Arxiu de la categoria ‘Política’

…mai van marxar

divendres, 28/01/2011

Poisoned, de Ottmar Hörl (Foto de Werner Scheuermann. Times)

Fa unes setmanes la secció anglesa del setmanari Der Spiegel relatava el cas d’un poble que fa posar els pèls de punta: la petita població de Jamel (Mecklemburg – Pomerània Occidental) ha sigut presa pels neonazis, que hi han anat comprant terrenys i han fet del poble un territori sense llei on campen al seu aire terroritzant el veïnat. La comunitat nacionalista s’organitza al voltant del líder del NPD Sven Krüger, qui regenta una empresa d’enderrocs, el logo de la qual és l’estrella de David essent destrossada i el lema, “nosaltres fem la feina bruta”.El mateix alcalde del poble, Uwe Wandel, reconeix que autoritats i policia han llençat la tovallola i miren cap a una altra banda mentre els nazis “se’n riuen a la nostra cara”: constants atacs a partits, organitzacions i veïns, pràctiques de tir al bosc, música nazi, salutacions romanes, celebracions de l’aniversari de Hitler… són pràctiques habituals al poble, on 7 de les 10 cases són propietat de membres de l’extrema dreta; els altres veïns han anat marxant; l’estació de policia més propera és a mitja hora.A l’entrada del poble, un monòlit dóna la benvinguda a “Jamel – lliure, social, nacional” i un rètol assenyala la direcció cap a Branau am Inn, poble natal de Hitler, 855 quilòmetres lluny d’aquesta població del nord d’Alemanya.

Malgrat que el mateix Krüger ha tingut problemes constants amb la llei i fins i tot ha sigut empresonat algun cop, no hi ha gaires motius legals ni proves concloents per perseguir les activitats que practiquen ell i els seus sequaços al poble. De fet, el NPD és al parlament del Land des de 2006.
Fins on pot arribar l’extrema dreta, doncs, sense caure en la il·legalitat d’un país on ha fet tant de mal?

Límits i estat del neonazisme a Alemanya
La pròpia constitució alemanya, redactada immediatament després de la guerra, dóna el dret a l’Estat d’il·legalitzar qualsevol partit que vagi en contra del sistema democràtic. Així mateix és anticonstitucional l’ús dels símbols relacionats a aquests grups, com ara l’esvàstica i molts d’altres usats pels nazis durant el temps del III Reich; malgrat això, no existeix un llistat d’aquests. La legislació que s’ha anat desenvolupant des de llavors prohibeix també glorificar els nazis i menystenir o negar els crims d’aquests, la producció de material referent al nacionalsocialisme, i la salutació romana adoptada per Hitler, entre altres coses. Evidentment, és delicte negar l’Holocaust.
La llei és tan restrictiva que fins i tot no es permet la reedició de l’obra hitleriana Mein Kampf (La meva lluita) o porta a situacions curioses com la persecució del material antifeixista que conté l’esvàstica o la investigació de l’obra Poisoned que l’artista Ottmar Hörl va exposar en una botiga de Múnic el 2009.

Els grupuscles neonazis han hagut de cercar alternatives que els permetin continuar exercint les seves activitats i difondre la seva ideologia racista i antisemita: s’autoanomenen nacionalistes; el material és importat d’altres països com els EUA, Escandinàvia o la República Txeca; les seves webs són hostatjades en altres Estats; s’usa la bandera de guerra de l’Imperi (prèvia a la inclusió de l’esvàstica per part dels nazis); no hi ha un enaltiment directe del partit Nazi i Hitler sinó una glorificació dels temps del III Reich… Unes 80 organitzacions neonazis han sigut prohibides però no és fàcil demostrar el seu caràcter antidemocràtic o la relació dels seus membres acusats de neonazisme amb aquestes. De totes maneres, el govern les vigila de molt a prop.

Els antics Lands de la República Democràtica, a l’est d’Alemanya, són un territori abonat al neonazisme, al qual s’hi apropen joves sense esperança de futur, desocupats permanents o gent descontenta amb l’anterior règim comunista. Així mateix, el govern ha iniciat una campanya denunciant la facilitat amb la qual grups d’extrema dreta, a través d’organitzar activitats voluntàries en clubs esportius, cerquen simpatitzants entre els joves mancats del sentiment de pertinència a un grup.
Segons dades de l’Oficina Federal per la Protecció de la Constitució, el 2007 es contaven uns 15.000 militants de partits d’extrema dreta, quatre vegades menys que quinze anys endarrere; malgrat això, la xifra de neonazis creix lentament, tot i que no ha superat la xifra de 5.000 persones. Les Freie Kameradschaften, organitzacions d’extrema dreta més o menys agrupades, són les associacions més importants actualment: se’n conten més de 320.

Diversos partits d’extrema dreta han sigut il·legalitzats des del final de la II Guerra Mundial. Actualment els partits més destacats que poden exercir són el refundat Deutsche Partei, el Deustche Volksunion i el NPD. Aquest concentra el principal gruix de militants i vots, és present en els parlaments de Saxònia i de Mecklemburg – Pomerània Occidental a més de tenir uns 300 regidors municipals. Participen de l’organització de les grans manifestacions feixistes: la del 1 de Maig i la de commemoració del controvertit bombardeig de Dresden (on hi van morir unes 25.000 persones), que anomenen Bombenholocaust.

