Arxiu de la categoria ‘Política’

Berlín no és impossible: resposta a The New York Times [ACTUALITZAT]

dilluns, 30/04/2012

El diari Ara d’avui ha publicat un curiós article titulat “Joves grecs lluiten per establir-se a Berlín”, sembla ser que provinent del The New York Times, que repassa els problemes i oportunitats d’aquesta comunitat del sud a la capital nord-europea. La primera qüestió que m’ha sobtat només veure el titular és quin interès té per als lectors catalans en general la problemàtica dels joves grecs a Alemanya i no la dels catalans, que en som molts, que podria el·laborar el seu corresponsal. Tot i això el tema podria ser interessant i la procedència n’avala l’interès.
Una ràpida lectura, però, m’ha fet veure que de fet aquest és només un pobre article ple de tòpics fora de lloc, fet amb quatre testimonis que no aporten una visió clara i de fons al tema. El col·lectiu grec, com dic, no és un cas excepcional i la seva tria busca senzillament la vessant sensacionalista.

Una piulada de @cibernautajoan m’ha alertat de la procedència de l’escrit: l’article és, de fet, originari del setmanari alemany Der Spiegel, de tendència progressista i destacat per la profunditat i la qualitat dels seus articles. Aquest article només es troba, però, en la seva versió anglesa i no m’ha sigut possible localitzar-lo en alemany, encara que al final de l’article digui clarament que és una traducció. Tampoc es troba, el text, a la pàgina del roatiu novaiorquès i la traducció catalana és una versió amb canvis mínims per situar i escurçar la peça.
He corregit, a partir d’això, alguns detalls que es ressalten més foscos. 

Em permeto de contestar unes quantes incorreccions al Der Spiegel/The New York Times:

“No lloguem als grecs”, diu que s’excusen els propietaris de pisos: això és una manifestació clara i directa de discriminació racista i a Alemanya, com a tot Europa, és il·legal. Segurament molts propietaris no lloguen a grecs estudiants o sense feina (igual que a italians, catalans, espanyols…) però: 1) no ho expressen així, simplement no diuen res, i 2) en el cas de llogaters sense ingressos propis suficients (a Berlín comencen a demanar tres cops el lloguer base) no accepten avals o collogaters estrangers.

La Thàlia va tenir una decepció quan “es va adonar aviat del valor real de la idea de la Unió Europea com a mercat comú en què tothom té dret a treballar en qualsevol estat membre.” Ben cert i trist: dels valors reals de la UE se’n podrien escriure uns quants articles… però en la frase següent el problema es matisa: “sempre que es presentava a una oferta de feina, la rebutjaven pel seu domini pobre de l’alemany.” No es pot dir que això sigui una excepcionalitat del caràcter ferri germànic i, de fet, diria que Berlín és un dels millors llocs per trobar feina encara que no dominis l’alemany (i m’atreviria a dir fins i tot l’anglès).
És clar que no és la mateixa situació de les onades treballadores gregues, italianes i espanyoles dels anys 60 i 70 quan la majoria dels treballadors no aprenien l’idioma, no s’integraven, i depenien d’aquell que el sabés parlar encara que només fos una mica.

Al següent apartat es parla del “difícil barri Neukölln,” un tòpic bastant estès pels mitjans de comunicació sensacionalistes. Però els problemes de Neukölln són uns altres, en vaig parlar aquí.

Un altre jove grec, Pigi Mourmouri, “va tenir la sort de trobar un forat en un curs d’alemany d’un centre d’ensenyament per a adults”, però jo diria que això no és sort: les Volkshochschule (escoles públiques socials) ofereixen molts cursos per a tots nivells, a molt bon preu i amb molta diversitat d’horaris. I, desmentint el que diu al següent paràgraf, la possibilitat de subvenció existeix.

També en els següents paràgrafs es diu que s’ha fet més difícil l’accés dels estrangers a les prestacions. És cert que el subsidi directe de desocupació s’ha retardat: abans es donava des del moment d’inscripció a les llistes d’atur, per a qualsevol ciutadà de la UE i sense necessitat d’haver treballat abans a Alemanya i actualment només es dóna a partir del tercer mes.
Però en cap cas no s’ha retirat, tal com anunciaven titulars alarmistes. Sincerament, a nivell personal, comprenc la mesura sabent que hi ha molts joves que vénen a Berlín amb la única intenció d’apuntar-se a al subsidi, i no a treballar.

I encara, a l’últim paràgraf de l’apartat, es lloa “l’ajuda” a la integració dels turcs. Res més lluny de la realitat: la comunitat turca no està integrada a Alemanya perquè mai es va plantejar, per cap de les dues bandes, que s’hi quedessin a viure i tinguessin descendència. La mateixa cancellera Merkel va declarar fa més d’un any la fallida del “multiculturalisme”, justament perquè, en general, la societat alemanya i els immigrants turcs no han sigut capaços en més de 40 anys d’arribar a un punt d’integració més enllà de l’idioma i el passaport. [En realitat, a la versió anglesa diu que Alemanya “va intentar ajudar” a la integració.]
Respecte que el país “no treu cap profit del potencial” dels llicenciats universitaris estrangers, és justament al revés: el sistema educatiu alemany ha generat un dèficit de titulats superiors que s’ha de suplir amb mà d’obra qualificada estrangera. El que als anys 60 van buscar a Turquia ara ho fan a molts altres llocs, entre ells a Catalunya.

