Arxiu de la categoria ‘Relacions CAT-DE’

Sant Jordi 2013 :: Feliu Ventura: estimar, lluitar, cantar

diumenge, 28/04/2013

Feliu Ventura i Borja Penalba

Dissabte passat era festa grossa: Sant Jordi a Berlín. A la capital d’Alemanya no ens podem queixar de l’agitada agenda cultural catalana que, en gran part, gaudim gràcies a la gran tasca que les delegacions catalanes hi fan, sobretot l’Institut Ramon Llull –i segurament a d’altes ciutats no és així. Però les dates tradicionalment assenyalades –Sant Jordi, Sant Joan, la castanyada, Nadal– ens desperten una nostàlgia especial i alguns ens permetem de reunir-nos per a celebrar-les com cal. Després de la xerrada de divendres 19 del professor Terricabras i l’homenatge a Espriu, el mateix dissabte 20 vam poder completar la festa amb un concert intimista i proper del cantautor Feliu Ventura. Acompanyat del seu guitarrista Borja Penalba, amb el qual ja porta deu anys tocant –la meitat de la seva carrera–, el cantautor va oferir un concert acústic amb repertori dels seus discos i alguna versió d’Ovidi i d’Estellés, el qual va reivindicar al costat d’Espriu.

Ventura, que és de naturalesa tímid i discret fora dels escenaris, se’l veu còmode amb un micròfon a les mans, capaç de cantar les seves cançons i d’explicar moments complicats com quan deixà de composar durant un temps. Fou a l’albareda de Xàtiva, “que és on passen les coses importants al món,” on sentí la necessitat de tornar a escriure i cantar, no per canviar el món sinó per canviar-se a ell mateix, que “és la manera de canviar el món.” En els seus sis àlbums, Feliu Ventura ha construït un discurs propi i personal, desmarcant-se de les feixugues ombres que podien haver suposat en Raimon (també de Xàtiva) o l’Ovidi, formalment molt semblant. La seva expressió musical es basa en la senzillesa i la proximitat, la sensibilitat i la bellesa; una barreja de lluita i poesia que ha sabut salvar de la ingenuïtat i del pamfletarisme. Amb Borja Penalba, guitarrista i productor musical dels seus discos, ha creat un tàndem ple d’energia. S’entenen a la perfecció, es complementen dins i fora dels escenaris, i això es nota en la cura sonora dels discos i la força dels seus directes.
Pel meu gust, és a Barricades de paper i a Alfabets de futur on Ventura s’expressa més genuïnament, trobant el balanç ideal entre el simbolisme poètic i les lletres més directes, i entre el tempo i so més encertats per a cantar-les. I tot i que dissabte passat jo anava al concert amb una certa recança envers l’últim disc, Música i lletra, Ventura va demostrar adaptar-se a les necessitats del directe, donant una nova dimensió als temes que va tocar.

Estimar…
D’aparença introvertit, sensible, fràgil. Però amb una força interior incommensurable. Feliu Ventura troba en la música el seu millor mitjà d’expressió a través de lletres contundents i belles: “tot el que em dol/ m’ho guardo en versos/ per llançar-los/ per quan calgui dir qui som,” canta.
L’any passat va poder fer una llarga gira per Sud-Amèrica i aquest és el primer cop que arriba a Alemanya (però no l’últim). Assegura que abans de marxar sempre hi hi ha una incògnita molt gran sobre la recepció que es trobarà: “t’han ensenyat durant generacions que la teva llengua serveix per a un àmbit casolà” i que usar-la “més enllà és posar-se en ridícul un mateix.” Però una vegada arribes “a qualsevol lloc del món on no es tingui un prejudici cap al català –que és només a l’Estat espanyol– les oïdes sempre estan obertes a escoltar-te. Et pots desenvolupar més tranquil·lament.” L’experiència a l’estranger és molt important per Feliu Ventura, que considera que “és molt important per qualsevol artista que utilitzi la llengua poder confrontar-se amb aquesta por a l’exterior.”
Justament el seu gènere podria dificultar aquest contacte amb l’exterior però per a ell el verdader problema és “una falta d’aposta pel gènere de la cançó d’autor, que podríem dir que és autòcton dels Països Catalans”, hereu de la tradició trobadoresca i dels més desenvolupats al llarg del temps al nostre país. “Quan surts a fora a la gent li interessa la música; és veritat que el text és important i que si es pot explicar és molt millor, però no és indispensable.” En qualsevol cas, la impossibilitat d’entesa a l’estranger no ve per la llengua: “jo el problema l’he trobat en llocs on es prefereix no entendre un grup que canta en anglès que no un grup que canta en català.” Tot i que, és clar, la proximitat cultural, social i fonètica que trobà a Sud-Amèrica facilita més les coses que no pas a Alemanya: “el procés per explicar-se és molt més senzill, més quan ho fas des de València,” ja que fonèticament és més proper, i posa l’exemple de “País de carretera“, una cançó eqüilingüe.

…lluitar…
Feliu Ventura és portaveu i símbol de les causes socials i nacionals del país, la força motriu que basteix les seves cançons. I és que ell no entén “una altra forma de cançó.” També és un altaveu cap a fora: “jo sóc, i tots els que cantem en català som el cas català. ” Afirma, però, que no vol renunciar a la poesia: “no necessitem explicar-ho a les cançons a través d’un pamflet, estic en contra d’això.” Ser del País Valencià no ajuda: primer perquè, “evidentment, arribar a l’exterior quan la Generalitat Valenciana no se n’ocupa és complicat.” Però des d’altres institucions també “s’hauria de fer un esforç per intentar aglutinar tot la cultura catalana i no només la part que prové d’una determinada regió segons una divisió provincial establerta per l’Estat espanyol.” A l’hora d’explicar-se a fora, per Ventura pesa que Barcelona, “l’àrea metropolitana més gran del nostre país,” representi “moltes coses simbòlicament a Europa: Gaudí, Olimpíades…” i signifiqui “la informació prominent de tot el que passa al país.” Per tant, “és més difícil que algú entenga el què els valencians pensen, primer perquè no ha arribat fora directament i segona perquè tampoc ha arribat a través dels catalans.”
La recepció que ha trobat Ventura en els seus viatges ha sigut bona: “s’entén que som un poble colonitzat que vol alliberar-se, tots els pobles que han aconseguit alliberar-se relativament fa poc ho entenen d’alguna manera.”

