Arxiu de la categoria ‘Política’

El museu de Karlshorst: dolor i història d’una guerra

dijous, 9/05/2013

Deutsch-Russisches Museum Karlshorst

L’antiga acadèmia d’enginyers de Karlshorst és una vil·la majestuosa i enfosquida, potser pel pes del temps o potser perquè el seu arquitecte ja era conscient de la importància que tindria i el paper que li tocaria jugar a la història: allotjar la rendició de l’exèrcit nazi i testimoniar silenciosament la fi de la guerra a Europa.

Situada a un suburbi al sud-est del centre de la ciutat s’alça amb un estil auster, de colors apagats i una reservada presència de la pedra treballada. En els seus dos pisos superiors allotja el Museu Germanorús que repassa les tenses, sagnants i interessades relacions entre aquests dos grans països, potències enfrontades que representaven les dues Europes del nord.
L’exposició, curosament estructurada al llarg d’una quinzena de sales, rep el visitant deixant clar de bon principi la música de fons d’aquesta història: una col·lecció de projectils i bombes, cada una més gran que l’anterior, algunes armes d’alta capacitat liquidadora i eines quirúrgiques de guerra. En definitiva: la història d’Europa.
En estat de xoc, hom comença repassant els contactes mutus previs a la Primera Guerra Mundial, per entrar d’immediat a les campanyes propagandístiques: antibolxevics, per una banda, i antinazis, per l’altra. Una reproducció emmarcada del Tractat de No-Agressió de l’agost de 1939, que congelà per un temps els atacs mutus, amb prou feines serveix per relaxar la tensió.
Tot seguit s’entra en un recorregut bèl·lic, un espiral de mort i destrucció aparentment sense fi. Sales plenes de ginys mortífers (un M44, arma russa, o un tristament famós màuser), de disfresses de carnavals macabres (uniformes de la SS, i d’algunes unitats russes), de cartografies de la mort (del front de Polònia de principis dels 40, o algun mapa dels camps de concentració i extermini), de fotografies i vídeos que documentaren tal horror, que paradoxalment immortalitzaren les cares de presoners i víctimes d’aquella follia…

Una aproximació, si és possible, al malson que centenars de milions de persones (civils, soldats, presoners) van haver de viure. A voltes, hom mira per la finestra amb la intenció d’esbargir-se una mica i l’esguard només topa amb tanquetes i tancs russos d’alt tonatge. Claustrofòbia, desesperació.

De forma inevitable la batalla arriba a la seva fi: els russos han arribat a Berlín i estableixen la seva base en aquestes mateixes estances. Un diorama il·lustra l’epopeia soviètica de la presa del Reichstag, l’hissada de la roja bandera sobre les cendres d’un poble alemany sotmès. S’entra a la sala de la signatura: alta, espaiosa, elegant. Les taules preparades per la firma, les banderes triomfants ben amunt i visibles: la mateixa impressió que van rebre Keitel, Stumpff i von Friedeburg com a últims representants d’un imperi ensorrat, d’una societat condemnada a pagar per tot el mal fet a tot Europa al llarg dels cinc anys previs.
Les últimes sales del museu ens recorden temps més propers, quan una gèlida guerra instal·laria el seu taulell de joc principal en aquesta ciutat, amb un mur separant-ne els carrers. En aquesta vessant oriental seria Rússia qui marcaria el pas de ball: tecnologia soviètica, estètica comunista, economia planificada. Però el mur va caure, Alemanya es reunificà i recuperà el seu paper, homogeni –de nou– al de Rússia. Una última sala ens anima a veure el futur conjunt amb mirada optimista però potser els ulls del visitant ja estan una mica saturats de tanta informació, petits cartellets expositius només en alemany i rus, a voltes confusos i insuficients.

Encara al soterrani hi ha un petit repàs de la història del lloc i una botiga amb llibres sobre la temàtica amb interessants documents sobre els punts culminants de la història: Stalingrad, els camps de concentració, biografies de personatges destacats o la mateixa capitulació que tingué lloc entre aquestes quatre parets.

De ben segur, el museu és una visita molt recomanada, encara que no imprescindible, però d’especial interès i valor per als apassionats de la historiografia de la II Guerra Mundial.

 

Deutsch-Russisches Museum, Karlshorst (Museu Germanorús)
Estació de Karlshorst (S3) i autobús 296 o 15 minuts a peu (recorregut senyalitzat)
Obert de dimarts a diumenge, de 10h00 a 18h00
Entrada gratuïta

 

Per a l’elaboració dels articles sobre la capitulació i el museu es va fet servir el llibre The German Surrender in May 1945 (a la venda al museu i per internet).

 

Sant Jordi 2013 :: Josep Maria Terricabras: “volem fer la independència, en pau i alegres”

dimecres, 24/04/2013

Dr. Terricabras explica el país a la xerrada "Katalonien: Rosen, Bücher und Unabhängigkeit"

El filòsof Josep Maria Terricabras va oferir en la seva xerrada del passat divendres un anàlisi de la situació actual al nostre país i sobre les possibilitats de futur. Era un dels actes que iniciava el Sant Jordi berlinès. En un alemany que s’anava desrovellant mica en mica[*] però segur i capaç de transmetre la complexitat del moment als assistents, el doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació no va deixar ningú indiferent.

El presentava el que fou el primer delegat de la Generalitat a Alemanya, Martí Estruch, el qual, davant la multitud de temes que ocupava el dia, inicià la conversa suggerint deixar triar al públic el primer punt: “creus que és important preguntar a la gent?” La resposta era evident, i durant l’hora i mitja que va estar parlant, Terricabras hi insistí. Però més endavant ja va esvair tots els dubtes: “espero que sigui clar que estic per la independència!”
Després d’urna llarga introducció històrica que, evidentment, es remuntà 300 anys enrere, Estruch intentà portar-lo cap a temes més culturals i literaris i li arrencà un curt elogi de la festa de Sant Jordi, l’ambient, el civisme… Però Terricabras és una ment que va per lliure i de seguida se’n tornà cap als afers de país: la llengua, la política, l’independentisme… Terricabras és un filòsof que no té por de dir les coses clares i tocar temes incòmodes com el nazisme (“Espanya ha perdut la raó” comparant-nos amb els nazis), la mort (confessant haver descobert poder-se alegrar de la mort d’algú el 1975) o el mateix nacionalisme, que a Europa en general i, sobretot a Alemanya en particular, té molt mala fama.

