Entrades amb l'etiqueta ‘cinema’

Cinema nazi i repugnància moral

dijous, 9/01/2014

Ha començat a la Filmoteca de Catalunya el cicle de Cinema i propaganda nazi, que fins al 19 de gener oferirà algunes produccions cinematogràfiques fetes durant i al servei del Tercer Reich. Unes pel·lícules que, tal com destacà el director de la Filmoteca, Esteve Riambau, ofereixen poques ocasions de ser vistes: el govern alemany en controla curosament l’exhibició.
Riambau va explicar, en la presentació d’anit, que existeixen unes 1.200 pel·lícules nazis, 200 de les quals són clarament de propaganda. Els films versen sobre l’educació de la joventut, la lluita contra el comunisme, la posada en escena del règim, el culte a les grans personalitats i l’antisemitisme; la selecció que presenta la Filmoteca de sis films originals i quatre documentals al voltant d’aquest cinema és una mostra heterogènia d’aquestes produccions. No es presenta sovint l’oportunitat de veure aquests films –no es poden retransmetre per TV ni editar en DVD– i, quan es fa, cal que es faci en passi únic i es contextualitzi.

La presentació del film d’anit, Hitlerjunge Quex, va anar a càrrec de Vicenç Villatoro, el qual va destacar la importància cinematogràfica, política i històrica del cicle. Per a ell, “cinema nazi” no és una etiqueta cronològica sinó que significa una forma de fer cinema propagandístic. Per al nacionalsocialisme, el cinema –així com altres tecnologies de mitjans de masses– fou la base del seu triomf com a “instrument de fixació de pensament” que és. Una condició necessària per als autoritarismes europeus del segle XX, afirmà Villatoro. Hitlerjunge Quex és un film pioner de l’any 1933, quan el ministre de propaganda del govern feixista recentment establert, Joseph Goebbels, començà la seva campanya de propaganda política i manipulació amb mètodes subtils i moderns.
I la pel·lícula és una clara mostra de subtilesa –”pintada amb un pinzell més fi,” diu Villatoro–, atractivitat i modernitat. Presenta la història del jove i ingenu Heini Völker, el qual es vol apuntar a les joventuts hitlerianes malgrat la fèrria negativa familiar i de l’entorn del barri de Beussel, de clara tendència comunista; la lluita entre faccions on ell es veurà voluntàriament –i valerosament– atrapat el portarà al seu tràgic destí. El film es va estrenar a Espanya el 1939 sota l’encara més subtil títol de El flecha Quex i, segons Villatoro, inspirà la història de Raza.
La posada en escena del film nazi no té res a envejar al bon cinema clàssic americà, sent en alguns moments d’una qualitat gairebé excel·lent – i també caient, en d’altres, en la pantomima i la ingenuïtat: tics populistes dels quals no es pot desprendre. Encara que d’una forma simplista i maniqueu, la història cerca una empatia amb el jove protagonista. I segur que l’aconseguí en la dècada dels trenta, i encara l’aconseguiria avui en dia si hom no sabés tot el que la ideologia amagada rere la seva fraternitat i progrés significà realment. Els temes del film són diversos: el martiri d’un jove sense por, el conflicte generacional, la paràbola bíblica del fill pròdig… però sobretot, destacà Villatoro, és una història “sobre i a favor de la mort.” Els valors de l’heroi, que centren el discurs del nazisme amb la contraposició mercader-heroi/jueu-ari, es resumeixen primordialment en l’amor a la mort, amor que fa superior, quasi invencible, el qui l’abraça.
Però sobretot, conclogué Villatoro –malgrat la qualitat cinematogràfica i tècnica, la modernitat en la representació, l’interès que desperta un film tant difícil de projectar– sobretot és difícil de desprendre’s de la “repugnància moral” que implica veure aquestes pel·lícules.

