Entrades amb l'etiqueta ‘Berlín’

Berlín, un arreveure

diumenge, 28/07/2013

Explosió de llum | Light explosion (Fernsehrturm 1)

Després de quasi quatre anys d’haver arribat a Berlín refaig el camí de tornada a casa. Ja sigui per casualitat, intencionadament o una mescla de les dues coses, a partir d’aquest estiu i durant un any seré a Barcelona. No és la meva intenció de fer-me protagonista del bloc (per a això ja tinc un web, aturat, i el twitter, hiperactiu) però crec que la naturalesa del bloc requereix almenys una petita explicació ja que el contingut d’aquest se’n veurà afectat.

Reconec que deixaré Berlín amb una mescla d’alleujament i de tristesa. Últimament s’estila molt de cantar les excel·lències de viure a l’estranger (i sobretot a Berlín!) però el cert és que jo ja començo a tenir ganes d’una certa mediterraneïtat, encara que la situació econòmica no convidi a fer aquest camí. D’altra banda em recaria de no poder ser a Catalunya en aquests moments de renaixement nacional!

El regust d’aquest temps aquí és difícil de descriure. Berlín és un lloc estrany. La seva història recent, la composició de la seva societat, el seu valor polític, simbòlic, econòmic i real la fan una ciutat difícil de definir. Potser per això és tan difícil reconèixer-hi una identitat pròpia, més enllà de la pròpia identitat dels seus habitants i de la que aquests li volen donar. És un lloc perfecte per perdre-s’hi i passar desapercebut però a la llarga també és un lloc difícil per a sentir-s’hi identificat i, en definitiva, arrelat. El seu canvi constant i acceleradíssim fa que el Berlín d’ahir ja no sigui el mateix que demà. En tres anys he tingut temps de veure i reconèixer canvis radicals a la ciutat. Viure en aquest present constant, ho reconec, em causa una mica d’angoixa. No és, però, la única raó: a part dels temes personals que em demanen una pausa de la meva estada aquí, hi ha també una part fosca de la ciutat que no s’acostuma a explicar. El seu individualisme extrem, les grans i creixents desigualtats, l’antipatia de molts dels seus habitants, l’al·lèrgia a la responsabilitat de tants altres i, fins i tot, el tantseme’nfotisme d’alguns energúmens que corren per la ciutat (i, és clar, el clima!) fan de Berlín també un lloc dur. I el principal perill de Berlín és, al meu entendre, amarar-se d’aquest caràcter berlinès agre.
(Tot i això no puc pas dir que hagi tingut mala sort, jo. Haver vingut per voluntat pròpia, ser jove, blanc, europeu i amb una família disposada a ajudar-me en els moments més complicats m’ha permès gaudir d’una temporada maca, productiva i profitosa. No he hagut de fer cues per obtenir visats, deixar de menjar per pagar el lloguer ni renunciar a fer una cervesa amb els amics per estalviar cada cèntim. Destacar aquests aspectes també ajudarien a compensar els articles catastrofistes que s’escriuen sobre les desgràcies de la majoria dels immigrants sud-europeus.)

Però no deixa de ser cert que aquesta setmana vinent no em deixarà de pesar fer aquest viatge de tornada. Berlín continua sent una ciutat vital, fresca, energètica, atractiva. Que es reinventa i es reivindica a cada moment. És un espai mai del tot descobert: encara hi haurà carrers al costat mateix del que foren les meves cases per on encara no he passat mai, barris pendents de descobrir, exposicions impensables i locals fascinants que no arribaré a veure simplement perquè avui encara no han obert i que, quan torni, ja hauran tancat. També cal dir que la ciutat té moltes coses bones: la tranquil·litat i el silenci, la verdor dels seus parcs i els seus carrers, la neu (per a algú de Can Fanga és increïble una ciutat nevada!), la vida social a preus irrisoris, la bona música, els avantatges del sistema universitari, les facilitats per conèixer gent… I no seria del tot just si no reclamés que, per a entendre del tot Berlín, cal distingir molt clarament entre el que és Alemanya, l’Estat alemany, la societat alemanya i els alemanys; i, encara, entre Alemanya i Berlín.
No cal dir que sobretot em fa pena deixar els bons amics que, de tot el món i tots ben diferents, he anat fent aquí.

