Arxiu de la categoria ‘Mèdia’

Berlín, Eugeni Xamar i el nou Pla de Comunicació Internacional

diumenge, 30/09/2012

Martí Estruch, delegat de la Generalitat a Alemanya

 “Des del meu primer article no he fet altra cosa que contribuir, fos amb una ploma o una màquina d’escriure, a la restauració del sentiment de dignitat nacional a Catalunya. Perquè sóc catalanista de tota la vida, i -de tota la vida- republicà. Primer catalanista i després, per catalanista, republicà. […] És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i de l’interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació.”

Eugeni Xammar

Eugeni Xammar (Barcelona, 1888 – L’Ametlla del Vallès, 1973) explicà els designis d’un món canviant des de Berlín amb una de les plomes més esmolades del seu temps. Des de la capital d’Alemanya descrigué pas a pas com Europa es transformava a causa del nacionalsocialisme hitlerià, que canviaria radicalment el paisatge natural, polític i social del continent en a penes vins anys.
Ara, el que fou primer delegat de la Generalitat a la capital alemanya fins l’any passat, agafa la direcció del nou Pla de Comunicació Internacional del Govern. Un programa que pren el nom del mític periodista per fer la seva tasca, però en sentit contrari: per explicar Catalunya al món.

L’equip que dirigirà Martí Estruch ha d’estar en contacte amb els principals mitjans de comunicació del món per a fer-los arribar la realitat catalana sense passar pel sedàs madrileny.
No serà una tasca fàcil. Estruch n’és conscient, ell mateix ho analitzava fa uns dies en aquest mateix bloc i a Mèdia.cat. Fins ara la nostra imatge al món ha passat, quasi sense excepció, per la visió espanyola, desviada per les obsessions d’aquest no-nacionalisme obstinat a negar-nos i a culpar-nos de tots els mals. Ho podem comprovar avui mateix, obrint qualsevol diari internacional i veient les nostres demandes democràtiques reduïdes a una simple rebequeria. (Carles Boix incloïa, a més, un altre element a l’equació per a fer-nos entendre: una direcció clara del Govern i un discurs sòlid.)

Estruch té davant una gran i complicada empresa, però jo personalment estic convençut de la seva vàlua per a portar-la a terme amb èxit. Tal com diu Quim Torra, “un pla amb un nom així no pot fallar.”
A més, en Martí sap que arreu, començant pels col·laboradors del Col·lectiu Emma i les comunitats catalanes a l’estranger, no li faltaran suports. Sobretot a Berlín, on ja el coneixem i ens alegrem d’aquesta nova etapa.

 

Cita via Joan T. i Quim Torra.

Repercussió mediàtica de la manifestació a Alemanya

diumenge, 16/09/2012

Firma convidada: Martí Estruch (periodista, fou delegat de la Generalitat de Catalunya a Berlín entre 2008 i 2012)

Com s’ha anat veient durant la setmana, la gran manifestació de la Diada d’enguany no va passar desapercebuda als mitjans internacionals. A Alemanya tampoc, encara que ha tingut una presència “menys destacada que la premsa anglosaxona,” tal com analitza Martí Estruch per l’article d’avui:

 

Si tenim en compte la població de Catalunya, que un milió i mig de persones surtin al carrer a Barcelona per reclamar la independència és una fita de primera magnitud. Fins i tot si “només” eren un milió. Els mitjans de comunicació d’arreu del món, amb les excepcions habituals, se n’han fet lògic ressò. Alguns fins i tot s’han estranyat d’aquestes excepcions, més encara si tenim en compte que provenen de l’estat del qual els manifestants volen independitzar-se. Per això TVE va acabar demanant disculpes. A Alemanya no hi ha hagut excepcions i costaria trobar algun mitjà que no n’hagi parlat. Dels grans o importants, cap, tot i que ho han fet de manera menys destacada que la premsa anglosaxona. El seguiment, des del punt de vista quantitatiu, ha estat molt superior al que va obtenir la manifestació del 10J posterior a la sentència contrària a l’Estatut.

