Entrades amb l'etiqueta ‘Delegació de la Generalitat’

Berlín, Eugeni Xamar i el nou Pla de Comunicació Internacional

diumenge, 30/09/2012

Martí Estruch, delegat de la Generalitat a Alemanya

 “Des del meu primer article no he fet altra cosa que contribuir, fos amb una ploma o una màquina d’escriure, a la restauració del sentiment de dignitat nacional a Catalunya. Perquè sóc catalanista de tota la vida, i -de tota la vida- republicà. Primer catalanista i després, per catalanista, republicà. […] És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i de l’interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació.”

Eugeni Xammar

Eugeni Xammar (Barcelona, 1888 – L’Ametlla del Vallès, 1973) explicà els designis d’un món canviant des de Berlín amb una de les plomes més esmolades del seu temps. Des de la capital d’Alemanya descrigué pas a pas com Europa es transformava a causa del nacionalsocialisme hitlerià, que canviaria radicalment el paisatge natural, polític i social del continent en a penes vins anys.
Ara, el que fou primer delegat de la Generalitat a la capital alemanya fins l’any passat, agafa la direcció del nou Pla de Comunicació Internacional del Govern. Un programa que pren el nom del mític periodista per fer la seva tasca, però en sentit contrari: per explicar Catalunya al món.

L’equip que dirigirà Martí Estruch ha d’estar en contacte amb els principals mitjans de comunicació del món per a fer-los arribar la realitat catalana sense passar pel sedàs madrileny.
No serà una tasca fàcil. Estruch n’és conscient, ell mateix ho analitzava fa uns dies en aquest mateix bloc i a Mèdia.cat. Fins ara la nostra imatge al món ha passat, quasi sense excepció, per la visió espanyola, desviada per les obsessions d’aquest no-nacionalisme obstinat a negar-nos i a culpar-nos de tots els mals. Ho podem comprovar avui mateix, obrint qualsevol diari internacional i veient les nostres demandes democràtiques reduïdes a una simple rebequeria. (Carles Boix incloïa, a més, un altre element a l’equació per a fer-nos entendre: una direcció clara del Govern i un discurs sòlid.)

Estruch té davant una gran i complicada empresa, però jo personalment estic convençut de la seva vàlua per a portar-la a terme amb èxit. Tal com diu Quim Torra, “un pla amb un nom així no pot fallar.”
A més, en Martí sap que arreu, començant pels col·laboradors del Col·lectiu Emma i les comunitats catalanes a l’estranger, no li faltaran suports. Sobretot a Berlín, on ja el coneixem i ens alegrem d’aquesta nova etapa.

 

Cita via Joan T. i Quim Torra.

“Molts europeus no acceptarien la situació de Catalunya.” Entrevista a Toni Strubell

divendres, 27/04/2012

Toni Strubell presenta "What Catalans Want"

Toni Strubell parla en un català pausat i reflexionat, l’envolta un aire de saviesa senzilla i serena. Desgrana un per un tots els greuges que els catalans patim –i aguantem– i que han portat la nostra societat a un punt “d’explosió de la ‘desafecció’”, diu usant paraules d’un ex-president gens sospitós d’independentisme. Escriptor, professor, membre de la Comissió de la Dignitat i diputat al Parlament de Catalunya per Solidaritat Catalana, “un puntal de la defensa de la identitat, l’economia i l’Estat propi,” tal com el definí el Casal Català de Berlín, entitat organitzadora de l’acte.
Strubell ha vingut a Alemanya a presentar el seu últim llibre, What Catalans Want, un recull d’entrevistes a diverses personalitats del món civil, cultural, econòmic i polític català publicat en anglès per l’editora nord-americana Liz Castro per explicar al món la voluntat d’un poble.

Les reminiscències de la iniciativa del seu avi ressonen encara a la memòria col·lectiva. Josep Trueta, cirurgià destacat al servei del país que s’hagué d’exiliar a Londres després de la guerra de 1936-1939, intentà fer veure als aliats la necessitat d’intervenir en una Espanya feixista per defensar l’esperit dels catalans.
Toni Strubell nasqué a Oxford (Anglaterra) on passà gran part de la seva joventut. Després també visqué vint anys al País Basc, on exercí de professor al departament de turisme. “Ara no feu càlculs de la meva edat, sigueu condescendents!,” ens demana. La vida fora del seu país, però, l’ha portat a veure la necessitat d’explicar i internacionalitzar la causa dels catalans. Una causa justa, diu, “molts europeus no acceptarien la situació de Catalunya.”