En l’últim apartat, l’article contraposa l’Europa unida amb les polítiques econòmiques alemanyes de contenció del dèficit en una sentència que, al meu entendre, ajunta dos conceptes que no tenen res a veure. La idea del mercat comú no s’ha posat en dubte en cap lloc d’Europa, i els alemanys saben que n’han estat els principals beneficiaris; una altra cosa és que tinguin polítiques socials que als habitants del sud ens semblin catastròfiques. El mite que Alemanya no té política social és, però, completament fals.

 

Tinc la sensació que, a part de buscar un to sensacionalista i sentimental, l’article també vol justificar el diari davant el seu públic progressista i se situa en línia amb l’opinió que han començat a desenvolupar en contra de les polítiques econòmiques de Merkel. S’entén la temàtica, sent el text per a un mitjà alemany, ja que el país es preocupa per la imatge que se’n té a la resta d’Europa, sobretot del sud. De totes formes el redactor cau en molts tòpics i explicacions simplistes, li falta contrastar informacions i aprofundir en les causes del malestar d’aquest col·lectiu.
L’article ens permet reflexionar sobre alguns fantasmes de la crisi europea: Alemanya no és el paradís econòmic i democràtic que tots –especialment des del sud– somniem però no és tampoc el panorama impossible per als immigrants que descriu el text.
Articles amb tan poc fonament com aquest, que des de la lògica més bàsica i l’experiència sobre el terreny són tan fàcils de refutar, són de pobre ajuda al periodisme de rigor que el rotatiu novaiorkès, nord-alemany o aquest mateix defensen.

“Molts europeus no acceptarien la situació de Catalunya.” Entrevista a Toni Strubell

divendres, 27/04/2012

Toni Strubell presenta "What Catalans Want"

Toni Strubell parla en un català pausat i reflexionat, l’envolta un aire de saviesa senzilla i serena. Desgrana un per un tots els greuges que els catalans patim –i aguantem– i que han portat la nostra societat a un punt “d’explosió de la ‘desafecció’”, diu usant paraules d’un ex-president gens sospitós d’independentisme. Escriptor, professor, membre de la Comissió de la Dignitat i diputat al Parlament de Catalunya per Solidaritat Catalana, “un puntal de la defensa de la identitat, l’economia i l’Estat propi,” tal com el definí el Casal Català de Berlín, entitat organitzadora de l’acte.
Strubell ha vingut a Alemanya a presentar el seu últim llibre, What Catalans Want, un recull d’entrevistes a diverses personalitats del món civil, cultural, econòmic i polític català publicat en anglès per l’editora nord-americana Liz Castro per explicar al món la voluntat d’un poble.

Les reminiscències de la iniciativa del seu avi ressonen encara a la memòria col·lectiva. Josep Trueta, cirurgià destacat al servei del país que s’hagué d’exiliar a Londres després de la guerra de 1936-1939, intentà fer veure als aliats la necessitat d’intervenir en una Espanya feixista per defensar l’esperit dels catalans.
Toni Strubell nasqué a Oxford (Anglaterra) on passà gran part de la seva joventut. Després també visqué vint anys al País Basc, on exercí de professor al departament de turisme. “Ara no feu càlculs de la meva edat, sigueu condescendents!,” ens demana. La vida fora del seu país, però, l’ha portat a veure la necessitat d’explicar i internacionalitzar la causa dels catalans. Una causa justa, diu, “molts europeus no acceptarien la situació de Catalunya.”

 

El seu avi va escriure un compendi de la història de Catalunya per fer entendre al món la voluntat del poble català, el seu llibre és una actualització centrada en el moment actual?
Penso que no puc obviar de cap de les maneres el fet que el meu avi l’any 1946 fes un llibre per explicar Catalunya als polítics britànics just després de la Segona Guerra Mundial, quan els aliats van abandonar tota una sèrie de causes perdudes i no van ajudar a foragitar la dictadura franquista. Evidentment que el llibre del meu avi va ser un estímul però, així com el seu llibre es basava en personatges i explica l’esperit de Catalunya a través de personatges al llarg de la història, jo explico aquest esperit o realitat a partir de personatges vivents. Sí que és un recurs però per a una altra època.

Parlant de l’època actual, és ara més que mai un moment decisiu per donar a conèixer al món la voluntat del poble català?
Jo crec que és un moment decisiu per explicar coses molt importants que estan passant a Catalunya. Penso que l’any 2007 va ser extraordinàriament fèrtil a l’hora de trobar dinàmiques que s’han produït dins la societat catalana. És necessari explicar el que està passant a través dels catalans actuals de cara al món, sobretot el daltabaix de l’Estatut. És important de fer veure la manera i el moment en què l’Estat pren la decisió de donar el cop final al model d’Estat de les autonomies. L’Estat diu prou –moltes vegades afirmem que els catalans diem prou, hi ha fins i tot aquesta campanya que es diu “Diem prou”. Realment els que han dit prou són els espanyols i els catalans, que som un poble reactiu, en prenem nota i reaccionem.

