Entrades amb l'etiqueta ‘Catalunya’

Berlín, un arreveure

diumenge, 28/07/2013

Explosió de llum | Light explosion (Fernsehrturm 1)

Després de quasi quatre anys d’haver arribat a Berlín refaig el camí de tornada a casa. Ja sigui per casualitat, intencionadament o una mescla de les dues coses, a partir d’aquest estiu i durant un any seré a Barcelona. No és la meva intenció de fer-me protagonista del bloc (per a això ja tinc un web, aturat, i el twitter, hiperactiu) però crec que la naturalesa del bloc requereix almenys una petita explicació ja que el contingut d’aquest se’n veurà afectat.

Reconec que deixaré Berlín amb una mescla d’alleujament i de tristesa. Últimament s’estila molt de cantar les excel·lències de viure a l’estranger (i sobretot a Berlín!) però el cert és que jo ja començo a tenir ganes d’una certa mediterraneïtat, encara que la situació econòmica no convidi a fer aquest camí. D’altra banda em recaria de no poder ser a Catalunya en aquests moments de renaixement nacional!

El regust d’aquest temps aquí és difícil de descriure. Berlín és un lloc estrany. La seva història recent, la composició de la seva societat, el seu valor polític, simbòlic, econòmic i real la fan una ciutat difícil de definir. Potser per això és tan difícil reconèixer-hi una identitat pròpia, més enllà de la pròpia identitat dels seus habitants i de la que aquests li volen donar. És un lloc perfecte per perdre-s’hi i passar desapercebut però a la llarga també és un lloc difícil per a sentir-s’hi identificat i, en definitiva, arrelat. El seu canvi constant i acceleradíssim fa que el Berlín d’ahir ja no sigui el mateix que demà. En tres anys he tingut temps de veure i reconèixer canvis radicals a la ciutat. Viure en aquest present constant, ho reconec, em causa una mica d’angoixa. No és, però, la única raó: a part dels temes personals que em demanen una pausa de la meva estada aquí, hi ha també una part fosca de la ciutat que no s’acostuma a explicar. El seu individualisme extrem, les grans i creixents desigualtats, l’antipatia de molts dels seus habitants, l’al·lèrgia a la responsabilitat de tants altres i, fins i tot, el tantseme’nfotisme d’alguns energúmens que corren per la ciutat (i, és clar, el clima!) fan de Berlín també un lloc dur. I el principal perill de Berlín és, al meu entendre, amarar-se d’aquest caràcter berlinès agre.
(Tot i això no puc pas dir que hagi tingut mala sort, jo. Haver vingut per voluntat pròpia, ser jove, blanc, europeu i amb una família disposada a ajudar-me en els moments més complicats m’ha permès gaudir d’una temporada maca, productiva i profitosa. No he hagut de fer cues per obtenir visats, deixar de menjar per pagar el lloguer ni renunciar a fer una cervesa amb els amics per estalviar cada cèntim. Destacar aquests aspectes també ajudarien a compensar els articles catastrofistes que s’escriuen sobre les desgràcies de la majoria dels immigrants sud-europeus.)

Però no deixa de ser cert que aquesta setmana vinent no em deixarà de pesar fer aquest viatge de tornada. Berlín continua sent una ciutat vital, fresca, energètica, atractiva. Que es reinventa i es reivindica a cada moment. És un espai mai del tot descobert: encara hi haurà carrers al costat mateix del que foren les meves cases per on encara no he passat mai, barris pendents de descobrir, exposicions impensables i locals fascinants que no arribaré a veure simplement perquè avui encara no han obert i que, quan torni, ja hauran tancat. També cal dir que la ciutat té moltes coses bones: la tranquil·litat i el silenci, la verdor dels seus parcs i els seus carrers, la neu (per a algú de Can Fanga és increïble una ciutat nevada!), la vida social a preus irrisoris, la bona música, els avantatges del sistema universitari, les facilitats per conèixer gent… I no seria del tot just si no reclamés que, per a entendre del tot Berlín, cal distingir molt clarament entre el que és Alemanya, l’Estat alemany, la societat alemanya i els alemanys; i, encara, entre Alemanya i Berlín.
No cal dir que sobretot em fa pena deixar els bons amics que, de tot el món i tots ben diferents, he anat fent aquí.

Marxar de la ciutat –temporalment, insisteixo– per a mi no vol dir renunciar a poder-ne parlar, així com d’Alemanya i aquells temes relacionats que tant m’atreuen. La meva intenció és recuperar el ritme que havia portat mesos enrere en aquest bloc (aquest semestre ha sigut especialment dur a la universitat). Òbviament hauran de ser temes que no requereixin de presència al terreny i es perdrà la immediatesa i la frescor per no ser a la ciutat; així, potser, com el punt de vista alternatiu a la simplificació general dels mitjans que sempre he intentat donar. Per altra banda el rigor i la profunditat hauran de suplir aquestes mancances. Per temes no cal preocupar-se que no me’n faltaran: en tinc una pila de pendents des que vaig començar a escriure al diari Ara!
Així que, si fins ara us ha interessat la visió de Berlín, Alemanya i els països i temes d’influència germànica que he anat donant en aquest bloc, no deixeu de continuar visitant-lo de tant en tant per saber-ne més.

 

Auf Wiedersehen, Berlin!

Sant Jordi 2013 :: Feliu Ventura: estimar, lluitar, cantar

diumenge, 28/04/2013

Feliu Ventura i Borja Penalba

Dissabte passat era festa grossa: Sant Jordi a Berlín. A la capital d’Alemanya no ens podem queixar de l’agitada agenda cultural catalana que, en gran part, gaudim gràcies a la gran tasca que les delegacions catalanes hi fan, sobretot l’Institut Ramon Llull –i segurament a d’altes ciutats no és així. Però les dates tradicionalment assenyalades –Sant Jordi, Sant Joan, la castanyada, Nadal– ens desperten una nostàlgia especial i alguns ens permetem de reunir-nos per a celebrar-les com cal. Després de la xerrada de divendres 19 del professor Terricabras i l’homenatge a Espriu, el mateix dissabte 20 vam poder completar la festa amb un concert intimista i proper del cantautor Feliu Ventura. Acompanyat del seu guitarrista Borja Penalba, amb el qual ja porta deu anys tocant –la meitat de la seva carrera–, el cantautor va oferir un concert acústic amb repertori dels seus discos i alguna versió d’Ovidi i d’Estellés, el qual va reivindicar al costat d’Espriu.

