Arxiu de la categoria ‘Ecologia’

Berlín i la bicicleta (III): Un passeig amb bici per Berlín

dimarts , 4/09/2012

Tramschiene auf der Eberswalder Str

El que fa possible que funcioni el caos circulatori a la cruïlla d’Eberswalder Str. amb Schönhauser Allee que obria aquesta sèrie d’articles és una combinació de bona planificació, execució eficient i mentalitat oberta.
Dels tres carrers que creuen aquest punt dos i mig tenen carril bici exclusiu, amb senyalització i semàfor dedicat. Si bé en alguns el carril bici està situat sobre la vorera sense segregació, en l’avinguda principal el carril bici està segregat en tot el seu recorregut: a Schönhauser Allee el carril està separat dels vianants pels parterres dels arbres i dels cotxes, per un carril d’aparcament en fila. Al carrer menys transitat, Kastanienallee, no hi ha carril bici però és zona 30 d’ús compartit, també amb el tramvia; l’únic perill són les vies (les quals s’han de creuar el màxim de transversal possible), element que provoca més d’un ensurt.

Els punts més conflictius són la parada del tramvia (M10 en direcció Norbahnhof a Danziger Str.: la marca de parada és sobre la vorera, al costat del carril bici i el tramvia para al mig de la calçada) i, a continuació, quan el carril bici creua la línia elevada just per davant les escales del metro, típic punt de trobada que acumula molta gent. Si en aquests punts no hi ha més tensions i accidents és per la gran acceptació de què gaudeix la bicicleta a la ciutat, el gran ús que té i la integració en la mentalitat berlinesa. Una explicació pot ser l’educació viària a les escoles que inclou prova de seguretat ciclista (segons afirma Jacobson, ho desconec) però també, sobretot pels nouvinguts, perquè els carrils bicis estan ben delimitats, pel caràcter gairebé alliçonant dels alemanys i, senzillament, perquè ningú trepitja els carrils bici.
Tot i així, no és estrany veure bicis circular per la vorera quan haurien d’anar per carril bici, fins i tot en sentit contrari; tampoc és estrany, llavors, veure ciutadans esbroncar els infractors. Hi ha, però, en general, un ambient d’harmonia i respecte entre ciclistes, conductors i vianants –tot i que més val no bloquejar el pas en un carril bici! Els cotxes tenen també molt present la bicicleta i la seva preferència de pas en els girs.

Bàsicament, a Berlín hi ha tres tipus de carrils bici:

  • Exclusius: en vorera o a la calçada, segregats de l’espai de vianants i del trànsit motoritzat. Clarament separats i molt segurs. Només són per bicicletes.

Fahrradweg auf der Schönhauser Allee

  • No segregats: carril bici clarament marcat però sobre la vorera o a la calçada. Respectat pels cotxes (excepte en càrrega i descàrrega), a voltes envaït pels vianants (un simple avís amb el timbre a temps és suficient). Segurs.
  • Espais compartits: ja sigui en voreres amples, a la calçada en carrers de múltiples carrils o en calçada en zones de velocitat limitada a 30 km/h. És en vorera sobretot al centre, en zones turístiques; la circulació és força complicada i més val evitar-ho. És a la calçada quan el carrer és ample (sovint aprofitant el carril bus); és segur però pot ser estressant. La zona 30 és segura i, en general, tranquil·la però a voltes incòmoda ja que la calçada és de llambordes; cal deixar espai perquè els cotxes puguin avançar.

Zone 30

Llogar bici a Berlín
A part dels nombrosos negocis de lloguer de bicicletes que es troben arreu de la ciutat, amb un preu que oscil·la entre els 8€ i els 12€ per dia, des de fa deu anys funciona a tot Alemanya el sistema de lloguer curt de bicicletes Call a Bike. Depenent de la companyia ferroviària Deutsche Bahn, va començar a Munic i actualment compta amb 8.500 bicicletes a diverses capitals alemanyes. L’any passat va arribar als 2,2 milions de transports a tot el país i als 27.000 usuaris registrats a la capital, si bé no hi ha informació específica de la quantitat de bicicletes disponibles a Berlín.
La comparació amb el Bicing barceloní, que fa cinc anys que funciona, deixa Berlín molt enrere: 120.000 abonats i 50.000 usos diaris amb les seves 6.000 bicis. El sistema, molt més extens, és només per a ús dels residents. La gran diferència entre els serveis es deu, és clar, a la gran quantitat de bicis privades de Berlín.

Si bé el principi és el mateix, el funcionament de Call a Bike és diferent: el registre es pot fer des de les seves estacions amb la targeta de crèdit i es poden llogar fins a dues bicicletes simultàniament. Els abonaments van de 24€ (estudiants) fins al 48€ amb la primera mitja hora gratuïta i 0,08€/min a partir de llavors fins un màxim de 15€/dia. Tot i això, també és possible llogar-les sense abonament, cobrant des del primer minut fins a un màxim de també 15€/dia. Per contra, l’abonament obligatori i únic del Bicing costa 44€ i permet 30 minuts ininterromputs gratuïts de trajecte, a partir de llavors es cobra 0,70€ cada mitja hora i només es permet l’ús fins les dues hores.

En principi el Bicing era disponible també per a no residents però les queixes de les empreses de lloguer de bicicletes van fer canviar un model que, com es comprova a Berlín, no presenta un perill per a aquests negocis.
Fins l’any passat les bicicletes de Berlín voltaven “lliures” per la ciutat, però amb el nou sistema estan aparcades en estacions fixes semblants a les de Barcelona on s’han de recollir i tornar. La bicicleta es pot deixar temporalment on es vulgui per després continuar la pedalada. El servei està disponible les 24 hores del dia.

 

Berlín és una ciutat preparada per la bicicleta: milions de ciutadans l’usen constantment cada dia de l’any i és la millor manera de visitar la ciutat, la conducció és agradable i interessant i les infraestructures estan ben preparades.
En aquesta sèrie d’articles sota l’etiqueta cicloberlín farem una aproximació al tema per veure quantes bicicletes circulen per la ciutat, com s’ordenen i com és la realitat ciclista a Berlín, també repassarem les campanyes de promoció i seguretat i veurem què es pot millorar en aquest camp.
Articles escrits amb la col·laboració de F. Niubò.

Berlín i la bicicleta (II): Ordenació sense normativa

dissabte, 1/09/2012

Schönhauser Allee Ecke Danziger Str

Per estrany que pugui semblar, no existeix una normativa especifica per a les bicicletes al codi de circulació. S’espera, evidentment, que aquestes circulin respectant la normativa i senyalització general, excepte quan s’indica el contrari. És per això que Berlín té especial cura amb la senyalització que afecta a la bicicleta:

  • estan indicades les excepcions per a bicicletes en la senyalització vertical, per exemple: en carrers d’un sol sentit sovint s’indica que les bicicletes poden circular en les dues direccions, també com a avís als cotxes;

Einbahnstraße frei für Fahrräder

  • es marquen els carrils bici davant els semàfors en els carrers més transitats (també quan aquests carrils no estan segregats ni tan sol marcats al llarg del carrer), sobretot en carrers on un carril és de gir obligatori a la dreta, passant aquest carril a la dreta de les bicis;

Drehungsbahn für Fahrräder Schönhauser Allee Ecke Eberswalder Str

  • en general, els carrils bici tenen la marca d’aturada als passos zebra un metre més endavant que els cotxes; i
  • molts semàfors compten amb un petit semàfor exclusiu per bicicletes, que es posa verd i vermell uns segons abans que el dels cotxes (o funciona depenent de les necessitats de trànsit de la cruïlla)