…cantar
En el moment actual, demano a en Feliu quina creu que ha de ser la tasca de la cançó catalana per difondre el procés d’independència a Europa. “Necessitem l’expressió completa, poder-nos ensenyar a l’exterior en la nostra diversitat.” A més es lamenta que s’estigui “desaprofitant una part molt important de la representació cultural a través dels músics”, vital perquè “la representació a l’exterior fa que t’entenguen, que et puguen recolzar.” “Estem acostumats a governs que defensen el llibre però que s’obliden de la música,” i “la música és un motor important per a la normalització interior i exterior del fet cultural i polític del nostre poble.”
Ens toca cantar, lluitar, estimar.

 

Trobareu les cròniques del Sant Jordi berlinès d’enguany i passats sota l’etiqueta Sant Jordi i les fotos d’aquests dies a la meva capseta de sabates de Flickr.

Sant Jordi 2013 :: Espriu: “und wie gern würde ich davonlaufen, weit nach Norden”

dijous, 25/04/2013

Cent Anys d'Espriu, a Wedding

Dins els actes de Sant Jordi, a Berlín també es va voler retre homenatge a Salvador Espriu en el centenari del seu naixement. El filòleg Marc Comadran va sintetitzar la vida, l’obra i el mestratge del poeta de manera clara i amena, molt entenedora pels estudiants de català que, segurament, era el primer cop que tenien contacte amb una obra d’aquesta magnitud. Les explicacions es van contemporitzar amb els versos que l’actriu Elvira Prado va llegir, amb veu segura i directa, donant força i vida al dolor, la lluita i el ric simbolisme que omplen les paraules d’Espriu. L’estudiant de català Susann G. en va llegir, confiada, algunes traduccions a l’alemany.

 

Versuch eines Lobgesangs im Tempel

Oh, wie genug habe ich von meinem
feigen, alten, so ungeschlachten Land,
und wie gern würde ich davonlaufen,
weit nach Norden,
wo, wie man hört, die Leute reinlich sind,
anständig und gebildet, reich und frei,
wachen Sinnes und glücklich!
Dann würden, voll Mißbilligung, die versammelten Brüder
sagen: „Gleich einem Vogel, welcher sein Nest im Stich läßt,
ist der Mensch, der fortgeht von seinem Ort“,
während ich, weit entfernt schon, lachen würde
über das Gesetz und die abgestandene
Weisheit meines verstaubten Volkes.
Doch nie werde ich meinem Wunschtraum folgen,
und hier werde ich bleiben bis zum Tod.
Denn auch ich bin sehr feig und ungeschlacht
und liebe überdies mit einer
verzweifelten Trauer
dieses mein armes,
dreckiges, tristes, unglückliches Vaterland.

 

Traducció de Fritz Vogelgsang, a: Ende des Labyrinths. Frankfurt am Main: Vervuert, 1986. Edició digital a càrrec de Visat.

 

Trobareu les cròniques del Sant Jordi berlinès d’enguany i passats sota l’etiqueta Sant Jordi i les fotos d’aquests dies a la meva capseta de sabates de Flickr.

Sant Jordi 2013 :: Josep Maria Terricabras: “volem fer la independència, en pau i alegres”

dimecres, 24/04/2013

Dr. Terricabras explica el país a la xerrada "Katalonien: Rosen, Bücher und Unabhängigkeit"

El filòsof Josep Maria Terricabras va oferir en la seva xerrada del passat divendres un anàlisi de la situació actual al nostre país i sobre les possibilitats de futur. Era un dels actes que iniciava el Sant Jordi berlinès. En un alemany que s’anava desrovellant mica en mica[*] però segur i capaç de transmetre la complexitat del moment als assistents, el doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació no va deixar ningú indiferent.

El presentava el que fou el primer delegat de la Generalitat a Alemanya, Martí Estruch, el qual, davant la multitud de temes que ocupava el dia, inicià la conversa suggerint deixar triar al públic el primer punt: “creus que és important preguntar a la gent?” La resposta era evident, i durant l’hora i mitja que va estar parlant, Terricabras hi insistí. Però més endavant ja va esvair tots els dubtes: “espero que sigui clar que estic per la independència!”
Després d’urna llarga introducció històrica que, evidentment, es remuntà 300 anys enrere, Estruch intentà portar-lo cap a temes més culturals i literaris i li arrencà un curt elogi de la festa de Sant Jordi, l’ambient, el civisme… Però Terricabras és una ment que va per lliure i de seguida se’n tornà cap als afers de país: la llengua, la política, l’independentisme… Terricabras és un filòsof que no té por de dir les coses clares i tocar temes incòmodes com el nazisme (“Espanya ha perdut la raó” comparant-nos amb els nazis), la mort (confessant haver descobert poder-se alegrar de la mort d’algú el 1975) o el mateix nacionalisme, que a Europa en general i, sobretot a Alemanya en particular, té molt mala fama.

