Arxiu de la categoria ‘Societat’

El museu de Karlshorst: dolor i història d’una guerra

dijous, 9/05/2013

Deutsch-Russisches Museum Karlshorst

L’antiga acadèmia d’enginyers de Karlshorst és una vil·la majestuosa i enfosquida, potser pel pes del temps o potser perquè el seu arquitecte ja era conscient de la importància que tindria i el paper que li tocaria jugar a la història: allotjar la rendició de l’exèrcit nazi i testimoniar silenciosament la fi de la guerra a Europa.

Situada a un suburbi al sud-est del centre de la ciutat s’alça amb un estil auster, de colors apagats i una reservada presència de la pedra treballada. En els seus dos pisos superiors allotja el Museu Germanorús que repassa les tenses, sagnants i interessades relacions entre aquests dos grans països, potències enfrontades que representaven les dues Europes del nord.
L’exposició, curosament estructurada al llarg d’una quinzena de sales, rep el visitant deixant clar de bon principi la música de fons d’aquesta història: una col·lecció de projectils i bombes, cada una més gran que l’anterior, algunes armes d’alta capacitat liquidadora i eines quirúrgiques de guerra. En definitiva: la història d’Europa.
En estat de xoc, hom comença repassant els contactes mutus previs a la Primera Guerra Mundial, per entrar d’immediat a les campanyes propagandístiques: antibolxevics, per una banda, i antinazis, per l’altra. Una reproducció emmarcada del Tractat de No-Agressió de l’agost de 1939, que congelà per un temps els atacs mutus, amb prou feines serveix per relaxar la tensió.
Tot seguit s’entra en un recorregut bèl·lic, un espiral de mort i destrucció aparentment sense fi. Sales plenes de ginys mortífers (un M44, arma russa, o un tristament famós màuser), de disfresses de carnavals macabres (uniformes de la SS, i d’algunes unitats russes), de cartografies de la mort (del front de Polònia de principis dels 40, o algun mapa dels camps de concentració i extermini), de fotografies i vídeos que documentaren tal horror, que paradoxalment immortalitzaren les cares de presoners i víctimes d’aquella follia…

Una aproximació, si és possible, al malson que centenars de milions de persones (civils, soldats, presoners) van haver de viure. A voltes, hom mira per la finestra amb la intenció d’esbargir-se una mica i l’esguard només topa amb tanquetes i tancs russos d’alt tonatge. Claustrofòbia, desesperació.

De forma inevitable la batalla arriba a la seva fi: els russos han arribat a Berlín i estableixen la seva base en aquestes mateixes estances. Un diorama il·lustra l’epopeia soviètica de la presa del Reichstag, l’hissada de la roja bandera sobre les cendres d’un poble alemany sotmès. S’entra a la sala de la signatura: alta, espaiosa, elegant. Les taules preparades per la firma, les banderes triomfants ben amunt i visibles: la mateixa impressió que van rebre Keitel, Stumpff i von Friedeburg com a últims representants d’un imperi ensorrat, d’una societat condemnada a pagar per tot el mal fet a tot Europa al llarg dels cinc anys previs.
Les últimes sales del museu ens recorden temps més propers, quan una gèlida guerra instal·laria el seu taulell de joc principal en aquesta ciutat, amb un mur separant-ne els carrers. En aquesta vessant oriental seria Rússia qui marcaria el pas de ball: tecnologia soviètica, estètica comunista, economia planificada. Però el mur va caure, Alemanya es reunificà i recuperà el seu paper, homogeni –de nou– al de Rússia. Una última sala ens anima a veure el futur conjunt amb mirada optimista però potser els ulls del visitant ja estan una mica saturats de tanta informació, petits cartellets expositius només en alemany i rus, a voltes confusos i insuficients.

Encara al soterrani hi ha un petit repàs de la història del lloc i una botiga amb llibres sobre la temàtica amb interessants documents sobre els punts culminants de la història: Stalingrad, els camps de concentració, biografies de personatges destacats o la mateixa capitulació que tingué lloc entre aquestes quatre parets.

De ben segur, el museu és una visita molt recomanada, encara que no imprescindible, però d’especial interès i valor per als apassionats de la historiografia de la II Guerra Mundial.

 

Deutsch-Russisches Museum, Karlshorst (Museu Germanorús)
Estació de Karlshorst (S3) i autobús 296 o 15 minuts a peu (recorregut senyalitzat)
Obert de dimarts a diumenge, de 10h00 a 18h00
Entrada gratuïta

 

Per a l’elaboració dels articles sobre la capitulació i el museu es va fet servir el llibre The German Surrender in May 1945 (a la venda al museu i per internet).

 

(Una) conversa amb (una) Alemanya

dilluns, 11/02/2013

Fa unes setmanes vaig tenir una conversa amb una professora alemanya de ciències polítiques en ocasió d’una entrevista per a una beca d’estudis. La professora, d’edat avançada, em va rebre a casa seva a Charlottenburg, antic barri benestant de Berlín occidental. Un dels temes principals de la conversa es va marcar des del seu inici:

-       Ets espanyol?
–       De Barcelona.
–       I et consideres català?
–       Sí.
–       Separatista?
–       Sí.
–       I per què?

Mai fins ara havia tingut oportunitat de parlar del tema amb una persona culta, de l’elit intel·lectual alemanya (encabint aquí els grups socials capaços d’influir en el coneixement i la política del país). Fins ara les converses eren amb companys i amics joves, els quals no saps fins a quin punt realment estan interessats en el què estàs explicant. L’ocasió de conversar amb aquesta professora em va portar, prenent-me una gran llibertat metonímica, a reflexionar sobre les reaccions que es poden esperar del gegant europeu. Tal com comentàva un cop amb algú, l’elit intel·lectual alemanya està generalment caracteritzada per una auto-atorgada superioritat moral que els dóna autoritat per decidir què és important i què no, molt sovint amb cert menyspreu. A aquests “activistes progressistes” els incomoda, però, tot allò que no s’ajusta als seus esquemes i que els posa els seus valors en dubte. El cas català, sens dubte, està entre aquests temes. És important que la forma d’explicar-nos davant aquestes mentalitats sigui especialment adequada.