“Sóc nacionalista,” i afegí ràpidament, “un nacionalista amb el desig de deixar de ser-ho,” tot subratllant-ho amb els braços. Sobre si els catalans som més nacionalistes que els espanyols o els alemanys concretà que ell no és “cap nacionalista en general, sinó nacionalista català en concret” per voler que Catalunya sigui una nació completa: o sia, lliure. I és que el doctor troba “incomprensible” que no es pugui preguntar a la gent per la independència, ja que es tracta només d’un tema polític i “el govern [espanyol] pot donar permís” per a fer la consulta.
Respecte Europa, Terricabras assegurà que no es pot permetre una reacció com la que Espanya hauria tingut fa 30 anys. Encara que si s’atrevissin a empresonar el president català, “seria fantàstic” perquè l’endemà seríem independents. Però això, assevera, seria el final de la Unió. Europa, digué, no ajudarà, l’important seria que no intervingués negativament; però negar-se a la voluntat del 60-65% de la població seria molt “violent”. Potser ara no tenim molts “amics” a Europa però després del referèndum “qui sap…”

Per si els assistents tenien alguna recança, el professor va dirigir unes paraules directes a Alemanya: “estimats amics alemanys, estigueu segurs que Catalunya serà independent. Perquè això no depèn dels partits sinó de la població. I som en una democràcia.” Però Terricabras també recordà que els dos principals partits volen la independència i va mostrar total confiança en els seus líders, “el millor duet que podríem tenir.” “Hi ha molta pressió” des dels dos costats però el filòsof acabà en positiu: “ho volem fer, en pau i alegres.”

 

Trobareu les cròniques del Sant Jordi berlinès d’enguany i passats sota l’etiqueta Sant Jordi i les fotos d’aquests dies a la meva capseta de sabates de Flickr.

 


[*] El professor es lamentava, posteriorment, que no tenia ocasió de practicar la llengua a Catalunya, lament que comparteixo plenament: a casa nostra es parla massa poc, l’alemany!

(Una) conversa amb (una) Alemanya

dilluns, 11/02/2013

Fa unes setmanes vaig tenir una conversa amb una professora alemanya de ciències polítiques en ocasió d’una entrevista per a una beca d’estudis. La professora, d’edat avançada, em va rebre a casa seva a Charlottenburg, antic barri benestant de Berlín occidental. Un dels temes principals de la conversa es va marcar des del seu inici:

-       Ets espanyol?
–       De Barcelona.
–       I et consideres català?
–       Sí.
–       Separatista?
–       Sí.
–       I per què?

Mai fins ara havia tingut oportunitat de parlar del tema amb una persona culta, de l’elit intel·lectual alemanya (encabint aquí els grups socials capaços d’influir en el coneixement i la política del país). Fins ara les converses eren amb companys i amics joves, els quals no saps fins a quin punt realment estan interessats en el què estàs explicant. L’ocasió de conversar amb aquesta professora em va portar, prenent-me una gran llibertat metonímica, a reflexionar sobre les reaccions que es poden esperar del gegant europeu. Tal com comentàva un cop amb algú, l’elit intel·lectual alemanya està generalment caracteritzada per una auto-atorgada superioritat moral que els dóna autoritat per decidir què és important i què no, molt sovint amb cert menyspreu. A aquests “activistes progressistes” els incomoda, però, tot allò que no s’ajusta als seus esquemes i que els posa els seus valors en dubte. El cas català, sens dubte, està entre aquests temes. És important que la forma d’explicar-nos davant aquestes mentalitats sigui especialment adequada.

 

En primer lloc, cal fer notar que la majoria d’alemanys no saben què és Catalunya; i si els hi sona és per informacions que van sortir arran de la manifestació de la Diada i que l’actualitat mundial va arraconar mica en mica. Si ho saben, ho identifiquen automàticament amb Baviera: el Land sud-oriental té una forta identitat regional, caracteritzada per l’accent tosc i, a orelles dels altres alemanys, incomprensible que els han donat els Alps.
Si en tenen coneixement, segurament molts no estan segurs de si el català és una llengua o només un dialecte (com el bavarès). Aquí s’interessen per les diferències, d’una manera que molts cops semblen voler comprovar que hi hagi prou diferències per establir oficialment que és una altra llengua o només per curiositat. En aquest moment acostumo a comentar de passada que és una llengua molt semblant a l’occità, cosa que els deixa bastant descol·locats perquè encara saben menys què és (com tampoc ho saben molts catalans, desgraciadament!).

El següent tema són els diners. La premsa germànica no s’ha cansat de rebaixar les aspiracions nacionals catalanes a un simple tema fiscal que, a més, s’aborda en negatiu: els catalans són uns insolidaris. Això també els permet continuar la comparació amb Baviera, ja que el Land reclama des de fa anys una revisió del sistema fiscal federal. (Vegeu-ne xifres i percentatges comparatius a l’engròs a l’entrevista que vaig fer a Toni Strubell.) En aquest punt cal insistir en la línia d’un dels temes que fa anys ha anat corregint el Col·lectiu Emma: Catalunya és un país amb una identitat pròpia que no està justament tractat per part de l’Estat del qual forma part; el maltractament fiscal és només un de tants greuges: postergació identitària i lingüística, menyspreu polític com a minoria, negació de les necessitats infraestructurals… No hem, però, de negar l’evidència: l’actual situació de crisi ha fet que molta més gent hagi vist la necessitat de disposar d’un Estat propi i el sentiment independentista ha crescut en els últims anys. Però cal també deixar clar que, fet i fet, el model d’Estat espanyol significa crisi (i no només per als Catalans, sinó per al mateix Estat en si i, en definitiva, per tot Europa). També s’ha d’aclarir que la independència no és una negació a la solidaritat, ja que els catalans volem continuar aportant recursos per construir Europa, però sent plenament sobirans sobre aquests (com Alemanya a la UE).