 

El seu avi va escriure un compendi de la història de Catalunya per fer entendre al món la voluntat del poble català, el seu llibre és una actualització centrada en el moment actual?
Penso que no puc obviar de cap de les maneres el fet que el meu avi l’any 1946 fes un llibre per explicar Catalunya als polítics britànics just després de la Segona Guerra Mundial, quan els aliats van abandonar tota una sèrie de causes perdudes i no van ajudar a foragitar la dictadura franquista. Evidentment que el llibre del meu avi va ser un estímul però, així com el seu llibre es basava en personatges i explica l’esperit de Catalunya a través de personatges al llarg de la història, jo explico aquest esperit o realitat a partir de personatges vivents. Sí que és un recurs però per a una altra època.

Parlant de l’època actual, és ara més que mai un moment decisiu per donar a conèixer al món la voluntat del poble català?
Jo crec que és un moment decisiu per explicar coses molt importants que estan passant a Catalunya. Penso que l’any 2007 va ser extraordinàriament fèrtil a l’hora de trobar dinàmiques que s’han produït dins la societat catalana. És necessari explicar el que està passant a través dels catalans actuals de cara al món, sobretot el daltabaix de l’Estatut. És important de fer veure la manera i el moment en què l’Estat pren la decisió de donar el cop final al model d’Estat de les autonomies. L’Estat diu prou –moltes vegades afirmem que els catalans diem prou, hi ha fins i tot aquesta campanya que es diu “Diem prou”. Realment els que han dit prou són els espanyols i els catalans, que som un poble reactiu, en prenem nota i reaccionem.

Hi ha un corrent de catalans que té una certa tendència a ser molt negatiu i catastrofista. En aquest sentit, en el pròleg Colm Tóibín fa un repàs d’identitats, com les cultures índies d’Amèrica, i de llengües, com el gal·lès o l’irlandès, perdudes. Té la sensació que la llengua i la identitat catalanes estan en perill de desaparèixer?
No ho diria en aquests termes dramàtics perquè del que es tracta, en tot cas, és de reconstruir l’autoestima. I si parlem de desaparició i de reconstrucció de l’autoestima en una mateixa frase la confusió serà molt gran. Penso que en els últims temps s’ha plantejat una batalla final, per exemple, en el tema de la immersió lingüística.
Nosaltres som un país d’immigració, un país al qual s’impedeix de fer el que es fa a tots els països d’Europa que és tenir un idioma bàsic i vehicular de l’educació. Que Espanya pretengui que això no es dugui a terme amb les sentències del Tribunal Suprem desemboca en una situació en la qual es planteja un litigi legal que pot tenir moltes lectures i derives. Qui acabi guanyant serà el que s’imposarà.
L’altra alternativa és la que proposo jo i molta gent en el llibre (però no tota: no és un llibre independentista, és un llibre que recull moltes opinions): si aconseguim posar Catalunya en la via de la consecució d’un Estat propi es podran reconduir, per exemple, els temes de la llengua o l’economia. […] Catalunya té el 30% del deute de totes les autonomies i si tenim en compte que en els últims pressupostos del PP la retallada a Catalunya ha estat d’un 44,9% –en el cas de les comarques de Girona: d’un 56%, l’únic territori de tot Europa que ha tingut una rebaixada del seu pressupost de més de la meitat d’un any a un altre– això és gravíssim. En els últims temps s’ha plantejat la situació de la política, la cultura i l’economia catalanes en els seus termes més desencarnats: s’ha plantejat una batalla per la supervivència.

Vostè ha anomenat la via de l’Estat propi. Quina importància té convèncer als alemanys d’aquesta voluntat dels catalans?
És de vital importància que els alemanys entenguin que els catalans es veuen en una situació extrema. Tinguem en compte comparativament la situació de Catalunya i la de Baviera, les dues regions, Estats federals o Länder més desenvolupats: Baviera està pagant, en termes de solidaritat interregional, uns 3.660 milions d’euros mentre que Catalunya està pagant pels volts d’uns 16.500M€. És a dir, rotundament, unes cinc vegades més en termes absoluts. En termes comparatius Baviera està pagant fins a un 4% del PIB, i a més a més porta als tribunals l’Estat per a rebaixar a un 2,5%, i nosaltres estem pagant entre un 8,5 i un 9%. I no hi ha cap procés en el qual el govern català s’ho plantegi com una qüestió de supervivència i de necessitat de trencament, no fa un cop sobre la taula com caldria per intentar salvar l’economia catalana tal com l’hem entesa fins avui.