Fahrradampel auf der Schönhauser Allee: Grün

Les úniques indicacions que contempla el codi de circulació per a les bicicletes fan referència a l’obligació de circular en fila quan es va per la calçada i la possibilitat de circular per sobre la vorera si no existeix carril bici; al contrari que a Barcelona, on hi ha especifiques mesures a contemplar com ara la prohibició de circular per voreres de menys de 5 metres d’amplada i un règim de velocitats molt concret. (20 km/h com a màxim pels carrils bici situats en voreres, 10 km/h si no hi ha carril específic). A la capital d’Alemanya l’únic que es diu és  que “s’ha de tenir especial consideració amb els vianants”. Els nens de fins a 8 anys estan obligats a, i els nens de fins a 10 anys poden, circular per la vorera; per creuar el carrer han de baixar de la bicicleta.
L’administració de Xavier Trias a l’Ajuntament barceloní ha manifestat la seva voluntat d’anar més enllà i expulsar els ciclistes de la majoria de voreres de la ciutat. A més, hi ha un ampli consens en que carrils bici com el de l’avinguda Diagonal no són el model a seguir. I és que “l’excés de trànsit motoritzat i la manca d’espais per circular” amb bicicleta són les principals dificultats dels catalans per desplaçar-s´hi per la ciutat segons el Baròmetre.

Entrarem en detall en el tema de seguretat dels ciclistes en un proper article.

 

Berlín és una ciutat preparada per la bicicleta: milions de ciutadans l’usen constantment cada dia de l’any i és la millor manera de visitar la ciutat, la conducció és agradable i interessant i les infraestructures estan ben preparades.
En aquesta sèrie d’articles sota l’etiqueta cicloberlín farem una aproximació al tema per veure quantes bicicletes circulen per la ciutat, com s’ordenen i com és la realitat ciclista a Berlín, també repassarem les campanyes de promoció i seguretat i veurem què es pot millorar en aquest camp.
Articles escrits amb la col·laboració de F. Niubò.

Berlín i la bicicleta (I)

dijous, 30/08/2012

Fahrradweg auf der Schönhauser Allee

És mitja tarda a la cruïlla dels carrers Eberswalder Str., Danziger Str., Schönhauser Allee, Kastanienallee i Pappelallee, el centre d’oci i turístic de Prenzlauer Berg, el cor hipster de Berlín. Una munió de gent es mou amunt i avall per trobar-se amb amics, anar a fer un mos, prendre les primeres copes o començar la festa. De la línia elevada del metro no para de baixar-ne gent, del tramvia descarreguen constantment passatgers, arriben turistes amb bosses de les botigues de dissenys exclusius de Kastanienallee contínuament. I enmig d’aquest batibull, estranyament fluid, un flux constant de bicicletes amunt i avall. Ciclistes de pas cap a casa, gent que també ha quedat aquí, turistes sobre dues rodes, missatgers…. Centenars de bicicletes velles, belles, modernes, fixies, de passeig, de carretera, travessant el múltiple encreuament.
Si bé Berlín no arriba als envejables nivells de desplaçaments amb bicicleta que tenen Amsterdam i Copenhaguen –ciutats, per altra banda, més petites–, la capital d’Alemanya és una de les ciutats amb més trànsit de bicis, amb un creixement més clar i un futur brillant.

 

Ciutat de bicicletes
Les dades oficials de 2009 indiquen que, a Berlín, hi ha 324 cotxes per cada 1.000 habitants, 366 a Barcelona, però el nombre de bicis ascendeix fins a 721 per cada 1.000 habitants, mentre que a tot Catalunya en el seu conjunt pujaria a 750. (Dada en percentatge segons el Baròmetre anual de la bicicleta a Catalunya de 2011 extrapolada a partir d’una enquesta, així que em sembla poc fiable.)
A Berlín hi ha, doncs, uns 2,5 milions de bicicletes. Tot i això, els desplaçaments en bici només representen un 13% del total, mentre que els motoritzats i a peu són un 30% cada i el transport públic representa un 26%. Però sí que destaca que els desplaçaments en bicicleta són, juntament amb les desplaçaments a peu, els únics que pugen i que, des de la reunificació, s’han doblat. Segons xifres de 2008 de l’urbanista Daniel Jacobson, a Berlín es fan diàriament uns 1,4 milions de desplaçaments en bici, mentre que a tot Catalunya se’n fan 450.000. També cal remarcar que l’ocupació mitjana dels cotxes a Berlín és de 1,3 persones/cotxe.

Com es pot veure al gràfic de l’evolució de l’ús de la bici des de 1953, les xifres actuals disten de l’ús majoritari que tenia en el pobre Berlín de la postguerra però s’estan recuperant significativament des de fa 40 anys:

Zahlen und Fakten zum Verkehr - Entwicklung des Fahrradverkehrs seit 1951

Podeu veure més dades sobre l’ús de la bicicleta del Senat de Berlín clicant a la següent imatge:

Zahlen und Fakten zum Verkehr

 

Berlín és una ciutat preparada per la bicicleta: milions de ciutadans l’usen constantment cada dia de l’any i és la millor manera de visitar la ciutat, la conducció és agradable i interessant i les infraestructures estan ben preparades.
En aquesta sèrie d’articles sota l’etiqueta cicloberlín farem una aproximació al tema per veure quantes bicicletes circulen per la ciutat, com s’ordenen i com és la realitat ciclista a Berlín, també repassarem les campanyes de promoció i seguretat i veurem què es pot millorar en aquest camp.

Articles escrits amb la col·laboració de F. Niubò.

La força del vent

diumenge, 8/07/2012

la força del vent

Suaument s’alça la música de l’Agrupació Musical l’Emburgada del Perelló sobre la plaça de l’església de Sant Esteve. Surt el sol i il·lumina les pubilles, assegudes a un costat. Si hom tomba una mica el cap pot veure entre els teulats de Dardesheim un molí de vent. La força del vent. Un poeta americà escrigué: “Quina és la veu més antiga del món? És la veu del vent.” El cita la ministra de Ciència i Economia del Land, la doctora Birgitta Wolff, que aquest cap de setmana a cavall entre juny i juliol va acollir la delegació ebrenca a la seva visita oficial i festiva a Sachsen-Anhalt.

Dardesheim és una població pionera en la producció, ús i distribució d’energies renovables. Als seus afores, dalt un turonet, una trentena de generadors eòlics giren sens parar amb una potència de més de 60MW. Dalt les teulades de mig poble, desenes de plaques fotovoltaiques converteixen cada raig de sol en pura energia.
L’empenta del vent i l’escalfor del sol. Fa 20 anys, Heinrich Bartelt va decidir aprofitar els recursos naturals de la històricament deprimida regió del Harz, a Sachsen-Anhalt, i ara produeix, amb el seu grup empresarial que dirigeix el Parc Eòlic de Druiberg, prou energia com per a abastir a tota la regió.
El proper pas: connectar-se a les preses de Rappbodetalsperre i Wendefurth per a emmagatzemar-hi l’excedent i aprofitar-lo quan hi hagi manca de vent i sol. “Properament es podrà proveir als més de 240.000 habitants del Harz amb energies renovables,” asseguren des de RegodHarz. (De les dificultats d’emmagatzematge de les energies renovables, les possibles solucions i els projectes per a implantar-les en vaig parlar aquí.)