Marxar de la ciutat –temporalment, insisteixo– per a mi no vol dir renunciar a poder-ne parlar, així com d’Alemanya i aquells temes relacionats que tant m’atreuen. La meva intenció és recuperar el ritme que havia portat mesos enrere en aquest bloc (aquest semestre ha sigut especialment dur a la universitat). Òbviament hauran de ser temes que no requereixin de presència al terreny i es perdrà la immediatesa i la frescor per no ser a la ciutat; així, potser, com el punt de vista alternatiu a la simplificació general dels mitjans que sempre he intentat donar. Per altra banda el rigor i la profunditat hauran de suplir aquestes mancances. Per temes no cal preocupar-se que no me’n faltaran: en tinc una pila de pendents des que vaig començar a escriure al diari Ara!
Així que, si fins ara us ha interessat la visió de Berlín, Alemanya i els països i temes d’influència germànica que he anat donant en aquest bloc, no deixeu de continuar visitant-lo de tant en tant per saber-ne més.

 

Auf Wiedersehen, Berlin!

Tres anys a Berlín: una reflexió

dilluns, 5/11/2012

Oct '12: 3 anys a Berlin

Ara fa una setmana i un dia que va fer tres anys que visc a aquestes latituds –en concret, al paral·lel 52– i estic tan enfeinat amb les ocupacions que m’he buscat aquí que, si no fos pels missatges de ma mare i món germà, ni tan sols me n’hauria recordat. (Això explica, també, el silenci que s’ha imposat en aquestes pàgines digitals, i encara durarà algunes setmanes més.) Sense entrar en el més estricte terreny personal (ja hi va haver, l’any passat, oportunitat per a això), no volia deixar l’oportunitat de reflexionar al voltant de com ha canviat la ciutat en aquest temps – o, també, com ha canviat la meva percepció de la ciutat.

 

Berlín continua sent la gegant metròpoli despoblada del Nord enllà, amb una superfície equivalent a nou Barcelones però amb ben bé mig milió d’habitants menys que la seva corona metropolitana. Les distàncies són llargues i es fan, a voltes, interminables. Continua sent possible, per sort!, descobrir racons encantadors, camins plens de sorpreses, detalls amagats; tot sovint només cal desviar un xic la ruta i agafar el carrer del costat per passejar per una ciutat diferent. Encara ara em sorprenen els buits que deixen els amples carrers o les cases inexistents.
Però aquests buits s’estan començant a omplir. De fet des de fa 20 anys que es van omplint però en aquests últims anys sembla que ho faci a una velocitat vertiginosa. Al meu carrer ja no quedarà cap solar quan s’inauguri l’edifici del números 13-14. Al de sota tampoc quan construeixin el número 8. A tots els barris es fan construccions noves, apartaments i oficines – molts cops d’estètica discutible.

Curiosament, el creixement del nombre d’habitatges va acompanyat d’un increment exagerat dels preus. Berlín ja no és la ciutat on es pot viure amb quatre rals en un pis immens. Evidentment no estem parlant dels preus d’una capital mundial, però tampoc la capital d’Alemanya té aquest volum de negoci. Però ja no està lluny dels preus de Barcelona. A més l’accés a l’habitatge és més complicat que mai: per llogar un pis cal demostrar ingressos molt superiors al cost del lloguer i competir amb desenes de sol·licitants més ben posicionats pel sol fet de ser del país. (De la problemàtica dels preus en vaig parlar a l’especial sobre gentrificació i sobre les dificultats d’accés a l’habitatge en una resposta a un article del diari.) El mercat d’habitacions subllogades s’ha saturat, sent encara més difícil passar les “proves d’accés” de les WG‘s. També les residències universitàries (Berlín té més de 100.000 estudiants) fa anys que tenen llistes d’espera massa llargues, justament quan la universitat alemanya necessita augmentar les seves ràtios per cobrir la demanda de professionals.
I, per si no fos poc, el preu de la cervesa també puja!

I també augmenta notablement el nombre de sud-europeus que busquen sort a la ciutat sense un objectiu massa definit. En aquest sentit, permeteu-me un avís franc: per un costat, i com ja he dit, Berlín ja no és tan barata com s’acostuma a suposar; per altra banda, si bé la taxa d’atur és uns 15 punts inferior a la catalana i s’ofereixen moltes feines noves, aquestes estan mal pagades (vora els 6€/h) i requereixen un alemany acceptable que només s’aconsegueix després d’un bon temps d’estudi. A més, les escoles d’idiomes, per bé que cada cop n’hi ha més, tenen els cursos molt plens (parlo de les privades, amb preus que molta gent no estan disposats a pagar; a les públiques hi ha moltes menys places).[*]
Cal també advertir, contra la facilitat amb la qual hom es pot quedar estancat amb el grup de coneixences més properes, sovint del mateix país o d’algun que se’n conegui la llengua. Al meu entendre, cal qüestionar-se si la finalitat d’una estada a Berlín és aquesta o realment intentar integrar-se a la societat alemanya, per molts matisos que aquesta tingui a la ciutat.