L’anàlisi qualitatiu ja és més complicat de fer. En primer lloc, cal constatar la importància creixent de les grans agències de premsa, en aquest cas la dpa (Deutsche Presse-Agentur) i Reuters. En temps de crisi, que en el cas dels diaris de paper és bastant universal, els corresponsals són cada cop més un luxe escàs. Fins i tot la crònica de la Süddeutsche Zeitung, el segon diari més important del país, va sense signar. A la Frankfurter Allgemeine Zeitung la informació sí que va signada pel seu corresponsal Leo Wieland, que escriu des de Madrid, com la majoria de corresponsals, i a qui molts acusen de tenir posicions molt allunyades dels postulats del nacionalisme català. En aquest cas es pot tornar a comprovar, tot i que de forma mesurada.

En segon lloc, cal dir que en general les informacions són prou ajustades a la realitat, sobretot si tenim en compte que Catalunya no forma part de l’agenda habitual dels mitjans i periodistes alemanys, més enllà dels esportius que segueixen el Barça. Tots coincideixen a assenyalar la crisi econòmica i el sentiment de pagar massa diners a Madrid com un dels motius principals de l’auge de l’independentisme a Catalunya. Amb aquest judici s’hi pot estar més o menys d’acord, és clar. Algun mitjà, com Die Welt, ho presenta com l’únic motiu de descontentament, en una versió massa simplista i que tendeix a la visió dels catalans com a egoistes i únicament preocupats pels diners, força estesa a Alemanya. Una menció a banda mereix el vídeo de Reuters, present en la versió digital de molts diaris, que ofereix un contingut massa esbiaixat com per ser excusable amb la brevetat dels seus quaranta segons de durada.

 

Estruch també va oferir un llarg recull d’articles a la premsa alemanya (i alguns mitjans suïssos) a través de les xarxes socials:

Frankfurter Allgemeine: In der Not für die Unabhängigkeit

Süddeutsche Zeitung: Mehr als eine Million Katalanen demonstrieren für ihre Unabhängigkeit

Die Welt: Katalanen fordern Zahlungsstop an Madrid

Die Zeit: Millionen Katalanen wollen nicht mehr für Spanien zahlen

Der Spiegel: Eineinhalb Millionen Katalanen demonstrieren für Unabhängigkeit

Tagezeitung: Proteste in Barcelona: Separatisten machen mobil

Financial Times Deutschland: Katalanen fordern Zahlungsstop an Madrid

Handelsblatt: Hunderttausende Katalanen demonstrieren für Unabhängigkeit

Bild: Katalanen fordern Zahlungsstop

Tageschau: Demonstration in Barcelona für Unabhängigkeit der Region Katalonien

ZDF: Katalanen wollen Unabhängigkeit

N-TV: Katalanische Unabhängigkeitsrufe: Der Geist ist aus der Flasche

Telepolis: “Katalonien, ein neuer Staat in Europa”

Stern: Katalanen wollen nicht mehr für Madrid blechen

Südostschweiz: Katalanen demonstrieren für eigenen Staat

20 Minuten Schweiz: Grossdemo in Barcelona: “Bye Bye Spain”

Tagesschau (Suïssa): Über eine Million Katalanen fordern eigenen Staat

Panorames dignes del Kàiser

diumenge, 22/07/2012

[vimeo 46147129]
Mireu el vídeo a Vimeo en alta definició

“L’empresa de la meva vida, que jo mateix m’he marcat com a fita, és fotografiar estereoscòpicament allò més digne de veure i mostrar-ho en cicles de viatges i ciutats.” August Fuhrmann ensenyà el seu Kaiserpanorama per primer cop l’any 1880 a Breslau (actual Polònia), un aparell amb el qual veure meravelloses fotografies en color i amb profunditat gràcies a l’estereoscòpia, una tècnica que havia de fer sensació a la segona meitat del segle XIX i que actualment es torna a intentar revifar.