Ventura, que és de naturalesa tímid i discret fora dels escenaris, se’l veu còmode amb un micròfon a les mans, capaç de cantar les seves cançons i d’explicar moments complicats com quan deixà de composar durant un temps. Fou a l’albareda de Xàtiva, “que és on passen les coses importants al món,” on sentí la necessitat de tornar a escriure i cantar, no per canviar el món sinó per canviar-se a ell mateix, que “és la manera de canviar el món.” En els seus sis àlbums, Feliu Ventura ha construït un discurs propi i personal, desmarcant-se de les feixugues ombres que podien haver suposat en Raimon (també de Xàtiva) o l’Ovidi, formalment molt semblant. La seva expressió musical es basa en la senzillesa i la proximitat, la sensibilitat i la bellesa; una barreja de lluita i poesia que ha sabut salvar de la ingenuïtat i del pamfletarisme. Amb Borja Penalba, guitarrista i productor musical dels seus discos, ha creat un tàndem ple d’energia. S’entenen a la perfecció, es complementen dins i fora dels escenaris, i això es nota en la cura sonora dels discos i la força dels seus directes.
Pel meu gust, és a Barricades de paper i a Alfabets de futur on Ventura s’expressa més genuïnament, trobant el balanç ideal entre el simbolisme poètic i les lletres més directes, i entre el tempo i so més encertats per a cantar-les. I tot i que dissabte passat jo anava al concert amb una certa recança envers l’últim disc, Música i lletra, Ventura va demostrar adaptar-se a les necessitats del directe, donant una nova dimensió als temes que va tocar.

Estimar…
D’aparença introvertit, sensible, fràgil. Però amb una força interior incommensurable. Feliu Ventura troba en la música el seu millor mitjà d’expressió a través de lletres contundents i belles: “tot el que em dol/ m’ho guardo en versos/ per llançar-los/ per quan calgui dir qui som,” canta.
L’any passat va poder fer una llarga gira per Sud-Amèrica i aquest és el primer cop que arriba a Alemanya (però no l’últim). Assegura que abans de marxar sempre hi hi ha una incògnita molt gran sobre la recepció que es trobarà: “t’han ensenyat durant generacions que la teva llengua serveix per a un àmbit casolà” i que usar-la “més enllà és posar-se en ridícul un mateix.” Però una vegada arribes “a qualsevol lloc del món on no es tingui un prejudici cap al català –que és només a l’Estat espanyol– les oïdes sempre estan obertes a escoltar-te. Et pots desenvolupar més tranquil·lament.” L’experiència a l’estranger és molt important per Feliu Ventura, que considera que “és molt important per qualsevol artista que utilitzi la llengua poder confrontar-se amb aquesta por a l’exterior.”
Justament el seu gènere podria dificultar aquest contacte amb l’exterior però per a ell el verdader problema és “una falta d’aposta pel gènere de la cançó d’autor, que podríem dir que és autòcton dels Països Catalans”, hereu de la tradició trobadoresca i dels més desenvolupats al llarg del temps al nostre país. “Quan surts a fora a la gent li interessa la música; és veritat que el text és important i que si es pot explicar és molt millor, però no és indispensable.” En qualsevol cas, la impossibilitat d’entesa a l’estranger no ve per la llengua: “jo el problema l’he trobat en llocs on es prefereix no entendre un grup que canta en anglès que no un grup que canta en català.” Tot i que, és clar, la proximitat cultural, social i fonètica que trobà a Sud-Amèrica facilita més les coses que no pas a Alemanya: “el procés per explicar-se és molt més senzill, més quan ho fas des de València,” ja que fonèticament és més proper, i posa l’exemple de “País de carretera“, una cançó eqüilingüe.

…lluitar…
Feliu Ventura és portaveu i símbol de les causes socials i nacionals del país, la força motriu que basteix les seves cançons. I és que ell no entén “una altra forma de cançó.” També és un altaveu cap a fora: “jo sóc, i tots els que cantem en català som el cas català. ” Afirma, però, que no vol renunciar a la poesia: “no necessitem explicar-ho a les cançons a través d’un pamflet, estic en contra d’això.” Ser del País Valencià no ajuda: primer perquè, “evidentment, arribar a l’exterior quan la Generalitat Valenciana no se n’ocupa és complicat.” Però des d’altres institucions també “s’hauria de fer un esforç per intentar aglutinar tot la cultura catalana i no només la part que prové d’una determinada regió segons una divisió provincial establerta per l’Estat espanyol.” A l’hora d’explicar-se a fora, per Ventura pesa que Barcelona, “l’àrea metropolitana més gran del nostre país,” representi “moltes coses simbòlicament a Europa: Gaudí, Olimpíades…” i signifiqui “la informació prominent de tot el que passa al país.” Per tant, “és més difícil que algú entenga el què els valencians pensen, primer perquè no ha arribat fora directament i segona perquè tampoc ha arribat a través dels catalans.”
La recepció que ha trobat Ventura en els seus viatges ha sigut bona: “s’entén que som un poble colonitzat que vol alliberar-se, tots els pobles que han aconseguit alliberar-se relativament fa poc ho entenen d’alguna manera.”

…cantar
En el moment actual, demano a en Feliu quina creu que ha de ser la tasca de la cançó catalana per difondre el procés d’independència a Europa. “Necessitem l’expressió completa, poder-nos ensenyar a l’exterior en la nostra diversitat.” A més es lamenta que s’estigui “desaprofitant una part molt important de la representació cultural a través dels músics”, vital perquè “la representació a l’exterior fa que t’entenguen, que et puguen recolzar.” “Estem acostumats a governs que defensen el llibre però que s’obliden de la música,” i “la música és un motor important per a la normalització interior i exterior del fet cultural i polític del nostre poble.”
Ens toca cantar, lluitar, estimar.

 

Trobareu les cròniques del Sant Jordi berlinès d’enguany i passats sota l’etiqueta Sant Jordi i les fotos d’aquests dies a la meva capseta de sabates de Flickr.

(Una) conversa amb (una) Alemanya

dilluns, 11/02/2013

Fa unes setmanes vaig tenir una conversa amb una professora alemanya de ciències polítiques en ocasió d’una entrevista per a una beca d’estudis. La professora, d’edat avançada, em va rebre a casa seva a Charlottenburg, antic barri benestant de Berlín occidental. Un dels temes principals de la conversa es va marcar des del seu inici:

-       Ets espanyol?
–       De Barcelona.
–       I et consideres català?
–       Sí.
–       Separatista?
–       Sí.
–       I per què?

Mai fins ara havia tingut oportunitat de parlar del tema amb una persona culta, de l’elit intel·lectual alemanya (encabint aquí els grups socials capaços d’influir en el coneixement i la política del país). Fins ara les converses eren amb companys i amics joves, els quals no saps fins a quin punt realment estan interessats en el què estàs explicant. L’ocasió de conversar amb aquesta professora em va portar, prenent-me una gran llibertat metonímica, a reflexionar sobre les reaccions que es poden esperar del gegant europeu. Tal com comentàva un cop amb algú, l’elit intel·lectual alemanya està generalment caracteritzada per una auto-atorgada superioritat moral que els dóna autoritat per decidir què és important i què no, molt sovint amb cert menyspreu. A aquests “activistes progressistes” els incomoda, però, tot allò que no s’ajusta als seus esquemes i que els posa els seus valors en dubte. El cas català, sens dubte, està entre aquests temes. És important que la forma d’explicar-nos davant aquestes mentalitats sigui especialment adequada.