I ara que surt Europa, a l’interlocutor alemany se li apareix una altra paradoxa: si el món actual, i Europa particularment, tendeix a la unificació, no està Catalunya anant a la contra? Cal ser taxatiu: de cap manera. Catalunya ha demostrat al llarg de la seva història una tendència natural cap a Europa que ha bastit aspiracions de futur, relacions econòmiques i corrents artístics a parts iguals; el compromís de Catalunya amb Europa –i, ara, amb la Unió Europea– és i serà ferm. Catalunya ja està disposada a cedir sobirania en pro d’una unió política que ens faci més forts, de la mateixa manera que volem ser econòmicament solidaris. Ara bé, mentre aquesta UE no es construeixi de debò, Catalunya prefereix ser un Estat de ple dret; i, encara més, si aquesta UE ha d’acabar anant en contra dels interessos de Catalunya, que no els estranyi que preferim no formar-ne part.
“Però, amb tants pocs habitants, com preteneu que Catalunya sigui viable?” Des del punt de vista Alemany, que amb 80 milions és el país amb més població de la UE, sembla impossible que un Estat de poc més de 7 milions (o 11 milions) d’habitants sigui sostenible. Però això és de fàcil resposta fent notar que més de la meitat dels Estats de la UE tenen menys de 10 milions d’habitants (i que els països amb més de 15 milions d’habitants ocupen poc més del 20% del territori total). Si es vol entrar en dades més concretes és recomanable visitar webs com el del Col·lectiu Wilson, així com llegir articles d’alguns dels seus impulsors com Xavier Sala-i-Martín o Carles Boix.

La meva conversa amb la professora se’n va per altres temes, però de tant en tant el fil d’aquesta retorna cap a l’Estat. També en aquest punt es veu que el desconeixement de la societat, economia i política espanyoles són força profunds (venint d’una professora de ciències polítiques és, a més a més, molt preocupant). A cada explicació que li dono sobre com funcionen les coses a Espanya (fets que a nosaltres ens han arribat a semblar “normals”) ella es queda més parada: la corruptela i la corrupció política, el fracàs del sistema educatiu i d’aprenentatge de llengües, la sostenibilitat d’un Estat amb un 25% d’atur (“un 50% entre els joves!”, m’insisteix), l’oblit de la memòria històrica, la manca d’iniciativa d’interès públic general, la bombolla immobiliària…

Camí cap a la porta, encara hi ha temps per unes últimes reflexions, que assenyalen directament a l’arrel del conflicte que ens trobarem amb Alemanya:
Si Catalunya se’n va –reconeix– Espanya serà encara més pobre. Sincerament –li dic–, ho desconec, encara que intueixo que sí. D’altra banda, això no pot justificar la prohibició a un poble a exercir lliurement la democràcia; els interessos econòmics d’un Estat o d’Europa no poden imposar-se sobre la veu legítima d’un col·lectiu. Li sintetitzo: som una entitat identitària i, a més, ens considerem una entitat jurídica amb dret a decidir políticament sobre el nostre futur; si la voluntat és democràtica, això no se’ns pot negar.

I, finalment, abans que me’n vagi, ella expressa la raó que més els incomoda: a Alemanya, per a la generació de després de la guerra (“els fills dels culpables”), el tema identitari no és escaient. No és senzill fer-los entendre el nostre concepte de “nacionalisme integrador” així que, encara que a Catalunya el puguem fer servir més lliurement, recomano usar-ne d’altres sense connotació negativa com “independentista”, “separatista”…
En qualsevol cas –m’acomiado de la professora– aquest aspecte no és sinó un al·licient per a un català identitàriament –o nacionalment, com vulgueu– conscient establert a Alemanya: explicar que volem ser sense que això suposi imposar-nos als altres.

 

Un cop fora, sota els efectes positius del fred intens, intento destriar les sensacions de la conversa amb (aquesta senyora) Alemanya en quatre punts essencials:

  • a Alemanya no li importa ni li deixa d’importar Catalunya i la seva causa, més aviat…
  • Alemanya veu Catalunya (quan la veu) com una probable preocupació d’estabilitat econòmica (una més) al sud d’Europa, però…
  • Alemanya no s’oposarà al procés democràtic i legítim que iniciem els catalans ni a la nostra decisió, encara que sigui fora de la legalitat espanyola, però…
  • dubto que Alemanya es pronunciï en cap direcció en un possible enfrontament entre Espanya i Catalunya, en altres paraules: no esperem que Alemanya (ni la UE) defensin el nostre dret a la independència.

 

Mentre reflexionava sobre aquest llarg escrit va tenir cert ressò l’article del professor de la Hertie School of Governance de Berlín Nico Kirsch, que rebutja la simplificació del sentiment independentista català. Malgrat aquest article, així com la gran tasca que fan d’altres alemanys com els professors Til Stegmann o Klaus-Jürgen Nagel per posar a l’abast dels seus compatriotes el coneixement necessari per interpretar el procés independentista català, crec que cal relativitzar la importància sobre com ens veuen a l’estranger. Deixant de banda la tasca diplomàtica, és clar, s’han de dirigir les energies cap a objectius concrets i representatius.
Cal fer l’esforç d’estar sempre disposats a explicar les nostres raons democràtiques i legítimes, però sense oblidar que la tasca més important cal fer-la a casa, que és on, al capdavall, haurem de guanyar un referèndum.

De totes formes, seria interessant conèixer altres estratègies que tenen catalans a Alemanya i altres països per explicar l’actual situació, convido als lectors a compartir aquestes experiències als comentaris o als seus blocs (poseu l’enllaç als comentaris, en aquest cas).

