Arxiu de la categoria ‘Política’

Txernòbil, 25 anys: por nuclear

divendres, 29/04/2011

Osternmärche a Neckarwestheim (de Spiegel.de)

L’accident de Fukushima ha revifat els ànims del moviment ecologista alemany, fent del tancament de les centrals nuclears la seva demanda estrella. Just després de la catàstrofe de Japó, la cancellera Angela Merkel s’afanyà a paralitzar temporalment les centrals més velles i anuncià un replantejament energètic nacional; no feia ni mig any que el seu govern (la coalició CDU-FDP) promulgava justament el contrari. En l’anterior article analitzava les raons polítiques del canvi, en aquest ens endinsem en les pors dels alemanys i les alternatives existents.

El diari ecologista i d’esquerres Tageszeitung (o, senzillament, taz) s’ha erigit com a punta de llança del moviment contrari a l’energia nuclear i en l’exigència del tancament immediat de les centrals alemanyes. A la seva secció Punt principal: Antinuclears es van recollint els últims dels molts articles que publiquen diàriament des de fa anys sobre el tema. La secció l’obre un mapa amb les centrals nuclears alemanyes, tant les que funcionen normalment com les aturades temporalment; en el mapa es pot calcular el perímetre d’afectació de 30, 80 o 250 quilòmetres que tindria una explosió en una d’aquestes.
Alemanya té 17 centrals nuclears actives, de les quals 8 han sigut aturades per tres mesos per sotmetre-les a revisions i proves de seguretat. Der Spiegel té un mapa interactiu que combina diverses informacions sobre els reactors així com del funcionament de l’energia nuclear (en alemany). Aquesta energia representa el 23,3% de la producció total a Alemanya, les renovables se situen al voltant del 17%. Podeu consultar les fonts energètiques de més de vint països al gràfic “Energia nuclear i electricitat arreu del món”, també del setmanari.

Immediatament després de l’accident de Fukushima i davant la remota possibilitat que la radiació alliberada arribés a Europa, a Alemanya es registrà un creixement en la venda de iode –de propietats antiradioactives però que pot causar càncer si s’ingereix sense estar exposat a les radiacions. A la premsa l’accident també fou fulminant i el debat sobre el futur energètic alemany tornà a les portades, donant veu a totes les manifestacions que es produïren arreu del país.
En un article a la versió anglesa de l’esmentada revista, Robert Peter Gale, físic especialitzat en energia nuclear, es preguntava sobre aquesta onada de pànic nuclear: “és Alemanya hipersensible a les qüestions nuclears? Jo crec que sí.” En el text analitza com s’han de mesurar els riscos de l’energia atòmica en contra dels seus beneficis. Menystenint els efectes de la radiació en la salut humana, repassa la manca de proves que poden senyalar els accidents a aquestes plantes com a causa directa de càncers, morts i deformacions. No obstant, l’anàlisi de Gale és interessant i hauria de servir de base per un debat serè dels pros i contres de l’energia nuclear que també comptabilitzi el preu econòmic, social, ecològic tant d’aquesta com de les alternatives possibles. Ell mateix, però, no aplica aquest mateix patró d’anàlisi per les energies “verdes” (les cometes són seves); no dóna dades remarcables al respecte, malgrat avisar que aquestes també contaminen o tenen altres conseqüències adverses.
El físic acusa els alemanys en particular i els alarmistes antiatòmics en general de tenir una reacció emocional i exagerada (per exemple amb el trasllat de l’ambaixada alemanya a Osaka). Ell, però, també apel·la al sentimentalisme: “[aquest alarmisme] envia un devastador senyal als japonesos que no tenen la possibilitat de traslladar-se.”

 

Per l’altra banda, al seu número doble de Divendres i Dissabte Sant el taz publicava una sèrie d’articles molt interessants per commemorar l’accident de Txernòbil. Des de diferents punts de vista, analitza diverses alternatives i proposa projectes concrets i exemples pràctics.
Especialment destaca l’article “Tècnica? Què, sinó!” en el qual es reclama que el país agafi el rol de pioner en el desenvolupament de les noves energies: “així com els EUA dominen internet, Alemanya podria establir els estàndards per les energies renovables.” El text reconeix que fins fa poc el moviment ecologista germànic era reaci a les noves tecnologies, però que “per sort això ha canviat” i proposa “estructures descentralitzades enlloc de grosses centrals energètiques. Mòbils enlloc de catedrals.” És només qüestió de temps: “la tecnologia adequada és aquí.”
La descentralització de la producció energètica també es reflecteix en l’article “Senzillament tancar i llestos?”, en el qual la lliga també a una necessària regionalització de la política.
Aquesta proposta de producció local és l’objectiu del projecte que es porta a terme a Dardesheim. El poble d’uns mil habitants del centre d’Alemanya s’alimenta d’una combinació de plaques fotovoltaiques, molins de vent i biogàs. Aquest projecte demostra que amb una correcta mescla de fonts energètiques és factible prescindir d’energies no-renovables. No obstant, es imprescindible una interconnexió entre productors: “no d’Alemanya, d’Europa; només si el continent sencer planeja conjuntament l’abastiment energètic funcionarà el canvi verd,” assegura Kurt Rohrig, participant del projecte de Dardesheim.
Aquesta iniciativa és explicada a l’article “Electricitats intel·ligents en xarxa”, en el qual s’atreveixen a anar encara més lluny: el mega-projecte Desertec Industrial Initiative, un planejament enorme a llarg termini que vol transformar el desert del Sàhara en un planter immens per l’energia solar. La idea requereix no només d’una  necessària col·laboració dels països europeus amb els del Magreb, sinó també una inversió immensa. Les dades impressionen: “prop de 3.600 quilòmetres de cablejat de corrent continu fins i a través d’Europa. Costos totals, uns 400.000 milions d’euros.”