Dance dance otherwise we are lost

divendres, 25/03/2011

[youtube 3ww0Ka08LSs]

El reputat director alemany Wim Wenders (Düsseldorf, 1945) va presentar fora de concurs a la passada Berlinale la seva última creació “Pina – tanzt, tanzt sonst sind wir verloren”. Fa uns dies es va estrenar als cinemes del país. La pel·lícula en 3D és un homenatge sentit i bell cap a la ballarina Pina Bausch, que morí l’estiu de 2009 després de més de 35 anys al capdavant de la seva companyia.

Pina Bausch nasqué el 1940 a la ciutat de Solingen i fou ballarina, coreògrafa i mestra de dansa. El 1973 fundà el Tanzteater Wuppertal Pina Bausch, un dels principals centres de creació i investigació de dansa contemporània. Amb dedicació i molt d’encert Pina esdevingué un referent a nivell mundial com a “coreògrafa de la contemporanietat”, recollint premis arreu durant més de cinquanta anys. Gran part de la seva vida visqué a Wuppertal, una curiosa ciutat estesa al llarg d’una vall angosta on, a causa de la manca d’espai, es decidí construir el tren urbà penjant d’uns carrils elevats.
La seva relació d’amistat amb Wim Wenders començà el 1985 quan aquest quedà meravellat per l’espectacle Café Müller. De seguida el cineasta volgué portar a terme una col·laboració però els mitjans tècnics cinematogràfics no el convencien fins que, amb l’aparició del 3D, veié la manera i començaren a treballar conjuntament per traslladar a la gran pantalla les obres Café Müller, Le Sacre du Printemps, Vollmond i Kontakthof.

Al film, la ballarina és tendrament descrita amb paraules dels membres de la seva companyia: propera, senzilla inspiradora, càlida, critica, sensible, forta… Un relat nostàlgic a través de retrats d’alguns dels seus ballarins: “[treballar amb ella] era ser més humà”, “em mirà durant 22 anys des de darrere una taula; això és més del què els meus pares m’han vist”, “no se què és la vida sense Pina.” A la vegada, però, un homenatge alegre, una mirada cap al futur a través de la seva dansa: “[les seves coreografies són] una barreja entre ser infant i adult a la vegada”, “em va dir: balla per l’amor.”
El film mostra no tan sols les creacions originals de Pina sinó també el que els ballarins aportaren als seus espectacles. Treu la dansa a l’exterior, portant-la als paisatges industrials, urbans, naturals i humanitzats de Wuppertal transcendint els espais i conjugant-los en l’obra de Pina, fent-la créixer en l’escenari que la féu possible. Wenders és capaç d’integrar en les coreografies tan peces arquitectòniques precioses i delicades com infraestructures gegantines i sobrehumanes, emplenant els seus buits de sentit i bellesa, dotant la dansa de dimensions inabastables i sensacions delicades com l’aparent lleugeresa del tren penjant.

En quant a l’ús de la tècnica 3D, és clar que es genera una relació estreta entre aquesta i el contingut fílmic: la nova tecnologia fa possible la pel·lícula i el film dóna significat ple a aquesta tècnica, fins ara relegada a pel·lícules comercials. Wenders ho tenia clar: “el 3D era la manera de fer-ho! Només incloent la dimensió de l’espai vaig tenir la confiança de poder trobar una manera de plasmar la dansa de Pina en la pantalla.”
Això, però, també té desavantatges: potser perquè estem poc acostumats a aquesta tecnologia a vegades –i en especial per certes persones– pot resultar artificiós. Malgrat tot, personalment, la major part de la cinta vaig poder oblidar-me de les ulleres i l’esforç visual que suposa i vaig fruir plenament, tenint la sensació d’entrar a la dansa, de moure’m entre els ballarins, de volar amb ells.
Era una decisió arriscada, però sense 3D aquesta pel·lícula no seria concebible.


Pina – tanzt, tanzt sons sind wir verloren
Pel·lícula de dansa en 3D
Dirigida per Wim Wenders
Amb a companyia de ballet Pina Bausch de Wuppertal