“Sóc nacionalista,” i afegí ràpidament, “un nacionalista amb el desig de deixar de ser-ho,” tot subratllant-ho amb els braços. Sobre si els catalans som més nacionalistes que els espanyols o els alemanys concretà que ell no és “cap nacionalista en general, sinó nacionalista català en concret” per voler que Catalunya sigui una nació completa: o sia, lliure. I és que el doctor troba “incomprensible” que no es pugui preguntar a la gent per la independència, ja que es tracta només d’un tema polític i “el govern [espanyol] pot donar permís” per a fer la consulta.
Respecte Europa, Terricabras assegurà que no es pot permetre una reacció com la que Espanya hauria tingut fa 30 anys. Encara que si s’atrevissin a empresonar el president català, “seria fantàstic” perquè l’endemà seríem independents. Però això, assevera, seria el final de la Unió. Europa, digué, no ajudarà, l’important seria que no intervingués negativament; però negar-se a la voluntat del 60-65% de la població seria molt “violent”. Potser ara no tenim molts “amics” a Europa però després del referèndum “qui sap…”

Per si els assistents tenien alguna recança, el professor va dirigir unes paraules directes a Alemanya: “estimats amics alemanys, estigueu segurs que Catalunya serà independent. Perquè això no depèn dels partits sinó de la població. I som en una democràcia.” Però Terricabras també recordà que els dos principals partits volen la independència i va mostrar total confiança en els seus líders, “el millor duet que podríem tenir.” “Hi ha molta pressió” des dels dos costats però el filòsof acabà en positiu: “ho volem fer, en pau i alegres.”

 

Trobareu les cròniques del Sant Jordi berlinès d’enguany i passats sota l’etiqueta Sant Jordi i les fotos d’aquests dies a la meva capseta de sabates de Flickr.

 


[*] El professor es lamentava, posteriorment, que no tenia ocasió de practicar la llengua a Catalunya, lament que comparteixo plenament: a casa nostra es parla massa poc, l’alemany!

Sant Jordi 2013 :: Berlín: música, Espriu i llibertat

dimarts , 23/04/2013

#SantJordi'13 a #Berlín

Un any més, la comunitat catalana a l’estranger no deixa passar la meravellosa oportunitat que representa Sant Jordi per donar a conèixer el país, la llengua i la cultura a través de la rosa i el llibre. Mentre avui es celebra als carrers de Catalunya, a fora les activitats s’allarguen ben bé dues setmanes.
A Berlín es van celebrar els actes centrals d’Alemanya aquest cap de setmana, organitzats pel Casal Català de Berlín i amb la col·laboració de les delegacions de la Generalitat i l’Institut Ramon Llull a Alemanya.

D’entre la desena d’actes en va destacar especialment la xerrada del filòsof Josep Maria Terricabras de divendres. Acompanyat per Martí Estruch, el professor que es doctorà a la universitat de Münster va explicar, en un alemany costós però contundent, la situació de Catalunya i les esperances de futur. El públic, català i alemany a parts iguals, va omplir la sala entapissada de la Literaturhaus de Charlottenburg.

La sala de la Literaturhaus es va omplir per escoltar el Dr. Terricabras

Dissabte, la Gallerie Wedding, que va acollir durant un mes i mig l’exposició Anìmagìa d’artistes catalans contemporanis, va ser l’escenari dels actes principals. A mitja tarda, Marc Comadran va glosar la figura de Salvador Espriu en ocasió del centenari del seu naixement. Comadran en va fer un retrat concís però sense deixar-se cap detall en una llengua clara i pronunciada pels estudiants de català que l’escoltaven. L’actriu Elvira Prado en va llegir amb força i contenció alguns versos. Una estudiant de català en va llegir les traduccions, que en alemany agafaren un insospitat ritme i aire misteri.

Cent Anys d'Espriu, a Wedding

Tancà la nit, i s’acomiadaren els actes de Sant Jordi a Berlín fins avui, el cantautor Feliu Ventura acompanyat del seu fidel guitarrista, Borja Penalba. Ventura i Penalba van oferir un recital intimista i proper, perfecte pel petit espai ple fins la bandera i pels qui ens delíem per sentir-los sense intermediaris.

Borja Penalba i Feliu Ventura, de prop a la Gallerie Wedding

Avui, diada de Sant Jordi, dia de la Rosa i del Llibre, Patró de Catalunya i dels catalans arreu, a Berlín hom també es podrà amarar de l’ambient festiu i cultural (amb permís dels mediàtics) per exemple a la paradeta que muntarà la llibreria hispànica La Rayuela davant la seva nova casa (Südstern 2 – 10961 Kreuzberg) o al Instituto Cervantes. També a Viena hi haurà paradeta de llibres i dissabte vinent es lliuraran els premis dels Jocs Florals a Hamburg. Podeu consultar els actes al web del Casal Català de Berlín.

 

Durant la setmana aniré publicant més cròniques dels actes d’aquests dies i les fotos les aniré guardant-se a la meva capseta de sabates de Flickr.

(Una) conversa amb (una) Alemanya

dilluns, 11/02/2013

Fa unes setmanes vaig tenir una conversa amb una professora alemanya de ciències polítiques en ocasió d’una entrevista per a una beca d’estudis. La professora, d’edat avançada, em va rebre a casa seva a Charlottenburg, antic barri benestant de Berlín occidental. Un dels temes principals de la conversa es va marcar des del seu inici:

-       Ets espanyol?
–       De Barcelona.
–       I et consideres català?
–       Sí.
–       Separatista?
–       Sí.
–       I per què?