A l’espera d’alguna prova factible d’aquest mega projecte, Angela Merkel ja ha deixat entreveure un primer esborrador del que serà la seva proposta de renovació energètica per Alemanya. L’explicava Der Spiegel a “Merkel fa els primers passos cap a un futur de renovables” i es basa en sis punts:

  • estendre l’energia renovable invertint en energia eòlica, solar i de biomassa,
  • expansió de la xarxa elèctrica i dels punts d’emmagatzematge,
  • millora de l’aïllament dels edificis en un 20% en la propera dècada,
  • construcció de plantes “d’energia flexible” que combinin diverses fonts,
  • increment de la inversió en recerca i desenvolupament, i
  • implicació ciutadana per evitar l’oposició a la instal·lació de molins de vent i noves línies elèctriques.

El pla es calcula que tindrà un cost d’entre un i dos bilions d’euros cada any, que s’espera que els alemanys acceptin perquè, segons Merkel, “crec que tots volem abandonar l’energia nuclear el més ràpid possible i passar a les renovables.”

 

El 26 d’abril es commemorà el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, el desastre nuclear més catastròfic mai registrat. Els seus efectes són palpables encara avui i, reforçat per la crisi de Fukushima, el seu record encara té ressonàncies a Alemanya, on l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.
Sota l’etiqueta Txernòbil s’agrupen diversos articles sobre aquests canvis socials, polítics energètics que s’estan esdevenint a Alemanya.

Txernòbil, 25 anys: el gir antinuclear a Alemanya

dimarts , 26/04/2011

Pripyat (de Wikipedia)

Avui fa 25 anys tingué lloc l’accident nuclear més catastròfic mai registrat: el reactor numero 4 de Txernòbil explotà alliberant una gran quantitat de radiació atòmica altament tòxica. Encara avui els efectes a la vora de la població (però també a milers de quilometres llunys) són palpables; un quart de segle després, i reforçat per la crisi de Fukushima, el record de Txernòbil encara té ressonàncies a Alemanya ara que l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.

La situació al país ha canviat notablement des que la passada tardor l’actual coalició (CDU-FDP) de govern decidí allargar la vida de les nuclears en 12 anys de mitjana: immediatament després de l’accident de Fukushima, la cancellera Merkel anuncià una parada de tres mesos dels set reactors més vells per a revisar-los a fons i replantejar la política energètica nacional; poques setmanes més tard, els ecologistes Die Grüne  aconseguien arrabassar el poder al CDU de Baden-Wurtenberg; al mateix temps, els socis de govern (FDP) han anat perdent vots en totes les eleccions. El discurs polític nacional ha fet un gir de 180 graus.

 

El setmanari Der Spiegel ja assegura que “l’energia nuclear ha perdut tot suport polític a Alemanya.” Malgrat que encara no hi ha cap pla definit, s’espera que, finalment, es proposi una estratègia per acabar amb l’energia nuclear de manera definitiva en les properes dècades. Malgrat això, el mateix article anunciava que “les companyies elèctriques propietàries de les centrals nuclears plantegen presentar accions legals contra la decisió de tancar les plantes” i avisava que “el país haurà d’afrontar pujades en el preu de l’energia si tanca les centrals que generen el 23% de la producció actual.”
Mentrestant, el CDU fa moviments per acostar-se a Die Grüne en vista a una possible coalició abans que s’acabi la legislatura si finalment el FDP s’ensorra (tan electoralment com internament, ja que actualment es troba en ple procés de selecció d’un nou líder en un clima ple de controvèrsies). Malgrat tot, els dos partits són cauts, neguen qualsevol entesa i Die Grüne avisa que pactar amb ells té un preu.

En l’article “El partit de Merkel necessita nous aliats”, també publicat a Der Spiegel, es repassava fa unes setmanes l’etern enfrontament entre les posicions dels dos partits, l’aliança a nivell federal dels quals fou declarada com a “quimera” per la pròpia cancellera, sobretot a causa de les respectives polítiques nuclears. No obstant, els partits han iniciat contactes que compten amb suports en ambdós bàndols: “molts en el CDU creuen que el partit no serà capaç de mantenir-se al poder a les eleccions de 2013 si mantenen l’aliança amb el FDP. Per aquesta raó, està iniciant una campanya per sondejar l’alternativa de Die Grüne.” “L’era del desacord fundamental sobre els reactors alemanys s’ha acabat, d’aquí a poc els partits ja estaran discutint sobre els detalls,” diu Boris Palmer (alcalde de Tübingen pel partit ecologista), “de cop, la única raó insuperable per una coalició CDU-Die Grüne ja no existeix”

 

Les editorials de diaris que repassava el setmanari a principi de mes a l’article “Els alemanys poden confiar en la canvi d’opinió de Merkel sobre l’energia nuclear?” posaren la cancellera i la possible coalició al punt de mira: el rotatiu d’esquerra Berliner Zeitung es preguntava si per tot plegat els “ciutadans i votants encara poden creure en la seva cencellera.”
Per l’altre costat, el conservador Die Welt qüestionava la integritat de Die Grüne per encarregar-se del govern d’un Land altament industrialitzat que “haurà d’explicar als ecologistes que l’electricitat no es pot treure de qualsevol lloc si es tanquen les nuclears” i que també “seran necessàries les noves línies de molt alta tensió que han de transportar l’energia dels camps solars del sud d’Alemanya.” Els avisava que “la política domèstica no és un camí de roses.”

