Arxiu de la categoria ‘Cultura’

Sant Jordi 2013 :: Feliu Ventura: estimar, lluitar, cantar

diumenge, 28/04/2013

Feliu Ventura i Borja Penalba

Dissabte passat era festa grossa: Sant Jordi a Berlín. A la capital d’Alemanya no ens podem queixar de l’agitada agenda cultural catalana que, en gran part, gaudim gràcies a la gran tasca que les delegacions catalanes hi fan, sobretot l’Institut Ramon Llull –i segurament a d’altes ciutats no és així. Però les dates tradicionalment assenyalades –Sant Jordi, Sant Joan, la castanyada, Nadal– ens desperten una nostàlgia especial i alguns ens permetem de reunir-nos per a celebrar-les com cal. Després de la xerrada de divendres 19 del professor Terricabras i l’homenatge a Espriu, el mateix dissabte 20 vam poder completar la festa amb un concert intimista i proper del cantautor Feliu Ventura. Acompanyat del seu guitarrista Borja Penalba, amb el qual ja porta deu anys tocant –la meitat de la seva carrera–, el cantautor va oferir un concert acústic amb repertori dels seus discos i alguna versió d’Ovidi i d’Estellés, el qual va reivindicar al costat d’Espriu.

Ventura, que és de naturalesa tímid i discret fora dels escenaris, se’l veu còmode amb un micròfon a les mans, capaç de cantar les seves cançons i d’explicar moments complicats com quan deixà de composar durant un temps. Fou a l’albareda de Xàtiva, “que és on passen les coses importants al món,” on sentí la necessitat de tornar a escriure i cantar, no per canviar el món sinó per canviar-se a ell mateix, que “és la manera de canviar el món.” En els seus sis àlbums, Feliu Ventura ha construït un discurs propi i personal, desmarcant-se de les feixugues ombres que podien haver suposat en Raimon (també de Xàtiva) o l’Ovidi, formalment molt semblant. La seva expressió musical es basa en la senzillesa i la proximitat, la sensibilitat i la bellesa; una barreja de lluita i poesia que ha sabut salvar de la ingenuïtat i del pamfletarisme. Amb Borja Penalba, guitarrista i productor musical dels seus discos, ha creat un tàndem ple d’energia. S’entenen a la perfecció, es complementen dins i fora dels escenaris, i això es nota en la cura sonora dels discos i la força dels seus directes.
Pel meu gust, és a Barricades de paper i a Alfabets de futur on Ventura s’expressa més genuïnament, trobant el balanç ideal entre el simbolisme poètic i les lletres més directes, i entre el tempo i so més encertats per a cantar-les. I tot i que dissabte passat jo anava al concert amb una certa recança envers l’últim disc, Música i lletra, Ventura va demostrar adaptar-se a les necessitats del directe, donant una nova dimensió als temes que va tocar.

Estimar…
D’aparença introvertit, sensible, fràgil. Però amb una força interior incommensurable. Feliu Ventura troba en la música el seu millor mitjà d’expressió a través de lletres contundents i belles: “tot el que em dol/ m’ho guardo en versos/ per llançar-los/ per quan calgui dir qui som,” canta.
L’any passat va poder fer una llarga gira per Sud-Amèrica i aquest és el primer cop que arriba a Alemanya (però no l’últim). Assegura que abans de marxar sempre hi hi ha una incògnita molt gran sobre la recepció que es trobarà: “t’han ensenyat durant generacions que la teva llengua serveix per a un àmbit casolà” i que usar-la “més enllà és posar-se en ridícul un mateix.” Però una vegada arribes “a qualsevol lloc del món on no es tingui un prejudici cap al català –que és només a l’Estat espanyol– les oïdes sempre estan obertes a escoltar-te. Et pots desenvolupar més tranquil·lament.” L’experiència a l’estranger és molt important per Feliu Ventura, que considera que “és molt important per qualsevol artista que utilitzi la llengua poder confrontar-se amb aquesta por a l’exterior.”
Justament el seu gènere podria dificultar aquest contacte amb l’exterior però per a ell el verdader problema és “una falta d’aposta pel gènere de la cançó d’autor, que podríem dir que és autòcton dels Països Catalans”, hereu de la tradició trobadoresca i dels més desenvolupats al llarg del temps al nostre país. “Quan surts a fora a la gent li interessa la música; és veritat que el text és important i que si es pot explicar és molt millor, però no és indispensable.” En qualsevol cas, la impossibilitat d’entesa a l’estranger no ve per la llengua: “jo el problema l’he trobat en llocs on es prefereix no entendre un grup que canta en anglès que no un grup que canta en català.” Tot i que, és clar, la proximitat cultural, social i fonètica que trobà a Sud-Amèrica facilita més les coses que no pas a Alemanya: “el procés per explicar-se és molt més senzill, més quan ho fas des de València,” ja que fonèticament és més proper, i posa l’exemple de “País de carretera“, una cançó eqüilingüe.

…lluitar…
Feliu Ventura és portaveu i símbol de les causes socials i nacionals del país, la força motriu que basteix les seves cançons. I és que ell no entén “una altra forma de cançó.” També és un altaveu cap a fora: “jo sóc, i tots els que cantem en català som el cas català. ” Afirma, però, que no vol renunciar a la poesia: “no necessitem explicar-ho a les cançons a través d’un pamflet, estic en contra d’això.” Ser del País Valencià no ajuda: primer perquè, “evidentment, arribar a l’exterior quan la Generalitat Valenciana no se n’ocupa és complicat.” Però des d’altres institucions també “s’hauria de fer un esforç per intentar aglutinar tot la cultura catalana i no només la part que prové d’una determinada regió segons una divisió provincial establerta per l’Estat espanyol.” A l’hora d’explicar-se a fora, per Ventura pesa que Barcelona, “l’àrea metropolitana més gran del nostre país,” representi “moltes coses simbòlicament a Europa: Gaudí, Olimpíades…” i signifiqui “la informació prominent de tot el que passa al país.” Per tant, “és més difícil que algú entenga el què els valencians pensen, primer perquè no ha arribat fora directament i segona perquè tampoc ha arribat a través dels catalans.”
La recepció que ha trobat Ventura en els seus viatges ha sigut bona: “s’entén que som un poble colonitzat que vol alliberar-se, tots els pobles que han aconseguit alliberar-se relativament fa poc ho entenen d’alguna manera.”

