Arxiu de la categoria ‘Història’

El museu de Karlshorst: dolor i història d’una guerra

dijous, 9/05/2013

Deutsch-Russisches Museum Karlshorst

L’antiga acadèmia d’enginyers de Karlshorst és una vil·la majestuosa i enfosquida, potser pel pes del temps o potser perquè el seu arquitecte ja era conscient de la importància que tindria i el paper que li tocaria jugar a la història: allotjar la rendició de l’exèrcit nazi i testimoniar silenciosament la fi de la guerra a Europa.

Situada a un suburbi al sud-est del centre de la ciutat s’alça amb un estil auster, de colors apagats i una reservada presència de la pedra treballada. En els seus dos pisos superiors allotja el Museu Germanorús que repassa les tenses, sagnants i interessades relacions entre aquests dos grans països, potències enfrontades que representaven les dues Europes del nord.
L’exposició, curosament estructurada al llarg d’una quinzena de sales, rep el visitant deixant clar de bon principi la música de fons d’aquesta història: una col·lecció de projectils i bombes, cada una més gran que l’anterior, algunes armes d’alta capacitat liquidadora i eines quirúrgiques de guerra. En definitiva: la història d’Europa.
En estat de xoc, hom comença repassant els contactes mutus previs a la Primera Guerra Mundial, per entrar d’immediat a les campanyes propagandístiques: antibolxevics, per una banda, i antinazis, per l’altra. Una reproducció emmarcada del Tractat de No-Agressió de l’agost de 1939, que congelà per un temps els atacs mutus, amb prou feines serveix per relaxar la tensió.
Tot seguit s’entra en un recorregut bèl·lic, un espiral de mort i destrucció aparentment sense fi. Sales plenes de ginys mortífers (un M44, arma russa, o un tristament famós màuser), de disfresses de carnavals macabres (uniformes de la SS, i d’algunes unitats russes), de cartografies de la mort (del front de Polònia de principis dels 40, o algun mapa dels camps de concentració i extermini), de fotografies i vídeos que documentaren tal horror, que paradoxalment immortalitzaren les cares de presoners i víctimes d’aquella follia…

Una aproximació, si és possible, al malson que centenars de milions de persones (civils, soldats, presoners) van haver de viure. A voltes, hom mira per la finestra amb la intenció d’esbargir-se una mica i l’esguard només topa amb tanquetes i tancs russos d’alt tonatge. Claustrofòbia, desesperació.

De forma inevitable la batalla arriba a la seva fi: els russos han arribat a Berlín i estableixen la seva base en aquestes mateixes estances. Un diorama il·lustra l’epopeia soviètica de la presa del Reichstag, l’hissada de la roja bandera sobre les cendres d’un poble alemany sotmès. S’entra a la sala de la signatura: alta, espaiosa, elegant. Les taules preparades per la firma, les banderes triomfants ben amunt i visibles: la mateixa impressió que van rebre Keitel, Stumpff i von Friedeburg com a últims representants d’un imperi ensorrat, d’una societat condemnada a pagar per tot el mal fet a tot Europa al llarg dels cinc anys previs.
Les últimes sales del museu ens recorden temps més propers, quan una gèlida guerra instal·laria el seu taulell de joc principal en aquesta ciutat, amb un mur separant-ne els carrers. En aquesta vessant oriental seria Rússia qui marcaria el pas de ball: tecnologia soviètica, estètica comunista, economia planificada. Però el mur va caure, Alemanya es reunificà i recuperà el seu paper, homogeni –de nou– al de Rússia. Una última sala ens anima a veure el futur conjunt amb mirada optimista però potser els ulls del visitant ja estan una mica saturats de tanta informació, petits cartellets expositius només en alemany i rus, a voltes confusos i insuficients.

Encara al soterrani hi ha un petit repàs de la història del lloc i una botiga amb llibres sobre la temàtica amb interessants documents sobre els punts culminants de la història: Stalingrad, els camps de concentració, biografies de personatges destacats o la mateixa capitulació que tingué lloc entre aquestes quatre parets.

De ben segur, el museu és una visita molt recomanada, encara que no imprescindible, però d’especial interès i valor per als apassionats de la historiografia de la II Guerra Mundial.

