Arxiu de la categoria ‘Cultura’

“Molts europeus no acceptarien la situació de Catalunya.” Entrevista a Toni Strubell

divendres, 27/04/2012

Toni Strubell presenta "What Catalans Want"

Toni Strubell parla en un català pausat i reflexionat, l’envolta un aire de saviesa senzilla i serena. Desgrana un per un tots els greuges que els catalans patim –i aguantem– i que han portat la nostra societat a un punt “d’explosió de la ‘desafecció’”, diu usant paraules d’un ex-president gens sospitós d’independentisme. Escriptor, professor, membre de la Comissió de la Dignitat i diputat al Parlament de Catalunya per Solidaritat Catalana, “un puntal de la defensa de la identitat, l’economia i l’Estat propi,” tal com el definí el Casal Català de Berlín, entitat organitzadora de l’acte.
Strubell ha vingut a Alemanya a presentar el seu últim llibre, What Catalans Want, un recull d’entrevistes a diverses personalitats del món civil, cultural, econòmic i polític català publicat en anglès per l’editora nord-americana Liz Castro per explicar al món la voluntat d’un poble.

Les reminiscències de la iniciativa del seu avi ressonen encara a la memòria col·lectiva. Josep Trueta, cirurgià destacat al servei del país que s’hagué d’exiliar a Londres després de la guerra de 1936-1939, intentà fer veure als aliats la necessitat d’intervenir en una Espanya feixista per defensar l’esperit dels catalans.
Toni Strubell nasqué a Oxford (Anglaterra) on passà gran part de la seva joventut. Després també visqué vint anys al País Basc, on exercí de professor al departament de turisme. “Ara no feu càlculs de la meva edat, sigueu condescendents!,” ens demana. La vida fora del seu país, però, l’ha portat a veure la necessitat d’explicar i internacionalitzar la causa dels catalans. Una causa justa, diu, “molts europeus no acceptarien la situació de Catalunya.”

 

El seu avi va escriure un compendi de la història de Catalunya per fer entendre al món la voluntat del poble català, el seu llibre és una actualització centrada en el moment actual?
Penso que no puc obviar de cap de les maneres el fet que el meu avi l’any 1946 fes un llibre per explicar Catalunya als polítics britànics just després de la Segona Guerra Mundial, quan els aliats van abandonar tota una sèrie de causes perdudes i no van ajudar a foragitar la dictadura franquista. Evidentment que el llibre del meu avi va ser un estímul però, així com el seu llibre es basava en personatges i explica l’esperit de Catalunya a través de personatges al llarg de la història, jo explico aquest esperit o realitat a partir de personatges vivents. Sí que és un recurs però per a una altra època.

Parlant de l’època actual, és ara més que mai un moment decisiu per donar a conèixer al món la voluntat del poble català?
Jo crec que és un moment decisiu per explicar coses molt importants que estan passant a Catalunya. Penso que l’any 2007 va ser extraordinàriament fèrtil a l’hora de trobar dinàmiques que s’han produït dins la societat catalana. És necessari explicar el que està passant a través dels catalans actuals de cara al món, sobretot el daltabaix de l’Estatut. És important de fer veure la manera i el moment en què l’Estat pren la decisió de donar el cop final al model d’Estat de les autonomies. L’Estat diu prou –moltes vegades afirmem que els catalans diem prou, hi ha fins i tot aquesta campanya que es diu “Diem prou”. Realment els que han dit prou són els espanyols i els catalans, que som un poble reactiu, en prenem nota i reaccionem.

Hi ha un corrent de catalans que té una certa tendència a ser molt negatiu i catastrofista. En aquest sentit, en el pròleg Colm Tóibín fa un repàs d’identitats, com les cultures índies d’Amèrica, i de llengües, com el gal·lès o l’irlandès, perdudes. Té la sensació que la llengua i la identitat catalanes estan en perill de desaparèixer?
No ho diria en aquests termes dramàtics perquè del que es tracta, en tot cas, és de reconstruir l’autoestima. I si parlem de desaparició i de reconstrucció de l’autoestima en una mateixa frase la confusió serà molt gran. Penso que en els últims temps s’ha plantejat una batalla final, per exemple, en el tema de la immersió lingüística.
Nosaltres som un país d’immigració, un país al qual s’impedeix de fer el que es fa a tots els països d’Europa que és tenir un idioma bàsic i vehicular de l’educació. Que Espanya pretengui que això no es dugui a terme amb les sentències del Tribunal Suprem desemboca en una situació en la qual es planteja un litigi legal que pot tenir moltes lectures i derives. Qui acabi guanyant serà el que s’imposarà.
L’altra alternativa és la que proposo jo i molta gent en el llibre (però no tota: no és un llibre independentista, és un llibre que recull moltes opinions): si aconseguim posar Catalunya en la via de la consecució d’un Estat propi es podran reconduir, per exemple, els temes de la llengua o l’economia. […] Catalunya té el 30% del deute de totes les autonomies i si tenim en compte que en els últims pressupostos del PP la retallada a Catalunya ha estat d’un 44,9% –en el cas de les comarques de Girona: d’un 56%, l’únic territori de tot Europa que ha tingut una rebaixada del seu pressupost de més de la meitat d’un any a un altre– això és gravíssim. En els últims temps s’ha plantejat la situació de la política, la cultura i l’economia catalanes en els seus termes més desencarnats: s’ha plantejat una batalla per la supervivència.

