Arxiu de la categoria ‘Comparativa CAT-DE’

Berlín i la bicicleta (III): Un passeig amb bici per Berlín

dimarts , 4/09/2012

Tramschiene auf der Eberswalder Str

El que fa possible que funcioni el caos circulatori a la cruïlla d’Eberswalder Str. amb Schönhauser Allee que obria aquesta sèrie d’articles és una combinació de bona planificació, execució eficient i mentalitat oberta.
Dels tres carrers que creuen aquest punt dos i mig tenen carril bici exclusiu, amb senyalització i semàfor dedicat. Si bé en alguns el carril bici està situat sobre la vorera sense segregació, en l’avinguda principal el carril bici està segregat en tot el seu recorregut: a Schönhauser Allee el carril està separat dels vianants pels parterres dels arbres i dels cotxes, per un carril d’aparcament en fila. Al carrer menys transitat, Kastanienallee, no hi ha carril bici però és zona 30 d’ús compartit, també amb el tramvia; l’únic perill són les vies (les quals s’han de creuar el màxim de transversal possible), element que provoca més d’un ensurt.

Els punts més conflictius són la parada del tramvia (M10 en direcció Norbahnhof a Danziger Str.: la marca de parada és sobre la vorera, al costat del carril bici i el tramvia para al mig de la calçada) i, a continuació, quan el carril bici creua la línia elevada just per davant les escales del metro, típic punt de trobada que acumula molta gent. Si en aquests punts no hi ha més tensions i accidents és per la gran acceptació de què gaudeix la bicicleta a la ciutat, el gran ús que té i la integració en la mentalitat berlinesa. Una explicació pot ser l’educació viària a les escoles que inclou prova de seguretat ciclista (segons afirma Jacobson, ho desconec) però també, sobretot pels nouvinguts, perquè els carrils bicis estan ben delimitats, pel caràcter gairebé alliçonant dels alemanys i, senzillament, perquè ningú trepitja els carrils bici.
Tot i així, no és estrany veure bicis circular per la vorera quan haurien d’anar per carril bici, fins i tot en sentit contrari; tampoc és estrany, llavors, veure ciutadans esbroncar els infractors. Hi ha, però, en general, un ambient d’harmonia i respecte entre ciclistes, conductors i vianants –tot i que més val no bloquejar el pas en un carril bici! Els cotxes tenen també molt present la bicicleta i la seva preferència de pas en els girs.

Bàsicament, a Berlín hi ha tres tipus de carrils bici:

  • Exclusius: en vorera o a la calçada, segregats de l’espai de vianants i del trànsit motoritzat. Clarament separats i molt segurs. Només són per bicicletes.

Fahrradweg auf der Schönhauser Allee

  • No segregats: carril bici clarament marcat però sobre la vorera o a la calçada. Respectat pels cotxes (excepte en càrrega i descàrrega), a voltes envaït pels vianants (un simple avís amb el timbre a temps és suficient). Segurs.
  • Espais compartits: ja sigui en voreres amples, a la calçada en carrers de múltiples carrils o en calçada en zones de velocitat limitada a 30 km/h. És en vorera sobretot al centre, en zones turístiques; la circulació és força complicada i més val evitar-ho. És a la calçada quan el carrer és ample (sovint aprofitant el carril bus); és segur però pot ser estressant. La zona 30 és segura i, en general, tranquil·la però a voltes incòmoda ja que la calçada és de llambordes; cal deixar espai perquè els cotxes puguin avançar.

Zone 30

Llogar bici a Berlín
A part dels nombrosos negocis de lloguer de bicicletes que es troben arreu de la ciutat, amb un preu que oscil·la entre els 8€ i els 12€ per dia, des de fa deu anys funciona a tot Alemanya el sistema de lloguer curt de bicicletes Call a Bike. Depenent de la companyia ferroviària Deutsche Bahn, va començar a Munic i actualment compta amb 8.500 bicicletes a diverses capitals alemanyes. L’any passat va arribar als 2,2 milions de transports a tot el país i als 27.000 usuaris registrats a la capital, si bé no hi ha informació específica de la quantitat de bicicletes disponibles a Berlín.
La comparació amb el Bicing barceloní, que fa cinc anys que funciona, deixa Berlín molt enrere: 120.000 abonats i 50.000 usos diaris amb les seves 6.000 bicis. El sistema, molt més extens, és només per a ús dels residents. La gran diferència entre els serveis es deu, és clar, a la gran quantitat de bicis privades de Berlín.

Si bé el principi és el mateix, el funcionament de Call a Bike és diferent: el registre es pot fer des de les seves estacions amb la targeta de crèdit i es poden llogar fins a dues bicicletes simultàniament. Els abonaments van de 24€ (estudiants) fins al 48€ amb la primera mitja hora gratuïta i 0,08€/min a partir de llavors fins un màxim de 15€/dia. Tot i això, també és possible llogar-les sense abonament, cobrant des del primer minut fins a un màxim de també 15€/dia. Per contra, l’abonament obligatori i únic del Bicing costa 44€ i permet 30 minuts ininterromputs gratuïts de trajecte, a partir de llavors es cobra 0,70€ cada mitja hora i només es permet l’ús fins les dues hores.

En principi el Bicing era disponible també per a no residents però les queixes de les empreses de lloguer de bicicletes van fer canviar un model que, com es comprova a Berlín, no presenta un perill per a aquests negocis.
Fins l’any passat les bicicletes de Berlín voltaven “lliures” per la ciutat, però amb el nou sistema estan aparcades en estacions fixes semblants a les de Barcelona on s’han de recollir i tornar. La bicicleta es pot deixar temporalment on es vulgui per després continuar la pedalada. El servei està disponible les 24 hores del dia.

 

Berlín és una ciutat preparada per la bicicleta: milions de ciutadans l’usen constantment cada dia de l’any i és la millor manera de visitar la ciutat, la conducció és agradable i interessant i les infraestructures estan ben preparades.
En aquesta sèrie d’articles sota l’etiqueta cicloberlín farem una aproximació al tema per veure quantes bicicletes circulen per la ciutat, com s’ordenen i com és la realitat ciclista a Berlín, també repassarem les campanyes de promoció i seguretat i veurem què es pot millorar en aquest camp.
Articles escrits amb la col·laboració de F. Niubò.