Mai fins ara havia tingut oportunitat de parlar del tema amb una persona culta, de l’elit intel·lectual alemanya (encabint aquí els grups socials capaços d’influir en el coneixement i la política del país). Fins ara les converses eren amb companys i amics joves, els quals no saps fins a quin punt realment estan interessats en el què estàs explicant. L’ocasió de conversar amb aquesta professora em va portar, prenent-me una gran llibertat metonímica, a reflexionar sobre les reaccions que es poden esperar del gegant europeu. Tal com comentàva un cop amb algú, l’elit intel·lectual alemanya està generalment caracteritzada per una auto-atorgada superioritat moral que els dóna autoritat per decidir què és important i què no, molt sovint amb cert menyspreu. A aquests “activistes progressistes” els incomoda, però, tot allò que no s’ajusta als seus esquemes i que els posa els seus valors en dubte. El cas català, sens dubte, està entre aquests temes. És important que la forma d’explicar-nos davant aquestes mentalitats sigui especialment adequada.

 

En primer lloc, cal fer notar que la majoria d’alemanys no saben què és Catalunya; i si els hi sona és per informacions que van sortir arran de la manifestació de la Diada i que l’actualitat mundial va arraconar mica en mica. Si ho saben, ho identifiquen automàticament amb Baviera: el Land sud-oriental té una forta identitat regional, caracteritzada per l’accent tosc i, a orelles dels altres alemanys, incomprensible que els han donat els Alps.
Si en tenen coneixement, segurament molts no estan segurs de si el català és una llengua o només un dialecte (com el bavarès). Aquí s’interessen per les diferències, d’una manera que molts cops semblen voler comprovar que hi hagi prou diferències per establir oficialment que és una altra llengua o només per curiositat. En aquest moment acostumo a comentar de passada que és una llengua molt semblant a l’occità, cosa que els deixa bastant descol·locats perquè encara saben menys què és (com tampoc ho saben molts catalans, desgraciadament!).

El següent tema són els diners. La premsa germànica no s’ha cansat de rebaixar les aspiracions nacionals catalanes a un simple tema fiscal que, a més, s’aborda en negatiu: els catalans són uns insolidaris. Això també els permet continuar la comparació amb Baviera, ja que el Land reclama des de fa anys una revisió del sistema fiscal federal. (Vegeu-ne xifres i percentatges comparatius a l’engròs a l’entrevista que vaig fer a Toni Strubell.) En aquest punt cal insistir en la línia d’un dels temes que fa anys ha anat corregint el Col·lectiu Emma: Catalunya és un país amb una identitat pròpia que no està justament tractat per part de l’Estat del qual forma part; el maltractament fiscal és només un de tants greuges: postergació identitària i lingüística, menyspreu polític com a minoria, negació de les necessitats infraestructurals… No hem, però, de negar l’evidència: l’actual situació de crisi ha fet que molta més gent hagi vist la necessitat de disposar d’un Estat propi i el sentiment independentista ha crescut en els últims anys. Però cal també deixar clar que, fet i fet, el model d’Estat espanyol significa crisi (i no només per als Catalans, sinó per al mateix Estat en si i, en definitiva, per tot Europa). També s’ha d’aclarir que la independència no és una negació a la solidaritat, ja que els catalans volem continuar aportant recursos per construir Europa, però sent plenament sobirans sobre aquests (com Alemanya a la UE).

I ara que surt Europa, a l’interlocutor alemany se li apareix una altra paradoxa: si el món actual, i Europa particularment, tendeix a la unificació, no està Catalunya anant a la contra? Cal ser taxatiu: de cap manera. Catalunya ha demostrat al llarg de la seva història una tendència natural cap a Europa que ha bastit aspiracions de futur, relacions econòmiques i corrents artístics a parts iguals; el compromís de Catalunya amb Europa –i, ara, amb la Unió Europea– és i serà ferm. Catalunya ja està disposada a cedir sobirania en pro d’una unió política que ens faci més forts, de la mateixa manera que volem ser econòmicament solidaris. Ara bé, mentre aquesta UE no es construeixi de debò, Catalunya prefereix ser un Estat de ple dret; i, encara més, si aquesta UE ha d’acabar anant en contra dels interessos de Catalunya, que no els estranyi que preferim no formar-ne part.
“Però, amb tants pocs habitants, com preteneu que Catalunya sigui viable?” Des del punt de vista Alemany, que amb 80 milions és el país amb més població de la UE, sembla impossible que un Estat de poc més de 7 milions (o 11 milions) d’habitants sigui sostenible. Però això és de fàcil resposta fent notar que més de la meitat dels Estats de la UE tenen menys de 10 milions d’habitants (i que els països amb més de 15 milions d’habitants ocupen poc més del 20% del territori total). Si es vol entrar en dades més concretes és recomanable visitar webs com el del Col·lectiu Wilson, així com llegir articles d’alguns dels seus impulsors com Xavier Sala-i-Martín o Carles Boix.

La meva conversa amb la professora se’n va per altres temes, però de tant en tant el fil d’aquesta retorna cap a l’Estat. També en aquest punt es veu que el desconeixement de la societat, economia i política espanyoles són força profunds (venint d’una professora de ciències polítiques és, a més a més, molt preocupant). A cada explicació que li dono sobre com funcionen les coses a Espanya (fets que a nosaltres ens han arribat a semblar “normals”) ella es queda més parada: la corruptela i la corrupció política, el fracàs del sistema educatiu i d’aprenentatge de llengües, la sostenibilitat d’un Estat amb un 25% d’atur (“un 50% entre els joves!”, m’insisteix), l’oblit de la memòria històrica, la manca d’iniciativa d’interès públic general, la bombolla immobiliària…

Camí cap a la porta, encara hi ha temps per unes últimes reflexions, que assenyalen directament a l’arrel del conflicte que ens trobarem amb Alemanya:
Si Catalunya se’n va –reconeix– Espanya serà encara més pobre. Sincerament –li dic–, ho desconec, encara que intueixo que sí. D’altra banda, això no pot justificar la prohibició a un poble a exercir lliurement la democràcia; els interessos econòmics d’un Estat o d’Europa no poden imposar-se sobre la veu legítima d’un col·lectiu. Li sintetitzo: som una entitat identitària i, a més, ens considerem una entitat jurídica amb dret a decidir políticament sobre el nostre futur; si la voluntat és democràtica, això no se’ns pot negar.