Hi ha un corrent de catalans que té una certa tendència a ser molt negatiu i catastrofista. En aquest sentit, en el pròleg Colm Tóibín fa un repàs d’identitats, com les cultures índies d’Amèrica, i de llengües, com el gal·lès o l’irlandès, perdudes. Té la sensació que la llengua i la identitat catalanes estan en perill de desaparèixer?
No ho diria en aquests termes dramàtics perquè del que es tracta, en tot cas, és de reconstruir l’autoestima. I si parlem de desaparició i de reconstrucció de l’autoestima en una mateixa frase la confusió serà molt gran. Penso que en els últims temps s’ha plantejat una batalla final, per exemple, en el tema de la immersió lingüística.
Nosaltres som un país d’immigració, un país al qual s’impedeix de fer el que es fa a tots els països d’Europa que és tenir un idioma bàsic i vehicular de l’educació. Que Espanya pretengui que això no es dugui a terme amb les sentències del Tribunal Suprem desemboca en una situació en la qual es planteja un litigi legal que pot tenir moltes lectures i derives. Qui acabi guanyant serà el que s’imposarà.
L’altra alternativa és la que proposo jo i molta gent en el llibre (però no tota: no és un llibre independentista, és un llibre que recull moltes opinions): si aconseguim posar Catalunya en la via de la consecució d’un Estat propi es podran reconduir, per exemple, els temes de la llengua o l’economia. […] Catalunya té el 30% del deute de totes les autonomies i si tenim en compte que en els últims pressupostos del PP la retallada a Catalunya ha estat d’un 44,9% –en el cas de les comarques de Girona: d’un 56%, l’únic territori de tot Europa que ha tingut una rebaixada del seu pressupost de més de la meitat d’un any a un altre– això és gravíssim. En els últims temps s’ha plantejat la situació de la política, la cultura i l’economia catalanes en els seus termes més desencarnats: s’ha plantejat una batalla per la supervivència.

Vostè ha anomenat la via de l’Estat propi. Quina importància té convèncer als alemanys d’aquesta voluntat dels catalans?
És de vital importància que els alemanys entenguin que els catalans es veuen en una situació extrema. Tinguem en compte comparativament la situació de Catalunya i la de Baviera, les dues regions, Estats federals o Länder més desenvolupats: Baviera està pagant, en termes de solidaritat interregional, uns 3.660 milions d’euros mentre que Catalunya està pagant pels volts d’uns 16.500M€. És a dir, rotundament, unes cinc vegades més en termes absoluts. En termes comparatius Baviera està pagant fins a un 4% del PIB, i a més a més porta als tribunals l’Estat per a rebaixar a un 2,5%, i nosaltres estem pagant entre un 8,5 i un 9%. I no hi ha cap procés en el qual el govern català s’ho plantegi com una qüestió de supervivència i de necessitat de trencament, no fa un cop sobre la taula com caldria per intentar salvar l’economia catalana tal com l’hem entesa fins avui.

L’independentisme racional és més fàcil d’entendre a Europa que l’independentisme emocional?
Potser sí. Tot i que posant una mica d’emoció a les coses, també les ajuda a entendre. Una emoció serena també fa entendre moltes coses. Han de poder veure que no som ni nazis ni pesseters ni romàntics. Som europeus que volem equitat i justícia. Volem ser europeus normals i no europeus castigats, obviats i estigmatitzats.

Hi ha alternatives polítiques a Europa per aconseguir la mateixa sobirania sense canviar la composició interna de la Unió?
Europa estic convençut que acceptarà la independència de Catalunya. Si per no “canviar la composició interna de la Unió” s’entén que no s’acceptin els Estats escocès, català, flamenc i basc, per exemple, malament anirem. Si ja són part de la UE. Si ja en tenen agafades totes les coordinades. I saben que el seu potencial econòmic serà superior amb l’Estat propi. Tothom hi sortirà guanyant.

I en la situació actual, quines són les mesures que al seu entendre el govern hauria de prendre per a fer entendre la necessitat d’un Estat propi?
Totalment les contraries que està fent el govern actual. Això és una opinió meva, no necessàriament dels meus entrevistats. Catalunya ha rebaixat en vora d’un 40% el seu pressupost en relacions i projeccions internacionals. Això es un suïcidi absolut. Tinguem en compte que, per exemple, algunes comunitats autònomes com el País Basc fins i tot l’han augmentat. En aquests moments Convergència i Unió ha posat el futur polític immediat en mans del PP en uns acords que porten al tancament de delegacions que estan fent una labor molt important a diversos països del món: de moment tenim notícia que la de Buenos Aires tancarà i, tenint en compte el que acaba de passar amb Repsol a l’Argentina, un comprèn la importància que tenen aquests tipus de relacions, que podrien haver intervingut en un afer en el qual hi ha molt diner català pel mig. En canvi Catalunya no té cap tipus d’instrument, de portaveu, de possibilitat d’expressar-se.
Això també té un aspecte cultural, aquesta retallada en la projecció de la cultura catalana, que porta a tancar en els últims temps dos de les tres principals institucions de projecció de la cultura a l’exterior com són el Catalan Center de Nova York i l’Observatori Català de la Universitat de Stanford. Aquests, juntament amb l’Observatori Català de la London School Of Economics, es consideraven les principals eines per projectar Catalunya internacionalment.

Des del Parlament com es pot internacionalitzar la causa catalana?
Lamentablement la resposta que t’haig de fer avui és possiblement una mica diferent de la que t’hagués fet fa un any quan escrivia el llibre. Penso que la labor que s’ha de fer al Parlament és intentar portar CiU una altra vegada cap al terreny del seny i intentar fer-los veure que el mercat no ho és tot, que tenim entre mans una molt delicada cultura, una molt delicada situació econòmica i llençar-nos en mans del PP no ens portarà als resultats que el país necessita.

Veient el procés de recuperació de la memòria que ha fet i encara continua fent Alemanya amb el seu propi passat, què creu que n’hem d’aprendre o quines conclusions en podem treure els catalans?
Jo penso que totes. Penso que la societat alemanya que ha estat capaç d’enfrontar-se d’una manera molt valenta amb el seu passat i vol fer absolutament net i aprendre les grans lliçons d’aquest passat. La qual cosa porta, per exemple, a una societat en la qual es considera contrari al dret penal fer apologia del nazisme i del racisme.