Carta d’Oriol Junqueras als eurodiputats sobre el dèficit fiscal

divendres, 8/04/2011

La setmana passada l’eurodiputat del grup Els Verds/Aliança Lliure Europea Oriol Junqueras va fer arribar una carta als seus companys del Parlament alertant dels perills que suposa l’estat de l’economia espanyola i l’ofegament fiscal de Catalunya.
L’enviament de l’escrit coincidí amb els articles que el Financial Times i el New York Times publicaren sobre el delicat estat de l’economia catalana i es féu tan sols uns dies abans que Portugal hagi demanat el rescat econòmic a la UE, fet que revifa els temors a una conseqüent fallida de l’Estat espanyol.

La carta, en la redacció de la qual he participat, desmenteix el “miracle econòmic espanyol” dels últims 25 anys, que s’ha basat en les aportacions europees i l’espoli fiscal català. Posant com a exemple la (deficitària) xarxa d’alta velocitat ferroviària espanyola –de la qual ni Alemanya disposa– i l’etern retard de la connexió de l’arc mediterrani, l’escrit denuncia la mala gestió d’infraestructures estatal així com la necessitat d’un canvi de model econòmic a l’Estat.

Destacant els elements positius de l’economia i la societat catalana, el text demana el suport dels europarlamentaris a ajudar a canviar el sistema fiscal de Catalunya, que passa indubtablement per reduir-hi la pressió fiscal a nivells com els que es marquen a Alemanya. També recomana d’estar atents als passos de l’economia espanyola que suposa un perill pel conjunt d’Europa.

La carta està disponible en format PDF al web d’Oriol Junqueras en català i en anglès.

Eleccions a Baden-Württenberg – Resultats i interpretacions

dimarts , 29/03/2011

Tal com destaquen els titulars, diumenge el CDU d’Angela Merkel va patir un fort revés en perdre el control del Land més ric d’Alemanya després de governar-hi mig segle.
La gran victòria és pel partit ecologista Grüne, que ha doblat el percentatge de vot i els diputats al parlament, passant a ser la segona força amb un diputat més que el SPD. El partit que més ha notat la baixada ha sigut el FDP, que ha superat per poc la barrera del 5% i ha aconseguit 7 diputats, la meitat que en l’anterior legislatura.
En el què fa a les circumscripcions electorals, el CDU continua dominant a la majoria, si bé Grüne ha aconseguit esgarrapar-ne algunes (especialment notables les ciutats de Stuttgart, la capital, i Freiburg); el SPD ha mantingut Mannheim, la segona ciutat del Land. Degut a què al CDU se li associa el color negre, el mapa mostra una terra ben fosca.

Els resultats finals són, doncs: CDU 39% (60 escons), Grüne 24,2% (36), SPD 23,1% (35), FDP 5,3% (7).
Bastant avall s’ha quedat el partit Die Linke (2,8%), que no aconsegueix treure tan bons resultats com a l’oest d’Alemanya. Darrere d’aquest segueix el Partit Pirata (2,08%) i encara els partits d’extrema dreta Die Republikaner (1,14%) i NDP (0,94%).
El diari Frankfurter Allgemaine disposa d’una útil eina per veure visualment els resultats en percentatges, escons i circumscripcions (Wahlkreise) així com fer recomptes de possibles coalicions i comparatives amb les anteriors eleccions.

“Desastre electoral de Merkel al Land de Baden-Württemberg, que passaria a mans dels Verds” a la secció Món del diari

“Merkel perd un land clau” a la secció PREMIUM – Crònica del diari

“Election Debacle ‘Will Shake CDU, But Won’t Topple Merkel'”, una mirada als editorials alemanys a Spiegel English

For the CDU, losing Baden-Württemberg is as bad as the loss of the state of North Rhine-Westphalia was for the center-left Social Democratic Party (SPD) of then-Chancellor Gerhard Schröder in May 2005. […]
Editorialists speculate that she  [Merkel] will now begin wooing the Greens as a possible coalition partner to help her secure a third term after the 2013 election.

“What Chancellor Merkel Learned from Sunday’s Elections” a Spiegel English

It won’t be easy [for the Greens]. When it comes to Stuttgart 21, the massive train-station and redevelopment project in the state capital, cancellation will eliminate jobs and major infrastructure investments. On nuclear policy, the shutting down of two reactors in the state will eliminate significant amounts of tax revenue. […]
Merkel’s coalition has long since lost control of Germany’s upper legislative chamber, the Bundesrat, meaning the SPD and Greens can block legislation at will.

“Greens Score Big in Key German State” a Spiegel English

The Green’s leading candidate, Winfried Kretschmann, talked of a “historic electoral victory,” while national Green Party co-leader Claudia Roth described the result as “the start of a new political era.”

“A Seismic Shift in Germany’s Political Landscape” a Spiegel English

Some might argue that the Green Party’s success in Sunday state elections was the direct result of the Fukushima nuclear disaster. But it’s not. Germany’s political landscape has changed dramatically in recent years. And the Greens have been the primary beneficiary. […]
Winfried Kretschmann, set to become the governor of Baden-Württemberg at the head of a coalition with the SPD, is a 62-year-old former biology teacher who sings in the local church choir and belongs to the village shooting club. His favorite pastime is hiking in the hills of the Schwäbische Alb with his wife. Instead of fiery political speeches, Kretschmann relies on intellectual seriousness — blood pressures tend to sink rather than rise when he strides to the podium.