L’independentisme racional és més fàcil d’entendre a Europa que l’independentisme emocional?
Potser sí. Tot i que posant una mica d’emoció a les coses, també les ajuda a entendre. Una emoció serena també fa entendre moltes coses. Han de poder veure que no som ni nazis ni pesseters ni romàntics. Som europeus que volem equitat i justícia. Volem ser europeus normals i no europeus castigats, obviats i estigmatitzats.

Hi ha alternatives polítiques a Europa per aconseguir la mateixa sobirania sense canviar la composició interna de la Unió?
Europa estic convençut que acceptarà la independència de Catalunya. Si per no “canviar la composició interna de la Unió” s’entén que no s’acceptin els Estats escocès, català, flamenc i basc, per exemple, malament anirem. Si ja són part de la UE. Si ja en tenen agafades totes les coordinades. I saben que el seu potencial econòmic serà superior amb l’Estat propi. Tothom hi sortirà guanyant.

I en la situació actual, quines són les mesures que al seu entendre el govern hauria de prendre per a fer entendre la necessitat d’un Estat propi?
Totalment les contraries que està fent el govern actual. Això és una opinió meva, no necessàriament dels meus entrevistats. Catalunya ha rebaixat en vora d’un 40% el seu pressupost en relacions i projeccions internacionals. Això es un suïcidi absolut. Tinguem en compte que, per exemple, algunes comunitats autònomes com el País Basc fins i tot l’han augmentat. En aquests moments Convergència i Unió ha posat el futur polític immediat en mans del PP en uns acords que porten al tancament de delegacions que estan fent una labor molt important a diversos països del món: de moment tenim notícia que la de Buenos Aires tancarà i, tenint en compte el que acaba de passar amb Repsol a l’Argentina, un comprèn la importància que tenen aquests tipus de relacions, que podrien haver intervingut en un afer en el qual hi ha molt diner català pel mig. En canvi Catalunya no té cap tipus d’instrument, de portaveu, de possibilitat d’expressar-se.
Això també té un aspecte cultural, aquesta retallada en la projecció de la cultura catalana, que porta a tancar en els últims temps dos de les tres principals institucions de projecció de la cultura a l’exterior com són el Catalan Center de Nova York i l’Observatori Català de la Universitat de Stanford. Aquests, juntament amb l’Observatori Català de la London School Of Economics, es consideraven les principals eines per projectar Catalunya internacionalment.

Des del Parlament com es pot internacionalitzar la causa catalana?
Lamentablement la resposta que t’haig de fer avui és possiblement una mica diferent de la que t’hagués fet fa un any quan escrivia el llibre. Penso que la labor que s’ha de fer al Parlament és intentar portar CiU una altra vegada cap al terreny del seny i intentar fer-los veure que el mercat no ho és tot, que tenim entre mans una molt delicada cultura, una molt delicada situació econòmica i llençar-nos en mans del PP no ens portarà als resultats que el país necessita.

Veient el procés de recuperació de la memòria que ha fet i encara continua fent Alemanya amb el seu propi passat, què creu que n’hem d’aprendre o quines conclusions en podem treure els catalans?
Jo penso que totes. Penso que la societat alemanya que ha estat capaç d’enfrontar-se d’una manera molt valenta amb el seu passat i vol fer absolutament net i aprendre les grans lliçons d’aquest passat. La qual cosa porta, per exemple, a una societat en la qual es considera contrari al dret penal fer apologia del nazisme i del racisme.

En què creu que es traduirà el “retorn” que el seu avi pronosticava per Catalunya quan tancava l’escrit The Spirit of Catalonia amb aquestes paraules: “Once again, in the near future, Catalonia will return, peacefully and anxious to be a good neighbour, if she too is shown good neighbourliness; rough, distracted, and a source of permanent trouble, if she is tortured”?[1]
Bona pregunta. Quan el meu avi va marxar de Catalunya, li va demanar un periodista anglès perquè havia marxat. “He marxat perquè no suportaria de veure morir la llibertat de Catalunya.” A Catalunya encara no ha nascut de nou la llibertat. I estic segur que ell pensaria igual.

 


[1] “Un altre cop, en un futur proper, Catalunya retornarà, pacífica i ansiosa per ser una bona veïna, si a ella també se li mostra bon veïnatge; brusca, trastornada i una font de problemes permanents si és torturada”. (Trad. de l’autor.) TRUETA, Josep, The Spirit of Catalonia. London: 1946 (PDF reproduction by VilaWeb, Barcelona: 2005). P. 168.

elBulli – Cooking in Progress, pre-estrena a Berlin

dimecres, 17/08/2011

Ferran Adrià

Aquest dilluns es va presentar a Berlín el documental de Gereon Wetzel elBulli – Cooking in Progress amb la presencia del director i del cuiner Ferran Adrià. El film és un retrat nítid i molt natural del procés d’investigació de nous gustos i sensacions que portava a terme el xef cada any en els mesos de pausa del restaurant de Roses.

