Arxiu de la categoria ‘General’

frohe Weihnachten ’13

dimarts , 24/12/2013

bcn_brln

des d’algun punt entre Berlín i Barcelona, fa dos hiverns
frohe Weihnachten!

aus irgendwo zwischen Barcelona und Berlin, vor zwei Wintern
bon Nadal!

Berlín, un arreveure

diumenge, 28/07/2013

Explosió de llum | Light explosion (Fernsehrturm 1)

Després de quasi quatre anys d’haver arribat a Berlín refaig el camí de tornada a casa. Ja sigui per casualitat, intencionadament o una mescla de les dues coses, a partir d’aquest estiu i durant un any seré a Barcelona. No és la meva intenció de fer-me protagonista del bloc (per a això ja tinc un web, aturat, i el twitter, hiperactiu) però crec que la naturalesa del bloc requereix almenys una petita explicació ja que el contingut d’aquest se’n veurà afectat.

Reconec que deixaré Berlín amb una mescla d’alleujament i de tristesa. Últimament s’estila molt de cantar les excel·lències de viure a l’estranger (i sobretot a Berlín!) però el cert és que jo ja començo a tenir ganes d’una certa mediterraneïtat, encara que la situació econòmica no convidi a fer aquest camí. D’altra banda em recaria de no poder ser a Catalunya en aquests moments de renaixement nacional!

El regust d’aquest temps aquí és difícil de descriure. Berlín és un lloc estrany. La seva història recent, la composició de la seva societat, el seu valor polític, simbòlic, econòmic i real la fan una ciutat difícil de definir. Potser per això és tan difícil reconèixer-hi una identitat pròpia, més enllà de la pròpia identitat dels seus habitants i de la que aquests li volen donar. És un lloc perfecte per perdre-s’hi i passar desapercebut però a la llarga també és un lloc difícil per a sentir-s’hi identificat i, en definitiva, arrelat. El seu canvi constant i acceleradíssim fa que el Berlín d’ahir ja no sigui el mateix que demà. En tres anys he tingut temps de veure i reconèixer canvis radicals a la ciutat. Viure en aquest present constant, ho reconec, em causa una mica d’angoixa. No és, però, la única raó: a part dels temes personals que em demanen una pausa de la meva estada aquí, hi ha també una part fosca de la ciutat que no s’acostuma a explicar. El seu individualisme extrem, les grans i creixents desigualtats, l’antipatia de molts dels seus habitants, l’al·lèrgia a la responsabilitat de tants altres i, fins i tot, el tantseme’nfotisme d’alguns energúmens que corren per la ciutat (i, és clar, el clima!) fan de Berlín també un lloc dur. I el principal perill de Berlín és, al meu entendre, amarar-se d’aquest caràcter berlinès agre.
(Tot i això no puc pas dir que hagi tingut mala sort, jo. Haver vingut per voluntat pròpia, ser jove, blanc, europeu i amb una família disposada a ajudar-me en els moments més complicats m’ha permès gaudir d’una temporada maca, productiva i profitosa. No he hagut de fer cues per obtenir visats, deixar de menjar per pagar el lloguer ni renunciar a fer una cervesa amb els amics per estalviar cada cèntim. Destacar aquests aspectes també ajudarien a compensar els articles catastrofistes que s’escriuen sobre les desgràcies de la majoria dels immigrants sud-europeus.)

Però no deixa de ser cert que aquesta setmana vinent no em deixarà de pesar fer aquest viatge de tornada. Berlín continua sent una ciutat vital, fresca, energètica, atractiva. Que es reinventa i es reivindica a cada moment. És un espai mai del tot descobert: encara hi haurà carrers al costat mateix del que foren les meves cases per on encara no he passat mai, barris pendents de descobrir, exposicions impensables i locals fascinants que no arribaré a veure simplement perquè avui encara no han obert i que, quan torni, ja hauran tancat. També cal dir que la ciutat té moltes coses bones: la tranquil·litat i el silenci, la verdor dels seus parcs i els seus carrers, la neu (per a algú de Can Fanga és increïble una ciutat nevada!), la vida social a preus irrisoris, la bona música, els avantatges del sistema universitari, les facilitats per conèixer gent… I no seria del tot just si no reclamés que, per a entendre del tot Berlín, cal distingir molt clarament entre el que és Alemanya, l’Estat alemany, la societat alemanya i els alemanys; i, encara, entre Alemanya i Berlín.
No cal dir que sobretot em fa pena deixar els bons amics que, de tot el món i tots ben diferents, he anat fent aquí.

