Arxiu de la categoria ‘Cultura’

Des de l’altre costat

dimecres, 31/08/2011

Durant els llargs 28 anys que el Mur de Berlín s’alçà implacablement al centre de la ciutat estigué terminantment prohibit prendre’n fotos privades des del costat oriental. Això féu que la gran majoria d’imatges que ens han arribat siguin de l’oest, presentant-nos un mur imponent i impenetrable però acolorit i, fins i tot, interessant a causa de la gran quantitat de pintades i intervencions artístiques que s’hi practicaven.

Mentre el teló d’acer separà la ciutat, els únics autoritzats a fotografiar el Mur des d’orient foren els agents de frontera de la RDA, els quals el vigilaven zelosament dia i nit. Gran part d’aquestes imatges, però, no s’havien donat a conèixer fins ara, que es presenten a l’exposició Aus anderer Sicht. Die frühe Berliner Mauer (Des de l’altre punt de vista. El primer Mur de Berlín).
En un treball de recerca minuciós començat el 1995, Annet Gröschner i el fotògraf Arwed Messmer han recopilat imatges dels arxius militars orientals. En aquests van trobar-hi un fons fotogràfic que retrata el primigeni mur gairebé sencer des de Schönefeld fins a Pankow –més de 40 quilòmetres de paret que passaven pel centre de Berlín. Mentre Arwed digitalitzava les imatges i componia els 340 panorames que formen la mostra, Gröschner recollí incidents ocorreguts prop del Mur que les tropes frontereres soviètiques havien recollit. Conjuntament, localitzaren aquests registres i els relacionaren amb les imatges.

L’exposició, situada al centre de la ciutat, comença amb un recull de fotos dels llocs de fuga o d’intent d’escapada. A la sala, anomenada “Tatort” (lloc del crim), s’acompanyen les instantànies amb la detallada documentació que els guardes feien dels objectes perduts pel camí i dels mètodes usats pels fugitius. La segona estança presenta alguns retrats oficials de guardes de frontera als quals, però, se’ls ha tapat els ulls.

El gruix de l’exhibició són els ja anomenats panorames acompanyats per aquestes “anècdotes” que el visitant llegeix a voltes amb estupor i d’altres amb diversió. A través d’aquestes, hom es fa una idea del gran absurd que suposà el Mur:

Reichstag: un policia de Berlín Oest: “també fa tant de fred, aquí?”
Eberswalder Str./Schwedter Str.: després que aconsegueixi escapar-se un home, un policia de Berlín Oest crida: “llenceu-nos la seva jaqueta, encara hi queden diners!”

D’altres mostren la desesperació de la situació i la impotència que sentien els ciutadans occidentals davant la impassibilitat dels guardes orientals, silents i impertorbables com una paret:

Bergmann-Bossig: un home d’uns 45 anys: “vosaltres mataríeu el vostre propi pare.”
Eternitwer: un home: “gossos, ja no enteneu l’alemany?”

No obstant, no es perdia l’humor i, sobretot, l’esperança que algun dia el mur cauria:

Liesenstr.: un home crida: “dispareu al gos, no puc dormir!”
Nordgraben: dos obrers de l’oest es baixen els pantalons i ensenyen el cul.
Tertowkanal: un home d’uns trenta anys: “espero que s’acabi aviat aquesta merda, llavors podrem ser amics de nou!”

Les fotos mostren una ciutat devastada, al límit de l’existència. Espais buits, imatges solitàries, carrers i solars fantasmagòrics, edificis a mig fer i mig destruir que donen una sensació de temporalitat com la que donava el primer mur, al qual ningú s’hauria atrevit a pronosticar una existència tan llarga.
A la vegada, la documentació fotogràfica i dels incidents que es desenvoluparen al costat oest de la paret mostren un ànim de precisió i detallisme malaltís que contrasta amb el buit absolut de referències al propi bàndol.

“L’exposició vol, per sobre de tot, fer palpable l’atmosfera de la separació per als dos costats de Berlín.”

 

Aus anderer Sicht. Der früher Berliner Mauer
Annett Gröschner und Arwed Messmer
Unter den Linden 40, D (2n pis) – 10117 Berlin
Obert diàriament de 10h fins a 20h.
Preu: 8 Euros, reduït: 5 Euros

elBulli – Cooking in Progress, pre-estrena a Berlin

dimecres, 17/08/2011

Ferran Adrià

Aquest dilluns es va presentar a Berlín el documental de Gereon Wetzel elBulli – Cooking in Progress amb la presencia del director i del cuiner Ferran Adrià. El film és un retrat nítid i molt natural del procés d’investigació de nous gustos i sensacions que portava a terme el xef cada any en els mesos de pausa del restaurant de Roses.