 

En primer lloc, cal fer notar que la majoria d’alemanys no saben què és Catalunya; i si els hi sona és per informacions que van sortir arran de la manifestació de la Diada i que l’actualitat mundial va arraconar mica en mica. Si ho saben, ho identifiquen automàticament amb Baviera: el Land sud-oriental té una forta identitat regional, caracteritzada per l’accent tosc i, a orelles dels altres alemanys, incomprensible que els han donat els Alps.
Si en tenen coneixement, segurament molts no estan segurs de si el català és una llengua o només un dialecte (com el bavarès). Aquí s’interessen per les diferències, d’una manera que molts cops semblen voler comprovar que hi hagi prou diferències per establir oficialment que és una altra llengua o només per curiositat. En aquest moment acostumo a comentar de passada que és una llengua molt semblant a l’occità, cosa que els deixa bastant descol·locats perquè encara saben menys què és (com tampoc ho saben molts catalans, desgraciadament!).

El següent tema són els diners. La premsa germànica no s’ha cansat de rebaixar les aspiracions nacionals catalanes a un simple tema fiscal que, a més, s’aborda en negatiu: els catalans són uns insolidaris. Això també els permet continuar la comparació amb Baviera, ja que el Land reclama des de fa anys una revisió del sistema fiscal federal. (Vegeu-ne xifres i percentatges comparatius a l’engròs a l’entrevista que vaig fer a Toni Strubell.) En aquest punt cal insistir en la línia d’un dels temes que fa anys ha anat corregint el Col·lectiu Emma: Catalunya és un país amb una identitat pròpia que no està justament tractat per part de l’Estat del qual forma part; el maltractament fiscal és només un de tants greuges: postergació identitària i lingüística, menyspreu polític com a minoria, negació de les necessitats infraestructurals… No hem, però, de negar l’evidència: l’actual situació de crisi ha fet que molta més gent hagi vist la necessitat de disposar d’un Estat propi i el sentiment independentista ha crescut en els últims anys. Però cal també deixar clar que, fet i fet, el model d’Estat espanyol significa crisi (i no només per als Catalans, sinó per al mateix Estat en si i, en definitiva, per tot Europa). També s’ha d’aclarir que la independència no és una negació a la solidaritat, ja que els catalans volem continuar aportant recursos per construir Europa, però sent plenament sobirans sobre aquests (com Alemanya a la UE).

I ara que surt Europa, a l’interlocutor alemany se li apareix una altra paradoxa: si el món actual, i Europa particularment, tendeix a la unificació, no està Catalunya anant a la contra? Cal ser taxatiu: de cap manera. Catalunya ha demostrat al llarg de la seva història una tendència natural cap a Europa que ha bastit aspiracions de futur, relacions econòmiques i corrents artístics a parts iguals; el compromís de Catalunya amb Europa –i, ara, amb la Unió Europea– és i serà ferm. Catalunya ja està disposada a cedir sobirania en pro d’una unió política que ens faci més forts, de la mateixa manera que volem ser econòmicament solidaris. Ara bé, mentre aquesta UE no es construeixi de debò, Catalunya prefereix ser un Estat de ple dret; i, encara més, si aquesta UE ha d’acabar anant en contra dels interessos de Catalunya, que no els estranyi que preferim no formar-ne part.
“Però, amb tants pocs habitants, com preteneu que Catalunya sigui viable?” Des del punt de vista Alemany, que amb 80 milions és el país amb més població de la UE, sembla impossible que un Estat de poc més de 7 milions (o 11 milions) d’habitants sigui sostenible. Però això és de fàcil resposta fent notar que més de la meitat dels Estats de la UE tenen menys de 10 milions d’habitants (i que els països amb més de 15 milions d’habitants ocupen poc més del 20% del territori total). Si es vol entrar en dades més concretes és recomanable visitar webs com el del Col·lectiu Wilson, així com llegir articles d’alguns dels seus impulsors com Xavier Sala-i-Martín o Carles Boix.

La meva conversa amb la professora se’n va per altres temes, però de tant en tant el fil d’aquesta retorna cap a l’Estat. També en aquest punt es veu que el desconeixement de la societat, economia i política espanyoles són força profunds (venint d’una professora de ciències polítiques és, a més a més, molt preocupant). A cada explicació que li dono sobre com funcionen les coses a Espanya (fets que a nosaltres ens han arribat a semblar “normals”) ella es queda més parada: la corruptela i la corrupció política, el fracàs del sistema educatiu i d’aprenentatge de llengües, la sostenibilitat d’un Estat amb un 25% d’atur (“un 50% entre els joves!”, m’insisteix), l’oblit de la memòria històrica, la manca d’iniciativa d’interès públic general, la bombolla immobiliària…

Camí cap a la porta, encara hi ha temps per unes últimes reflexions, que assenyalen directament a l’arrel del conflicte que ens trobarem amb Alemanya:
Si Catalunya se’n va –reconeix– Espanya serà encara més pobre. Sincerament –li dic–, ho desconec, encara que intueixo que sí. D’altra banda, això no pot justificar la prohibició a un poble a exercir lliurement la democràcia; els interessos econòmics d’un Estat o d’Europa no poden imposar-se sobre la veu legítima d’un col·lectiu. Li sintetitzo: som una entitat identitària i, a més, ens considerem una entitat jurídica amb dret a decidir políticament sobre el nostre futur; si la voluntat és democràtica, això no se’ns pot negar.

I, finalment, abans que me’n vagi, ella expressa la raó que més els incomoda: a Alemanya, per a la generació de després de la guerra (“els fills dels culpables”), el tema identitari no és escaient. No és senzill fer-los entendre el nostre concepte de “nacionalisme integrador” així que, encara que a Catalunya el puguem fer servir més lliurement, recomano usar-ne d’altres sense connotació negativa com “independentista”, “separatista”…
En qualsevol cas –m’acomiado de la professora– aquest aspecte no és sinó un al·licient per a un català identitàriament –o nacionalment, com vulgueu– conscient establert a Alemanya: explicar que volem ser sense que això suposi imposar-nos als altres.

 

Un cop fora, sota els efectes positius del fred intens, intento destriar les sensacions de la conversa amb (aquesta senyora) Alemanya en quatre punts essencials:

  • a Alemanya no li importa ni li deixa d’importar Catalunya i la seva causa, més aviat…
  • Alemanya veu Catalunya (quan la veu) com una probable preocupació d’estabilitat econòmica (una més) al sud d’Europa, però…
  • Alemanya no s’oposarà al procés democràtic i legítim que iniciem els catalans ni a la nostra decisió, encara que sigui fora de la legalitat espanyola, però…
  • dubto que Alemanya es pronunciï en cap direcció en un possible enfrontament entre Espanya i Catalunya, en altres paraules: no esperem que Alemanya (ni la UE) defensin el nostre dret a la independència.