Els Kaiserpanorames (literalment, “panorama del Kàsiser, l’emperador”) començaren a sorgir cap a mitjan segle XIX. Els primers que es documenten als països germànics són els “Glas-Stereogramm-Salons” que Alois Polanecky obre a partir de 1866 a algunes ciutats de l’Imperi Austrohongarès. Aquests visors de les meravelles del món s’assemblen als que Fuhrmann construirà, un dels quals encara es pot trobar al Märkisches Museum de Berlín: al voltant d’una estructura rodona de fusta de noguera tallada de 3,5 metres de diàmetre i 2,4 metres d’alt hi ha 25 cadires. Davant de cada una, un visor estereoscòpic permet veure 50 fotografies amb profunditat que van rotant previ avís d’una campaneta.
El principi bàsic del Kaiserpanorama és la fotografia estereoscòpica, la qual és capaç de recrear al cervell humà la sensació de profunditat d’una escena a partir de dues imatges simultànies captades des de posicions sensiblement separades en el pla horitzontal. L’estereoscòpia, definida per Charles Wheatstone el 1838, s’aprofita de l’estereopsis, la impressió de profunditat que crea el cervell a través de l’anàlisi de les imatges sensiblement diferents que rep de cada ull (disparitat binocular). Wheatstone desenvolupà el mirall estereoscòpic, el qual després evolucionaria cap a centenars d’invents varis (conservant sempre el mateix principi de doble lent) i que, més d’un segle més tard, ha fet possible enginys que han arribat fins nosaltres com el View-Master, els llibres Magic Eye o el mateix cinema 3D que, després de no acabar d’agafar el vol als anys 50 i gràcies a les millores tècniques de les últimes dècades, ha tornat transformat en pedra filosofal d’una perduda indústria cinematogràfica.

August Fuhrmann començà el seu negoci a la dècada dels 1880 i, després de comprovar l’èxit de l’aparell a Breslau i Frankfurt del Main, es traslladà a Berlín, des d’on arribà a controlar més de 250 filials a Alemanya, Àustria i part de l’estranger per les quals rotaven més de 160.000 diapositives estereoscòpiques pintades a mà. Amb l’aparició del cinema, però, els prodigis que mostraven els Kaiserpanorames ja no semblaven tan espectaculars com les imatges en moviment i mica en mica es van anar extingint.
Fuhrmann deixà el negoci l’any 1923 i el seu aparell a Berlín deixà de girar el 1939; a Viena, però, un encara havia d’estar en funcionament fins el 1955. Actualment es pot gaudir d’un dels aparells de Fuhrmann en ple rendiment al Märkisches Museum, el museu d’història de la ciutat, el qual mostra belles imatges estereoscòpiques del Berlín del tombant de segle XX, una vila que poc té a veure amb l’actual.

 

Amb l’assessorament tècnic de M. Farré.

Berlín no és impossible: resposta a The New York Times [ACTUALITZAT]

dilluns, 30/04/2012

El diari Ara d’avui ha publicat un curiós article titulat “Joves grecs lluiten per establir-se a Berlín”, sembla ser que provinent del The New York Times, que repassa els problemes i oportunitats d’aquesta comunitat del sud a la capital nord-europea. La primera qüestió que m’ha sobtat només veure el titular és quin interès té per als lectors catalans en general la problemàtica dels joves grecs a Alemanya i no la dels catalans, que en som molts, que podria el·laborar el seu corresponsal. Tot i això el tema podria ser interessant i la procedència n’avala l’interès.
Una ràpida lectura, però, m’ha fet veure que de fet aquest és només un pobre article ple de tòpics fora de lloc, fet amb quatre testimonis que no aporten una visió clara i de fons al tema. El col·lectiu grec, com dic, no és un cas excepcional i la seva tria busca senzillament la vessant sensacionalista.

Una piulada de @cibernautajoan m’ha alertat de la procedència de l’escrit: l’article és, de fet, originari del setmanari alemany Der Spiegel, de tendència progressista i destacat per la profunditat i la qualitat dels seus articles. Aquest article només es troba, però, en la seva versió anglesa i no m’ha sigut possible localitzar-lo en alemany, encara que al final de l’article digui clarament que és una traducció. Tampoc es troba, el text, a la pàgina del roatiu novaiorquès i la traducció catalana és una versió amb canvis mínims per situar i escurçar la peça.
He corregit, a partir d’això, alguns detalls que es ressalten més foscos. 