Berlín i la bicicleta (II): Ordenació sense normativa

dissabte, 1/09/2012

Schönhauser Allee Ecke Danziger Str

Per estrany que pugui semblar, no existeix una normativa especifica per a les bicicletes al codi de circulació. S’espera, evidentment, que aquestes circulin respectant la normativa i senyalització general, excepte quan s’indica el contrari. És per això que Berlín té especial cura amb la senyalització que afecta a la bicicleta:

  • estan indicades les excepcions per a bicicletes en la senyalització vertical, per exemple: en carrers d’un sol sentit sovint s’indica que les bicicletes poden circular en les dues direccions, també com a avís als cotxes;

Einbahnstraße frei für Fahrräder

  • es marquen els carrils bici davant els semàfors en els carrers més transitats (també quan aquests carrils no estan segregats ni tan sol marcats al llarg del carrer), sobretot en carrers on un carril és de gir obligatori a la dreta, passant aquest carril a la dreta de les bicis;

Drehungsbahn für Fahrräder Schönhauser Allee Ecke Eberswalder Str

  • en general, els carrils bici tenen la marca d’aturada als passos zebra un metre més endavant que els cotxes; i
  • molts semàfors compten amb un petit semàfor exclusiu per bicicletes, que es posa verd i vermell uns segons abans que el dels cotxes (o funciona depenent de les necessitats de trànsit de la cruïlla)

Fahrradampel auf der Schönhauser Allee: Grün

Les úniques indicacions que contempla el codi de circulació per a les bicicletes fan referència a l’obligació de circular en fila quan es va per la calçada i la possibilitat de circular per sobre la vorera si no existeix carril bici; al contrari que a Barcelona, on hi ha especifiques mesures a contemplar com ara la prohibició de circular per voreres de menys de 5 metres d’amplada i un règim de velocitats molt concret. (20 km/h com a màxim pels carrils bici situats en voreres, 10 km/h si no hi ha carril específic). A la capital d’Alemanya l’únic que es diu és  que “s’ha de tenir especial consideració amb els vianants”. Els nens de fins a 8 anys estan obligats a, i els nens de fins a 10 anys poden, circular per la vorera; per creuar el carrer han de baixar de la bicicleta.
L’administració de Xavier Trias a l’Ajuntament barceloní ha manifestat la seva voluntat d’anar més enllà i expulsar els ciclistes de la majoria de voreres de la ciutat. A més, hi ha un ampli consens en que carrils bici com el de l’avinguda Diagonal no són el model a seguir. I és que “l’excés de trànsit motoritzat i la manca d’espais per circular” amb bicicleta són les principals dificultats dels catalans per desplaçar-s´hi per la ciutat segons el Baròmetre.

Entrarem en detall en el tema de seguretat dels ciclistes en un proper article.

 

Berlín és una ciutat preparada per la bicicleta: milions de ciutadans l’usen constantment cada dia de l’any i és la millor manera de visitar la ciutat, la conducció és agradable i interessant i les infraestructures estan ben preparades.
En aquesta sèrie d’articles sota l’etiqueta cicloberlín farem una aproximació al tema per veure quantes bicicletes circulen per la ciutat, com s’ordenen i com és la realitat ciclista a Berlín, també repassarem les campanyes de promoció i seguretat i veurem què es pot millorar en aquest camp.
Articles escrits amb la col·laboració de F. Niubò.

Berlín i la bicicleta (I)

dijous, 30/08/2012

Fahrradweg auf der Schönhauser Allee

És mitja tarda a la cruïlla dels carrers Eberswalder Str., Danziger Str., Schönhauser Allee, Kastanienallee i Pappelallee, el centre d’oci i turístic de Prenzlauer Berg, el cor hipster de Berlín. Una munió de gent es mou amunt i avall per trobar-se amb amics, anar a fer un mos, prendre les primeres copes o començar la festa. De la línia elevada del metro no para de baixar-ne gent, del tramvia descarreguen constantment passatgers, arriben turistes amb bosses de les botigues de dissenys exclusius de Kastanienallee contínuament. I enmig d’aquest batibull, estranyament fluid, un flux constant de bicicletes amunt i avall. Ciclistes de pas cap a casa, gent que també ha quedat aquí, turistes sobre dues rodes, missatgers…. Centenars de bicicletes velles, belles, modernes, fixies, de passeig, de carretera, travessant el múltiple encreuament.
Si bé Berlín no arriba als envejables nivells de desplaçaments amb bicicleta que tenen Amsterdam i Copenhaguen –ciutats, per altra banda, més petites–, la capital d’Alemanya és una de les ciutats amb més trànsit de bicis, amb un creixement més clar i un futur brillant.

 

Ciutat de bicicletes
Les dades oficials de 2009 indiquen que, a Berlín, hi ha 324 cotxes per cada 1.000 habitants, 366 a Barcelona, però el nombre de bicis ascendeix fins a 721 per cada 1.000 habitants, mentre que a tot Catalunya en el seu conjunt pujaria a 750. (Dada en percentatge segons el Baròmetre anual de la bicicleta a Catalunya de 2011 extrapolada a partir d’una enquesta, així que em sembla poc fiable.)
A Berlín hi ha, doncs, uns 2,5 milions de bicicletes. Tot i això, els desplaçaments en bici només representen un 13% del total, mentre que els motoritzats i a peu són un 30% cada i el transport públic representa un 26%. Però sí que destaca que els desplaçaments en bicicleta són, juntament amb les desplaçaments a peu, els únics que pugen i que, des de la reunificació, s’han doblat. Segons xifres de 2008 de l’urbanista Daniel Jacobson, a Berlín es fan diàriament uns 1,4 milions de desplaçaments en bici, mentre que a tot Catalunya se’n fan 450.000. També cal remarcar que l’ocupació mitjana dels cotxes a Berlín és de 1,3 persones/cotxe.

Com es pot veure al gràfic de l’evolució de l’ús de la bici des de 1953, les xifres actuals disten de l’ús majoritari que tenia en el pobre Berlín de la postguerra però s’estan recuperant significativament des de fa 40 anys:

Zahlen und Fakten zum Verkehr - Entwicklung des Fahrradverkehrs seit 1951

Podeu veure més dades sobre l’ús de la bicicleta del Senat de Berlín clicant a la següent imatge:

Zahlen und Fakten zum Verkehr

 

Berlín és una ciutat preparada per la bicicleta: milions de ciutadans l’usen constantment cada dia de l’any i és la millor manera de visitar la ciutat, la conducció és agradable i interessant i les infraestructures estan ben preparades.
En aquesta sèrie d’articles sota l’etiqueta cicloberlín farem una aproximació al tema per veure quantes bicicletes circulen per la ciutat, com s’ordenen i com és la realitat ciclista a Berlín, també repassarem les campanyes de promoció i seguretat i veurem què es pot millorar en aquest camp.

Articles escrits amb la col·laboració de F. Niubò.

La força del vent

diumenge, 8/07/2012

la força del vent

Suaument s’alça la música de l’Agrupació Musical l’Emburgada del Perelló sobre la plaça de l’església de Sant Esteve. Surt el sol i il·lumina les pubilles, assegudes a un costat. Si hom tomba una mica el cap pot veure entre els teulats de Dardesheim un molí de vent. La força del vent. Un poeta americà escrigué: “Quina és la veu més antiga del món? És la veu del vent.” El cita la ministra de Ciència i Economia del Land, la doctora Birgitta Wolff, que aquest cap de setmana a cavall entre juny i juliol va acollir la delegació ebrenca a la seva visita oficial i festiva a Sachsen-Anhalt.