Són les sis i cauen algunes gotes. Les campanes repiquen al compàs de l’havanera que entona el cor Santa Llúcia, que embadaleix els vilatans de Darsdesheim.
La força del vent, l’escalfor del sol i l’empenta de la terra. Alt i llarg, Heinrich parla enèrgicament del seu projecte i explica cada detall del seu parc eòlic, de cada generació de molins, de què es conrea als prats que s’estenen a sota… S’entren amb la joia de la corona: l’Enercon E112. Fou el molí més gran del món fins el 2010 i té 125 metres d’alçada i un radi de rotor de 112 metres amb pales de 55 metres que el fan créixer fins als 180 metres d’alt, i amb una potència de 6MW. També ens parla de les seves altres innovacions: “he convertit el meu cotxe en biodièsel i ara fa olor de patates fregides.” A part, tenen una flota de mitja dotzena de cotxes elèctrics que s’alimenten, és clar, de l’energia generada a la zona. I és que el projecte retorna al poble el profit que de la seva natura n’extreu: centres d’informació i difusió de les energies renovables, espais ecològicament nets i paisatgísticament ordenats –bells– sota els generadors per anar a passejar, un amfiteatre a l’aire lliure sota les pales eòliques, suport a les entitats i iniciatives locals…
Justament de la seva iniciativa personal i de la d’en Joan Fages, director del parc eòlic del Perelló, i també de la seva llarga amistat, ha sorgit aquest projecte d’agermanament entre Dardesheim i el Perelló. Més enllà de compartir mètodes de producció energètica, els dos pobles també volien apropar les seves poblacions a través de les orquestres i les corals.

El cap de setmana passat, una delegació oficial formada per l’ajuntament i les empreses eòliques del poble català i representants de l’ICAEN i EOLICCAT, acompanyaren l’orquestra i coral perellonenques a visitar el poble alemany. La delegació oficial es reuní amb autoritats destacades del municipi i de la regió, entre elles la ministra Wulff, així com amb empresaris locals. En la trobada es destacà especialment la gran oportunitat que es brindava de crear sinergies, teixir complicitats al sector entre els territoris i, sobretot, de construir Europa des de baix. També es constatà el bon creixement de les energies renovables, que es creu que compliran amb escreix l’horitzó 2020 de la UE, i s’anomenà Dardesheim com a exemple a seguir.
La delegació catalana va posar de relleu la perillosa situació en la qual es troba actualment la indústria d’energies renovables del país degut al reial decret espanyol presentat el passat octubre. Llavors, el sector estatal en bloc va clamar contra la nova regulació que, al seu entendre, té “conseqüències de caràcter irreversible” que provocaran el retrocés de la indústria “amb deslocalitzacions, tancament de petites i mitjanes empreses i la pèrdua de 15.000 llocs de treball.” Tant els empresaris com les autoritats catalanes van insistir en demanar a Alemanya, país capdavanter a Europa en la tecnologia i implementació de les renovables, que intercedeixi per ajudar la indústria catalana.

La coral comença l’Emigrant, com subtil homenatge a tota la joventut altament preparada que està deixant el nostre país a buscar feina digna a altres països. Si no ens afanyem, a causa de males normes com les que regulen les energies renovables i que no incentiven un mercat que ja existeix, Alemanya s’emportarà tota la nostra indústria eòlica.
La força del vent, l’escalfor del sol, l’empenta de la terra i la il·lusió de la gent. No només hi va haver temps, a Dardesheim, per als formalismes. La vesprada de dissabte va convertir-se en la “millor vetllada des del 2007″ al poble, com després no es cansarien de repetir tots els vilatans, gràcies a l’energia de l’Agrupació Musical l’Emburgada i a l’expertesa dels perellonencs amb el calmant. Aquests oferiren no només un concert mentre la llum natural va permetre-ho, sinó que també acompanyaren la coral en una cantada improvisada i tancaren la nit amb una llarga xaranga que serà recordada per molt de temps al Harz.
Diumenge serví per a fer una trobada amb la banda local, així com també de les dues corals. En un concert compartit cadascuna oferí cançons tradicionals i de creació pròpia. Un cop més, van meravellar tothom quan es van unir les dues orquestres per tocar temes proposats mútuament. Malgrat la pluja que remullà una mica la tarda, molts locals es quedaren asseguts admirant-los. La nit es va tancar amb una altra xaranga i calmant improvisats que feren una més que digna competència a la programació televisiva.

La força del vent, l’escalfor del sol, l’empenta de la terra, la il·lusió de la gent i el futur de dos pobles que miren endavant amb l’esguard clar. Una trobada europea feta per i per a la gent, per compartir experiències i coneixements i, sobretot, l’estima al país que els empeny a buscar camins conciliadors amb l’entorn.

Stop a les segones residències a Suïssa

divendres, 23/03/2012

Fotografia de www.zweitwohnungsinitiative.ch

Fa dues setmanes els suïssos van acordar en referèndum no allargar el període vocacional fins a les sis setmanes. La consulta, però, anava més enllà del que van remarcar les notícies del nostre país.

El corresponsal de La Vanguardia a Berlín, Rafael Poch, ho destacava en una recent entrevista amb el veterà ecologista Franz Weber, el qual presentà una proposta que posa límit a la construcció de segones residències al país alpí. Poch es lamentava: “a Espanya, capital mundial del sector que avui paga amb el seu paisatge irreparablement devastat i varis milions de parats per aquells excessos, el referèndum suïs amb prou feines va tenir ressò.”

La victòria de la iniciativa, que Weber qualifica d’extraordinària, obligarà ara a canviar la constitució suïssa per introduir el límit del 20% de segones residències per municipi. Per l’ecologista, la massiva expansió d’aquestes es tractava “fonamentalment d’enriquir-se […] d’especular.” Un joc que es feia entre els inversors suïssos i els estrangers interessats a tenir un apartament o casa en un paisatge idíl·lic.A la seva pàgina web l’associació impulsora aclareix alguns altres principis com que la nova llei no atacaria el federalisme (una peça sensible a la política suïssa) municipal, que les segones residències existents no es veurien afectades o que protegir el paisatge fomenta el turisme i la creació de llocs de treball tan en turisme com en feines agrícoles o rehabilitació de cases.

La revolució energètica alemanya V: una responsabilitat també nostra

dimecres, 7/09/2011

Aus dem Zug, Windkraft

Aquesta primavera Alemanya va decidir abandonar definitivament l’energia nuclear com a molt tard l’any 2022. El país germànic, líder europeu en indústria i tecnologia, féu un pas decisiu i pioner cap a la consolidació de les energies renovables, els mitjans de transport sostenibles i la racionalització de la demanda.

En aquesta sèrie d’articles sobre la revolució energètica he anat desgranant les propostes del govern alemany per a la transformació energètica del país. Hem vist els pros i contres d’aquestes intencions i la posició de les companyies elèctriques. S’havia deixat de banda, però, les alternatives al model continuista que planeja el govern, basat en la perpetuació del model de poder concentrat en poques mans i en grans infraestructures energètiques. En aquest últim article, exposo els motius pels quals crec que és necessària una descentralització de la producció i una racionalització del seu ús, inherent –crec– a una verdadera transformació energètica.
L’esmentat pla que ha ocupat aquest seguit d’entrades al bloc va ser analitzat pel setmanari Spiegel el passat setembre en uns articles molt interessants i recomanables (I i II). Aquí podeu trobar, a més, un recull d’articles que he anat recollint, alguns dels quals han servit de font per al redactat d’aquesta sèrie.

 

Un pas endavant cap a l’equilibri: descentralització i racionalització
La transició cap a les energies renovables es presenta com un camí cap a un horitzó encara per construir. Això suposa una oportunitat privilegiada per reflexionar sobre com volem produir i consumir l’electricitat, així com quines conseqüències mediambientals comporten les nostres activitats –una reflexió necessàriament extensiva a tots els àmbits, ja que avui en dia pràcticament tot tipus d’activitat està lligada a l’energia i al consum dels recursos naturals.
Per una banda, hi ha la possibilitat de redissenyar el procés de producció per virar cap a un model descentralitzat que impliqui el consumidor de forma activa en el procés de generació de l’electricitat; per altra banda, hi ha una clara necessitat de racionalització de l’ús de l’energia per reduir-ne i optimitzar-ne el consum.