La ciutat en general, igual que en l’habitatge, està en transformació constant. Això és necessari, és clar, perquè encara té molta feina a fer per recuperar els 40 anys de paràlisi que va suposar el Mur. A més, es va decidir que Berlín ha de ser la imatge de la nova alemanya: unida, cosmopolita, moderna, potent. Un cop acabats els escenaris principals com Potsdamer Platz o Friedrichstraße, ara toca fer els petits retocs: una línia de tramvia nou a l’estació de tren principal, millores a la infraestructura fèrria, ordenació i pacificació de carrers, reforçament de ponts i de les ribes de riu i canals, nous asfaltats, canvis de cablejats i instal·lacions noves, obertura de parcs, arranjament de voreres i carrils bici…
És cert que totes les ciutats fan aquestes obres de millora i manteniment, la pregunta a Berlín, però, és: cal fer-les totes de cop? M’atreviria a dir que avui en dia és una de les ciutats europees on és més difícil i caòtic circular en cotxe, bicicleta, transport públic i, fins i tot, a peu. La Berlín dels últims anys és, innegablement, una ciutat més ostentosa, que amb noves mega-infraestructures com el nou aeroport (del qual es retardà la inauguració des del maig passat a una data encara per determinar) es vol treure de sobre el lema “pobre però sexi” i projectar-se com a nou centre econòmic mundial. Però aquest projecte dóna la impressió que es duu a terme sense un rumb clar i a marxes tan forçades que molts dels seus habitants no poden seguir.

Com he esmentat, el creixement comercial de la ciutat és impressionant. Especialment des d’inicis de 2011 es veuen cartells de cerca d’empleats en molts aparadors. Segurament Berlín és un dels millors llocs per establir un petit comerç, sobretot botigues amb objectes de disseny innovador i utilitari (els preus dels locals també es veuen afectats per la gentrificació, és clar)n. Per no parlar de la restauració, que sembla que encara no tingui aturador, amb carrers sencers dedicats exclusivament a les begudes i al menjar (és aquest, però, un model sostenible?). Malgrat tot, el tipus comercial berlinès és minorista, mou poques quantitats de diners i no ajuda a fer créixer la regió, de manera que segueix sent subsidiària.

I com ha afectat i afecta tot plegat a la gent? Els berlinesos tenen fama de secs, antipàtics, directes. I molts ho són. Certament, però, no sabria dir si ara la gent és més crispada o més feliç, perquè si bé ara tinc més situacions desagradables amb gent d’aquest tipus, això es deu a què tinc més relació amb alemanys.

I com ha canviat la meva vida aquest tres anys…? Bé, això deixem-ho per un altre dia que ja m’allargo.

 


[*] No vull donar la sensació que és una pèrdua de temps venir a Berlín, una ciutat que pot oferir molt a tothom qui vulgui viure-hi. Però cal matisar la imatge idíl·lica que en tenim, molts cops generada pel turisme de cap de setmana. Per altra banda, per ajudes per estudiar alemany consulteu els enllaços del setè paràgraf de l’article ja esmentat.

Berlín, Eugeni Xamar i el nou Pla de Comunicació Internacional

diumenge, 30/09/2012

Martí Estruch, delegat de la Generalitat a Alemanya

 “Des del meu primer article no he fet altra cosa que contribuir, fos amb una ploma o una màquina d’escriure, a la restauració del sentiment de dignitat nacional a Catalunya. Perquè sóc catalanista de tota la vida, i -de tota la vida- republicà. Primer catalanista i després, per catalanista, republicà. […] És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i de l’interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació.”

Eugeni Xammar

Eugeni Xammar (Barcelona, 1888 – L’Ametlla del Vallès, 1973) explicà els designis d’un món canviant des de Berlín amb una de les plomes més esmolades del seu temps. Des de la capital d’Alemanya descrigué pas a pas com Europa es transformava a causa del nacionalsocialisme hitlerià, que canviaria radicalment el paisatge natural, polític i social del continent en a penes vins anys.
Ara, el que fou primer delegat de la Generalitat a la capital alemanya fins l’any passat, agafa la direcció del nou Pla de Comunicació Internacional del Govern. Un programa que pren el nom del mític periodista per fer la seva tasca, però en sentit contrari: per explicar Catalunya al món.