…cantar
En el moment actual, demano a en Feliu quina creu que ha de ser la tasca de la cançó catalana per difondre el procés d’independència a Europa. “Necessitem l’expressió completa, poder-nos ensenyar a l’exterior en la nostra diversitat.” A més es lamenta que s’estigui “desaprofitant una part molt important de la representació cultural a través dels músics”, vital perquè “la representació a l’exterior fa que t’entenguen, que et puguen recolzar.” “Estem acostumats a governs que defensen el llibre però que s’obliden de la música,” i “la música és un motor important per a la normalització interior i exterior del fet cultural i polític del nostre poble.”
Ens toca cantar, lluitar, estimar.

 

Trobareu les cròniques del Sant Jordi berlinès d’enguany i passats sota l’etiqueta Sant Jordi i les fotos d’aquests dies a la meva capseta de sabates de Flickr.

Sant Jordi 2013 :: Espriu: “und wie gern würde ich davonlaufen, weit nach Norden”

dijous, 25/04/2013

Cent Anys d'Espriu, a Wedding

Dins els actes de Sant Jordi, a Berlín també es va voler retre homenatge a Salvador Espriu en el centenari del seu naixement. El filòleg Marc Comadran va sintetitzar la vida, l’obra i el mestratge del poeta de manera clara i amena, molt entenedora pels estudiants de català que, segurament, era el primer cop que tenien contacte amb una obra d’aquesta magnitud. Les explicacions es van contemporitzar amb els versos que l’actriu Elvira Prado va llegir, amb veu segura i directa, donant força i vida al dolor, la lluita i el ric simbolisme que omplen les paraules d’Espriu. L’estudiant de català Susann G. en va llegir, confiada, algunes traduccions a l’alemany.

 

Versuch eines Lobgesangs im Tempel

Oh, wie genug habe ich von meinem
feigen, alten, so ungeschlachten Land,
und wie gern würde ich davonlaufen,
weit nach Norden,
wo, wie man hört, die Leute reinlich sind,
anständig und gebildet, reich und frei,
wachen Sinnes und glücklich!
Dann würden, voll Mißbilligung, die versammelten Brüder
sagen: „Gleich einem Vogel, welcher sein Nest im Stich läßt,
ist der Mensch, der fortgeht von seinem Ort“,
während ich, weit entfernt schon, lachen würde
über das Gesetz und die abgestandene
Weisheit meines verstaubten Volkes.
Doch nie werde ich meinem Wunschtraum folgen,
und hier werde ich bleiben bis zum Tod.
Denn auch ich bin sehr feig und ungeschlacht
und liebe überdies mit einer
verzweifelten Trauer
dieses mein armes,
dreckiges, tristes, unglückliches Vaterland.

 

Traducció de Fritz Vogelgsang, a: Ende des Labyrinths. Frankfurt am Main: Vervuert, 1986. Edició digital a càrrec de Visat.

 

Trobareu les cròniques del Sant Jordi berlinès d’enguany i passats sota l’etiqueta Sant Jordi i les fotos d’aquests dies a la meva capseta de sabates de Flickr.

Sant Jordi 2013 :: Josep Maria Terricabras: “volem fer la independència, en pau i alegres”

dimecres, 24/04/2013

Dr. Terricabras explica el país a la xerrada "Katalonien: Rosen, Bücher und Unabhängigkeit"

El filòsof Josep Maria Terricabras va oferir en la seva xerrada del passat divendres un anàlisi de la situació actual al nostre país i sobre les possibilitats de futur. Era un dels actes que iniciava el Sant Jordi berlinès. En un alemany que s’anava desrovellant mica en mica[*] però segur i capaç de transmetre la complexitat del moment als assistents, el doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació no va deixar ningú indiferent.

El presentava el que fou el primer delegat de la Generalitat a Alemanya, Martí Estruch, el qual, davant la multitud de temes que ocupava el dia, inicià la conversa suggerint deixar triar al públic el primer punt: “creus que és important preguntar a la gent?” La resposta era evident, i durant l’hora i mitja que va estar parlant, Terricabras hi insistí. Però més endavant ja va esvair tots els dubtes: “espero que sigui clar que estic per la independència!”
Després d’urna llarga introducció històrica que, evidentment, es remuntà 300 anys enrere, Estruch intentà portar-lo cap a temes més culturals i literaris i li arrencà un curt elogi de la festa de Sant Jordi, l’ambient, el civisme… Però Terricabras és una ment que va per lliure i de seguida se’n tornà cap als afers de país: la llengua, la política, l’independentisme… Terricabras és un filòsof que no té por de dir les coses clares i tocar temes incòmodes com el nazisme (“Espanya ha perdut la raó” comparant-nos amb els nazis), la mort (confessant haver descobert poder-se alegrar de la mort d’algú el 1975) o el mateix nacionalisme, que a Europa en general i, sobretot a Alemanya en particular, té molt mala fama.

