Entrades amb l'etiqueta ‘Berlinale’

63a Berlinale ’13 :: Tragèdia bosniana en un episodi

diumenge, 17/03/2013

Nazif i Semana són una parella de gitanos amb dues filles que (sobre)viuen al camp bosnià, com tants dels seus veïns d’un poble desangelat. L’ocupació principal de Nazif és recollir ferralla i desballestar cotxes per vendre’ls a uns pocs cèntims el quilo. La principal feina de Semana és portar la casa i cuidar les filles. La seva monotonia es veu estroncada quan Semana té un avortament espontani i a l’hospital no la volen operar per no tenir cap assegurança contractada.
Aquest episodi és una representació fidel de la tragèdia grega on els personatges no poden escapar del seu destí. Semana, dona crescuda en la terrible guerra (1992-1995) i feta mare en l’encara pitjor postguerra, desconfia de l’Estat i l’ajuda que arriba de Sarajevo; ha perdut l’esperança i la iniciativa pròpia: quants cops no he reconegut aquesta expressió als carrers de la Baščaršija, als restaurants perduts en esquerpes carreteres sinuoses, als cafès dels pobles! Tal com ens adverteix el títol, aquest no és sinó un episodi en la vida d’uns bosnians que viuen esperant el proper capítol, el qual qui sap si serà pitjor.

Danis Tanovic, que va guanyar l’Òscar a la millor pel·lícula de parla estrangera amb Ničija zemlja (En terra de ningú, 2001) –un retrat tragicòmic de l’absurditat de la guerra–, presenta ara un film més cru, dur, directe. Tanovic no fa, aquest cop, concessions al negre humor bosnià ni deixa espai a cap dramatisme exagerat. El bosnià ha filmat un documental dramatitzat sense artificis que presenta el país i la delicada situació dels gitanos als Balcans tal com és. La imatge i el so ens són servits crus; no han estat rebaixats i edulcorats a la cuina pel sedàs cinematogràfic. Amb la càmera a l’espatlla anem seguint els nostres particulars herois, sempre des de darrere: anem a buscar llenya amb Nazif i preparem un burek amb Semana, destrossem un cotxe a cops de destral i fem la bugada a la dutxa, anem a l’hospital i en tornem amb les mans buides i els llagrimals saturats de desesperació.
I si el film tingués una veu en off (com un documental), o tan sols una música (com una ficció), que ens indiqués quan hem de plorar o quan se’ns permet riure, rai! Però ni això ens concedeix el bosnià i hom surt de la sala amb la sensació d’haver estat aguantant la respiració durant els setanta-cinc minuts de film. I encara som vius, com els protagonistes de la història, i a fora hi ha massa, massa llum.
Però Tanovic no ens nega la poesia i fa de la situació dels protagonistes una metàfora metonímica de la greu situació del país, que agonitza des de fa massa temps – com ens sembla indicar el recorrent fum espès de les xemeneies monstruoses de la central tèrmica de Tuzla, símbol d’un país que es consumeix. El director ens ha dirigit, un cop més, la pregunta: podran els protagonistes, podrà Bòsnia trencar aquest cercle tràgic?

Si bé el film deixa l’esperit en un estat d’intranquil·litat, la producció cinematogràfica en si és un bri d’esperança. Primer perquè aconsegueix, sense patetismes que la desacreditin, fer reflexionar l’espectador sobre la pròpia responsabilitat en el funcionament d’aquest món i qüestionar-nos quant de “massa” tenim. Però, a més, perquè presenta una paradoxa: el país potser estarà en una situació d’estancament, però quin cinema que fa! Quina força, quina tècnica, quin art! El primer cinema bosnià de durant i després de la guerra era introspectiu i fosc, exorcitzava dolorosos fantasmes; mica en mica es va atrevir a plantejar altres qüestions, reeixint a introduir positivament nous temes que també afecten el país (com Na putu, de Jasmila Zbanovic). Amb el seu últim film, Tanovic recupera la contundència del cinéma vérité adaptant-lo a la qualitat i la llibertat formal que concedeix el digital HD.
El que sonava com un bon candidat a l’Ós d’or (finalment concedit a la romanesa Pozitia Copilului) és sens dubte una de les pel·lícules necessàries d’aquest any.