I, finalment, abans que me’n vagi, ella expressa la raó que més els incomoda: a Alemanya, per a la generació de després de la guerra (“els fills dels culpables”), el tema identitari no és escaient. No és senzill fer-los entendre el nostre concepte de “nacionalisme integrador” així que, encara que a Catalunya el puguem fer servir més lliurement, recomano usar-ne d’altres sense connotació negativa com “independentista”, “separatista”…
En qualsevol cas –m’acomiado de la professora– aquest aspecte no és sinó un al·licient per a un català identitàriament –o nacionalment, com vulgueu– conscient establert a Alemanya: explicar que volem ser sense que això suposi imposar-nos als altres.

 

Un cop fora, sota els efectes positius del fred intens, intento destriar les sensacions de la conversa amb (aquesta senyora) Alemanya en quatre punts essencials:

  • a Alemanya no li importa ni li deixa d’importar Catalunya i la seva causa, més aviat…
  • Alemanya veu Catalunya (quan la veu) com una probable preocupació d’estabilitat econòmica (una més) al sud d’Europa, però…
  • Alemanya no s’oposarà al procés democràtic i legítim que iniciem els catalans ni a la nostra decisió, encara que sigui fora de la legalitat espanyola, però…
  • dubto que Alemanya es pronunciï en cap direcció en un possible enfrontament entre Espanya i Catalunya, en altres paraules: no esperem que Alemanya (ni la UE) defensin el nostre dret a la independència.

 

Mentre reflexionava sobre aquest llarg escrit va tenir cert ressò l’article del professor de la Hertie School of Governance de Berlín Nico Kirsch, que rebutja la simplificació del sentiment independentista català. Malgrat aquest article, així com la gran tasca que fan d’altres alemanys com els professors Til Stegmann o Klaus-Jürgen Nagel per posar a l’abast dels seus compatriotes el coneixement necessari per interpretar el procés independentista català, crec que cal relativitzar la importància sobre com ens veuen a l’estranger. Deixant de banda la tasca diplomàtica, és clar, s’han de dirigir les energies cap a objectius concrets i representatius.
Cal fer l’esforç d’estar sempre disposats a explicar les nostres raons democràtiques i legítimes, però sense oblidar que la tasca més important cal fer-la a casa, que és on, al capdavall, haurem de guanyar un referèndum.

De totes formes, seria interessant conèixer altres estratègies que tenen catalans a Alemanya i altres països per explicar l’actual situació, convido als lectors a compartir aquestes experiències als comentaris o als seus blocs (poseu l’enllaç als comentaris, en aquest cas).

Primers passos per a l’ANC Deutschland

dissabte, 13/10/2012

Ahir 12 d’octubre per a alguns fou un dia doblement feiner a Berlín: per una banda tothom anava a treballar o cuidava de la seva canalla (ara les escoles tenen festa, a Berlín). Per l’altra, un grup de catalans membres de l’ANC i residents a la ciutat donava un inici simbòlic a les seves activitats a Alemanya.

En les últimes setmanes, després de molt de temps de converses i moviments, finalment un grup de catalans a Berlín hem encetat la nostra constitució com a Assemblea Nacional Catalana a Alemanya, que s’haurà d’acabar integrant a la sectorial Catalunya Exterior.
Conformat per una vintena de persones, l’ANC Deutschland actuarem bàsicament a la xarxa a través de la nostra pàgina web, on s’hi aniran recopilant materials actuals extrets de la premsa catalana i internacional, per tal d’apropar la nostra realitat al nostre país d’acollida. A més, també volem establir contacte amb actors alemanys per generar simpaties cap al procés que el nostre país ha iniciat. Així mateix, en línia amb els veterans Col·lectiu Emma, volem fer pressió a la premsa alemanya perquè vagi abandonant els prejudicis que encara arrossega contra Catalunya i abastir-la de dades i informacions sobre el país i el moment actual.

Ahir, el grup va fer una primera aparició pública repartint fulls de mà informatius amb el títol Katalonien, der neue Staat in Europa (Catalunya, el nou estat d’Europa) a l’entrada de l’ambaixada espanyola de Berlín, on s’hi celebrava la tradicional recepció en motiu de la Hispanitat. El full de mà, imprès en paper de postal a tot color, estava compost, per una cara, per una preciosa fotografia –que amablement ens cedí Montse Planas Casamitjana– del passat 11 de setembre. Per l’altra cara, un breu text explicava la massiva manifestació i la convocatòria d’eleccions per al proper 25 de novembre, i enumerava un llistat de motius pels quals Catalunya reclama la independència.
A la convocatòria de l’ambaixada espanyola hi assistiren diplomàtics de tot el món, que van rebre amb interès i amabilitat els fulletons, dels quals se’n van repartir més de 400 exemplars.

El grup de membres de l’ANC reunits a Alemanya esperem que amb accions com aquesta i les que anirem fent la realitat catalana tingui una major difusió internacional i sigui entesa més de prop pels altres països.

Si voleu col·laborar amb el grup de l’ANC Deutschland (que encara està establint-se) us podeu posar en contacte amb nosaltres a través del nostre correu: info(at)anc-deutschland.de. També ens podeu seguir a Facebook i Twitter.

 

Article i imatges fets en col·laboració amb l’ANC Deutschland.

 

Berlín, Eugeni Xamar i el nou Pla de Comunicació Internacional

diumenge, 30/09/2012

Martí Estruch, delegat de la Generalitat a Alemanya

 “Des del meu primer article no he fet altra cosa que contribuir, fos amb una ploma o una màquina d’escriure, a la restauració del sentiment de dignitat nacional a Catalunya. Perquè sóc catalanista de tota la vida, i -de tota la vida- republicà. Primer catalanista i després, per catalanista, republicà. […] És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i de l’interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació.”