L’equip que dirigirà Martí Estruch ha d’estar en contacte amb els principals mitjans de comunicació del món per a fer-los arribar la realitat catalana sense passar pel sedàs madrileny.
No serà una tasca fàcil. Estruch n’és conscient, ell mateix ho analitzava fa uns dies en aquest mateix bloc i a Mèdia.cat. Fins ara la nostra imatge al món ha passat, quasi sense excepció, per la visió espanyola, desviada per les obsessions d’aquest no-nacionalisme obstinat a negar-nos i a culpar-nos de tots els mals. Ho podem comprovar avui mateix, obrint qualsevol diari internacional i veient les nostres demandes democràtiques reduïdes a una simple rebequeria. (Carles Boix incloïa, a més, un altre element a l’equació per a fer-nos entendre: una direcció clara del Govern i un discurs sòlid.)

Estruch té davant una gran i complicada empresa, però jo personalment estic convençut de la seva vàlua per a portar-la a terme amb èxit. Tal com diu Quim Torra, “un pla amb un nom així no pot fallar.”
A més, en Martí sap que arreu, començant pels col·laboradors del Col·lectiu Emma i les comunitats catalanes a l’estranger, no li faltaran suports. Sobretot a Berlín, on ja el coneixem i ens alegrem d’aquesta nova etapa.

 

Cita via Joan T. i Quim Torra.

Berlín i la bicicleta (III): Un passeig amb bici per Berlín

dimarts , 4/09/2012

Tramschiene auf der Eberswalder Str

El que fa possible que funcioni el caos circulatori a la cruïlla d’Eberswalder Str. amb Schönhauser Allee que obria aquesta sèrie d’articles és una combinació de bona planificació, execució eficient i mentalitat oberta.
Dels tres carrers que creuen aquest punt dos i mig tenen carril bici exclusiu, amb senyalització i semàfor dedicat. Si bé en alguns el carril bici està situat sobre la vorera sense segregació, en l’avinguda principal el carril bici està segregat en tot el seu recorregut: a Schönhauser Allee el carril està separat dels vianants pels parterres dels arbres i dels cotxes, per un carril d’aparcament en fila. Al carrer menys transitat, Kastanienallee, no hi ha carril bici però és zona 30 d’ús compartit, també amb el tramvia; l’únic perill són les vies (les quals s’han de creuar el màxim de transversal possible), element que provoca més d’un ensurt.

Els punts més conflictius són la parada del tramvia (M10 en direcció Norbahnhof a Danziger Str.: la marca de parada és sobre la vorera, al costat del carril bici i el tramvia para al mig de la calçada) i, a continuació, quan el carril bici creua la línia elevada just per davant les escales del metro, típic punt de trobada que acumula molta gent. Si en aquests punts no hi ha més tensions i accidents és per la gran acceptació de què gaudeix la bicicleta a la ciutat, el gran ús que té i la integració en la mentalitat berlinesa. Una explicació pot ser l’educació viària a les escoles que inclou prova de seguretat ciclista (segons afirma Jacobson, ho desconec) però també, sobretot pels nouvinguts, perquè els carrils bicis estan ben delimitats, pel caràcter gairebé alliçonant dels alemanys i, senzillament, perquè ningú trepitja els carrils bici.
Tot i així, no és estrany veure bicis circular per la vorera quan haurien d’anar per carril bici, fins i tot en sentit contrari; tampoc és estrany, llavors, veure ciutadans esbroncar els infractors. Hi ha, però, en general, un ambient d’harmonia i respecte entre ciclistes, conductors i vianants –tot i que més val no bloquejar el pas en un carril bici! Els cotxes tenen també molt present la bicicleta i la seva preferència de pas en els girs.

Bàsicament, a Berlín hi ha tres tipus de carrils bici:

  • Exclusius: en vorera o a la calçada, segregats de l’espai de vianants i del trànsit motoritzat. Clarament separats i molt segurs. Només són per bicicletes.

Fahrradweg auf der Schönhauser Allee

  • No segregats: carril bici clarament marcat però sobre la vorera o a la calçada. Respectat pels cotxes (excepte en càrrega i descàrrega), a voltes envaït pels vianants (un simple avís amb el timbre a temps és suficient). Segurs.
  • Espais compartits: ja sigui en voreres amples, a la calçada en carrers de múltiples carrils o en calçada en zones de velocitat limitada a 30 km/h. És en vorera sobretot al centre, en zones turístiques; la circulació és força complicada i més val evitar-ho. És a la calçada quan el carrer és ample (sovint aprofitant el carril bus); és segur però pot ser estressant. La zona 30 és segura i, en general, tranquil·la però a voltes incòmoda ja que la calçada és de llambordes; cal deixar espai perquè els cotxes puguin avançar.