Primers passos per a l’ANC Deutschland

dissabte, 13/10/2012

Ahir 12 d’octubre per a alguns fou un dia doblement feiner a Berlín: per una banda tothom anava a treballar o cuidava de la seva canalla (ara les escoles tenen festa, a Berlín). Per l’altra, un grup de catalans membres de l’ANC i residents a la ciutat donava un inici simbòlic a les seves activitats a Alemanya.

En les últimes setmanes, després de molt de temps de converses i moviments, finalment un grup de catalans a Berlín hem encetat la nostra constitució com a Assemblea Nacional Catalana a Alemanya, que s’haurà d’acabar integrant a la sectorial Catalunya Exterior.
Conformat per una vintena de persones, l’ANC Deutschland actuarem bàsicament a la xarxa a través de la nostra pàgina web, on s’hi aniran recopilant materials actuals extrets de la premsa catalana i internacional, per tal d’apropar la nostra realitat al nostre país d’acollida. A més, també volem establir contacte amb actors alemanys per generar simpaties cap al procés que el nostre país ha iniciat. Així mateix, en línia amb els veterans Col·lectiu Emma, volem fer pressió a la premsa alemanya perquè vagi abandonant els prejudicis que encara arrossega contra Catalunya i abastir-la de dades i informacions sobre el país i el moment actual.

Ahir, el grup va fer una primera aparició pública repartint fulls de mà informatius amb el títol Katalonien, der neue Staat in Europa (Catalunya, el nou estat d’Europa) a l’entrada de l’ambaixada espanyola de Berlín, on s’hi celebrava la tradicional recepció en motiu de la Hispanitat. El full de mà, imprès en paper de postal a tot color, estava compost, per una cara, per una preciosa fotografia –que amablement ens cedí Montse Planas Casamitjana– del passat 11 de setembre. Per l’altra cara, un breu text explicava la massiva manifestació i la convocatòria d’eleccions per al proper 25 de novembre, i enumerava un llistat de motius pels quals Catalunya reclama la independència.
A la convocatòria de l’ambaixada espanyola hi assistiren diplomàtics de tot el món, que van rebre amb interès i amabilitat els fulletons, dels quals se’n van repartir més de 400 exemplars.

El grup de membres de l’ANC reunits a Alemanya esperem que amb accions com aquesta i les que anirem fent la realitat catalana tingui una major difusió internacional i sigui entesa més de prop pels altres països.

Si voleu col·laborar amb el grup de l’ANC Deutschland (que encara està establint-se) us podeu posar en contacte amb nosaltres a través del nostre correu: info(at)anc-deutschland.de. També ens podeu seguir a Facebook i Twitter.

 

Article i imatges fets en col·laboració amb l’ANC Deutschland.

 

Berlín, Eugeni Xamar i el nou Pla de Comunicació Internacional

diumenge, 30/09/2012

Martí Estruch, delegat de la Generalitat a Alemanya

 “Des del meu primer article no he fet altra cosa que contribuir, fos amb una ploma o una màquina d’escriure, a la restauració del sentiment de dignitat nacional a Catalunya. Perquè sóc catalanista de tota la vida, i -de tota la vida- republicà. Primer catalanista i després, per catalanista, republicà. […] És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i de l’interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació.”

Eugeni Xammar

Eugeni Xammar (Barcelona, 1888 – L’Ametlla del Vallès, 1973) explicà els designis d’un món canviant des de Berlín amb una de les plomes més esmolades del seu temps. Des de la capital d’Alemanya descrigué pas a pas com Europa es transformava a causa del nacionalsocialisme hitlerià, que canviaria radicalment el paisatge natural, polític i social del continent en a penes vins anys.
Ara, el que fou primer delegat de la Generalitat a la capital alemanya fins l’any passat, agafa la direcció del nou Pla de Comunicació Internacional del Govern. Un programa que pren el nom del mític periodista per fer la seva tasca, però en sentit contrari: per explicar Catalunya al món.

L’equip que dirigirà Martí Estruch ha d’estar en contacte amb els principals mitjans de comunicació del món per a fer-los arribar la realitat catalana sense passar pel sedàs madrileny.
No serà una tasca fàcil. Estruch n’és conscient, ell mateix ho analitzava fa uns dies en aquest mateix bloc i a Mèdia.cat. Fins ara la nostra imatge al món ha passat, quasi sense excepció, per la visió espanyola, desviada per les obsessions d’aquest no-nacionalisme obstinat a negar-nos i a culpar-nos de tots els mals. Ho podem comprovar avui mateix, obrint qualsevol diari internacional i veient les nostres demandes democràtiques reduïdes a una simple rebequeria. (Carles Boix incloïa, a més, un altre element a l’equació per a fer-nos entendre: una direcció clara del Govern i un discurs sòlid.)

Estruch té davant una gran i complicada empresa, però jo personalment estic convençut de la seva vàlua per a portar-la a terme amb èxit. Tal com diu Quim Torra, “un pla amb un nom així no pot fallar.”
A més, en Martí sap que arreu, començant pels col·laboradors del Col·lectiu Emma i les comunitats catalanes a l’estranger, no li faltaran suports. Sobretot a Berlín, on ja el coneixem i ens alegrem d’aquesta nova etapa.

 

Cita via Joan T. i Quim Torra.