“Sóc nacionalista,” i afegí ràpidament, “un nacionalista amb el desig de deixar de ser-ho,” tot subratllant-ho amb els braços. Sobre si els catalans som més nacionalistes que els espanyols o els alemanys concretà que ell no és “cap nacionalista en general, sinó nacionalista català en concret” per voler que Catalunya sigui una nació completa: o sia, lliure. I és que el doctor troba “incomprensible” que no es pugui preguntar a la gent per la independència, ja que es tracta només d’un tema polític i “el govern [espanyol] pot donar permís” per a fer la consulta.
Respecte Europa, Terricabras assegurà que no es pot permetre una reacció com la que Espanya hauria tingut fa 30 anys. Encara que si s’atrevissin a empresonar el president català, “seria fantàstic” perquè l’endemà seríem independents. Però això, assevera, seria el final de la Unió. Europa, digué, no ajudarà, l’important seria que no intervingués negativament; però negar-se a la voluntat del 60-65% de la població seria molt “violent”. Potser ara no tenim molts “amics” a Europa però després del referèndum “qui sap…”

Per si els assistents tenien alguna recança, el professor va dirigir unes paraules directes a Alemanya: “estimats amics alemanys, estigueu segurs que Catalunya serà independent. Perquè això no depèn dels partits sinó de la població. I som en una democràcia.” Però Terricabras també recordà que els dos principals partits volen la independència i va mostrar total confiança en els seus líders, “el millor duet que podríem tenir.” “Hi ha molta pressió” des dels dos costats però el filòsof acabà en positiu: “ho volem fer, en pau i alegres.”

 

Trobareu les cròniques del Sant Jordi berlinès d’enguany i passats sota l’etiqueta Sant Jordi i les fotos d’aquests dies a la meva capseta de sabates de Flickr.

 


[*] El professor es lamentava, posteriorment, que no tenia ocasió de practicar la llengua a Catalunya, lament que comparteixo plenament: a casa nostra es parla massa poc, l’alemany!

Sant Jordi 2013 :: Berlín: música, Espriu i llibertat

dimarts , 23/04/2013

#SantJordi'13 a #Berlín

Un any més, la comunitat catalana a l’estranger no deixa passar la meravellosa oportunitat que representa Sant Jordi per donar a conèixer el país, la llengua i la cultura a través de la rosa i el llibre. Mentre avui es celebra als carrers de Catalunya, a fora les activitats s’allarguen ben bé dues setmanes.
A Berlín es van celebrar els actes centrals d’Alemanya aquest cap de setmana, organitzats pel Casal Català de Berlín i amb la col·laboració de les delegacions de la Generalitat i l’Institut Ramon Llull a Alemanya.

D’entre la desena d’actes en va destacar especialment la xerrada del filòsof Josep Maria Terricabras de divendres. Acompanyat per Martí Estruch, el professor que es doctorà a la universitat de Münster va explicar, en un alemany costós però contundent, la situació de Catalunya i les esperances de futur. El públic, català i alemany a parts iguals, va omplir la sala entapissada de la Literaturhaus de Charlottenburg.

La sala de la Literaturhaus es va omplir per escoltar el Dr. Terricabras

Dissabte, la Gallerie Wedding, que va acollir durant un mes i mig l’exposició Anìmagìa d’artistes catalans contemporanis, va ser l’escenari dels actes principals. A mitja tarda, Marc Comadran va glosar la figura de Salvador Espriu en ocasió del centenari del seu naixement. Comadran en va fer un retrat concís però sense deixar-se cap detall en una llengua clara i pronunciada pels estudiants de català que l’escoltaven. L’actriu Elvira Prado en va llegir amb força i contenció alguns versos. Una estudiant de català en va llegir les traduccions, que en alemany agafaren un insospitat ritme i aire misteri.

Cent Anys d'Espriu, a Wedding

Tancà la nit, i s’acomiadaren els actes de Sant Jordi a Berlín fins avui, el cantautor Feliu Ventura acompanyat del seu fidel guitarrista, Borja Penalba. Ventura i Penalba van oferir un recital intimista i proper, perfecte pel petit espai ple fins la bandera i pels qui ens delíem per sentir-los sense intermediaris.

Borja Penalba i Feliu Ventura, de prop a la Gallerie Wedding

Avui, diada de Sant Jordi, dia de la Rosa i del Llibre, Patró de Catalunya i dels catalans arreu, a Berlín hom també es podrà amarar de l’ambient festiu i cultural (amb permís dels mediàtics) per exemple a la paradeta que muntarà la llibreria hispànica La Rayuela davant la seva nova casa (Südstern 2 – 10961 Kreuzberg) o al Instituto Cervantes. També a Viena hi haurà paradeta de llibres i dissabte vinent es lliuraran els premis dels Jocs Florals a Hamburg. Podeu consultar els actes al web del Casal Català de Berlín.

 

Durant la setmana aniré publicant més cròniques dels actes d’aquests dies i les fotos les aniré guardant-se a la meva capseta de sabates de Flickr.

Ignasi Blanch: amor contra gris

dissabte, 8/09/2012

East Side Gallery (Parlo d'amor)
Ignasi Blanch vingué a Berlín l’any 1988 “amb el desig de veure món, arriscar-me i cercar nous horitzons”. Com des de feia gairebé tres dècades, la vida de la ciutat estava marcada per l’existència d’un mur que, paradoxalment, era gairebé part indestriable de la ciutat. “Era la normalitat, ja hi era quan vaig arribar, però era estrany. Jo hi passava cada dia i significava una cosa incomprensible, irracional. Era ridícul i dramàtic,” recorda Blanch. Mentre la monotonia gris a l’est es veia lleument amenaçada per una creixent demanda de llibertat, a l’oest l’status quo capitalista contrastava amb l’excentricitat dels artistes, lliurepensadors i dissidents que experimentaven alternatives en aquells confins del món, “un moviment alternatiu que et permetia sentir-te actiu. Això a Barcelona no existia i encara no existeix.” I absolutament res feia pensar que la situació canviaria radicalment quan la nit del 9 de novembre de 1989 les fronteres es van obrir i el Mur va caure. “Al matí següent vam anar de seguida a la Porta de Brandenburg a veure com entrava la gent de l’est, com s’abraçaven les famílies, els amics. El primer dia hi havia la sorpresa pel canvi polític sobtat i la possibilitat de creuar el Mur,” explica l’Ignasi.