 

Mentre reflexionava sobre aquest llarg escrit va tenir cert ressò l’article del professor de la Hertie School of Governance de Berlín Nico Kirsch, que rebutja la simplificació del sentiment independentista català. Malgrat aquest article, així com la gran tasca que fan d’altres alemanys com els professors Til Stegmann o Klaus-Jürgen Nagel per posar a l’abast dels seus compatriotes el coneixement necessari per interpretar el procés independentista català, crec que cal relativitzar la importància sobre com ens veuen a l’estranger. Deixant de banda la tasca diplomàtica, és clar, s’han de dirigir les energies cap a objectius concrets i representatius.
Cal fer l’esforç d’estar sempre disposats a explicar les nostres raons democràtiques i legítimes, però sense oblidar que la tasca més important cal fer-la a casa, que és on, al capdavall, haurem de guanyar un referèndum.

De totes formes, seria interessant conèixer altres estratègies que tenen catalans a Alemanya i altres països per explicar l’actual situació, convido als lectors a compartir aquestes experiències als comentaris o als seus blocs (poseu l’enllaç als comentaris, en aquest cas).

Tres anys a Berlín: una reflexió

dilluns, 5/11/2012

Oct '12: 3 anys a Berlin

Ara fa una setmana i un dia que va fer tres anys que visc a aquestes latituds –en concret, al paral·lel 52– i estic tan enfeinat amb les ocupacions que m’he buscat aquí que, si no fos pels missatges de ma mare i món germà, ni tan sols me n’hauria recordat. (Això explica, també, el silenci que s’ha imposat en aquestes pàgines digitals, i encara durarà algunes setmanes més.) Sense entrar en el més estricte terreny personal (ja hi va haver, l’any passat, oportunitat per a això), no volia deixar l’oportunitat de reflexionar al voltant de com ha canviat la ciutat en aquest temps – o, també, com ha canviat la meva percepció de la ciutat.

 

Berlín continua sent la gegant metròpoli despoblada del Nord enllà, amb una superfície equivalent a nou Barcelones però amb ben bé mig milió d’habitants menys que la seva corona metropolitana. Les distàncies són llargues i es fan, a voltes, interminables. Continua sent possible, per sort!, descobrir racons encantadors, camins plens de sorpreses, detalls amagats; tot sovint només cal desviar un xic la ruta i agafar el carrer del costat per passejar per una ciutat diferent. Encara ara em sorprenen els buits que deixen els amples carrers o les cases inexistents.
Però aquests buits s’estan començant a omplir. De fet des de fa 20 anys que es van omplint però en aquests últims anys sembla que ho faci a una velocitat vertiginosa. Al meu carrer ja no quedarà cap solar quan s’inauguri l’edifici del números 13-14. Al de sota tampoc quan construeixin el número 8. A tots els barris es fan construccions noves, apartaments i oficines – molts cops d’estètica discutible.

Curiosament, el creixement del nombre d’habitatges va acompanyat d’un increment exagerat dels preus. Berlín ja no és la ciutat on es pot viure amb quatre rals en un pis immens. Evidentment no estem parlant dels preus d’una capital mundial, però tampoc la capital d’Alemanya té aquest volum de negoci. Però ja no està lluny dels preus de Barcelona. A més l’accés a l’habitatge és més complicat que mai: per llogar un pis cal demostrar ingressos molt superiors al cost del lloguer i competir amb desenes de sol·licitants més ben posicionats pel sol fet de ser del país. (De la problemàtica dels preus en vaig parlar a l’especial sobre gentrificació i sobre les dificultats d’accés a l’habitatge en una resposta a un article del diari.) El mercat d’habitacions subllogades s’ha saturat, sent encara més difícil passar les “proves d’accés” de les WG‘s. També les residències universitàries (Berlín té més de 100.000 estudiants) fa anys que tenen llistes d’espera massa llargues, justament quan la universitat alemanya necessita augmentar les seves ràtios per cobrir la demanda de professionals.
I, per si no fos poc, el preu de la cervesa també puja!

I també augmenta notablement el nombre de sud-europeus que busquen sort a la ciutat sense un objectiu massa definit. En aquest sentit, permeteu-me un avís franc: per un costat, i com ja he dit, Berlín ja no és tan barata com s’acostuma a suposar; per altra banda, si bé la taxa d’atur és uns 15 punts inferior a la catalana i s’ofereixen moltes feines noves, aquestes estan mal pagades (vora els 6€/h) i requereixen un alemany acceptable que només s’aconsegueix després d’un bon temps d’estudi. A més, les escoles d’idiomes, per bé que cada cop n’hi ha més, tenen els cursos molt plens (parlo de les privades, amb preus que molta gent no estan disposats a pagar; a les públiques hi ha moltes menys places).[*]
Cal també advertir, contra la facilitat amb la qual hom es pot quedar estancat amb el grup de coneixences més properes, sovint del mateix país o d’algun que se’n conegui la llengua. Al meu entendre, cal qüestionar-se si la finalitat d’una estada a Berlín és aquesta o realment intentar integrar-se a la societat alemanya, per molts matisos que aquesta tingui a la ciutat.

La ciutat en general, igual que en l’habitatge, està en transformació constant. Això és necessari, és clar, perquè encara té molta feina a fer per recuperar els 40 anys de paràlisi que va suposar el Mur. A més, es va decidir que Berlín ha de ser la imatge de la nova alemanya: unida, cosmopolita, moderna, potent. Un cop acabats els escenaris principals com Potsdamer Platz o Friedrichstraße, ara toca fer els petits retocs: una línia de tramvia nou a l’estació de tren principal, millores a la infraestructura fèrria, ordenació i pacificació de carrers, reforçament de ponts i de les ribes de riu i canals, nous asfaltats, canvis de cablejats i instal·lacions noves, obertura de parcs, arranjament de voreres i carrils bici…
És cert que totes les ciutats fan aquestes obres de millora i manteniment, la pregunta a Berlín, però, és: cal fer-les totes de cop? M’atreviria a dir que avui en dia és una de les ciutats europees on és més difícil i caòtic circular en cotxe, bicicleta, transport públic i, fins i tot, a peu. La Berlín dels últims anys és, innegablement, una ciutat més ostentosa, que amb noves mega-infraestructures com el nou aeroport (del qual es retardà la inauguració des del maig passat a una data encara per determinar) es vol treure de sobre el lema “pobre però sexi” i projectar-se com a nou centre econòmic mundial. Però aquest projecte dóna la impressió que es duu a terme sense un rumb clar i a marxes tan forçades que molts dels seus habitants no poden seguir.

Com he esmentat, el creixement comercial de la ciutat és impressionant. Especialment des d’inicis de 2011 es veuen cartells de cerca d’empleats en molts aparadors. Segurament Berlín és un dels millors llocs per establir un petit comerç, sobretot botigues amb objectes de disseny innovador i utilitari (els preus dels locals també es veuen afectats per la gentrificació, és clar)n. Per no parlar de la restauració, que sembla que encara no tingui aturador, amb carrers sencers dedicats exclusivament a les begudes i al menjar (és aquest, però, un model sostenible?). Malgrat tot, el tipus comercial berlinès és minorista, mou poques quantitats de diners i no ajuda a fer créixer la regió, de manera que segueix sent subsidiària.