En què creu que es traduirà el “retorn” que el seu avi pronosticava per Catalunya quan tancava l’escrit The Spirit of Catalonia amb aquestes paraules: “Once again, in the near future, Catalonia will return, peacefully and anxious to be a good neighbour, if she too is shown good neighbourliness; rough, distracted, and a source of permanent trouble, if she is tortured”?[1]
Bona pregunta. Quan el meu avi va marxar de Catalunya, li va demanar un periodista anglès perquè havia marxat. “He marxat perquè no suportaria de veure morir la llibertat de Catalunya.” A Catalunya encara no ha nascut de nou la llibertat. I estic segur que ell pensaria igual.

 


[1] “Un altre cop, en un futur proper, Catalunya retornarà, pacífica i ansiosa per ser una bona veïna, si a ella també se li mostra bon veïnatge; brusca, trastornada i una font de problemes permanents si és torturada”. (Trad. de l’autor.) TRUETA, Josep, The Spirit of Catalonia. London: 1946 (PDF reproduction by VilaWeb, Barcelona: 2005). P. 168.

Pujol sobre l’exemple d’Alemanya

divendres, 2/03/2012

En l’anterior editorial del butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol el president reflexionava sobre la situació i posició que està jugant Alemanya en aquest moment de crisi econòmica profunda.
Pujol es debat sobre si el país septentrional és un exemple per al nostre i sobre l’adequació de la posició que defensa –fermesa contra el dèficit i exigència del sanejament de l’economia. Així mateix es qüestiona sobre la capacitat de lideratge dels alemanys, que ell veu natural.

El president fa girar la seva argumentació al voltant de cinc grans punts:

I. “Sentit de l’equilibri”
L’alemanya és una educació basada en l’esforç, l’exigència i la contenció. En un sentit econòmic però també social i moral. El sistema educatiu potencia la formació professional, clau de l’èxit productiu del país.
Pujol lloa la seva capacitat de “reformar el sistema econòmic” (amb exemples com els programes Hartz o la pujada de l’IVA) i de diàleg social per assegurar “el benestar i progrés de tots plegats.”

II. No fer el “murri”
Cal acostar-se al model social alemany per mantenir el benestar comú però també el pes polític de la Unió Europea. Si bé és difícil que la manera de funcionar del sud acabi sent igual que la del nord del continent, els resultats cal que s’hi assemblin.

III. “Alemanya no pot dimitir del seu paper”
Malgrat els recels que desperta el lideratge germànic –fins i tot dins les pròpies fronteres, tal com sovint recull Rafael Poch–, el país no pot renunciar-hi. Si és possible, ha d’anar de bracet amb França, perquè aquesta és una clau de la fundació de la CE.

IV. Comprensió i honestedat
Cal demanar als països forts del nord més comprensió i capacitat d’explicació dels seus objectius però això ha d’anar acompanyat de serietat als Estats del sud. La solidaritat és un valor bàsic de la Unió que ha de fomentar el creixement dels països menys potents econòmicament però no pot ser corresposta amb abús i engany. Per Pujol “si no canvia […], la Unió Europea no funcionarà bé,” però creu que hi ha esperança si hi ha “ganes de trobar solucions.

V. Unitat de lideratge
El president agafa una frase del ministre d’Afers Estrangers de Polònia per reafirmar la seva creença en el paper d’Alemanya a Europa: “Em fa menys por el poder d’Alemanya que la seva passivitat.” Per a Pujol, però, el lideratge europeu ha de ser plural: només en la unitat es podrà solucionar la crisi amb realisme i autoexigència.

És ben sabut que Pujol es considera un gran admirador del model germànic i que la socialdemocràcia alemanya va ser mirall de moltes de les seves polítiques. La seva defensa de la locomotora d’Europa és, però, una excepció en el panorama mediàtic actual que, simplificant les coses, acusa Alemanya dels mals de la Unió.
El debat, en tot cas, és complex i interessant i s’hauria de tractar més a fons.

En reconeixement de Martí Estruch

divendres, 10/02/2012

Martí Estruch, delegat de la Generalitat a Alemanya

Finalment el passat mes de gener es va fer oficial la destitució de Martí Estruch i Axmacher, delegat de la Generalitat a Alemanya des de l’abril de 2008 i primer a assumir aquesta tasca a Berlín. Els rumors de la substitució d’Estruch ja s’havien filtrat a la premsa a finals d’any (Ara i VilaWeb).
Des d’aquestes pàgines digitals ja s’ha parlat força cops de les activitats de la Delegació, pròpies o que promociona, i també es va dedicar un doble article a conèixer la tasca de l’oficina i el seu encarregat.

La tasca al capdavant de l’oficina ha estat dura i constant, i des d’aquest bloc vull deixar constància que crec que Estruch l’ha portat a terme al llarg d’aquest temps de forma impecable. La seva iniciativa i empenta han portat la nostra representació més enllà del que s’espera de la delegació d’una nació sense Estat, fent-se un lloc al vast i complex panorama diplomàtic i cultural de la capital d’Alemanya. Un lloc on, com Vicent Partal deia, cal ser-hi present perquè “avui, just avui, la cancellera Merkel intentarà de refundar la Unió Europea.”
La lectora de català de la Freie Universität, Montserrat Domingo, descrivia molt bé a la carta “Tips de l’anar fent” la feina que en Martí ha fet “amb passió” per “explicar el cas català a moltíssimes persones […], sovint sense gaires recursos i només amb la vàlua humana que té.”
Fa quatre anys, ell mateix fou l’encarregat d’obrir l’oficina i començar a picar pedra en un terreny que molts consideraven inhòspit i molts altres infèrtil i inútil. Però si la feina ha sigut tan reeixida és perquè, a més de l’empenta d’Estruch i tot l’equip de la Delegació, hi havia camp per córrer en el qual altres administracions no creien necessari de treballar-hi.