 

Deutsch-Russisches Museum, Karlshorst (Museu Germanorús)
Estació de Karlshorst (S3) i autobús 296 o 15 minuts a peu (recorregut senyalitzat)
Obert de dimarts a diumenge, de 10h00 a 18h00
Entrada gratuïta

 

Per a l’elaboració dels articles sobre la capitulació i el museu es va fet servir el llibre The German Surrender in May 1945 (a la venda al museu i per internet).

 

Berlín, Eugeni Xamar i el nou Pla de Comunicació Internacional

diumenge, 30/09/2012

Martí Estruch, delegat de la Generalitat a Alemanya

 “Des del meu primer article no he fet altra cosa que contribuir, fos amb una ploma o una màquina d’escriure, a la restauració del sentiment de dignitat nacional a Catalunya. Perquè sóc catalanista de tota la vida, i -de tota la vida- republicà. Primer catalanista i després, per catalanista, republicà. […] És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i de l’interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació.”

Eugeni Xammar

Eugeni Xammar (Barcelona, 1888 – L’Ametlla del Vallès, 1973) explicà els designis d’un món canviant des de Berlín amb una de les plomes més esmolades del seu temps. Des de la capital d’Alemanya descrigué pas a pas com Europa es transformava a causa del nacionalsocialisme hitlerià, que canviaria radicalment el paisatge natural, polític i social del continent en a penes vins anys.
Ara, el que fou primer delegat de la Generalitat a la capital alemanya fins l’any passat, agafa la direcció del nou Pla de Comunicació Internacional del Govern. Un programa que pren el nom del mític periodista per fer la seva tasca, però en sentit contrari: per explicar Catalunya al món.

L’equip que dirigirà Martí Estruch ha d’estar en contacte amb els principals mitjans de comunicació del món per a fer-los arribar la realitat catalana sense passar pel sedàs madrileny.
No serà una tasca fàcil. Estruch n’és conscient, ell mateix ho analitzava fa uns dies en aquest mateix bloc i a Mèdia.cat. Fins ara la nostra imatge al món ha passat, quasi sense excepció, per la visió espanyola, desviada per les obsessions d’aquest no-nacionalisme obstinat a negar-nos i a culpar-nos de tots els mals. Ho podem comprovar avui mateix, obrint qualsevol diari internacional i veient les nostres demandes democràtiques reduïdes a una simple rebequeria. (Carles Boix incloïa, a més, un altre element a l’equació per a fer-nos entendre: una direcció clara del Govern i un discurs sòlid.)

Estruch té davant una gran i complicada empresa, però jo personalment estic convençut de la seva vàlua per a portar-la a terme amb èxit. Tal com diu Quim Torra, “un pla amb un nom així no pot fallar.”
A més, en Martí sap que arreu, començant pels col·laboradors del Col·lectiu Emma i les comunitats catalanes a l’estranger, no li faltaran suports. Sobretot a Berlín, on ja el coneixem i ens alegrem d’aquesta nova etapa.

 

Cita via Joan T. i Quim Torra.

Ignasi Blanch: amor contra gris

dissabte, 8/09/2012

East Side Gallery (Parlo d'amor)
Ignasi Blanch vingué a Berlín l’any 1988 “amb el desig de veure món, arriscar-me i cercar nous horitzons”. Com des de feia gairebé tres dècades, la vida de la ciutat estava marcada per l’existència d’un mur que, paradoxalment, era gairebé part indestriable de la ciutat. “Era la normalitat, ja hi era quan vaig arribar, però era estrany. Jo hi passava cada dia i significava una cosa incomprensible, irracional. Era ridícul i dramàtic,” recorda Blanch. Mentre la monotonia gris a l’est es veia lleument amenaçada per una creixent demanda de llibertat, a l’oest l’status quo capitalista contrastava amb l’excentricitat dels artistes, lliurepensadors i dissidents que experimentaven alternatives en aquells confins del món, “un moviment alternatiu que et permetia sentir-te actiu. Això a Barcelona no existia i encara no existeix.” I absolutament res feia pensar que la situació canviaria radicalment quan la nit del 9 de novembre de 1989 les fronteres es van obrir i el Mur va caure. “Al matí següent vam anar de seguida a la Porta de Brandenburg a veure com entrava la gent de l’est, com s’abraçaven les famílies, els amics. El primer dia hi havia la sorpresa pel canvi polític sobtat i la possibilitat de creuar el Mur,” explica l’Ignasi.

