Entrades amb l'etiqueta ‘Barcelona’

Cinema nazi i repugnància moral

dijous, 9/01/2014

Ha començat a la Filmoteca de Catalunya el cicle de Cinema i propaganda nazi, que fins al 19 de gener oferirà algunes produccions cinematogràfiques fetes durant i al servei del Tercer Reich. Unes pel·lícules que, tal com destacà el director de la Filmoteca, Esteve Riambau, ofereixen poques ocasions de ser vistes: el govern alemany en controla curosament l’exhibició.
Riambau va explicar, en la presentació d’anit, que existeixen unes 1.200 pel·lícules nazis, 200 de les quals són clarament de propaganda. Els films versen sobre l’educació de la joventut, la lluita contra el comunisme, la posada en escena del règim, el culte a les grans personalitats i l’antisemitisme; la selecció que presenta la Filmoteca de sis films originals i quatre documentals al voltant d’aquest cinema és una mostra heterogènia d’aquestes produccions. No es presenta sovint l’oportunitat de veure aquests films –no es poden retransmetre per TV ni editar en DVD– i, quan es fa, cal que es faci en passi únic i es contextualitzi.

La presentació del film d’anit, Hitlerjunge Quex, va anar a càrrec de Vicenç Villatoro, el qual va destacar la importància cinematogràfica, política i històrica del cicle. Per a ell, “cinema nazi” no és una etiqueta cronològica sinó que significa una forma de fer cinema propagandístic. Per al nacionalsocialisme, el cinema –així com altres tecnologies de mitjans de masses– fou la base del seu triomf com a “instrument de fixació de pensament” que és. Una condició necessària per als autoritarismes europeus del segle XX, afirmà Villatoro. Hitlerjunge Quex és un film pioner de l’any 1933, quan el ministre de propaganda del govern feixista recentment establert, Joseph Goebbels, començà la seva campanya de propaganda política i manipulació amb mètodes subtils i moderns.
I la pel·lícula és una clara mostra de subtilesa –”pintada amb un pinzell més fi,” diu Villatoro–, atractivitat i modernitat. Presenta la història del jove i ingenu Heini Völker, el qual es vol apuntar a les joventuts hitlerianes malgrat la fèrria negativa familiar i de l’entorn del barri de Beussel, de clara tendència comunista; la lluita entre faccions on ell es veurà voluntàriament –i valerosament– atrapat el portarà al seu tràgic destí. El film es va estrenar a Espanya el 1939 sota l’encara més subtil títol de El flecha Quex i, segons Villatoro, inspirà la història de Raza.
La posada en escena del film nazi no té res a envejar al bon cinema clàssic americà, sent en alguns moments d’una qualitat gairebé excel·lent – i també caient, en d’altres, en la pantomima i la ingenuïtat: tics populistes dels quals no es pot desprendre. Encara que d’una forma simplista i maniqueu, la història cerca una empatia amb el jove protagonista. I segur que l’aconseguí en la dècada dels trenta, i encara l’aconseguiria avui en dia si hom no sabés tot el que la ideologia amagada rere la seva fraternitat i progrés significà realment. Els temes del film són diversos: el martiri d’un jove sense por, el conflicte generacional, la paràbola bíblica del fill pròdig… però sobretot, destacà Villatoro, és una història “sobre i a favor de la mort.” Els valors de l’heroi, que centren el discurs del nazisme amb la contraposició mercader-heroi/jueu-ari, es resumeixen primordialment en l’amor a la mort, amor que fa superior, quasi invencible, el qui l’abraça.
Però sobretot, conclogué Villatoro –malgrat la qualitat cinematogràfica i tècnica, la modernitat en la representació, l’interès que desperta un film tant difícil de projectar– sobretot és difícil de desprendre’s de la “repugnància moral” que implica veure aquestes pel·lícules.

Spanair tanca – nota des de Berlín

diumenge, 29/01/2012

Davant el tancament de Spanair, la connexió aèria directa Berlín–Barcelona torna a quedar reduïda a dues ofertes: AirBerlín i easyJet.

La companyia alemanya ofereix un servei de qualitat (equipatge i menjar inclòs) però a un preu elevat i, a voltes, amb escala a Ciutat de Mallorca, on tenen la seu del sud d’Europa. Opera des de l’aeroport de Tegel (fins al seu tancament el juny d’aquest any).
També cal esmentar que la companyia no usa el català en les seves comunicacions i, malgrat el canvi de president l’estiu passat –l’anterior s’havia manifestat més d’un cop obertament i directament en contra d’adoptar-lo–, no sembla que hi hagi passos en aquest sentit.