 

El 23 de gener es va fer oficial el nomenament de Mar Ortega i Puertas com a nova delegada a Alemanya. Tal com anunciaven els rotatius, s’espera que aquesta nova etapa estigui marcada per un accent més econòmic, rebaixant la representació diplomàtica i cultural a un segon nivell. Sebastià Alzamora reflexava les contradiccions de la política exterior del govern –eufemismes, ho anomena ell– recalcant en la passada visita del President a Londres que “s’ha de reconèixer que aquesta nova pruïja viatgera i pedagògica d’Artur Mas lliga malament amb la reestructuració (eufemisme rutinari per no dir tisorada) que han patit les ambaixades catalanes a l’exterior (eufemisme constitucional per designar les oficines de comerç que treballen en favor de les exportacions catalanes).” Al digital El Singular Digital, Jaume Clotet presentava unes quantes dades comparatives també interessants en vista del pacte que rebaixava les funcions de les delegacions catalanes.

Segons la professora Domingo, “la gran feina feta a Berlín quedarà com una anècdota més en aquest país de desmemoriats que cada dia quan es lleven s’obliden de lluitar per qui volen ser.” Esperem que no. I us puc ben assegurar que la nova delegada ens trobarà a molts catalans disposats a col·laborar-hi.

Nationalsozialistischer Untergrund, recull de premsa

divendres, 25/11/2011

Tal com vaig destacar a la secció Crònica Berlín (44’20”) del programa Directe 4.0 (cada tarda a Ràdio 4) el passat dijous, el recent descobriment del grup terroristes neonazi Nationalsozialistischer Untergrund (Nacionalsocialistes Clandestins) ha generat gran polèmica a Alemanya.

El grup hauria estat actuant impunement al llarg de deu anys, assassinant 10 persones (8 immigrants d’origen turc, 1 d’origen grec i una policia) i robant una quinzena de bancs, a més d’alguns atemptats amb explosius. La policia havia atribuït fins ara els casos a màfies turques. El que més ha xocat a la societat alemanya és la inoperància dels serveis secrets, que compten amb una àmplia xarxa d’informadors infiltrats en grups extremistes però que no havien pogut establir cap relació entre els neonazis i els atemptats, i la més que probable implicació d’un agent en la trama.

Aquestes setmanes, la premsa alemanya és un degoteig constant d’informacions del cas que va traient a la llum els aspectes més vergonyosos de l’actuació de les autoritats.
Aquest n’és un recull:

El seguiment de les eleccions a Berlín, una Storify

dilluns, 19/09/2011

Tal com indicaven els sondejos, ahir el partit governant socialdemòcrata SPD va guanyar les eleccions estatals de Berlín. Les eleccions han comportat, a més, molts altres canvis a l’hemicicle de la capital: el CDU puja lleugerament però no aconsegueix encara recuperar les posicions de poder que havia tingut al Berlín Oest; els Verds es consoliden com la tercera força, guanyant un 5% però quedant molt lluny de triplicar el seu percentatge de vot tal com indicaven les seves millors enquestes fa uns mesos; els post-comunistes Die Linke veu reduït lleugerament el seu percentatge però els actuals escons no els permetran renovar la coalició de govern amb el SPD; els liberals FDP continuen la seva caiguda en picat i no aconsegueixen entrar al parlament, ja és el cinquè en el qual perden representació aquest any; i el Partit Pirata va protagonitzar la gran victòria aconseguint representació per primer cop en un parlament alemany.
El nou govern encara trigarà uns dies a formar-se però és dóna per fet que el SPD s’entendrà abans amb Die Grüne que no pas amb el CDU.

Ahir al vespre vaig fer un seguiment de la nit electoral a través d’un Storify on he anat recollint informacions diverses al voltant de les eleccions i que encara s’ha d’anar ampliant amb les lectures que en facin els diversos mitjans.
Per a llegir-lo heu de seguir el link següent (el diari ARA no permet incloure’l directament al bloc):

[View the story “Eleccions a Berlín, 18 de setembre de 2011″ on Storify]

“Die Grüne és el partit multicultural!”, entrevista amb els ecologistes

divendres, 16/09/2011

Els diumenges de finals d’estiu a Mauerpark són de mercat de les puces, karaoke i barbacoa. A l’entrada nord hi ha plantats dos estands d’informació: Die Linke i Die Grüne reparteixen fulletons als passejants. Em conviden a seure a les taules que els ecologistes han parat amb cafè i pastissos i m’informen que el candidat trigarà encara una mica a arribar. Mentre espero va passant gent per la taula: uns homes d’origen palestí, un home del sud d’alemanya, un dels informadors de Die Linke… Tots comenten algun tema i els simpatitzants del partit intenten convèncer-los tranquil·lament.
L’espera es va allargant i, finalment, Matthias Kraatz, número catorze a les llistes del districte, se m’ofereix a respondre’m les preguntes. Mentre estiguem fent l’entrevista, però, arribarà Jens-Holger Kirchner, candidat a l’ajuntament de Pankow, que més tard em detallarà alguns projectes concrets. Kraatz parla amb entusiasme i se’l nota involucrat en el què diu. Encara que Kirchner és més concret i dóna molts més detalls, es manté més distant.