 

En primer lloc, cal fer notar que la majoria d’alemanys no saben què és Catalunya; i si els hi sona és per informacions que van sortir arran de la manifestació de la Diada i que l’actualitat mundial va arraconar mica en mica. Si ho saben, ho identifiquen automàticament amb Baviera: el Land sud-oriental té una forta identitat regional, caracteritzada per l’accent tosc i, a orelles dels altres alemanys, incomprensible que els han donat els Alps.
Si en tenen coneixement, segurament molts no estan segurs de si el català és una llengua o només un dialecte (com el bavarès). Aquí s’interessen per les diferències, d’una manera que molts cops semblen voler comprovar que hi hagi prou diferències per establir oficialment que és una altra llengua o només per curiositat. En aquest moment acostumo a comentar de passada que és una llengua molt semblant a l’occità, cosa que els deixa bastant descol·locats perquè encara saben menys què és (com tampoc ho saben molts catalans, desgraciadament!).

El següent tema són els diners. La premsa germànica no s’ha cansat de rebaixar les aspiracions nacionals catalanes a un simple tema fiscal que, a més, s’aborda en negatiu: els catalans són uns insolidaris. Això també els permet continuar la comparació amb Baviera, ja que el Land reclama des de fa anys una revisió del sistema fiscal federal. (Vegeu-ne xifres i percentatges comparatius a l’engròs a l’entrevista que vaig fer a Toni Strubell.) En aquest punt cal insistir en la línia d’un dels temes que fa anys ha anat corregint el Col·lectiu Emma: Catalunya és un país amb una identitat pròpia que no està justament tractat per part de l’Estat del qual forma part; el maltractament fiscal és només un de tants greuges: postergació identitària i lingüística, menyspreu polític com a minoria, negació de les necessitats infraestructurals… No hem, però, de negar l’evidència: l’actual situació de crisi ha fet que molta més gent hagi vist la necessitat de disposar d’un Estat propi i el sentiment independentista ha crescut en els últims anys. Però cal també deixar clar que, fet i fet, el model d’Estat espanyol significa crisi (i no només per als Catalans, sinó per al mateix Estat en si i, en definitiva, per tot Europa). També s’ha d’aclarir que la independència no és una negació a la solidaritat, ja que els catalans volem continuar aportant recursos per construir Europa, però sent plenament sobirans sobre aquests (com Alemanya a la UE).

I ara que surt Europa, a l’interlocutor alemany se li apareix una altra paradoxa: si el món actual, i Europa particularment, tendeix a la unificació, no està Catalunya anant a la contra? Cal ser taxatiu: de cap manera. Catalunya ha demostrat al llarg de la seva història una tendència natural cap a Europa que ha bastit aspiracions de futur, relacions econòmiques i corrents artístics a parts iguals; el compromís de Catalunya amb Europa –i, ara, amb la Unió Europea– és i serà ferm. Catalunya ja està disposada a cedir sobirania en pro d’una unió política que ens faci més forts, de la mateixa manera que volem ser econòmicament solidaris. Ara bé, mentre aquesta UE no es construeixi de debò, Catalunya prefereix ser un Estat de ple dret; i, encara més, si aquesta UE ha d’acabar anant en contra dels interessos de Catalunya, que no els estranyi que preferim no formar-ne part.
“Però, amb tants pocs habitants, com preteneu que Catalunya sigui viable?” Des del punt de vista Alemany, que amb 80 milions és el país amb més població de la UE, sembla impossible que un Estat de poc més de 7 milions (o 11 milions) d’habitants sigui sostenible. Però això és de fàcil resposta fent notar que més de la meitat dels Estats de la UE tenen menys de 10 milions d’habitants (i que els països amb més de 15 milions d’habitants ocupen poc més del 20% del territori total). Si es vol entrar en dades més concretes és recomanable visitar webs com el del Col·lectiu Wilson, així com llegir articles d’alguns dels seus impulsors com Xavier Sala-i-Martín o Carles Boix.

La meva conversa amb la professora se’n va per altres temes, però de tant en tant el fil d’aquesta retorna cap a l’Estat. També en aquest punt es veu que el desconeixement de la societat, economia i política espanyoles són força profunds (venint d’una professora de ciències polítiques és, a més a més, molt preocupant). A cada explicació que li dono sobre com funcionen les coses a Espanya (fets que a nosaltres ens han arribat a semblar “normals”) ella es queda més parada: la corruptela i la corrupció política, el fracàs del sistema educatiu i d’aprenentatge de llengües, la sostenibilitat d’un Estat amb un 25% d’atur (“un 50% entre els joves!”, m’insisteix), l’oblit de la memòria històrica, la manca d’iniciativa d’interès públic general, la bombolla immobiliària…

Camí cap a la porta, encara hi ha temps per unes últimes reflexions, que assenyalen directament a l’arrel del conflicte que ens trobarem amb Alemanya:
Si Catalunya se’n va –reconeix– Espanya serà encara més pobre. Sincerament –li dic–, ho desconec, encara que intueixo que sí. D’altra banda, això no pot justificar la prohibició a un poble a exercir lliurement la democràcia; els interessos econòmics d’un Estat o d’Europa no poden imposar-se sobre la veu legítima d’un col·lectiu. Li sintetitzo: som una entitat identitària i, a més, ens considerem una entitat jurídica amb dret a decidir políticament sobre el nostre futur; si la voluntat és democràtica, això no se’ns pot negar.

I, finalment, abans que me’n vagi, ella expressa la raó que més els incomoda: a Alemanya, per a la generació de després de la guerra (“els fills dels culpables”), el tema identitari no és escaient. No és senzill fer-los entendre el nostre concepte de “nacionalisme integrador” així que, encara que a Catalunya el puguem fer servir més lliurement, recomano usar-ne d’altres sense connotació negativa com “independentista”, “separatista”…
En qualsevol cas –m’acomiado de la professora– aquest aspecte no és sinó un al·licient per a un català identitàriament –o nacionalment, com vulgueu– conscient establert a Alemanya: explicar que volem ser sense que això suposi imposar-nos als altres.