La companyia anglesa té preus baixos (encara que no tant com per altres rutes des de Barcelona i sempre depenent de les dates i l’antelació) però sense comprendre ni maleta ni menjar ni recàrrec de la targeta de crèdit – però sí nombroses interrupcions publicitàries-comercials durant el vol. A més és prou coneguda pels problemes de retards, cancel·lacions i avaries que la caracteritzen, tot i que s’ha de reconèixer que últimament han millorat molt el servei. Opera des de la terminal B de l’aeroport de Schönefeld (actualment en ampliació).
Aquesta operadora tampoc usa el català en les comunicacions, si bé sí que té el web en aquesta llengua.

Els catalans (o barcelonesos) berlinesos d’adopció podem lamentar la desaparició de la ruta, ja que, en general, Spanair estava oferint un bon servei a preus ajustats i amb una freqüència prou bona. A part de preocupar-nos pel tancament (articles Vicent Partal i Albert Sáez) de la companyia catalana esperem que altres companyies s’atreveixin a oferir la ruta per donar-nos més possibilitats de transport.

 

Altres opcions de connexió entre el nostre país i la capital germana són les rutes a València, Alacant, Eivissa i Maó, a més de l’esmentada a Ciutat de Mallorca, d’Air Berlin; i les connexions a Eivissa i Ciutat de Mallorca d’easyJet. Pels més estalviadors i pacients, Ryanair porta des de Girona fins Magdeburg (a dues hores de tren de Berlín).

Els processos de gentrificació i turistificació a Berlín

divendres, 18/03/2011

Des de fa algunes setmanes hi ha dos temes que tornen a ocupar força pàgines als diaris que dediquen un apartat especial a Berlín, sobretot Der Spiegel i el TAZ: gentrificació i turistificació.

La gentrificació és el procés de canvi que pateixen les ciutats quan als barris populars i més barats hi comença a viure gent amb un poder adquisitiu més alt i s’inicia un període de restauració i millora dels edificis de manera que n’augmenta el valor, no només de la vivenda sinó de la zona en general. Aquesta pateix una total transformació social, cultural i econòmica (de negocis, locals, urbanisme, comportament) i guanya qualitat de vida. Els ciutadans originals són expulsats progressivament a causa dels preus (de lloguer i també dels negocis) i substituïts per gent més adinerada. Aquest és un procés automàtic (no en voldria dir natural) a totes les ciutats que viuen una època de desenvolupent econòmic. Mostra d’això en són el Raval, els entorns del Fòrum o –incipientment– Poblenou.
A Berlín ha passat i passa d’una manera més evident i ràpida a tota la ciutat, ja que A) en vint anys s’ha transformat de dues parts oposades i contradictòries —la meitat oest, una illa capitalista a mantenir en zona enemiga, i la meitat est, una urbs comunista— a la capital de la primera potència europea, i B) perquè tenia i encara té molts espais buits construïbles. Els districtes on es nota més són Prenzlauer Berg (on el procés ja està molt avançat), Kreuzberg i Neukölln –en concret Kreuzkölln, la zona de frontera entre aquests dos districtes, on comença ara.

Turistificació és un concepte que s’han inventat (crec) a Berlín per descriure el procés gradual pel qual una part de la ciutat va guanyant visitants fins que aquests són tant massius que arriben a canviar l’orientació econòmica d’un barri, afavorint l’aparició de bars, clubs i comerços dedicats a ells, així com la d’apartaments turístics il·legals en habitatges. Aquesta transformació comporta també un encariment del barri i un canvi de tendència social que acaba expulsant els veïns originals, ja sigui a causa de la pujada de preus o pel soroll, brutícia i altres molèsties que provoquen l’aglomeració de gent (més quan es barreja amb alcohol i festa). Segurament a Barcelona també ens serviria el Raval com a exemple, així com el conjunt de la Rambla i bona part del Gòtic.
A Berlín, aquest problema està afectant especialment Kreuzberg, en concret l’encreuament dels carrers Oranienstr. amb Marianenstr., i la riba del canal Landwehr.

Aquests són temes molt complexos i amb molts matissos. Per la ciutat és un tema principal perquè, tal com he dit, aquests processos són fàcilment reconeixibles i es viuen amb interès i intensament per part de molts ciutadans. (Això ho vam poder comprovar personalment ahir, quan vam sortir a fer entrevistes a veïns de Kreuzberg sobre el tema com a treball de classe amb els companys d’alemany.)
Per aquests motius –i també perquè aquestes situacions s’han trobat i encara es viuen a Barcelona, amb molt poc interès mostrat per part dels mitjans i la ciutadania en general– seran temes importants d’aquest bloc i, en concret, en propers articles. De totes formes, aviso que degut a la dificultat i riquesa del tema i que surten informacions noves cada dia, no seran tractats amb tota la profunditat que es podria.

Els signes d’aquests processos aniran sent senyalitzats al mapa on reuniré alguns dels punts calents que han afectat, afecten o afectaran la ciutat. (En teoria és un mapa col·laboratiu però no ho he pogut comprovar; si sabeu de llocs podeu provar de posar-los. Ara mateix està en un estat embrionari, hi treballaré més a mida que vagin sortint articles.)