 

En un minut: quin és el projecte central que el seu partit té per Berlín?
Cal que ens ocupem de les regions de la ciutat que tenen problemes socials, invertir-hi més diners i desenvolupar idees.
Ens preocupa especialment, també, el mal estat de les escoles: brutes, fredes…
Kirchner assegura que “ha de ser un tema important.”

I per Pankow o Prenzlauer Berg?
L’educació és un problema central. A Prenzlauer Berg no estem tan malament com en altres barris però el què passa és que les escoles són velles i no tenen suficients instal·lacions.
Hi ha un baby-boom i no tenim suficients places de guarderia, escola primària… això és un preocupació per als pares i els nens.
Kirchner detalla alguns projectes per a Pankow: “a Mauerpark fer el parc més gran, tranquil i atractiu socialment i culturalment; no construir-hi més. I al nord del districte, desenvolupar i expandir el centre d’investigació Buch.”

Tractem alguns temes principals, quina és la posició del seu partit respecte:
Multiculturalisme i integració
Die Grüne és el partit multicultural! Estimem la pluralitat, que gent de diferents països visqui junta. Això forma part de la identitat de Die Grüne. A Berlín hem d’acabar amb els problemes que tenim en la intercultualitat.

Feina i empresa
La vella economia ja no crea més llocs de treball: en territoris amb molta indústria antiga hi ha molta desocupació. El nostre objectiu és crear feina a traves de les noves tecnologies –tecnologies mediambientals i de l’energia. Amb la descentralització es generen més llocs de treball.
Kirschner vol fer del districte “un centre de desenvolupament i donar més suport als empresaris.”

Cultura
També en aquest camp som partidaris de la descentralització. Voldríem que hi hagués una mescla heterogènia de cultura. Volem recolzar l’escena alternativa, facilitar la feina als artistes, per exemple cedint espais públics.

Mercat de lloguer i gentrificació
A Berlín això és un tema molt problemàtic, perquè és una ciutat estudiantil i els llogaters es mouen constantment. Volem que el lloguer pugi com a màxim un 15% cada tres anys i limitar els nous lloguers.
El SPD assegura que no hi ha cap problema de habitatge perquè encara hi ha pisos buits. Això és cert però no: dins la ciutat ja no hi ha pisos buits, són a la perifèria, on ningú vol anar a viure.

Mobilitat i S-Bahn
El S-Bahn és una gran font de problemes. La Deutsche Bahn [companyia que gestiona el servei] no hi ha invertit prou. Cal trobar un operador que ho faci millor que la DB o s’enfonsarà.
Kirchner fa èmfasi en les bicis: “s’han de construir més carrils bici i replantejar l’ús i repartiment dels carrers. A Schönhauser Alle ja passen més bicis que cotxes.”

Què vol que Berlín sigui d’aquí a cinc anys?
Vull una ciutat on la meva família encara hi pugui viure sense invertir més de la meitat dels diners en el lloguer. On els meus fills puguin anar a l’escola i aprendre en bones condicions.
I vostè, herr Kirchner, què vol que Pankow sigui d’aquí a cinc anys?
Vull que tothom hi pugui viure tranquil·lament. Que hi hagi més bicis i menys cotxes, més parcs. Sobretot vull que més gent gran visqui al barri i que no hagin de marxar perquè ja no s’hi senten a gust.

 

 

“Facilitar la creació d’empreses per crear llocs de treball”, entrevista al FDP

dijous, 15/09/2011

A finals d’agost sembla haver arribat finalment l’estiu a Berlín. Un sol espatarrant i quasi trenta graus de temperatura no conviden gaire a prendre un cafè a una terrassa com justament faig avui amb Sebastian Schnurre… El candidat del partit liberal Freie Demokratische Partei per a l’ajuntament de Pankow és jove i d’aparença segura.
Abans de començar amb les preguntes conversem una mica. S’ha mirat el bloc, l’ha intentat comprendre: “vaig estar a Espanya fa uns anys però el català no l’entenc.” Farem l’entrevista en alemany, doncs.

 

En un minut: quin és el projecte central que el seu partit té per Berlín?
La idea central és, bàsicament, que la societat funciona quan cadascú té la possibilitat de comportar-se responsablement.
En els últims anys s’han establert prioritats errònies, es controlen massa coses i aquestes s’han fet malament. S’ha de deixar espai a la gent per fer les coses que volen fer a la seva manera i no posar pals a les rodes. Com a exemple hi ha l’excessiva ordenació dels parterres dels arbres. 

I per Pankow o Prenzlauer Berg?
Aquí el punt fort és l’educació: hi ha una emergència econòmica brutal. Començant per les guarderies i les escoles. A més d’aquest d’això cal centrar-se també en el desenvolupament urbà, el transport i l’economia.
Al districte tenim actualment tècnics de desenvolupament urbà i molts instruments que són controlats per l’ajuntament. Nosaltres voldríem ajustar-los a les necessitats de cada barri.
També volem desenvolupar el projecte “Shared Space“: una concepció holandesa d’urbanisme que funciona a Anglaterra i algunes ciutats alemanyes i que trenca la separació d’espais.

Tractem alguns temes principals, quina és la posició del seu partit respecte:
Multiculturalisme i integració
Nosaltres volem una societat heterogènia, cadascú ha de tenir el seu lloc. La llengua oficial a les escoles i administracions ha de ser, però, l’alemany.