Repercussió mediàtica de la manifestació a Alemanya

diumenge, 16/09/2012

Firma convidada: Martí Estruch (periodista, fou delegat de la Generalitat de Catalunya a Berlín entre 2008 i 2012)

Com s’ha anat veient durant la setmana, la gran manifestació de la Diada d’enguany no va passar desapercebuda als mitjans internacionals. A Alemanya tampoc, encara que ha tingut una presència “menys destacada que la premsa anglosaxona,” tal com analitza Martí Estruch per l’article d’avui:

 

Si tenim en compte la població de Catalunya, que un milió i mig de persones surtin al carrer a Barcelona per reclamar la independència és una fita de primera magnitud. Fins i tot si “només” eren un milió. Els mitjans de comunicació d’arreu del món, amb les excepcions habituals, se n’han fet lògic ressò. Alguns fins i tot s’han estranyat d’aquestes excepcions, més encara si tenim en compte que provenen de l’estat del qual els manifestants volen independitzar-se. Per això TVE va acabar demanant disculpes. A Alemanya no hi ha hagut excepcions i costaria trobar algun mitjà que no n’hagi parlat. Dels grans o importants, cap, tot i que ho han fet de manera menys destacada que la premsa anglosaxona. El seguiment, des del punt de vista quantitatiu, ha estat molt superior al que va obtenir la manifestació del 10J posterior a la sentència contrària a l’Estatut.

L’anàlisi qualitatiu ja és més complicat de fer. En primer lloc, cal constatar la importància creixent de les grans agències de premsa, en aquest cas la dpa (Deutsche Presse-Agentur) i Reuters. En temps de crisi, que en el cas dels diaris de paper és bastant universal, els corresponsals són cada cop més un luxe escàs. Fins i tot la crònica de la Süddeutsche Zeitung, el segon diari més important del país, va sense signar. A la Frankfurter Allgemeine Zeitung la informació sí que va signada pel seu corresponsal Leo Wieland, que escriu des de Madrid, com la majoria de corresponsals, i a qui molts acusen de tenir posicions molt allunyades dels postulats del nacionalisme català. En aquest cas es pot tornar a comprovar, tot i que de forma mesurada.

En segon lloc, cal dir que en general les informacions són prou ajustades a la realitat, sobretot si tenim en compte que Catalunya no forma part de l’agenda habitual dels mitjans i periodistes alemanys, més enllà dels esportius que segueixen el Barça. Tots coincideixen a assenyalar la crisi econòmica i el sentiment de pagar massa diners a Madrid com un dels motius principals de l’auge de l’independentisme a Catalunya. Amb aquest judici s’hi pot estar més o menys d’acord, és clar. Algun mitjà, com Die Welt, ho presenta com l’únic motiu de descontentament, en una versió massa simplista i que tendeix a la visió dels catalans com a egoistes i únicament preocupats pels diners, força estesa a Alemanya. Una menció a banda mereix el vídeo de Reuters, present en la versió digital de molts diaris, que ofereix un contingut massa esbiaixat com per ser excusable amb la brevetat dels seus quaranta segons de durada.

 

Estruch també va oferir un llarg recull d’articles a la premsa alemanya (i alguns mitjans suïssos) a través de les xarxes socials:

Frankfurter Allgemeine: In der Not für die Unabhängigkeit

Süddeutsche Zeitung: Mehr als eine Million Katalanen demonstrieren für ihre Unabhängigkeit

Die Welt: Katalanen fordern Zahlungsstop an Madrid

Die Zeit: Millionen Katalanen wollen nicht mehr für Spanien zahlen

Der Spiegel: Eineinhalb Millionen Katalanen demonstrieren für Unabhängigkeit

Tagezeitung: Proteste in Barcelona: Separatisten machen mobil

Financial Times Deutschland: Katalanen fordern Zahlungsstop an Madrid

Handelsblatt: Hunderttausende Katalanen demonstrieren für Unabhängigkeit

Bild: Katalanen fordern Zahlungsstop

Tageschau: Demonstration in Barcelona für Unabhängigkeit der Region Katalonien

ZDF: Katalanen wollen Unabhängigkeit

N-TV: Katalanische Unabhängigkeitsrufe: Der Geist ist aus der Flasche

Telepolis: “Katalonien, ein neuer Staat in Europa”

Stern: Katalanen wollen nicht mehr für Madrid blechen

Südostschweiz: Katalanen demonstrieren für eigenen Staat

20 Minuten Schweiz: Grossdemo in Barcelona: “Bye Bye Spain”

Tagesschau (Suïssa): Über eine Million Katalanen fordern eigenen Staat

Berlín i la bicicleta (III): Un passeig amb bici per Berlín

dimarts , 4/09/2012

Tramschiene auf der Eberswalder Str

El que fa possible que funcioni el caos circulatori a la cruïlla d’Eberswalder Str. amb Schönhauser Allee que obria aquesta sèrie d’articles és una combinació de bona planificació, execució eficient i mentalitat oberta.
Dels tres carrers que creuen aquest punt dos i mig tenen carril bici exclusiu, amb senyalització i semàfor dedicat. Si bé en alguns el carril bici està situat sobre la vorera sense segregació, en l’avinguda principal el carril bici està segregat en tot el seu recorregut: a Schönhauser Allee el carril està separat dels vianants pels parterres dels arbres i dels cotxes, per un carril d’aparcament en fila. Al carrer menys transitat, Kastanienallee, no hi ha carril bici però és zona 30 d’ús compartit, també amb el tramvia; l’únic perill són les vies (les quals s’han de creuar el màxim de transversal possible), element que provoca més d’un ensurt.

Els punts més conflictius són la parada del tramvia (M10 en direcció Norbahnhof a Danziger Str.: la marca de parada és sobre la vorera, al costat del carril bici i el tramvia para al mig de la calçada) i, a continuació, quan el carril bici creua la línia elevada just per davant les escales del metro, típic punt de trobada que acumula molta gent. Si en aquests punts no hi ha més tensions i accidents és per la gran acceptació de què gaudeix la bicicleta a la ciutat, el gran ús que té i la integració en la mentalitat berlinesa. Una explicació pot ser l’educació viària a les escoles que inclou prova de seguretat ciclista (segons afirma Jacobson, ho desconec) però també, sobretot pels nouvinguts, perquè els carrils bicis estan ben delimitats, pel caràcter gairebé alliçonant dels alemanys i, senzillament, perquè ningú trepitja els carrils bici.
Tot i així, no és estrany veure bicis circular per la vorera quan haurien d’anar per carril bici, fins i tot en sentit contrari; tampoc és estrany, llavors, veure ciutadans esbroncar els infractors. Hi ha, però, en general, un ambient d’harmonia i respecte entre ciclistes, conductors i vianants –tot i que més val no bloquejar el pas en un carril bici! Els cotxes tenen també molt present la bicicleta i la seva preferència de pas en els girs.