Eleccions a Baden-Wurtenberg – Recull d’articles

diumenge, 27/03/2011

Avui se celebren eleccions estatals als Lands de Reihnland Pfalz i de Baden-Wurtenberg. Aquest últim centra tota l’atenció ja que pot donar-se el cas que el partit conservador CDU que hi ha governat durant més de 50 anys perdi el poder en benefici d’una possible coalició roig-verda dels socialdemòcrates SPD i els ecologistes Grünen.

Durant les últimes setmanes s’han anat publicant interessants articles que ho analitzen:

“Eleccions a Baden-Würtenberg: la caiguda del gegant?” a El Pati Descobert

La salut econòmica del país no determina, com en molts casos s’ha observat en altres països, la salut electoral dels partits polítics. I menys en el cas de les eleccions als lands alemanys, que sistemàticament s’han mostrat capaços de mantenir un debat polític i unes dinàmiques de suport electoral força alienes a les tendències observades a nivell estatal.

“Baden-Württenberg, capital Fukushima” a El Pati Descobert

Després del gran terratrèmol, el tsunami i el desastre nuclear al Japó, el partit Verd ha reactivat encara més el seu ja de per si tema estrella de l’energia nuclear i de la necesitat de tancar les plantes atòmiques, al mateix temps que creixia notablement la por i les reticències a aquest tipus d’energia a Alemanya.

“El dia abans” a El Pati Descobert

Els Verds sembla que consoliden la segona posició, per sobre de l’SPD. La CDU manté amb força el liderat però mostra una lleugera tendència a la baixa. I tant els liberals de l’FPD com els postcomunistes de l’Esquerra continuen la pugna per superar la barrera del 5% que els permetria entrar al Parlament d’Stuttgart.

“Fukushima May Spell Failure for Merkel in Sunday Vote” a Spiegel English

On Feb. 20, the center-left Social Democratic Party (SPD) walloped her conservative Christian Democratic Union (CDU) in elections in the city-state of Hamburg. On March 1, her extremely popular defense minister, Karl-Theodor zu Guttenberg, resigned amid indications that he had plagiarized extensive passages of his doctoral thesis. And last week, the chancellor reversed course on nuclear energy and announced the immediate — if temporary — shutdown of seven reactors in Germany.
This week, the chancellor has faced withering criticism, some coming from her own party, of her government’s decision to abstain from a United Nations Security Council resolution authorizing the use of military force in Libya.

“Merkel’s Coalition Partner Could Face Setback in Weekend’s Elections” a Spiegel English

Members of one party, however, may be sitting on the edges of their seats as they follow the ballot box results both there and in Baden-Württemberg, which also votes on Sunday: the business-friendly Free Democrats (FDP). The party is Merkel’s junior coalition partner in Berlin and is led by Foreign Minister Guido Westerwelle. And Sunday could determine both his and his party’s future. If the FDP does not receive the 5 percent necessary for parliamentary representation in one or both of those states, Westerwelle could soon be demoted.

 

Així mateix, ahir dissabte es convocà un seguit de manifestacions arreu d’Alemanya reclamant el tancament immediat de les centrals nuclears del país. Hi assistiren unes 200.000 persones, 50.000 de les quals a Berlín; entre elles hi havia Renate Künast, candidata a l’alcaldia de Berlín pel partic ecologista Bündnis 90/Die Grüne.

Pot aquest moviment popular influir en el creixement del partit Grüne a Baden-Wurtenberg?

El sistema electoral alemany

dimecres, 23/03/2011

Das Volk sagt nein!

El Bundestag –paraula que últimament la fantàstica imitació polonesa del gran Martí Anglada ha posat de moda– és el centre de la democràcia parlamentària de la República Federal d’Alemanya. El nou parlament fou establert el 1949 a Bonn (degut a la situació de divisió del país) i traslladat a Berlín el 1999. La seva seu, l’antic edifici del Reichstag, es troba al centre de la ciutat, a tocar de la porta de Brandenburg i del parc de Tiergarten.
L’estoica construcció data de 1894 i és famosa per la cúpula majestuosa que Norman Foster dissenyà. La seva visita és molt interessant i altament recomanada, sobretot els llargs vespres d’estiu per tenir una bella panoràmica de la ciutat. (Desgraciadament, actualment es manté tancada a causa de l’amenaça d’atac terrorista vigent des de desembre de l’any passat.)

El sistema electoral alemany és considerat el més complicat d’Europa. La seva complexitat es basa en la duplicitat de vots que combinen el sistema parlamentari amb el sistema de representació directa. Fou instaurat amb la Llei Bàsica (Constitució) el 1949 sota influència de les potències ocupants del bloc occidental.
El Bundestag està format, en teoria, per 598 diputats. El president del parlament és la segona autoritat del país, per sota el president federal i per sobre el canceller; malgrat això, la seva és una tasca limitada a la cambra i de representació.

Quan van a votar, els electors trien, en una primera instància (Erststimme), un dels “candidats directes” que han de representar la seva circumscripció electoral al parlament. Aquest candidat pot formar part d’un partit o ser independent i entra al Bundestag directament un cop escollit per majoria simple. Alemanya compta amb 299 circumscripcions, amb uns 200.000 electors de mitjana cada. Aquest sistema assegura una representació equitativa a tot el país i un compromís del parlamentari amb el territori.

El segon vot (Zweitstimme) és per una de les llistes tancades dels partits que es presenten al Land (regió) on es vota. A partir del percentatge de vots que rep cada partit es fa la divisió dels escons que obtenen aquests. Per entrar al parlament, un partit ha de tenir com a mínim un 5% de vots o haver sortit escollit en un mínim de tres circumscripcions. Aquest sistema dóna força als partits.