 

Un cop fora, sota els efectes positius del fred intens, intento destriar les sensacions de la conversa amb (aquesta senyora) Alemanya en quatre punts essencials:

  • a Alemanya no li importa ni li deixa d’importar Catalunya i la seva causa, més aviat…
  • Alemanya veu Catalunya (quan la veu) com una probable preocupació d’estabilitat econòmica (una més) al sud d’Europa, però…
  • Alemanya no s’oposarà al procés democràtic i legítim que iniciem els catalans ni a la nostra decisió, encara que sigui fora de la legalitat espanyola, però…
  • dubto que Alemanya es pronunciï en cap direcció en un possible enfrontament entre Espanya i Catalunya, en altres paraules: no esperem que Alemanya (ni la UE) defensin el nostre dret a la independència.

 

Mentre reflexionava sobre aquest llarg escrit va tenir cert ressò l’article del professor de la Hertie School of Governance de Berlín Nico Kirsch, que rebutja la simplificació del sentiment independentista català. Malgrat aquest article, així com la gran tasca que fan d’altres alemanys com els professors Til Stegmann o Klaus-Jürgen Nagel per posar a l’abast dels seus compatriotes el coneixement necessari per interpretar el procés independentista català, crec que cal relativitzar la importància sobre com ens veuen a l’estranger. Deixant de banda la tasca diplomàtica, és clar, s’han de dirigir les energies cap a objectius concrets i representatius.
Cal fer l’esforç d’estar sempre disposats a explicar les nostres raons democràtiques i legítimes, però sense oblidar que la tasca més important cal fer-la a casa, que és on, al capdavall, haurem de guanyar un referèndum.

De totes formes, seria interessant conèixer altres estratègies que tenen catalans a Alemanya i altres països per explicar l’actual situació, convido als lectors a compartir aquestes experiències als comentaris o als seus blocs (poseu l’enllaç als comentaris, en aquest cas).

Ignasi Blanch: amor contra gris

dissabte, 8/09/2012

East Side Gallery (Parlo d'amor)
Ignasi Blanch vingué a Berlín l’any 1988 “amb el desig de veure món, arriscar-me i cercar nous horitzons”. Com des de feia gairebé tres dècades, la vida de la ciutat estava marcada per l’existència d’un mur que, paradoxalment, era gairebé part indestriable de la ciutat. “Era la normalitat, ja hi era quan vaig arribar, però era estrany. Jo hi passava cada dia i significava una cosa incomprensible, irracional. Era ridícul i dramàtic,” recorda Blanch. Mentre la monotonia gris a l’est es veia lleument amenaçada per una creixent demanda de llibertat, a l’oest l’status quo capitalista contrastava amb l’excentricitat dels artistes, lliurepensadors i dissidents que experimentaven alternatives en aquells confins del món, “un moviment alternatiu que et permetia sentir-te actiu. Això a Barcelona no existia i encara no existeix.” I absolutament res feia pensar que la situació canviaria radicalment quan la nit del 9 de novembre de 1989 les fronteres es van obrir i el Mur va caure. “Al matí següent vam anar de seguida a la Porta de Brandenburg a veure com entrava la gent de l’est, com s’abraçaven les famílies, els amics. El primer dia hi havia la sorpresa pel canvi polític sobtat i la possibilitat de creuar el Mur,” explica l’Ignasi.

En una ciutat tan dinàmica no tardaren a sorgir les primeres iniciatives col·lectives per recuperar la ciutat i retornar el mur als ciutadans. Una d’aquestes fou la creació de l’East-Side-Gallery, impulsada per l’associació privada WUWA i la galerista Christine MacLean, “amb la intenció de conservar una part d’aquesta espectacular i dolorosa paret, com a testimoni i record del que va significar,” explica Ignasi Blanch. El projecte va conservar 1,3 quilòmetres del mur oriental (la paret més alta, d’uns 3,5 metres d’alçada i cim rodó) per cedir-lo a una selecció de més de cent artistes de tot el món residents a la ciutat. Aquests tenien llibertat per expressar “el seu sentiment cap a aquest mur de formigó que durant 28 anys havia dividit famílies, amics i una ciutat sencera.” Una superfície immaculada al qual mai ningú s’hi havia pogut apropar.

Blanch va ser escollit pels treballs que havia realitzat als tallers de la Künstlerhaus Bethanien [http://www.bethanien.de/] amb una beca de la Generalitat. El mural que va dibuixar l’estiu de 1990 es basava en aquestes litografies i reflexa, en “tons ocres de la tardor, el blanc de la neu i el fred, i en negres,” el seu “sentiment particular i l’experiència viscuda durant un període llarg i profitós” a Berlín. Altres artistes seleccionats foren Thierry Noir, Kiddy Citney o Dmitri Wrubel.
En el seu mural, Blanch parla de “l’amor que sento per la ciutat, […] pel meu país i la meva llengua, […] de l’amor als meus, als de sempre i als més recents que han entrat a la meva vida i m’han enxampat en un moment de plenitud.” Blanch també parla de la seva “transformació personal, del que vaig aprendre” a la ciutat i de la “llibertat” i “consciència: d’obrir els ulls” cap al seu futur estil de “traç lliure i solt,” de “l’amor que sento cap als grans mestres expressionistes.”

La galeria a l’aire lliure es va inaugurar el 28 de setembre de 1990 com una peça efímera la qual no es podia assegurar fins quan duraria. El mur, altre volta però ara amb un nou significat, aguantà. L’any 1996 foren restaurades algunes pintures, entre les quals la de Blanch però amb materials de baixa qualitat que donaren als rostres “una expressió més superficial” i als colors “una gamma més lluminosa però menys interessant.” L’any 2000 es restaurà de nou després de les celebracions del desè aniversari de la caiguda del Mur en ocasió de la seva declaració com a monument històric protegit. També aquell any, Blanch pintà una reproducció del mural a Roquetes, la seva població natal.
En motiu de la celebració del 20 aniversari de la caiguda del Mur el novembre de 2009, els artistes tingueren oportunitat de tornar a repintar els seus murals sobre una paret totalment restaurada.

