Entrades amb l'etiqueta ‘außerDe’

Panorames dignes del Kàiser

diumenge, 22/07/2012

[vimeo 46147129]
Mireu el vídeo a Vimeo en alta definició

“L’empresa de la meva vida, que jo mateix m’he marcat com a fita, és fotografiar estereoscòpicament allò més digne de veure i mostrar-ho en cicles de viatges i ciutats.” August Fuhrmann ensenyà el seu Kaiserpanorama per primer cop l’any 1880 a Breslau (actual Polònia), un aparell amb el qual veure meravelloses fotografies en color i amb profunditat gràcies a l’estereoscòpia, una tècnica que havia de fer sensació a la segona meitat del segle XIX i que actualment es torna a intentar revifar.

Els Kaiserpanorames (literalment, “panorama del Kàsiser, l’emperador”) començaren a sorgir cap a mitjan segle XIX. Els primers que es documenten als països germànics són els “Glas-Stereogramm-Salons” que Alois Polanecky obre a partir de 1866 a algunes ciutats de l’Imperi Austrohongarès. Aquests visors de les meravelles del món s’assemblen als que Fuhrmann construirà, un dels quals encara es pot trobar al Märkisches Museum de Berlín: al voltant d’una estructura rodona de fusta de noguera tallada de 3,5 metres de diàmetre i 2,4 metres d’alt hi ha 25 cadires. Davant de cada una, un visor estereoscòpic permet veure 50 fotografies amb profunditat que van rotant previ avís d’una campaneta.
El principi bàsic del Kaiserpanorama és la fotografia estereoscòpica, la qual és capaç de recrear al cervell humà la sensació de profunditat d’una escena a partir de dues imatges simultànies captades des de posicions sensiblement separades en el pla horitzontal. L’estereoscòpia, definida per Charles Wheatstone el 1838, s’aprofita de l’estereopsis, la impressió de profunditat que crea el cervell a través de l’anàlisi de les imatges sensiblement diferents que rep de cada ull (disparitat binocular). Wheatstone desenvolupà el mirall estereoscòpic, el qual després evolucionaria cap a centenars d’invents varis (conservant sempre el mateix principi de doble lent) i que, més d’un segle més tard, ha fet possible enginys que han arribat fins nosaltres com el View-Master, els llibres Magic Eye o el mateix cinema 3D que, després de no acabar d’agafar el vol als anys 50 i gràcies a les millores tècniques de les últimes dècades, ha tornat transformat en pedra filosofal d’una perduda indústria cinematogràfica.

August Fuhrmann començà el seu negoci a la dècada dels 1880 i, després de comprovar l’èxit de l’aparell a Breslau i Frankfurt del Main, es traslladà a Berlín, des d’on arribà a controlar més de 250 filials a Alemanya, Àustria i part de l’estranger per les quals rotaven més de 160.000 diapositives estereoscòpiques pintades a mà. Amb l’aparició del cinema, però, els prodigis que mostraven els Kaiserpanorames ja no semblaven tan espectaculars com les imatges en moviment i mica en mica es van anar extingint.
Fuhrmann deixà el negoci l’any 1923 i el seu aparell a Berlín deixà de girar el 1939; a Viena, però, un encara havia d’estar en funcionament fins el 1955. Actualment es pot gaudir d’un dels aparells de Fuhrmann en ple rendiment al Märkisches Museum, el museu d’història de la ciutat, el qual mostra belles imatges estereoscòpiques del Berlín del tombant de segle XX, una vila que poc té a veure amb l’actual.

 

Amb l’assessorament tècnic de M. Farré.

A través de les muntanyes suïsses per Street View

divendres, 30/03/2012

[youtube oX4dp1F171w]

Entre Thusis (Grisons, Suïssa) i Tirano (Llombardia, Itàlia), passant pel mític St. Moritz i seguint la conca dels rius Alvra, En i Bernina baixa un trenet que passa per alguns dels paratges més bonics dels Alps, una bellesa reconeguda per la UNESCO. Des d’aquesta setmana aquest recorregut es pot fer, també, a Google Maps amb l’opció Street View.