La combinació dels dos sistemes és l’element complicat: els diputats directes van restant-se als escons que el seu partit ha obtingut en el segon vot. A la vegada, però, si un partit obté més diputats directes que escons per la llista, aquests diputats se sumen, de manera que s’incrementa el nombre total de diputats al Bundestag (enlloc de deixar-los fora).
D’aquesta manera, normalment el parlament alemany té més escons dels previstos; per exemple, aquesta legislatura hi ha 621 parlamentaris.


Aquest sistema de doble vot afavoreix que en surtin governs de coalició, ja que és difícil disposar de majories. Això ha provocat que s’hagin dut a terme gairebé totes les combinacions de colors possibles, malgrat no haver-hi hagut mai un govern de més de dos partits.
El resultat de les eleccions de setembre de 2009 portaren la coalició del CDU/CSU amb el FDP al poder sota el mandat d’Angela Merkel com a cancellera i Guido Westerwelle com a vicecanceller i ministre d’exteriors.
Actualment al Bundestag hi tenen representació els partits conservadors de la Unió (CDU i CSU, 238), els socialdemòcrates SPD (146), els liberals FDP (93), Die Linke. (L’Esquerra., 76) i Bündnis 90/Die Grünen (Aliança 90/Els Verds, 68).

Aquest any Alemanya té vàries cites electorals: al febrer, el SPD va recuperar el parlament de la ciutat-estat d’Hamburg –on el CDU es va enfonsar estrepitosament; dels comicis de diumenge passat a Saxònia-Anhalt en destaca la sortida del parlament del FDP, que quedà per darrere del partit neonazi NPD i aquest li va faltar només un 0,3% per entrar.
El cap de setmana vinent hi ha els comicis més importants abans de l’estiu a Baden-Wurtemberg, on el CDU podria perdre l’hegemonia després de 50 anys de governar-hi i amb la controvèrsia de l’energia nuclear com a tema central.
Després de l’estiu hi haurà també eleccions a Berlín, on ja es parla d’un gir polític cap al verd.

Conversa amb Martí Estruch, delegat de la Generalitat a Alemanya

dijous, 24/02/2011

Martí Estruch, delegat de la Generalitat a Alemanya

És un matí de febrer gris, amb una mica de plugim. Sembla que el fred ha tornat per recordar-nos que, de moment, encara és hivern. A la Delegació de la Generalitat, em reconforten amb un cafè.
En Martí Estruch, delegat a Alemanya des de l’inici de l’oficina, és mig català mig alemany i nascut a Flandes. Filòleg i periodista de formació, ha treballat a l’Avui, El Temps, TVE, el Diari de Barcelona, BTV i VilaWeb, així com a l’administració: al Comitè Organitzador Olímpic Barcelona ’92, al Departament d’Universitats, Recerca i Societats de la Informació i a la UOC, entre d’altres. Des de l’abril de 2008 viu a Berlín, ciutat de la qual no se’n declara admirador, malgrat que (o justament perquè) li agrada molt el model de treball alemany. És un home alt i corpulent però té un parlar suau i pausat, afable.

Amb ell repassem els objectius que es van definir en la creació de la Delegació: establir relacions institucionals, identificar projectes d’interès comú, promoure i donar a conèixer la cultura i llengua catalanes i incidir en els mitjans de comunicació alemanys en els temes que afecten Catalunya.
Pel que fa a les relacions institucionals, explica Estruch que “els Bundesländer [Estats federals] són els nostres interlocutors naturals,” de fet ja hi havia hagut relacions com ara amb Baden-Wurtemberg en l’associació Quatre Motors per a Europa, “la novetat és mantenir-ne també a nivell de govern alemany.” “Amb l’oficina comencem a formar part del cos diplomàtic de Berlín; sempre sent conscients de les nostres limitacions, no pretenem ni enganyar-nos a nosaltres ni als altres: som una Delegació d’una nació però per Alemanya som una regió espanyola. El govern alemany juga amb Estats de primera divisió; si mai arribem a ser Estat els hi serem relativament interessants.” Amb els Länder hi ha mes relació i les experiències són positives: “Catalunya continua tenint imatge de regió forta, de ser gent seriosa amb la qual és fàcil treballar-hi i entendre-s’hi;” l’esmentat Baden-Wurtemberg, en especial, “és un interlocutor i hi ha una afinitat,” la seva situació dins l’Estat i “la història és molt semblant.”
En el segon punt és més curt i taxatiu: “la crisi fa que aquests siguin anys difícils per començar projectes nous. El que s’ha fet és bàsicament consolidar la capacitat per establir-los; s’ha sembrat i algun dia es podrà veure què es cull.”