En una ciutat tan dinàmica no tardaren a sorgir les primeres iniciatives col·lectives per recuperar la ciutat i retornar el mur als ciutadans. Una d’aquestes fou la creació de l’East-Side-Gallery, impulsada per l’associació privada WUWA i la galerista Christine MacLean, “amb la intenció de conservar una part d’aquesta espectacular i dolorosa paret, com a testimoni i record del que va significar,” explica Ignasi Blanch. El projecte va conservar 1,3 quilòmetres del mur oriental (la paret més alta, d’uns 3,5 metres d’alçada i cim rodó) per cedir-lo a una selecció de més de cent artistes de tot el món residents a la ciutat. Aquests tenien llibertat per expressar “el seu sentiment cap a aquest mur de formigó que durant 28 anys havia dividit famílies, amics i una ciutat sencera.” Una superfície immaculada al qual mai ningú s’hi havia pogut apropar.

Blanch va ser escollit pels treballs que havia realitzat als tallers de la Künstlerhaus Bethanien [http://www.bethanien.de/] amb una beca de la Generalitat. El mural que va dibuixar l’estiu de 1990 es basava en aquestes litografies i reflexa, en “tons ocres de la tardor, el blanc de la neu i el fred, i en negres,” el seu “sentiment particular i l’experiència viscuda durant un període llarg i profitós” a Berlín. Altres artistes seleccionats foren Thierry Noir, Kiddy Citney o Dmitri Wrubel.
En el seu mural, Blanch parla de “l’amor que sento per la ciutat, […] pel meu país i la meva llengua, […] de l’amor als meus, als de sempre i als més recents que han entrat a la meva vida i m’han enxampat en un moment de plenitud.” Blanch també parla de la seva “transformació personal, del que vaig aprendre” a la ciutat i de la “llibertat” i “consciència: d’obrir els ulls” cap al seu futur estil de “traç lliure i solt,” de “l’amor que sento cap als grans mestres expressionistes.”

La galeria a l’aire lliure es va inaugurar el 28 de setembre de 1990 com una peça efímera la qual no es podia assegurar fins quan duraria. El mur, altre volta però ara amb un nou significat, aguantà. L’any 1996 foren restaurades algunes pintures, entre les quals la de Blanch però amb materials de baixa qualitat que donaren als rostres “una expressió més superficial” i als colors “una gamma més lluminosa però menys interessant.” L’any 2000 es restaurà de nou després de les celebracions del desè aniversari de la caiguda del Mur en ocasió de la seva declaració com a monument històric protegit. També aquell any, Blanch pintà una reproducció del mural a Roquetes, la seva població natal.
En motiu de la celebració del 20 aniversari de la caiguda del Mur el novembre de 2009, els artistes tingueren oportunitat de tornar a repintar els seus murals sobre una paret totalment restaurada.

Ignasi Blanch [www.ignasiblanch.cat] treballa actualment com a il·lustrador per diverses editorials i és professor d’il·lustració. Ha continuat pintant grans murals al llarg de la seva carrera, entre els quals destaca el projecte conjunt amb l’Associació d’Ajuda als Afectats per Cardiopaties Infantils de Catalunya “Humanitzem els hospitals”.
No ha perdut el contacte amb Berlín, ciutat que continua visitant regularment i que l’ha marcat. “Quan hi vam participar ni ho pensàvem que duraria gairebé 25 anys i que arribaria a ser un monument protegit. Es il·lusionant, sobretot a la darrera restauració: tornar a pintar a sobre tal com ho vaig fer llavors…” En el seu mural també s’hi ha acabat barrejant la política: “a cada visita trobo petits grafitis com Catalunya is not Spanien, però amb el not ratllat. Inclús he trobat insults pel fet d’haver escrit en català. Això no em molesta, em sembla curiós que actualment la meva pintura encara serveixi per expressar aquestes coses. A més també hi ha cors de gent de molts països,” encara que darrerament es veuen menys pintades perquè el monument està protegit.

El vincle amb Alemanya de l’Ignasi Blanch també es tradueix amb la col·laboració amb el Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Saarbrücken des del 2001 o les activitats que fa amb el Goethe Institut.

“Després de 22 anys, queda per sempre l’experiència viscuda a Berlín, el projecte East-Side-Gallery i la meva pintura sobre el Mur. Queda també un Berlín interior, que portem al cor els que hem viscut, crescut i après a la ciutat,” explica Blanch.
L’East-Side-Gallery és avui en dia una de les atraccions turístiques imperdibles de Berlín, present en totes les botigues de records. Milers de mirades recorren diàriament els 1,3 quilòmetres de murals entre Ostbahnhof i Oberbaumbrücke, el de l’Ignasi Blanch al mig de tots.

Panorames dignes del Kàiser

diumenge, 22/07/2012

[vimeo 46147129]
Mireu el vídeo a Vimeo en alta definició

“L’empresa de la meva vida, que jo mateix m’he marcat com a fita, és fotografiar estereoscòpicament allò més digne de veure i mostrar-ho en cicles de viatges i ciutats.” August Fuhrmann ensenyà el seu Kaiserpanorama per primer cop l’any 1880 a Breslau (actual Polònia), un aparell amb el qual veure meravelloses fotografies en color i amb profunditat gràcies a l’estereoscòpia, una tècnica que havia de fer sensació a la segona meitat del segle XIX i que actualment es torna a intentar revifar.