Marxar de la ciutat –temporalment, insisteixo– per a mi no vol dir renunciar a poder-ne parlar, així com d’Alemanya i aquells temes relacionats que tant m’atreuen. La meva intenció és recuperar el ritme que havia portat mesos enrere en aquest bloc (aquest semestre ha sigut especialment dur a la universitat). Òbviament hauran de ser temes que no requereixin de presència al terreny i es perdrà la immediatesa i la frescor per no ser a la ciutat; així, potser, com el punt de vista alternatiu a la simplificació general dels mitjans que sempre he intentat donar. Per altra banda el rigor i la profunditat hauran de suplir aquestes mancances. Per temes no cal preocupar-se que no me’n faltaran: en tinc una pila de pendents des que vaig començar a escriure al diari Ara!
Així que, si fins ara us ha interessat la visió de Berlín, Alemanya i els països i temes d’influència germànica que he anat donant en aquest bloc, no deixeu de continuar visitant-lo de tant en tant per saber-ne més.

 

Auf Wiedersehen, Berlin!

Una nadala tardana

dimarts , 25/12/2012

(© FAZ)

Aquest Nadal, entre les felicitacions de Nadal que arrivaren a la població de Mülheim am Main, prop de Frankfurt, n’hi havia una que havia fet un llarg recorregut per a arribar-hi. Tant llarg com 71 anys.

L’any 1941, la Wehrmacht, l’exèrcit alemany, havia pres el control de la petita illa de domini britànic de Jersey, a pocs quilòmetres de la costa francesa. Entre els soldats desplegats, Emil escrivia entre el 16 i el 17 de desembre unes línies a família i amics al costat d’un petit text en anglès desitjant-els-hi un bon Nadal.

“Bon Nadal i
feliç any nou
desitja
el soldat Emil Adam.

Salutacions a…”

Sense ni tan sols segellar, les cartes que es guardaven en un magatzem de l’exèrcit nazi van ser interceptades per un grup de joves rebels. Però no les van destruir, sinó que les van guardar. Fa un any, un d’aquells joves, ara 70 anys més gran, va entregar la correspondència a l’arxiu de Jersey, que en col·laboració amb el Deutsche Post va mirar de trobar els destinataris.
La postal d’Emil és una de la desena que ha arribat a destí, de les 86 que van interceptar. Algunes van destinades a adreces que avui ja no formen part d’Alemanya, d’altres a organitzacions nazis que, evidentment, ja no existeixen i en algunes el temps ha fet impossible de desxifrar-ne l’escriptura.

La felicitació d’Emil ha sorprès els veïns de Mülheim, molts dels quals ni tan sols sabien que havia estat soldat. Però estan contents de rebre els seus desitjos en aquestes dates, 71 anys més tard.

 

La notícia la recollia el Frankfurter Allgemeine Zeitung el dimecres 19 de desembre.

Tres anys a Berlín: una reflexió

dilluns, 5/11/2012

Oct '12: 3 anys a Berlin

Ara fa una setmana i un dia que va fer tres anys que visc a aquestes latituds –en concret, al paral·lel 52– i estic tan enfeinat amb les ocupacions que m’he buscat aquí que, si no fos pels missatges de ma mare i món germà, ni tan sols me n’hauria recordat. (Això explica, també, el silenci que s’ha imposat en aquestes pàgines digitals, i encara durarà algunes setmanes més.) Sense entrar en el més estricte terreny personal (ja hi va haver, l’any passat, oportunitat per a això), no volia deixar l’oportunitat de reflexionar al voltant de com ha canviat la ciutat en aquest temps – o, també, com ha canviat la meva percepció de la ciutat.