Zone 30

Llogar bici a Berlín
A part dels nombrosos negocis de lloguer de bicicletes que es troben arreu de la ciutat, amb un preu que oscil·la entre els 8€ i els 12€ per dia, des de fa deu anys funciona a tot Alemanya el sistema de lloguer curt de bicicletes Call a Bike. Depenent de la companyia ferroviària Deutsche Bahn, va començar a Munic i actualment compta amb 8.500 bicicletes a diverses capitals alemanyes. L’any passat va arribar als 2,2 milions de transports a tot el país i als 27.000 usuaris registrats a la capital, si bé no hi ha informació específica de la quantitat de bicicletes disponibles a Berlín.
La comparació amb el Bicing barceloní, que fa cinc anys que funciona, deixa Berlín molt enrere: 120.000 abonats i 50.000 usos diaris amb les seves 6.000 bicis. El sistema, molt més extens, és només per a ús dels residents. La gran diferència entre els serveis es deu, és clar, a la gran quantitat de bicis privades de Berlín.

Si bé el principi és el mateix, el funcionament de Call a Bike és diferent: el registre es pot fer des de les seves estacions amb la targeta de crèdit i es poden llogar fins a dues bicicletes simultàniament. Els abonaments van de 24€ (estudiants) fins al 48€ amb la primera mitja hora gratuïta i 0,08€/min a partir de llavors fins un màxim de 15€/dia. Tot i això, també és possible llogar-les sense abonament, cobrant des del primer minut fins a un màxim de també 15€/dia. Per contra, l’abonament obligatori i únic del Bicing costa 44€ i permet 30 minuts ininterromputs gratuïts de trajecte, a partir de llavors es cobra 0,70€ cada mitja hora i només es permet l’ús fins les dues hores.

En principi el Bicing era disponible també per a no residents però les queixes de les empreses de lloguer de bicicletes van fer canviar un model que, com es comprova a Berlín, no presenta un perill per a aquests negocis.
Fins l’any passat les bicicletes de Berlín voltaven “lliures” per la ciutat, però amb el nou sistema estan aparcades en estacions fixes semblants a les de Barcelona on s’han de recollir i tornar. La bicicleta es pot deixar temporalment on es vulgui per després continuar la pedalada. El servei està disponible les 24 hores del dia.

 

Berlín és una ciutat preparada per la bicicleta: milions de ciutadans l’usen constantment cada dia de l’any i és la millor manera de visitar la ciutat, la conducció és agradable i interessant i les infraestructures estan ben preparades.
En aquesta sèrie d’articles sota l’etiqueta cicloberlín farem una aproximació al tema per veure quantes bicicletes circulen per la ciutat, com s’ordenen i com és la realitat ciclista a Berlín, també repassarem les campanyes de promoció i seguretat i veurem què es pot millorar en aquest camp.
Articles escrits amb la col·laboració de F. Niubò.

Berlín i la bicicleta (II): Ordenació sense normativa

dissabte, 1/09/2012

Schönhauser Allee Ecke Danziger Str

Per estrany que pugui semblar, no existeix una normativa especifica per a les bicicletes al codi de circulació. S’espera, evidentment, que aquestes circulin respectant la normativa i senyalització general, excepte quan s’indica el contrari. És per això que Berlín té especial cura amb la senyalització que afecta a la bicicleta:

  • estan indicades les excepcions per a bicicletes en la senyalització vertical, per exemple: en carrers d’un sol sentit sovint s’indica que les bicicletes poden circular en les dues direccions, també com a avís als cotxes;

Einbahnstraße frei für Fahrräder

  • es marquen els carrils bici davant els semàfors en els carrers més transitats (també quan aquests carrils no estan segregats ni tan sol marcats al llarg del carrer), sobretot en carrers on un carril és de gir obligatori a la dreta, passant aquest carril a la dreta de les bicis;

Drehungsbahn für Fahrräder Schönhauser Allee Ecke Eberswalder Str

  • en general, els carrils bici tenen la marca d’aturada als passos zebra un metre més endavant que els cotxes; i
  • molts semàfors compten amb un petit semàfor exclusiu per bicicletes, que es posa verd i vermell uns segons abans que el dels cotxes (o funciona depenent de les necessitats de trànsit de la cruïlla)