En una ciutat tan dinàmica no tardaren a sorgir les primeres iniciatives col·lectives per recuperar la ciutat i retornar el mur als ciutadans. Una d’aquestes fou la creació de l’East-Side-Gallery, impulsada per l’associació privada WUWA i la galerista Christine MacLean, “amb la intenció de conservar una part d’aquesta espectacular i dolorosa paret, com a testimoni i record del que va significar,” explica Ignasi Blanch. El projecte va conservar 1,3 quilòmetres del mur oriental (la paret més alta, d’uns 3,5 metres d’alçada i cim rodó) per cedir-lo a una selecció de més de cent artistes de tot el món residents a la ciutat. Aquests tenien llibertat per expressar “el seu sentiment cap a aquest mur de formigó que durant 28 anys havia dividit famílies, amics i una ciutat sencera.” Una superfície immaculada al qual mai ningú s’hi havia pogut apropar.

Blanch va ser escollit pels treballs que havia realitzat als tallers de la Künstlerhaus Bethanien [http://www.bethanien.de/] amb una beca de la Generalitat. El mural que va dibuixar l’estiu de 1990 es basava en aquestes litografies i reflexa, en “tons ocres de la tardor, el blanc de la neu i el fred, i en negres,” el seu “sentiment particular i l’experiència viscuda durant un període llarg i profitós” a Berlín. Altres artistes seleccionats foren Thierry Noir, Kiddy Citney o Dmitri Wrubel.
En el seu mural, Blanch parla de “l’amor que sento per la ciutat, […] pel meu país i la meva llengua, […] de l’amor als meus, als de sempre i als més recents que han entrat a la meva vida i m’han enxampat en un moment de plenitud.” Blanch també parla de la seva “transformació personal, del que vaig aprendre” a la ciutat i de la “llibertat” i “consciència: d’obrir els ulls” cap al seu futur estil de “traç lliure i solt,” de “l’amor que sento cap als grans mestres expressionistes.”

La galeria a l’aire lliure es va inaugurar el 28 de setembre de 1990 com una peça efímera la qual no es podia assegurar fins quan duraria. El mur, altre volta però ara amb un nou significat, aguantà. L’any 1996 foren restaurades algunes pintures, entre les quals la de Blanch però amb materials de baixa qualitat que donaren als rostres “una expressió més superficial” i als colors “una gamma més lluminosa però menys interessant.” L’any 2000 es restaurà de nou després de les celebracions del desè aniversari de la caiguda del Mur en ocasió de la seva declaració com a monument històric protegit. També aquell any, Blanch pintà una reproducció del mural a Roquetes, la seva població natal.
En motiu de la celebració del 20 aniversari de la caiguda del Mur el novembre de 2009, els artistes tingueren oportunitat de tornar a repintar els seus murals sobre una paret totalment restaurada.

Ignasi Blanch [www.ignasiblanch.cat] treballa actualment com a il·lustrador per diverses editorials i és professor d’il·lustració. Ha continuat pintant grans murals al llarg de la seva carrera, entre els quals destaca el projecte conjunt amb l’Associació d’Ajuda als Afectats per Cardiopaties Infantils de Catalunya “Humanitzem els hospitals”.
No ha perdut el contacte amb Berlín, ciutat que continua visitant regularment i que l’ha marcat. “Quan hi vam participar ni ho pensàvem que duraria gairebé 25 anys i que arribaria a ser un monument protegit. Es il·lusionant, sobretot a la darrera restauració: tornar a pintar a sobre tal com ho vaig fer llavors…” En el seu mural també s’hi ha acabat barrejant la política: “a cada visita trobo petits grafitis com Catalunya is not Spanien, però amb el not ratllat. Inclús he trobat insults pel fet d’haver escrit en català. Això no em molesta, em sembla curiós que actualment la meva pintura encara serveixi per expressar aquestes coses. A més també hi ha cors de gent de molts països,” encara que darrerament es veuen menys pintades perquè el monument està protegit.

El vincle amb Alemanya de l’Ignasi Blanch també es tradueix amb la col·laboració amb el Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Saarbrücken des del 2001 o les activitats que fa amb el Goethe Institut.

“Després de 22 anys, queda per sempre l’experiència viscuda a Berlín, el projecte East-Side-Gallery i la meva pintura sobre el Mur. Queda també un Berlín interior, que portem al cor els que hem viscut, crescut i après a la ciutat,” explica Blanch.
L’East-Side-Gallery és avui en dia una de les atraccions turístiques imperdibles de Berlín, present en totes les botigues de records. Milers de mirades recorren diàriament els 1,3 quilòmetres de murals entre Ostbahnhof i Oberbaumbrücke, el de l’Ignasi Blanch al mig de tots.