Ignasi Blanch [www.ignasiblanch.cat] treballa actualment com a il·lustrador per diverses editorials i és professor d’il·lustració. Ha continuat pintant grans murals al llarg de la seva carrera, entre els quals destaca el projecte conjunt amb l’Associació d’Ajuda als Afectats per Cardiopaties Infantils de Catalunya “Humanitzem els hospitals”.
No ha perdut el contacte amb Berlín, ciutat que continua visitant regularment i que l’ha marcat. “Quan hi vam participar ni ho pensàvem que duraria gairebé 25 anys i que arribaria a ser un monument protegit. Es il·lusionant, sobretot a la darrera restauració: tornar a pintar a sobre tal com ho vaig fer llavors…” En el seu mural també s’hi ha acabat barrejant la política: “a cada visita trobo petits grafitis com Catalunya is not Spanien, però amb el not ratllat. Inclús he trobat insults pel fet d’haver escrit en català. Això no em molesta, em sembla curiós que actualment la meva pintura encara serveixi per expressar aquestes coses. A més també hi ha cors de gent de molts països,” encara que darrerament es veuen menys pintades perquè el monument està protegit.

El vincle amb Alemanya de l’Ignasi Blanch també es tradueix amb la col·laboració amb el Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Saarbrücken des del 2001 o les activitats que fa amb el Goethe Institut.

“Després de 22 anys, queda per sempre l’experiència viscuda a Berlín, el projecte East-Side-Gallery i la meva pintura sobre el Mur. Queda també un Berlín interior, que portem al cor els que hem viscut, crescut i après a la ciutat,” explica Blanch.
L’East-Side-Gallery és avui en dia una de les atraccions turístiques imperdibles de Berlín, present en totes les botigues de records. Milers de mirades recorren diàriament els 1,3 quilòmetres de murals entre Ostbahnhof i Oberbaumbrücke, el de l’Ignasi Blanch al mig de tots.

Berlín i la bicicleta (III): Un passeig amb bici per Berlín

dimarts , 4/09/2012

Tramschiene auf der Eberswalder Str

El que fa possible que funcioni el caos circulatori a la cruïlla d’Eberswalder Str. amb Schönhauser Allee que obria aquesta sèrie d’articles és una combinació de bona planificació, execució eficient i mentalitat oberta.
Dels tres carrers que creuen aquest punt dos i mig tenen carril bici exclusiu, amb senyalització i semàfor dedicat. Si bé en alguns el carril bici està situat sobre la vorera sense segregació, en l’avinguda principal el carril bici està segregat en tot el seu recorregut: a Schönhauser Allee el carril està separat dels vianants pels parterres dels arbres i dels cotxes, per un carril d’aparcament en fila. Al carrer menys transitat, Kastanienallee, no hi ha carril bici però és zona 30 d’ús compartit, també amb el tramvia; l’únic perill són les vies (les quals s’han de creuar el màxim de transversal possible), element que provoca més d’un ensurt.

Els punts més conflictius són la parada del tramvia (M10 en direcció Norbahnhof a Danziger Str.: la marca de parada és sobre la vorera, al costat del carril bici i el tramvia para al mig de la calçada) i, a continuació, quan el carril bici creua la línia elevada just per davant les escales del metro, típic punt de trobada que acumula molta gent. Si en aquests punts no hi ha més tensions i accidents és per la gran acceptació de què gaudeix la bicicleta a la ciutat, el gran ús que té i la integració en la mentalitat berlinesa. Una explicació pot ser l’educació viària a les escoles que inclou prova de seguretat ciclista (segons afirma Jacobson, ho desconec) però també, sobretot pels nouvinguts, perquè els carrils bicis estan ben delimitats, pel caràcter gairebé alliçonant dels alemanys i, senzillament, perquè ningú trepitja els carrils bici.
Tot i així, no és estrany veure bicis circular per la vorera quan haurien d’anar per carril bici, fins i tot en sentit contrari; tampoc és estrany, llavors, veure ciutadans esbroncar els infractors. Hi ha, però, en general, un ambient d’harmonia i respecte entre ciclistes, conductors i vianants –tot i que més val no bloquejar el pas en un carril bici! Els cotxes tenen també molt present la bicicleta i la seva preferència de pas en els girs.

Bàsicament, a Berlín hi ha tres tipus de carrils bici:

  • Exclusius: en vorera o a la calçada, segregats de l’espai de vianants i del trànsit motoritzat. Clarament separats i molt segurs. Només són per bicicletes.

Fahrradweg auf der Schönhauser Allee

  • No segregats: carril bici clarament marcat però sobre la vorera o a la calçada. Respectat pels cotxes (excepte en càrrega i descàrrega), a voltes envaït pels vianants (un simple avís amb el timbre a temps és suficient). Segurs.
  • Espais compartits: ja sigui en voreres amples, a la calçada en carrers de múltiples carrils o en calçada en zones de velocitat limitada a 30 km/h. És en vorera sobretot al centre, en zones turístiques; la circulació és força complicada i més val evitar-ho. És a la calçada quan el carrer és ample (sovint aprofitant el carril bus); és segur però pot ser estressant. La zona 30 és segura i, en general, tranquil·la però a voltes incòmoda ja que la calçada és de llambordes; cal deixar espai perquè els cotxes puguin avançar.

Zone 30

Llogar bici a Berlín
A part dels nombrosos negocis de lloguer de bicicletes que es troben arreu de la ciutat, amb un preu que oscil·la entre els 8€ i els 12€ per dia, des de fa deu anys funciona a tot Alemanya el sistema de lloguer curt de bicicletes Call a Bike. Depenent de la companyia ferroviària Deutsche Bahn, va començar a Munic i actualment compta amb 8.500 bicicletes a diverses capitals alemanyes. L’any passat va arribar als 2,2 milions de transports a tot el país i als 27.000 usuaris registrats a la capital, si bé no hi ha informació específica de la quantitat de bicicletes disponibles a Berlín.
La comparació amb el Bicing barceloní, que fa cinc anys que funciona, deixa Berlín molt enrere: 120.000 abonats i 50.000 usos diaris amb les seves 6.000 bicis. El sistema, molt més extens, és només per a ús dels residents. La gran diferència entre els serveis es deu, és clar, a la gran quantitat de bicis privades de Berlín.