Bàsicament, a Berlín hi ha tres tipus de carrils bici:

  • Exclusius: en vorera o a la calçada, segregats de l’espai de vianants i del trànsit motoritzat. Clarament separats i molt segurs. Només són per bicicletes.

Fahrradweg auf der Schönhauser Allee

  • No segregats: carril bici clarament marcat però sobre la vorera o a la calçada. Respectat pels cotxes (excepte en càrrega i descàrrega), a voltes envaït pels vianants (un simple avís amb el timbre a temps és suficient). Segurs.
  • Espais compartits: ja sigui en voreres amples, a la calçada en carrers de múltiples carrils o en calçada en zones de velocitat limitada a 30 km/h. És en vorera sobretot al centre, en zones turístiques; la circulació és força complicada i més val evitar-ho. És a la calçada quan el carrer és ample (sovint aprofitant el carril bus); és segur però pot ser estressant. La zona 30 és segura i, en general, tranquil·la però a voltes incòmoda ja que la calçada és de llambordes; cal deixar espai perquè els cotxes puguin avançar.

Zone 30

Llogar bici a Berlín
A part dels nombrosos negocis de lloguer de bicicletes que es troben arreu de la ciutat, amb un preu que oscil·la entre els 8€ i els 12€ per dia, des de fa deu anys funciona a tot Alemanya el sistema de lloguer curt de bicicletes Call a Bike. Depenent de la companyia ferroviària Deutsche Bahn, va començar a Munic i actualment compta amb 8.500 bicicletes a diverses capitals alemanyes. L’any passat va arribar als 2,2 milions de transports a tot el país i als 27.000 usuaris registrats a la capital, si bé no hi ha informació específica de la quantitat de bicicletes disponibles a Berlín.
La comparació amb el Bicing barceloní, que fa cinc anys que funciona, deixa Berlín molt enrere: 120.000 abonats i 50.000 usos diaris amb les seves 6.000 bicis. El sistema, molt més extens, és només per a ús dels residents. La gran diferència entre els serveis es deu, és clar, a la gran quantitat de bicis privades de Berlín.

Si bé el principi és el mateix, el funcionament de Call a Bike és diferent: el registre es pot fer des de les seves estacions amb la targeta de crèdit i es poden llogar fins a dues bicicletes simultàniament. Els abonaments van de 24€ (estudiants) fins al 48€ amb la primera mitja hora gratuïta i 0,08€/min a partir de llavors fins un màxim de 15€/dia. Tot i això, també és possible llogar-les sense abonament, cobrant des del primer minut fins a un màxim de també 15€/dia. Per contra, l’abonament obligatori i únic del Bicing costa 44€ i permet 30 minuts ininterromputs gratuïts de trajecte, a partir de llavors es cobra 0,70€ cada mitja hora i només es permet l’ús fins les dues hores.

En principi el Bicing era disponible també per a no residents però les queixes de les empreses de lloguer de bicicletes van fer canviar un model que, com es comprova a Berlín, no presenta un perill per a aquests negocis.
Fins l’any passat les bicicletes de Berlín voltaven “lliures” per la ciutat, però amb el nou sistema estan aparcades en estacions fixes semblants a les de Barcelona on s’han de recollir i tornar. La bicicleta es pot deixar temporalment on es vulgui per després continuar la pedalada. El servei està disponible les 24 hores del dia.

 

Berlín és una ciutat preparada per la bicicleta: milions de ciutadans l’usen constantment cada dia de l’any i és la millor manera de visitar la ciutat, la conducció és agradable i interessant i les infraestructures estan ben preparades.
En aquesta sèrie d’articles sota l’etiqueta cicloberlín farem una aproximació al tema per veure quantes bicicletes circulen per la ciutat, com s’ordenen i com és la realitat ciclista a Berlín, també repassarem les campanyes de promoció i seguretat i veurem què es pot millorar en aquest camp.
Articles escrits amb la col·laboració de F. Niubò.

Berlín i la bicicleta (II): Ordenació sense normativa

dissabte, 1/09/2012

Schönhauser Allee Ecke Danziger Str

Per estrany que pugui semblar, no existeix una normativa especifica per a les bicicletes al codi de circulació. S’espera, evidentment, que aquestes circulin respectant la normativa i senyalització general, excepte quan s’indica el contrari. És per això que Berlín té especial cura amb la senyalització que afecta a la bicicleta:

  • estan indicades les excepcions per a bicicletes en la senyalització vertical, per exemple: en carrers d’un sol sentit sovint s’indica que les bicicletes poden circular en les dues direccions, també com a avís als cotxes;

Einbahnstraße frei für Fahrräder

  • es marquen els carrils bici davant els semàfors en els carrers més transitats (també quan aquests carrils no estan segregats ni tan sol marcats al llarg del carrer), sobretot en carrers on un carril és de gir obligatori a la dreta, passant aquest carril a la dreta de les bicis;

Drehungsbahn für Fahrräder Schönhauser Allee Ecke Eberswalder Str

  • en general, els carrils bici tenen la marca d’aturada als passos zebra un metre més endavant que els cotxes; i
  • molts semàfors compten amb un petit semàfor exclusiu per bicicletes, que es posa verd i vermell uns segons abans que el dels cotxes (o funciona depenent de les necessitats de trànsit de la cruïlla)