I com ha afectat i afecta tot plegat a la gent? Els berlinesos tenen fama de secs, antipàtics, directes. I molts ho són. Certament, però, no sabria dir si ara la gent és més crispada o més feliç, perquè si bé ara tinc més situacions desagradables amb gent d’aquest tipus, això es deu a què tinc més relació amb alemanys.

I com ha canviat la meva vida aquest tres anys…? Bé, això deixem-ho per un altre dia que ja m’allargo.

 


[*] No vull donar la sensació que és una pèrdua de temps venir a Berlín, una ciutat que pot oferir molt a tothom qui vulgui viure-hi. Però cal matisar la imatge idíl·lica que en tenim, molts cops generada pel turisme de cap de setmana. Per altra banda, per ajudes per estudiar alemany consulteu els enllaços del setè paràgraf de l’article ja esmentat.

Primers passos per a l’ANC Deutschland

dissabte, 13/10/2012

Ahir 12 d’octubre per a alguns fou un dia doblement feiner a Berlín: per una banda tothom anava a treballar o cuidava de la seva canalla (ara les escoles tenen festa, a Berlín). Per l’altra, un grup de catalans membres de l’ANC i residents a la ciutat donava un inici simbòlic a les seves activitats a Alemanya.

En les últimes setmanes, després de molt de temps de converses i moviments, finalment un grup de catalans a Berlín hem encetat la nostra constitució com a Assemblea Nacional Catalana a Alemanya, que s’haurà d’acabar integrant a la sectorial Catalunya Exterior.
Conformat per una vintena de persones, l’ANC Deutschland actuarem bàsicament a la xarxa a través de la nostra pàgina web, on s’hi aniran recopilant materials actuals extrets de la premsa catalana i internacional, per tal d’apropar la nostra realitat al nostre país d’acollida. A més, també volem establir contacte amb actors alemanys per generar simpaties cap al procés que el nostre país ha iniciat. Així mateix, en línia amb els veterans Col·lectiu Emma, volem fer pressió a la premsa alemanya perquè vagi abandonant els prejudicis que encara arrossega contra Catalunya i abastir-la de dades i informacions sobre el país i el moment actual.

Ahir, el grup va fer una primera aparició pública repartint fulls de mà informatius amb el títol Katalonien, der neue Staat in Europa (Catalunya, el nou estat d’Europa) a l’entrada de l’ambaixada espanyola de Berlín, on s’hi celebrava la tradicional recepció en motiu de la Hispanitat. El full de mà, imprès en paper de postal a tot color, estava compost, per una cara, per una preciosa fotografia –que amablement ens cedí Montse Planas Casamitjana– del passat 11 de setembre. Per l’altra cara, un breu text explicava la massiva manifestació i la convocatòria d’eleccions per al proper 25 de novembre, i enumerava un llistat de motius pels quals Catalunya reclama la independència.
A la convocatòria de l’ambaixada espanyola hi assistiren diplomàtics de tot el món, que van rebre amb interès i amabilitat els fulletons, dels quals se’n van repartir més de 400 exemplars.

El grup de membres de l’ANC reunits a Alemanya esperem que amb accions com aquesta i les que anirem fent la realitat catalana tingui una major difusió internacional i sigui entesa més de prop pels altres països.

Si voleu col·laborar amb el grup de l’ANC Deutschland (que encara està establint-se) us podeu posar en contacte amb nosaltres a través del nostre correu: info(at)anc-deutschland.de. També ens podeu seguir a Facebook i Twitter.

 

Article i imatges fets en col·laboració amb l’ANC Deutschland.

 

Berlín, Eugeni Xamar i el nou Pla de Comunicació Internacional

diumenge, 30/09/2012

Martí Estruch, delegat de la Generalitat a Alemanya

 “Des del meu primer article no he fet altra cosa que contribuir, fos amb una ploma o una màquina d’escriure, a la restauració del sentiment de dignitat nacional a Catalunya. Perquè sóc catalanista de tota la vida, i -de tota la vida- republicà. Primer catalanista i després, per catalanista, republicà. […] És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i de l’interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació.”

Eugeni Xammar

Eugeni Xammar (Barcelona, 1888 – L’Ametlla del Vallès, 1973) explicà els designis d’un món canviant des de Berlín amb una de les plomes més esmolades del seu temps. Des de la capital d’Alemanya descrigué pas a pas com Europa es transformava a causa del nacionalsocialisme hitlerià, que canviaria radicalment el paisatge natural, polític i social del continent en a penes vins anys.
Ara, el que fou primer delegat de la Generalitat a la capital alemanya fins l’any passat, agafa la direcció del nou Pla de Comunicació Internacional del Govern. Un programa que pren el nom del mític periodista per fer la seva tasca, però en sentit contrari: per explicar Catalunya al món.

L’equip que dirigirà Martí Estruch ha d’estar en contacte amb els principals mitjans de comunicació del món per a fer-los arribar la realitat catalana sense passar pel sedàs madrileny.
No serà una tasca fàcil. Estruch n’és conscient, ell mateix ho analitzava fa uns dies en aquest mateix bloc i a Mèdia.cat. Fins ara la nostra imatge al món ha passat, quasi sense excepció, per la visió espanyola, desviada per les obsessions d’aquest no-nacionalisme obstinat a negar-nos i a culpar-nos de tots els mals. Ho podem comprovar avui mateix, obrint qualsevol diari internacional i veient les nostres demandes democràtiques reduïdes a una simple rebequeria. (Carles Boix incloïa, a més, un altre element a l’equació per a fer-nos entendre: una direcció clara del Govern i un discurs sòlid.)

Estruch té davant una gran i complicada empresa, però jo personalment estic convençut de la seva vàlua per a portar-la a terme amb èxit. Tal com diu Quim Torra, “un pla amb un nom així no pot fallar.”
A més, en Martí sap que arreu, començant pels col·laboradors del Col·lectiu Emma i les comunitats catalanes a l’estranger, no li faltaran suports. Sobretot a Berlín, on ja el coneixem i ens alegrem d’aquesta nova etapa.

 

Cita via Joan T. i Quim Torra.