L’any passat la companyia californiana va estar recollint-hi imatges amb la seva famosa càmera de nou lents enganxant-la al tren de la companyia Rhaetian que fa aquest recorregut. Després d’un temps d’edició de les imatges, s’han publicat alguns fragments del trajecte. Un d’aquests permet anar des de l’Estació de Spinas fins a prop del poble de Bever, sota el cim de l’Alp Muntatsch (2.188 m.). Un altre fragment recorre la llera del Llac Blanc, des del límit de l’espai d’especial interès dels Llacs de l’Alta Engadina i Bernina fins l’estació d’Ospizio (ja al territori italianòfil del país). I encara un altre permet endinsar-se en el túnel de Cruschetta. En aquesta galeria podeu fer vosaltres mateixos el recorregut.

El tren de les línies Alvra i Bernina és una obra d’enginyeria centenària que fou concebuda de bon principi de cara a integrar-se respectuosament amb l’entorn natural i el paisatge, conservant l’harmonia alpina del Parc Natural Ela i l’espai d’especial interès abans esmentat que travessa. Al llarg dels seus 120 quilòmetres, amb St. Moritz com a punt central, l’obra està caracteritzada pels seus nombrosos ponts i viaductes de pedra (més de cent), túnels arrodonits (uns quaranta) i voltes de cargol (almenys set, sense comptar els desnivells salvats en sinuoses ziga-zagues) que li permeten superar els més de 2.000 metres de desnivell positiu.
Als mapes del seu web es marca, entre altres informacions, fins on es pot allargar l’esguard sobre el paisatge alpí en cada punt del trajecte. Especialment generós és el tram sobre St. Moritz, quan des del sud-oest cap al nord-est s’allarga la vall d’Engadina, on cada mes de març se celebra una de les maratons d’esquí de fons més maques i concorregudes del món.

La línia va ser inclosa al llistat de Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO el 2008. L’agència en destacà “l’exemple notable de la utilització del ferrocarril per acabar amb l’aïllament dels pobles dels Alps centrals i induir un canvi socioeconòmic durador,” i en ressaltà l’èxit tecnològic amb la “realització excepcional en el pla tècnic, arquitectònic i ambiental que encarna els assoliments que poden assolir l’arquitectura i l’enginyeria civil.”

 

Gràcies a en Ferran N. per posar-me sobre la pista del projecte.
Fa temps al bloc també es va parlar de Street View quan es va introduir a Alemanya.

Stop a les segones residències a Suïssa

divendres, 23/03/2012

Fotografia de www.zweitwohnungsinitiative.ch

Fa dues setmanes els suïssos van acordar en referèndum no allargar el període vocacional fins a les sis setmanes. La consulta, però, anava més enllà del que van remarcar les notícies del nostre país.

El corresponsal de La Vanguardia a Berlín, Rafael Poch, ho destacava en una recent entrevista amb el veterà ecologista Franz Weber, el qual presentà una proposta que posa límit a la construcció de segones residències al país alpí. Poch es lamentava: “a Espanya, capital mundial del sector que avui paga amb el seu paisatge irreparablement devastat i varis milions de parats per aquells excessos, el referèndum suïs amb prou feines va tenir ressò.”

La victòria de la iniciativa, que Weber qualifica d’extraordinària, obligarà ara a canviar la constitució suïssa per introduir el límit del 20% de segones residències per municipi. Per l’ecologista, la massiva expansió d’aquestes es tractava “fonamentalment d’enriquir-se […] d’especular.” Un joc que es feia entre els inversors suïssos i els estrangers interessats a tenir un apartament o casa en un paisatge idíl·lic.A la seva pàgina web l’associació impulsora aclareix alguns altres principis com que la nova llei no atacaria el federalisme (una peça sensible a la política suïssa) municipal, que les segones residències existents no es veurien afectades o que protegir el paisatge fomenta el turisme i la creació de llocs de treball tan en turisme com en feines agrícoles o rehabilitació de cases.