Si bé el principi és el mateix, el funcionament de Call a Bike és diferent: el registre es pot fer des de les seves estacions amb la targeta de crèdit i es poden llogar fins a dues bicicletes simultàniament. Els abonaments van de 24€ (estudiants) fins al 48€ amb la primera mitja hora gratuïta i 0,08€/min a partir de llavors fins un màxim de 15€/dia. Tot i això, també és possible llogar-les sense abonament, cobrant des del primer minut fins a un màxim de també 15€/dia. Per contra, l’abonament obligatori i únic del Bicing costa 44€ i permet 30 minuts ininterromputs gratuïts de trajecte, a partir de llavors es cobra 0,70€ cada mitja hora i només es permet l’ús fins les dues hores.

En principi el Bicing era disponible també per a no residents però les queixes de les empreses de lloguer de bicicletes van fer canviar un model que, com es comprova a Berlín, no presenta un perill per a aquests negocis.
Fins l’any passat les bicicletes de Berlín voltaven “lliures” per la ciutat, però amb el nou sistema estan aparcades en estacions fixes semblants a les de Barcelona on s’han de recollir i tornar. La bicicleta es pot deixar temporalment on es vulgui per després continuar la pedalada. El servei està disponible les 24 hores del dia.

 

Berlín és una ciutat preparada per la bicicleta: milions de ciutadans l’usen constantment cada dia de l’any i és la millor manera de visitar la ciutat, la conducció és agradable i interessant i les infraestructures estan ben preparades.
En aquesta sèrie d’articles sota l’etiqueta cicloberlín farem una aproximació al tema per veure quantes bicicletes circulen per la ciutat, com s’ordenen i com és la realitat ciclista a Berlín, també repassarem les campanyes de promoció i seguretat i veurem què es pot millorar en aquest camp.
Articles escrits amb la col·laboració de F. Niubò.

Berlín i la bicicleta (II): Ordenació sense normativa

dissabte, 1/09/2012

Schönhauser Allee Ecke Danziger Str

Per estrany que pugui semblar, no existeix una normativa especifica per a les bicicletes al codi de circulació. S’espera, evidentment, que aquestes circulin respectant la normativa i senyalització general, excepte quan s’indica el contrari. És per això que Berlín té especial cura amb la senyalització que afecta a la bicicleta:

  • estan indicades les excepcions per a bicicletes en la senyalització vertical, per exemple: en carrers d’un sol sentit sovint s’indica que les bicicletes poden circular en les dues direccions, també com a avís als cotxes;

Einbahnstraße frei für Fahrräder

  • es marquen els carrils bici davant els semàfors en els carrers més transitats (també quan aquests carrils no estan segregats ni tan sol marcats al llarg del carrer), sobretot en carrers on un carril és de gir obligatori a la dreta, passant aquest carril a la dreta de les bicis;

Drehungsbahn für Fahrräder Schönhauser Allee Ecke Eberswalder Str

  • en general, els carrils bici tenen la marca d’aturada als passos zebra un metre més endavant que els cotxes; i
  • molts semàfors compten amb un petit semàfor exclusiu per bicicletes, que es posa verd i vermell uns segons abans que el dels cotxes (o funciona depenent de les necessitats de trànsit de la cruïlla)

Fahrradampel auf der Schönhauser Allee: Grün

Les úniques indicacions que contempla el codi de circulació per a les bicicletes fan referència a l’obligació de circular en fila quan es va per la calçada i la possibilitat de circular per sobre la vorera si no existeix carril bici; al contrari que a Barcelona, on hi ha especifiques mesures a contemplar com ara la prohibició de circular per voreres de menys de 5 metres d’amplada i un règim de velocitats molt concret. (20 km/h com a màxim pels carrils bici situats en voreres, 10 km/h si no hi ha carril específic). A la capital d’Alemanya l’únic que es diu és  que “s’ha de tenir especial consideració amb els vianants”. Els nens de fins a 8 anys estan obligats a, i els nens de fins a 10 anys poden, circular per la vorera; per creuar el carrer han de baixar de la bicicleta.
L’administració de Xavier Trias a l’Ajuntament barceloní ha manifestat la seva voluntat d’anar més enllà i expulsar els ciclistes de la majoria de voreres de la ciutat. A més, hi ha un ampli consens en que carrils bici com el de l’avinguda Diagonal no són el model a seguir. I és que “l’excés de trànsit motoritzat i la manca d’espais per circular” amb bicicleta són les principals dificultats dels catalans per desplaçar-s´hi per la ciutat segons el Baròmetre.

Entrarem en detall en el tema de seguretat dels ciclistes en un proper article.

 

Berlín és una ciutat preparada per la bicicleta: milions de ciutadans l’usen constantment cada dia de l’any i és la millor manera de visitar la ciutat, la conducció és agradable i interessant i les infraestructures estan ben preparades.
En aquesta sèrie d’articles sota l’etiqueta cicloberlín farem una aproximació al tema per veure quantes bicicletes circulen per la ciutat, com s’ordenen i com és la realitat ciclista a Berlín, també repassarem les campanyes de promoció i seguretat i veurem què es pot millorar en aquest camp.
Articles escrits amb la col·laboració de F. Niubò.