Feina i empresa
En la seva major part és competència federal però volem facilitar la creació d’empreses per crear llocs de treball. Per fer això volem fer una política de comunicació activa i d’atractivitat.

Educació
Donar més responsabilitat pròpia a cada centre en el què fa a professors, personal, pressupost… Que l’ajuntament recolzi més iniciatives privades, com per exemple les guarderies.

Cultura
Reanimar el centre Freilichtbühne Weißensee. Un recolzament actiu en l’aprenentatge de música entre el nens i joves. Volem obrir espais a un preu de lloguer simbòlic per desenvolupar l’escenari cultural del barri.

Mercat de lloguer i gentrificació
La pujada de lloguer és influenciable políticament però no totalment controlable; hem de treballat en aquests instruments. També cal introduir canvis de polítiques d’habitatge i construcció.
S’ha de lluitar en contra dels lloguers il·legals a turistes perquè redueixen l’oferta immobiliària. Cal estar més en contacte amb propietaris i constructores.

Mobilitat i S-Bahn
En primer lloc, tots els mitjans de transport tenen la mateixa categoria. Cal fer més carrils i aparcaments per a les bicis.
Pensem que cal separar carrers principals i secundaris, que poden ser d’un sol sentit. També volem reduir les hores de pagament d’aparcament al carrer.
Estem a favor de la continuació de l’autopista A100 cap a l’est.
Amb el S-Bahn és clar el que s’ha de fer: separar els diferents serveis i privatitzar-los sense perdre la unitat general. També millorar l’accessibilitat a les estacions.

Què vol que Berlín sigui d’aquí a cinc anys?
Jo desitjaria més tolerància, menys pobresa, més llocs de treball. La pluralitat i el nivell de vida s’han de, com a mínim, conservar i desenvolupar en la direcció correcta.

“El S-Bahn ha de funcionar”, entrevista al SPD

dimecres, 14/09/2011

SPD

Falta poc més d’un mes per les eleccions de Berlín. A primera hora del dia del meu aniversari em trobo amb Severin Höhmann, candidat per al partit socialista SPD de la meva circumscripció (Pankow 08) al Senat de Berlín. Sota la imponent Torre de les Aigües de Prenzlauer Berg fem un cafè i ell m’aclareix la diferència entre la Abgeordnetenhaus (Senat de Berlín) i la Bezirksverordnetenversammlung (ajuntament de districte, Pankow per exemple).
Jo m’havia adreçat directament a ell pensant que era el meu candidat però com a estranger només puc votar a l’ajuntament de districte, així que em tocaria parlar amb Alexander Götz. Malgrat això, s’ha prestat a fer l’entrevista per la proximitat que a Alemanya els representants de circumscripció tenen amb els votants.  Parla clarament i de forma directa, anant per feina; en mitja hora hem enllestit l’entrevista.

 

En un minut: quin és el projecte central que el seu partit té per Berlín?
Hi ha tres temes principals: economia, feina i cohesió social (desenvolupament urbà, integració…). Des del meu punt de vista les principals tasques per als propers cinc anys són: conservar l’extraordinària mescla berlinesa i dedicar més esforços per la integració i tolerància en els llocs de conflicte. 

I per Prenzlauer Berg o la circumscripció Pankow 08?
Al sud de Prenzlauer Berg hi inverteixen molts inversors immobiliaris. En els últims anys s’ha produït una major separació entre els preus dels habitatges socials o cooperatius i els del mercat lliure. Això és molt important aquí.
A part, hem d’intentar –i podem fer-ho– de consolidar una major mescla de nens amb un ritme d’aprenentatge bo i nens amb dificultats a les escoles.
Aquí no hi ha grans projectes d’infraestructures.

Tractem alguns temes principals, quina és la posició del seu partit respecte:
Feina i empresa
Tots els partits tenen clar que s’intentarà crear feina a través de diverses mesures en la indústria, els serveis, la cultura i la creativitat. Hem de crear llocs de feina regulars i ben pagats.

Cultura
En l’àmbit de la “gran” cultura s’ha de conservar i finançar la gran riquesa de teatres i òperes de la ciutat, per crear una oferta increïble per als visitants d’arreu del món.
Per altra banda, la cultura de “barri” serà molt important. S’han de crear i mantenir arreu de la ciutat un seguit de llocs on la gent hi vagi a tenir idees. A Prenzlauer Berg hi ha molts espais increïbles on ja passa això: petits patis d’interior d’illa, galeries, l’espai sota la Torre d’Aigües, associacions…

Mercat de lloguer i gentrificació
Berlín és una ciutat on molt habitatges tenen lloguers molt baixos. És dramàtic que tots aquests solars que són propietat en part estatals i en part federals no es dediquin a projectes propis sinó que es venguin al mercat i només s’hi construeixin apartaments de luxe que només els berlinesos que es guanyen molt bé la vida poden permetre’s. Això no respon a la realitat d’aquesta ciutat. Nosaltres volem desenvolupar els nostres propis projectes en aquests espais.

Mobilitat i S-Bahn
Bona pregunta…! El que és bàsic és –i això també és transversal a tots els partits: el S-Bahn ha de funcionar. Quina és la millor forma? El proper any s’ha de decidir si ha de ser propietat de l’Estat o gestionat per la BVG [operador de metro, bus i tram] o si confiem finalment en què la Deutsche Bahn [actual operadora del S-Bahn] no l’arruïni. Però la Deutsche Bahn sembla actualment incapaç de gestionar-ho.
En aquesta ciutat, el transport públic està extraordinàriament ben fet. Jo estic en contra de la fragmentació i privatització de la gestió del S-Bahn.