 

Descentralització: benefici i responsabilitat
“Cada euro invertit en energia solar, eòlica o de biomassa és una inversió que beneficia no només grans companyies com Siemens, sinó també petits negocis,” assegura Der Spiegel. La publicació alemanya posa com a exemple la companyia Juwi, dedicada a l’assessorament administratiu per implementar sistemes de cicle combinat i que en els últims deu anys ha passat de 30 a més de 1.000 empleats. El seu fundador, Matthias Willenbacher, creu que “seria molt més econòmic cobrir tot Alemanya amb petites estacions descentralitzades” que no pas la perpetuació del model de generació energètic centralitzat. El setmanari fa una forta aposta per un “retorn al regionalisme”.
Així mateix, a Catalunya estan florint iniciatives que van en aquesta direcció, com ara la primera cooperativa energètica Som Energia que ens anima a fer un pas endavant: “La suma de molts petits inversors poden generar una força imparable. […] No hem d’esperar que el govern ho faci per nosaltres […]. Si cadascú de nosaltres invertís una petita quantitat es podria engegar una planta de biogàs, una instal·lació fotovoltaica o un molí de vent.”

Mentre que un model descentralitzat beneficia i responsabilitza a parts iguals el conjunt dels usuaris-productors, el model concentrat actual deixa els beneficis en poques mans i dilueix la responsabilitat de funcionament de la xarxa i d’impacte ambiental –aquests problemes derivats, els catalans els hem pogut comprovar més d’un cop. La Plataforma No a la MAT qüestiona qui es responsabilitza dels efectes de l’alta tensió a la salut en el seu informe: “quantes asseguradores s’atreveixen a incloure clàusules que contemplin les afectacions a la salut de les persones pels efectes dels camps electromagnètics?” També assenyala de quina manera perjudiquen “les greus i irreparables conseqüències sobre les terres afectades” als seus propietaris: “pèrdua immediata del valor patrimonial, limitació de la utilitat d’explotació de les terres per on passa la línia (en especial per projectes turístics)”
Segons l’informe, en canvi, un model descentralitzat que eviti grans desplaçament d’energia redueix “pèrdues d’energia pel transport”. La Plataforma assegura que “produir l’energia en el lloc de consum i endegar programes d’estalvi, gestió de la demanda i eficiència seria la solució.” El col·lectiu posa com a exemple Alemanya, on diuen que s’estan reduint les línies de transport encara que ja hem vist que això podria no ser així.
Sense por a comprometre’s amb el desenvolupament de les energies renovables i el tancament definitiu de l’era nuclear, el setmanari Der Spiegel acabava l’article del passat setembre sobre els costos dels plans energètics del govern alemany amb un clar al·legat a favor de la descentralització dels centres productius: “El canvi energètic no s’ha de limitar a línies transcontinentals, plantes d’emmagatzematge a les muntanyes i molins de vent al llarg de les costes. El canvi ha de començar des de la base, a les incomptables iniciatives regionals que poden créixer conjuntament pas a pas. El govern no ha parat prou atenció en això en el seu pla energètic.”

Hem de tenir clar que el cost de la transició cap les energies renovables serà molt gran, però és responsabilitat nostra decidir com es distribueixen els costos i qui s’enduu aquests beneficis. En aquests moments decisius de replantejament energètic global, Catalunya  ha de fer un pas cap a la sobirania energètica (reclamant-ne les competències (ARA Prèmium) –o assumint-les per la via de l’estat propi, és clar) i una aposta decidida cap a les energies renovables descentralitzades, aprofitant al màxim els grans recursos naturals dels quals disposem com són el vent, el sol, la capacitat hidroelèctrica… A més, una aposta per l’energia local no només preserva el medi ambient sinó que aporta beneficis econòmics i socials per al territori.

 

Racionalització: compromís de futur
Com ja vam veure a l’anterior article, les veus més catastrofistes ens avisen que l’electricitat esdevindrà impagable i que, a més, no serem capaços d’igualar la producció de les centrals nuclears amb les energies renovables. Independentment de la veracitat d’aquest argument —i deixant el preu de l’electricitat a part, encara que la butxaca és una raó de pes per a molta gent—, el debat sobre el pas cap a una producció energètica sostenible és una ocasió necessària per reflexionar sobre l’ús que fem de l’electricitat. Si decidim que és imprescindible abandonar un model basat en la producció aparentment sense límits —que recorda molt el model econòmic al qual (encara) ens abracem — hem d’assumir també un seguit de qüestions incòmodes respecte al nostre modus vivendi.
Un pensament ecològic global i transversal cal que conegui els costos reals dels serveis i productes que consumeix, que carregui amb la factura ecològica que comporta. Cal que es plantegi la necessitat real d’aquests, estant disposat a renunciar a tantes coses supèrflues que tenim com a imprescindibles i valorar-ne el seu preu i qualitat real. Cal fer-se preguntes incòmodes,  aparentment supèrflues, com per exemple: quants aparells tinc encesos a casa a la vegada?, quanta energia gasta la meva ciutat?, tots els semàfors han de funcionar a la nit?, és sostenible la meva escapada amb avió de 2.000 quilòmetres per només un cap de setmana?, quin sentit té comprar productes de fora de temporada que han hagut de travessar un oceà per arribar al meu plat? (I atenció als productes bio, també!), etc.
Eludir la responsabilitat que tenen aquests actes tan comuns per nosaltres és immoral —i ja veuríem si il·legal. De la mateixa manera, és estúpid pensar que ja se n’encarregaran les properes generacions; no només perquè estem parlant de la nostra pròpia descendència, sinó perquè ja ho estem pagant avui a través de les intervencions d’emergència que els estats han de fer degut a l’accentuació dels desastres climàtics.

En la improrrogable línia de fer visible el cost real dels productes de consum –dels quals no és fàcil seguir-ne el rastre: mètodes de recol·lecció/producció, embalatge, transport, emmagatzematge a temperatura adequada…–, donar a conèixer les repercussions mediambientals de la producció –que en el cas de la carn, per exemple, són altíssimes– seria el pas mínim de cara a acabar-les acceptant i, algun dia, assumir-les o renunciar al producte.
I seguint per aquí, no ens oblidem tampoc del consum energètic d’internet!

Un pas bàsic de cara a la racionalització energètica és l’optimització dels aparells i de les xarxes, de manera que no es perdi electricitat en el transport o en l’ús ineficaç dels aparells. D’això en parlà Ramon Folch en un monogràfic del Centre d’Estudis Jordi Pujol: “Com tothom, ens hem obsessionat a servir tota l’energia que el mercat demana sense preguntar-nos a què la dediquem, ni amb quins rendiments. Si canviem una caldera de gas convencional per una de condensació obtenim les mateixes calories amb menys combustible; això és eficiència. Si en regulem el temporitzador per apagar-la a les nits o quan no hi som, estalviem. Si en regulem el termòstat per no passar calor en ple hivern, practiquem la suficiència.”
Si bé les companyies són les encarregades d’optimitzar el servei de les xarxes, a nivell domèstic som nosaltres els responsables de reduir el consum a través de la millora del sistema elèctric de la casa, la compra d’electrodomèstics més eficients o, simplement, apagant del tot aquells aparells que no fem servir. (Un cas greu de consum exagerat i amagat és el dels receptors de TDT externs.)