Fahrradampel auf der Schönhauser Allee: Grün

Les úniques indicacions que contempla el codi de circulació per a les bicicletes fan referència a l’obligació de circular en fila quan es va per la calçada i la possibilitat de circular per sobre la vorera si no existeix carril bici; al contrari que a Barcelona, on hi ha especifiques mesures a contemplar com ara la prohibició de circular per voreres de menys de 5 metres d’amplada i un règim de velocitats molt concret. (20 km/h com a màxim pels carrils bici situats en voreres, 10 km/h si no hi ha carril específic). A la capital d’Alemanya l’únic que es diu és  que “s’ha de tenir especial consideració amb els vianants”. Els nens de fins a 8 anys estan obligats a, i els nens de fins a 10 anys poden, circular per la vorera; per creuar el carrer han de baixar de la bicicleta.
L’administració de Xavier Trias a l’Ajuntament barceloní ha manifestat la seva voluntat d’anar més enllà i expulsar els ciclistes de la majoria de voreres de la ciutat. A més, hi ha un ampli consens en que carrils bici com el de l’avinguda Diagonal no són el model a seguir. I és que “l’excés de trànsit motoritzat i la manca d’espais per circular” amb bicicleta són les principals dificultats dels catalans per desplaçar-s´hi per la ciutat segons el Baròmetre.

Entrarem en detall en el tema de seguretat dels ciclistes en un proper article.

 

Berlín és una ciutat preparada per la bicicleta: milions de ciutadans l’usen constantment cada dia de l’any i és la millor manera de visitar la ciutat, la conducció és agradable i interessant i les infraestructures estan ben preparades.
En aquesta sèrie d’articles sota l’etiqueta cicloberlín farem una aproximació al tema per veure quantes bicicletes circulen per la ciutat, com s’ordenen i com és la realitat ciclista a Berlín, també repassarem les campanyes de promoció i seguretat i veurem què es pot millorar en aquest camp.
Articles escrits amb la col·laboració de F. Niubò.

Berlín i la bicicleta (I)

dijous, 30/08/2012

Fahrradweg auf der Schönhauser Allee

És mitja tarda a la cruïlla dels carrers Eberswalder Str., Danziger Str., Schönhauser Allee, Kastanienallee i Pappelallee, el centre d’oci i turístic de Prenzlauer Berg, el cor hipster de Berlín. Una munió de gent es mou amunt i avall per trobar-se amb amics, anar a fer un mos, prendre les primeres copes o començar la festa. De la línia elevada del metro no para de baixar-ne gent, del tramvia descarreguen constantment passatgers, arriben turistes amb bosses de les botigues de dissenys exclusius de Kastanienallee contínuament. I enmig d’aquest batibull, estranyament fluid, un flux constant de bicicletes amunt i avall. Ciclistes de pas cap a casa, gent que també ha quedat aquí, turistes sobre dues rodes, missatgers…. Centenars de bicicletes velles, belles, modernes, fixies, de passeig, de carretera, travessant el múltiple encreuament.
Si bé Berlín no arriba als envejables nivells de desplaçaments amb bicicleta que tenen Amsterdam i Copenhaguen –ciutats, per altra banda, més petites–, la capital d’Alemanya és una de les ciutats amb més trànsit de bicis, amb un creixement més clar i un futur brillant.

 

Ciutat de bicicletes
Les dades oficials de 2009 indiquen que, a Berlín, hi ha 324 cotxes per cada 1.000 habitants, 366 a Barcelona, però el nombre de bicis ascendeix fins a 721 per cada 1.000 habitants, mentre que a tot Catalunya en el seu conjunt pujaria a 750. (Dada en percentatge segons el Baròmetre anual de la bicicleta a Catalunya de 2011 extrapolada a partir d’una enquesta, així que em sembla poc fiable.)
A Berlín hi ha, doncs, uns 2,5 milions de bicicletes. Tot i això, els desplaçaments en bici només representen un 13% del total, mentre que els motoritzats i a peu són un 30% cada i el transport públic representa un 26%. Però sí que destaca que els desplaçaments en bicicleta són, juntament amb les desplaçaments a peu, els únics que pugen i que, des de la reunificació, s’han doblat. Segons xifres de 2008 de l’urbanista Daniel Jacobson, a Berlín es fan diàriament uns 1,4 milions de desplaçaments en bici, mentre que a tot Catalunya se’n fan 450.000. També cal remarcar que l’ocupació mitjana dels cotxes a Berlín és de 1,3 persones/cotxe.

Com es pot veure al gràfic de l’evolució de l’ús de la bici des de 1953, les xifres actuals disten de l’ús majoritari que tenia en el pobre Berlín de la postguerra però s’estan recuperant significativament des de fa 40 anys:

Zahlen und Fakten zum Verkehr - Entwicklung des Fahrradverkehrs seit 1951

Podeu veure més dades sobre l’ús de la bicicleta del Senat de Berlín clicant a la següent imatge:

Zahlen und Fakten zum Verkehr

 

Berlín és una ciutat preparada per la bicicleta: milions de ciutadans l’usen constantment cada dia de l’any i és la millor manera de visitar la ciutat, la conducció és agradable i interessant i les infraestructures estan ben preparades.
En aquesta sèrie d’articles sota l’etiqueta cicloberlín farem una aproximació al tema per veure quantes bicicletes circulen per la ciutat, com s’ordenen i com és la realitat ciclista a Berlín, també repassarem les campanyes de promoció i seguretat i veurem què es pot millorar en aquest camp.