Em permeto de contestar unes quantes incorreccions al Der Spiegel/The New York Times:

“No lloguem als grecs”, diu que s’excusen els propietaris de pisos: això és una manifestació clara i directa de discriminació racista i a Alemanya, com a tot Europa, és il·legal. Segurament molts propietaris no lloguen a grecs estudiants o sense feina (igual que a italians, catalans, espanyols…) però: 1) no ho expressen així, simplement no diuen res, i 2) en el cas de llogaters sense ingressos propis suficients (a Berlín comencen a demanar tres cops el lloguer base) no accepten avals o collogaters estrangers.

La Thàlia va tenir una decepció quan “es va adonar aviat del valor real de la idea de la Unió Europea com a mercat comú en què tothom té dret a treballar en qualsevol estat membre.” Ben cert i trist: dels valors reals de la UE se’n podrien escriure uns quants articles… però en la frase següent el problema es matisa: “sempre que es presentava a una oferta de feina, la rebutjaven pel seu domini pobre de l’alemany.” No es pot dir que això sigui una excepcionalitat del caràcter ferri germànic i, de fet, diria que Berlín és un dels millors llocs per trobar feina encara que no dominis l’alemany (i m’atreviria a dir fins i tot l’anglès).
És clar que no és la mateixa situació de les onades treballadores gregues, italianes i espanyoles dels anys 60 i 70 quan la majoria dels treballadors no aprenien l’idioma, no s’integraven, i depenien d’aquell que el sabés parlar encara que només fos una mica.

Al següent apartat es parla del “difícil barri Neukölln,” un tòpic bastant estès pels mitjans de comunicació sensacionalistes. Però els problemes de Neukölln són uns altres, en vaig parlar aquí.

Un altre jove grec, Pigi Mourmouri, “va tenir la sort de trobar un forat en un curs d’alemany d’un centre d’ensenyament per a adults”, però jo diria que això no és sort: les Volkshochschule (escoles públiques socials) ofereixen molts cursos per a tots nivells, a molt bon preu i amb molta diversitat d’horaris. I, desmentint el que diu al següent paràgraf, la possibilitat de subvenció existeix.

També en els següents paràgrafs es diu que s’ha fet més difícil l’accés dels estrangers a les prestacions. És cert que el subsidi directe de desocupació s’ha retardat: abans es donava des del moment d’inscripció a les llistes d’atur, per a qualsevol ciutadà de la UE i sense necessitat d’haver treballat abans a Alemanya i actualment només es dóna a partir del tercer mes.
Però en cap cas no s’ha retirat, tal com anunciaven titulars alarmistes. Sincerament, a nivell personal, comprenc la mesura sabent que hi ha molts joves que vénen a Berlín amb la única intenció d’apuntar-se a al subsidi, i no a treballar.

I encara, a l’últim paràgraf de l’apartat, es lloa “l’ajuda” a la integració dels turcs. Res més lluny de la realitat: la comunitat turca no està integrada a Alemanya perquè mai es va plantejar, per cap de les dues bandes, que s’hi quedessin a viure i tinguessin descendència. La mateixa cancellera Merkel va declarar fa més d’un any la fallida del “multiculturalisme”, justament perquè, en general, la societat alemanya i els immigrants turcs no han sigut capaços en més de 40 anys d’arribar a un punt d’integració més enllà de l’idioma i el passaport. [En realitat, a la versió anglesa diu que Alemanya “va intentar ajudar” a la integració.]
Respecte que el país “no treu cap profit del potencial” dels llicenciats universitaris estrangers, és justament al revés: el sistema educatiu alemany ha generat un dèficit de titulats superiors que s’ha de suplir amb mà d’obra qualificada estrangera. El que als anys 60 van buscar a Turquia ara ho fan a molts altres llocs, entre ells a Catalunya.