El Berlín més descarat

dissabte, 11/08/2012

Als seus dibuixos va plasmar una societat desenfadada, sense complexos malgrat les dificultats econòmiques i les desigualtats socials, el Berlín més descarat. Heinrich Zille és potser el dibuixant que millor va captar l’essència d’una ciutat candorosa, un xic naïv, però segura d’ella mateixa i orgullosa i segura dels seus ideals. Els seus personatges es mouen entre la caricatura d’una col·lectivitat infantil (i, a voltes, infantilitzada), representada per nens bruts i maldestres, i la crítica social, plasmada en traços austers i colors apagats que representen des de la distància escenes de contrast i misèria.

Zille nasqué a Radeburg (Sachsen) el 10 de gener de 1858, fill d’una família humil que aviat s’hagué de traslladar a treballar a la indústria berlinesa. A la capital de l’Imperi aprengué l’ofici de litògraf i treballà fins 1908 com a impressor de rotogravat a la reconeguda Societat Fotogràfica. Les seves fotografies i els seus dibuixos estan marcats tècnicament per l’experimentació i temàticament per la seva pròpia experiència i una aguda mirada a la vida de les classes populars.
Amb gran èxit entre els cercles artístics liberals, el seu més gran impulsor fou el pintor Max Liebermann, el qual l’introduí a l’associació d’artistes Berliner Secession i, més tard, el 1924, a l’Acadèmia Prussiana de les Arts, dirigida pel mateix Liebermann. Entre les seves amistats també s’hi comptava Käthe Kollwitz, Hans Baluschek, August Gaul, Ernst Barlach, Gustav Meyrink o Erich Mühsam, els quals apreciaven especialment el seu humor negre i punyent.

Zille publicà, entre d’altres, a Simplicissimus, Jugend, Der Liebe Augustin i a Ulk. Les seves publicacions periòdiques i les seves obres, de la qual destaca Kinder der Straße (1908, “Nens del carrer”), el situaren entre els artistes imprescindibles dels excitants anys de la República de Weimar, en els quals continuà mostrant el seu compromís amb les iniciatives socials i polítiques, si bé sense fer-se mai membre de cap partit.

Heinrich Zille morí el 9 d’agost de 1929 a Charlottenburg, deixant un llegat de milers de dibuixos, esbossos i estudis.

Panorames dignes del Kàiser

diumenge, 22/07/2012

[vimeo 46147129]
Mireu el vídeo a Vimeo en alta definició

“L’empresa de la meva vida, que jo mateix m’he marcat com a fita, és fotografiar estereoscòpicament allò més digne de veure i mostrar-ho en cicles de viatges i ciutats.” August Fuhrmann ensenyà el seu Kaiserpanorama per primer cop l’any 1880 a Breslau (actual Polònia), un aparell amb el qual veure meravelloses fotografies en color i amb profunditat gràcies a l’estereoscòpia, una tècnica que havia de fer sensació a la segona meitat del segle XIX i que actualment es torna a intentar revifar.

Els Kaiserpanorames (literalment, “panorama del Kàsiser, l’emperador”) començaren a sorgir cap a mitjan segle XIX. Els primers que es documenten als països germànics són els “Glas-Stereogramm-Salons” que Alois Polanecky obre a partir de 1866 a algunes ciutats de l’Imperi Austrohongarès. Aquests visors de les meravelles del món s’assemblen als que Fuhrmann construirà, un dels quals encara es pot trobar al Märkisches Museum de Berlín: al voltant d’una estructura rodona de fusta de noguera tallada de 3,5 metres de diàmetre i 2,4 metres d’alt hi ha 25 cadires. Davant de cada una, un visor estereoscòpic permet veure 50 fotografies amb profunditat que van rotant previ avís d’una campaneta.
El principi bàsic del Kaiserpanorama és la fotografia estereoscòpica, la qual és capaç de recrear al cervell humà la sensació de profunditat d’una escena a partir de dues imatges simultànies captades des de posicions sensiblement separades en el pla horitzontal. L’estereoscòpia, definida per Charles Wheatstone el 1838, s’aprofita de l’estereopsis, la impressió de profunditat que crea el cervell a través de l’anàlisi de les imatges sensiblement diferents que rep de cada ull (disparitat binocular). Wheatstone desenvolupà el mirall estereoscòpic, el qual després evolucionaria cap a centenars d’invents varis (conservant sempre el mateix principi de doble lent) i que, més d’un segle més tard, ha fet possible enginys que han arribat fins nosaltres com el View-Master, els llibres Magic Eye o el mateix cinema 3D que, després de no acabar d’agafar el vol als anys 50 i gràcies a les millores tècniques de les últimes dècades, ha tornat transformat en pedra filosofal d’una perduda indústria cinematogràfica.