 

Finalment, havent començat parlant de la possibilitat de tancar centrals nuclears, hom s’adona que la complexitat del món en el qual vivim no permet anàlisis lleugeres ni propostes màgiques.
Però el que és cada cop més clar, almenys per mi, és que el sistema actual –del qual aquest estiu només s’ha parlat de la vessant econòmica– necessita un replantejament. El capitalisme que molts han volgut veure agonitzar en aquesta crisi encara és ben viu, i sembla que ho serà per molt de temps. Necessita, no obstant, reajustar-se i canviar pautadament –siguem realistes: no hi ha revolucions instantànies– cap a un sistema més just i equilibrat ecològicament i socialment.

 

 

Sincerament agraït a M. Farré, I. Gómez, B. Guixer, R. Ribó i J. Bonaventura pels comentaris i reflexions sobre el tema.

 

 

El 26 d’abril es commemorà el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, el desastre nuclear més catastròfic que s’ha registrat mai. Els seus efectes són palpables encara avui i, reforçat per la crisi de Fukushima, el seu record encara té ressonàncies a Alemanya, on l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.
Sota l’etiqueta Txernòbil s’agrupen diversos articles sobre aquests canvis socials, polítics energètics que s’estan esdevenint a Alemanya.

La revolució energètica alemanya IV: les reticències de la indústria

divendres, 22/07/2011
Atom_2011-06-30_5

Acció de pressió al parlament el passat juny

Finalment, el passat 28 de juny el parlament federal alemany va aprovar amb una àmplia majoria la nova llei que estableix l’abandó definitiu de l’energia nuclear per part de la primera potència europea. Encara amb molts serrells per perfilar, el nou pla del govern no dista del que presentà el setembre passat amb la diferència fonamental que retira la moratòria de les centrals nuclears per passar a tancar-les el 2022 com a molt tard. Per a això, la producció d’energia renovable haurà d’haver crescut del 16% actual al 35% el 2020 i les emissions de CO2 s’hauran de reduir un 20%. Fet i fet, i per molt que pesi als conservadors, és la mateixa idea que el 2001 va aprovar el govern progressista format pel PSD i Die Grüne.

Recordem que el dilluns 30 de maig, la coalició conservadora-liberal governant a Alemanya va anunciar la decisió oficial d’abandonar definitivament l’energia nuclear. Pendents de la presentació de l’estratègia que concreti la transició a les energies renovables, hem analitzat en aquesta sèrie d’articles la proposta que el mateix govern va presentar el setembre passat. En aquesta es plantejava una conversió energètica emmarcada dins un pla global que havia de menar cap a la consolidació de les energies renovables, els mitjans de transport sostenibles i una racionalització de la demanda.

En aquesta seguit de textos sobre la revolució energètica hem desgranat les intencions que tenia el govern per a la transformació energètica d’Alemanya i la seva transició definitiva a les renovables. Hem vist els pros i contres d’aquestes propostes oficials però hem deixat de banda la posició de les companyies elèctriques i les alternatives a aquest model continuista –això ho tractarem en el següent article.
L’esmentat pla que ocupa aquest seguit d’entrades al bloc va ser analitzat pel setmanari Der Spiegel el passat setembre en uns articles molt interessants i recomanables (I i II).

 

Uns costos inassumibles?
El mateix setmanari donava un clar avís en els seus articles: malgrat ser clar que “les energies renovables ofereixen l’únic camí per portar el món cap a un futur verd […], Merkel es manté en silenci sobre els grans costos que comportarà aplicar-les.” Aquests costos es deuen a la gran inversió que serà necessària per construir totes les noves infraestructures energètiques i perquè l’energia renovable és més cara que les nuclear i tèrmica (en costos productius, no ambientals).
Una idea bastant transversal és que el preu de l’electricitat pujarà notablement. Aquest és el principal cavall de batalla de les companyies elèctriques: “Enfrontem preus més elevats per l’electricitat,” afirma un directiu d’E.on.

A part que l’electricitat està altament subvencionada per l’Estat en la majoria de països (el consumidor no assumeix directament el seu preu real), la factura energètica mai ha reflectit el cost ambiental que suposa la generació d’energia: emissions de CO2, accidents, desastres naturals i afectacions de salut derivades… Per aquesta raó, l’atòmica acaba resultant l’energia més barata.
El gegant energètic germànic RWE s’atreveix a quantificar aquests nous costos: la companyia calcula que Europa necessita una inversió de 3 trilions (milions de bilions) d’euros per la instal·lació de fonts d’energia verda. Segons ells, això comportarà que el preu del Kilowatt/hora s’incrementi gairebé quatre cops en els propers vint-i-cinc anys, passant dels 6,5 cèntims d’euro actuals als 23,5 cèntims (preu d’Alemanya).
(A l’Estat espanyol haurem d’afrontar dues grans pujades del cost de l’electricitat en els propers anys: la primera en la qual es traspassarà al consumidor la subvenció estatal –prevista aquest mateix any, suposa un augment d’aproximadament el 20%–; i la segona –quan es desendollin les nuclears– en la qual es pagarà la diferència de preu de producció.)

 

Reticències de l’statu quo
No fa falta dir-ho, les empreses energètiques que controlen el mercat alemany –bàsicament RWE, Vattenfall, E.on…–, són les primeres a qui no interessa que es tanquin les centrals nuclears. Aquesta és una font quasi infinita d’electricitat barata (per a elles) i amb molt poques emissions (sense tenir en compte els residus i la possibilitat d’accident, situacions de les quals se n’acaba encarregant l’Estat).
Malgrat els milions d’inversió d’aquestes empreses en nous projectes ambientalment sostenibles (vegeu l’article Revolució energètica I) i en publicitat a favor de la transició a les energies verdes, el lobby energètic pressiona fortament el govern des de fa anys per allargar tan com es pugui la vida d’una font de la qual ara n’extreuen milions en beneficis.
Davant la nova situació, les companyies estan estudiant presentar un recurs constitucional contra la llei aprovada aquest juny. Amb aquest plet, pretenen reclamar al govern beneficis perduts fins i tot de centrals tancades com la de Krümmel, parada el 2009 després de múltiples accidents. A més, després d’haver fet una gran (i exitosa) pressió a la coalició conservadora per la derogació de la decisió de tancament de les centrals, ara defensen que amb la llei de 2001 se’ls garantia més marge d’ús de cada central. Això seria, segons ells, perquè amb l’anterior pla les plantes serien desendollades després d’arribar a un límit individual de kilowatts/hora, una energia que encara generaria beneficis. Amb la nova estratègia, aquest setembre s’atorgarà una data de tancament per cada un dels reactors.

Fins i tot Der Spiegel –un mitjà que no és justament radical, com em deia un conegut alemany– acusa directament les companyies d’estar “treballant per a consolidar l’status quo i fins i tot atacar la voluntat del govern per donar prioritat a l’energia verda.” Empreses de les principals indústries del país també haurien estat intentant alentir el procés per por a que una hipotètica falta de potència perjudiqui a seva alta producció i que calgui assumir preus de l’energia més elevats.
Els avisos més tremendistes parlen de la destrucció de milers de llocs de treball lligats a la indústria elèctrica, com si la transició a les energies renovables no suposés la creació d’una nova indústria. Com és el cas, per exemple, de l’empresa d’Emden Nordseewerke, una antiga companyia naviliera assumida recentment per Schaaf Industrie i reconvertida en proveïdora de molins eòlics. L’exemple és clar: com en tot gran canvi econòmic i repte que ha d’assumir un país no hi ha destrucció de llocs de treball, hi ha reconversió.