 

Epizoda u životu berača željeza (Episodi en la vida d’un ferraller) (Bòsnia, 2013)
Direcció i guió: Danis Tanović
Amb Senada Alimanovic, Nazif Mujic, Sandra Mujic i Semsa Mujic

63a Berlinale ’13 :: Com el pes d’un elefant

dimarts , 12/02/2013

Quant pesa un elefant? La vida d’Adrian, un nen introvertit de a penes 10 anys en un ambient hostil, no és fàcil. Fill únic, la mare fugida i vivint amb una àvia que no l’escolta i un tiet bipolar, sense amics a l’escola i obsessionat amb el segrest de tres nenes que es retrata al principi del film. L’aparició de tres noves veïnes obre l’esperança a trencar definitivament amb la seva soledat.
“The Weight of Elephants” és la primera pel·lícula de Daniel Joseph Borgman, jove cineasta neozelandès format a Dinamarca. Una extraordinari i colpidor retrat de la pèrdua de la innocència i la soledat (terrible, a aquesta edat) que, al meu parer, la fan una excel·lent candidata al reconeixement a la millor òpera prima del festival. El film té una fotografia delicada i bella, moderna i minimalista, impregnada d’una nova estètica digital de colors suaus i llum dòcil, encara que les escenes nocturnes no estan massa ben resoltes. Borgman confessa voler rodar en cel·luloide, encara que dubta que aquesta generació arribem a fer-ho. La tria del digital, però, va venir marcada pel pressupost. Però reconeix que aquest permet treballar més lliurement i ràpid, i va facilitar adaptar-se a les dures condicions de llum de Nova Zelanda. I l’experimentada Sophia Olsson ho aconsegueix sense renunciar a l’enquadrament adequat i suggerent. La pel·lícula, “una peça molt harmònica,” tal com la descriu la moderadora, aconsegueix, a més, crear escenes de gran profunditat emocional gràcies a la música de Kristian Eidnes Andersen, que tradueix per a l’oïda la bellesa que arriba pels ulls.

Els 87 minuts de film els aguanta magistralment el jove actor Demos Murphy, commovent l’espectador a cada escena. Els seus joves companys també fan una actuació impecable, fins i tot més creïble que els actors adults. Malgrat tot, la pel·lícula no arriba a aconseguir una identificació de l’espectador amb els personatges: un to massa dramàtic, uns nens massa adulterats (actuant com a adults) i algunes situacions massa extremes fan desconnectar del que s’arriba a convertir en un purgatori per a un nen suposadament innocent. Però, sens dubte, tira enrere un desenllaç precipitat i exagerat, sobrer: sembla posat sota la necessitat de tancar la història d’alguna forma dramàtica, quan en realitat el film s’ha mantingut flotant exitosament sobre el clàssic esquema narratiu, sense necessitat d’un clímax hollywoodià i una sentència final que ja funciona perfectament al mig de la pel·lícula.
Tot i aquesta descompensació, l’òpera prima de Borgman és una reflexió molt emocionant del dolor de la soledat que deixa entreveure un cineasta sensible i prometedor.

“The Weight of Elephants” és una producció de Zentropa, la productora creada per Lars von Trier per impulsar joves talents i produccions arriscades. És una alegria que s’avingui a col·laborar amb projectes tan interessants.

 

The Weight of Elephants (Nova Zelanda / Dinamarca / Suècia, 2013)
Direcció i guió: Daniel Joseph Borgman
Amb Demos Murphy, Angelina Cottrell, Matthew Sunderland, Catherine Wilkin

Fjellet: una muntanya de no-res

dimarts , 15/02/2011

Dues noies refan el camí a la muntanya on el seu fill de cinc anys va morir fa un temps. Aquesta premissa podria donar lloc a un gran drama íntim que retratés el dol dels personatges, els conflictes amb ells mateixos, entre la parella després d’una situació tan difícil i amb la muntanya, símbol de la pèrdua i el buit deixat pel nen.
En canvi el noruec Giæver ha sigut capaç d’omplir 70 minuts de no-res —anava a dir de vent, però ni això, perquè el director desaprofita la força narrativa dels impressionants fiords noruecs i les inclemències d’una meteorologia dura i salvatge.

“Fjellet” és una història malbaratada, una travessia sense ànima, un conflicte sense dolor. Més enllà de la fredor dels noruecs i de la seva incapacitat de mostrar els sentiments (això és una suposició, reconec que no conec el caràcter escandinau), el director deixa escapar les oportunitats de fer-nos entrar en la historia i d’identificar-nos amb les noies i la seva pena, i la pel·lícula esdevé un continu monòton: les seqüències es desencadenen sense evolució dramàtica, el clímax apareix quan ja ningú n’espera res. Així mateix els pocs símbols que utilitza són pobres i evidents i el happy end, previsible i descarat.