Fahrradampel auf der Schönhauser Allee: Grün

Les úniques indicacions que contempla el codi de circulació per a les bicicletes fan referència a l’obligació de circular en fila quan es va per la calçada i la possibilitat de circular per sobre la vorera si no existeix carril bici; al contrari que a Barcelona, on hi ha especifiques mesures a contemplar com ara la prohibició de circular per voreres de menys de 5 metres d’amplada i un règim de velocitats molt concret. (20 km/h com a màxim pels carrils bici situats en voreres, 10 km/h si no hi ha carril específic). A la capital d’Alemanya l’únic que es diu és  que “s’ha de tenir especial consideració amb els vianants”. Els nens de fins a 8 anys estan obligats a, i els nens de fins a 10 anys poden, circular per la vorera; per creuar el carrer han de baixar de la bicicleta.
L’administració de Xavier Trias a l’Ajuntament barceloní ha manifestat la seva voluntat d’anar més enllà i expulsar els ciclistes de la majoria de voreres de la ciutat. A més, hi ha un ampli consens en que carrils bici com el de l’avinguda Diagonal no són el model a seguir. I és que “l’excés de trànsit motoritzat i la manca d’espais per circular” amb bicicleta són les principals dificultats dels catalans per desplaçar-s´hi per la ciutat segons el Baròmetre.

Entrarem en detall en el tema de seguretat dels ciclistes en un proper article.

 

Berlín és una ciutat preparada per la bicicleta: milions de ciutadans l’usen constantment cada dia de l’any i és la millor manera de visitar la ciutat, la conducció és agradable i interessant i les infraestructures estan ben preparades.
En aquesta sèrie d’articles sota l’etiqueta cicloberlín farem una aproximació al tema per veure quantes bicicletes circulen per la ciutat, com s’ordenen i com és la realitat ciclista a Berlín, també repassarem les campanyes de promoció i seguretat i veurem què es pot millorar en aquest camp.
Articles escrits amb la col·laboració de F. Niubò.

Berlín i la bicicleta (I)

dijous, 30/08/2012

Fahrradweg auf der Schönhauser Allee

És mitja tarda a la cruïlla dels carrers Eberswalder Str., Danziger Str., Schönhauser Allee, Kastanienallee i Pappelallee, el centre d’oci i turístic de Prenzlauer Berg, el cor hipster de Berlín. Una munió de gent es mou amunt i avall per trobar-se amb amics, anar a fer un mos, prendre les primeres copes o començar la festa. De la línia elevada del metro no para de baixar-ne gent, del tramvia descarreguen constantment passatgers, arriben turistes amb bosses de les botigues de dissenys exclusius de Kastanienallee contínuament. I enmig d’aquest batibull, estranyament fluid, un flux constant de bicicletes amunt i avall. Ciclistes de pas cap a casa, gent que també ha quedat aquí, turistes sobre dues rodes, missatgers…. Centenars de bicicletes velles, belles, modernes, fixies, de passeig, de carretera, travessant el múltiple encreuament.
Si bé Berlín no arriba als envejables nivells de desplaçaments amb bicicleta que tenen Amsterdam i Copenhaguen –ciutats, per altra banda, més petites–, la capital d’Alemanya és una de les ciutats amb més trànsit de bicis, amb un creixement més clar i un futur brillant.

 

Ciutat de bicicletes
Les dades oficials de 2009 indiquen que, a Berlín, hi ha 324 cotxes per cada 1.000 habitants, 366 a Barcelona, però el nombre de bicis ascendeix fins a 721 per cada 1.000 habitants, mentre que a tot Catalunya en el seu conjunt pujaria a 750. (Dada en percentatge segons el Baròmetre anual de la bicicleta a Catalunya de 2011 extrapolada a partir d’una enquesta, així que em sembla poc fiable.)
A Berlín hi ha, doncs, uns 2,5 milions de bicicletes. Tot i això, els desplaçaments en bici només representen un 13% del total, mentre que els motoritzats i a peu són un 30% cada i el transport públic representa un 26%. Però sí que destaca que els desplaçaments en bicicleta són, juntament amb les desplaçaments a peu, els únics que pugen i que, des de la reunificació, s’han doblat. Segons xifres de 2008 de l’urbanista Daniel Jacobson, a Berlín es fan diàriament uns 1,4 milions de desplaçaments en bici, mentre que a tot Catalunya se’n fan 450.000. També cal remarcar que l’ocupació mitjana dels cotxes a Berlín és de 1,3 persones/cotxe.

Com es pot veure al gràfic de l’evolució de l’ús de la bici des de 1953, les xifres actuals disten de l’ús majoritari que tenia en el pobre Berlín de la postguerra però s’estan recuperant significativament des de fa 40 anys:

Zahlen und Fakten zum Verkehr - Entwicklung des Fahrradverkehrs seit 1951

Podeu veure més dades sobre l’ús de la bicicleta del Senat de Berlín clicant a la següent imatge:

Zahlen und Fakten zum Verkehr

 

Berlín és una ciutat preparada per la bicicleta: milions de ciutadans l’usen constantment cada dia de l’any i és la millor manera de visitar la ciutat, la conducció és agradable i interessant i les infraestructures estan ben preparades.
En aquesta sèrie d’articles sota l’etiqueta cicloberlín farem una aproximació al tema per veure quantes bicicletes circulen per la ciutat, com s’ordenen i com és la realitat ciclista a Berlín, també repassarem les campanyes de promoció i seguretat i veurem què es pot millorar en aquest camp.

Articles escrits amb la col·laboració de F. Niubò.

La força del vent

diumenge, 8/07/2012

la força del vent

Suaument s’alça la música de l’Agrupació Musical l’Emburgada del Perelló sobre la plaça de l’església de Sant Esteve. Surt el sol i il·lumina les pubilles, assegudes a un costat. Si hom tomba una mica el cap pot veure entre els teulats de Dardesheim un molí de vent. La força del vent. Un poeta americà escrigué: “Quina és la veu més antiga del món? És la veu del vent.” El cita la ministra de Ciència i Economia del Land, la doctora Birgitta Wolff, que aquest cap de setmana a cavall entre juny i juliol va acollir la delegació ebrenca a la seva visita oficial i festiva a Sachsen-Anhalt.