Eugeni Xammar

Eugeni Xammar (Barcelona, 1888 – L’Ametlla del Vallès, 1973) explicà els designis d’un món canviant des de Berlín amb una de les plomes més esmolades del seu temps. Des de la capital d’Alemanya descrigué pas a pas com Europa es transformava a causa del nacionalsocialisme hitlerià, que canviaria radicalment el paisatge natural, polític i social del continent en a penes vins anys.
Ara, el que fou primer delegat de la Generalitat a la capital alemanya fins l’any passat, agafa la direcció del nou Pla de Comunicació Internacional del Govern. Un programa que pren el nom del mític periodista per fer la seva tasca, però en sentit contrari: per explicar Catalunya al món.

L’equip que dirigirà Martí Estruch ha d’estar en contacte amb els principals mitjans de comunicació del món per a fer-los arribar la realitat catalana sense passar pel sedàs madrileny.
No serà una tasca fàcil. Estruch n’és conscient, ell mateix ho analitzava fa uns dies en aquest mateix bloc i a Mèdia.cat. Fins ara la nostra imatge al món ha passat, quasi sense excepció, per la visió espanyola, desviada per les obsessions d’aquest no-nacionalisme obstinat a negar-nos i a culpar-nos de tots els mals. Ho podem comprovar avui mateix, obrint qualsevol diari internacional i veient les nostres demandes democràtiques reduïdes a una simple rebequeria. (Carles Boix incloïa, a més, un altre element a l’equació per a fer-nos entendre: una direcció clara del Govern i un discurs sòlid.)

Estruch té davant una gran i complicada empresa, però jo personalment estic convençut de la seva vàlua per a portar-la a terme amb èxit. Tal com diu Quim Torra, “un pla amb un nom així no pot fallar.”
A més, en Martí sap que arreu, començant pels col·laboradors del Col·lectiu Emma i les comunitats catalanes a l’estranger, no li faltaran suports. Sobretot a Berlín, on ja el coneixem i ens alegrem d’aquesta nova etapa.

 

Cita via Joan T. i Quim Torra.

Repercussió mediàtica de la manifestació a Alemanya

diumenge, 16/09/2012

Firma convidada: Martí Estruch (periodista, fou delegat de la Generalitat de Catalunya a Berlín entre 2008 i 2012)

Com s’ha anat veient durant la setmana, la gran manifestació de la Diada d’enguany no va passar desapercebuda als mitjans internacionals. A Alemanya tampoc, encara que ha tingut una presència “menys destacada que la premsa anglosaxona,” tal com analitza Martí Estruch per l’article d’avui:

 

Si tenim en compte la població de Catalunya, que un milió i mig de persones surtin al carrer a Barcelona per reclamar la independència és una fita de primera magnitud. Fins i tot si “només” eren un milió. Els mitjans de comunicació d’arreu del món, amb les excepcions habituals, se n’han fet lògic ressò. Alguns fins i tot s’han estranyat d’aquestes excepcions, més encara si tenim en compte que provenen de l’estat del qual els manifestants volen independitzar-se. Per això TVE va acabar demanant disculpes. A Alemanya no hi ha hagut excepcions i costaria trobar algun mitjà que no n’hagi parlat. Dels grans o importants, cap, tot i que ho han fet de manera menys destacada que la premsa anglosaxona. El seguiment, des del punt de vista quantitatiu, ha estat molt superior al que va obtenir la manifestació del 10J posterior a la sentència contrària a l’Estatut.

L’anàlisi qualitatiu ja és més complicat de fer. En primer lloc, cal constatar la importància creixent de les grans agències de premsa, en aquest cas la dpa (Deutsche Presse-Agentur) i Reuters. En temps de crisi, que en el cas dels diaris de paper és bastant universal, els corresponsals són cada cop més un luxe escàs. Fins i tot la crònica de la Süddeutsche Zeitung, el segon diari més important del país, va sense signar. A la Frankfurter Allgemeine Zeitung la informació sí que va signada pel seu corresponsal Leo Wieland, que escriu des de Madrid, com la majoria de corresponsals, i a qui molts acusen de tenir posicions molt allunyades dels postulats del nacionalisme català. En aquest cas es pot tornar a comprovar, tot i que de forma mesurada.

En segon lloc, cal dir que en general les informacions són prou ajustades a la realitat, sobretot si tenim en compte que Catalunya no forma part de l’agenda habitual dels mitjans i periodistes alemanys, més enllà dels esportius que segueixen el Barça. Tots coincideixen a assenyalar la crisi econòmica i el sentiment de pagar massa diners a Madrid com un dels motius principals de l’auge de l’independentisme a Catalunya. Amb aquest judici s’hi pot estar més o menys d’acord, és clar. Algun mitjà, com Die Welt, ho presenta com l’únic motiu de descontentament, en una versió massa simplista i que tendeix a la visió dels catalans com a egoistes i únicament preocupats pels diners, força estesa a Alemanya. Una menció a banda mereix el vídeo de Reuters, present en la versió digital de molts diaris, que ofereix un contingut massa esbiaixat com per ser excusable amb la brevetat dels seus quaranta segons de durada.