 

Berlín continua sent la gegant metròpoli despoblada del Nord enllà, amb una superfície equivalent a nou Barcelones però amb ben bé mig milió d’habitants menys que la seva corona metropolitana. Les distàncies són llargues i es fan, a voltes, interminables. Continua sent possible, per sort!, descobrir racons encantadors, camins plens de sorpreses, detalls amagats; tot sovint només cal desviar un xic la ruta i agafar el carrer del costat per passejar per una ciutat diferent. Encara ara em sorprenen els buits que deixen els amples carrers o les cases inexistents.
Però aquests buits s’estan començant a omplir. De fet des de fa 20 anys que es van omplint però en aquests últims anys sembla que ho faci a una velocitat vertiginosa. Al meu carrer ja no quedarà cap solar quan s’inauguri l’edifici del números 13-14. Al de sota tampoc quan construeixin el número 8. A tots els barris es fan construccions noves, apartaments i oficines – molts cops d’estètica discutible.

Curiosament, el creixement del nombre d’habitatges va acompanyat d’un increment exagerat dels preus. Berlín ja no és la ciutat on es pot viure amb quatre rals en un pis immens. Evidentment no estem parlant dels preus d’una capital mundial, però tampoc la capital d’Alemanya té aquest volum de negoci. Però ja no està lluny dels preus de Barcelona. A més l’accés a l’habitatge és més complicat que mai: per llogar un pis cal demostrar ingressos molt superiors al cost del lloguer i competir amb desenes de sol·licitants més ben posicionats pel sol fet de ser del país. (De la problemàtica dels preus en vaig parlar a l’especial sobre gentrificació i sobre les dificultats d’accés a l’habitatge en una resposta a un article del diari.) El mercat d’habitacions subllogades s’ha saturat, sent encara més difícil passar les “proves d’accés” de les WG‘s. També les residències universitàries (Berlín té més de 100.000 estudiants) fa anys que tenen llistes d’espera massa llargues, justament quan la universitat alemanya necessita augmentar les seves ràtios per cobrir la demanda de professionals.
I, per si no fos poc, el preu de la cervesa també puja!

I també augmenta notablement el nombre de sud-europeus que busquen sort a la ciutat sense un objectiu massa definit. En aquest sentit, permeteu-me un avís franc: per un costat, i com ja he dit, Berlín ja no és tan barata com s’acostuma a suposar; per altra banda, si bé la taxa d’atur és uns 15 punts inferior a la catalana i s’ofereixen moltes feines noves, aquestes estan mal pagades (vora els 6€/h) i requereixen un alemany acceptable que només s’aconsegueix després d’un bon temps d’estudi. A més, les escoles d’idiomes, per bé que cada cop n’hi ha més, tenen els cursos molt plens (parlo de les privades, amb preus que molta gent no estan disposats a pagar; a les públiques hi ha moltes menys places).[*]
Cal també advertir, contra la facilitat amb la qual hom es pot quedar estancat amb el grup de coneixences més properes, sovint del mateix país o d’algun que se’n conegui la llengua. Al meu entendre, cal qüestionar-se si la finalitat d’una estada a Berlín és aquesta o realment intentar integrar-se a la societat alemanya, per molts matisos que aquesta tingui a la ciutat.

La ciutat en general, igual que en l’habitatge, està en transformació constant. Això és necessari, és clar, perquè encara té molta feina a fer per recuperar els 40 anys de paràlisi que va suposar el Mur. A més, es va decidir que Berlín ha de ser la imatge de la nova alemanya: unida, cosmopolita, moderna, potent. Un cop acabats els escenaris principals com Potsdamer Platz o Friedrichstraße, ara toca fer els petits retocs: una línia de tramvia nou a l’estació de tren principal, millores a la infraestructura fèrria, ordenació i pacificació de carrers, reforçament de ponts i de les ribes de riu i canals, nous asfaltats, canvis de cablejats i instal·lacions noves, obertura de parcs, arranjament de voreres i carrils bici…
És cert que totes les ciutats fan aquestes obres de millora i manteniment, la pregunta a Berlín, però, és: cal fer-les totes de cop? M’atreviria a dir que avui en dia és una de les ciutats europees on és més difícil i caòtic circular en cotxe, bicicleta, transport públic i, fins i tot, a peu. La Berlín dels últims anys és, innegablement, una ciutat més ostentosa, que amb noves mega-infraestructures com el nou aeroport (del qual es retardà la inauguració des del maig passat a una data encara per determinar) es vol treure de sobre el lema “pobre però sexi” i projectar-se com a nou centre econòmic mundial. Però aquest projecte dóna la impressió que es duu a terme sense un rumb clar i a marxes tan forçades que molts dels seus habitants no poden seguir.