“No és un film de cuina, és de creativitat,” n’ha dit Adrià, que ara el considera “quelcom històric, un document de la historia de la cuina.” Amb la seva habitual aparença despreocupada -un xic desmenjada, paradoxalment- a l’hora de posar davant els nombrosos mitjans que assistiren a l’acte, el cuiner parlà del restaurant amb alegria i sense recança. En contra del què acostumen a projectar la premsa, Ferran Adrià va recalcar que “la imatge de l’artista solitari s’ha acabat. Això és treball, treball, treball. Equip, equip, equip.”
El documental retrata els mesos d’aïllament creatiu i els inicis de la temporada 2008/2009, molt abans de la decisió de tancar definitivament el restaurant. El xef va insistir, però, en què “el Bulli no deixa d’existir, es transforma,” i va fer una vaga introducció a la idea de la nova fundació.

A l’acte es donà tot el protagonisme a Adrià. De fet, el documental destaca justament per la seva transparència; Wetzel, que féu un documental dels castellers també presentat a Berlín, és capaç de situar la càmera com un ull extern que no afecta per a res a l’acció. La imatge, com la impressió que queda després de veure el film, és lluminosa i clara, de colors vius que juguen a favor de les textures del cuiner. La pel·lícula es presentarà a la nova secció Culinary Zinema del 59è Festival Donostia Zinemaldia i es projectarà a les sales a la tardor.

La projecció del documental va ser organitzada per Alamode Film amb la col·laboració de la Delegació de la Generalitat de Catalunya, l’Ambaixada Espanyola i les empreses catalanes a Berlín Dos Palillos (el xef fou deixeble d’Adrià) i Gat Rooms, entre d’altres.

Reportatge dels Amics de les Arts a l’Entrelínies

divendres, 8/07/2011

[tv3 3609410]

El dimecres d’aquesta setmana es va emetre finalment el reportatge sobre el tour dels Amics de les Arts per Alemanya al programa Entrelínies de TVC. El reportatge de Joanna Pardos segueix durant els últims dies el final de l’estada dels catalans, que va acabar amb un magnífic concert a Berlín.

Els Amics de les Arts van fer una gira per algunes universitats alemanyes el passat maig per trobar-se amb alumnes de català que han estat treballant en les seves lletres al llarg del curs i parlar de Catalunya i la situació de la cultura i la llengua. En vam deixar constància en una llarga entrevista amb ells a l’article Els Amics de les Arts a Berlín. El tour va ser organitzat pels lectorats de català del país germànic i va comptar amb el suport de l’Institut Ramon Llull (la seva delegada a Berlín fa una participació estelar al reportatge!) així com de la Delegació de la Generalitat a Alemanya pel concert final.

 

Per cert, al vídeo hi surt un servidor fent fotos de la xerrada que van fer els músics a la Humboldt Universität (amb cara de fotògraf professional, si se’n pot dir així…).

Els Amics de les Arts a Berlín

dissabte, 28/05/2011

"Jean-Luc", l'última cançó

Els Amics de les Arts van acabar aquest dijous el seu tour per Alemanya amb un concert a l’Alte Kantine de la Kulturbrauerei, al barri de moda de la capital, Prenzlauer Berg. Dimecres, havien fet una xerrada als alumnes de català de les universitats de Berlín –Freie i Humboldt– que s’acompanyà amb algunes cançons i conversa amb el públic. Els Amics han tancat, amb aquest “bis alemany”, la seva exitosa gira del primer disc que ha portat l’Eduard, en Joan Enric, en Ferran i en Dani a fer 120 concerts arreu de Catalunya i part de l’estranger.