 

Estruch també va oferir un llarg recull d’articles a la premsa alemanya (i alguns mitjans suïssos) a través de les xarxes socials:

Frankfurter Allgemeine: In der Not für die Unabhängigkeit

Süddeutsche Zeitung: Mehr als eine Million Katalanen demonstrieren für ihre Unabhängigkeit

Die Welt: Katalanen fordern Zahlungsstop an Madrid

Die Zeit: Millionen Katalanen wollen nicht mehr für Spanien zahlen

Der Spiegel: Eineinhalb Millionen Katalanen demonstrieren für Unabhängigkeit

Tagezeitung: Proteste in Barcelona: Separatisten machen mobil

Financial Times Deutschland: Katalanen fordern Zahlungsstop an Madrid

Handelsblatt: Hunderttausende Katalanen demonstrieren für Unabhängigkeit

Bild: Katalanen fordern Zahlungsstop

Tageschau: Demonstration in Barcelona für Unabhängigkeit der Region Katalonien

ZDF: Katalanen wollen Unabhängigkeit

N-TV: Katalanische Unabhängigkeitsrufe: Der Geist ist aus der Flasche

Telepolis: “Katalonien, ein neuer Staat in Europa”

Stern: Katalanen wollen nicht mehr für Madrid blechen

Südostschweiz: Katalanen demonstrieren für eigenen Staat

20 Minuten Schweiz: Grossdemo in Barcelona: “Bye Bye Spain”

Tagesschau (Suïssa): Über eine Million Katalanen fordern eigenen Staat

La força del vent

diumenge, 8/07/2012

la força del vent

Suaument s’alça la música de l’Agrupació Musical l’Emburgada del Perelló sobre la plaça de l’església de Sant Esteve. Surt el sol i il·lumina les pubilles, assegudes a un costat. Si hom tomba una mica el cap pot veure entre els teulats de Dardesheim un molí de vent. La força del vent. Un poeta americà escrigué: “Quina és la veu més antiga del món? És la veu del vent.” El cita la ministra de Ciència i Economia del Land, la doctora Birgitta Wolff, que aquest cap de setmana a cavall entre juny i juliol va acollir la delegació ebrenca a la seva visita oficial i festiva a Sachsen-Anhalt.

Dardesheim és una població pionera en la producció, ús i distribució d’energies renovables. Als seus afores, dalt un turonet, una trentena de generadors eòlics giren sens parar amb una potència de més de 60MW. Dalt les teulades de mig poble, desenes de plaques fotovoltaiques converteixen cada raig de sol en pura energia.
L’empenta del vent i l’escalfor del sol. Fa 20 anys, Heinrich Bartelt va decidir aprofitar els recursos naturals de la històricament deprimida regió del Harz, a Sachsen-Anhalt, i ara produeix, amb el seu grup empresarial que dirigeix el Parc Eòlic de Druiberg, prou energia com per a abastir a tota la regió.
El proper pas: connectar-se a les preses de Rappbodetalsperre i Wendefurth per a emmagatzemar-hi l’excedent i aprofitar-lo quan hi hagi manca de vent i sol. “Properament es podrà proveir als més de 240.000 habitants del Harz amb energies renovables,” asseguren des de RegodHarz. (De les dificultats d’emmagatzematge de les energies renovables, les possibles solucions i els projectes per a implantar-les en vaig parlar aquí.)

Són les sis i cauen algunes gotes. Les campanes repiquen al compàs de l’havanera que entona el cor Santa Llúcia, que embadaleix els vilatans de Darsdesheim.
La força del vent, l’escalfor del sol i l’empenta de la terra. Alt i llarg, Heinrich parla enèrgicament del seu projecte i explica cada detall del seu parc eòlic, de cada generació de molins, de què es conrea als prats que s’estenen a sota… S’entren amb la joia de la corona: l’Enercon E112. Fou el molí més gran del món fins el 2010 i té 125 metres d’alçada i un radi de rotor de 112 metres amb pales de 55 metres que el fan créixer fins als 180 metres d’alt, i amb una potència de 6MW. També ens parla de les seves altres innovacions: “he convertit el meu cotxe en biodièsel i ara fa olor de patates fregides.” A part, tenen una flota de mitja dotzena de cotxes elèctrics que s’alimenten, és clar, de l’energia generada a la zona. I és que el projecte retorna al poble el profit que de la seva natura n’extreu: centres d’informació i difusió de les energies renovables, espais ecològicament nets i paisatgísticament ordenats –bells– sota els generadors per anar a passejar, un amfiteatre a l’aire lliure sota les pales eòliques, suport a les entitats i iniciatives locals…
Justament de la seva iniciativa personal i de la d’en Joan Fages, director del parc eòlic del Perelló, i també de la seva llarga amistat, ha sorgit aquest projecte d’agermanament entre Dardesheim i el Perelló. Més enllà de compartir mètodes de producció energètica, els dos pobles també volien apropar les seves poblacions a través de les orquestres i les corals.

El cap de setmana passat, una delegació oficial formada per l’ajuntament i les empreses eòliques del poble català i representants de l’ICAEN i EOLICCAT, acompanyaren l’orquestra i coral perellonenques a visitar el poble alemany. La delegació oficial es reuní amb autoritats destacades del municipi i de la regió, entre elles la ministra Wulff, així com amb empresaris locals. En la trobada es destacà especialment la gran oportunitat que es brindava de crear sinergies, teixir complicitats al sector entre els territoris i, sobretot, de construir Europa des de baix. També es constatà el bon creixement de les energies renovables, que es creu que compliran amb escreix l’horitzó 2020 de la UE, i s’anomenà Dardesheim com a exemple a seguir.
La delegació catalana va posar de relleu la perillosa situació en la qual es troba actualment la indústria d’energies renovables del país degut al reial decret espanyol presentat el passat octubre. Llavors, el sector estatal en bloc va clamar contra la nova regulació que, al seu entendre, té “conseqüències de caràcter irreversible” que provocaran el retrocés de la indústria “amb deslocalitzacions, tancament de petites i mitjanes empreses i la pèrdua de 15.000 llocs de treball.” Tant els empresaris com les autoritats catalanes van insistir en demanar a Alemanya, país capdavanter a Europa en la tecnologia i implementació de les renovables, que intercedeixi per ajudar la indústria catalana.