En el què refereix a l’activitat de projecció de Catalunya i la cultura catalana, però, ens hi podríem estendre durant hores, “és al que ens hem dedicat amb més intensitat aquest 2010, hem organitzat una activitat al més, començant per l’àmbit cultural.” Durant l’any passat van organitzar sessions de documental, cicles de cinema, una comparsa de festa major al Karneval der Kulturen de Berlín, el primer correfoc de la història de la ciutat, una xerrada sobre la situació política catalana abans de les eleccions, van commemorar la Diada Nacional, per Sant Jordi van reunir Lluís Llach i Hanna Schygulla per recitar Martí i Pol i altres autors catalans…
Quina repercussió tenen, però, aquestes activitats en el públic alemany? “Intentem organitzar-les conjuntament amb institucions alemanyes per establir relacions i per tal d’arribar a un auditori que nosaltres no coneixem. Si portes una colla de capgrossos i gegants a Berlín tindràs un cert públic però si ho fas dins el Karneval t’assegures que un milió de persones ho veuran.” I és que després d’un any amb una encertada i interessant agenda, “cada cop tenim una xarxa més àmplia i tenim més públic a les activitats.” Pel que fa al 2011, “volem diversificar una mica i insistir en l’àmbit econòmic: hem començat amb un simposi sobre jove arquitectura catalana, projectarem un documental sobre castells, una professora de la Pompeu Fabra parlarà sobre Gaudí, el modernisme i l’esperit de carnaval, per Sant Jordi mirarem que més llibreries s’apuntin a repartir punts de llibre i regalar una rosa als compradors, al juny, Sant Joan…” Ja m’ho he apuntat tot a l’agenda i, si em permeteu un consell, us ho recomano de tot cor a vosaltres també!
La relació amb els mitjans no és tan senzilla a causa del funcionament de la premsa a Alemanya: “quan ens adrecem a un diari dient-los que hi ha un tema sobre Catalunya, ells ho comenten al seu corresponsal a Espanya i aquest és l’encarregat d’elaborar-la.” Per desconeixement, la imatge de Catalunya en resulta afectada: “el tema de la llengua costa molt d’explicar, ens associen a Baviera, simplement pensen que parlem un accent molt estrany.” També el tema nacional aixeca suspicàcies, “les reticències són molt grans. Creuen que tenim el mateix grau d’autonomia que un Bundesland i que amb això ja hauríem d’estar satisfets, però quan expliques com funcionen les balances fiscals entre Catalunya i Espanya hi ha molta sorpresa. Com més expliques què és Catalunya i la nostra situació, més simpaties es desperten.”

Un cop repassada la feina feta, toca parlar de futur de la Delegació: “el que caldria és concretar projectes” i “continuar persitint donant a conèixer el país, perquè si no som coneguts no serem interlocutor i no se’ns buscarà si no saben què podem oferir.” Continuar insistint en els mitjans de comunicació és important: “que quan parlin de Catalunya no ho facin aplicant els tòpics com fan ara.”

I què hem d’aprendre dels alemanys? Somriu. Remarca l’esperit treballador germànic: “la gent treballa menys hores però rendeix més; tenen virtuts com la puntualitat o, més que això, la previsió.” Aquesta és per ell, la més important de les característiques: “un cop t’hi acostumes t’adones que és molt més fàcil tot: no has de córrer, les coses surten millor, tens més temps per preparar-ho.” D’Alemanya també n’admira el model d’Estat: “les institucions alemanyes són la suma dels territoris, no és l’estat central i fort que reparteix les competències.” “Si Catalunya fos com Baviera no hi hauria els índexs de descontentament polític que hi ha.” Però aplicar aquest model a Espanya, ho sabem tots dos, no depèn dels catalans.
I de Berlín? “No sé si tenim tantes coses per aprendre’n!”, s’exclama. “El model alemany no és correspon amb la capital. D’aquí el més interessant és la vitalitat de la ciutat, el dinamisme, però és una ciutat amb molts problemes i, de fet, Berlín estaria contenta si pogués copiar de Barcelona.” Tenim coses a envejar-l’hi, però: “que sigui una ciutat gairebé lliure d’especulació immobiliària i amb tants espais de vivenda i per artistes i professionals.”
Pel to, capto que no és molt amant de Berlín… en alguna cosa havíem de discrepar!


En l’article anterior explicava el funcionament de la Delegació i la història de les relacions entre Catalunya i Alemanya.


Delegació de la Generalitat de Catalunya a Alemanya
Charlottenstraße 18 / D-10117 Berlin
www.gencat.cat/alemanya
deutschland@gencat.cat
Pàgina al Facebook: http://www.facebook.com/Katalonien

La Delegació de la Generalitat de Catalunya a Alemanya

dimecres, 23/02/2011

Recital en la recepció oficial per l'Onze de Setembre a Berlín

La Delegació de la Generalitat de Catalunya a Alemanya va ser inaugurada l’abril de 2008, era la primera de les cinc que s’havien d’obrir a tot el món gràcies a les competències en política exterior que atorgava el nou Estatut. Situada ben a prop de Checkpoint Charlie, al cèntric carrer de Charlotenstraße, compta amb poc personal, però treballador i eficient. Comparteix oficina amb l’Institut Ramon Llull, ICIC, ACC1Ó i ACN. El delegat de la Generalitat des de l’inici de l’oficina és Martí Estruch.
Els objectius de la Delegació són clars i concrets: establir vincles institucionals, identificar projectes d’interès comú, promoure i donar a conèixer la cultura i llengua catalanes i donar un punt de vista català a les notícies que afecten el país. Tal com m’explica en Martí, a vegades també assumeixen tasques paraconsulars dels catalans que s’hi adrecen.

La relació entre Catalunya i Alemanya ha tingut molta importància històricament i ja ve de lluny: fa més de cinc-cents anys que Joan Rosembach publicà a Perpinyà el primer “Vocabulari català-alemany”. En l’actualitat es concreta en un alt volum de negoci: Alemanya és el principal importador al nostre país i Catalunya és el segon proveïdor d’aquest, només per darrere de França. El país germànic és també el que compta amb més lectorats universitaris de català i, com tots recordem, va acollir el 2007 amb gran èxit la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt. Aquesta invitació fou, en gran part, gràcies a l’expert en catalanística Tilbert Dídac Stegman, qui ha reunit a la Universitat Goethe de Frankfurt una de les biblioteques catalanes més vastes fora de Catalunya.
Avui en dia, la imatge que els alemanys tenen de Catalunya es deu principalment a Barcelona: “molts hi han estat, en tenen bons records; a l’hora de vendre marques, la ciutat pesa molt”, diu Martí Estruch, però “el desconeixement de la situació política és molt gran”, també a nivell institucional.