En l’últim apartat, l’article contraposa l’Europa unida amb les polítiques econòmiques alemanyes de contenció del dèficit en una sentència que, al meu entendre, ajunta dos conceptes que no tenen res a veure. La idea del mercat comú no s’ha posat en dubte en cap lloc d’Europa, i els alemanys saben que n’han estat els principals beneficiaris; una altra cosa és que tinguin polítiques socials que als habitants del sud ens semblin catastròfiques. El mite que Alemanya no té política social és, però, completament fals.

 

Tinc la sensació que, a part de buscar un to sensacionalista i sentimental, l’article també vol justificar el diari davant el seu públic progressista i se situa en línia amb l’opinió que han començat a desenvolupar en contra de les polítiques econòmiques de Merkel. S’entén la temàtica, sent el text per a un mitjà alemany, ja que el país es preocupa per la imatge que se’n té a la resta d’Europa, sobretot del sud. De totes formes el redactor cau en molts tòpics i explicacions simplistes, li falta contrastar informacions i aprofundir en les causes del malestar d’aquest col·lectiu.
L’article ens permet reflexionar sobre alguns fantasmes de la crisi europea: Alemanya no és el paradís econòmic i democràtic que tots –especialment des del sud– somniem però no és tampoc el panorama impossible per als immigrants que descriu el text.
Articles amb tan poc fonament com aquest, que des de la lògica més bàsica i l’experiència sobre el terreny són tan fàcils de refutar, són de pobre ajuda al periodisme de rigor que el rotatiu novaiorkès, nord-alemany o aquest mateix defensen.

Nationalsozialistischer Untergrund, recull de premsa

divendres, 25/11/2011

Tal com vaig destacar a la secció Crònica Berlín (44’20”) del programa Directe 4.0 (cada tarda a Ràdio 4) el passat dijous, el recent descobriment del grup terroristes neonazi Nationalsozialistischer Untergrund (Nacionalsocialistes Clandestins) ha generat gran polèmica a Alemanya.

El grup hauria estat actuant impunement al llarg de deu anys, assassinant 10 persones (8 immigrants d’origen turc, 1 d’origen grec i una policia) i robant una quinzena de bancs, a més d’alguns atemptats amb explosius. La policia havia atribuït fins ara els casos a màfies turques. El que més ha xocat a la societat alemanya és la inoperància dels serveis secrets, que compten amb una àmplia xarxa d’informadors infiltrats en grups extremistes però que no havien pogut establir cap relació entre els neonazis i els atemptats, i la més que probable implicació d’un agent en la trama.

Aquestes setmanes, la premsa alemanya és un degoteig constant d’informacions del cas que va traient a la llum els aspectes més vergonyosos de l’actuació de les autoritats.
Aquest n’és un recull:

Els rostres de la marató

dimecres, 12/10/2011

[youtube WkmTGBYBPSU]

Aquestes últimes setmanes, la marca de material esportiu Adidas ha omplert Berlín de cartells de primers plans del que semblen esportistes fent un gran esforç. Un article al bloc de tecnologia i internet Betes i Clics m’ha confirmat que es tractava d’imatges de corredors de la Marató de Berlín.

Amb una interessant i innovadora proposta, Adidas ha captat imatges de la cara de quinze corredors al llarg dels 42,195 quilòmetres que van recórrer a través de la capital alemanya. El web de la campanya anomenada “Das Angesicht des Marathons” (El rostre de la marató) permet recuperar aquests divertits muntatges mentre es veu el recorregut que feien els atletes així com entrevistes i dades tècniques. Les imatges també foren transmeses el mateix diumenge 25 de setembre en directe a través de la xarxa.

La responsabilitat dels continguts publicats a Alemanya

divendres, 17/06/2011

La participació ahir al matí dels components de l’Acampada de Plaça de Catalunya Manu Simarro i Hibai Arbibe a la tertúlia del Món a Rac 1 i la seva insistència en reclamar que ningú els representa i no acceptar la responsabilitat que l’Assamblea té en la crida “Aturem el Parlament” em va recordar l’ús que s’ha de fer a Alemanya de la indicació Verantwortlich im Sinne des Presserechts.