“Mentre escoltàvem la Betlem fer la introducció, em mirava les lletres en alemany i he trobat Per mars i muntanyes i he recordat el moment d’escriure la primera estrofa, assegut al llit, amb la guitarra,” diu en Joan Enric, “ostres!, això que feia un dia, a casa, en un acte superprivat, ara la gent no només ho canta i s’hi identifica sinó que és matèria en una universitat, i a més alemanya!” No cal explicar la història d’aquest grup, ells mateixos s’han dedicat a fer-ho dalt dels escenaris i la seva trajectòria ha sigut i serà tema de reportatges.  Es nota que han compartit pis i que es coneixen: fan moltes bromes i s’entenen molt. Quan parlen, es complementen: un comença una frase i l’altre l’acaba.
A la xerrada han fet un repàs dels inicis del grup, la manera de treballar, el funcionament… També han parlat de l’escena musical i social que es viu actualment a Catalunya. Amb els alumnes de català han comentat les seves lletres i han contestat a les seves qüestions, algunes de les quals els hi han provocat un somriure com la del qui preguntava si els catalans, quan lliguem i tal com s’explica a la cançó ‘4-3-3’, fem la tàctica Guardiola: tocar molt la pilota al camp.
La gira ha estat organitzada pels lectorats de català de les universitats alemanyes en col·laboració amb l’Institut Ramon Llull. A Berlín ho ha disposat la Betlem Borrull, qui, a part dels cursos de català, també ha organitzat seminaris sobre la Nova Cançó i les visites de diversos músics catalans. El concert s’ha fet amb la col·laboració del Llull i la Delegació de la Generalitat a Alemanya.

Tornar als orígens
Després del col·loqui hem anat a dinar juntament amb la Queralt, delegada del Llull, en Carlos, mànager del tour, la Joana, periodista que en fa un seguiment, i la Laia, la seva amfitriona a Berlín. Tot fent les postres parlem de les seves impressions en aquesta gira que, des del dia 17 de maig, també els ha fet passar per Tübingen, Saarbrücken, Bochum, Colònia i Hamburg. (Llegiu-ne el seu diari.)
El que més els ha sorprès, confessen, ha estat l’alta assistència: “ens esperàvem fer concerts per a 20, 30 persones, tornar als orígens de la gira Castafiore Cabaret,” explica en Ferran. És un públic diferent, tal com el descriu en Dani: “primer perquè, molts cops, era verge, ens venia a sentir sense saber res de nosaltres i, després, perquè és molt ordenat. En el sentit positiu: interactua amb tu, fan les coses en ordre, s’esperen que acabis la cançó per aplaudir.” L’Eduard hi afegeix: “també ha sigut un repte transformar l’espectacle en multilingüe, explicar les cançons en anglès i veure que la gent hi entrava encara que no n’entengués el significat.”
En Carlos en certifica l’èxit: “el canvi que feu entre Tübingen i Saarbrücken és impressionant: al principi estàveu acomplexats i després us vau tirar a la piscina…”, “…sí, l’espectacle es va posar a lloc tot sol, de manera natural: al segon dia, al veure que tothom era alemany, ho vam fer en anglès i vam jugar amb el bilingüisme,” acaba l’Eduard.

País petit
L’experiència ha estat enriquidora i la valoren molt positivament: “com a grup ens ha portat una espurna d’esperança, ganes d’intentar sortir més sovint de Catalunya […] i és possible, en som capaços; la gent està oberta i no és tan important l’idioma en el que cantes. Això és maco,” explica en Ferran.
“Estem molt contents de com està anant.” El sentiment és general, igual que l’esperança que això no sigui una excepció, com diu en Dani: “és molt maco el que deia el Ferran, el somni, la idea, que d’aquí un temps sigui normal que un grup català toqui avui a Barcelona, demà a París i divendres a Berlín.”
Del contacte amb la gent, també els que no parlen català, en surten lliçons, com la d’aquell alemany que els hi va dir que no estiguessin acomplexats per cantar en català que explica en Dani: “el símil que va fer servir ell era molt maco: un català quan viatja a fora diu amb la boca petita ‘és que som un país petit’ i, en canvi, un holandès, ben orgullós treu pit i diu ‘som un país; petit’, com una cosa positiva. Crec que nosaltres hem de començar a veure-ho així, és fantàstic ser part d’un país petit i això ha de jugar a favor.”
A part, molts alemanys els han acollit amb els braços oberts i els hi han ofert ajuda i consell pel futur. També el diari berlinès Tagespiegel va publicar una ressenya pel concert de dijous.

Els Amics es posen a to

La pressió
“El problema i la virtut del Bed & Breakfast” és que el vam fer pensant que ningú l’escoltaria, o sent conscients que l’impacte seria molt limitat. I ara sabem que la gent escoltarà [el següent],” diu en Joan Enric: “Això és una de les coses que a mi em fan més por: sabré escriure igual sabent que 25.000 persones han comprat el disc?” Admeten que s’estan tornant maniàtics, que s’hi miren més. “No és tensió, sobretot és responsabilitat, ” que en diu en Dani. Però afectarà també la gira alemanya en aquest sentit?
El no és unànime. Tindrà una influència positiva a nivell de planificar la propera gira, diuen, però “no posarà pressió saber que a Alemanya ens escolten, a mi em preocupa la gent de Girona!, ” rebla en Joan Enric.