Articles escrits amb la col·laboració de F. Niubò.

El Berlín més descarat

dissabte, 11/08/2012

Als seus dibuixos va plasmar una societat desenfadada, sense complexos malgrat les dificultats econòmiques i les desigualtats socials, el Berlín més descarat. Heinrich Zille és potser el dibuixant que millor va captar l’essència d’una ciutat candorosa, un xic naïv, però segura d’ella mateixa i orgullosa i segura dels seus ideals. Els seus personatges es mouen entre la caricatura d’una col·lectivitat infantil (i, a voltes, infantilitzada), representada per nens bruts i maldestres, i la crítica social, plasmada en traços austers i colors apagats que representen des de la distància escenes de contrast i misèria.

Zille nasqué a Radeburg (Sachsen) el 10 de gener de 1858, fill d’una família humil que aviat s’hagué de traslladar a treballar a la indústria berlinesa. A la capital de l’Imperi aprengué l’ofici de litògraf i treballà fins 1908 com a impressor de rotogravat a la reconeguda Societat Fotogràfica. Les seves fotografies i els seus dibuixos estan marcats tècnicament per l’experimentació i temàticament per la seva pròpia experiència i una aguda mirada a la vida de les classes populars.
Amb gran èxit entre els cercles artístics liberals, el seu més gran impulsor fou el pintor Max Liebermann, el qual l’introduí a l’associació d’artistes Berliner Secession i, més tard, el 1924, a l’Acadèmia Prussiana de les Arts, dirigida pel mateix Liebermann. Entre les seves amistats també s’hi comptava Käthe Kollwitz, Hans Baluschek, August Gaul, Ernst Barlach, Gustav Meyrink o Erich Mühsam, els quals apreciaven especialment el seu humor negre i punyent.

Zille publicà, entre d’altres, a Simplicissimus, Jugend, Der Liebe Augustin i a Ulk. Les seves publicacions periòdiques i les seves obres, de la qual destaca Kinder der Straße (1908, “Nens del carrer”), el situaren entre els artistes imprescindibles dels excitants anys de la República de Weimar, en els quals continuà mostrant el seu compromís amb les iniciatives socials i polítiques, si bé sense fer-se mai membre de cap partit.

Heinrich Zille morí el 9 d’agost de 1929 a Charlottenburg, deixant un llegat de milers de dibuixos, esbossos i estudis.

Berlín, ets tan fantàstica!

dissabte, 4/08/2012

[youtube iBM3mjQtdjk]

Com cada estiu, l’anunci d’alguna marca vinculada a la ciutat ens torna a recordar les excel·lències d’aquesta i la joia de viure-hi. Aquest any és la marca Berliner Pilsner que ha fet un clip de marcat patriotisme ciutadà hedonista declarant amor etern a una ciutat fantàstica on sembla que la festa no para mai, el formal i l’inconvencional es celebren mútuament i on la despreocupació és l’estat d’ànim obligatori.
I així passa revista a alguns dels més dolços tòpics que caracteritzen Berlín, curiosament, de la mà d’una cervesa ben amarga.

A part d’aquesta versió llarga, podeu veure també els anuncis per cinema i per TV. La música és de Kaiserbase i es pot descarregar des del web de la cervesera.

 

L’any passat fou el diari Berliner Zeitung qui agafà aquest rol en un anunci, al meu entendre, molt més reeixit.

Panorames dignes del Kàiser

diumenge, 22/07/2012

[vimeo 46147129]
Mireu el vídeo a Vimeo en alta definició

“L’empresa de la meva vida, que jo mateix m’he marcat com a fita, és fotografiar estereoscòpicament allò més digne de veure i mostrar-ho en cicles de viatges i ciutats.” August Fuhrmann ensenyà el seu Kaiserpanorama per primer cop l’any 1880 a Breslau (actual Polònia), un aparell amb el qual veure meravelloses fotografies en color i amb profunditat gràcies a l’estereoscòpia, una tècnica que havia de fer sensació a la segona meitat del segle XIX i que actualment es torna a intentar revifar.