Dardesheim és una població pionera en la producció, ús i distribució d’energies renovables. Als seus afores, dalt un turonet, una trentena de generadors eòlics giren sens parar amb una potència de més de 60MW. Dalt les teulades de mig poble, desenes de plaques fotovoltaiques converteixen cada raig de sol en pura energia.
L’empenta del vent i l’escalfor del sol. Fa 20 anys, Heinrich Bartelt va decidir aprofitar els recursos naturals de la històricament deprimida regió del Harz, a Sachsen-Anhalt, i ara produeix, amb el seu grup empresarial que dirigeix el Parc Eòlic de Druiberg, prou energia com per a abastir a tota la regió.
El proper pas: connectar-se a les preses de Rappbodetalsperre i Wendefurth per a emmagatzemar-hi l’excedent i aprofitar-lo quan hi hagi manca de vent i sol. “Properament es podrà proveir als més de 240.000 habitants del Harz amb energies renovables,” asseguren des de RegodHarz. (De les dificultats d’emmagatzematge de les energies renovables, les possibles solucions i els projectes per a implantar-les en vaig parlar aquí.)

Són les sis i cauen algunes gotes. Les campanes repiquen al compàs de l’havanera que entona el cor Santa Llúcia, que embadaleix els vilatans de Darsdesheim.
La força del vent, l’escalfor del sol i l’empenta de la terra. Alt i llarg, Heinrich parla enèrgicament del seu projecte i explica cada detall del seu parc eòlic, de cada generació de molins, de què es conrea als prats que s’estenen a sota… S’entren amb la joia de la corona: l’Enercon E112. Fou el molí més gran del món fins el 2010 i té 125 metres d’alçada i un radi de rotor de 112 metres amb pales de 55 metres que el fan créixer fins als 180 metres d’alt, i amb una potència de 6MW. També ens parla de les seves altres innovacions: “he convertit el meu cotxe en biodièsel i ara fa olor de patates fregides.” A part, tenen una flota de mitja dotzena de cotxes elèctrics que s’alimenten, és clar, de l’energia generada a la zona. I és que el projecte retorna al poble el profit que de la seva natura n’extreu: centres d’informació i difusió de les energies renovables, espais ecològicament nets i paisatgísticament ordenats –bells– sota els generadors per anar a passejar, un amfiteatre a l’aire lliure sota les pales eòliques, suport a les entitats i iniciatives locals…
Justament de la seva iniciativa personal i de la d’en Joan Fages, director del parc eòlic del Perelló, i també de la seva llarga amistat, ha sorgit aquest projecte d’agermanament entre Dardesheim i el Perelló. Més enllà de compartir mètodes de producció energètica, els dos pobles també volien apropar les seves poblacions a través de les orquestres i les corals.

El cap de setmana passat, una delegació oficial formada per l’ajuntament i les empreses eòliques del poble català i representants de l’ICAEN i EOLICCAT, acompanyaren l’orquestra i coral perellonenques a visitar el poble alemany. La delegació oficial es reuní amb autoritats destacades del municipi i de la regió, entre elles la ministra Wulff, així com amb empresaris locals. En la trobada es destacà especialment la gran oportunitat que es brindava de crear sinergies, teixir complicitats al sector entre els territoris i, sobretot, de construir Europa des de baix. També es constatà el bon creixement de les energies renovables, que es creu que compliran amb escreix l’horitzó 2020 de la UE, i s’anomenà Dardesheim com a exemple a seguir.
La delegació catalana va posar de relleu la perillosa situació en la qual es troba actualment la indústria d’energies renovables del país degut al reial decret espanyol presentat el passat octubre. Llavors, el sector estatal en bloc va clamar contra la nova regulació que, al seu entendre, té “conseqüències de caràcter irreversible” que provocaran el retrocés de la indústria “amb deslocalitzacions, tancament de petites i mitjanes empreses i la pèrdua de 15.000 llocs de treball.” Tant els empresaris com les autoritats catalanes van insistir en demanar a Alemanya, país capdavanter a Europa en la tecnologia i implementació de les renovables, que intercedeixi per ajudar la indústria catalana.

La coral comença l’Emigrant, com subtil homenatge a tota la joventut altament preparada que està deixant el nostre país a buscar feina digna a altres països. Si no ens afanyem, a causa de males normes com les que regulen les energies renovables i que no incentiven un mercat que ja existeix, Alemanya s’emportarà tota la nostra indústria eòlica.
La força del vent, l’escalfor del sol, l’empenta de la terra i la il·lusió de la gent. No només hi va haver temps, a Dardesheim, per als formalismes. La vesprada de dissabte va convertir-se en la “millor vetllada des del 2007″ al poble, com després no es cansarien de repetir tots els vilatans, gràcies a l’energia de l’Agrupació Musical l’Emburgada i a l’expertesa dels perellonencs amb el calmant. Aquests oferiren no només un concert mentre la llum natural va permetre-ho, sinó que també acompanyaren la coral en una cantada improvisada i tancaren la nit amb una llarga xaranga que serà recordada per molt de temps al Harz.
Diumenge serví per a fer una trobada amb la banda local, així com també de les dues corals. En un concert compartit cadascuna oferí cançons tradicionals i de creació pròpia. Un cop més, van meravellar tothom quan es van unir les dues orquestres per tocar temes proposats mútuament. Malgrat la pluja que remullà una mica la tarda, molts locals es quedaren asseguts admirant-los. La nit es va tancar amb una altra xaranga i calmant improvisats que feren una més que digna competència a la programació televisiva.

La força del vent, l’escalfor del sol, l’empenta de la terra, la il·lusió de la gent i el futur de dos pobles que miren endavant amb l’esguard clar. Una trobada europea feta per i per a la gent, per compartir experiències i coneixements i, sobretot, l’estima al país que els empeny a buscar camins conciliadors amb l’entorn.

“Molts europeus no acceptarien la situació de Catalunya.” Entrevista a Toni Strubell

divendres, 27/04/2012

Toni Strubell presenta "What Catalans Want"

Toni Strubell parla en un català pausat i reflexionat, l’envolta un aire de saviesa senzilla i serena. Desgrana un per un tots els greuges que els catalans patim –i aguantem– i que han portat la nostra societat a un punt “d’explosió de la ‘desafecció’”, diu usant paraules d’un ex-president gens sospitós d’independentisme. Escriptor, professor, membre de la Comissió de la Dignitat i diputat al Parlament de Catalunya per Solidaritat Catalana, “un puntal de la defensa de la identitat, l’economia i l’Estat propi,” tal com el definí el Casal Català de Berlín, entitat organitzadora de l’acte.
Strubell ha vingut a Alemanya a presentar el seu últim llibre, What Catalans Want, un recull d’entrevistes a diverses personalitats del món civil, cultural, econòmic i polític català publicat en anglès per l’editora nord-americana Liz Castro per explicar al món la voluntat d’un poble.