Repercussió mediàtica de la manifestació a Alemanya

diumenge, 16/09/2012

Firma convidada: Martí Estruch (periodista, fou delegat de la Generalitat de Catalunya a Berlín entre 2008 i 2012)

Com s’ha anat veient durant la setmana, la gran manifestació de la Diada d’enguany no va passar desapercebuda als mitjans internacionals. A Alemanya tampoc, encara que ha tingut una presència “menys destacada que la premsa anglosaxona,” tal com analitza Martí Estruch per l’article d’avui:

 

Si tenim en compte la població de Catalunya, que un milió i mig de persones surtin al carrer a Barcelona per reclamar la independència és una fita de primera magnitud. Fins i tot si “només” eren un milió. Els mitjans de comunicació d’arreu del món, amb les excepcions habituals, se n’han fet lògic ressò. Alguns fins i tot s’han estranyat d’aquestes excepcions, més encara si tenim en compte que provenen de l’estat del qual els manifestants volen independitzar-se. Per això TVE va acabar demanant disculpes. A Alemanya no hi ha hagut excepcions i costaria trobar algun mitjà que no n’hagi parlat. Dels grans o importants, cap, tot i que ho han fet de manera menys destacada que la premsa anglosaxona. El seguiment, des del punt de vista quantitatiu, ha estat molt superior al que va obtenir la manifestació del 10J posterior a la sentència contrària a l’Estatut.

L’anàlisi qualitatiu ja és més complicat de fer. En primer lloc, cal constatar la importància creixent de les grans agències de premsa, en aquest cas la dpa (Deutsche Presse-Agentur) i Reuters. En temps de crisi, que en el cas dels diaris de paper és bastant universal, els corresponsals són cada cop més un luxe escàs. Fins i tot la crònica de la Süddeutsche Zeitung, el segon diari més important del país, va sense signar. A la Frankfurter Allgemeine Zeitung la informació sí que va signada pel seu corresponsal Leo Wieland, que escriu des de Madrid, com la majoria de corresponsals, i a qui molts acusen de tenir posicions molt allunyades dels postulats del nacionalisme català. En aquest cas es pot tornar a comprovar, tot i que de forma mesurada.

En segon lloc, cal dir que en general les informacions són prou ajustades a la realitat, sobretot si tenim en compte que Catalunya no forma part de l’agenda habitual dels mitjans i periodistes alemanys, més enllà dels esportius que segueixen el Barça. Tots coincideixen a assenyalar la crisi econòmica i el sentiment de pagar massa diners a Madrid com un dels motius principals de l’auge de l’independentisme a Catalunya. Amb aquest judici s’hi pot estar més o menys d’acord, és clar. Algun mitjà, com Die Welt, ho presenta com l’únic motiu de descontentament, en una versió massa simplista i que tendeix a la visió dels catalans com a egoistes i únicament preocupats pels diners, força estesa a Alemanya. Una menció a banda mereix el vídeo de Reuters, present en la versió digital de molts diaris, que ofereix un contingut massa esbiaixat com per ser excusable amb la brevetat dels seus quaranta segons de durada.

 

Estruch també va oferir un llarg recull d’articles a la premsa alemanya (i alguns mitjans suïssos) a través de les xarxes socials:

Frankfurter Allgemeine: In der Not für die Unabhängigkeit

Süddeutsche Zeitung: Mehr als eine Million Katalanen demonstrieren für ihre Unabhängigkeit

Die Welt: Katalanen fordern Zahlungsstop an Madrid

Die Zeit: Millionen Katalanen wollen nicht mehr für Spanien zahlen

Der Spiegel: Eineinhalb Millionen Katalanen demonstrieren für Unabhängigkeit

Tagezeitung: Proteste in Barcelona: Separatisten machen mobil

Financial Times Deutschland: Katalanen fordern Zahlungsstop an Madrid

Handelsblatt: Hunderttausende Katalanen demonstrieren für Unabhängigkeit

Bild: Katalanen fordern Zahlungsstop

Tageschau: Demonstration in Barcelona für Unabhängigkeit der Region Katalonien

ZDF: Katalanen wollen Unabhängigkeit

N-TV: Katalanische Unabhängigkeitsrufe: Der Geist ist aus der Flasche

Telepolis: “Katalonien, ein neuer Staat in Europa”

Stern: Katalanen wollen nicht mehr für Madrid blechen

Südostschweiz: Katalanen demonstrieren für eigenen Staat

20 Minuten Schweiz: Grossdemo in Barcelona: “Bye Bye Spain”

Tagesschau (Suïssa): Über eine Million Katalanen fordern eigenen Staat

Bastoners del Karneval

diumenge, 3/06/2012

Foto de Karneval der Kulturen

El cap de setmana passat es celebrà a Berlín l’esperat i reeixit Karneval der Kulturen, que cada any reuneix centenars de milers de persones als carrers de Kreuzberg, el cor multi-ètnic de la capital alemanya, per a celebrar la diversitat i la convivència dels milers de cultures que cohabiten a la ciutat. El Casal Català hi tornà a participar, enguany amb el Ball de Bastons de Llorenç del Penedès.

El Karneval der Kulturen, com ja vaig explicar l’any passat, és una celebració que ocupa el darrer cap de setmana de maig en la qual les associacions culturals de Berlín es mostren i presenten als ciutadans i a les altres cultures. Durant tres dies els carrers de Kreuzberg-Mehringdamm s’ocupen amb escenaris, paradetes i barraquetes de menjar i begudes. Les activitats, concerts, balls no paren i el punt culminant és la rua en la qual participen un centenar de comparses que dansen durant més de cinc hores des de Hermmanplatz fins a Yorckstraße. Un jurat escull la millor companyia i enguany va guanyar l’associació Sri Lanka Berlín, a la qual se li va reconèixer “l’alegre i esplendorós patrimoni dels colors sota el lema ‘Tambors i danses per la unió en la diversitat’”.

En aquesta edició la cultura catalana va tornar a tenir presència de la mà del Ball de Bastons de Llorenç: 21 bastoners d’una de les colles més actives de Catalunya van marxar al llarg de cinc quilometres “amb la senyera estelada al capdavant de la comitiva […] exhibint els nostres nou balls: Processó, Terra, Xotis, 10 d’Agost, La Creu, La Marxa, El Pastoret, el Nou i, davant del jurat, el Sant Llorenç” en el que en Jordi Sadurní descriu com, “sens dubte, una de les actuacions més importants de la nostra centenària història: durant gairebé quatre hores, vam fer picar els nostres bastons.”
Més enllà de representar la nostra cultura, els bastoners també van voler “estrènyer vincles amb els i les compatriotes del Casal Català,” als quals agraeixen molt l’acollida, dedicació i la possibilitat d’actuar per més de 700.000 persones, un moment “inoblidable”, en “una ciutat viva per dins, carregada d’històries que commouen a cada cantonada i en acceleració constant,” conclou en Jordi. A més de la participació al cercavila, els bastoners també van oferir una xerrada als estudiants de català de la Freie Universität.
El ball de bastons va tenir presència als mitjans berlinesos: se’l pot veure al streaming oficial del Karneval (a partir de 6:55) i al final del reportatge que Der Spiegel va dedicar a la festa.
També podeu veure el reportatge que Olga R. va fer-ne.

El Karneval es tradueix en l’expressió més genuïna de Berlín, l’essència d’una ciutat que és capaç d’impulsar una gran i potent programació cultural oficial que ocupa els carrers de forma desacomplexada i exitosa per tal que la gent es faci seva la festa i en participi directament. I sí, Berlín és festa, música i xerinola, però també riquesa, convivència i respecte. Aquest esdeveniment, com tants d’altres que s’hi celebren, n’és una mostra. Però amb raó, el Karneval der Kulturen és un dels esdeveniment més esperats de l’any!