Vostè ha anomenat la via de l’Estat propi. Quina importància té convèncer als alemanys d’aquesta voluntat dels catalans?
És de vital importància que els alemanys entenguin que els catalans es veuen en una situació extrema. Tinguem en compte comparativament la situació de Catalunya i la de Baviera, les dues regions, Estats federals o Länder més desenvolupats: Baviera està pagant, en termes de solidaritat interregional, uns 3.660 milions d’euros mentre que Catalunya està pagant pels volts d’uns 16.500M€. És a dir, rotundament, unes cinc vegades més en termes absoluts. En termes comparatius Baviera està pagant fins a un 4% del PIB, i a més a més porta als tribunals l’Estat per a rebaixar a un 2,5%, i nosaltres estem pagant entre un 8,5 i un 9%. I no hi ha cap procés en el qual el govern català s’ho plantegi com una qüestió de supervivència i de necessitat de trencament, no fa un cop sobre la taula com caldria per intentar salvar l’economia catalana tal com l’hem entesa fins avui.

L’independentisme racional és més fàcil d’entendre a Europa que l’independentisme emocional?
Potser sí. Tot i que posant una mica d’emoció a les coses, també les ajuda a entendre. Una emoció serena també fa entendre moltes coses. Han de poder veure que no som ni nazis ni pesseters ni romàntics. Som europeus que volem equitat i justícia. Volem ser europeus normals i no europeus castigats, obviats i estigmatitzats.

Hi ha alternatives polítiques a Europa per aconseguir la mateixa sobirania sense canviar la composició interna de la Unió?
Europa estic convençut que acceptarà la independència de Catalunya. Si per no “canviar la composició interna de la Unió” s’entén que no s’acceptin els Estats escocès, català, flamenc i basc, per exemple, malament anirem. Si ja són part de la UE. Si ja en tenen agafades totes les coordinades. I saben que el seu potencial econòmic serà superior amb l’Estat propi. Tothom hi sortirà guanyant.

I en la situació actual, quines són les mesures que al seu entendre el govern hauria de prendre per a fer entendre la necessitat d’un Estat propi?
Totalment les contraries que està fent el govern actual. Això és una opinió meva, no necessàriament dels meus entrevistats. Catalunya ha rebaixat en vora d’un 40% el seu pressupost en relacions i projeccions internacionals. Això es un suïcidi absolut. Tinguem en compte que, per exemple, algunes comunitats autònomes com el País Basc fins i tot l’han augmentat. En aquests moments Convergència i Unió ha posat el futur polític immediat en mans del PP en uns acords que porten al tancament de delegacions que estan fent una labor molt important a diversos països del món: de moment tenim notícia que la de Buenos Aires tancarà i, tenint en compte el que acaba de passar amb Repsol a l’Argentina, un comprèn la importància que tenen aquests tipus de relacions, que podrien haver intervingut en un afer en el qual hi ha molt diner català pel mig. En canvi Catalunya no té cap tipus d’instrument, de portaveu, de possibilitat d’expressar-se.
Això també té un aspecte cultural, aquesta retallada en la projecció de la cultura catalana, que porta a tancar en els últims temps dos de les tres principals institucions de projecció de la cultura a l’exterior com són el Catalan Center de Nova York i l’Observatori Català de la Universitat de Stanford. Aquests, juntament amb l’Observatori Català de la London School Of Economics, es consideraven les principals eines per projectar Catalunya internacionalment.

Des del Parlament com es pot internacionalitzar la causa catalana?
Lamentablement la resposta que t’haig de fer avui és possiblement una mica diferent de la que t’hagués fet fa un any quan escrivia el llibre. Penso que la labor que s’ha de fer al Parlament és intentar portar CiU una altra vegada cap al terreny del seny i intentar fer-los veure que el mercat no ho és tot, que tenim entre mans una molt delicada cultura, una molt delicada situació econòmica i llençar-nos en mans del PP no ens portarà als resultats que el país necessita.

Veient el procés de recuperació de la memòria que ha fet i encara continua fent Alemanya amb el seu propi passat, què creu que n’hem d’aprendre o quines conclusions en podem treure els catalans?
Jo penso que totes. Penso que la societat alemanya que ha estat capaç d’enfrontar-se d’una manera molt valenta amb el seu passat i vol fer absolutament net i aprendre les grans lliçons d’aquest passat. La qual cosa porta, per exemple, a una societat en la qual es considera contrari al dret penal fer apologia del nazisme i del racisme.

En què creu que es traduirà el “retorn” que el seu avi pronosticava per Catalunya quan tancava l’escrit The Spirit of Catalonia amb aquestes paraules: “Once again, in the near future, Catalonia will return, peacefully and anxious to be a good neighbour, if she too is shown good neighbourliness; rough, distracted, and a source of permanent trouble, if she is tortured”?[1]
Bona pregunta. Quan el meu avi va marxar de Catalunya, li va demanar un periodista anglès perquè havia marxat. “He marxat perquè no suportaria de veure morir la llibertat de Catalunya.” A Catalunya encara no ha nascut de nou la llibertat. I estic segur que ell pensaria igual.