Les reminiscències de la iniciativa del seu avi ressonen encara a la memòria col·lectiva. Josep Trueta, cirurgià destacat al servei del país que s’hagué d’exiliar a Londres després de la guerra de 1936-1939, intentà fer veure als aliats la necessitat d’intervenir en una Espanya feixista per defensar l’esperit dels catalans.
Toni Strubell nasqué a Oxford (Anglaterra) on passà gran part de la seva joventut. Després també visqué vint anys al País Basc, on exercí de professor al departament de turisme. “Ara no feu càlculs de la meva edat, sigueu condescendents!,” ens demana. La vida fora del seu país, però, l’ha portat a veure la necessitat d’explicar i internacionalitzar la causa dels catalans. Una causa justa, diu, “molts europeus no acceptarien la situació de Catalunya.”

 

El seu avi va escriure un compendi de la història de Catalunya per fer entendre al món la voluntat del poble català, el seu llibre és una actualització centrada en el moment actual?
Penso que no puc obviar de cap de les maneres el fet que el meu avi l’any 1946 fes un llibre per explicar Catalunya als polítics britànics just després de la Segona Guerra Mundial, quan els aliats van abandonar tota una sèrie de causes perdudes i no van ajudar a foragitar la dictadura franquista. Evidentment que el llibre del meu avi va ser un estímul però, així com el seu llibre es basava en personatges i explica l’esperit de Catalunya a través de personatges al llarg de la història, jo explico aquest esperit o realitat a partir de personatges vivents. Sí que és un recurs però per a una altra època.

Parlant de l’època actual, és ara més que mai un moment decisiu per donar a conèixer al món la voluntat del poble català?
Jo crec que és un moment decisiu per explicar coses molt importants que estan passant a Catalunya. Penso que l’any 2007 va ser extraordinàriament fèrtil a l’hora de trobar dinàmiques que s’han produït dins la societat catalana. És necessari explicar el que està passant a través dels catalans actuals de cara al món, sobretot el daltabaix de l’Estatut. És important de fer veure la manera i el moment en què l’Estat pren la decisió de donar el cop final al model d’Estat de les autonomies. L’Estat diu prou –moltes vegades afirmem que els catalans diem prou, hi ha fins i tot aquesta campanya que es diu “Diem prou”. Realment els que han dit prou són els espanyols i els catalans, que som un poble reactiu, en prenem nota i reaccionem.

Hi ha un corrent de catalans que té una certa tendència a ser molt negatiu i catastrofista. En aquest sentit, en el pròleg Colm Tóibín fa un repàs d’identitats, com les cultures índies d’Amèrica, i de llengües, com el gal·lès o l’irlandès, perdudes. Té la sensació que la llengua i la identitat catalanes estan en perill de desaparèixer?
No ho diria en aquests termes dramàtics perquè del que es tracta, en tot cas, és de reconstruir l’autoestima. I si parlem de desaparició i de reconstrucció de l’autoestima en una mateixa frase la confusió serà molt gran. Penso que en els últims temps s’ha plantejat una batalla final, per exemple, en el tema de la immersió lingüística.
Nosaltres som un país d’immigració, un país al qual s’impedeix de fer el que es fa a tots els països d’Europa que és tenir un idioma bàsic i vehicular de l’educació. Que Espanya pretengui que això no es dugui a terme amb les sentències del Tribunal Suprem desemboca en una situació en la qual es planteja un litigi legal que pot tenir moltes lectures i derives. Qui acabi guanyant serà el que s’imposarà.
L’altra alternativa és la que proposo jo i molta gent en el llibre (però no tota: no és un llibre independentista, és un llibre que recull moltes opinions): si aconseguim posar Catalunya en la via de la consecució d’un Estat propi es podran reconduir, per exemple, els temes de la llengua o l’economia. […] Catalunya té el 30% del deute de totes les autonomies i si tenim en compte que en els últims pressupostos del PP la retallada a Catalunya ha estat d’un 44,9% –en el cas de les comarques de Girona: d’un 56%, l’únic territori de tot Europa que ha tingut una rebaixada del seu pressupost de més de la meitat d’un any a un altre– això és gravíssim. En els últims temps s’ha plantejat la situació de la política, la cultura i l’economia catalanes en els seus termes més desencarnats: s’ha plantejat una batalla per la supervivència.

Vostè ha anomenat la via de l’Estat propi. Quina importància té convèncer als alemanys d’aquesta voluntat dels catalans?
És de vital importància que els alemanys entenguin que els catalans es veuen en una situació extrema. Tinguem en compte comparativament la situació de Catalunya i la de Baviera, les dues regions, Estats federals o Länder més desenvolupats: Baviera està pagant, en termes de solidaritat interregional, uns 3.660 milions d’euros mentre que Catalunya està pagant pels volts d’uns 16.500M€. És a dir, rotundament, unes cinc vegades més en termes absoluts. En termes comparatius Baviera està pagant fins a un 4% del PIB, i a més a més porta als tribunals l’Estat per a rebaixar a un 2,5%, i nosaltres estem pagant entre un 8,5 i un 9%. I no hi ha cap procés en el qual el govern català s’ho plantegi com una qüestió de supervivència i de necessitat de trencament, no fa un cop sobre la taula com caldria per intentar salvar l’economia catalana tal com l’hem entesa fins avui.

L’independentisme racional és més fàcil d’entendre a Europa que l’independentisme emocional?
Potser sí. Tot i que posant una mica d’emoció a les coses, també les ajuda a entendre. Una emoció serena també fa entendre moltes coses. Han de poder veure que no som ni nazis ni pesseters ni romàntics. Som europeus que volem equitat i justícia. Volem ser europeus normals i no europeus castigats, obviats i estigmatitzats.

Hi ha alternatives polítiques a Europa per aconseguir la mateixa sobirania sense canviar la composició interna de la Unió?
Europa estic convençut que acceptarà la independència de Catalunya. Si per no “canviar la composició interna de la Unió” s’entén que no s’acceptin els Estats escocès, català, flamenc i basc, per exemple, malament anirem. Si ja són part de la UE. Si ja en tenen agafades totes les coordinades. I saben que el seu potencial econòmic serà superior amb l’Estat propi. Tothom hi sortirà guanyant.

I en la situació actual, quines són les mesures que al seu entendre el govern hauria de prendre per a fer entendre la necessitat d’un Estat propi?
Totalment les contraries que està fent el govern actual. Això és una opinió meva, no necessàriament dels meus entrevistats. Catalunya ha rebaixat en vora d’un 40% el seu pressupost en relacions i projeccions internacionals. Això es un suïcidi absolut. Tinguem en compte que, per exemple, algunes comunitats autònomes com el País Basc fins i tot l’han augmentat. En aquests moments Convergència i Unió ha posat el futur polític immediat en mans del PP en uns acords que porten al tancament de delegacions que estan fent una labor molt important a diversos països del món: de moment tenim notícia que la de Buenos Aires tancarà i, tenint en compte el que acaba de passar amb Repsol a l’Argentina, un comprèn la importància que tenen aquests tipus de relacions, que podrien haver intervingut en un afer en el qual hi ha molt diner català pel mig. En canvi Catalunya no té cap tipus d’instrument, de portaveu, de possibilitat d’expressar-se.
Això també té un aspecte cultural, aquesta retallada en la projecció de la cultura catalana, que porta a tancar en els últims temps dos de les tres principals institucions de projecció de la cultura a l’exterior com són el Catalan Center de Nova York i l’Observatori Català de la Universitat de Stanford. Aquests, juntament amb l’Observatori Català de la London School Of Economics, es consideraven les principals eines per projectar Catalunya internacionalment.