“Molts europeus no acceptarien la situació de Catalunya.” Entrevista a Toni Strubell

divendres, 27/04/2012

Toni Strubell presenta "What Catalans Want"

Toni Strubell parla en un català pausat i reflexionat, l’envolta un aire de saviesa senzilla i serena. Desgrana un per un tots els greuges que els catalans patim –i aguantem– i que han portat la nostra societat a un punt “d’explosió de la ‘desafecció’”, diu usant paraules d’un ex-president gens sospitós d’independentisme. Escriptor, professor, membre de la Comissió de la Dignitat i diputat al Parlament de Catalunya per Solidaritat Catalana, “un puntal de la defensa de la identitat, l’economia i l’Estat propi,” tal com el definí el Casal Català de Berlín, entitat organitzadora de l’acte.
Strubell ha vingut a Alemanya a presentar el seu últim llibre, What Catalans Want, un recull d’entrevistes a diverses personalitats del món civil, cultural, econòmic i polític català publicat en anglès per l’editora nord-americana Liz Castro per explicar al món la voluntat d’un poble.

Les reminiscències de la iniciativa del seu avi ressonen encara a la memòria col·lectiva. Josep Trueta, cirurgià destacat al servei del país que s’hagué d’exiliar a Londres després de la guerra de 1936-1939, intentà fer veure als aliats la necessitat d’intervenir en una Espanya feixista per defensar l’esperit dels catalans.
Toni Strubell nasqué a Oxford (Anglaterra) on passà gran part de la seva joventut. Després també visqué vint anys al País Basc, on exercí de professor al departament de turisme. “Ara no feu càlculs de la meva edat, sigueu condescendents!,” ens demana. La vida fora del seu país, però, l’ha portat a veure la necessitat d’explicar i internacionalitzar la causa dels catalans. Una causa justa, diu, “molts europeus no acceptarien la situació de Catalunya.”

 

El seu avi va escriure un compendi de la història de Catalunya per fer entendre al món la voluntat del poble català, el seu llibre és una actualització centrada en el moment actual?
Penso que no puc obviar de cap de les maneres el fet que el meu avi l’any 1946 fes un llibre per explicar Catalunya als polítics britànics just després de la Segona Guerra Mundial, quan els aliats van abandonar tota una sèrie de causes perdudes i no van ajudar a foragitar la dictadura franquista. Evidentment que el llibre del meu avi va ser un estímul però, així com el seu llibre es basava en personatges i explica l’esperit de Catalunya a través de personatges al llarg de la història, jo explico aquest esperit o realitat a partir de personatges vivents. Sí que és un recurs però per a una altra època.

Parlant de l’època actual, és ara més que mai un moment decisiu per donar a conèixer al món la voluntat del poble català?
Jo crec que és un moment decisiu per explicar coses molt importants que estan passant a Catalunya. Penso que l’any 2007 va ser extraordinàriament fèrtil a l’hora de trobar dinàmiques que s’han produït dins la societat catalana. És necessari explicar el que està passant a través dels catalans actuals de cara al món, sobretot el daltabaix de l’Estatut. És important de fer veure la manera i el moment en què l’Estat pren la decisió de donar el cop final al model d’Estat de les autonomies. L’Estat diu prou –moltes vegades afirmem que els catalans diem prou, hi ha fins i tot aquesta campanya que es diu “Diem prou”. Realment els que han dit prou són els espanyols i els catalans, que som un poble reactiu, en prenem nota i reaccionem.

Hi ha un corrent de catalans que té una certa tendència a ser molt negatiu i catastrofista. En aquest sentit, en el pròleg Colm Tóibín fa un repàs d’identitats, com les cultures índies d’Amèrica, i de llengües, com el gal·lès o l’irlandès, perdudes. Té la sensació que la llengua i la identitat catalanes estan en perill de desaparèixer?
No ho diria en aquests termes dramàtics perquè del que es tracta, en tot cas, és de reconstruir l’autoestima. I si parlem de desaparició i de reconstrucció de l’autoestima en una mateixa frase la confusió serà molt gran. Penso que en els últims temps s’ha plantejat una batalla final, per exemple, en el tema de la immersió lingüística.
Nosaltres som un país d’immigració, un país al qual s’impedeix de fer el que es fa a tots els països d’Europa que és tenir un idioma bàsic i vehicular de l’educació. Que Espanya pretengui que això no es dugui a terme amb les sentències del Tribunal Suprem desemboca en una situació en la qual es planteja un litigi legal que pot tenir moltes lectures i derives. Qui acabi guanyant serà el que s’imposarà.
L’altra alternativa és la que proposo jo i molta gent en el llibre (però no tota: no és un llibre independentista, és un llibre que recull moltes opinions): si aconseguim posar Catalunya en la via de la consecució d’un Estat propi es podran reconduir, per exemple, els temes de la llengua o l’economia. […] Catalunya té el 30% del deute de totes les autonomies i si tenim en compte que en els últims pressupostos del PP la retallada a Catalunya ha estat d’un 44,9% –en el cas de les comarques de Girona: d’un 56%, l’únic territori de tot Europa que ha tingut una rebaixada del seu pressupost de més de la meitat d’un any a un altre– això és gravíssim. En els últims temps s’ha plantejat la situació de la política, la cultura i l’economia catalanes en els seus termes més desencarnats: s’ha plantejat una batalla per la supervivència.

Vostè ha anomenat la via de l’Estat propi. Quina importància té convèncer als alemanys d’aquesta voluntat dels catalans?
És de vital importància que els alemanys entenguin que els catalans es veuen en una situació extrema. Tinguem en compte comparativament la situació de Catalunya i la de Baviera, les dues regions, Estats federals o Länder més desenvolupats: Baviera està pagant, en termes de solidaritat interregional, uns 3.660 milions d’euros mentre que Catalunya està pagant pels volts d’uns 16.500M€. És a dir, rotundament, unes cinc vegades més en termes absoluts. En termes comparatius Baviera està pagant fins a un 4% del PIB, i a més a més porta als tribunals l’Estat per a rebaixar a un 2,5%, i nosaltres estem pagant entre un 8,5 i un 9%. I no hi ha cap procés en el qual el govern català s’ho plantegi com una qüestió de supervivència i de necessitat de trencament, no fa un cop sobre la taula com caldria per intentar salvar l’economia catalana tal com l’hem entesa fins avui.

L’independentisme racional és més fàcil d’entendre a Europa que l’independentisme emocional?
Potser sí. Tot i que posant una mica d’emoció a les coses, també les ajuda a entendre. Una emoció serena també fa entendre moltes coses. Han de poder veure que no som ni nazis ni pesseters ni romàntics. Som europeus que volem equitat i justícia. Volem ser europeus normals i no europeus castigats, obviats i estigmatitzats.