 


[1] “Un altre cop, en un futur proper, Catalunya retornarà, pacífica i ansiosa per ser una bona veïna, si a ella també se li mostra bon veïnatge; brusca, trastornada i una font de problemes permanents si és torturada”. (Trad. de l’autor.) TRUETA, Josep, The Spirit of Catalonia. London: 1946 (PDF reproduction by VilaWeb, Barcelona: 2005). P. 168.

De llibres i roses a Berlín

dijous, 26/04/2012

Sant Jordi 2012 a Berlín

Tot just hem deixat enrere el Sant Jordi 2012 i ja sembla llunyà el passat dimecres, quan començàvem una setmana d’actes que havia de culminar en un 23 d’abril primaveral i assolellat. Si bé és cert que vivint a fora es troba a faltar la gentada al carrer passejant entre parades acolorides de llibres i roses, i la joia de regalar-ne algun als més estimats, enguany els berlinesos hem tingut un Sant Jordi de luxe – que jo, personalment, he viscut intensament com feia anys que no el vivia!

"corre ausente por las ramas"

La Maria Coma va donar el toc d’inici amb una triple aposta de concerts, un dels quals dins els actes oficials de l’Institut Ramon Llull. I, en contra dels temors que alguns tenien, la pianista i cantant va omplir els tres dies. Si bé és cert que una gran part del públic eren catalans, també hi va haver molts locals anhelosos de deixar-se encisar per les seves melodies. Especialment al tercer concert, a la sala b-flat, l’audiència fou majoritàriament alemanya.
Divendres 20 la Frühling Stammtisch va reunir al voltant d’una llarga taula una vintena de joves per fer un intercanvi lingüístic entre alemanys i catalans. Montse Domingo, lectora de català a la Freie Universität, ho valora positivament perquè encara que hi havia una majoria de catalans, degut a al dificultat d’arribar als interessats alemanys, fins i tot un estudiant de lingüística berlinès hi féu presència buscant informació per a un projecte. La següent edició serà a finals de juny, una Sommer Stammtisch.

"What Catalans Want" de Toni Strubell

El dia fort va ser dissabte: el Casal Català de Berlín plantà una paradeta de llibres i roses a Charlottenburg, davant la Literaturhaus, on més tard l’escriptor i diputat Toni Strubell presentà el seu últim llibre escrit en anglès “What Catalans Want“. Malgrat que la conferència va ser molt interessant i seguida amb molta expectació per molts catalans, és cert que, igual que el llibre, hauria sigut millor acompanyar-la, com a mínim, d’una altra en anglès de cara a donar a conèixer la situació i demandes de Catalunya a alemanys. Strubell es mostrà satisfet també per la visita del grup Dones de Breda, amb el qual el diputat havia treballat anteriorment. Tancà la diada el darrer concert de Maria Coma, que a la vegada obria els actes del Llull.
Els actes oficials van continuar amb un concorregut concert diumenge al vespre, també a la sala b-flat, del prestigiós trio Benavent-Di Geraldo-Pardo. L’actuació es va fer en col·laboració amb el Instituto Cervantes dins el programa “Sketches of Spain”.

noch ein bier und vier manel bitte

Per Sant Jordi es van poder trobar també llibres i roses a la parada de la llibreria hispànica La Rayuela, on molts catalans es van apropar a comprar les principals novetats o aconseguir una rosa. A la tarda, van anar-hi alguns infants que van escoltar la llegenda del Cavaller i van fer una rosa de paper.
La paradeta es traslladà després a la sala Lido, on hi havia el plat fort de la diada berlinesa: els Manel.
La banda catalana va omplir a vessar la famosa sala de Kreuzberg i va fer gaudir durant quasi dues hores la gran quantitat de catalans –i alguns alemanys també– que els acompanyaren en totes i cada una de les cançons. Un mes després que el grup tanqués la gira al nostre país, molts van estar molt contents de tornar-los a veure en directe. El concert, però, va anar poc més enllà de la plasmació d’una selecció de cançons dels dos àlbums a l’escenari, sense desenvolupar gaire més el joc rítmic entre elles o variar-les gaire. A part es va abusar de la boira artificial que, sumat a uns llums massa saturats, pràcticament no deixaven veure’ls al principi del concert. El públic no català va agrair, això sí, que s’adrecessin a l’audiència en anglès.
El concert va ser, per cert, destacat com a Tagestip al web del patronat de turisme de Berlín, una ciutat amb milers d’esdeveniments cada dia i on separar el gra de la palla és complicat.

 

Tot just hem deixat enrere el Sant Jordi 2012 i ja encarem l’estiu. L’agenda catalana a la capital d’Alemanya llueix plena d’actes amb, entre d’altres, el concert d’Anna Roig i l’ombre de ton chien, com a final de gira pels principals lectorats de català del país, aquest maig o les celebracions de Sant Joan, que culminaran amb una actuació dels Terratombats per la nostra festa popular.
Vull recordar que si la cultura catalana té tanta presència a Berlín és gràcies a la iniciativa, temps i esforç que moltes persones dediquen per donar a conèixer el nostre país ja sigui des d’un càrrec públic, mediàtic, associatiu o, encara més, simplement a títol personal. En aquests temps de pressupostos i salaris decreixents no ens minvarà pas l’empenta!