“No és un film de cuina, és de creativitat,” n’ha dit Adrià, que ara el considera “quelcom històric, un document de la historia de la cuina.” Amb la seva habitual aparença despreocupada -un xic desmenjada, paradoxalment- a l’hora de posar davant els nombrosos mitjans que assistiren a l’acte, el cuiner parlà del restaurant amb alegria i sense recança. En contra del què acostumen a projectar la premsa, Ferran Adrià va recalcar que “la imatge de l’artista solitari s’ha acabat. Això és treball, treball, treball. Equip, equip, equip.”
El documental retrata els mesos d’aïllament creatiu i els inicis de la temporada 2008/2009, molt abans de la decisió de tancar definitivament el restaurant. El xef va insistir, però, en què “el Bulli no deixa d’existir, es transforma,” i va fer una vaga introducció a la idea de la nova fundació.

A l’acte es donà tot el protagonisme a Adrià. De fet, el documental destaca justament per la seva transparència; Wetzel, que féu un documental dels castellers també presentat a Berlín, és capaç de situar la càmera com un ull extern que no afecta per a res a l’acció. La imatge, com la impressió que queda després de veure el film, és lluminosa i clara, de colors vius que juguen a favor de les textures del cuiner. La pel·lícula es presentarà a la nova secció Culinary Zinema del 59è Festival Donostia Zinemaldia i es projectarà a les sales a la tardor.

La projecció del documental va ser organitzada per Alamode Film amb la col·laboració de la Delegació de la Generalitat de Catalunya, l’Ambaixada Espanyola i les empreses catalanes a Berlín Dos Palillos (el xef fou deixeble d’Adrià) i Gat Rooms, entre d’altres.

Berlín és un Karneval

dimecres, 15/06/2011

Cartell del Karneval (de karneval-berlin.de)

Aquest passat cap de setmana llarg es va celebrar als carrers de Kreuzberg el Karneval der Kulturen, la trobada multicultural més important i massiva de la ciutat i de tot Alemanya.
El Carnaval de les Cultures és una celebració festiva de la diversitat i l’intercanvi cultural organitzat pel Werkstatt der Kulturen in Berlin-Neukölln (Taller de les Cultures) des de 1996. Sempre es festeja el cap de setmana del Pentecosta al barri de Kreuzberg, el qual ha concentrat tradicionalment el major percentatge d’immigració de fora d’Europa –però cada cop menys.

El Karneval consta d’una fira mescla de productes típics, menjar i informació de les diverses cultures i països participants, així com diversos escenaris amb música i representacions teatrals. Però l’atracció principal, no cal dir-ho, és la rua, on hi participen més d’un centenar de comparses que competeixen en originalitat i bellesa. La processó recorre durant quasi deu hores tot els carrers Hasenheide i de Gneisenaustraße, des de Hermannplatz fins a Yorckstraße.
Els últims anys hi han participat més de 3.000 persones, i gairebé un milió hi ha assistit. La gran afluència de públic i importància cultural que ja adquirit el situa al costat dels carnavals moderns europeus com els de Notting Hill a Londres o el Zomercarnaval de Rotterdam.

La importància del Karneval berlinès rau en la possibilitat que brinda a les moltes cultures que formen la ciutat a presentar-se als seus conciutadans, sent una oportunitat única de participació per a molts habitants independentment de la seva procedència o estatus social.

El Werkstatt der Kulturen és una organització transcultural que treballa per una entesa entre les diferents ètnies que conviuen a la ciutat. És un “lloc del diàleg i el moviment entre homes de diferents nacionalitats, cultures i religions,” tal com es defineixen a ells mateixos. Pel Taller, “Berlín és avui una ciutat heterogènia ètnicament, religiosa i cultural, i s’ha posicionat, després de la reunificació alemanya, al centre de l’interès internacional com a símbol del camí cap a una Europa unida.”

El Karneval és una realitat palpable i demostra, un any més i en plena onada europea neo-txenòfoba, que el Multikulti és ben viu!

 

Gràcies a la Laia V. per l’ajuda en la traducció.

L’avantguarda teatral catalana a Berlín

dissabte, 23/04/2011

Roses

Dilluns passat, 18 d’abril, es va presentar en un acte al saló Roig de la Volksbühne am Rosa-Luxemburg-Platz el llibre “Neue Theaterstück aus Katalonien” (Noves obres de teatre de Catalunya), editat per la prestigiosa revista Theater der Zeit.

