de la tècnica 3D, és clar que es genera una relació estreta entre aquesta i el contingut fílmic: la nova tecnologia fa possible la pel·lícula i el film dóna significat ple a aquesta tècnica, fins ara relegada a pel·lícules comercials. Wenders ho tenia clar: “el 3D era la manera de fer-ho! Només incloent la dimensió de l’espai vaig tenir la confiança de poder trobar una manera de plasmar la dansa de Pina en la pantalla.”
Això, però, també té desavantatges: potser perquè estem poc acostumats a aquesta tecnologia a vegades –i en especial per certes persones– pot resultar artificiós. Malgrat tot, personalment, la major part de la cinta vaig poder oblidar-me de les ulleres i l’esforç visual que suposa i vaig fruir plenament, tenint la sensació d’entrar a la dansa, de moure’m entre els ballarins, de volar amb ells.
Era una decisió arriscada, però sense 3D aquesta pel·lícula no seria concebible.


Pina – tanzt, tanzt sons sind wir verloren
Pel·lícula de dansa en 3D
Dirigida per Wim Wenders
Amb a companyia de ballet Pina Bausch de Wuppertal

Fjellet: una muntanya de no-res

dimarts , 15/02/2011

Dues noies refan el camí a la muntanya on el seu fill de cinc anys va morir fa un temps. Aquesta premissa podria donar lloc a un gran drama íntim que retratés el dol dels personatges, els conflictes amb ells mateixos, entre la parella després d’una situació tan difícil i amb la muntanya, símbol de la pèrdua i el buit deixat pel nen.
En canvi el noruec Giæver ha sigut capaç d’omplir 70 minuts de no-res —anava a dir de vent, però ni això, perquè el director desaprofita la força narrativa dels impressionants fiords noruecs i les inclemències d’una meteorologia dura i salvatge.

“Fjellet” és una història malbaratada, una travessia sense ànima, un conflicte sense dolor. Més enllà de la fredor dels noruecs i de la seva incapacitat de mostrar els sentiments (això és una suposició, reconec que no conec el caràcter escandinau), el director deixa escapar les oportunitats de fer-nos entrar en la historia i d’identificar-nos amb les noies i la seva pena, i la pel·lícula esdevé un continu monòton: les seqüències es desencadenen sense evolució dramàtica, el clímax apareix quan ja ningú n’espera res. Així mateix els pocs símbols que utilitza són pobres i evidents i el happy end, previsible i descarat.

És clar que no m’estranya: sentint-lo parlar després del film donava la impressió que s’havia embarcat en aquest projecte sense haver reflexionat prou (o gens) sobre el tema del dolor de les mares davant la pèrdua del fill i la relació amb el lloc on passà; encara menys semblava haver arribat a cap conclusió. De fet, la seva única justificació per fer el film van ser les ganes de rodar quelcom ràpid i barat mentre es trobava immers en un altre projecte.
Per cert, la presentació per part del festival va ser força trista i semblava més aviat una trobada de cine-club de barri de diumenge a la tarda; especialment em va sobtar la pregunta de la presentadora de l’acte cap a les actrius: “vau triar vosaltres el paper o va ser el director qui us els va donar?” Bravo.


Fjellet (Noruega, 2011)
Direcció i guió: Ole Giæver
Amb Ellen Dorrit Petersen and Marte Magnusdotter Solem

61a Berlinale: aparador mundial d’experimentació cinematogràfica

dimarts , 8/02/2011

Entre el 10 i el 20 de febrer se celebrarà a la ciutat la 61a Berlinale, el festival europeu de cinema d’hivern. Durant deu dies, més de 400 pel·lícules repartides en 10 seccions seran projectades en 21 cinemes, vistes per més de 430.000 espectadors i cobertes per més de 4.000 periodistes. Aquestes xifres converteixen la Berlinale en el festival de cinema més gran del món.

La primera Berlinale es va celebrar l’estiu de 1951, iniciativa d’Oscar Martay; el lema fou “Finestra del món lliure” i el film inaugural Rebecca, d’Alfred Hitchcock. Les primeres edicions foren sostingudes pel govern militar americà. A la primera edició hi hagué una resposta soviètica amb el “Festival dels films democràtics” –no cal dir que no tingué la mateixa fortuna– i no fou fins el 1975 que es projectà un film de la RDA.
Durant els primers 25 anys fou el principal i més glamurós escenari per les estrelles cinematogràfiques però a partir de 1976 el llavors director Wolf Donner passà el festival a l’hivern per fer-lo coincidir amb la Filmmesse (avui European Film Market) i el convertí en un festival més orientat al negoci.
L’actual director és des del 2001 Dieter Klosslick, que ha introduït el Berlinale Talent Campus, una trobada de formació per a joves involucrats en totes les disciplines cinematogràfiques (realitzadors, productors, actors, guionistes…). Les pel·lícules del festival es projecten en un total de 21 cinemes, els més destacats són el Berlinale Palast, el Friedrichstadtpalast, el Kino International o l’Urania.

El festival d’enguany serà inaugurat aquest dijous amb la nova pel·lícula dels germans Coen “True Grit”, malgrat fer-ho fora de concurs, secció que inclou 16 films. Aquesta Berlinale vol incrementar la presència de cinema d’arreu del món, amb moltes pel·lícules que no vénen de Hollywood o Europa com la del sud-coreà Lee Yoon-ki o la de l’argentina Paula Markovitch, i fa una aposta pels films experimentals, tant en la tècnica com en l’estètica, presentant l’última pel·lícula 3D de Wim Wenders o el film de l’artista de performance Miranda July. Aquest any es manté la curiosa secció culinària, on es projecten pel·lícules sobre menjar i després s’ofereix un bufet d’algun xef de prestigi.
El jurat d’enguany està dirigit per l’actriu i directora italosueca Isabella Rossellini, i compta també entre d’altres amb la productora australiana Jane Chapman i el cineasta canadenc Guy Maddin; així mateix, es reserva un lloc a l’iranià Jafar Panahi però segurament quedarà buit ja que el cineasta es troba sota arrest al seu país.
Els films a concurs competiran per l’Os d’Or a la millor pel·lícula, els Ossos de Plata –gran premi del jurat i a la millor direcció– així com també premis a les actuacions i diferents seccions. L’Os d’Or Honorari serà per l’actor i artista alemany Armin Müller-Stahl en reconeixement pels seus 50 anys de carrera.

Les entrades es van posar a la venda ahir al centre comercial Arkaden de Potsdammer Platz, al Kino International i a l’Urania; també es venen a través d’internet amb un número limitat de tiquets.
Si sou a Berlín aquests dies i teniu ganes d’anar-hi compteu amb llargues cues —jo mateix n’he fet dues hores per comprar una sola entrada, durant les quals, per cert, he tingut temps d’escriure aquest article— i que el principals films (sobretot els de la secció a concurs) esgoten localitats de seguida; tot i això sempre hi ha pel·lícules disponibles i moltes compten amb subtítols en anglès. Les entrades es poden comprar 3 dies abans del passi; els preus van des dels 12€ als 3€.