 

Podreu anar veient més fotografies dels actes a mida que es vagin penjant a Flickr.
Gràcies a tota la gent que va compartir la informació dels actes de Sant Jordi 2012 a Berlín!

Sant Jordi: Berlin wird Katalanisch!

dilluns, 16/04/2012

– auf Deutsch unten –

Per Sant Jordi, Berlín serà català! Amb un programa d’actes, concerts, recitals i presentacions que s’allarguen gairebé una setmana, la capital alemanya esdevindrà més catalana, literària i enamoradissa que mai. Fidel al principi eminentment cívic i cultural de la festa, en la llarga oferta d’actes que se celebraran a la capital alemanya des d’aquest dimecres i fins dilluns vinent –el mateix dia de Sant Jordi– té gran protagonisme la iniciativa associativa i personal. Però no oblidem, és clar, el recolzament amb el qual les administracions catalanes, especialment la delegada de l’Institut Ramon Llull a Berlín, fan possible que, un cop més, tinguem un Sant Jordi de gala –encara que siguem lluny de casa!

Detallo el programa per als catalans residents a Berlín, els que ens visiteu aquests dies o els qui hi tingueu coneguts. Si en teniu oportunitat, no us en perdeu res!

Dimecres 18 Maria Coma fa el primer dels tres concerts que oferirà a la ciutat aquests dies. Interpretarà les cançons del seu últim disc Magnòlia, conjuntament amb alguns temes de Linòleum, a la sala bauer&ewald a les 20h (Lenaustr. 20, 12047 Neukölln).

Dijous 19 torna a tocar Maria Coma en un enigmàtic local de Weserstr. 58, també a Neukölln.

Divendres 20 tindrà lloc una Stammtisch Català–Alemany, que ve a ser com una tertúlia. Aquesta no té, però, “cap moderador i és només una excusa per trobar-se, xerrar i prendre alguna cosa plegats” tot practicant alemany (o català). A partir de les 19h a la cocteleria Havanna (Waldemarstraße 119, 10997 Kreuzberg).

Per dissabte 21 el Casal Català de Berlín ha organitzat una diada literària i reivindicativa que comptarà, com no podria ser d’altra manera, amb una parada de roses i llibres on la poetessa Alba Monart firmarà exemplars de Retalls de joventut. La paradeta estarà de 11h a 17h30 a Fasanenstraße 23 (10719 Charlottenburg), i Monart signarà a partir de les 14h.
A les 18h l’autor i polític Toni Strubell presentarà el seu llibre What Catalans Want, en el qual explica la situació actual de Catalunya a través d’entrevistes a prestigiosos conciutadans. (L’aforament és limitat.)
Al vespre, a partir de les 19h30 se celebraran els 6ens Jocs Florals en català organitzats pel Casal.

Tancarà el dissabte l’últim concert de Maria Coma, emmarcat dins els actes oficials de l’Institut Ramon Llull, aquest cop a la prestigiosa sala B-Flat (Rosenthaler Str. 13, 10119 Mitte) a les 20h30.

Diumenge 22 serà el trio de flamenc i jazz-fusió Benavent-Di Geraldo-Pardo qui toqui, també a la sala B-Flat i dins els actes del Llull.

Dilluns 23, Sant Jordi, la llibreria hispànica La Rayuela (Bürknerstrasse 5, 12047 Neukölln) oferirà una rosa de regal amb cada compra.

I com a gran final de festa l’Institut Ramon Llull ha convidat els Manel a tocar a la sala Lido en el seu únic concert a Alemanya després d’haver tancat amb gran èxit la gira del seu segon disc.

Si aquest Sant Jordi sou a Berlín, participeu als actes que els catalans hem organitzat!

 

El fantàstic cartell és de DreiBlau.

 

Sant Jordi: Berlin wird Katalanisch!

Sant Jordi (Heiliger Georg am 23. April) ist der katalanische Patron der Liebhaber und der Bücher. Nach der Heiligenlegende des Georg, in die der Heiliger eine Prinzessin aus einem bösem Drachen rettete und ihr eine von der Blut des Ungeheuers geblühte rote Rose schenkte, haben die Katalanen seit lange das Tag der Liebe gefeiert. Mitte 30er Jahre wurde am selben Tag von den Buchhändler das Tag des Buches eingeführt, denn die berühmten Autoren William Shakespeare und Miguel de Cervantes sollen am diesen Datum gestorben sein.
Jedes Jahr tauchen viele Bücher– und Rosenstanden auf die Straße auf, wo die Menschen entlang laufen, gucken und kaufen. Traditionell schenkt der Mann der Frau eine Rose und die Frau dem Mann ein Buch. Das lässt sich aber im Laufe der Zeit verändern und heutzutage sowohl Frauen als auch Männern schenken und bekommen Bücher und Rosen. Da ein wichtiges, bürgerlich und kulturell Tag ist (aber kein Feiertag), finden im Sant Jordi viele Veranstaltungen statt: amtlicher Empfänge, Bücherunterschriften von den Autoren, Konzerten… Auch im Ausland treffen sich die Katalanen, um das Tag zu feiern, und in Berlin, wie seit lange vorkommt, haben wir auch dieses Jahr eine Menge Veranstaltungen, Konzerte und Präsentationen vorbereitet, die die Stadt mehr katalanische, literarische und verliebte machen werden: Im Sant Jordi wird Berlin katalanisch!