L’acte fou presentat per Maurici Farré, actor establert a Berlín i membre de la companyia de la Volksbühne. Després que l’actor fes una breu i interessant introducció sobre la història i la situació actual del teatre català, un petit grup catalanogermànic d’intèrprets va fer una lectura dramatitzada bilingüe d’alguns fragments. A més, es repartiren roses entre el públic. L’acte l’organitzà la revista amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull i la Sala Beckett de Barcelona.
Personalment, a mi m’agrada molt de sentir el mateix text en català i alemany: fa la sensació que el llenguatge literari guanya en presència, ja que la llengua germànica és molt rica en verbs, adjectius i adverbis, característica que la fa molt precisa.

Les obres traduïdes són: Salamander (Salamandra) de Josep M. Benet i Jornet, Echtzeit (Temps real) d’Albert Mestres, Nach mir die Sintflut (Après moi, le déluge) de Lluïsa Cunillé, Kontrakt der Weißen (Komödie für eine Schauspielerin) (Tractat de blanques (Comèdia per a una actriu)) d’Enric Nolla, Regen in Barcelona (Plou a Barcelona) de Pau Miró, i Die Revolution (La revolució) de Jordi Casanovas.
I els actors que feren la lectura: Christoph Letkowski, Betty Freudenberg, Mandy Rudsky, Rosa Teixidor i Víctor Oller.

Tot i que la lectura fou molt interessant, com era d’esperar el públic era reduït i més català que alemany. I és que aquest tipus d’actes necessiten d’alicients per portar espectadors i, malgrat fer-se en una sala important, la publicitat va ser poca i el seu preu (8€) era excessiu pel que s’hi va oferir. (Més si tenim en compte que els concerts de cap de setmana a la  mateixa sala solen costar uns 5€.)
També em sembla desproporcionat vendre el llibre per 20€, ja que es tracta d’una publicació que només estudiosos o curiosos compraran i d’aquesta manera és més difícil arribar a un gran públic.

 

Aquesta lectura també féu a la vegada d’acte oficial de les institucions catalanes a Alemanya per Sant Jordi, ja que aquest any no es celebrarà. Comprenc que les retallades pressupostàries obliguin a reduir costos com aquests però trobo poc encertat que no es faci una recepció, encara que sigui significativa, en una ocasió tan senyalada culturalment i la qual pocs països del món poden oferir. Sant Jordi és una festa cívica de gran valor que faríem bé d’exportar i mantenir i que té molt bona rebuda per tothom qui en té coneixement.
Una bona mostra de l’èxit que pot tenir n’és l’acte que l’any passat organitzaren conjuntament Delegació i Llull amb el recital de Lluís Llach i Hanna Schygulla de diversos autors catalans, entre ells Miquel Martí i Pol, que anà acompanyat d’un concert de Gertrudis. En podeu veure el vídeo al web de Llull.tv.

No obstant, la diada serà present a algunes ciutats alemanyes amb la iniciativa de la Delegació de la Generalitat perquè algunes llibreries tinguin cartells explicatius de la festa i reparteixin roses i punts de llibre. Així mateix, el Casal Català de Berlín organitza un acte literari a la llibreria Literaturhaus.

 

Podeu veure la galeria de fotos de la presentació del llibre del passat dilluns a Flickr.

In-Edit Berlin prem el play

dimarts , 5/04/2011
IN-EDIT Berlin

Cotxe oficial del festival (de in-edit.de)

Avui es posa en marxa la primera edició del festival In-Edit Berlín, que es farà als cinemes Movimento i .HBC fins el proper diumenge. El reconegut festival internacional de cine documental musical arriba finalment a la capital de l’electrònica amb la voluntat d’enriquir l’experiència musical dels berlinesos mostrant la visió dels cineastes participants sobre la música.
A Barcelona, l’esdeveniment va iniciar-se el 2003 i des de llavors cada any té més èxit. Avui ja conta amb edicions a Santiago de Xile, Buenos Aires, Sâo Paulo i Puebla, a part de la nova a Berlín.

El festival de Berlín es vol adreçar tan a melòmans experts com a tothom qui tingui interès en la música i el cinema, i abraça una gran varietat de gèneres, des del rock fins al jazz.
Neix amb la intenció d’arrelar en el ric panorama musical de la ciutat i esdevenir un referent en el cinema documental sobre música tal com és a Barcelona. A partir del 2012 volen ampliar el festival establint una secció de competició.