La coral comença l’Emigrant, com subtil homenatge a tota la joventut altament preparada que està deixant el nostre país a buscar feina digna a altres països. Si no ens afanyem, a causa de males normes com les que regulen les energies renovables i que no incentiven un mercat que ja existeix, Alemanya s’emportarà tota la nostra indústria eòlica.
La força del vent, l’escalfor del sol, l’empenta de la terra i la il·lusió de la gent. No només hi va haver temps, a Dardesheim, per als formalismes. La vesprada de dissabte va convertir-se en la “millor vetllada des del 2007″ al poble, com després no es cansarien de repetir tots els vilatans, gràcies a l’energia de l’Agrupació Musical l’Emburgada i a l’expertesa dels perellonencs amb el calmant. Aquests oferiren no només un concert mentre la llum natural va permetre-ho, sinó que també acompanyaren la coral en una cantada improvisada i tancaren la nit amb una llarga xaranga que serà recordada per molt de temps al Harz.
Diumenge serví per a fer una trobada amb la banda local, així com també de les dues corals. En un concert compartit cadascuna oferí cançons tradicionals i de creació pròpia. Un cop més, van meravellar tothom quan es van unir les dues orquestres per tocar temes proposats mútuament. Malgrat la pluja que remullà una mica la tarda, molts locals es quedaren asseguts admirant-los. La nit es va tancar amb una altra xaranga i calmant improvisats que feren una més que digna competència a la programació televisiva.

La força del vent, l’escalfor del sol, l’empenta de la terra, la il·lusió de la gent i el futur de dos pobles que miren endavant amb l’esguard clar. Una trobada europea feta per i per a la gent, per compartir experiències i coneixements i, sobretot, l’estima al país que els empeny a buscar camins conciliadors amb l’entorn.

Una revetlla de Sant Joan amb els Terratombats

diumenge, 24/06/2012

la rumba a la sang

Una vintena d’estudiants alemanys de català escolten callats i tímids com els Terratombats es presenten en un bar de Kreuzberg. L’estiu ha començat també ha Berlín –i hem recuperat alguns raigs de sol i caloreta– i ho celebrem amb un concert de rumba per Sant Joan. La banda de la Catalunya interior a més ofereix una xerrada pels estudiants en la segona Stammtisch Katalanisch-Deutsch de la temporada.
El nombrós grup de l’Anoia s’ha desplaçat a la ciutat convidats pel Casal Català de Berlín, que recupera enguany la bella tradició d’una festa per celebrar el solstici oberta a catalans exiliats i alemanys curiosos. I si bé no férem foguera, aprofitàrem la curta nit per cremar totes les penes, vanitats i misèries diverses al ritme de la rumba catalana i els aires (post)primaverals dels Terratombats.

En un primer acte al bar Havana un bon nombre dels components del grup –que en són una pila: Ricard, Marc, Albert, Carles, Guillem, Pau, Oriol, Raimon, Albert i Arnau–, més el seu lletrista Joan, van presentar el grup, la seva història i la de la rumba catalana, així com la seva tècnica. Els Terratombats són un grup jove d’arrels populars i tradicionals, pel qual les pròpies festes, costums i signes de la nostra identitat tenen molt de pes. Recuperant –”humilment”, diuen– el llegat del Gato Pérez de mesclar música amb festa i a la vegada sentiment i missatge, això sí, sempre amb sentit de l’humor.
Una barreja reeixida que traspuen les seves cançons en aquest disc lleuger, cadenciós, però de bon ballar i amb lletres contundents: “deixem molt clares les nostres idees,” expliquen. Els inicis de la banda cal buscar-los en les festes populars d’Igualada –quasi com una broma–, en la ratafia –”ve a ser com el Jägermeister,” aclareixen als alemanys– o, fins i tot, en el Pare Noel, entre d’altres. A partir d’aquests elements pretenen “traslladar l’estimació a les nostres tradicions” a la musica i els hi serveixen de base per la seva música desenfadada, fidel retrat del seu caràcter com a grup i, penso, de cadascú d’ells. El disc, per cert, és un projecte exitós de la plataforma Verkami i està disponible per descàrrega gratuïta al seu web.

La xerrada s’obre a preguntes, algunes curioses i d’altres incisives: “a Terratombats sou tot nois, el món de la rumba catalana és exclusivament masculí?” Algú altre demana una classe de ball, que s’haurà de deixar per al concert, i segueix una improvisada demostració pràctica de palmes. Una altra pregunta, que mostra la curiositat dels alemanys per aquesta comunitat tan particular que som els catalans: “us heu plantejat escriure en castellà?” Els Terratombats ho tenen clar: “no hi ha millor manera de transmetre un missatge que en la teva llengua.”

Dissabte al vespre els retrobem al club Franz de Prenzlauer Berg. El concert és especial per a ells: toquen per primer cop a l’estranger. I per a nosaltres: tenir l’oportunitat de celebrar la revetlla de la nostra festa popular nacional tan ben acompanyats és un goig!
En una actuació de prop de dues hores de durada, els Terratombats van fer ballar sense parar un públic majoritàriament català. El seu és un directe amb molt de ritme, de cançons encadenades que no deixen reposar els peus i que convida a les mans a fer palmes. Encara que nombrosos, el grup és proper i divertit. Acabar el concert amb cant de garrotins, tot i que arriscat per ser en un país on es deixa poc espai a la improvisació, va ser un gran encert que va animar a molta gent a pujar a l’escenari, fins i tot atrevint-se a cantar en alemany i castellà.

El públic va quedar satisfet encara que baldat. Però la revetlla de Sant Joan, evidentment, encara havia de continuar fins que despuntés el sol –a Berlín, cap a les quatre del matí!