 

Els altres actors: partits i mitjans
La votació de la llei al Bundestag va mostrar un gran consens gairebé inaudit que va apropar govern i oposició però que ha allunyat els socis de la coalició governant.
El partit liberal, FDP, ha hagut d’acceptar el tracte (segurament per la posició de feblesa en la que es troba ara) però ha vist trontollar els seus fonaments bussines-friendly davant les reticències de gran part de la indústria.
El resultat mostra que 513 diputats del CDU-CSU, FDP, SPD i Die Grüne van votar-hi a favor. Uns altres 8, presumiblement del CSU, van abstenir-se i els 79 de Die Linke van votar-hi en contra.
Els socis baveresos del partit de la cancillera, el CSU, crítica que el tancament és massa ràpid i que, a causa de la impossibilitat que les energies renovables suplantin la nuclear en aquest temps, hi haurà un increment de la crema de carbó. El partit Die Linke (L’Esquerra) no és que s’alineï amb les companyies elèctriques sinó que considera la proposició com insuficient i pretén incloure a la constitució la prohibició de generar energia nuclear civil o militar.

La transversalitat de la decisió i la gran acceptació que té en la població ha fet que, en general, la premsa escrita majoritària no fos molt crítica amb aquesta. L’excepció és el conservador Die Welt, que en una dura editorial comparava Merkel amb Agàtocles, “tirà de Siracusa”, qui cremà les seves naus en arribar a Cartago, i criticava que encara “ningú sap com la precària recaptació d’energia eòlica i solar ha de ser generada, emmagatzemada i transportada.”
El gran rotatiu de centre-esquerra Frankfurter Allgemaine fou, en canvi, conciliador i assegurà que la decisió de juny “marca el final de l’última gran batalla ideològica entre els alemanys.”
És clar, però que la decisió és definitiva i “un retrocés –tan avui com d’aquí a deu anys– seria un suïcidi polític,” assegurava el Berliner Zeitung.
Esperem-ho.

 

 

El 26 d’abril es commemorà el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, el desastre nuclear més catastròfic que s’ha registrat mai. Els seus efectes són palpables encara avui i, reforçat per la crisi de Fukushima, el seu record encara té ressonàncies a Alemanya, on l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.
Sota l’etiqueta Txernòbil s’agrupen diversos articles sobre aquests canvis socials, polítics energètics que s’estan esdevenint a Alemanya.

En bicicleta pels espais naturals del món

dimarts , 12/07/2011

© Brais Palmás (de braispalmas.com)

Aquest matí, Brais Palmás agafarà la bicicleta i marxarà cap al mar Bàltic. Fa un any i un mes que va sortir de Pontevedra (Galícia) amb el projecte Samana, que l’ha de portar fins al Vietnam a través dels espais naturals d’Euràsia al llarg de tres anys. Malgrat que no es troba confortable a les ciutats, aquest últim mes s’ha estat a Berlín, on hem pogut parlar del seu projecte.

Samana vol donar un toc d’atenció a la societat europea, centrar la mirada en alguns espais naturals protegits del món per retratar-ne la biodiversitat i conscienciar l’afectació que les nostres accions tenen en el seu fràgil equilibri. La seva és una ruta amb bicicleta per apropar-se més al paisatge, comprendre les distàncies reals que separen aquests espais i unir-les en el seu camí.
Per què de Galícia fins al Vietnam? “No es pot anar més lluny sense usar un altre transport que la bicicleta.” El seu trajecte demostra que amb molts pocs recursos, “amb el que es pot portar en una bici”, és possible viure durant molt de temps i realitzar un gran projecte. Demostrar que hi ha alternatives, com per exemple “treballar menys, guanyar menys però viure més.” Tot això m’ho explica mentre prenem una copa de batut fet a partir de fruita recuperada del que ha rebutjat un supermercat proper.

El projecte, que es pot seguir també a Facebook, començà el Dia Mundial del Medi Ambient 2010, Any de la Bioesfera. L’ha dissenyat ell, cercant-se els patrocinadors (entre ells Nokia o Massi) i els col·laboradors i organitzacions que el recolzen (WWF, Hi-Tec, Powerex…). La ruta fa més de 15.000 quilòmetres en línia recta i abans de sortir de la ciutat en porta exactament 6.204. Després d’haver recorregut gran part de la península Ibèrica, prop de Grenoble, un aparatós accident el va obligar a parar dos mesos i mig.
Reprengué la ruta a Frankfurt, i, a Alemanya, ha visitat els parcs nacionals de Kellerwald Edersee, Hainich i Sächsischen Schweiz, entre d’altres espais naturals. Contactant amb els parcs, aconsegueix allotjament i manteniment, així com visites guiades i informació privilegiada dels espais que visita.

De les reserves de bioesfera alemanyes no en té, però, bones impressions: “són excessivament petites i no compleixen la funció de conservació,” em diu, “manquen enllaços amb l’exterior, l’ecosistema s’aïlla i es fa petit.” A més, “s’han eliminat pràcticament els depredadors naturals i algunes espècies han crescut massa,” desequilibrant el medi i fent necessària la intervenció de la caça, activitat molt característica d’Alemanya. A diferència de l’Estat espanyol, els parcs tenen massa trànsit de persones i “a vegades no saps si estàs a la ciutat o a la natura.” L’explotació turística és excessiva: “estem protegint un espai o tornant-lo un lloc turístic?,” es pregunta. Suposem que això es deu a la gran accessibilitat dels parcs alemanys, ja que al país no hi ha muntanyes.
El trencament del desenvolupament natural es nota en el comportament dels ocells, els quals ja no cacen perquè saben on són les zones de pícnic, o en el de les guineus, moltes de les quals mengen de la mà dels visitants.
Del seu pas per Alemanya, n’han deixat constància els diaris Thueringer Allgemeine i Wirtschafts Spiegel.

Aquest mes que s’ha quedat a Berlín no s’ha estat quiet, però. Ha aprofitat per visitar algunes granges industrials per documentar l’afectació que provoquen aquestes al medi ambient, a l’economia i l’equilibri mundials. Parlem del respecte als animals, els mètodes de producció abusius i els efectes col·laterals d’aquests: “si s’acabés la ramaderia als països desenvolupats, s’acabaria la fam a tot el món.” Ara, en Brais només menja carn que sap que prové d’explotacions racionals i respectuoses amb els animals.

Avui en Brais ha agafat la bicicleta i ha fet, incansable, cap al Parc Natural de Usedom, des d’on entrarà a Polònia per continuar la seva ruta cap al Vietnam. Tal com va escriure María Manrique en el primer aniversari de la travessia: “i pedalejant, després de 365 dies, continua Brais Palmás i el seu projecte Samana. No per parlar únicament un dia de medi ambient, sinó per no deixar-ho de fer durant tot el seu camí.”

La revolució energètica alemanya III: una xarxa energètica europea

divendres, 10/06/2011
Pantà d'Oliana (Alt Urgell) [©Jaume Bonaventura]

Pantà d'Oliana (© Jaume Bonaventura)

Per completar la revolució energètica a la locomotora d’Europa caldrà que canviï tot el continent. La transició cap a les energies renovables no pot ser abordat en un sol Estat aïllat i requereix una verdadera Unió Elèctrica Europea.
Pendents de la presentació de la nova estratègia alemanya que concreti l’abandó definitiu de l’energia nuclear, analitzem el pla que el mateix govern va presentar el setembre passat. En aquest es plantejava una conversió emmarcada dins un pla energètic global que havia de menar cap a la consolidació de les energies renovables, els mitjans de transport sostenibles i una racionalització de la demanda.