August Fuhrmann començà el seu negoci a la dècada dels 1880 i, després de comprovar l’èxit de l’aparell a Breslau i Frankfurt del Main, es traslladà a Berlín, des d’on arribà a controlar més de 250 filials a Alemanya, Àustria i part de l’estranger per les quals rotaven més de 160.000 diapositives estereoscòpiques pintades a mà. Amb l’aparició del cinema, però, els prodigis que mostraven els Kaiserpanorames ja no semblaven tan espectaculars com les imatges en moviment i mica en mica es van anar extingint.
Fuhrmann deixà el negoci l’any 1923 i el seu aparell a Berlín deixà de girar el 1939; a Viena, però, un encara havia d’estar en funcionament fins el 1955. Actualment es pot gaudir d’un dels aparells de Fuhrmann en ple rendiment al Märkisches Museum, el museu d’història de la ciutat, el qual mostra belles imatges estereoscòpiques del Berlín del tombant de segle XX, una vila que poc té a veure amb l’actual.

 

Amb l’assessorament tècnic de M. Farré.

Spanische Allee: una avinguda amb història fosca

dissabte, 30/06/2012

Foto de Dietrich Hackenberg

A cavall entre els barris de Steglitz-Zehlendorf i Nikolassee, situada als afores de la ciutat en direcció Potsdam, però encara dins el Großberlin, es troba l’avinguda Spanische Allee. Força estreta en la majoria del seu curt recorregut (no arriba als tres quilometres) però envoltada de grans vil·les majestuoses i luxoses, l’antigament anomenada Wannseestraße fou rebatejada el 6 de juny de 1939 com a avinguda d’Espanya en honor a l’aliat de la dictadura nacionalsocialista.

El motiu del canvi de nom fou la desfilada militar de la “victòria” que hi feren més de 5.000 soldats que havien participat a la Guerra de 1936-1939. Els “alliberadors alemanys”, tal com els anomena la propaganda de l’època, eren els integrants de la Legió Còndor, formada per mitjans aeris, tancs i serveis d’intel·ligència i transport, així com Estat Major i personal de formació. La seva participació a la guerra, amagada a la pròpia població alemanya, serviria de banc de proves per a l’exèrcit nazi, que es preparava per envair tot Europa. Entre d’altres, la Legió Còndor fou responsable de la completa destrucció de la població basca de Gernika el 26 d’abril de 1937.
“Des de la desfilada, la Spanische Allee els havia de recordar, a la Legió i a la victòria de Franco,” explica una nova placa informativa que s’hi pot trobar actualment.

Tot i que l’avinguda encara conserva la nomenclatura donada pels nazis, l’any 1998 es va decidir dedicar una placeta (que ni tan sols té forma d’això, com sovint passa a Berlín) a Gernika, la qual és considerada la primera ciutat i objectiu civil que fou bombardejada des de l’aire.

 

Article escrit a partir de la informació disponible als panells del mateix carrer i del web Kauperts.

La capitulació d’Alemanya

divendres, 9/03/2012

Kapitulationssaal

Passaven pocs minuts de la mitjanit del 9 de maig i l’ambient a la sala principal de l’antiga acadèmia d’enginyers de Karlshorst es podia tallar amb un ganivet quan entrà Wilhelm Keitel, Mariscal de Camp i cap de l’Alta Comandància de les Forces Armades nazis. Dins hi esperaven, entre altres militars i desenes de periodistes, Georgy K. Zhukov, cap de l’Alta Comandància de l’Exèrcit Roig, i Arthur W. Tedder, Mariscal en Cap de l’Aire i comandant dels Aliats Occidentals al Mediterrani, per acceptar la seva capitulació incondicional.