De Calaf a Berlín
Ara parlem de la gira, la qual va acabar oficialment en un doble concert al Palau de la Música però a la que si ha afegit un “bis alemany”, com als bons concerts on el públic no en té mai prou, com al seu tour. El de dijous va ser un últim concert en una Alte Kantine atapeïda d’alemanys i catalans a parts iguals. Un públic entregat i amb les cançons apreses.
Dani: “la gira ha sigut exponencial, hem començat tocant per 200 persones i hem acabat tocant per moltíssima gent…”, “…a Calaf, al primer concert que vam vendre el CD, que ni sabíem que era el primer de la gira, vam tocar amb la gent sobre l’escenari, potser hi havien 60 persones…,” acaba la frase en Joan Enric.
“Hem fet de Calaf a Berlín,” diu l’Eduard, “i és maco perquè hi ha cançons que fins ara han sigut la columna vertebral de l’espectacle però que per la següent gira s’hauran de descartar…”, “…i demà pot ser l’últim cop que la toquem!, ” afegeix en Ferran.

I quines sensacions teniu davant d’això?
Eduard: “sensació d’alegria. Et diuen fa un any i mig que acabaries la gira aquí i no t’ho creus, és una cosa espectacular.”
Dani: “tots els concerts de la gira alemanya han estat increïbles, no n’hi ha cap que no hagi valgut la pena però hi ha una certa màgia en aquest últim: és la sala més gran, és el lloc on hi haurà més gent…”
Joan Enric: “però anem tranquils, anem a fer un “bolo a Matadepera”, que en diem nosaltres, perquè és un bolo on la gent va començar molt freda i va acabar molt bé…” “…anem a guanyar-lo,” diuen.

 

Podeu veure fotos del seminari a la Universitat Humboldt i del concert a l’Alte Kantine a Flickr.

last song

Conversa amb Martí Estruch, delegat de la Generalitat a Alemanya

dijous, 24/02/2011

Martí Estruch, delegat de la Generalitat a Alemanya

És un matí de febrer gris, amb una mica de plugim. Sembla que el fred ha tornat per recordar-nos que, de moment, encara és hivern. A la Delegació de la Generalitat, em reconforten amb un cafè.
En Martí Estruch, delegat a Alemanya des de l’inici de l’oficina, és mig català mig alemany i nascut a Flandes. Filòleg i periodista de formació, ha treballat a l’Avui, El Temps, TVE, el Diari de Barcelona, BTV i VilaWeb, així com a l’administració: al Comitè Organitzador Olímpic Barcelona ’92, al Departament d’Universitats, Recerca i Societats de la Informació i a la UOC, entre d’altres. Des de l’abril de 2008 viu a Berlín, ciutat de la qual no se’n declara admirador, malgrat que (o justament perquè) li agrada molt el model de treball alemany. És un home alt i corpulent però té un parlar suau i pausat, afable.

Amb ell repassem els objectius que es van definir en la creació de la Delegació: establir relacions institucionals, identificar projectes d’interès comú, promoure i donar a conèixer la cultura i llengua catalanes i incidir en els mitjans de comunicació alemanys en els temes que afecten Catalunya.
Pel que fa a les relacions institucionals, explica Estruch que “els Bundesländer [Estats federals] són els nostres interlocutors naturals,” de fet ja hi havia hagut relacions com ara amb Baden-Wurtemberg en l’associació Quatre Motors per a Europa, “la novetat és mantenir-ne també a nivell de govern alemany.” “Amb l’oficina comencem a formar part del cos diplomàtic de Berlín; sempre sent conscients de les nostres limitacions, no pretenem ni enganyar-nos a nosaltres ni als altres: som una Delegació d’una nació però per Alemanya som una regió espanyola. El govern alemany juga amb Estats de primera divisió; si mai arribem a ser Estat els hi serem relativament interessants.” Amb els Länder hi ha mes relació i les experiències són positives: “Catalunya continua tenint imatge de regió forta, de ser gent seriosa amb la qual és fàcil treballar-hi i entendre-s’hi;” l’esmentat Baden-Wurtemberg, en especial, “és un interlocutor i hi ha una afinitat,” la seva situació dins l’Estat i “la història és molt semblant.”
En el segon punt és més curt i taxatiu: “la crisi fa que aquests siguin anys difícils per començar projectes nous. El que s’ha fet és bàsicament consolidar la capacitat per establir-los; s’ha sembrat i algun dia es podrà veure què es cull.”