La presència catalana a Alemanya s’ha basat des de fa temps en la presència del COPCA (ara ACC1Ó), l’ICIC i Turisme de Catalunya. També des de la dècada dels 80 en la participació conjunta amb Baden-Wurtemberg en l’associació Quatre Motors per a Europa (així com amb Rôhne-Alps i Llombardia).
A nivell polític la relació es consolidà al llarg dels anys amb les nombroses visites que féu el president Jordi Pujol, admirador declarat del model alemany i que ha deixat un “record unànimement positiu entre tots els colors parlamentaris; però aquests són conscients que ja no forma part de la primera línia política”.
No ha sigut, però, fins l’obertura de la delegació que “per primer cop, s’eleva el nivell institucional de la presència de Catalunya al món”, explica Estruch.

L’obertura de les Delegacions va anar acompanyada de les crítiques de mitjans de comunicació espanyolistes que en censuraven el seu elevat cost i la duplicitat de serveis que ja ofereix la representació espanyola: “la cantarella de les ambaixades de Carod-Rovira va acabar fent forat però alhora hi ha molta gent que és conscient que les Delegacions no són cares i de la seva utilitat: saben que si Catalunya vol tenir veu pròpia al món n’ha de disposar”. En Martí afegeix que les oficines “no són instruments d’un govern sinó d’un país, i tinc la sensació que se’n utilitza poc”; per exemple podrien oferir més serveis a “cambres de comerç, universitats, empreses (d’energies renovables, o biotecnologia especialment), etc.”

Berlín és una ciutat on molts països hi volen ser presents i on no paren de fer-s’hi activitats de totes les cultures que hi conviuen. Malgrat això, la Delegació, amb la seva feina modesta però persistent, ha anat fent-se un forat i s’ha guanyat un espai en l’escena berlinesa.


En el proper article oferirem una conversa amb el delegat Martí Estruch en la què fem un repàs d’aquests primers tres anys, dels objectius i dels èxits aconseguits.


Delegació de la Generalitat de Catalunya a Alemanya
Charlottenstraße 18 / D-10117 Berlin
www.gencat.cat/alemanya
deutschland@gencat.cat
Pàgina al Facebook: http://www.facebook.com/Katalonien

Nazis a Dresden: no passaran!

divendres, 18/02/2011

“Wie viele Starben? Wer kennt die Zahl? An deinen Wunden sieht man die Qual der Namenlosen, die hier verbrannt im Höllenfeuer aus Menschenhand.”

“Quants van morir? Qui en coneix la xifra? En les teves ferides hom veu el martiri dels sense nom que aquí cremaren en les flames infernals de la mà de l’home.”

Inscripció al cementiri de Dresden

Entre el 13 i el 15 de febrer de 1945 els bombarders americans i anglesos bombardejaren durament Dresden. Un miler d’avions deixaren caure més de 4.000 tones d’explosius arrasant gran part de la ciutat i matant unes 20.000 persones, que moriren no només a causa de les bombes sinó també en la tempesta de foc que destrossà per complet el centre.
El bombardeig, tot i no ser el més mortal o en el qual es llençaren més bombes, està considerat el més cruel i s’interpreta com un càstig innecessari a una Alemanya afeblida i a punt de la rendició. Mai no s’ha aclarit el nombre real de víctimes, i les xifres ballen segons els interessos. El bombardeig és, encara avui, 66 anys després, un instrument polític que ha sigut usat tan pels nazis –relativitzaven la culpa d’Alemanya en la guerra i se’n reivindicaven víctimes–, com pels soviètics –acusaven els seus aliats de deixar-els-hi un país destrossat–, com per les potències occidentals –justificant el bombardeig en la importància industrial i estratègica de la ciutat. Després del gran estudi que Dresden encarregà a l’historiador Rolf-Dieter Müller la seqüència de fets i les dades són més clares però això no evita que es continuï banalitzant en benefici polític.


Actualment, cada any se celebren actes oficials i religiosos de commemoració i record de les víctimes, gran part de les quals foren civils. Així mateix, l’extrema dreta també commemora el bombardeig a la seva manera. Des del seu punt de vista, l’atac  no només seria equiparable als bombardejos d’Hiroshima i Nagasaki sinó fins i tot a l’Holocaust; de fet, l’anomenen Bombholocaust.
Des de 1998, les marxes d’homenatge feixistes han anat prenent més importància i sumant participants; el 2010 foren 5.000 els neonazis que intentaren avançar pel centre de la ciutat. No obstant, associacions antifeixistes de tot Alemanya organitzaren un bloqueig que impedí que poguessin fer-ho: foren 10.000 persones les que aconseguiren per primer cop barrar-els-hi el pas.

Agrupats en l’associació Dresden Nazifrei, que reuneix tan organitzacions antifeixistes com sindicats i partits polítics amb presència parlamentària, els col·lectius contraris es preparen planificant al detall el bloqueig no-violent. Enguany no n’ha sortit la informació fins aquesta setmana; s’ha mantingut en secret fins a l’últim moment per evitar no només els boicots dels neonazis sinó les traves policials i judicials que se’ls hi posa. L’any passat, la policia intervingué material i ordinadors de l’organització amb el pretext judicial que el lema “Junts bloquejem” era una incitació a violar la llei. A més, després de la protesta, la policia fou amonestada per no haver trencat el bloqueig i no haver permès als neonazis manifestar-se. El col·lectiu antifeixista, però, es reivindica com a multicolor, heterogeni i solidari en contra de qualsevol intent de qualificar la protesta com a extremista.