Primer pas pel reconeixement del pastafarisme a Àustria

divendres, 15/07/2011

Niko Alm, conductor ateu d’Àustria, serà el primer que sortirà a la seva foto del carnet de conduir amb un colador al cap. Però no necessàriament l’últim, ja que l’administració austríaca ha reconegut el valor religiós que pot tenir aquest estri culinari i que permet que sigui vestit en fotografies oficials tal com passa amb el vel islàmic o l’hàbit cristià. Alm ha defensat que el colador és un símbol de la religió pastafarista.

El conductor austríac va començar el seu litigi amb les autoritats vieneses després que aquestes li impedissin de fer-se la fotografia amb una gorra i en comprovar que el mateix criteri no s’aplicava si hi havia fonaments religiosos en la vestimenta. Quan Alm presentà la fotografia amb el colador, l’administració l’obligà a passar un text psicològic, el qual tot indica que passà.
La policia de Viena sosté que “la foto no ha sigut aprovada per raons religioses. L’únic criteri per a les fotografies del carnet de conduir és que ha de ser visible tot el rostre,” segons informa la BBC. Malgrat això i que Alm ha trigat tres anys a veure reconeguts els seus drets com a pastafarista, la religió ha celebrat aquest primer pas com un èxit.
Ara, els plans d’Alm són aconseguir que el pastafarisme sigui reconegut com a fe oficial per part de les autoritats d’Àustria.

El pastafarisme és una religió organitzada al voltant de l’Església del Monstre de l’Espagueti Volador sorgida el 2005 a Kansas, malgrat “haver existit en secret per centenars d’anys”. Apareix com a resposta a la intenció del consell d’educació de l’Estat americà d’incloure al currículum escolar la teoria creacionista del “disseny intel·ligent” enlloc de la teoria de l’evolució de Darwin.
Tal com es descriu al web d’aquesta religió, el seu principi bàsic és que “l’únic dogma permès a l’Església del Monstre de l’Espagueti Volador és el rebuig del dogma.” Una altra teoria curiosa de la fe espaguetista és la que lliga la desaparició del nombre de pirates, els pastafaristes originals, amb l’increment de la temperatura global.
Tot plegat pot semblar per riure, però cal avisar que en el pastafarisme “qualsevol cosa que sembli humor o sàtira és pura coincidència.”

L’idil·li alpí xinès

dimarts , 21/06/2011

El poble original (© Christian Parzer, de spiegel.de)

Entre un bosc de verd esclatant ple de cucuts i un calmós llac pel que navega silent una barqueta, a la falda d’una muntanya aresta i imponent s’aixeca un bucòlic poblet de casetes de fusta noble amb porticons pintats de verd i flors ufanoses als ampits, teulades de pissarra d’angle perfecte i església de pedra amb un alt campanar. La imatge ens transporta immediatament als Alps, a les idíl·liques viles suïsses o austríaques… doncs no: és la Xina.

I és que una empresa xinesa té planejat copiar amb tot luxe de detalls el petit poble de Hallstatt, a l’Alta Àustria. La població de poc més de 800 habitants, que és Patrimoni de la Humanitat, és la viva imatge de les tradicions, arquitectura i bellesa alpines i agrada molt al país asiàtic. Sembla ser que des de fa mesos, arquitectes xinesos visiten el poble per analitzar-ne tots els racons i recrear-los fidelment a la província de Guangdong.
L’alcalde va tenir notícia de la intenció dels xinesos fa unes setmanes: als asiàtics els hi agradaria construir “algunes cases a l’estil de Halstatt”. Al final seran algunes més, de fet totes, església i llac inclòs. La població ha rebut la notícia amb recel, i ja han aparegut les primeres reaccions com la de Monika Wenger, propietària de l’Hotels Grüner Baum: “no deixarem que copiïn el nostre poble així com així.” Per altra banda, l’oficina d’informació turística ho veu com un “regal” i una “gran oportunitat de publicitat” al mercat xinès, empresa que d’altra manera seria massa cara, afirma Pamela Binder de l’associació de turisme de la regió.