Com he esmentat, el creixement comercial de la ciutat és impressionant. Especialment des d’inicis de 2011 es veuen cartells de cerca d’empleats en molts aparadors. Segurament Berlín és un dels millors llocs per establir un petit comerç, sobretot botigues amb objectes de disseny innovador i utilitari (els preus dels locals també es veuen afectats per la gentrificació, és clar)n. Per no parlar de la restauració, que sembla que encara no tingui aturador, amb carrers sencers dedicats exclusivament a les begudes i al menjar (és aquest, però, un model sostenible?). Malgrat tot, el tipus comercial berlinès és minorista, mou poques quantitats de diners i no ajuda a fer créixer la regió, de manera que segueix sent subsidiària.

I com ha afectat i afecta tot plegat a la gent? Els berlinesos tenen fama de secs, antipàtics, directes. I molts ho són. Certament, però, no sabria dir si ara la gent és més crispada o més feliç, perquè si bé ara tinc més situacions desagradables amb gent d’aquest tipus, això es deu a què tinc més relació amb alemanys.

I com ha canviat la meva vida aquest tres anys…? Bé, això deixem-ho per un altre dia que ja m’allargo.

 


[*] No vull donar la sensació que és una pèrdua de temps venir a Berlín, una ciutat que pot oferir molt a tothom qui vulgui viure-hi. Però cal matisar la imatge idíl·lica que en tenim, molts cops generada pel turisme de cap de setmana. Per altra banda, per ajudes per estudiar alemany consulteu els enllaços del setè paràgraf de l’article ja esmentat.

Des de Berlín Guim als Premis Blocs 2012

dissabte, 18/08/2012

Aquest mes d’agost ja porto 1 any i 9 mesos escrivint al meu bloc al diari Ara. Amb més de 120 articles escrits sobre Berlín, Alemanya i, de tant en tant, dels països germànics, intento donar nous punts de vista, ressaltar temes que passen desapercebuts i posar èmfasi a les relacions que s’estableixen entre Alemanya i Catalunya.
Només des de gener he publicat més de 25 entrades, entre els quals les cròniques de les visites d’Obrint Pas, Jaume Cabré, Maria Coma, Toni Strubell, Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien, els Bastoners de Llorenç del Penedès, la delegació del Perelló a Dardesheim… (moltes de les quals anaven acompanyades d’entrevistes), així com articles sobre història, política, societat, art… De mitjana, cada article compta amb unes 250 lectures, xifra que em fa estar molt content.
Enguany m’he decidit a apuntar el bloc al concurs dels Premis Blocs 2012 per a donar-li més ressò.

Els PB2012 volen impulsar la catosfera, la xarxa de blocs i webs catalanes, i donar suport a la participació social, professional i empresarial al web per incrementar la presència del país i la llengua a internet. El sistema de valoració dels PB2012 és una mescla de votació popular i tria del jurat. En una primera fase, tothom pot votar un màxim de quinze blocs (un per categoria); els guanyadors sorgiran d’entre els finalistes de cada categoria i els decidirà un jurat.

Trobareu més informació del procés de votació al bloc de Stic.cat, on també podreu registrar-vos per a votar. Per a fer-ho cal registrar-se, també es pot fer amb comptes de Twitter o Facebook.
El bloc Des de Berlín Guim es troba a la categoria de Política, economia i societat.

Si us agrada el meu bloc, el trobeu interessant, i voleu ajudar-me a donar-li més visió, votar-lo als Premis Blocs 2012 pot ser una forma de donar-hi suport.
Però també –si no trobeu convenient participar en la votació– llegir-lo de tant en tant, així com compartir-lo a través de les xarxes socials i prémer els botons de Twitter, Google+ o Facebook que es troben al final de cada article, i deixar-hi comentaris, m’ajuda a donar-li difusió i em dóna ànims per continuar amb aquesta tasca que faig amb tant de gust.

I, sobretot, moltes gràcies per llegir-me!