Què vol que sigui Berlín d’aquí a cinc anys?
Una ciutat emocionant, viva, increïblement mixta, heterogènia. Desitjo que sempre romangui en moviment: que sempre hi hagi llocs i racons on s’hi desenvolupen projectes nous i bojos. I que prevalgui una forta identitat comuna per sobre de totes les cultures.

El dia de la capital: Berlín a les urnes

dilluns, 12/09/2011

El poper diumenge se celebraran eleccions estatals i municipals a Berlín. Des de fa mesos, la premsa de tot el país en va plena i ja fa setmanes que els cartells electorals inunden la ciutat. Els comicis seran disputats i molts enfrontaran la nit del 18 de setembre amb el cor encongit: caldrà veure si l’onada verda que va desencadenar Fukushima i va ajudar a Die Grüne a desterrar el CDU de Baden-Wurtemberg també fa de la candidata Künast la primera Bürgermeisterin de la ciutat, comprovar com aguanten els governants SPD i Die Linke, si el CDU aconsegueix ampliar la representació a la capital i què passa finalment amb un FDP cada cop menys recolzat arreu de la república. Així mateix, el Partit Pirata podria entrar al Senat d’una gran ciutat per primer cop i caldrà estar atent als resultats del partit neonazi amb més opcions, el NPD.

Aquestes eleccions tanquen un any especialment electoral, en el qual ja s’han cridat a les urnes més de 15 milions d’habitants de set Lands diferents (per ordre i entre parèntesis el govern sortint): Hamburg (SPD), Saxònia-Anhalt (CDU-SPD), Renània-Palatinat (SPD-Grüne), Baden-Wurtemberg (Grüne-SPD), Hessen (municipals), Bremen (SPD-Grüne) i Mecklemburg-Pomerània (previsiblement, SPD-Die Linke).
Abans de la cita electoral per al parlament alemany hi haurà encara eleccions a Slesvig-Holstein, Baixa Saxònia i Baviera. Això si el govern aguanta i no s’avancen eleccions, ja que el final d’aquesta legislatura és del tot imprevisible veient el panorama polític alemany actual (crisi de l’euro, doble gir en política energètica, posició ambigua respecte les revoltes àrabs (en alemany), tensions a la coalició governant…)

 

Com que Berlín és una ciutat-estat, les eleccions que s’hi celebren són dobles. Així, per una banda diumenge seran escollits per a un període de cinc anys els diputats del Senat de Berlín i, entre aquests, el candidat del partit guanyador serà proclamat alcalde-president (Regierende Bürgermeister). El sistema electoral es basa en el doble vot, com al parlament federal (vaig descriure el sistema en aquest article).
Actualment, al senat de Berlín hi ha representats els partits SPD (53 diputats), CDU (36), Bündnis 90/Die Grünen (24), Die Linke (22), FDP (11) i tres més del grup mixt. El govern el formen el SPD i Die Linke, la coalició Rot-Rot (vermell-vermell, per la tendència política). L’alcalde des de fa 10 anys és el socialista Klaus Wowereit.

Per altra banda també es votaran els 12 ajuntaments de districte, que tenen el rang de municipi. Els ciutadans de la UE que portin més de tres mesos a la ciutat tenen dret a votar-hi. El vot és per llista tancada, de les quals un candidat serà l’alcalde de districte.
A l’ajuntament del meu districte, Pankow, hi tenen representació el SPD (17 regidors),  Die Linke (15), Bündnis 90/Die Grünen (10), CDU (7), FDP (4) i dos regidors més sense assignar. El consistori el formen SPD, Linke, Bü90/Grünen i CDU, dirigits per l’alcalde Matthias Köhne. El mandat també és de cinc anys.

 

A les properes eleccions es presenten en total 22 partits, que són: Anarchistische Pogo-Partei Deutschlands (només a un districte), Bergpartei, die “ÜberPartei” (només a un districte), Bündnis 90/DIE GRÜNEN, Bündnis für Innovation und Gerechtigkeit (BIG), Bürgerbewegung pro Deutschland, Bürgerrechtsbewegung Solidarität (BüSö), Bürgerrechtspartei für mehr Freiheit und Demokratie, Christlich Demokratische Union Deutschlands (CDU), Deutsche Demokratische Partei (ddp), Deutsche Kommunistische Partei (DKP), Deutsche Konservative Partei, Die Linke, Familien-Partei Deutschlands (només a un districte), Freie Demokratische Partei (FDP), Nationaldemokratische Partei Deutschlands (NPD), Ökologisch-Demokratische Partei (ödp), Partei für Arbeit, Rechtsstaat, Tierschutz, Elitenförderung und basisdemokratische Initiative, Partei für Soziale Gleichheit, Sektion der Vierten Internationale (PSG), Partei Mensch Umwelt Tierschutz, Piratenpartei Deutschland, Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD) i Unabhängige … für bürgernahe Demokratie.

Des de mitjans d’agost, vaig establir contacte amb els partits representats al meu districte per fer entrevistes als candidats o representants. D’aquests he pogut fer l’entrevista al SPD, el FDP i Die Grüne; no va ser possible fer-la a Die Linke i el CDU no ha contestat a la petició. Les entrevistes seran publicades al llarg de la setmana mentre continuo reflexionant sobre el meu vot amb l’ajuda del Wahl-o-Mat.