Des del Parlament com es pot internacionalitzar la causa catalana?
Lamentablement la resposta que t’haig de fer avui és possiblement una mica diferent de la que t’hagués fet fa un any quan escrivia el llibre. Penso que la labor que s’ha de fer al Parlament és intentar portar CiU una altra vegada cap al terreny del seny i intentar fer-los veure que el mercat no ho és tot, que tenim entre mans una molt delicada cultura, una molt delicada situació econòmica i llençar-nos en mans del PP no ens portarà als resultats que el país necessita.

Veient el procés de recuperació de la memòria que ha fet i encara continua fent Alemanya amb el seu propi passat, què creu que n’hem d’aprendre o quines conclusions en podem treure els catalans?
Jo penso que totes. Penso que la societat alemanya que ha estat capaç d’enfrontar-se d’una manera molt valenta amb el seu passat i vol fer absolutament net i aprendre les grans lliçons d’aquest passat. La qual cosa porta, per exemple, a una societat en la qual es considera contrari al dret penal fer apologia del nazisme i del racisme.

En què creu que es traduirà el “retorn” que el seu avi pronosticava per Catalunya quan tancava l’escrit The Spirit of Catalonia amb aquestes paraules: “Once again, in the near future, Catalonia will return, peacefully and anxious to be a good neighbour, if she too is shown good neighbourliness; rough, distracted, and a source of permanent trouble, if she is tortured”?[1]
Bona pregunta. Quan el meu avi va marxar de Catalunya, li va demanar un periodista anglès perquè havia marxat. “He marxat perquè no suportaria de veure morir la llibertat de Catalunya.” A Catalunya encara no ha nascut de nou la llibertat. I estic segur que ell pensaria igual.

 


[1] “Un altre cop, en un futur proper, Catalunya retornarà, pacífica i ansiosa per ser una bona veïna, si a ella també se li mostra bon veïnatge; brusca, trastornada i una font de problemes permanents si és torturada”. (Trad. de l’autor.) TRUETA, Josep, The Spirit of Catalonia. London: 1946 (PDF reproduction by VilaWeb, Barcelona: 2005). P. 168.

Pujol sobre l’exemple d’Alemanya

divendres, 2/03/2012

En l’anterior editorial del butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol el president reflexionava sobre la situació i posició que està jugant Alemanya en aquest moment de crisi econòmica profunda.
Pujol es debat sobre si el país septentrional és un exemple per al nostre i sobre l’adequació de la posició que defensa –fermesa contra el dèficit i exigència del sanejament de l’economia. Així mateix es qüestiona sobre la capacitat de lideratge dels alemanys, que ell veu natural.

El president fa girar la seva argumentació al voltant de cinc grans punts:

I. “Sentit de l’equilibri”
L’alemanya és una educació basada en l’esforç, l’exigència i la contenció. En un sentit econòmic però també social i moral. El sistema educatiu potencia la formació professional, clau de l’èxit productiu del país.
Pujol lloa la seva capacitat de “reformar el sistema econòmic” (amb exemples com els programes Hartz o la pujada de l’IVA) i de diàleg social per assegurar “el benestar i progrés de tots plegats.”

II. No fer el “murri”
Cal acostar-se al model social alemany per mantenir el benestar comú però també el pes polític de la Unió Europea. Si bé és difícil que la manera de funcionar del sud acabi sent igual que la del nord del continent, els resultats cal que s’hi assemblin.

III. “Alemanya no pot dimitir del seu paper”
Malgrat els recels que desperta el lideratge germànic –fins i tot dins les pròpies fronteres, tal com sovint recull Rafael Poch–, el país no pot renunciar-hi. Si és possible, ha d’anar de bracet amb França, perquè aquesta és una clau de la fundació de la CE.

IV. Comprensió i honestedat
Cal demanar als països forts del nord més comprensió i capacitat d’explicació dels seus objectius però això ha d’anar acompanyat de serietat als Estats del sud. La solidaritat és un valor bàsic de la Unió que ha de fomentar el creixement dels països menys potents econòmicament però no pot ser corresposta amb abús i engany. Per Pujol “si no canvia […], la Unió Europea no funcionarà bé,” però creu que hi ha esperança si hi ha “ganes de trobar solucions.

V. Unitat de lideratge
El president agafa una frase del ministre d’Afers Estrangers de Polònia per reafirmar la seva creença en el paper d’Alemanya a Europa: “Em fa menys por el poder d’Alemanya que la seva passivitat.” Per a Pujol, però, el lideratge europeu ha de ser plural: només en la unitat es podrà solucionar la crisi amb realisme i autoexigència.

És ben sabut que Pujol es considera un gran admirador del model germànic i que la socialdemocràcia alemanya va ser mirall de moltes de les seves polítiques. La seva defensa de la locomotora d’Europa és, però, una excepció en el panorama mediàtic actual que, simplificant les coses, acusa Alemanya dels mals de la Unió.
El debat, en tot cas, és complex i interessant i s’hauria de tractar més a fons.

La revolució energètica alemanya V: una responsabilitat també nostra

dimecres, 7/09/2011

Aus dem Zug, Windkraft

Aquesta primavera Alemanya va decidir abandonar definitivament l’energia nuclear com a molt tard l’any 2022. El país germànic, líder europeu en indústria i tecnologia, féu un pas decisiu i pioner cap a la consolidació de les energies renovables, els mitjans de transport sostenibles i la racionalització de la demanda.

En aquesta sèrie d’articles sobre la revolució energètica he anat desgranant les propostes del govern alemany per a la transformació energètica del país. Hem vist els pros i contres d’aquestes intencions i la posició de les companyies elèctriques. S’havia deixat de banda, però, les alternatives al model continuista que planeja el govern, basat en la perpetuació del model de poder concentrat en poques mans i en grans infraestructures energètiques. En aquest últim article, exposo els motius pels quals crec que és necessària una descentralització de la producció i una racionalització del seu ús, inherent –crec– a una verdadera transformació energètica.
L’esmentat pla que ha ocupat aquest seguit d’entrades al bloc va ser analitzat pel setmanari Spiegel el passat setembre en uns articles molt interessants i recomanables (I i II). Aquí podeu trobar, a més, un recull d’articles que he anat recollint, alguns dels quals han servit de font per al redactat d’aquesta sèrie.

 

Un pas endavant cap a l’equilibri: descentralització i racionalització
La transició cap a les energies renovables es presenta com un camí cap a un horitzó encara per construir. Això suposa una oportunitat privilegiada per reflexionar sobre com volem produir i consumir l’electricitat, així com quines conseqüències mediambientals comporten les nostres activitats –una reflexió necessàriament extensiva a tots els àmbits, ja que avui en dia pràcticament tot tipus d’activitat està lligada a l’energia i al consum dels recursos naturals.
Per una banda, hi ha la possibilitat de redissenyar el procés de producció per virar cap a un model descentralitzat que impliqui el consumidor de forma activa en el procés de generació de l’electricitat; per altra banda, hi ha una clara necessitat de racionalització de l’ús de l’energia per reduir-ne i optimitzar-ne el consum.