Els Kaiserpanorames (literalment, “panorama del Kàsiser, l’emperador”) començaren a sorgir cap a mitjan segle XIX. Els primers que es documenten als països germànics són els “Glas-Stereogramm-Salons” que Alois Polanecky obre a partir de 1866 a algunes ciutats de l’Imperi Austrohongarès. Aquests visors de les meravelles del món s’assemblen als que Fuhrmann construirà, un dels quals encara es pot trobar al Märkisches Museum de Berlín: al voltant d’una estructura rodona de fusta de noguera tallada de 3,5 metres de diàmetre i 2,4 metres d’alt hi ha 25 cadires. Davant de cada una, un visor estereoscòpic permet veure 50 fotografies amb profunditat que van rotant previ avís d’una campaneta.
El principi bàsic del Kaiserpanorama és la fotografia estereoscòpica, la qual és capaç de recrear al cervell humà la sensació de profunditat d’una escena a partir de dues imatges simultànies captades des de posicions sensiblement separades en el pla horitzontal. L’estereoscòpia, definida per Charles Wheatstone el 1838, s’aprofita de l’estereopsis, la impressió de profunditat que crea el cervell a través de l’anàlisi de les imatges sensiblement diferents que rep de cada ull (disparitat binocular). Wheatstone desenvolupà el mirall estereoscòpic, el qual després evolucionaria cap a centenars d’invents varis (conservant sempre el mateix principi de doble lent) i que, més d’un segle més tard, ha fet possible enginys que han arribat fins nosaltres com el View-Master, els llibres Magic Eye o el mateix cinema 3D que, després de no acabar d’agafar el vol als anys 50 i gràcies a les millores tècniques de les últimes dècades, ha tornat transformat en pedra filosofal d’una perduda indústria cinematogràfica.

August Fuhrmann començà el seu negoci a la dècada dels 1880 i, després de comprovar l’èxit de l’aparell a Breslau i Frankfurt del Main, es traslladà a Berlín, des d’on arribà a controlar més de 250 filials a Alemanya, Àustria i part de l’estranger per les quals rotaven més de 160.000 diapositives estereoscòpiques pintades a mà. Amb l’aparició del cinema, però, els prodigis que mostraven els Kaiserpanorames ja no semblaven tan espectaculars com les imatges en moviment i mica en mica es van anar extingint.
Fuhrmann deixà el negoci l’any 1923 i el seu aparell a Berlín deixà de girar el 1939; a Viena, però, un encara havia d’estar en funcionament fins el 1955. Actualment es pot gaudir d’un dels aparells de Fuhrmann en ple rendiment al Märkisches Museum, el museu d’història de la ciutat, el qual mostra belles imatges estereoscòpiques del Berlín del tombant de segle XX, una vila que poc té a veure amb l’actual.

 

Amb l’assessorament tècnic de M. Farré.

La força del vent

diumenge, 8/07/2012

la força del vent

Suaument s’alça la música de l’Agrupació Musical l’Emburgada del Perelló sobre la plaça de l’església de Sant Esteve. Surt el sol i il·lumina les pubilles, assegudes a un costat. Si hom tomba una mica el cap pot veure entre els teulats de Dardesheim un molí de vent. La força del vent. Un poeta americà escrigué: “Quina és la veu més antiga del món? És la veu del vent.” El cita la ministra de Ciència i Economia del Land, la doctora Birgitta Wolff, que aquest cap de setmana a cavall entre juny i juliol va acollir la delegació ebrenca a la seva visita oficial i festiva a Sachsen-Anhalt.

Dardesheim és una població pionera en la producció, ús i distribució d’energies renovables. Als seus afores, dalt un turonet, una trentena de generadors eòlics giren sens parar amb una potència de més de 60MW. Dalt les teulades de mig poble, desenes de plaques fotovoltaiques converteixen cada raig de sol en pura energia.
L’empenta del vent i l’escalfor del sol. Fa 20 anys, Heinrich Bartelt va decidir aprofitar els recursos naturals de la històricament deprimida regió del Harz, a Sachsen-Anhalt, i ara produeix, amb el seu grup empresarial que dirigeix el Parc Eòlic de Druiberg, prou energia com per a abastir a tota la regió.
El proper pas: connectar-se a les preses de Rappbodetalsperre i Wendefurth per a emmagatzemar-hi l’excedent i aprofitar-lo quan hi hagi manca de vent i sol. “Properament es podrà proveir als més de 240.000 habitants del Harz amb energies renovables,” asseguren des de RegodHarz. (De les dificultats d’emmagatzematge de les energies renovables, les possibles solucions i els projectes per a implantar-les en vaig parlar aquí.)

Són les sis i cauen algunes gotes. Les campanes repiquen al compàs de l’havanera que entona el cor Santa Llúcia, que embadaleix els vilatans de Darsdesheim.
La força del vent, l’escalfor del sol i l’empenta de la terra. Alt i llarg, Heinrich parla enèrgicament del seu projecte i explica cada detall del seu parc eòlic, de cada generació de molins, de què es conrea als prats que s’estenen a sota… S’entren amb la joia de la corona: l’Enercon E112. Fou el molí més gran del món fins el 2010 i té 125 metres d’alçada i un radi de rotor de 112 metres amb pales de 55 metres que el fan créixer fins als 180 metres d’alt, i amb una potència de 6MW. També ens parla de les seves altres innovacions: “he convertit el meu cotxe en biodièsel i ara fa olor de patates fregides.” A part, tenen una flota de mitja dotzena de cotxes elèctrics que s’alimenten, és clar, de l’energia generada a la zona. I és que el projecte retorna al poble el profit que de la seva natura n’extreu: centres d’informació i difusió de les energies renovables, espais ecològicament nets i paisatgísticament ordenats –bells– sota els generadors per anar a passejar, un amfiteatre a l’aire lliure sota les pales eòliques, suport a les entitats i iniciatives locals…
Justament de la seva iniciativa personal i de la d’en Joan Fages, director del parc eòlic del Perelló, i també de la seva llarga amistat, ha sorgit aquest projecte d’agermanament entre Dardesheim i el Perelló. Més enllà de compartir mètodes de producció energètica, els dos pobles també volien apropar les seves poblacions a través de les orquestres i les corals.