En aquesta sèrie d’articles dedicats a la revolució energètica alemanya fins ara hem vist l’estratègia que marcà el govern alemany per substituir les seves fonts energètiques a renovables (I: continuïtat vs. Renovació) i les necessitats tècniques que això comportava (II: eficiència per estalviar). En el present article abordem les necessitats que ultrapassen les seves fronteres i que fan necessari un gran acord energètic europeu.
El pla que presentem en aquest seguit d’entrades al bloc va ser analitzat pel setmanari Der Spiegel el passat setembre en uns articles molt interessants i recomanables (I i II, en anglès).

 

UEE: Unió Energètica Europea
Sembla ser clar per a tots els estaments i agents implicats en la implementació de les energies renovables que, per a la consolidació de les energies renovables, serà necessària una interconnexió elèctrica a escala europea (super grid) que transporti l’electricitat “sobrant” des del ventós nord i el lluminós sud cap a les zones on generar electricitat sigui més difícil. A la vegada, la xarxa caldrà que sigui intel·ligent (smart grid) per compensar les fluctuacions d’ús i generació –tant pel cas de baixa producció com per les situacions de sobreproducció.
A Alemanya aquesta xarxa es concreta en un corredor elèctric nord-sud, per portar l’energia eòlica des del mar del Nord a les grans urbs del centre i oest del país; i en les interconnexions suprafrontereres amb els països alpins o Noruega, on l’electricitat pot ser fàcilment emmagatzemada en centrals hidroelèctriques. Així mateix, la connexió europea no s’ha de quedar a l’enlluernadora riba nord del Mediterrani sinó que hauria de travessar el mar per abastir-se de l’energia infinita que pot arribar a generar-se al desert del Sàhara.

La idea és engrescadora –i brillant– però aquests immensos projectes tenen un cost econòmic enorme: per a construir les “autopistes energètiques”, com les anomena Der Spiegel, farà falta una inversió de més de 40 bilions d’euros en els propers deu anys només a Alemanya; a tot Europa el cost es calcula en uns 500 bilions d’euros. La construcció, però, es desenvolupa lentament i dels 850 quilòmetres de línies que l’Agència Alemanya de l’Energia considerà necessaris al país fa cinc anys se n’han construït poc més d’un 10%.

 

Un continent de torres elèctriques
La construcció de totes aquestes línies elèctriques comportarà també un elevat impacte visual, ambiental, ecològic i social. D’això ja en tenim un trist exemple en la línia de Molt Alta Tensió (MAT) de 400.000 volts que travessa el nostre territori afectant ecosistemes de gran valor com l’Espai Natural de Guilleries-Savassona, entre d’altres, amb “torres d’entre 60 i 90 metres d’alçada, amb una base d’entre 200 i 400m2 i corredors de més de 400 metres d’amplada” (Informe de la Plataforma No a la MAT).
Un altre exemple, a Alemanya, el retratava la versió en anglès de Der Spiegel en un article on explicava la situació de la Baixa Saxònia. En aquest Land s’hi han de construir un mínim de 1.000 quilòmetres de línies elèctriques del total de 3.600 que es preveuen necessaris per l’any 2025. Aquest és un territori, a més a més, que ja compta amb moltes turbines eòliques, les quals els plans del govern pretenien doblar en alçada.
L’oposició a les noves línies MAT a la Baixa Saxònia és àmplia i transversal (com la que també tingué el projecte de macro-estació Stuttgart 21) i compta amb el suport de ciutadans, municipis i fins i tot l’església.

Com a alternativa a la MAT del nord d’Alemanya es presenta el soterrament de les línies. Aquest sistema és, però, “de quatre a set vegades més car” que l’aeri, segons l’empresa constructora Tennet, i presenta problemes tècnics, com per exemple que no es pot refredar correctament, assecant la terra i impedint que circuli tanta electricitat –de manera que s’han de posar més cables.
Més bona acceptació té la tecnologia de Corrent Continu d’Alta Tensió (HVDC), una tecnologia que permet transportar grans quantitats d’electricitat al llarg de molts quilometres amb molt poques pèrdues (un 3% cada 1.000 Km). El problema d’aquest tipus de cablejat és que no pot ser connectat directament a la xarxa (de corrent altern) i requereix de plantes transformadores gegantines com la que NorGer està construint a Moorriem: un edifici de ciment armat de 25 metres d’alçada i d’una àrea de 70 camps de futbol.

Si bé les empreses constructores han de fer malabarismes per intentar convèncer la població (NorGer rehabilitarà el centre de Moorriem) i superar els lents tràmits burocràtics (els set projectes presentats per Tennet estan pendents de ser avaluats en cinc espais aeris diferents i nombroses àrees naturals), la nova construcció de línies elèctriques es veurà condicionada, sobretot, per la política. I és que en l’ambient actual, on el debats ecològic i energètic són centrals, els representants polítics volen evitar enfrontar-se a una població més sensibilitzada que mai. En el cas de la Baixa Saxònia, el president David McAllister (CDU) no vol exposar-se a una derrota electoral com la que el projecte Stuttgart 21 d’alguna manera menà al seu partit a Baden-Wurtemberg el passat març.
McAllister, però, posa llenya al foc: “Aquests qui amb el mateix ànim critiquen l’energia nuclear, les plantes tèrmiques de carbó i l’expansió de les línies elèctriques indispensables per [al funcionament de] les energies renovables posen en perill les nostres perspectives econòmiques.”

 

Noruega: la bateria d’Europa
Com hem dit, per un perfecte funcionament de les energies renovables, és necessari complementar les fonts generadores amb plantes d’emmagatzematge. Aquestes no només han d’assegurar l’abastiment energètic quan les fonts són escasses, sinó que també hauran de captar l’excedent d’energia generada durant els pics de producció que malmetrien la xarxa per sobrecàrrega. Actualment encara no existeixen sistemes de bateries de gran capacitat i sense pèrdues considerables que puguin fer aquesta tasca; una alternativa fiable és l’energia hidroelèctrica, que té una efectivitat de fins al un 80%.
L’ús de les centrals hidroelèctriques com a plantes d’emmagatzematge es basa en un principi molt senzill: quan hi ha un excedent d’energia, la planta bombeja aigua cap al pantà, on s’acumularà fins que un increment del consum requereixi tornar-la a usar per generar electricitat de nou. Aquest procés no és nou i, de fet, s’aplica des de fa dècades a les plantes hidroelèctriques dels Pirineus, per exemple de la central de Capdella (la Vall Fosca). Aquesta fou la primera central de l’Estat, construïda el 1914, i alimentava fins i tot Barcelona; des dels seus inicis, l’electricitat sobrant s’ha usat per bombar l’aigua del riu Flamisell cap als estanys superiors per reaprofitar-la més endavant.

L’Agència Alemanya de l’Energia calcula que seran necessàries centrals hidroelèctriques per guardar-hi fins a un total de 25.000 Megawatts, molt més dels 6.400 MW disponibles actualment al país. “És encara un misteri d’on han de venir totes aquestes plantes d’emmagatzematge en tan poc temps,” diu Fritz Vahrenholt de la companyia elèctrica RWE. I és que Alemanya compta amb poc espai per a construir noves plantes hidroelèctriques, ja que té una alta densitat de població i una orografia poc adequada a les necessitats d’aquesta energia. Per això es mira cap al nord quan surt el tema.
“Les reserves d’aigua de Noruega són tan grans que la seva companyia elèctrica principal, Statkraft, hi podria emmagatzemar la seva producció anual,” afirma Der Spiegel. El problema és que de moment no existeixen connexions energètiques entre aquest país i Alemanya, i l’única que s’està construint –el cable HVDC NorGer– tindrà una capacitat màxima de 1.400 MW, l’equivalent a una central nuclear de les 17 que s’han de tancar a Alemanya abans del 2022.
Un altre cop, a més, Der Spiegel oblida mencionar els problemes paisatgístics i ecològics que comporten les centrals hidroelèctriques com són l’afectació que té als peixos i a l’ecosistema aquàtic, els canvis en les fluctuacions en el cabal del riu o la barrera que les turbines suposen per als sediments.