Berlín i la bicicleta (I)

dijous, 30/08/2012

Fahrradweg auf der Schönhauser Allee

És mitja tarda a la cruïlla dels carrers Eberswalder Str., Danziger Str., Schönhauser Allee, Kastanienallee i Pappelallee, el centre d’oci i turístic de Prenzlauer Berg, el cor hipster de Berlín. Una munió de gent es mou amunt i avall per trobar-se amb amics, anar a fer un mos, prendre les primeres copes o començar la festa. De la línia elevada del metro no para de baixar-ne gent, del tramvia descarreguen constantment passatgers, arriben turistes amb bosses de les botigues de dissenys exclusius de Kastanienallee contínuament. I enmig d’aquest batibull, estranyament fluid, un flux constant de bicicletes amunt i avall. Ciclistes de pas cap a casa, gent que també ha quedat aquí, turistes sobre dues rodes, missatgers…. Centenars de bicicletes velles, belles, modernes, fixies, de passeig, de carretera, travessant el múltiple encreuament.
Si bé Berlín no arriba als envejables nivells de desplaçaments amb bicicleta que tenen Amsterdam i Copenhaguen –ciutats, per altra banda, més petites–, la capital d’Alemanya és una de les ciutats amb més trànsit de bicis, amb un creixement més clar i un futur brillant.

 

Ciutat de bicicletes
Les dades oficials de 2009 indiquen que, a Berlín, hi ha 324 cotxes per cada 1.000 habitants, 366 a Barcelona, però el nombre de bicis ascendeix fins a 721 per cada 1.000 habitants, mentre que a tot Catalunya en el seu conjunt pujaria a 750. (Dada en percentatge segons el Baròmetre anual de la bicicleta a Catalunya de 2011 extrapolada a partir d’una enquesta, així que em sembla poc fiable.)
A Berlín hi ha, doncs, uns 2,5 milions de bicicletes. Tot i això, els desplaçaments en bici només representen un 13% del total, mentre que els motoritzats i a peu són un 30% cada i el transport públic representa un 26%. Però sí que destaca que els desplaçaments en bicicleta són, juntament amb les desplaçaments a peu, els únics que pugen i que, des de la reunificació, s’han doblat. Segons xifres de 2008 de l’urbanista Daniel Jacobson, a Berlín es fan diàriament uns 1,4 milions de desplaçaments en bici, mentre que a tot Catalunya se’n fan 450.000. També cal remarcar que l’ocupació mitjana dels cotxes a Berlín és de 1,3 persones/cotxe.

Com es pot veure al gràfic de l’evolució de l’ús de la bici des de 1953, les xifres actuals disten de l’ús majoritari que tenia en el pobre Berlín de la postguerra però s’estan recuperant significativament des de fa 40 anys:

Zahlen und Fakten zum Verkehr - Entwicklung des Fahrradverkehrs seit 1951

Podeu veure més dades sobre l’ús de la bicicleta del Senat de Berlín clicant a la següent imatge:

Zahlen und Fakten zum Verkehr

 

Berlín és una ciutat preparada per la bicicleta: milions de ciutadans l’usen constantment cada dia de l’any i és la millor manera de visitar la ciutat, la conducció és agradable i interessant i les infraestructures estan ben preparades.
En aquesta sèrie d’articles sota l’etiqueta cicloberlín farem una aproximació al tema per veure quantes bicicletes circulen per la ciutat, com s’ordenen i com és la realitat ciclista a Berlín, també repassarem les campanyes de promoció i seguretat i veurem què es pot millorar en aquest camp.

Articles escrits amb la col·laboració de F. Niubò.

Alemanya i els límits de la privacitat, altre cop

dissabte, 9/06/2012

Alemanya torna a posar a prova els límits i l’elasticitat de la privacitat a internet i la seguretat i ús de les dades personals que s’hi poden trobar, sobretot a les xarxes socials. Aquest cop és l’agència de qualificació de solvència Schufa la que ha anunciat que està estudiant els mecanismes per poder investigar els seus clients també a través de la xarxa.

Schufa, acrònim de Schutzgemeinschaft für allgemeine Kreditsicherung (societat per la protecció de l’assegurança general del crèdit, aproximadament), és una companyia privada amb seu a Hessen que, segons el seu web, “té en possessió 514 milions de dades” amb les quals estudia la solvència de “66,2 milions de persones” per elaborar informes de solvència de cara al plantejament de futurs negocis. L’empresa fundada l’any 1927 qualifica els interessats –a petició d’aquests– i extreu un resum amb les inversions, despeses i deutes més significatius amb un percentatge final. Aquest percentatge varia significativament si entra alguna dada negativa, per molt insignificant que sigui (no pagar un rebut, estar en números vermells al banc encara que només sigui uns dies…).
La qualificació és considerada molt important per qualsevol tràmit econòmic que s’hagi de fer al país, ja sigui demanar un crèdit, comprar-se un cotxe o llogar un pis. L’informe, no cal dir-ho, no el fan gratuïtament i només té uns mesos de validesa. La qualificació (el que ara està de moda anomenar rating) pot arribar a ser obsessiva.

Ara la companyia s’ha despenjat dient que està estudiant la manera d’integrar les dades i informacions que els clients puguin tenir i compartir a internet als seus informes de cara a “comprovar la solvència dels usuaris”: “amb l’anàlisi de dades de text és possible determinar una opinió contrastada i actual d’una persona.” La recol·lecció de dades es faria principalment a través de Facebook i de Twitter però també a pàgines com Yasni, serveis de geolocalització com Google Streetview o fins i tot llistats de treballadors que algunes empreses puguin tenir a disposició pública. Per a Schufa es tracta de “detectar i avaluar oportunitats i amenaces per a la companyia.”

A part de ser dubtosament ètic furgar en la intimitat de la gent i d’incerta legalitat creuar dades personals, la voluntat de la Schufa és, a més, paradoxal pel país en el qual es presenta. Si bé és cert que Schufa no és sinó una empresa privada que cerca obtenir el major nombre de dades per a fer la seva feina (encara que tingui llicència estatal), cal recordar que a Alemanya no és un tema trivial, el de la seguretat i la privacitat de les dades personals a internet i en bases de dades públiques.
Gairebé sempre que s’ha tocat el tema hi ha hagut polèmica: ciutadans demanant esborrar la seva casa o edifici de Google Streetview, polítics demanant que es faci pagar els desplaçaments policials en cas d’aldarulls en esdeveniments configurats erròniament com a públics a Facebook, o activistes en contra d’un cens poc “segur i de finalitat gens clara,” segons ells.