Més que sorprendre’ns per fets com els de Jamel o incloure aquests partits en la creixent onada d’extrema dreta i neofeixista europea, cal saber que, de fet, els nazis –fins i tot militants– no van ser mai absolutament bandejats del poder i que, per mitjà de lleis d’amnistia com la de 1951, es va permetre a la majoria dels seus membres a tornar a exercir públicament.
És evidentment irracional comparar la situació del període 1923-1945 amb la d’ara –són molts i complexos els factors que van abocar la societat alemanya cap a la bogeria col·lectiva de la Guerra Total i l’Holocaust– però casos com els esmentats no es tracten de nous brots neonazis… no és que hagin tornat: és que mai van marxar.

Les protestes anti-CASTOR 2010

divendres, 17/12/2010

Wir stellen uns quer!
Fotografia de Till Pro.

El proppassat 9 de novembre van arribar finalment a Gorleben (Baixa Saxònia) les 123 tones de residus nuclears procedents de la regió francesa de la Hague. El viatge, com es preveia, no va estar exempt d’incidents, ja que els col·lectius ecologistes van aconseguir aplegar milers de persones en les seves protestes en contra del transport. Aquest ha sigut el més notori dels trasllats de residus nuclears que hi ha hagut recentment a Alemanya i el que més va transcendir a la premsa estrangera.

El conegut com a transport CASTOR (Cask for Storage and Transport Of Radioactive Materials, barril per l’emmagatzematge de materials radioactius) engloba tot el procés de tractament que aplica Alemanya als seus residus nuclears. El procés es fa en plantes estrangeres com les de la Hague o Sellafield (Anglaterra) i després es retornen els materials per ser emmagatzemats en dipòsits de moment temporals com Gorleben (no hi ha encara decisió sobre la destinació final). Des de 1995 han sigut en total dotze, els transports cap a Gorleben, està previst que l’any vinent es faci l’últim procedent de França però encara faltaran els de 2014 i 2017 des de Sellafield.
Des del primer trasllat hi ha hagut una gran resposta ciutadana a França i, especialment, Alemanya, potser el país europeu on la consciència ecològica està més arrelada; una ideologia que incorporen multitud de moviments socials heterogenis que van des de col·lectius anti-feixistes d’extrema esquerra fins a ONGs o el partit Bündnis 90/Die Grünen (Aliança 90/Els Verds). Les protestes s’han basat sempre en la desobediència civil pacífica per tal de dificultar, encarir (retardant el transport i forçant al govern a desplegar milers de policies) i, si pot ser, aturar el trasllat; l’objectiu, més que parar definitivament aquest trasllat, és denunciar la perillositat de l’energia i els residus nuclears, donar visibilitat a les alternatives energètiques i denunciar la connivència econòmica del govern amb els empresaris de l’energia atòmica. Els col·lectius que organitzen les accions saben que aquestes no són legals però legitimen la seva protesta en l’actuació pacífica en pro de l’ecologia i la democràcia. Les manifestacions, que cada any han sigut més nombroses, han aconseguit generalment retardar l’arribada dels barrils sense incidents notables però l’any 2004 un accident va acabar amb la vida d’un noi francès de 21 anys.
Enguany el transport arribava en un moment especialment calent, en què a causa de la crisi econòmica i la previsió d’esgotament del petroli es viu una “renaixença del sector nuclear” * i just quan el govern federal (coalició de la CDU i el FDP) ha decidit allargar la vida útil de les nuclears fins al 2035, en contra dels acords als que es va arribar fa algunes legislatures. De fet ja ens vam manifestar en contra d’aquesta decisió.

Aquest any el trasllat es féu, com és usual des de 2001, en una data secreta de primers de novembre. Des de mesos enrere, diversos col·lectius en restaven atents, cridaven a la manifestació i preparaven els activistes per l’acció (vídeo). Com ja és tradició, les protestes es van basar principalment en aturar de forma no-violenta el tren, ocupant les vies, intentant danyar-les –extraient les pedres de sota o encadenant-s’hi– i bloquejant l’accés de la policia al lloc. El bloqueig fet per unes 9.000 persones en dues ocasions al llarg del recorregut va aconseguir retardar dos dies l’arribada del transport, previst pel 7 de novembre, i allargar-lo fins a 92 hores. A la manifestació que es va fer el diumenge de les protestes prop de Gorleben s’hi van aplegar uns 50.000 manifestants i 600 caravanes procedents de tot el país, fent de les d’enguany les protestes més multitudinàries des dels anys 90. Per la protecció dels 11 contenidors que transportaven els residus s’hi van destacar 20.000 policies, que usaren gasos de dispersió, esprais de pebre i canons d’aigua per les càrregues, algunes de les quals es feren amb cavalls.

Aquesta és, de fet, només una de les moltes protestes que es porten a terme a Alemanya en contra de l’energia atòmica i el transport de residus. A dia d’avui, és clar, l’oposició continua activa en contra les accions del govern; per posar només dos exemples: ahir mateix un altre transport procedent de la localitat occitana d’Ais de Provença arribava entre protestes i intents de bloqueig a Lubmin (Mecklemburg – Pomerània Occidental) i la setmana passada el diari Tageszeitung destapava un informe del Ministeri de Medi Ambient que qualifica d’insegur el magatzem rus de Majak que ha d’acollir els residus nuclears de l’antiga República Democràtica d’Alemanya.

Organitzacions contràries al transport CASTOR:

Castor Schottern
.ausgestrahlt
Bund: Freunde der Erde
Atomausstieg sofort!
Greenpeace Alemanya

Altres recursos:

El Tageszeitung té dedicat una secció especial permanent molt completa; així mateix, el setmanari Der Siegel compta amb una interessant secció i reportatges en vídeo. (Tot en alemany).
Podeu veure algunes fotos de les protestes a la galeria que he recollit a Flickr.

* extret del manifest anti-CASTOR