In-Edit Berlín
Del 5 al 10 d’abril al Movimento Kino (Kottbusser Damm 22 – 10967 Kreuzberg) i .HBC (Karl-Liebknecht-Str. 9 – 10178 Alexanderplatz)
Programa i entrades
Podeu seguir-los a Facebook i Twitter

Dance dance otherwise we are lost

divendres, 25/03/2011

[youtube 3ww0Ka08LSs]

El reputat director alemany Wim Wenders (Düsseldorf, 1945) va presentar fora de concurs a la passada Berlinale la seva última creació “Pina – tanzt, tanzt sonst sind wir verloren”. Fa uns dies es va estrenar als cinemes del país. La pel·lícula en 3D és un homenatge sentit i bell cap a la ballarina Pina Bausch, que morí l’estiu de 2009 després de més de 35 anys al capdavant de la seva companyia.

Pina Bausch nasqué el 1940 a la ciutat de Solingen i fou ballarina, coreògrafa i mestra de dansa. El 1973 fundà el Tanzteater Wuppertal Pina Bausch, un dels principals centres de creació i investigació de dansa contemporània. Amb dedicació i molt d’encert Pina esdevingué un referent a nivell mundial com a “coreògrafa de la contemporanietat”, recollint premis arreu durant més de cinquanta anys. Gran part de la seva vida visqué a Wuppertal, una curiosa ciutat estesa al llarg d’una vall angosta on, a causa de la manca d’espai, es decidí construir el tren urbà penjant d’uns carrils elevats.
La seva relació d’amistat amb Wim Wenders començà el 1985 quan aquest quedà meravellat per l’espectacle Café Müller. De seguida el cineasta volgué portar a terme una col·laboració però els mitjans tècnics cinematogràfics no el convencien fins que, amb l’aparició del 3D, veié la manera i començaren a treballar conjuntament per traslladar a la gran pantalla les obres Café Müller, Le Sacre du Printemps, Vollmond i Kontakthof.

Al film, la ballarina és tendrament descrita amb paraules dels membres de la seva companyia: propera, senzilla inspiradora, càlida, critica, sensible, forta… Un relat nostàlgic a través de retrats d’alguns dels seus ballarins: “[treballar amb ella] era ser més humà”, “em mirà durant 22 anys des de darrere una taula; això és més del què els meus pares m’han vist”, “no se què és la vida sense Pina.” A la vegada, però, un homenatge alegre, una mirada cap al futur a través de la seva dansa: “[les seves coreografies són] una barreja entre ser infant i adult a la vegada”, “em va dir: balla per l’amor.”
El film mostra no tan sols les creacions originals de Pina sinó també el que els ballarins aportaren als seus espectacles. Treu la dansa a l’exterior, portant-la als paisatges industrials, urbans, naturals i humanitzats de Wuppertal transcendint els espais i conjugant-los en l’obra de Pina, fent-la créixer en l’escenari que la féu possible. Wenders és capaç d’integrar en les coreografies tan peces arquitectòniques precioses i delicades com infraestructures gegantines i sobrehumanes, emplenant els seus buits de sentit i bellesa, dotant la dansa de dimensions inabastables i sensacions delicades com l’aparent lleugeresa del tren penjant.

En quant a l’ús de la tècnica 3D, és clar que es genera una relació estreta entre aquesta i el contingut fílmic: la nova tecnologia fa possible la pel·lícula i el film dóna significat ple a aquesta tècnica, fins ara relegada a pel·lícules comercials. Wenders ho tenia clar: “el 3D era la manera de fer-ho! Només incloent la dimensió de l’espai vaig tenir la confiança de poder trobar una manera de plasmar la dansa de Pina en la pantalla.”
Això, però, també té desavantatges: potser perquè estem poc acostumats a aquesta tecnologia a vegades –i en especial per certes persones– pot resultar artificiós. Malgrat tot, personalment, la major part de la cinta vaig poder oblidar-me de les ulleres i l’esforç visual que suposa i vaig fruir plenament, tenint la sensació d’entrar a la dansa, de moure’m entre els ballarins, de volar amb ells.
Era una decisió arriscada, però sense 3D aquesta pel·lícula no seria concebible.


Pina – tanzt, tanzt sons sind wir verloren
Pel·lícula de dansa en 3D
Dirigida per Wim Wenders
Amb a companyia de ballet Pina Bausch de Wuppertal