Aquest important fet que posà fi a la Segona Guerra Mundial a Europa la primavera de 1945 (la guerra duraria encara fins setembre al front Pacífic) es féu en el que havia sigut una acadèmia de la Wehrmacht (exèrcit alemany). En aquell moment la casa servia com a base de les forces soviètiques, situada en un suburbi de Berlín poc afectada per la batalla d’atac final a la capital de l’Imperi Nazi.
Els antecedents de la rendició es remunten a principis de l’any 1943, quan els exèrcits aliats en contra Hitler acorden no acceptar cap més rendició que la total –a tots els fronts– i incondicional. A partir del juny de 1944 la sort es capgira per l’exèrcit nazi, que va perdent terreny sense parar tant a l’oest –Operació Overlord, des de Normandia– com a l’est –Operació Bagration, des de Bielorússia i Polònia– fins l’abril de 1945, quan les tropes russes se situen a les portes de Berlín i els aliats occidentals ja han creuat el Rin. Ansiosos, els soviètics s’abraonen sobre la ciutat amb l’ànim de venjar-se de totes les penúries de 4 anys de guerra i horror en una cruenta batalla que s’allargarà dues setmanes. Els fets es precipiten i el III Reich s’ensorra sobre ell mateix com les bombes sobre Berlín: el 30 d’abril Hitler se suïcida, designant Karl Dönitz com a successor, el 2 de maig la ciutat es rendeix i, pocs dies després, Alfred Jodl és enviat a Reims a negociar una rendició al front angloamericà.
Evidentment aquests no l’acceptaran i el 7 de maig aconsegueixen arrencar del Coronel General un acord de capitulació i alto al foc, que s’haurà de fer oficial l’endemà mateix a Berlín pels comandants de l’exèrcit nazi.

 

A partir dels diaris i memòries dels organitzadors de la trobada és possible de fer una reconstrucció emocional de l’acte.

Georgy Zhukov, l’organitzador de la trobada, recorda com una munió de fotògrafs es llançaren sobre els comandants dels exèrcits aliats quan aquests feren l’intercanvi de banderes, les quals després penjarien sobre la taula principal durant l’acte. Mentre, la delegació nazi encapçalada per Wilhelm Keitel esperava nerviosament en un annex de l’edifici. Segons es reportà, Keitel s’havia exclamat del trist i ruïnós estat de Berlín, al que un oficial rus contestà: “i a vostè, senyor comandant, no el commovia ordenar arrasar milers de ciutats i pobles soviètics fins a les cendres?” El Mariscal no contestà.
L’entrada dels feixistes a la sala de la firma no deixà indiferent ningú. Zhukov recorda que Keitel “es movia a poc a poc, esforçant-se a mantenir un capteniment digne.” Per Arthur Tedder, el Mariscal “encarnava en tots els aspectes la personificació de la mescla repugnant d’un nazi amb un prussià.” El seguien el Coronel General Stumpff, “la mirada del qual revelava fúria impotent,” i el General Almirall von Friedeburg, “envellit prematurament,” tal com els descriu Zhukov. El corresponsal rus Konstantin Simonov escriuria que Friedeburg “està rígid, però la seva immobilitat emmascara un abatiment infinit.”
Els alemanys segueren en una taula davant la presidencial i foren preguntats, en rus i anglès, si havien llegit el document, l’havien entès i estaven autoritzats a signar-lo. Sense esperar la traducció, Keitel afirmà amb el cap i allargà una autorització de Dönitz. “Aquest ja no era el Keitel arrogant que havia acceptat la rendició d’una França derrotada;” Zhukov el compara amb cinc anys abans, quan tot anava a favor dels nazis i expandien l’imperi per Europa. Simonov recorda que l’alt oficial al darrere de Keitel “plorava sense moure ni un sol múscul facial.” L’acte de capitulació estava dissenyat de manera que eren els alemanys els que l’oferien, i no els aliats qui els obligaven a rendir-se. D’aquesta manera es volia evitar un tracte humiliant com el de Versalles el 1919, quan l’Imperi Alemany va haver d’assumir totes les culpes i reparacions de la Primera Guerra Mundial; i és que aquesta havia sigut una de les raons de la pujada al poder de Hitler.
La delegació alemanya no és, però, tractada amb contemplacions: Keitel espera que el document li sigui portat davant per tal de signar-lo però Zhukov, explica el corresponsal, “apunta a la seva taula i diu firmament: ‘hauran de venir aquí a firmar’.” Quan l’alemany s’aixecà violentament li caigué el monocle. S’assegué a la punta de la taula i “firmà pedantment les cinc còpies del document,” diu Zhukov. A l’aixecar-se de nou, es tornà a posar el guant i “intentà mantenir una postura estrictament militar. No ho aconseguí, i discretament retornà a la seva taula.”