Im Folgenden könnt ihr das Programm diese „kulturelle Woche“ finden:

Am Mittwoch 18. spielt Maria Coma das erste von drei Konzerten, die die minimalistische klassische Pianistin in Berlin hat, um die Lieder ihrer neuen Album Magnòlia vorzustellen. Um 20 Uhr in bauer&ewald (Lenaustr. 20, 12047 Neukölln).

Maria Coma spielt wieder am Donnerstag 19. in die Wesertstr. 58, auch in Neukölln.

Eine Stammtisch Katalanisch–Deutsch findet am Freitag 20. ab 19 Uhr im Havanna Coktail Bar (Waldemarstraße 119, 10997 Kreuzberg). Wer Katalanisch (oder Deutsch) lernen möchte kann dort eine spannende Zeit verbringen.

Am Samstag 21. hat der Katalanische Salon viele Events vorbereitet: auf die Fasanenstraße 23 (10719 Charlottenburg) wird einen Stand gestellt, wo man katalanischen Bücher und Rosen kaufen kann. Die Dichterin Alba Monart wird dort Bücher ihrer unterschreiben ab 14 Uhr. Um 18 Uhr präsentiert der katalanische Autor und Politik Toni Strubell sein Buch: What Catalans Want. In dem Buch wird die aktuelle Lage Katalonien und ihre Zukunftswillen durch Interviewen mit berühmten Mitbürger beigebracht. Danach findet zum sechsten Mal der Jocs Florals (Literarische Wettbewerb) statt.

Und noch immer am Samstag spielt Maria Coma zum letzten Mal, jetzt ist das Konzert von dem Institut Ramon Llull um 20h30 im B-Flat (Rosenthaler Str. 13, 10119 Mitte) organisiert.

Am Sontag 22. ist das Trio Flamenco-Fusion-Jazz Benavent-Di Geraldo-Pardo, das auch in B-Flat spielt.

Am Montag 23. ist Sant Jordi. Während des Tages wird die hispanische Bücherei La Rayuela (Bürknerstrasse 5, 12047 Neukölln) eine Rose mit jedem Buch schenken.
Und als große Ende hat das Institut Ramon Llull die indie-pop-folk Bande Manel eingeladen, die in Lido sein einziges Konzert in Deutschland machen wird.

Begleitet ihr uns und feiert Sant Jordi à la catalana!

 

Der wunderschönes Plakat ist von DreiBlau.

Passeig de Pasqua

dilluns, 9/04/2012

[youtube LPw5B-ag09A]

Vom Eise befreit sind Strom und Bäche
Durch des Frühlings holden, belebenden Blick,
Im Tale grünet Hoffnungsglück;
Der alte Winter, in seiner Schwäche,
Zog sich in rauhe Berge zurück.
Von dort her sendet er, fliehend, nur
Ohnmächtige Schauer körnigen Eises
In Streifen über die grünende Flur.

Aber die Sonne duldet kein Weißes,
Überall regt sich Bildung und Streben,
Alles will sie mit Farben beleben;
Doch an Blumen fehlts im Revier,
Sie nimmt geputzte Menschen dafür.

Kehre dich um, von diesen Höhen
Nach der Stadt zurück zu sehen!
Aus dem hohlen finstern Tor
Dringt ein buntes Gewimmel hervor.

Jeder sonnt sich heute so gern.
Sie feiern die Auferstehung des Herrn,
Denn sie sind selber auferstanden:
Aus niedriger Häuser dumpfen Gemächern,
Aus Handwerks- und Gewerbesbanden,
Aus dem Druck von Giebeln und Dächern,
Aus der Straßen quetschender Enge,
Aus der Kirchen ehrwürdiger Nacht,
Sind sie alle ans Licht gebracht.

Sieh nur, sieh! wie behend sich die Menge
Durch die Gärten und Felder zerschlägt,
Wie der Fluß in Breit und Länge
So manchen lustigen Nachen bewegt,
Und, bis zum Sinken überladen,
Entfernt sich dieser letzte Kahn.

Selbst von des Berges fernen Pfaden
Blinken uns farbige Kleider an.
Ich höre schon des Dorfs Getümmel,
Hier ist des Volkes wahrer Himmel,
Zufrieden jauchzet groß und klein:
Hier bin ich Mensch, hier darf ichs sein.

El toc de vida de la primavera
ja desglaça el torrent i els xaragalls;
hi ha esperances joioses en el verd de les valls.

El vell hivern fugí; s’ha redossat
aspra muntanya endins, i només resta
dels seus temperis migrat
solatge blanc que, a ratlles, empolsina la gespa.

El sol, cansat del color blanc, escampa
damunt formes naixents la toia dels colors,
i, a falla de les flors, les messes llampa
amb els grapats de gent endiumenjada.

Mira allà baix. Pel trau fosc del portal
s’empeny ençà la gran gentada,
s’escampa, puja, vol el sol.

Celebren la Resurrecció.
Ells també ressusciten, delerosos,
del baf de les cofurnes, des oiosos
lligams dels seus oficis, de l’estretor del call,
del sostre aclofador, de la nit pietosa
de les esglésies… Volen llum.