Heilige Nacht, plàcida nit

diumenge, 25/12/2011

Partitura manuscrita de Franz Xaver Grubers (prop de 1860)

“Wo sich heut alle Macht
Väterlicher Liebe ergoß
Und als Bruder huldvoll umschloß”

Frohe Weihnachten!

 

Cliqueu a la partitura per escoltar una preciosa versió cantada per Ernestine Schumann-Heink.

Dos anys a Berlín

divendres, 28/10/2011

Auf wiedersehen, Barcelona. (V)
Estic nerviós. És el matí del 28 d’octubre de 2009 i torno a revisar les maletes que des de fa ben bé una setmana s’estan al terra de l’habitació, ben a prop del llit. “Tindré prou roba d’abric? L’hivern ha de ser molt dur allà…” No ho sé prou bé. A la ràdio fan el temps a la carta: “quin és el temps per Berlín pels propers… dos anys?” Un somriure de circumstàncies de la mare. Torno a comprovar que les bosses estan ben tancades. Al mòbil se succeeixen els missatges de comiat: “que tinguis una bona estada…”, “que trobis el que busques…”, “sort”.
L’àvia truca: és a punt d’arribar. Baixem, “no em deixo res sobre el llit, oi? Ai!, el llibre.” Doncs a la butxaca de l’abric; massa gruixut per aquí, massa prim per allí. El cotxe alemany de l’àvia gira la cantonada. Davant, però, encara un taxi amb una padrina que també sap què va ser cuidar aquest fillol tan mogut de petit –com els pares i l’àvia que avui m’acompanyaran– i que no vol deixar-me marxar sense una abraçada.

A l’aeroport ens trobem amb el pare. El meu germà s’ha saltat classes per venir a acomiadar-me. Fa cara de calcular mentalment quan trigarà a visitar-me i, de pas, també una ciutat que el té captivat. Un últim cafè i un nus a la gola. Paraules vagues en un comiat estrany: tan lluny i tan a prop. Amb prou feines uns 1.874 quilòmetres de salt a un buit de temors i il·lusions, empenta i incertesa. Aproximadament 1.874 quilòmetres que, si bé d’anada es faran en una mica més de dues hores, ningú pot dir –encara– en quant de temps es faran de tornada.
De moment ja són dos anys. I comptant.

Reportatge dels Amics de les Arts a l’Entrelínies

divendres, 8/07/2011

[tv3 3609410]

El dimecres d’aquesta setmana es va emetre finalment el reportatge sobre el tour dels Amics de les Arts per Alemanya al programa Entrelínies de TVC. El reportatge de Joanna Pardos segueix durant els últims dies el final de l’estada dels catalans, que va acabar amb un magnífic concert a Berlín.

Els Amics de les Arts van fer una gira per algunes universitats alemanyes el passat maig per trobar-se amb alumnes de català que han estat treballant en les seves lletres al llarg del curs i parlar de Catalunya i la situació de la cultura i la llengua. En vam deixar constància en una llarga entrevista amb ells a l’article Els Amics de les Arts a Berlín. El tour va ser organitzat pels lectorats de català del país germànic i va comptar amb el suport de l’Institut Ramon Llull (la seva delegada a Berlín fa una participació estelar al reportatge!) així com de la Delegació de la Generalitat a Alemanya pel concert final.

 

Per cert, al vídeo hi surt un servidor fent fotos de la xerrada que van fer els músics a la Humboldt Universität (amb cara de fotògraf professional, si se’n pot dir així…).

Haikus d’aigua

dimarts , 7/06/2011

Imatges precioses del Berlin sota la pluja:

Dues veïnes surten corrents de casa amb impermeable i botes d’aigua grogues.
Ciclistes desafiant la tempesta.
Una dona travessa imponent el pas zebra amb sabates de teló mullant-se els peus malgrat el paraigua.
Algú, completament xop, torna a casa tranquil·lament.
Gent esperant sota un balcó que amaini la tempesta.
Els llums reflectits sobre el paviment mullat.
Ràfegues de vent juguen amb l’aigua caient.
Els trons ressonant en la immensitat de la ciutat.
Mullar-se. I després tornar a casa com si no hagués passat re.