“Sembla una broma,” en deia el diari austríac Kurier, però els plans estan molt avançats i en els propers mesos, les autoritats xineses preveuen reunir-se amb l’alcalde de Hallstatt amb l’objectiu d’aconseguir una “cooperació” per part de la població.
Malgrat que no és clar si és legal copiar un poble patrimoni de la UNESCO, no és el primer cop que la Xina copia pobles, barris o ciutats occidentals senceres. Ja hi ha el cas del poble anglès de Dorchester –copiat fil per randa–, de petites Barcelones o, més recentment, un projecte per recrear Cadaqués sencer.

Una cançó de bressol alpina

dimarts , 12/04/2011

[youtube 5b6EjkNpHSU]

A través del fantàstic bloc de disseny Swissmiss vaig arribar a aquesta cançó de bressol adequada per famílies alpines i per pares que vulguin transmetre el seu amor per la muntanya als fills.
Evidentment, és de fabricació suïssa i el venen a Kiener Spielwaren.

Per què Àustria no és Alemanya

divendres, 4/03/2011

[youtube hcAKP3cpRiM]

Són Àustria i Alemanya el mateix país? Una sola cultura? Si no ho són, què diferencia Alemanya d’Àustria? Què tenen en comú aquests dos països, a part de la llengua? Com són les relacions entre els seus habitants?
No són, aquestes, preguntes fàcils de contestar. I no ho faré pas ara, per començar perquè no he estat mai a Àustria. Però m’ha arribat un divertit vídeo que intenta resumir-ho en sis intensos i estressants minuts d’alemany ràpid i pràcticament incomprensible. Malgrat això, us el deixo perquè els que conegueu la llengua pugueu saber d’aquestes diferències.

L’exposició comença molt clara: idíl·liques imatges de paisatges alpins de somni, paradís de l’esquí i la música tradicional, la pàtria del vals i els palaus per excel·lència; un país que es troba “al sud de la República Federal [d’Alemanya]”. El vídeo té detalls divertits com ara la tirallonga de paraules que es forma quan comparen com anomenen alguns objectes a Alemanya o Àustria: per Tüten (bosses) es diu Sackel (sac), Eimer és Kübel (cubell), Stuhl (cadira) és Sessel (butaca), que és Foutou, i Tasse és Häferl (tassa). El que ningú és capaç d’aclarir, però, és per què de la salsitxa a Viena se li diu Frankfurter i a Frankfurt Wiener


Gràcies a l’Eva D., que el penjà a facebook cansada d’haver-ho d’explicar a tothom.

Retrats de Berlín: Eva

dimarts , 1/03/2011

Eva

És l’última setmana que Eva (22) passa a Berlín abans de marxar a fer un viatge pel sud-est asiàtic. A mi em parla a poc a poc i pronunciant clarament, allargant les vocals; reconeix que xerra pels descosits i no és estrany sentir-la bromejar i riure. Aquesta jove austríaca procedent de Sooß (Baixa Àustria) va venir a l’Institut Max Planck de Genètica Molecular de Berlín a fer el pràcticum dels estudis de Biotecnologia i Tecnologia dels Aliments que ha cursat a Viena, ciutat on ha viscut els darrers cinc anys. Després d’estar-se 8 mesos a Berlín s’hi sent a gust. Li agrada la quantitat de joves de diferents cultures i mentalitats que s’hi troben, la sociabilitat.

Malgrat ser una ciutat gran, en destaca el benestar en què s’hi viu i que permeten tenir un forn, un cafè de sempre. No hi ha a Berlín, però, els cafès vienesos; ja no els vells, sinó els de cada dia en els quals hom hi va a treballar o s’hi troba a mitja tarda amb els companys fent de punt socialitzador. No descarta tornar a Berlín a continuar amb els estudis, malgrat tenir altres prioritats.