El passat diumenge hi hagué una primera manifestació, concorreguda tan sols per uns pocs centenars de neonazis protegits permanentment per la policia mentre que els aproximadament 17.000 antifeixistes que intentaven evitar-la eren mantinguts lluny de l’itinerari. En podeu veure algunes imatges en aquest vídeo en alemany, editat pel setmanari Der Spiegel; “Si veig la meva cara en algun diari us gasejo a tots!”, crida el noi de negre. La secció en anglès n’ha publicat l’article The Struggle to Block the Neo-Nazi Marches.

Aquest any l’ajuntament de Dresden (controlat pel CDU) ha intensificat les mesures per evitar el bloqueig, ja que no veu amb bons ulls la confrontació i prefereix defensar el dret de manifestació dels nacionalsocialistes abans que tenir possibles incidents al centre de la ciutat.
Mentre, per les dues bandes preparen massius actes amb gent vinguda d’arreu d’Europa per un dissabte que no es preveu gaire tranquil a la capital saxona.


El manifest del bloqueig en espanyol.

El nacionalisme

dimarts , 1/02/2011

Arran de què es destaqués el meu anterior article a la secció “El bloc del dia” a la versió en paper del diari, amb els companys del departament de blocs d’Ara.cat vam acordar de canviar el terme “nacionalisme” pel de “nacionalsocialisme” per refererir-nos als militants del partit neonazi NPD. Com que l’espai en el diari és limitat i el contingut és resumit vam creure que aquest matís faria més fàcilment comprensible el contingut de l’article en un diari català.
No obstant, això em va fer reflexionar sobre el significat que té la paraula nacionalisme per als catalans i el que té en països amb Estat propi com pot ser Alemanya; i és, de fet, un tema que també volia tractar des de fa temps.

Certament, considero aquest com un debat irresolt. A nosaltres ens pot sobtar o, fins i tot, molestar que s’anomeni nacionalisme al nazisme perquè indueix (d’una forma molts cops buscada, depenent de qui ho usa) a una confusió entre els objectius nacionals dels catalans i els dels nazis. Però, de fet, el nazisme no és sinó un nacionalisme exagerat i portat fins a l’extrem, racista i violent; contundent en la dialèctica i el llenguatge.
El nazisme cerca la identificació de l’individu amb el grup a partir del rebuig absolut a l’altre, ésser inferior i corrupte per la societat perfecta. Assenyala al jueu com el seu enemic més acèrrim, algú contra el qual diferenciar-se per refermar la identitat.

En el que fa a Catalunya, no hem tingut mai cap representant polític amb influència de caràcter nacionalista excloent. Això no vol dir, evidentment, que hi hagi grupuscles de caire nacionalsocialista el marc dels quals és Catalunya, però són evidentment minoritaris. D’altra banda, és tristament recorrent l’argument nacionalista català que es basa en la negació absoluta de tot allò espanyol per accentuar la diferència.

Com diu Josep Maria Terricabras: “el dia que Catalunya sigui independent, deixaré de ser immediatament nacionalista català” (Nacionalisme i Independència, El Punt, 12.II.2010)*. Jo també. Ser nacionalista, tenint Estat propi, suposa un enaltiment del poder d’aquest, que no es pot traduir sinó en la defensa en contra d’algun altre Estat o comunitat diferenciada dins els seus límits. Per això fa tanta basarda quan pengen banderes gegantines al centre de la capital.

Quan vaig escriure l’anterior article hi vaig reflexionar i vaig decidir mantenir finalment “nacionalista” per la interpretació que en faig. De totes formes és un tema interessant que mereixeria ser més profundament tractat i sobre el què us convido a opinar en els comentaris.

* de fet, em sembla recordar que també digué “si jo visqués a Alemanya, no seria nacionalista”.



Us deixo uns escrits de Terricabras sobre el tema que he trobat interessants:

En alguns ambients el nacionalisme té mala premsa. No m’estranya: en general, els crítics del nacionalisme pertanyen a alguna nació gran, poderosa i, per tant, saben molt bé, per experiència històrica directa, que el nacionalisme pot arribar a ser molt perillós, agressiu i colonitzador.
[…]
Sospito que molts som nacionalistes de forma provisional. Vull dir que jo defenso la nació catalana perquè no és reconeguda ni acceptada com ho hauria de ser. El dia, però, que Catalunya sigui independent, deixaré de ser immediatament nacionalista català. El nacionalisme és la reivindicació del reconeixement de la nació. Quan el reconeixement s’ha fet, el nacionalisme ja no té raó de ser. Per això resulten tan perillosos els nacionalismes dels Estats, que no se sap ben bé que reivindiquen, llevat que sigui que volen tenir encara més influència, de vegades, més territoris. Sóc, doncs, nacionalista amb ganes de deixar de ser-ho.

Nacionalisme i Independència, El Punt, 12 de febrer del 2010.

És cert que el nacionalisme pot ser perillós, com ho poden ser totes les idees i tots els principis i valors que inventem o que fem servir els humans. “Déu”, “pàtria”, “amor”, “igualtat” o “revolució”, termes inicialment respectables, han donat pas al llarg de la història a pàgines senceres d’horrors i humiliacions.

Nacionalisme agresiu, El temps, 4 de juliol del 2006.