 

Descentralització: benefici i responsabilitat
“Cada euro invertit en energia solar, eòlica o de biomassa és una inversió que beneficia no només grans companyies com Siemens, sinó també petits negocis,” assegura Der Spiegel. La publicació alemanya posa com a exemple la companyia Juwi, dedicada a l’assessorament administratiu per implementar sistemes de cicle combinat i que en els últims deu anys ha passat de 30 a més de 1.000 empleats. El seu fundador, Matthias Willenbacher, creu que “seria molt més econòmic cobrir tot Alemanya amb petites estacions descentralitzades” que no pas la perpetuació del model de generació energètic centralitzat. El setmanari fa una forta aposta per un “retorn al regionalisme”.
Així mateix, a Catalunya estan florint iniciatives que van en aquesta direcció, com ara la primera cooperativa energètica Som Energia que ens anima a fer un pas endavant: “La suma de molts petits inversors poden generar una força imparable. […] No hem d’esperar que el govern ho faci per nosaltres […]. Si cadascú de nosaltres invertís una petita quantitat es podria engegar una planta de biogàs, una instal·lació fotovoltaica o un molí de vent.”

Mentre que un model descentralitzat beneficia i responsabilitza a parts iguals el conjunt dels usuaris-productors, el model concentrat actual deixa els beneficis en poques mans i dilueix la responsabilitat de funcionament de la xarxa i d’impacte ambiental –aquests problemes derivats, els catalans els hem pogut comprovar més d’un cop. La Plataforma No a la MAT qüestiona qui es responsabilitza dels efectes de l’alta tensió a la salut en el seu informe: “quantes asseguradores s’atreveixen a incloure clàusules que contemplin les afectacions a la salut de les persones pels efectes dels camps electromagnètics?” També assenyala de quina manera perjudiquen “les greus i irreparables conseqüències sobre les terres afectades” als seus propietaris: “pèrdua immediata del valor patrimonial, limitació de la utilitat d’explotació de les terres per on passa la línia (en especial per projectes turístics)”
Segons l’informe, en canvi, un model descentralitzat que eviti grans desplaçament d’energia redueix “pèrdues d’energia pel transport”. La Plataforma assegura que “produir l’energia en el lloc de consum i endegar programes d’estalvi, gestió de la demanda i eficiència seria la solució.” El col·lectiu posa com a exemple Alemanya, on diuen que s’estan reduint les línies de transport encara que ja hem vist que això podria no ser així.
Sense por a comprometre’s amb el desenvolupament de les energies renovables i el tancament definitiu de l’era nuclear, el setmanari Der Spiegel acabava l’article del passat setembre sobre els costos dels plans energètics del govern alemany amb un clar al·legat a favor de la descentralització dels centres productius: “El canvi energètic no s’ha de limitar a línies transcontinentals, plantes d’emmagatzematge a les muntanyes i molins de vent al llarg de les costes. El canvi ha de començar des de la base, a les incomptables iniciatives regionals que poden créixer conjuntament pas a pas. El govern no ha parat prou atenció en això en el seu pla energètic.”

Hem de tenir clar que el cost de la transició cap les energies renovables serà molt gran, però és responsabilitat nostra decidir com es distribueixen els costos i qui s’enduu aquests beneficis. En aquests moments decisius de replantejament energètic global, Catalunya  ha de fer un pas cap a la sobirania energètica (reclamant-ne les competències (ARA Prèmium) –o assumint-les per la via de l’estat propi, és clar) i una aposta decidida cap a les energies renovables descentralitzades, aprofitant al màxim els grans recursos naturals dels quals disposem com són el vent, el sol, la capacitat hidroelèctrica… A més, una aposta per l’energia local no només preserva el medi ambient sinó que aporta beneficis econòmics i socials per al territori.

 

Racionalització: compromís de futur
Com ja vam veure a l’anterior article, les veus més catastrofistes ens avisen que l’electricitat esdevindrà impagable i que, a més, no serem capaços d’igualar la producció de les centrals nuclears amb les energies renovables. Independentment de la veracitat d’aquest argument —i deixant el preu de l’electricitat a part, encara que la butxaca és una raó de pes per a molta gent—, el debat sobre el pas cap a una producció energètica sostenible és una ocasió necessària per reflexionar sobre l’ús que fem de l’electricitat. Si decidim que és imprescindible abandonar un model basat en la producció aparentment sense límits —que recorda molt el model econòmic al qual (encara) ens abracem — hem d’assumir també un seguit de qüestions incòmodes respecte al nostre modus vivendi.
Un pensament ecològic global i transversal cal que conegui els costos reals dels serveis i productes que consumeix, que carregui amb la factura ecològica que comporta. Cal que es plantegi la necessitat real d’aquests, estant disposat a renunciar a tantes coses supèrflues que tenim com a imprescindibles i valorar-ne el seu preu i qualitat real. Cal fer-se preguntes incòmodes,  aparentment supèrflues, com per exemple: quants aparells tinc encesos a casa a la vegada?, quanta energia gasta la meva ciutat?, tots els semàfors han de funcionar a la nit?, és sostenible la meva escapada amb avió de 2.000 quilòmetres per només un cap de setmana?, quin sentit té comprar productes de fora de temporada que han hagut de travessar un oceà per arribar al meu plat? (I atenció als productes bio, també!), etc.
Eludir la responsabilitat que tenen aquests actes tan comuns per nosaltres és immoral —i ja veuríem si il·legal. De la mateixa manera, és estúpid pensar que ja se n’encarregaran les properes generacions; no només perquè estem parlant de la nostra pròpia descendència, sinó perquè ja ho estem pagant avui a través de les intervencions d’emergència que els estats han de fer degut a l’accentuació dels desastres climàtics.

En la improrrogable línia de fer visible el cost real dels productes de consum –dels quals no és fàcil seguir-ne el rastre: mètodes de recol·lecció/producció, embalatge, transport, emmagatzematge a temperatura adequada…–, donar a conèixer les repercussions mediambientals de la producció –que en el cas de la carn, per exemple, són altíssimes– seria el pas mínim de cara a acabar-les acceptant i, algun dia, assumir-les o renunciar al producte.
I seguint per aquí, no ens oblidem tampoc del consum energètic d’internet!