 

Sembla ser que ahir al vespre es va viure una tempesta espectacular, d’aquelles que pots dir ‘jo hi vaig ser’. O almenys això em va semblar: en mitja hora escassa va caure tanta aigua com jo no havia vist mai ploure a Berlín. Aquesta selecció aleatòria d’imatges quedà recollida a Twitter sota l’etiqueta #StormHaiku.
Els diaris digitals locals en diuen això: BZ Berlín (cliqueu sobre la imatge per veure’n més a pantalla completa), Berliner Morgentpost i Berliner-Zeitung.

 

Els Amics de les Arts a Berlín

dissabte, 28/05/2011

"Jean-Luc", l'última cançó

Els Amics de les Arts van acabar aquest dijous el seu tour per Alemanya amb un concert a l’Alte Kantine de la Kulturbrauerei, al barri de moda de la capital, Prenzlauer Berg. Dimecres, havien fet una xerrada als alumnes de català de les universitats de Berlín –Freie i Humboldt– que s’acompanyà amb algunes cançons i conversa amb el públic. Els Amics han tancat, amb aquest “bis alemany”, la seva exitosa gira del primer disc que ha portat l’Eduard, en Joan Enric, en Ferran i en Dani a fer 120 concerts arreu de Catalunya i part de l’estranger.

“Mentre escoltàvem la Betlem fer la introducció, em mirava les lletres en alemany i he trobat Per mars i muntanyes i he recordat el moment d’escriure la primera estrofa, assegut al llit, amb la guitarra,” diu en Joan Enric, “ostres!, això que feia un dia, a casa, en un acte superprivat, ara la gent no només ho canta i s’hi identifica sinó que és matèria en una universitat, i a més alemanya!” No cal explicar la història d’aquest grup, ells mateixos s’han dedicat a fer-ho dalt dels escenaris i la seva trajectòria ha sigut i serà tema de reportatges.  Es nota que han compartit pis i que es coneixen: fan moltes bromes i s’entenen molt. Quan parlen, es complementen: un comença una frase i l’altre l’acaba.
A la xerrada han fet un repàs dels inicis del grup, la manera de treballar, el funcionament… També han parlat de l’escena musical i social que es viu actualment a Catalunya. Amb els alumnes de català han comentat les seves lletres i han contestat a les seves qüestions, algunes de les quals els hi han provocat un somriure com la del qui preguntava si els catalans, quan lliguem i tal com s’explica a la cançó ‘4-3-3’, fem la tàctica Guardiola: tocar molt la pilota al camp.
La gira ha estat organitzada pels lectorats de català de les universitats alemanyes en col·laboració amb l’Institut Ramon Llull. A Berlín ho ha disposat la Betlem Borrull, qui, a part dels cursos de català, també ha organitzat seminaris sobre la Nova Cançó i les visites de diversos músics catalans. El concert s’ha fet amb la col·laboració del Llull i la Delegació de la Generalitat a Alemanya.

Tornar als orígens
Després del col·loqui hem anat a dinar juntament amb la Queralt, delegada del Llull, en Carlos, mànager del tour, la Joana, periodista que en fa un seguiment, i la Laia, la seva amfitriona a Berlín. Tot fent les postres parlem de les seves impressions en aquesta gira que, des del dia 17 de maig, també els ha fet passar per Tübingen, Saarbrücken, Bochum, Colònia i Hamburg. (Llegiu-ne el seu diari.)
El que més els ha sorprès, confessen, ha estat l’alta assistència: “ens esperàvem fer concerts per a 20, 30 persones, tornar als orígens de la gira Castafiore Cabaret,” explica en Ferran. És un públic diferent, tal com el descriu en Dani: “primer perquè, molts cops, era verge, ens venia a sentir sense saber res de nosaltres i, després, perquè és molt ordenat. En el sentit positiu: interactua amb tu, fan les coses en ordre, s’esperen que acabis la cançó per aplaudir.” L’Eduard hi afegeix: “també ha sigut un repte transformar l’espectacle en multilingüe, explicar les cançons en anglès i veure que la gent hi entrava encara que no n’entengués el significat.”
En Carlos en certifica l’èxit: “el canvi que feu entre Tübingen i Saarbrücken és impressionant: al principi estàveu acomplexats i després us vau tirar a la piscina…”, “…sí, l’espectacle es va posar a lloc tot sol, de manera natural: al segon dia, al veure que tothom era alemany, ho vam fer en anglès i vam jugar amb el bilingüisme,” acaba l’Eduard.