És clar que no m’estranya: sentint-lo parlar després del film donava la impressió que s’havia embarcat en aquest projecte sense haver reflexionat prou (o gens) sobre el tema del dolor de les mares davant la pèrdua del fill i la relació amb el lloc on passà; encara menys semblava haver arribat a cap conclusió. De fet, la seva única justificació per fer el film van ser les ganes de rodar quelcom ràpid i barat mentre es trobava immers en un altre projecte.
Per cert, la presentació per part del festival va ser força trista i semblava més aviat una trobada de cine-club de barri de diumenge a la tarda; especialment em va sobtar la pregunta de la presentadora de l’acte cap a les actrius: “vau triar vosaltres el paper o va ser el director qui us els va donar?” Bravo.


Fjellet (Noruega, 2011)
Direcció i guió: Ole Giæver
Amb Ellen Dorrit Petersen and Marte Magnusdotter Solem

61a Berlinale: aparador mundial d’experimentació cinematogràfica

dimarts , 8/02/2011

Entre el 10 i el 20 de febrer se celebrarà a la ciutat la 61a Berlinale, el festival europeu de cinema d’hivern. Durant deu dies, més de 400 pel·lícules repartides en 10 seccions seran projectades en 21 cinemes, vistes per més de 430.000 espectadors i cobertes per més de 4.000 periodistes. Aquestes xifres converteixen la Berlinale en el festival de cinema més gran del món.

La primera Berlinale es va celebrar l’estiu de 1951, iniciativa d’Oscar Martay; el lema fou “Finestra del món lliure” i el film inaugural Rebecca, d’Alfred Hitchcock. Les primeres edicions foren sostingudes pel govern militar americà. A la primera edició hi hagué una resposta soviètica amb el “Festival dels films democràtics” –no cal dir que no tingué la mateixa fortuna– i no fou fins el 1975 que es projectà un film de la RDA.
Durant els primers 25 anys fou el principal i més glamurós escenari per les estrelles cinematogràfiques però a partir de 1976 el llavors director Wolf Donner passà el festival a l’hivern per fer-lo coincidir amb la Filmmesse (avui European Film Market) i el convertí en un festival més orientat al negoci.
L’actual director és des del 2001 Dieter Klosslick, que ha introduït el Berlinale Talent Campus, una trobada de formació per a joves involucrats en totes les disciplines cinematogràfiques (realitzadors, productors, actors, guionistes…). Les pel·lícules del festival es projecten en un total de 21 cinemes, els més destacats són el Berlinale Palast, el Friedrichstadtpalast, el Kino International o l’Urania.

El festival d’enguany serà inaugurat aquest dijous amb la nova pel·lícula dels germans Coen “True Grit”, malgrat fer-ho fora de concurs, secció que inclou 16 films. Aquesta Berlinale vol incrementar la presència de cinema d’arreu del món, amb moltes pel·lícules que no vénen de Hollywood o Europa com la del sud-coreà Lee Yoon-ki o la de l’argentina Paula Markovitch, i fa una aposta pels films experimentals, tant en la tècnica com en l’estètica, presentant l’última pel·lícula 3D de Wim Wenders o el film de l’artista de performance Miranda July. Aquest any es manté la curiosa secció culinària, on es projecten pel·lícules sobre menjar i després s’ofereix un bufet d’algun xef de prestigi.
El jurat d’enguany està dirigit per l’actriu i directora italosueca Isabella Rossellini, i compta també entre d’altres amb la productora australiana Jane Chapman i el cineasta canadenc Guy Maddin; així mateix, es reserva un lloc a l’iranià Jafar Panahi però segurament quedarà buit ja que el cineasta es troba sota arrest al seu país.
Els films a concurs competiran per l’Os d’Or a la millor pel·lícula, els Ossos de Plata –gran premi del jurat i a la millor direcció– així com també premis a les actuacions i diferents seccions. L’Os d’Or Honorari serà per l’actor i artista alemany Armin Müller-Stahl en reconeixement pels seus 50 anys de carrera.

Les entrades es van posar a la venda ahir al centre comercial Arkaden de Potsdammer Platz, al Kino International i a l’Urania; també es venen a través d’internet amb un número limitat de tiquets.
Si sou a Berlín aquests dies i teniu ganes d’anar-hi compteu amb llargues cues —jo mateix n’he fet dues hores per comprar una sola entrada, durant les quals, per cert, he tingut temps d’escriure aquest article— i que el principals films (sobretot els de la secció a concurs) esgoten localitats de seguida; tot i això sempre hi ha pel·lícules disponibles i moltes compten amb subtítols en anglès. Les entrades es poden comprar 3 dies abans del passi; els preus van des dels 12€ als 3€.