Al propi país ja hi ha, però, qui s’ho mira amb recel. Thilo Weichert, comissionat per a la protecció de dades del Land Slesvig-Holstein, avisa que si Schufa tingués accés a aquestes dades s’entraria en una “nova dimensió” i fins i tot dubta que fos legal. És de la mateixa opinió Edda Castelló, de l’agència de consumidors d’Hamburg, que adverteix de “l’alt perill” que podria comportar “creuar aquest límit.”

 

Informació a partir d’un article a Der Spiegel al qual he arribat a través de Miquel F.

Berlín no és impossible: resposta a The New York Times [ACTUALITZAT]

dilluns, 30/04/2012

El diari Ara d’avui ha publicat un curiós article titulat “Joves grecs lluiten per establir-se a Berlín”, sembla ser que provinent del The New York Times, que repassa els problemes i oportunitats d’aquesta comunitat del sud a la capital nord-europea. La primera qüestió que m’ha sobtat només veure el titular és quin interès té per als lectors catalans en general la problemàtica dels joves grecs a Alemanya i no la dels catalans, que en som molts, que podria el·laborar el seu corresponsal. Tot i això el tema podria ser interessant i la procedència n’avala l’interès.
Una ràpida lectura, però, m’ha fet veure que de fet aquest és només un pobre article ple de tòpics fora de lloc, fet amb quatre testimonis que no aporten una visió clara i de fons al tema. El col·lectiu grec, com dic, no és un cas excepcional i la seva tria busca senzillament la vessant sensacionalista.

Una piulada de @cibernautajoan m’ha alertat de la procedència de l’escrit: l’article és, de fet, originari del setmanari alemany Der Spiegel, de tendència progressista i destacat per la profunditat i la qualitat dels seus articles. Aquest article només es troba, però, en la seva versió anglesa i no m’ha sigut possible localitzar-lo en alemany, encara que al final de l’article digui clarament que és una traducció. Tampoc es troba, el text, a la pàgina del roatiu novaiorquès i la traducció catalana és una versió amb canvis mínims per situar i escurçar la peça.
He corregit, a partir d’això, alguns detalls que es ressalten més foscos. 

Em permeto de contestar unes quantes incorreccions al Der Spiegel/The New York Times:

“No lloguem als grecs”, diu que s’excusen els propietaris de pisos: això és una manifestació clara i directa de discriminació racista i a Alemanya, com a tot Europa, és il·legal. Segurament molts propietaris no lloguen a grecs estudiants o sense feina (igual que a italians, catalans, espanyols…) però: 1) no ho expressen així, simplement no diuen res, i 2) en el cas de llogaters sense ingressos propis suficients (a Berlín comencen a demanar tres cops el lloguer base) no accepten avals o collogaters estrangers.

La Thàlia va tenir una decepció quan “es va adonar aviat del valor real de la idea de la Unió Europea com a mercat comú en què tothom té dret a treballar en qualsevol estat membre.” Ben cert i trist: dels valors reals de la UE se’n podrien escriure uns quants articles… però en la frase següent el problema es matisa: “sempre que es presentava a una oferta de feina, la rebutjaven pel seu domini pobre de l’alemany.” No es pot dir que això sigui una excepcionalitat del caràcter ferri germànic i, de fet, diria que Berlín és un dels millors llocs per trobar feina encara que no dominis l’alemany (i m’atreviria a dir fins i tot l’anglès).
És clar que no és la mateixa situació de les onades treballadores gregues, italianes i espanyoles dels anys 60 i 70 quan la majoria dels treballadors no aprenien l’idioma, no s’integraven, i depenien d’aquell que el sabés parlar encara que només fos una mica.

Al següent apartat es parla del “difícil barri Neukölln,” un tòpic bastant estès pels mitjans de comunicació sensacionalistes. Però els problemes de Neukölln són uns altres, en vaig parlar aquí.

Un altre jove grec, Pigi Mourmouri, “va tenir la sort de trobar un forat en un curs d’alemany d’un centre d’ensenyament per a adults”, però jo diria que això no és sort: les Volkshochschule (escoles públiques socials) ofereixen molts cursos per a tots nivells, a molt bon preu i amb molta diversitat d’horaris. I, desmentint el que diu al següent paràgraf, la possibilitat de subvenció existeix.

També en els següents paràgrafs es diu que s’ha fet més difícil l’accés dels estrangers a les prestacions. És cert que el subsidi directe de desocupació s’ha retardat: abans es donava des del moment d’inscripció a les llistes d’atur, per a qualsevol ciutadà de la UE i sense necessitat d’haver treballat abans a Alemanya i actualment només es dóna a partir del tercer mes.
Però en cap cas no s’ha retirat, tal com anunciaven titulars alarmistes. Sincerament, a nivell personal, comprenc la mesura sabent que hi ha molts joves que vénen a Berlín amb la única intenció d’apuntar-se a al subsidi, i no a treballar.

I encara, a l’últim paràgraf de l’apartat, es lloa “l’ajuda” a la integració dels turcs. Res més lluny de la realitat: la comunitat turca no està integrada a Alemanya perquè mai es va plantejar, per cap de les dues bandes, que s’hi quedessin a viure i tinguessin descendència. La mateixa cancellera Merkel va declarar fa més d’un any la fallida del “multiculturalisme”, justament perquè, en general, la societat alemanya i els immigrants turcs no han sigut capaços en més de 40 anys d’arribar a un punt d’integració més enllà de l’idioma i el passaport. [En realitat, a la versió anglesa diu que Alemanya “va intentar ajudar” a la integració.]
Respecte que el país “no treu cap profit del potencial” dels llicenciats universitaris estrangers, és justament al revés: el sistema educatiu alemany ha generat un dèficit de titulats superiors que s’ha de suplir amb mà d’obra qualificada estrangera. El que als anys 60 van buscar a Turquia ara ho fan a molts altres llocs, entre ells a Catalunya.