En devessall –mira-te’ls– glatidora s’esbocina
la munió pels camps i pels jardins,
i s’esvalota el riu d’alegres barques, fins
a cuidar enfonsar-se de plenes.

Allà on fina la mirada, verolen els colors
dels vestits, cims amunt. Ja sento les remors
del llogarret. Aquí és el paradís
del poble. Grans i xics criden sa joia.
Aquí em conec un home, i me’n tinc per feliç.

 

Der Osterspaziergang – Passeig de Pasqua, de Johann Wolfgang von Goethe a Faust, llibre primer. Versió catalana de Josep Lleonart.
Teatralització de la Deutsches Schauspielhaus Hamburg, 1960, amb Will Quadflieg en el paper de Faust.

Nazis a l’espai

divendres, 16/03/2012

[youtube 7AEdwUnLunE]

Mr. Spock: Wear the uniform, capitan. You should make a very convincing Nazi…

La televisió pública alemanya va trigar 43 anys a emetre aquestes línies, extretes del capítol “Patterns of Force” (número 21 de la segona temporada) de la popular sèrie Star Trek, on els tripulants de la nau Enterprise aterren al planeta Ekos, del sistema M34 Alpha, els habitants dels qual viuen en un règim nazi.

L’any 1968, quan es va emetre als Estats Units, l’episodi es va considerar “inadequat” per als espectadors alemanys, els quals –suposadament– no estaven preparats per a sentir en la ficció que el règim nazi era “la societat més eficient” que ha existit mai mentre els personatges vestits amb els uniformes de les SS o la Gestapo alçaven el braç o es referien al seu líder com a Führer.
En dues ocasions es va eliminar l’episodi quan es retransmetia al país (a mitjans anys 70 al canal públic ZDF i també a finals dels 80 i principis dels 90 a la cadena privada Sat 1). No fou fins el maig de 1996 que es pogué trobar en versió alemanya però en vídeo. Fins el passat novembre no es va passar per la televisió.

Les confessions de Jaume Cabré en alemany

divendres, 24/02/2012

Jaume Cabré

El passat dilluns 20 de febrer l’escriptor Jaume Cabré presentà la traducció alemanya de la seva última novel·la Jo confesso a Berlín: Das Schweigen des Sammlers. Davant un públic nombrós, l’autor va demostrar-se com un escriptor d’èxit també en alemany, una llengua que va voler estudiar arrel del pas per la Fira de Frankfurt el 2007: “però enlloc d’aprendre alemany he continuat fent novel·la, que també és una bona manera de ser aquí.”

Encara que la distribució de l’espai que va oferir la llibreria Dussmann fos molt dolenta per al gaudi de l’acte –poca visibilitat per a la majoria d’espectadors, hi havia més gent dreta que asseguda i encara molta més fora la sala degut a les reduïdes dimensions de l’espai–, el públic va quedar molt satisfet de la lectura i conversa que l’autor va mantenir amb la traductora. Després de l’acte es va formar una llarga cua per demanar a Cabré que firmés els llibres, molts dels quals eren en edició catalana.
La lectura va ser organitzada per l’editorial Suhrkamp/Insel, que també ha publicat Les veus del Pamano (2008) i Senyoria (2010). Va comptar amb el suport de l’Institut Ramon Llull i l’Instituto Cervantes.

Kirsten Brandt, la seva traductora, va destacar l’èxit de Cabré tant de públic com de crítica, també a Alemanya, país en el qual ja ha venut prop de mig milió de la seva primera novel·la: Die Stimme des Flusses. Brandt va definir la nova obra com un llibre complex.
L’autor va llegir les primeres pàgines del llibre –…en una botiga depauperada de Berlín…– i després l’actor Dietmar Wunder va continuar en alemany. En la conversa posterior, la traductora es va interessar pels personatges del llibre: Adrià i el violí. Del primer, l’autor en va explicar el procés de creació i la seva “descoberta” a mida que “escrivia el llibre: havia de ser un nen especial i intel·ligent,” encara que recordà que “que una persona sigui intel·ligent no vol dir que sigui sàvia en totes les coses de la vida.” I de fet, aquest Adrià, el qual, remarcava la traductora, ens pot recordar a l’Adrian Leverkühn de Thomas Mann o a l’emperador Adrià de Yourcenar, “té molta traça a sentir-se culpable.” Sobre el segon personatge, Kirsten Brandt preguntà a l’autor si el violí podia ser el coprotagonista de la història: “no ho sé –respongué Cabré–, jo només he escrit la novel·la.”

 

L’endemà de la presentació del llibre, i abans que Jaume Cabré marxés cap al “fred bàltic” a continuar la promoció de la novel·la, vaig poder tenir una curta conversa amb ell:

Per què creu que les seves novel·les tenen tan bona acollida a Alemanya?
Una vegada l’editor alemany em va dir que hi havia tres raons: una, la creació dels personatges: [als alemanys] els hi interessa molt el tipus de personatge que faig; una altra, els temes que tracto –es referien sobretot a Les veus del Pamano: la recuperació de la memòria, la tergiversació de la història, són coses molt sensibles aquí; i una tercera, i aquesta la remarcava molt, per la manera d’estar escrit: els lectors mai havien vist que s’escrivís d’aquesta manera. I després, al anar parlant amb més gent, aquesta tercera s’afirma molt.