A Alemanya, tots els documents publicats i difosos públicament han de portar obligatòriament la indicació Verantwortlich im Sinne des Presserechts. Això, que vol dir aproximadament Responsable en Relació al Dret de Publicació i que s’escurça ViSdP, identifica la persona qui, segons la llei de publicació, és avalador del contingut publicat en un document, diari, revista, llibre…
La signatura ha de constar en un lloc visible i conté, normalment, del nom del responsable i una adreça postal. No és obligatori en publicitat, documents d’informació o invitacions a esdeveniments. També s’usen els termes Impresum o Sitzredakteur.
Si bé aquesta llei no obliga directament a la identificació dels responsables de continguts penjats a internet, sí que moltes pàgines web ho aclareixen a través de l’apartat Impresum.

Al Land de Berlín, segons la llei de premsa aprovada el 1965, aquesta norma s’aplica a tots els “mitjans de la premsa […] i a la difusió de determinats escrits, suports de so, representacions d’imatges amb o sense lletra i partitures amb text o explicacions.” (§6.1) I tal com diu l’article §7.1: “han de ser anomenats el nom o empresa i lloc de residència o seu del negoci de l’impressor i de l’editor.”
Així mateix, les publicacions distribuïdes sense la identificació del responsable de continguts són retirades i el difusor pot ser penalitzat (§21).

 

Vaig tenir coneixement d’aquesta norma quan ho vaig veure en un pamflet que convocava a la manifestació del Primer de Maig de 2007. Després m’hi he anat fixant i no deixa de sorprendre comprovar que la gran majoria dels documents ho porten escrit, encara que siguin dels grups més radicals i cridin a la revolució en contra del sistema.
Ho trobo una mesura interessant a favor de l’acceptació de responsabilitats dels fets que hom proposa, difon o en participa. Ignoro, però, quin adaptació podria tenir a Catalunya i quins arribarien a ser els efectes legals en el cas que els fets viscuts dimecres que m’hi han fet pensar fossin “delicte greu”.

Google Street View per fi a Alemanya

dimarts , 7/12/2010

[vimeo 16465813]

Finalment, fa unes setmanes es va implementar a una vintena de ciutats alemanyes el famós servei Street View de Google, que permet recórrer els carrers i carreteres de tot Amèrica del Nord i gran part d’Europa des de Google Maps.

Tot i ser un projecte que va començar ja fa dos anys, el govern alemany s’havia mostrat contrari a la seva implementació, recelosos com són els alemanys de la seva privacitat. Un punt important de la negativava ser el fet que Google també havia estat recollint dades de les xarxes WiFi obertes, idea pensada inicialment per fer un mapa dels punts de connexió lliures a les ciutats però que ha acabat incorporant dades de xarxes privades sense protegir. (Recol·lecció, per cert, que ha fet a altres llocs d’Europa.)

Després de posar a disposició dels jutjats les dades recollides i d’acceptar obrir un procés on els ciutadans podien sol·licitar que es s’esborrés casa seva, el cercador va obtenir el vist-i-plau per tirar endavant el projecte a tot el país i, especialment, a Berlín, de les poques grans capitals de l’Europa occidental sense aquest servei (i a molts ens semblava clamorós no poder-ne disposar). Malgrat que els ciutadans sempre podran sol·licitar que es pixeli casa seva (de la mateixa manera que es fa amb les cares o matrícules), en dos mesos només un 3% dels habitants ho han demanat, entre ells la Ministra de Protecció del Consumidor, Ilse Aigner, qui s’ha erigit com a garant de la defensa de la privacitat dels ciutadans a internet. Aigner justifica en una entrevista al setmanari Spiegel que aquesta excepció es doni a Alemanya a causa de “la història i la dolorosa memòria de dos règims totalitaris”.

Però, com s’ha comprovat, són molts els qui hi veuen uns gran utilitat més que una amenaça i, sobretot, una oportunitat turística. És el cas d’Oberstaufen, poble alpí de Baviera, que van donar la benvinguda al servei amb una festa. En un primer pas per mostrar als alemanys les bondats del servei i que no hi ha cap perill, Google ha creat una pàgina especial, on, a més d’Oberstaufen, s’hi inclouen monuments destacats de Berlín, Dresden, Múnic o, fins i tot, Mallorca.