País petit
L’experiència ha estat enriquidora i la valoren molt positivament: “com a grup ens ha portat una espurna d’esperança, ganes d’intentar sortir més sovint de Catalunya […] i és possible, en som capaços; la gent està oberta i no és tan important l’idioma en el que cantes. Això és maco,” explica en Ferran.
“Estem molt contents de com està anant.” El sentiment és general, igual que l’esperança que això no sigui una excepció, com diu en Dani: “és molt maco el que deia el Ferran, el somni, la idea, que d’aquí un temps sigui normal que un grup català toqui avui a Barcelona, demà a París i divendres a Berlín.”
Del contacte amb la gent, també els que no parlen català, en surten lliçons, com la d’aquell alemany que els hi va dir que no estiguessin acomplexats per cantar en català que explica en Dani: “el símil que va fer servir ell era molt maco: un català quan viatja a fora diu amb la boca petita ‘és que som un país petit’ i, en canvi, un holandès, ben orgullós treu pit i diu ‘som un país; petit’, com una cosa positiva. Crec que nosaltres hem de començar a veure-ho així, és fantàstic ser part d’un país petit i això ha de jugar a favor.”
A part, molts alemanys els han acollit amb els braços oberts i els hi han ofert ajuda i consell pel futur. També el diari berlinès Tagespiegel va publicar una ressenya pel concert de dijous.

Els Amics es posen a to

La pressió
“El problema i la virtut del Bed & Breakfast” és que el vam fer pensant que ningú l’escoltaria, o sent conscients que l’impacte seria molt limitat. I ara sabem que la gent escoltarà [el següent],” diu en Joan Enric: “Això és una de les coses que a mi em fan més por: sabré escriure igual sabent que 25.000 persones han comprat el disc?” Admeten que s’estan tornant maniàtics, que s’hi miren més. “No és tensió, sobretot és responsabilitat, ” que en diu en Dani. Però afectarà també la gira alemanya en aquest sentit?
El no és unànime. Tindrà una influència positiva a nivell de planificar la propera gira, diuen, però “no posarà pressió saber que a Alemanya ens escolten, a mi em preocupa la gent de Girona!, ” rebla en Joan Enric.

De Calaf a Berlín
Ara parlem de la gira, la qual va acabar oficialment en un doble concert al Palau de la Música però a la que si ha afegit un “bis alemany”, com als bons concerts on el públic no en té mai prou, com al seu tour. El de dijous va ser un últim concert en una Alte Kantine atapeïda d’alemanys i catalans a parts iguals. Un públic entregat i amb les cançons apreses.
Dani: “la gira ha sigut exponencial, hem començat tocant per 200 persones i hem acabat tocant per moltíssima gent…”, “…a Calaf, al primer concert que vam vendre el CD, que ni sabíem que era el primer de la gira, vam tocar amb la gent sobre l’escenari, potser hi havien 60 persones…,” acaba la frase en Joan Enric.
“Hem fet de Calaf a Berlín,” diu l’Eduard, “i és maco perquè hi ha cançons que fins ara han sigut la columna vertebral de l’espectacle però que per la següent gira s’hauran de descartar…”, “…i demà pot ser l’últim cop que la toquem!, ” afegeix en Ferran.

I quines sensacions teniu davant d’això?
Eduard: “sensació d’alegria. Et diuen fa un any i mig que acabaries la gira aquí i no t’ho creus, és una cosa espectacular.”
Dani: “tots els concerts de la gira alemanya han estat increïbles, no n’hi ha cap que no hagi valgut la pena però hi ha una certa màgia en aquest últim: és la sala més gran, és el lloc on hi haurà més gent…”
Joan Enric: “però anem tranquils, anem a fer un “bolo a Matadepera”, que en diem nosaltres, perquè és un bolo on la gent va començar molt freda i va acabar molt bé…” “…anem a guanyar-lo,” diuen.

 

Podeu veure fotos del seminari a la Universitat Humboldt i del concert a l’Alte Kantine a Flickr.

last song