Un pas bàsic de cara a la racionalització energètica és l’optimització dels aparells i de les xarxes, de manera que no es perdi electricitat en el transport o en l’ús ineficaç dels aparells. D’això en parlà Ramon Folch en un monogràfic del Centre d’Estudis Jordi Pujol: “Com tothom, ens hem obsessionat a servir tota l’energia que el mercat demana sense preguntar-nos a què la dediquem, ni amb quins rendiments. Si canviem una caldera de gas convencional per una de condensació obtenim les mateixes calories amb menys combustible; això és eficiència. Si en regulem el temporitzador per apagar-la a les nits o quan no hi som, estalviem. Si en regulem el termòstat per no passar calor en ple hivern, practiquem la suficiència.”
Si bé les companyies són les encarregades d’optimitzar el servei de les xarxes, a nivell domèstic som nosaltres els responsables de reduir el consum a través de la millora del sistema elèctric de la casa, la compra d’electrodomèstics més eficients o, simplement, apagant del tot aquells aparells que no fem servir. (Un cas greu de consum exagerat i amagat és el dels receptors de TDT externs.)

 

Finalment, havent començat parlant de la possibilitat de tancar centrals nuclears, hom s’adona que la complexitat del món en el qual vivim no permet anàlisis lleugeres ni propostes màgiques.
Però el que és cada cop més clar, almenys per mi, és que el sistema actual –del qual aquest estiu només s’ha parlat de la vessant econòmica– necessita un replantejament. El capitalisme que molts han volgut veure agonitzar en aquesta crisi encara és ben viu, i sembla que ho serà per molt de temps. Necessita, no obstant, reajustar-se i canviar pautadament –siguem realistes: no hi ha revolucions instantànies– cap a un sistema més just i equilibrat ecològicament i socialment.

 

 

Sincerament agraït a M. Farré, I. Gómez, B. Guixer, R. Ribó i J. Bonaventura pels comentaris i reflexions sobre el tema.

 

 

El 26 d’abril es commemorà el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, el desastre nuclear més catastròfic que s’ha registrat mai. Els seus efectes són palpables encara avui i, reforçat per la crisi de Fukushima, el seu record encara té ressonàncies a Alemanya, on l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.
Sota l’etiqueta Txernòbil s’agrupen diversos articles sobre aquests canvis socials, polítics energètics que s’estan esdevenint a Alemanya.

El model alemany del mercat laboral

dimarts , 28/06/2011

[tv3 2971190]

Ara que torna a estar sobre la taula la reforma del model del sistema laboral que tenim a l’Estat, pot anar bé fer un cop d’ull a aquest documental del programa Valor afegit de TVC sobre el model Alemany. El reportatge va ser emès ara fa un any i retrata molt bé com funciona aquest mercat laboral que va aconseguir mantenir la taxa d’atur en un màxim del 8% i ja fa temps que l’està reduïnt.

Hi destaca una explicació del sistema de reducció de l’horari laboral, Kurzarbeit (treball curt), que s’expandí al país arrel de la crisi. Aquest permet que una empresa no hagi d’acomiadar treballadors a la vegada que, a través de subvencions de l’Estat, assegura que pràcticament tots mantenen el 90% del sou i, a més complementen la seva formació a les hores deslliurades. El punt negatiu del sistem és que aquest és tan rígid que no permet canviar de feina als treballadors que se’ls hi aplica.

En una segona part, el reportatge tracta sobre l’auge de les empreses unipersonals, fetes sobretot per joves amb molta llibertat i flexibilitat (com per exemple treballar en oficines d’apecte precari). El problema d’aquestes empreses és que molts cops els autònoms només arriben a pagar-se plans sanitaris basics, oblidant les pensions.

Per acabar, es parla de la formació professional, una branca educativa molt reconeguda a Alemanya que, amb el sistema dual que combinca temps a l’empresa i a l’aula, és una porta quasi segura d’entrada al mercat laboral.

No oblida el programa dels problemes al país del creiexement enorme que hi ha de la subcontractació, que en la majoria dels casos comporta salaris baixos i representa un perill pel mercat laboral. I també a Alemanya es reclamen més reformes, una evolució de Hartz IV (programa de subsidis per desocupació) per abaratir el treball.

La responsabilitat dels continguts publicats a Alemanya

divendres, 17/06/2011

La participació ahir al matí dels components de l’Acampada de Plaça de Catalunya Manu Simarro i Hibai Arbibe a la tertúlia del Món a Rac 1 i la seva insistència en reclamar que ningú els representa i no acceptar la responsabilitat que l’Assamblea té en la crida “Aturem el Parlament” em va recordar l’ús que s’ha de fer a Alemanya de la indicació Verantwortlich im Sinne des Presserechts.

A Alemanya, tots els documents publicats i difosos públicament han de portar obligatòriament la indicació Verantwortlich im Sinne des Presserechts. Això, que vol dir aproximadament Responsable en Relació al Dret de Publicació i que s’escurça ViSdP, identifica la persona qui, segons la llei de publicació, és avalador del contingut publicat en un document, diari, revista, llibre…
La signatura ha de constar en un lloc visible i conté, normalment, del nom del responsable i una adreça postal. No és obligatori en publicitat, documents d’informació o invitacions a esdeveniments. També s’usen els termes Impresum o Sitzredakteur.
Si bé aquesta llei no obliga directament a la identificació dels responsables de continguts penjats a internet, sí que moltes pàgines web ho aclareixen a través de l’apartat Impresum.

Al Land de Berlín, segons la llei de premsa aprovada el 1965, aquesta norma s’aplica a tots els “mitjans de la premsa […] i a la difusió de determinats escrits, suports de so, representacions d’imatges amb o sense lletra i partitures amb text o explicacions.” (§6.1) I tal com diu l’article §7.1: “han de ser anomenats el nom o empresa i lloc de residència o seu del negoci de l’impressor i de l’editor.”
Així mateix, les publicacions distribuïdes sense la identificació del responsable de continguts són retirades i el difusor pot ser penalitzat (§21).

 

Vaig tenir coneixement d’aquesta norma quan ho vaig veure en un pamflet que convocava a la manifestació del Primer de Maig de 2007. Després m’hi he anat fixant i no deixa de sorprendre comprovar que la gran majoria dels documents ho porten escrit, encara que siguin dels grups més radicals i cridin a la revolució en contra del sistema.
Ho trobo una mesura interessant a favor de l’acceptació de responsabilitats dels fets que hom proposa, difon o en participa. Ignoro, però, quin adaptació podria tenir a Catalunya i quins arribarien a ser els efectes legals en el cas que els fets viscuts dimecres que m’hi han fet pensar fossin “delicte greu”.

Els Amics de les Arts a Berlín

dissabte, 28/05/2011

"Jean-Luc", l'última cançó

Els Amics de les Arts van acabar aquest dijous el seu tour per Alemanya amb un concert a l’Alte Kantine de la Kulturbrauerei, al barri de moda de la capital, Prenzlauer Berg. Dimecres, havien fet una xerrada als alumnes de català de les universitats de Berlín –Freie i Humboldt– que s’acompanyà amb algunes cançons i conversa amb el públic. Els Amics han tancat, amb aquest “bis alemany”, la seva exitosa gira del primer disc que ha portat l’Eduard, en Joan Enric, en Ferran i en Dani a fer 120 concerts arreu de Catalunya i part de l’estranger.