Les eleccions catalanes des d’Alemanya

dimarts , 30/11/2010

Aquest diumenge al vespre, la Delegació de la Generalitat de Catalunya a Alemanya va convidar els catalans a veure plegats el desenllaç de les eleccions a la seva seu al carrer de Charlotten, a tocar d’un Checkpoint Charlie sorprenentment desert. Als voltants de la delegació s’hi respirava fred i calma, no s’acostuma a veure gaire gent a Mitte un diumenge tan tard. Dins, l’atmosfera era càlida: una vintenta de persones animaven l’ambient fent els primers balanços, bromes, anàlisis; un pica-pica i refrigeris ens feia més passable l’espera. Algú havia pujat des de Barcelona un parell d’exemplars del primer ARA, que anaven de mà en mà i tothom hi deia la seva.
De mica en mica l’escrutini avançava. La sala es posà en tensió quan ens adonàrem que Plataforma x Catalunya podria obtenir 3 diputats; també hi havia certa decepció amb la poca representació de Solidaritat Catalana. Era encara massa d’hora per dir res. Mentre discutíem sobre el perfil del votant de Plataforma i la divisió de l’independentisme, actualitzàvem constantment les pàgines amb informació de l’evolució dels diputats i el senyal per internet de TV3 anava i venia. Amb el gir que féu el recompte electoral poc abans de les deu de la nit, amb l’expulsió del xenòfobs i la consolidació dels independentistes, la sala respirà alleujada i l’ambient es relaxà. Quan els candidats van acabar els seus discursos la sala ja era mig buida i entre els que quedàvem ajudàvem a recollir, com si d’una gran família es tractés.

Les eleccions catalanes no han (pre)ocupat gaire a la premsa alemanya durant la campanya, més enllà de vídeos i propostes polèmiques, i ha orientat les seves anàlisis en un sentit estatal o fubolístic:

  • Fünf Grüne sollt ihr sein (Cinc verds hauríeu de ser, 26.XI): divendres publicava Die Tageszeitung (de perfil d’esquerra verda) un article sobre el suport de diversos artistes i intel·lectuals espanyols a ICV, centrant-se en el moviment ecologista espanyol.
  • Comienzan las elecciones regionales en Cataluña (Comencen les eleccions regionals a Catalunya, 28.XI): l’edició en castellà del canal de TV Deutsche Welle en fa una superficial lectura espanyola.
  • Das größte Spiel der Welt (El joc més gran del món, 28.XI): el diari Die Welt parla de passada de les eleccions per dir que el Barça-Madrid es juga en dilluns.
  • Wir haben auch Gefühle (Nosaltres també tenim sentiments, 28.XI): el rotatiu conservador Frankfurter Allgemaine és el que dedica més espai a les eleccions, fent un anàlisi històric i social en profunditat del moment en el que es troba actualment Catalunya i Espanya; anomena Mas com el “Kennedy català”, és molt crític amb el tripartit (de qui diu que no ha aconseguit res en set anys), fa referència als nous partits i parla clarament del dret a decidir. (L’article és de pagament.)
  • Catalan election result deals blow to embattled Spanish government (Les eleccions catalanes són un cop per l’assetjat govern espanyol, 29.XI): continuant en la seva lectura en clau espanyol, la Deutsche Welle es pregunta si les intencions de CiU de millorar el sistema de finançament reportaran problemes a Zapatero.
  • Schlappe für Zapatero-Partei in Katalonien (Fracàs del partit de Zapatero a Catalunya, 29.XI): el liberal Süddeutsche Zeitung se centra breument en la derrota del PSC.
  • El dossier econòmic Financial Times Deutschland i el setmanari Focus destaquen una nota de l’agència de premsa DPA que se centra en la derrota de l’esquerra com a debilitació de Zapatero.

Gràcies a la Neus per la col·laboració.