Potser el públic alemany està acostumat a una novel·la mes lineal?
Segurament, però el públic alemany és molt lector i no l’espanta un llistó alt de la lectura. Es poden trobar que el llistó és alt perquè és una novel·la molt reflexiva, fins i tot filosòfica. O es poden trobar amb un tipus de novel·la, que és el que pretenc, en la qual hi hagi de tot: acció però també gimnàstica narrativa, plaer de narrar i d’escoltar la narració.

Les seves novel·les són un repte literari pels alemanys?
No sé si és dir massa! Pot ser-ho per qualsevol lector de qualsevol lloc en la mesura que el què és nou per a nosaltres, els lectors, sempre ens suposa un repte. Amb això no vull dir que sigui una gran aventura, això ja depèn de cadascú.

Com és la reacció dels mitjans a que un autor català tingui tant d’èxit?
Un cop t’han conegut diuen “ah, aquest és català com podria ser italià, portuguès o el que sigui…” Sobretot després del Frankfurt 2007.

I com es veu l’experiència de Frankfurt cinc anys després?
Com una cosa molt positiva, va ser el primer gran pas per fer que la literatura i la cultura catalanes deixessin de ser transparents a Europa.

I a nivell personal?
Ha donat un bon coneixement de la meva obra, una mena de presència normal de l’obra de manera constant.

Parlant de la memòria històrica, què creu que diferencia el procés de recuperació i acceptació d’aquesta memòria tràgica a Alemanya i a Catalunya?
Hi ha una gran diferència: aquí hi va haver una ruptura total i, en el cas no tant de Catalunya com de l’Estat espanyol, allà no hi ha hagut cap ruptura. Això es nota. Aquí s’ha fet cau i net, s’havia de fer.

I gairebé quaranta anys després de la mort de Franco continua sent vigent, aquesta manca de ruptura?
Ara els hereus del franquisme són al poder, amb majoria absoluta. Els hereus, no vull dir que ells siguin franquistes. Les forces d’ultradreta estan molt contentes i això fa molta angúnia.

Què n’hem d’aprendre del cas alemany, els catalans?
És una resposta massa difícil… Jo espero que hi hagi moltes més coses entremig, com el procés cap a la independència, per exemple, que farà que tot plegat sigui molt diferent i complex però al mateix temps molt entretingut.

Creu que des de la literatura es pot influenciar en aquest procés de recuperació de la memòria?
No. Des de la literatura pots, amb una mica d’optimisme, fer patrimoni espiritual, diríem. Això és interessant i val la pena. Però, la literatura, si la converteixes en pamflet, malament rai: deixa de tenir cap tipus d’eficàcia.

I en el procés d’explicar Catalunya a Europa, des de la literatura i des de la seva posició d’autor que es ven tant a l’estranger, creu que pot aportar quelcom?
Crec que sí que es pot aportar, però no sé què o quina quantitat de es pot aportar. Però segur que és positiu. El coneixement de la vida normal, la presència normal, l’existència normal de la cultura catalana i de Catalunya com un element més d’Europa. És una gota més d’aquesta insistència que ens interessa tan. En aquest sentit sí que pot ser útil, els fruits alemanys de la meva feina –i la d’altres autors: no estic sol, en això.

S’ho pren com un repte personal o simplement és una part del procés que ha fet la seva literatura?
Quan fas literatura no et planteges salvar ni el món ni la pàtria ni a tu mateix, sinó escriure. Almenys jo, no tinc grans plantejaments. Després el que passa és que la literatura se’n va cap a una banda o se’n va cap a una altra i et situes en les circumstàncies el millor que pots. Si el que fas és útil per la comunitat, extraordinari!

I suposo que el fet de ser traduït a l’alemany i tenir tantes vendes no l’influeix en la forma d’escriure, ni en la forma d’encarar un projecte, oi?
No, ni molt menys. El projecte té a veure… no sé amb què té a veure, amb una cosa inexplicable, interior.

Coneix Berlín?
Hi he estat tres o quatre vegades: una setmana de turista per veure-ho tot que no veus res; i després per feina. Sempre em ve de nou.

Ha visitat els espais de recuperació de la memòria?
Alguns, per exemple el memorial de l’Holocaust, la zona on hi havia la Gestapo, Checkpoint-Charlie… Però en qualsevol ciutat tots els racons tenen el seu valor i no ho has de veure tot en un prisma històric. M’interessa molt més anar a veure la seu de la Filharmònica de Berlín i imaginar-m’ho ple, si no pots ser al concert. Hi ha moltes raons per anar a Berlín, sempre.

 

Cal agrair a la delegada del Llull, Queralt Vallcorba, i a l’agent de premsa de Suhrkamp/Insel, Julia Jann, les facilitats per a poder entrevistar Jaume Cabré, així com a l’autor pel seu temps.

Obrint Pas a Berlín

divendres, 17/02/2012

Obrint Pas has been here

El passat divendres 10 de febrer van tornar a tocar Obrint Pas a Berlín després de dos anys de no fer parada a la capital alemanya i on sempre són ben rebuts pel col·lectiu antifeixista. En un curt però intens concert a la Festsaal de Kreuzberg van repassar les cançons de l’últim disc però també èxits d’àlbums anteriors que ja són prou coneguts al nord d’Europa.