El cap de setmana passat, una delegació oficial formada per l’ajuntament i les empreses eòliques del poble català i representants de l’ICAEN i EOLICCAT, acompanyaren l’orquestra i coral perellonenques a visitar el poble alemany. La delegació oficial es reuní amb autoritats destacades del municipi i de la regió, entre elles la ministra Wulff, així com amb empresaris locals. En la trobada es destacà especialment la gran oportunitat que es brindava de crear sinergies, teixir complicitats al sector entre els territoris i, sobretot, de construir Europa des de baix. També es constatà el bon creixement de les energies renovables, que es creu que compliran amb escreix l’horitzó 2020 de la UE, i s’anomenà Dardesheim com a exemple a seguir.
La delegació catalana va posar de relleu la perillosa situació en la qual es troba actualment la indústria d’energies renovables del país degut al reial decret espanyol presentat el passat octubre. Llavors, el sector estatal en bloc va clamar contra la nova regulació que, al seu entendre, té “conseqüències de caràcter irreversible” que provocaran el retrocés de la indústria “amb deslocalitzacions, tancament de petites i mitjanes empreses i la pèrdua de 15.000 llocs de treball.” Tant els empresaris com les autoritats catalanes van insistir en demanar a Alemanya, país capdavanter a Europa en la tecnologia i implementació de les renovables, que intercedeixi per ajudar la indústria catalana.

La coral comença l’Emigrant, com subtil homenatge a tota la joventut altament preparada que està deixant el nostre país a buscar feina digna a altres països. Si no ens afanyem, a causa de males normes com les que regulen les energies renovables i que no incentiven un mercat que ja existeix, Alemanya s’emportarà tota la nostra indústria eòlica.
La força del vent, l’escalfor del sol, l’empenta de la terra i la il·lusió de la gent. No només hi va haver temps, a Dardesheim, per als formalismes. La vesprada de dissabte va convertir-se en la “millor vetllada des del 2007″ al poble, com després no es cansarien de repetir tots els vilatans, gràcies a l’energia de l’Agrupació Musical l’Emburgada i a l’expertesa dels perellonencs amb el calmant. Aquests oferiren no només un concert mentre la llum natural va permetre-ho, sinó que també acompanyaren la coral en una cantada improvisada i tancaren la nit amb una llarga xaranga que serà recordada per molt de temps al Harz.
Diumenge serví per a fer una trobada amb la banda local, així com també de les dues corals. En un concert compartit cadascuna oferí cançons tradicionals i de creació pròpia. Un cop més, van meravellar tothom quan es van unir les dues orquestres per tocar temes proposats mútuament. Malgrat la pluja que remullà una mica la tarda, molts locals es quedaren asseguts admirant-los. La nit es va tancar amb una altra xaranga i calmant improvisats que feren una més que digna competència a la programació televisiva.

La força del vent, l’escalfor del sol, l’empenta de la terra, la il·lusió de la gent i el futur de dos pobles que miren endavant amb l’esguard clar. Una trobada europea feta per i per a la gent, per compartir experiències i coneixements i, sobretot, l’estima al país que els empeny a buscar camins conciliadors amb l’entorn.

Una revetlla de Sant Joan amb els Terratombats

diumenge, 24/06/2012

la rumba a la sang

Una vintena d’estudiants alemanys de català escolten callats i tímids com els Terratombats es presenten en un bar de Kreuzberg. L’estiu ha començat també ha Berlín –i hem recuperat alguns raigs de sol i caloreta– i ho celebrem amb un concert de rumba per Sant Joan. La banda de la Catalunya interior a més ofereix una xerrada pels estudiants en la segona Stammtisch Katalanisch-Deutsch de la temporada.
El nombrós grup de l’Anoia s’ha desplaçat a la ciutat convidats pel Casal Català de Berlín, que recupera enguany la bella tradició d’una festa per celebrar el solstici oberta a catalans exiliats i alemanys curiosos. I si bé no férem foguera, aprofitàrem la curta nit per cremar totes les penes, vanitats i misèries diverses al ritme de la rumba catalana i els aires (post)primaverals dels Terratombats.

En un primer acte al bar Havana un bon nombre dels components del grup –que en són una pila: Ricard, Marc, Albert, Carles, Guillem, Pau, Oriol, Raimon, Albert i Arnau–, més el seu lletrista Joan, van presentar el grup, la seva història i la de la rumba catalana, així com la seva tècnica. Els Terratombats són un grup jove d’arrels populars i tradicionals, pel qual les pròpies festes, costums i signes de la nostra identitat tenen molt de pes. Recuperant –”humilment”, diuen– el llegat del Gato Pérez de mesclar música amb festa i a la vegada sentiment i missatge, això sí, sempre amb sentit de l’humor.
Una barreja reeixida que traspuen les seves cançons en aquest disc lleuger, cadenciós, però de bon ballar i amb lletres contundents: “deixem molt clares les nostres idees,” expliquen. Els inicis de la banda cal buscar-los en les festes populars d’Igualada –quasi com una broma–, en la ratafia –”ve a ser com el Jägermeister,” aclareixen als alemanys– o, fins i tot, en el Pare Noel, entre d’altres. A partir d’aquests elements pretenen “traslladar l’estimació a les nostres tradicions” a la musica i els hi serveixen de base per la seva música desenfadada, fidel retrat del seu caràcter com a grup i, penso, de cadascú d’ells. El disc, per cert, és un projecte exitós de la plataforma Verkami i està disponible per descàrrega gratuïta al seu web.

La xerrada s’obre a preguntes, algunes curioses i d’altres incisives: “a Terratombats sou tot nois, el món de la rumba catalana és exclusivament masculí?” Algú altre demana una classe de ball, que s’haurà de deixar per al concert, i segueix una improvisada demostració pràctica de palmes. Una altra pregunta, que mostra la curiositat dels alemanys per aquesta comunitat tan particular que som els catalans: “us heu plantejat escriure en castellà?” Els Terratombats ho tenen clar: “no hi ha millor manera de transmetre un missatge que en la teva llengua.”