 

El Sàhara: energia, seguretat i desenvolupament
“Durant sis hores el desert rep més energia solar que la que un humà consumeix al llarg d’un any,” assegura Desertec. Aquest megaprojecte d’arrels germàniques aposta per globalitzar la generació d’energia renovable reclamant una unió entre Europa, el nord-Àfrica i el Proper Orient per convertir el desert del Sàhara en el subministrador elèctric principal. Si l’empresa tirés endavant podria ser la demostració que la transició a les energies netes passa per una internacionalització –més enllà de l’actual UE– d’aquestes.
(De Desertec ja en vam parlar a l’article Txernòbil, 25 anys: por nuclear.)

El projecte consta de la instal·lació de centrals tèrmiques solars (Concentrated solar-thermal power), milers de miralls que concentrin l’abundant llum del sol del desert per generar vapor que al passar per turbines genera ingents quantitats d’electricitat; l’aigua es continua escalfant fins i tot després de la posta de sol. El funcionament és semblant al forns solars de Font Romeu i Mont Lluís, encara que aquests no es fan servir per generar energia i estan destinats a la recerca i la producció de productes artesanals respectivament. Aquest sistema hauria de permetre, també, generar aigua potable a partir de processos de dessalinització en zones properes al mar. L’electricitat seria transportada a Europa a través de cables HVDC submarins.

Els impulsors del projecte asseguren, que el sistema “pot proveir el món amb una font d’electricitat econòmica, segura i sostenible,” xifrant-ne la producció en fins a 470,000 MW l’any cap al 2050. A més del fonament energètic i ecològic, creuen que el pla aportarà beneficis en desenvolupament i seguretat als països on es construeixin les plantes generadores.
De moment, però, no és més que una idea magnífica de 400.000 milions d’euros.

 

 

El 26 d’abril es commemorà el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, el desastre nuclear més catastròfic que s’ha registrat mai. Els seus efectes són palpables encara avui i, reforçat per la crisi de Fukushima, el seu record encara té ressonàncies a Alemanya, on l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.
Sota l’etiqueta Txernòbil s’agrupen diversos articles sobre aquests canvis socials, polítics energètics que s’estan esdevenint a Alemanya.

La revolució energètica alemanya II: eficiència per estalviar

divendres, 3/06/2011

© Lutz Kampert (from rwe-mobility.com)

Després de la decisió del govern d’abandonar definitivament l’energia nuclear a Alemanya el 2022 i pendents de la presentació de l’estratègia que concreti la transició a les energies renovables, analitzem la proposta que es va presentar el setembre passat. Una proposta de conversió emmarcada dins un pla energètic global que havia de menar cap a la consolidació de les energies renovables, els mitjans de transport sostenibles i una racionalització de la demanda.

Si en l’article passat repassàvem els plans del govern pel què fa a les fonts d’energia, en aquest parlarem dels plans d’estalvi d’energia per racionalitzar-ne el seu ús i els plans d’emmagatzematge massiu dissenyats.
El pla que presentem en aquest seguit d’entrades al bloc va ser analitzat pel setmanari Spiegel el passat setembre en uns articles molt interessants i recomanables (I i II).

 

Aïllament tèrmic i Eficiència energètica
Tant en l’anterior estratègia del govern com en la nova, del qual es presentaren les línies generals fa cosa d’un mes, la millora de l’aïllament dels edificis és un punt bàsic per tal de disminuir la demanda energètica. Una reducció de l’ús d’energia –racionalització, al meu entendre– és bàsica per tal de fer el pas cap a les energies renovables, ja que aquestes, actualment, tenen un rendiment inferior a preus més elevats.
Els dos plans coincideixen en xifrar aquesta reducció en un 20% durant la propera dècada. Segons l’estudi governamental, el 40% del consum elèctric és generat en els edificis, gran part dels quals no compleixen els mínims d’estalvi energètic fixats als anys 70. El document de setembre no només volia establir uns nous estàndards d’aïllament tèrmic per a les noves construccions i l’ús d’energies netes per a escalfar sinó que pretenia restaurar les edificacions velles per reduir el consum de calefacció fins al 80% el 2050.
Malgrat que un millor aïllament acaba abaratint els costos energètics particulars, no tots els propietaris podrien permetre’s les costoses remodelacions, que es calculen d’entre 35€ i 350€ per metre quadrat. Només cal dir que a molts edificis antics de Berlín encara només disposen de calefacció amb carbó.

Per altra banda, el govern estava convençut que incrementant l’eficiència energètica industrial es podrien arribar a estalviar 10 bilions d’euros anualment. Per a arribar a aquest objectiu, a partir de l’any vinent s’implementarien incentius fiscals per a les empreses que fessin millores en aquest sentit.

És bastant segur que el nou pla conservi aquestes propostes, si bé el tempo pot diferir. L’estímul per a l’estalvi energètic a través de millor informació, incentius econòmics i ajuda financera i logística és bàsica per la racionalització que abans esmentava.

 

Conducció elèctrica
En un país on la indústria automobilística juga un paper central no només en l’economia sinó també en la cultura, el pla necessita d’un apartat especial que es refereixi als cotxes elèctrics.
El govern alemany pretenia tenir un milió de vehicles elèctrics circulant l’any 2020 i cinc milions el 2030. Amb aquesta finalitat, aquest any mateix s’hauria de canviar la regulació per oferir avantatges als seus propietaris com ara la possibilitat de circular per carril bus o disposar de pàrquing gratuït.
La intenció del govern no sé si és agosarada, tenint en compte que els EUA pretenen tenir també un milió de cotxes elèctrics circulant per les seves carreteres l’any 2015. (Pla, en PDF.)
La proposta, un cop més, no aborda els efectes derivats de l’assoliment dels objectius que cerca: no aclareix d’on ha de sortir l’energia que hauran d’abastir tots aquests motors elèctrics i no menciona cap estratègia per crear una xarxa de punts de càrrega.

 

Emmagatzematge de l’energia
Un altre punt que ha de garantir l’abastiment energètic i la prefecta combinació de les diverses fonts energètiques comptar amb un bon emmagatzematge de l’electricitat. Aquest ha d’assegurar la disponibilitat d’energia durant les fluctuacions de demanda o si les fonts fallen. Actualment encara no existeix cap sistema d’emmagatzematge a gran escala però el govern focalitzaria l’atenció en quatre punts:
1. Maximitzar la capacitat hidroelèctrica del país, tot i que aquesta està pràcticament al límit degut a  la poc generosa orografia germànica;
2. Incrementar l’ús de capacitat hidroelèctrica estrangera. Per a aquest objectiu és imprescindible una interconnexió elèctrica europea que tractarem al proper article;
3. Incentivar la inversió en biomassa per combinar-la amb energia solar i eòlica, tal com ja es fa, per exemple, a Dardesheim, poble del qual parlàrem a l’article “Txernòbil, 25 anys: por nuclear”; i
4. Ajudar al desenvolupament de bateries a gran escala, amb tecnologies com l’emmagatzematge d’hidrogen o d’aire comprimit.

 

 

El 26 d’abril es commemorà el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, el desastre nuclear més catastròfic que s’ha registrat mai. Els seus efectes són palpables encara avui i, reforçat per la crisi de Fukushima, el seu record encara té ressonàncies a Alemanya, on l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.
Sota l’etiqueta Txernòbil s’agrupen diversos articles sobre aquests canvis socials, polítics energètics que s’estan esdevenint a Alemanya.