Tot i que, naturalment, aquí els concerts no tenen la potència de la qual gaudeixen a casa i alguns dels espectadors semblaven una mica despistats, les entrades estaven exhaurides des de feia dies i la revenda anava molt buscada. En tot cas, els balladors vam quedar prou satisfets –encara que mai és suficient quan s’ha seguit el grup de forma assídua, com molts dels presents hem fet– de poder tornar a fruir de la potència de la dolçaina en el poc més d’una hora que durà la seva actuació.

La gira de presentació del disc ‘Coratge‘ a Alemanya també els va portar a Kiel i Hamburg, i va comptar amb el suport de l’Institut Ramon Llull.

Aquí podeu veure algunes fotografies del seu concert i en aquest vídeo podeu veure un fragment del concert, quan la banda tocà Som:

[youtube V4IJMCwSkfo]

Litoral Berlinès

divendres, 3/02/2012

[youtube vPueuFb3hUU]

El grup català Litoral va visitar Berlín el passat setembre en el marc del Music Week Festival. Conjuntament amb Marcel Cranc i The Suicide of the Western Culture, i amb el suport de l’Institut Ramon Llull, van oferir una nit de música catalana a la sala Frannz Club de la Kultur Brauerei (Prenzlauer Berg).

En aquest curt vídeo repassen la seva estada a la ciutat, on també van fer un segon concert a La vie en rose. El muntatge està amarat dels sons alegres i senzills i el bon sentit de l’humor que traspuen dalt de l’escenari, tan en les cançons com en les explicacions. El grup practica un folk lleuger i amb molt de ritme, sempre acompanyat de molta instrumentació – són sis dalt l’escenari!
A la seva pàgina de YouTube podeu veure altres petits clips del seu temps a la ciutat, entre d’altres.

Matriculació festiva a la Humboldt-Universität

dimecres, 19/10/2011

Feierliche Immatrikulation der Humboldt-Universität zu Berlin

Dilluns 17 d’octubre el doctor Jan-Hendrick Olbertz, rector de la centenària Humboldt-Universität zu Berlin, va donar inici al curs 2011-2012 amb la matriculació festiva. L’acte, que es va fer a l’Auditorium Maximum, va ser sobri i formal, com l’edifici que l’acollia.

Acompanyat del xilòfon d’Oli Bott, el rector Olbertz va felicitar els nous alumnes i els va animar a dedicar-se amb força a la carrera remarcant que “estudiar és invertir el propi capital en el futur.” El rector va descriure les classes com un “diàleg” que ha de fomentar l’estudi científic a tots nivells.
Després del discurs inaugural, dos estudiants van firmar la matriculació simbòlica en un llibre gros i antic: “d’aquí cent anys, quan els historiadors trobin aquest llibre, pensaran que la Universitat de Humboldt només tenia dos estudiants,” va bromejar Olbertz. A més, també hi va haver discursos dels representants de l’assemblea d’estudiants i es van concedir els Premis Humboldt, que destaquen treballs acadèmics dels estudiants de la universitat.

El curs 2011-2012 a la Humboldt-Universität zu Berlin (HU, com se li diu aquí) compta amb prop de 30.000 estudiants i s’allargarà fins a mitjan juliol.

Zentralflughafen

dimecres, 5/10/2011

[vimeo 17556581]

(Aneu a Vimeo per veure el vídeo en alta definició a pantalla completa.)

El 8 d’octubre de 1923 es donà la concessió per a construir al camp de Tempelhof un aeròdrom al cor de Berlín que estava destinat a ser una peça clau de la història de la ciutat. L’aeroport de Tempelhof, que rebria el codi internacional THF, va estar operatiu fins el 30 d’octubre de 2008, quan es reconvertí en un parc públic de grans dimensions plenament integrat a la ciutat.

Ja el 1909, el pioner de l’aviació Orville Wright havia fet les primeres demostracions de vol en aquest terreny que el 1926 esdevindria seu de la recent creada Deutsche Luft Hansa. Hitler veié en el camp d’aviació el lloc perfecte per a alçar-hi l’aeroport insígnia del regim i encarregà el 1934 un nou disseny a Ernst Sagebiel. L’arquitecte convertí l’edifici en un dels més grans i imponents d’Europa, amb una terminal gegantina i àmplia, un entramat de quilomètrics túnels subterranis i aparença imperial que donaven les àguiles feixistes.
Anys més tard, amb el règim nazi esclafat i la ciutat repartida a mercè dels vencedors de la Segona Guerra Mundial, quan els soviètics intentaren aïllar el sector aliat en un intent desesperat de guanyar influencia cap a occident, l’aeroport visqué el seu moment estel·lar. Davant la impossibilitat d’abastir la ciutat per terra, els americans establiren un corredor aeri estable que feia aterrar un avió a Tempelhof cada 90 segons, portant des dels aliments més basics fins als materials més insòlits com cuines o lavabos. El primer pont aeri de la historia durà 10 mesos i 14 dies i marcà no només una fita politicomilitar sinó també en la història de l’aviació.

Retornat al seu ús civil, poc abans d’una mitjanit de fa tres anys s’enlairaren simultàniament els últims avions de les dues pistes de Tempelhof, que poc després serien obertes als ciutadans i visitants de la ciutat.