Dissabte al vespre els retrobem al club Franz de Prenzlauer Berg. El concert és especial per a ells: toquen per primer cop a l’estranger. I per a nosaltres: tenir l’oportunitat de celebrar la revetlla de la nostra festa popular nacional tan ben acompanyats és un goig!
En una actuació de prop de dues hores de durada, els Terratombats van fer ballar sense parar un públic majoritàriament català. El seu és un directe amb molt de ritme, de cançons encadenades que no deixen reposar els peus i que convida a les mans a fer palmes. Encara que nombrosos, el grup és proper i divertit. Acabar el concert amb cant de garrotins, tot i que arriscat per ser en un país on es deixa poc espai a la improvisació, va ser un gran encert que va animar a molta gent a pujar a l’escenari, fins i tot atrevint-se a cantar en alemany i castellà.

El públic va quedar satisfet encara que baldat. Però la revetlla de Sant Joan, evidentment, encara havia de continuar fins que despuntés el sol –a Berlín, cap a les quatre del matí!

Cinema, a la fresca

dissabte, 16/06/2012

Foto de Piffl Medien

A finals de maig i, des que els primers dies de calor van fer presència a Berlín, els múltiples cinemes a l’aire lliure de la ciutat van obrir les portes amb un programa que sempre és interessant, ja sigui per descobrir novetats alemanyes, recuperar les millors pel·lícules d’aquest i l’any passat, o passar l’estona amb els amics.
I si bé aquesta és una de les moltes activitats que a l’estiu animen la vida nocturna a l’aire lliure de la ciutat, aquest any, però, estem de pega. El temps no està acompanyant gens i, tot i que potser no arriba a ploure i les sessions continuen, fa una fresca que no convida gens a anar-hi.

Els escenaris que acullen els cinemes són variats i ben acollidors: els parcs de Friedrichshain o Hasenheide, un pati interior a Kreuzberg o a la Kulturfabrik de Moabit. Les pel·lícules es projecten generalment en 35mm però, lamentablement, doblades (excepte, per exemple, a Freiluftkino Kreuzberg, on són en versió original amb subtítols en alemany o angles segons s’escaigui). Evidentment cal esperar a que sigui ben fosc per a que comenci el film, així que, com que Berlín és molt al nord, els films no comencen fins gairebé les deu de la nit.

Si us decidiu a anar-hi, a més de l’abric adequat, penseu a portar-hi alguna manteta i coixí, pica-pica i beguda per acompanyar. Els preus es mouen al voltant dels 6,5€ (Moabit és gratuït) i el programa s’allarga fins principis de setembre.

Un chien allemand

divendres, 11/05/2012

bigoti

Guapa i elegant, l’Anna es mou amb gràcia per l’escenari al ritme dels seus chiens, solemnes i mudats per a l’ocasió. Es nota que els escenaris són el seu ambient, l’espai ideal per la seva música que aquí dalt es converteix en tot un espectacle de gestos, complicitats i somriures. Tant és a Catalunya com a Alemanya, Anna Roig i L’ombre de ton chien agraden arreu, es posen el públic a la butxaca i converteixen el concert en un record dolç.

La banda del Penedès ha passat per Berlín en el marc de la seva gira per alguns lectorats de català d’Alemanya que els ha portat a fer concerts i trobades amb les comunitats “catalanoaprenents”, com els bateja en Carles, de Saarbrücken, Bochum, Colònia, Frankfurt, Tübingen, Berlín i Leipzig. Ja és el quart any que es porta a terme aquesta iniciativa, organitzada amb èxit per les lectores i lectors de català, amb el suport de l’Institut Ramon Llull, i que en altres ocasions han portat també a Litus, al Pau Albajos o, l’any passat, als Amics de les Arts.Es tracta, tal com diu Betlem Borrull, d’oferir la música com a porta d’entrada a la cultura catalana per apropar els alemanys a la nostra llengua. La lectora de català a la Humboldt-Universität introdueix el seminari a la universitat berlinesa, preparat en col·laboració amb Montserrat Domingo, lectora a la Freie Universität, i posa en context la situació de la música catalana. Els alumnes de Berlín i dels altres lectorats on el grup ha anat han traduït algunes cançons, així com fragments del llibre de l’Anna com a treball de les lliçons i s’han preparat alguns textos com la presentació del grup per part d’estudiants de la FU.

Una música internacional i propera
En aquest format obert i participatiu banda i alumnes es fan preguntes i intercanvien opinions que s’enllacen amb cançons en acústic. Una estudiant ressalta el punt de vista “especial” i positiu de la música de l’Anna i els chiens, d’altres la proximitat en el concert i la xerrada, l’originalitat de l’espectacle i l’atmosfera familiar que crea, l’aire de “família catalana.” El grup encara està impressionat de tantes emocions viscudes com el concert al bar Feinstaub de Frankfurt, on, tot i acabar-se de polir a última hora, “van crear sensació, sobretot les expressions de l’Anna, i tothom va anar a felicitar-la en acabar el concert. Es van esgotar els CDs!,” explica la Montserrat Ruiz, lectora a la Goethe-Universität. O el concert conjunt amb Schlagseite i Folk Inn de Colònia amb prop de 200 assistents. O les bones crítiques del Schäwisches Tagblatt: “la resta de problemes de comunicació els va solucionar l’Anna amb el seu encant.” I també de l’exitós concert que van oferir dimarts i que era molt representatiu: “Berlín és la primera capital on hem tocat, a part de Barcelona,” diu en Ricard.
Però un dels temes que es comenta cada any és la projecció i normalitat de la mostra música: “la música catalana està en un bon moment, és molt internacional i propera,” diu Heiko. La lectora de Colònia, Elisabet Capdevila, explicava que als alumnes “els va sorprendre gratament la barreja de francès i català, a banda de les melodies ‘afrancesades’, un estil únic a què no estaven acostumats,” i “fins i tot van fer suggeriments al grup perquè actuessin a França i amb l’ham del francès, donessin a conèixer el català.”
Aquesta bona rebuda contrasta amb els prejudicis que sembla haver tingut la nostra música però que ara comença a perdre: “està bé que anem despertant aquesta consciència sobre quina llengua tenim al cap en el nostre dia a dia i amb la qual ens expressem amb més facilitat, que ens adonem que podem arribar més a la gent més propera,” diu l’Anna en una entrevista posterior. “I ara hem descobert que podem arribar a gent que no és del nostre entorn també amb aquesta llengua.” De totes formes, sembla que aquesta vergonya lingüística-musical no era un mal exclusivament nostre: “[parlant amb els alumnes] vam trobar certes similituds en aquest aspecte, i mira que Alemanya és gran i que es parla alemany a tot arreu! No és com nosaltres que som un territori més petit.”