Faltaven pocs minuts per tres quarts d’una de la matinada del 9 de maig de 1945, hora de Berlín, quan s’ordenà a la delegació nazi que es retirés. “Llavors ocorregué una escena de desordre que em sorprengué, coneixent la cura dels russos pel protocol,” escriuria Tedder, “almenys cinquanta fotògrafs començaren a enfilar-se sobre les cadires, les taules – i sobre nostre. Vam haver de lluitar literalment per obrir-nos pas a l’aire lliure.” “La porta es tanca. I, de sobte, tota la tensió de la sala s’esvaeix. Sembla com si tothom hagués estat aguantant l’aire durant molt de temps i, finalment, el deixés sortir dels seus pulmons. Un sospir general d’alleujament i cansament omple l’habitació,” recordava Simonov.
Després de l’acte de signatura, i abans d’un banquet i festa que s’allargarien fins a altes hores, els comandaments aliats es van felicitar i agrair la cooperació durant els llargs anys de conflicte tot desitjant “consolidar les relacions amistoses entre els països de la coalició antifeixista per sempre.”
Simonov escrivia el final de la seva crònica: “La rendició està confirmada, s’ha acabat la guerra.”

 

* * * * *

Podeu trobar més informació i anècdotes amb l’etiqueta #Cap[itulació]De[utschland] al twitter de @Parallel52

Zentralflughafen

dimecres, 5/10/2011

[vimeo 17556581]

(Aneu a Vimeo per veure el vídeo en alta definició a pantalla completa.)

El 8 d’octubre de 1923 es donà la concessió per a construir al camp de Tempelhof un aeròdrom al cor de Berlín que estava destinat a ser una peça clau de la història de la ciutat. L’aeroport de Tempelhof, que rebria el codi internacional THF, va estar operatiu fins el 30 d’octubre de 2008, quan es reconvertí en un parc públic de grans dimensions plenament integrat a la ciutat.

Ja el 1909, el pioner de l’aviació Orville Wright havia fet les primeres demostracions de vol en aquest terreny que el 1926 esdevindria seu de la recent creada Deutsche Luft Hansa. Hitler veié en el camp d’aviació el lloc perfecte per a alçar-hi l’aeroport insígnia del regim i encarregà el 1934 un nou disseny a Ernst Sagebiel. L’arquitecte convertí l’edifici en un dels més grans i imponents d’Europa, amb una terminal gegantina i àmplia, un entramat de quilomètrics túnels subterranis i aparença imperial que donaven les àguiles feixistes.
Anys més tard, amb el règim nazi esclafat i la ciutat repartida a mercè dels vencedors de la Segona Guerra Mundial, quan els soviètics intentaren aïllar el sector aliat en un intent desesperat de guanyar influencia cap a occident, l’aeroport visqué el seu moment estel·lar. Davant la impossibilitat d’abastir la ciutat per terra, els americans establiren un corredor aeri estable que feia aterrar un avió a Tempelhof cada 90 segons, portant des dels aliments més basics fins als materials més insòlits com cuines o lavabos. El primer pont aeri de la historia durà 10 mesos i 14 dies i marcà no només una fita politicomilitar sinó també en la història de l’aviació.

Retornat al seu ús civil, poc abans d’una mitjanit de fa tres anys s’enlairaren simultàniament els últims avions de les dues pistes de Tempelhof, que poc després serien obertes als ciutadans i visitants de la ciutat.

L’esvàtica, símbol de sort

dimecres, 28/09/2011

El web heteròclit de cabotatge històric How to be a Retronaut va fer fa temps un senzill però clar recull d’imatges de l’esvàstica. Aquestes, però, res tenen a veure amb el seu significat nazi, sinó que són usades com a símbol de sort.
Tal com diu la Viquipèdia, originàriament l’esvàstica –en qualsevol dels dos sentits– representa “les dues formes del Brama (el concepte impersonal de Déu). En el sentit de les agulles del rellotge representa l’evolució de l’univers, i en direcció contrària representa la seva involució.”