Els Kaiserpanorames (literalment, “panorama del Kàsiser, l’emperador”) començaren a sorgir cap a mitjan segle XIX. Els primers que es documenten als països germànics són els “Glas-Stereogramm-Salons” que Alois Polanecky obre a partir de 1866 a algunes ciutats de l’Imperi Austrohongarès. Aquests visors de les meravelles del món s’assemblen als que Fuhrmann construirà, un dels quals encara es pot trobar al Märkisches Museum de Berlín: al voltant d’una estructura rodona de fusta de noguera tallada de 3,5 metres de diàmetre i 2,4 metres d’alt hi ha 25 cadires. Davant de cada una, un visor estereoscòpic permet veure 50 fotografies amb profunditat que van rotant previ avís d’una campaneta.
El principi bàsic del Kaiserpanorama és la fotografia estereoscòpica, la qual és capaç de recrear al cervell humà la sensació de profunditat d’una escena a partir de dues imatges simultànies captades des de posicions sensiblement separades en el pla horitzontal. L’estereoscòpia, definida per Charles Wheatstone el 1838, s’aprofita de l’estereopsis, la impressió de profunditat que crea el cervell a través de l’anàlisi de les imatges sensiblement diferents que rep de cada ull (disparitat binocular). Wheatstone desenvolupà el mirall estereoscòpic, el qual després evolucionaria cap a centenars d’invents varis (conservant sempre el mateix principi de doble lent) i que, més d’un segle més tard, ha fet possible enginys que han arribat fins nosaltres com el View-Master, els llibres Magic Eye o el mateix cinema 3D que, després de no acabar d’agafar el vol als anys 50 i gràcies a les millores tècniques de les últimes dècades, ha tornat transformat en pedra filosofal d’una perduda indústria cinematogràfica.

August Fuhrmann començà el seu negoci a la dècada dels 1880 i, després de comprovar l’èxit de l’aparell a Breslau i Frankfurt del Main, es traslladà a Berlín, des d’on arribà a controlar més de 250 filials a Alemanya, Àustria i part de l’estranger per les quals rotaven més de 160.000 diapositives estereoscòpiques pintades a mà. Amb l’aparició del cinema, però, els prodigis que mostraven els Kaiserpanorames ja no semblaven tan espectaculars com les imatges en moviment i mica en mica es van anar extingint.
Fuhrmann deixà el negoci l’any 1923 i el seu aparell a Berlín deixà de girar el 1939; a Viena, però, un encara havia d’estar en funcionament fins el 1955. Actualment es pot gaudir d’un dels aparells de Fuhrmann en ple rendiment al Märkisches Museum, el museu d’història de la ciutat, el qual mostra belles imatges estereoscòpiques del Berlín del tombant de segle XX, una vila que poc té a veure amb l’actual.

 

Amb l’assessorament tècnic de M. Farré.

Spanische Allee: una avinguda amb història fosca

dissabte, 30/06/2012

Foto de Dietrich Hackenberg

A cavall entre els barris de Steglitz-Zehlendorf i Nikolassee, situada als afores de la ciutat en direcció Potsdam, però encara dins el Großberlin, es troba l’avinguda Spanische Allee. Força estreta en la majoria del seu curt recorregut (no arriba als tres quilometres) però envoltada de grans vil·les majestuoses i luxoses, l’antigament anomenada Wannseestraße fou rebatejada el 6 de juny de 1939 com a avinguda d’Espanya en honor a l’aliat de la dictadura nacionalsocialista.

El motiu del canvi de nom fou la desfilada militar de la “victòria” que hi feren més de 5.000 soldats que havien participat a la Guerra de 1936-1939. Els “alliberadors alemanys”, tal com els anomena la propaganda de l’època, eren els integrants de la Legió Còndor, formada per mitjans aeris, tancs i serveis d’intel·ligència i transport, així com Estat Major i personal de formació. La seva participació a la guerra, amagada a la pròpia població alemanya, serviria de banc de proves per a l’exèrcit nazi, que es preparava per envair tot Europa. Entre d’altres, la Legió Còndor fou responsable de la completa destrucció de la població basca de Gernika el 26 d’abril de 1937.
“Des de la desfilada, la Spanische Allee els havia de recordar, a la Legió i a la victòria de Franco,” explica una nova placa informativa que s’hi pot trobar actualment.

Tot i que l’avinguda encara conserva la nomenclatura donada pels nazis, l’any 1998 es va decidir dedicar una placeta (que ni tan sols té forma d’això, com sovint passa a Berlín) a Gernika, la qual és considerada la primera ciutat i objectiu civil que fou bombardejada des de l’aire.

 

Article escrit a partir de la informació disponible als panells del mateix carrer i del web Kauperts.