En l’últim apartat, l’article contraposa l’Europa unida amb les polítiques econòmiques alemanyes de contenció del dèficit en una sentència que, al meu entendre, ajunta dos conceptes que no tenen res a veure. La idea del mercat comú no s’ha posat en dubte en cap lloc d’Europa, i els alemanys saben que n’han estat els principals beneficiaris; una altra cosa és que tinguin polítiques socials que als habitants del sud ens semblin catastròfiques. El mite que Alemanya no té política social és, però, completament fals.

 

Tinc la sensació que, a part de buscar un to sensacionalista i sentimental, l’article també vol justificar el diari davant el seu públic progressista i se situa en línia amb l’opinió que han començat a desenvolupar en contra de les polítiques econòmiques de Merkel. S’entén la temàtica, sent el text per a un mitjà alemany, ja que el país es preocupa per la imatge que se’n té a la resta d’Europa, sobretot del sud. De totes formes el redactor cau en molts tòpics i explicacions simplistes, li falta contrastar informacions i aprofundir en les causes del malestar d’aquest col·lectiu.
L’article ens permet reflexionar sobre alguns fantasmes de la crisi europea: Alemanya no és el paradís econòmic i democràtic que tots –especialment des del sud– somniem però no és tampoc el panorama impossible per als immigrants que descriu el text.
Articles amb tan poc fonament com aquest, que des de la lògica més bàsica i l’experiència sobre el terreny són tan fàcils de refutar, són de pobre ajuda al periodisme de rigor que el rotatiu novaiorkès, nord-alemany o aquest mateix defensen.

A través de les muntanyes suïsses per Street View

divendres, 30/03/2012

[youtube oX4dp1F171w]

Entre Thusis (Grisons, Suïssa) i Tirano (Llombardia, Itàlia), passant pel mític St. Moritz i seguint la conca dels rius Alvra, En i Bernina baixa un trenet que passa per alguns dels paratges més bonics dels Alps, una bellesa reconeguda per la UNESCO. Des d’aquesta setmana aquest recorregut es pot fer, també, a Google Maps amb l’opció Street View.

L’any passat la companyia californiana va estar recollint-hi imatges amb la seva famosa càmera de nou lents enganxant-la al tren de la companyia Rhaetian que fa aquest recorregut. Després d’un temps d’edició de les imatges, s’han publicat alguns fragments del trajecte. Un d’aquests permet anar des de l’Estació de Spinas fins a prop del poble de Bever, sota el cim de l’Alp Muntatsch (2.188 m.). Un altre fragment recorre la llera del Llac Blanc, des del límit de l’espai d’especial interès dels Llacs de l’Alta Engadina i Bernina fins l’estació d’Ospizio (ja al territori italianòfil del país). I encara un altre permet endinsar-se en el túnel de Cruschetta. En aquesta galeria podeu fer vosaltres mateixos el recorregut.

El tren de les línies Alvra i Bernina és una obra d’enginyeria centenària que fou concebuda de bon principi de cara a integrar-se respectuosament amb l’entorn natural i el paisatge, conservant l’harmonia alpina del Parc Natural Ela i l’espai d’especial interès abans esmentat que travessa. Al llarg dels seus 120 quilòmetres, amb St. Moritz com a punt central, l’obra està caracteritzada pels seus nombrosos ponts i viaductes de pedra (més de cent), túnels arrodonits (uns quaranta) i voltes de cargol (almenys set, sense comptar els desnivells salvats en sinuoses ziga-zagues) que li permeten superar els més de 2.000 metres de desnivell positiu.
Als mapes del seu web es marca, entre altres informacions, fins on es pot allargar l’esguard sobre el paisatge alpí en cada punt del trajecte. Especialment generós és el tram sobre St. Moritz, quan des del sud-oest cap al nord-est s’allarga la vall d’Engadina, on cada mes de març se celebra una de les maratons d’esquí de fons més maques i concorregudes del món.

La línia va ser inclosa al llistat de Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO el 2008. L’agència en destacà “l’exemple notable de la utilització del ferrocarril per acabar amb l’aïllament dels pobles dels Alps centrals i induir un canvi socioeconòmic durador,” i en ressaltà l’èxit tecnològic amb la “realització excepcional en el pla tècnic, arquitectònic i ambiental que encarna els assoliments que poden assolir l’arquitectura i l’enginyeria civil.”

 

Gràcies a en Ferran N. per posar-me sobre la pista del projecte.
Fa temps al bloc també es va parlar de Street View quan es va introduir a Alemanya.

Stop a les segones residències a Suïssa

divendres, 23/03/2012

Fotografia de www.zweitwohnungsinitiative.ch

Fa dues setmanes els suïssos van acordar en referèndum no allargar el període vocacional fins a les sis setmanes. La consulta, però, anava més enllà del que van remarcar les notícies del nostre país.

El corresponsal de La Vanguardia a Berlín, Rafael Poch, ho destacava en una recent entrevista amb el veterà ecologista Franz Weber, el qual presentà una proposta que posa límit a la construcció de segones residències al país alpí. Poch es lamentava: “a Espanya, capital mundial del sector que avui paga amb el seu paisatge irreparablement devastat i varis milions de parats per aquells excessos, el referèndum suïs amb prou feines va tenir ressò.”

La victòria de la iniciativa, que Weber qualifica d’extraordinària, obligarà ara a canviar la constitució suïssa per introduir el límit del 20% de segones residències per municipi. Per l’ecologista, la massiva expansió d’aquestes es tractava “fonamentalment d’enriquir-se […] d’especular.” Un joc que es feia entre els inversors suïssos i els estrangers interessats a tenir un apartament o casa en un paisatge idíl·lic.A la seva pàgina web l’associació impulsora aclareix alguns altres principis com que la nova llei no atacaria el federalisme (una peça sensible a la política suïssa) municipal, que les segones residències existents no es veurien afectades o que protegir el paisatge fomenta el turisme i la creació de llocs de treball tan en turisme com en feines agrícoles o rehabilitació de cases.