Aprofito i li pregunto per les diferències entre Àustria i Alemanya (almenys Berlín): descriu la vida al seu país com més lenta i de fàcil gaudir; es menja més bo i millor; el caràcter és més tradicional i conservador però més càlid i amical; l’accent és més musical, s’usa vocabulari que a Alemanya fa temps que no s’utilitza i és més comú emprar diminutius o paraules més maques…
M’explica la seva teoria de perquè són diferents: Alemanya és un país gros i compacte, Àustria es va orientar més cap a l’est i el sud-est amb l’Imperi Austrohongarès, que abastava Àustria, Hongria, Txèquia, Eslovàquia, i la meitat nord dels Balcans; i també comprenia regions d’Itàlia, Romania, Polònia i Ucraïna. Actualment, però, Àustria mira políticament cap a Europa i si hi ha relació amb aquests països és purament econòmica.

El dia de Mondaine

divendres, 11/02/2011

Was für ein Tag ist Heute, Mondaine?

Som dimecres 9 però el meu rellotge marca el dia 00 de febrer. No és que s’hagi espatllat, és que és Mondaine.

Erwin Bernheim va començar la seva relació amb els rellotges amb la importació i distribució de rellotges al Brasil el 1951. L’any següent registrà la marca Mondaine i comprà una petita fàbrica a Suïssa, establint-se a Zürich. Al llarg d’aquests cinquanta anys ha competit amb les altres empreses rellotgeres pel domini del mercat al país alpí, aconseguint diverses fites importants com ara el desenvolupament dels primers rellotges digitals amb pantalla LED (‘70); el desenvolupament del M-Watch, en només 28 dies i que els posà per davant la marca Swatch (‘80); o l’exclusiva en la fabricació dels rellotges de la companyia ferroviària suïssa (SBB CFF FFS, en les seves inicials en alemany, francès i Itàlia).
Des del seu llençament, el rellotge M-Watch ha venut més de 7.000.000 d’unitats, de les quals 5.000.000 només a Suïssa, i ha recollit diversos premis de disseny que l’avalen també com el primer rellotge fabricat amb materials reciclables.
Els rellotges que fabrica per la SBB CFF FFS incorporen la revolucionària tecnologia StopToGo. Desenvolupada als anys quaranta per Hans Hilfiker, fa que la busca secundària vermella, després d’haver fet la volta completa en 58 segons, esperi a un impuls elèctric centralitzat per començar el nou minut. D’aquesta manera, s’assegura que tot el sistema vagi a la mateixa hora i que tots els trens circulin amb puntulitat suïssa (valgui la redundància). Podeu veure un exemple del seu funcionament en aquest vídeo.

No totes les línies de rellotges de canell Mondaine a imatge dels oficials dels ferrocarrils, però, incorporen el sistema StopToGo; per exemple els que mostren el dia no ho fan, però tenen una altra peculiaritat.
Aquests rellotges ensenyen la data a traves de dues finestretes diferents, una per les unitats i l’altre per les desenes; el seu funcionament independent fa que després del dia 31, vingui el 32 i després el 33 i després… i així fins el dia 00 després del 39.
Lluny de ser un mal funcionament —com jo mateix vaig pensar en adonar-me’n— o error de disseny, aquest detall ha passat a ser marca distintiva de la casa i s’ha mantingut per diferenciar-se dels altres fabricants que també mostren la data però que tenen mesos de com a màxim “només”  31 dies.

Un senzill càlcul ens diu que seguint aquest rellotge, on cada mes té 40 dies (del 0 al 39), l’any 2011 em durarà 480 dies, o sigui que acabarà el que per a la resta de la gent serà el 24 d’abril.

Gràcies a l’Alba V. que em va desvetllar el misteri quan vaig veure que el seu Mondaine marcava 00 de gener.