Dardesheim és una població pionera en la producció, ús i distribució d’energies renovables. Als seus afores, dalt un turonet, una trentena de generadors eòlics giren sens parar amb una potència de més de 60MW. Dalt les teulades de mig poble, desenes de plaques fotovoltaiques converteixen cada raig de sol en pura energia.
L’empenta del vent i l’escalfor del sol. Fa 20 anys, Heinrich Bartelt va decidir aprofitar els recursos naturals de la històricament deprimida regió del Harz, a Sachsen-Anhalt, i ara produeix, amb el seu grup empresarial que dirigeix el Parc Eòlic de Druiberg, prou energia com per a abastir a tota la regió.
El proper pas: connectar-se a les preses de Rappbodetalsperre i Wendefurth per a emmagatzemar-hi l’excedent i aprofitar-lo quan hi hagi manca de vent i sol. “Properament es podrà proveir als més de 240.000 habitants del Harz amb energies renovables,” asseguren des de RegodHarz. (De les dificultats d’emmagatzematge de les energies renovables, les possibles solucions i els projectes per a implantar-les en vaig parlar aquí.)

Són les sis i cauen algunes gotes. Les campanes repiquen al compàs de l’havanera que entona el cor Santa Llúcia, que embadaleix els vilatans de Darsdesheim.
La força del vent, l’escalfor del sol i l’empenta de la terra. Alt i llarg, Heinrich parla enèrgicament del seu projecte i explica cada detall del seu parc eòlic, de cada generació de molins, de què es conrea als prats que s’estenen a sota… S’entren amb la joia de la corona: l’Enercon E112. Fou el molí més gran del món fins el 2010 i té 125 metres d’alçada i un radi de rotor de 112 metres amb pales de 55 metres que el fan créixer fins als 180 metres d’alt, i amb una potència de 6MW. També ens parla de les seves altres innovacions: “he convertit el meu cotxe en biodièsel i ara fa olor de patates fregides.” A part, tenen una flota de mitja dotzena de cotxes elèctrics que s’alimenten, és clar, de l’energia generada a la zona. I és que el projecte retorna al poble el profit que de la seva natura n’extreu: centres d’informació i difusió de les energies renovables, espais ecològicament nets i paisatgísticament ordenats –bells– sota els generadors per anar a passejar, un amfiteatre a l’aire lliure sota les pales eòliques, suport a les entitats i iniciatives locals…
Justament de la seva iniciativa personal i de la d’en Joan Fages, director del parc eòlic del Perelló, i també de la seva llarga amistat, ha sorgit aquest projecte d’agermanament entre Dardesheim i el Perelló. Més enllà de compartir mètodes de producció energètica, els dos pobles també volien apropar les seves poblacions a través de les orquestres i les corals.

El cap de setmana passat, una delegació oficial formada per l’ajuntament i les empreses eòliques del poble català i representants de l’ICAEN i EOLICCAT, acompanyaren l’orquestra i coral perellonenques a visitar el poble alemany. La delegació oficial es reuní amb autoritats destacades del municipi i de la regió, entre elles la ministra Wulff, així com amb empresaris locals. En la trobada es destacà especialment la gran oportunitat que es brindava de crear sinergies, teixir complicitats al sector entre els territoris i, sobretot, de construir Europa des de baix. També es constatà el bon creixement de les energies renovables, que es creu que compliran amb escreix l’horitzó 2020 de la UE, i s’anomenà Dardesheim com a exemple a seguir.
La delegació catalana va posar de relleu la perillosa situació en la qual es troba actualment la indústria d’energies renovables del país degut al reial decret espanyol presentat el passat octubre. Llavors, el sector estatal en bloc va clamar contra la nova regulació que, al seu entendre, té “conseqüències de caràcter irreversible” que provocaran el retrocés de la indústria “amb deslocalitzacions, tancament de petites i mitjanes empreses i la pèrdua de 15.000 llocs de treball.” Tant els empresaris com les autoritats catalanes van insistir en demanar a Alemanya, país capdavanter a Europa en la tecnologia i implementació de les renovables, que intercedeixi per ajudar la indústria catalana.

La coral comença l’Emigrant, com subtil homenatge a tota la joventut altament preparada que està deixant el nostre país a buscar feina digna a altres països. Si no ens afanyem, a causa de males normes com les que regulen les energies renovables i que no incentiven un mercat que ja existeix, Alemanya s’emportarà tota la nostra indústria eòlica.
La força del vent, l’escalfor del sol, l’empenta de la terra i la il·lusió de la gent. No només hi va haver temps, a Dardesheim, per als formalismes. La vesprada de dissabte va convertir-se en la “millor vetllada des del 2007″ al poble, com després no es cansarien de repetir tots els vilatans, gràcies a l’energia de l’Agrupació Musical l’Emburgada i a l’expertesa dels perellonencs amb el calmant. Aquests oferiren no només un concert mentre la llum natural va permetre-ho, sinó que també acompanyaren la coral en una cantada improvisada i tancaren la nit amb una llarga xaranga que serà recordada per molt de temps al Harz.
Diumenge serví per a fer una trobada amb la banda local, així com també de les dues corals. En un concert compartit cadascuna oferí cançons tradicionals i de creació pròpia. Un cop més, van meravellar tothom quan es van unir les dues orquestres per tocar temes proposats mútuament. Malgrat la pluja que remullà una mica la tarda, molts locals es quedaren asseguts admirant-los. La nit es va tancar amb una altra xaranga i calmant improvisats que feren una més que digna competència a la programació televisiva.

La força del vent, l’escalfor del sol, l’empenta de la terra, la il·lusió de la gent i el futur de dos pobles que miren endavant amb l’esguard clar. Una trobada europea feta per i per a la gent, per compartir experiències i coneixements i, sobretot, l’estima al país que els empeny a buscar camins conciliadors amb l’entorn.