En el què refereix a l’activitat de projecció de Catalunya i la cultura catalana, però, ens hi podríem estendre durant hores, “és al que ens hem dedicat amb més intensitat aquest 2010, hem organitzat una activitat al més, començant per l’àmbit cultural.” Durant l’any passat van organitzar sessions de documental, cicles de cinema, una comparsa de festa major al Karneval der Kulturen de Berlín, el primer correfoc de la història de la ciutat, una xerrada sobre la situació política catalana abans de les eleccions, van commemorar la Diada Nacional, per Sant Jordi van reunir Lluís Llach i Hanna Schygulla per recitar Martí i Pol i altres autors catalans…
Quina repercussió tenen, però, aquestes activitats en el públic alemany? “Intentem organitzar-les conjuntament amb institucions alemanyes per establir relacions i per tal d’arribar a un auditori que nosaltres no coneixem. Si portes una colla de capgrossos i gegants a Berlín tindràs un cert públic però si ho fas dins el Karneval t’assegures que un milió de persones ho veuran.” I és que després d’un any amb una encertada i interessant agenda, “cada cop tenim una xarxa més àmplia i tenim més públic a les activitats.” Pel que fa al 2011, “volem diversificar una mica i insistir en l’àmbit econòmic: hem començat amb un simposi sobre jove arquitectura catalana, projectarem un documental sobre castells, una professora de la Pompeu Fabra parlarà sobre Gaudí, el modernisme i l’esperit de carnaval, per Sant Jordi mirarem que més llibreries s’apuntin a repartir punts de llibre i regalar una rosa als compradors, al juny, Sant Joan…” Ja m’ho he apuntat tot a l’agenda i, si em permeteu un consell, us ho recomano de tot cor a vosaltres també!
La relació amb els mitjans no és tan senzilla a causa del funcionament de la premsa a Alemanya: “quan ens adrecem a un diari dient-los que hi ha un tema sobre Catalunya, ells ho comenten al seu corresponsal a Espanya i aquest és l’encarregat d’elaborar-la.” Per desconeixement, la imatge de Catalunya en resulta afectada: “el tema de la llengua costa molt d’explicar, ens associen a Baviera, simplement pensen que parlem un accent molt estrany.” També el tema nacional aixeca suspicàcies, “les reticències són molt grans. Creuen que tenim el mateix grau d’autonomia que un Bundesland i que amb això ja hauríem d’estar satisfets, però quan expliques com funcionen les balances fiscals entre Catalunya i Espanya hi ha molta sorpresa. Com més expliques què és Catalunya i la nostra situació, més simpaties es desperten.”

Un cop repassada la feina feta, toca parlar de futur de la Delegació: “el que caldria és concretar projectes” i “continuar persitint donant a conèixer el país, perquè si no som coneguts no serem interlocutor i no se’ns buscarà si no saben què podem oferir.” Continuar insistint en els mitjans de comunicació és important: “que quan parlin de Catalunya no ho facin aplicant els tòpics com fan ara.”

I què hem d’aprendre dels alemanys? Somriu. Remarca l’esperit treballador germànic: “la gent treballa menys hores però rendeix més; tenen virtuts com la puntualitat o, més que això, la previsió.” Aquesta és per ell, la més important de les característiques: “un cop t’hi acostumes t’adones que és molt més fàcil tot: no has de córrer, les coses surten millor, tens més temps per preparar-ho.” D’Alemanya també n’admira el model d’Estat: “les institucions alemanyes són la suma dels territoris, no és l’estat central i fort que reparteix les competències.” “Si Catalunya fos com Baviera no hi hauria els índexs de descontentament polític que hi ha.” Però aplicar aquest model a Espanya, ho sabem tots dos, no depèn dels catalans.
I de Berlín? “No sé si tenim tantes coses per aprendre’n!”, s’exclama. “El model alemany no és correspon amb la capital. D’aquí el més interessant és la vitalitat de la ciutat, el dinamisme, però és una ciutat amb molts problemes i, de fet, Berlín estaria contenta si pogués copiar de Barcelona.” Tenim coses a envejar-l’hi, però: “que sigui una ciutat gairebé lliure d’especulació immobiliària i amb tants espais de vivenda i per artistes i professionals.”
Pel to, capto que no és molt amant de Berlín… en alguna cosa havíem de discrepar!


En l’article anterior explicava el funcionament de la Delegació i la història de les relacions entre Catalunya i Alemanya.