La situació lingüística de Catalunya ens sobta, tan a alemanys com a catalans: a casa hi ha gent que encara no parlen el català després d’haver-hi viscut un llarg temps i a Alemanya la gent l’estudia amb total normalitat, comenta el grup. També a Alemanya s’aprecia l’ús de la seva llengua per part dels visitants. L’Anna ho compren: “a mi m’agrada molt també, suposo que com a molts catalans quan anem fora, aprendre quatre paraules, em sento amb el deure de fer-ho. Igual que quan vénen i aprenen quatre paraules –que tampoc són tan difícils!– i se’t posen a la butxaca. Que se’t posin a la butxaca és una cosa molt sana.” I ella se’ls ha posat, l’Anna ha fet un encertat treball amb l’idioma per no limitar-se a dir només ‘bona nit’ (guten abend) i ‘gràcies’ (danke) sinó per donar una continuïtat durant tot el concert i integrar els qui no entenien el català. Ho ha fet, diu, “pel meu propi plaer de la il·lusió d’aprendre ‘bigoti vermell’ (roter Schnäuzer) o poder dir ‘petons entre camions’ (Küssen zwischen LKW).” Per a ella formava part de l’espectacle: “els primers dies els hi preguntava: el públic és davant també perquè hi hagi un feedback. […] ‘jo us cantaré les meves cançons i sé que potser no m’entendreu però vosaltres em podeu ensenyar coses a mi també’, és un intercanvi. I en aquest sentit ha estat molt, molt interessant.”
En contra de la sentència merkeliana que certificava la mort del multikulti, ella ho té clar: “si tots anéssim amb ganes d’aprendre pel món, crec que seríem –ara semblo el Guardiola!– invencibles! […] Hi ha una riquesa que no ens l’acabaríem… compartim més coses i així ens farem grans! I la cultura és una bona manera d’arribar-hi, a tot això.” A Berlín, i en deixa constància aquest bloc, estem gaudint cada vegada més de donar a conèixer la nostra cultura.

A la xerrada els alumnes també van llegir, en un català polit i bell, textos que han escrit al voltant de les cançons. Com la trista historia de l’Anna i el Jesús a París fet per la Vanja, la Fiona i la Susann, la notícia de l’arrest de Trini Sánchez Mata de Catarina o el voluptuós afer que una professora i el seu alumne tenen entre camions de la Josi i l’Anna. El grup se les escolta divertits i ufanosos, admirats. És bonic de sentir parlar la teva llengua amb aquest respecte i cura; també és d’agrair que el català del grup no sigui el camacu barceloní al que ens tenen acostumats tantes bandes catalanes.

Deures pendents: sortir a l’estranger
Després d’haver publicat des del 2009 dos discos, amb les seves respectives gires i promocions, l’estada a Alemanya tanca simbòlicament un cicle. El nou podria incloure més concerts a l’estranger. L’experiència, si més no, “dóna una certa esperança perquè sempre hem tingut el pensament que Catalunya és petit i se t’acaba aviat, ” diu l’Anna, que està contenta de comprovar que poden “anar a altres llocs, que no està renyit amb el fet que cantem en català.” Clara Terricabras, lectora a Tübingen, ressalta que “va estar molt bé el fet que es posessin a vendre ells mateixos els CD i xapes del grup,” els va fer molt més propers i va demostrar gran interès de la gent. Des de l’escenari el grup també ho notava: “tenies la seguretat o la inseguretat de saber si t’estaven seguint o no t’estaven seguint i hi havia més fluïdesa a nivell de comunicació,” explica l’Anna, que està segura que els assistents “han viatjat a través de les emocions que els hi hem proposat, a la seva manera però han viatjat i han entès algunes coses.” I això “és molt maco, molt.”

Omplir-se
L’Anna i els seus chiens, en Carles Sanz i en Carles Munts, en Magí i en Ricard, es mostren molt agraïts per la rebuda i l’atenció dels lectorats, els alumnes, el públic i els que han col·laborat per fer possible la gira, especialment la delegada de l’Institut Ramon Llull.
‘Experiència’ és una paraula que repeteixen constantment i convençuts. “En aquesta gira hi ha hagut un fort component d’aquest tipus: hi ha hagut el sentir-se esperat, el sentir-se molt ben acollit, molt ben acompanyat, sentir que era una mica una aventura –que hi havia coses que fins l’últim moment no sabíem, horaris…– però que aquest dubte era compartit i era fet des del carinyo i amb ganes que sortís bé.” “Una experiència molt bonica humanament.”

“Ha estat una setmana d’omplir el cor de bones experiències i persones, històries, sensacions… tot això dóna molta energia per continuar un  projecte, per renovar-lo, per investigar com pots anar cap altres llocs i comunicar-te amb altra gent amb qui no comptaves.”

 

Podeu veure a Flickr una galeria d’imatges creixent del pas per Berlín de l’Anna Roig i L’ombre de ton chien.