Malgrat ser un símbol bastament usat en moltes cultures orientals i que tingué influències en personatges importants europeus –Baden Powell, Rudyard Kipling– o nord-americans, el seu ús per part dels nazis ens ha canviat totalment la seva percepció i actualment no deixa de xocar-nos en veure-la en imatges com les que presenta el retronauta.

Des de l’altre costat

dimecres, 31/08/2011

Durant els llargs 28 anys que el Mur de Berlín s’alçà implacablement al centre de la ciutat estigué terminantment prohibit prendre’n fotos privades des del costat oriental. Això féu que la gran majoria d’imatges que ens han arribat siguin de l’oest, presentant-nos un mur imponent i impenetrable però acolorit i, fins i tot, interessant a causa de la gran quantitat de pintades i intervencions artístiques que s’hi practicaven.

Mentre el teló d’acer separà la ciutat, els únics autoritzats a fotografiar el Mur des d’orient foren els agents de frontera de la RDA, els quals el vigilaven zelosament dia i nit. Gran part d’aquestes imatges, però, no s’havien donat a conèixer fins ara, que es presenten a l’exposició Aus anderer Sicht. Die frühe Berliner Mauer (Des de l’altre punt de vista. El primer Mur de Berlín).
En un treball de recerca minuciós començat el 1995, Annet Gröschner i el fotògraf Arwed Messmer han recopilat imatges dels arxius militars orientals. En aquests van trobar-hi un fons fotogràfic que retrata el primigeni mur gairebé sencer des de Schönefeld fins a Pankow –més de 40 quilòmetres de paret que passaven pel centre de Berlín. Mentre Arwed digitalitzava les imatges i componia els 340 panorames que formen la mostra, Gröschner recollí incidents ocorreguts prop del Mur que les tropes frontereres soviètiques havien recollit. Conjuntament, localitzaren aquests registres i els relacionaren amb les imatges.

L’exposició, situada al centre de la ciutat, comença amb un recull de fotos dels llocs de fuga o d’intent d’escapada. A la sala, anomenada “Tatort” (lloc del crim), s’acompanyen les instantànies amb la detallada documentació que els guardes feien dels objectes perduts pel camí i dels mètodes usats pels fugitius. La segona estança presenta alguns retrats oficials de guardes de frontera als quals, però, se’ls ha tapat els ulls.

El gruix de l’exhibició són els ja anomenats panorames acompanyats per aquestes “anècdotes” que el visitant llegeix a voltes amb estupor i d’altres amb diversió. A través d’aquestes, hom es fa una idea del gran absurd que suposà el Mur:

Reichstag: un policia de Berlín Oest: “també fa tant de fred, aquí?”
Eberswalder Str./Schwedter Str.: després que aconsegueixi escapar-se un home, un policia de Berlín Oest crida: “llenceu-nos la seva jaqueta, encara hi queden diners!”

D’altres mostren la desesperació de la situació i la impotència que sentien els ciutadans occidentals davant la impassibilitat dels guardes orientals, silents i impertorbables com una paret:

Bergmann-Bossig: un home d’uns 45 anys: “vosaltres mataríeu el vostre propi pare.”
Eternitwer: un home: “gossos, ja no enteneu l’alemany?”

No obstant, no es perdia l’humor i, sobretot, l’esperança que algun dia el mur cauria:

Liesenstr.: un home crida: “dispareu al gos, no puc dormir!”
Nordgraben: dos obrers de l’oest es baixen els pantalons i ensenyen el cul.
Tertowkanal: un home d’uns trenta anys: “espero que s’acabi aviat aquesta merda, llavors podrem ser amics de nou!”

Les fotos mostren una ciutat devastada, al límit de l’existència. Espais buits, imatges solitàries, carrers i solars fantasmagòrics, edificis a mig fer i mig destruir que donen una sensació de temporalitat com la que donava el primer mur, al qual ningú s’hauria atrevit a pronosticar una existència tan llarga.
A la vegada, la documentació fotogràfica i dels incidents que es desenvoluparen al costat oest de la paret mostren un ànim de precisió i detallisme malaltís que contrasta amb el buit absolut de referències al propi bàndol.

“L’exposició vol, per sobre de tot, fer palpable l’atmosfera de la separació per als dos costats de Berlín.”

 

Aus anderer Sicht. Der früher Berliner Mauer
Annett Gröschner und Arwed Messmer
Unter den Linden 40, D (2n pis) – 10117 Berlin
Obert diàriament de 10h fins a 20h.
Preu: 8 Euros, reduït: 5 Euros