Delegació de la Generalitat de Catalunya a Alemanya
Charlottenstraße 18 / D-10117 Berlin
www.gencat.cat/alemanya
deutschland@gencat.cat
Pàgina al Facebook: http://www.facebook.com/Katalonien

La Delegació de la Generalitat de Catalunya a Alemanya

dimecres, 23/02/2011

Recital en la recepció oficial per l'Onze de Setembre a Berlín

La Delegació de la Generalitat de Catalunya a Alemanya va ser inaugurada l’abril de 2008, era la primera de les cinc que s’havien d’obrir a tot el món gràcies a les competències en política exterior que atorgava el nou Estatut. Situada ben a prop de Checkpoint Charlie, al cèntric carrer de Charlotenstraße, compta amb poc personal, però treballador i eficient. Comparteix oficina amb l’Institut Ramon Llull, ICIC, ACC1Ó i ACN. El delegat de la Generalitat des de l’inici de l’oficina és Martí Estruch.
Els objectius de la Delegació són clars i concrets: establir vincles institucionals, identificar projectes d’interès comú, promoure i donar a conèixer la cultura i llengua catalanes i donar un punt de vista català a les notícies que afecten el país. Tal com m’explica en Martí, a vegades també assumeixen tasques paraconsulars dels catalans que s’hi adrecen.

La relació entre Catalunya i Alemanya ha tingut molta importància històricament i ja ve de lluny: fa més de cinc-cents anys que Joan Rosembach publicà a Perpinyà el primer “Vocabulari català-alemany”. En l’actualitat es concreta en un alt volum de negoci: Alemanya és el principal importador al nostre país i Catalunya és el segon proveïdor d’aquest, només per darrere de França. El país germànic és també el que compta amb més lectorats universitaris de català i, com tots recordem, va acollir el 2007 amb gran èxit la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt. Aquesta invitació fou, en gran part, gràcies a l’expert en catalanística Tilbert Dídac Stegman, qui ha reunit a la Universitat Goethe de Frankfurt una de les biblioteques catalanes més vastes fora de Catalunya.
Avui en dia, la imatge que els alemanys tenen de Catalunya es deu principalment a Barcelona: “molts hi han estat, en tenen bons records; a l’hora de vendre marques, la ciutat pesa molt”, diu Martí Estruch, però “el desconeixement de la situació política és molt gran”, també a nivell institucional.

La presència catalana a Alemanya s’ha basat des de fa temps en la presència del COPCA (ara ACC1Ó), l’ICIC i Turisme de Catalunya. També des de la dècada dels 80 en la participació conjunta amb Baden-Wurtemberg en l’associació Quatre Motors per a Europa (així com amb Rôhne-Alps i Llombardia).
A nivell polític la relació es consolidà al llarg dels anys amb les nombroses visites que féu el president Jordi Pujol, admirador declarat del model alemany i que ha deixat un “record unànimement positiu entre tots els colors parlamentaris; però aquests són conscients que ja no forma part de la primera línia política”.
No ha sigut, però, fins l’obertura de la delegació que “per primer cop, s’eleva el nivell institucional de la presència de Catalunya al món”, explica Estruch.

L’obertura de les Delegacions va anar acompanyada de les crítiques de mitjans de comunicació espanyolistes que en censuraven el seu elevat cost i la duplicitat de serveis que ja ofereix la representació espanyola: “la cantarella de les ambaixades de Carod-Rovira va acabar fent forat però alhora hi ha molta gent que és conscient que les Delegacions no són cares i de la seva utilitat: saben que si Catalunya vol tenir veu pròpia al món n’ha de disposar”. En Martí afegeix que les oficines “no són instruments d’un govern sinó d’un país, i tinc la sensació que se’n utilitza poc”; per exemple podrien oferir més serveis a “cambres de comerç, universitats, empreses (d’energies renovables, o biotecnologia especialment), etc.”

Berlín és una ciutat on molts països hi volen ser presents i on no paren de fer-s’hi activitats de totes les cultures que hi conviuen. Malgrat això, la Delegació, amb la seva feina modesta però persistent, ha anat fent-se un forat i s’ha guanyat un espai en l’escena berlinesa.


En el proper article oferirem una conversa amb el delegat Martí Estruch en la què fem un repàs d’aquests primers tres anys, dels objectius i dels èxits aconseguits.


Delegació de la Generalitat de Catalunya a Alemanya
Charlottenstraße 18 / D-10117 Berlin
www.gencat.cat/alemanya
deutschland@gencat.cat
Pàgina al Facebook: http://www.facebook.com/Katalonien