Hi ha alternatives polítiques a Europa per aconseguir la mateixa sobirania sense canviar la composició interna de la Unió?
Europa estic convençut que acceptarà la independència de Catalunya. Si per no “canviar la composició interna de la Unió” s’entén que no s’acceptin els Estats escocès, català, flamenc i basc, per exemple, malament anirem. Si ja són part de la UE. Si ja en tenen agafades totes les coordinades. I saben que el seu potencial econòmic serà superior amb l’Estat propi. Tothom hi sortirà guanyant.

I en la situació actual, quines són les mesures que al seu entendre el govern hauria de prendre per a fer entendre la necessitat d’un Estat propi?
Totalment les contraries que està fent el govern actual. Això és una opinió meva, no necessàriament dels meus entrevistats. Catalunya ha rebaixat en vora d’un 40% el seu pressupost en relacions i projeccions internacionals. Això es un suïcidi absolut. Tinguem en compte que, per exemple, algunes comunitats autònomes com el País Basc fins i tot l’han augmentat. En aquests moments Convergència i Unió ha posat el futur polític immediat en mans del PP en uns acords que porten al tancament de delegacions que estan fent una labor molt important a diversos països del món: de moment tenim notícia que la de Buenos Aires tancarà i, tenint en compte el que acaba de passar amb Repsol a l’Argentina, un comprèn la importància que tenen aquests tipus de relacions, que podrien haver intervingut en un afer en el qual hi ha molt diner català pel mig. En canvi Catalunya no té cap tipus d’instrument, de portaveu, de possibilitat d’expressar-se.
Això també té un aspecte cultural, aquesta retallada en la projecció de la cultura catalana, que porta a tancar en els últims temps dos de les tres principals institucions de projecció de la cultura a l’exterior com són el Catalan Center de Nova York i l’Observatori Català de la Universitat de Stanford. Aquests, juntament amb l’Observatori Català de la London School Of Economics, es consideraven les principals eines per projectar Catalunya internacionalment.

Des del Parlament com es pot internacionalitzar la causa catalana?
Lamentablement la resposta que t’haig de fer avui és possiblement una mica diferent de la que t’hagués fet fa un any quan escrivia el llibre. Penso que la labor que s’ha de fer al Parlament és intentar portar CiU una altra vegada cap al terreny del seny i intentar fer-los veure que el mercat no ho és tot, que tenim entre mans una molt delicada cultura, una molt delicada situació econòmica i llençar-nos en mans del PP no ens portarà als resultats que el país necessita.

Veient el procés de recuperació de la memòria que ha fet i encara continua fent Alemanya amb el seu propi passat, què creu que n’hem d’aprendre o quines conclusions en podem treure els catalans?
Jo penso que totes. Penso que la societat alemanya que ha estat capaç d’enfrontar-se d’una manera molt valenta amb el seu passat i vol fer absolutament net i aprendre les grans lliçons d’aquest passat. La qual cosa porta, per exemple, a una societat en la qual es considera contrari al dret penal fer apologia del nazisme i del racisme.

En què creu que es traduirà el “retorn” que el seu avi pronosticava per Catalunya quan tancava l’escrit The Spirit of Catalonia amb aquestes paraules: “Once again, in the near future, Catalonia will return, peacefully and anxious to be a good neighbour, if she too is shown good neighbourliness; rough, distracted, and a source of permanent trouble, if she is tortured”?[1]
Bona pregunta. Quan el meu avi va marxar de Catalunya, li va demanar un periodista anglès perquè havia marxat. “He marxat perquè no suportaria de veure morir la llibertat de Catalunya.” A Catalunya encara no ha nascut de nou la llibertat. I estic segur que ell pensaria igual.

 


[1] “Un altre cop, en un futur proper, Catalunya retornarà, pacífica i ansiosa per ser una bona veïna, si a ella també se li mostra bon veïnatge; brusca, trastornada i una font de problemes permanents si és torturada”. (Trad. de l’autor.) TRUETA, Josep, The Spirit of Catalonia. London: 1946 (PDF reproduction by VilaWeb, Barcelona: 2005). P. 168.

Pujol sobre l’exemple d’Alemanya

divendres, 2/03/2012

En l’anterior editorial del butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol el president reflexionava sobre la situació i posició que està jugant Alemanya en aquest moment de crisi econòmica profunda.
Pujol es debat sobre si el país septentrional és un exemple per al nostre i sobre l’adequació de la posició que defensa –fermesa contra el dèficit i exigència del sanejament de l’economia. Així mateix es qüestiona sobre la capacitat de lideratge dels alemanys, que ell veu natural.

El president fa girar la seva argumentació al voltant de cinc grans punts:

I. “Sentit de l’equilibri”
L’alemanya és una educació basada en l’esforç, l’exigència i la contenció. En un sentit econòmic però també social i moral. El sistema educatiu potencia la formació professional, clau de l’èxit productiu del país.
Pujol lloa la seva capacitat de “reformar el sistema econòmic” (amb exemples com els programes Hartz o la pujada de l’IVA) i de diàleg social per assegurar “el benestar i progrés de tots plegats.”

II. No fer el “murri”
Cal acostar-se al model social alemany per mantenir el benestar comú però també el pes polític de la Unió Europea. Si bé és difícil que la manera de funcionar del sud acabi sent igual que la del nord del continent, els resultats cal que s’hi assemblin.

III. “Alemanya no pot dimitir del seu paper”
Malgrat els recels que desperta el lideratge germànic –fins i tot dins les pròpies fronteres, tal com sovint recull Rafael Poch–, el país no pot renunciar-hi. Si és possible, ha d’anar de bracet amb França, perquè aquesta és una clau de la fundació de la CE.

IV. Comprensió i honestedat
Cal demanar als països forts del nord més comprensió i capacitat d’explicació dels seus objectius però això ha d’anar acompanyat de serietat als Estats del sud. La solidaritat és un valor bàsic de la Unió que ha de fomentar el creixement dels països menys potents econòmicament però no pot ser corresposta amb abús i engany. Per Pujol “si no canvia […], la Unió Europea no funcionarà bé,” però creu que hi ha esperança si hi ha “ganes de trobar solucions.

V. Unitat de lideratge
El president agafa una frase del ministre d’Afers Estrangers de Polònia per reafirmar la seva creença en el paper d’Alemanya a Europa: “Em fa menys por el poder d’Alemanya que la seva passivitat.” Per a Pujol, però, el lideratge europeu ha de ser plural: només en la unitat es podrà solucionar la crisi amb realisme i autoexigència.

És ben sabut que Pujol es considera un gran admirador del model germànic i que la socialdemocràcia alemanya va ser mirall de moltes de les seves polítiques. La seva defensa de la locomotora d’Europa és, però, una excepció en el panorama mediàtic actual que, simplificant les coses, acusa Alemanya dels mals de la Unió.
El debat, en tot cas, és complex i interessant i s’hauria de tractar més a fons.