“Mentre escoltàvem la Betlem fer la introducció, em mirava les lletres en alemany i he trobat Per mars i muntanyes i he recordat el moment d’escriure la primera estrofa, assegut al llit, amb la guitarra,” diu en Joan Enric, “ostres!, això que feia un dia, a casa, en un acte superprivat, ara la gent no només ho canta i s’hi identifica sinó que és matèria en una universitat, i a més alemanya!” No cal explicar la història d’aquest grup, ells mateixos s’han dedicat a fer-ho dalt dels escenaris i la seva trajectòria ha sigut i serà tema de reportatges.  Es nota que han compartit pis i que es coneixen: fan moltes bromes i s’entenen molt. Quan parlen, es complementen: un comença una frase i l’altre l’acaba.
A la xerrada han fet un repàs dels inicis del grup, la manera de treballar, el funcionament… També han parlat de l’escena musical i social que es viu actualment a Catalunya. Amb els alumnes de català han comentat les seves lletres i han contestat a les seves qüestions, algunes de les quals els hi han provocat un somriure com la del qui preguntava si els catalans, quan lliguem i tal com s’explica a la cançó ‘4-3-3’, fem la tàctica Guardiola: tocar molt la pilota al camp.
La gira ha estat organitzada pels lectorats de català de les universitats alemanyes en col·laboració amb l’Institut Ramon Llull. A Berlín ho ha disposat la Betlem Borrull, qui, a part dels cursos de català, també ha organitzat seminaris sobre la Nova Cançó i les visites de diversos músics catalans. El concert s’ha fet amb la col·laboració del Llull i la Delegació de la Generalitat a Alemanya.

Tornar als orígens
Després del col·loqui hem anat a dinar juntament amb la Queralt, delegada del Llull, en Carlos, mànager del tour, la Joana, periodista que en fa un seguiment, i la Laia, la seva amfitriona a Berlín. Tot fent les postres parlem de les seves impressions en aquesta gira que, des del dia 17 de maig, també els ha fet passar per Tübingen, Saarbrücken, Bochum, Colònia i Hamburg. (Llegiu-ne el seu diari.)
El que més els ha sorprès, confessen, ha estat l’alta assistència: “ens esperàvem fer concerts per a 20, 30 persones, tornar als orígens de la gira Castafiore Cabaret,” explica en Ferran. És un públic diferent, tal com el descriu en Dani: “primer perquè, molts cops, era verge, ens venia a sentir sense saber res de nosaltres i, després, perquè és molt ordenat. En el sentit positiu: interactua amb tu, fan les coses en ordre, s’esperen que acabis la cançó per aplaudir.” L’Eduard hi afegeix: “també ha sigut un repte transformar l’espectacle en multilingüe, explicar les cançons en anglès i veure que la gent hi entrava encara que no n’entengués el significat.”
En Carlos en certifica l’èxit: “el canvi que feu entre Tübingen i Saarbrücken és impressionant: al principi estàveu acomplexats i després us vau tirar a la piscina…”, “…sí, l’espectacle es va posar a lloc tot sol, de manera natural: al segon dia, al veure que tothom era alemany, ho vam fer en anglès i vam jugar amb el bilingüisme,” acaba l’Eduard.

País petit
L’experiència ha estat enriquidora i la valoren molt positivament: “com a grup ens ha portat una espurna d’esperança, ganes d’intentar sortir més sovint de Catalunya […] i és possible, en som capaços; la gent està oberta i no és tan important l’idioma en el que cantes. Això és maco,” explica en Ferran.
“Estem molt contents de com està anant.” El sentiment és general, igual que l’esperança que això no sigui una excepció, com diu en Dani: “és molt maco el que deia el Ferran, el somni, la idea, que d’aquí un temps sigui normal que un grup català toqui avui a Barcelona, demà a París i divendres a Berlín.”
Del contacte amb la gent, també els que no parlen català, en surten lliçons, com la d’aquell alemany que els hi va dir que no estiguessin acomplexats per cantar en català que explica en Dani: “el símil que va fer servir ell era molt maco: un català quan viatja a fora diu amb la boca petita ‘és que som un país petit’ i, en canvi, un holandès, ben orgullós treu pit i diu ‘som un país; petit’, com una cosa positiva. Crec que nosaltres hem de començar a veure-ho així, és fantàstic ser part d’un país petit i això ha de jugar a favor.”
A part, molts alemanys els han acollit amb els braços oberts i els hi han ofert ajuda i consell pel futur. També el diari berlinès Tagespiegel va publicar una ressenya pel concert de dijous.

Els Amics es posen a to

La pressió
“El problema i la virtut del Bed & Breakfast” és que el vam fer pensant que ningú l’escoltaria, o sent conscients que l’impacte seria molt limitat. I ara sabem que la gent escoltarà [el següent],” diu en Joan Enric: “Això és una de les coses que a mi em fan més por: sabré escriure igual sabent que 25.000 persones han comprat el disc?” Admeten que s’estan tornant maniàtics, que s’hi miren més. “No és tensió, sobretot és responsabilitat, ” que en diu en Dani. Però afectarà també la gira alemanya en aquest sentit?
El no és unànime. Tindrà una influència positiva a nivell de planificar la propera gira, diuen, però “no posarà pressió saber que a Alemanya ens escolten, a mi em preocupa la gent de Girona!, ” rebla en Joan Enric.

De Calaf a Berlín
Ara parlem de la gira, la qual va acabar oficialment en un doble concert al Palau de la Música però a la que si ha afegit un “bis alemany”, com als bons concerts on el públic no en té mai prou, com al seu tour. El de dijous va ser un últim concert en una Alte Kantine atapeïda d’alemanys i catalans a parts iguals. Un públic entregat i amb les cançons apreses.
Dani: “la gira ha sigut exponencial, hem començat tocant per 200 persones i hem acabat tocant per moltíssima gent…”, “…a Calaf, al primer concert que vam vendre el CD, que ni sabíem que era el primer de la gira, vam tocar amb la gent sobre l’escenari, potser hi havien 60 persones…,” acaba la frase en Joan Enric.
“Hem fet de Calaf a Berlín,” diu l’Eduard, “i és maco perquè hi ha cançons que fins ara han sigut la columna vertebral de l’espectacle però que per la següent gira s’hauran de descartar…”, “…i demà pot ser l’últim cop que la toquem!, ” afegeix en Ferran.

I quines sensacions teniu davant d’això?
Eduard: “sensació d’alegria. Et diuen fa un any i mig que acabaries la gira aquí i no t’ho creus, és una cosa espectacular.”
Dani: “tots els concerts de la gira alemanya han estat increïbles, no n’hi ha cap que no hagi valgut la pena però hi ha una certa màgia en aquest últim: és la sala més gran, és el lloc on hi haurà més gent…”
Joan Enric: “però anem tranquils, anem a fer un “bolo a Matadepera”, que en diem nosaltres, perquè és un bolo on la gent va començar molt freda i va acabar molt bé…” “…anem a guanyar-lo,” diuen.

 

Podeu veure fotos del seminari a la Universitat Humboldt i del concert a l’Alte Kantine a Flickr.

last song