Entrades amb l'etiqueta ‘Deutschland’

L’esvàtica, símbol de sort

dimecres, 28/09/2011

El web heteròclit de cabotatge històric How to be a Retronaut va fer fa temps un senzill però clar recull d’imatges de l’esvàstica. Aquestes, però, res tenen a veure amb el seu significat nazi, sinó que són usades com a símbol de sort.
Tal com diu la Viquipèdia, originàriament l’esvàstica –en qualsevol dels dos sentits– representa “les dues formes del Brama (el concepte impersonal de Déu). En el sentit de les agulles del rellotge representa l’evolució de l’univers, i en direcció contrària representa la seva involució.”

Malgrat ser un símbol bastament usat en moltes cultures orientals i que tingué influències en personatges importants europeus –Baden Powell, Rudyard Kipling– o nord-americans, el seu ús per part dels nazis ens ha canviat totalment la seva percepció i actualment no deixa de xocar-nos en veure-la en imatges com les que presenta el retronauta.

Un mur que dividia el món

dissabte, 13/08/2011

Un guarda de frontera oriental salta el primer filat de separació. Foto de Peter Leibing

Avui fa cinquanta anys, al centre de Berlín es va començar a alçar una paret de maons que no només dividiria una ciutat, una societat, sinó el món sencer. El Mur de Berlín havia de servir per mantenir a recer de les idees capitalistes els camarades socialistes d’Alemanya i de l’Europa de l’est; per a aquest objectiu, les famílies, amistats i el continent sencer que separaven no eren sinó simples anècdotes. El teló d’acer metafòric d’aquella guerra invisible entre est i oest prengué forma als carrers de Berlín d’una forma brutalment física i els seus ciutadans foren peces involuntàries del joc d’estratègia que es jugà per tot el món.
Famílies dividides, amistats separades, relacions allunyades durant gairebé trenta anys. Una ciutat –l’oriental– oprimida i controlada fins l’extenuació; una altra –l’occidental– aïllada i tancada claustrofòbicament. Tres dècades de la màxima expressió anti-humana que no pogueren, però, parar la voluntat d’un poble de pau i unitat.

Quan l’any 1945 la coalició dels EUA, la URSS i Gran Bretanya derrotaren el règim nazi, decidiren repartir-se territorialment Alemanya; en el repartiment hi participà també França. La URSS es quedà el control del terç nord-est del país, mentre que dels altres dos terços, la part nord restava sota control britànic, el centre-oest sota control francès i el sud sota control americà (els tres sectors formaven la República Federal d’Alemanya, RFA).
Berlín quedava plenament dins el territori de la República Democràtica d’Alemanya (RDA, comunista) però la ciutat també fou repartida en quatre segments. El sector més gros fou el soviètic, aproximadament la meitat de la ciutat, ja que l’exèrcit rus havia alliberat Berlín després de tres setmanes de batalla intensa.
Amb la polarització de la política mundial al voltant de les dues grans potències nuclears que implementaren la Guerra Freda, Alemanya quedà fortament dividida, tot i que encara era possible circular d’un costat a l’altre. Malgrat això, Berlín Oest restava com una illa, un enclavament aliat en territori soviètic que es convertia en peça clau per als americans.

Després de 16 anys de divisió de la ciutat, en els quals el moment decisiu fou l’intent soviètic de bloqueig que els americans superaren amb la implementació del primer pont aeri de la història, la RDA decidí separar definitivament els dos estats.
Malgrat que dos mesos abans, el Secretari General de Partit Socialista Unificat d’Alemanya i Cap d’Estat de la República Democràtica Alemanya, Walter Ulbricht havia assegurat amb rotunditat que ningú tenia “la intenció d’alçar un mur” (crònica radiofònica, en alemany), la matinada del 13 d’agost de 1961 es començà la seva construcció. L’elecció d’un diumenge en ple mes d’agost no fou fortuïta.
Poc després de la mitjanit ja s’havien tancat els passos fronterers i abans de les cinc del matí ja s’havia començat la construcció d’una paret de maons que serviria de fonaments per a la futura barrera fronterera. Un filat protegia les parts encara no construïdes. Molts ciutadans d’ambdós costats hi acudiren en sentir la notícia que donaven les ràdios de bon matí però la policia i exèrcit soviètics s’encarregaren de mantenir-los lluny dels treballadors, impassibles a la transcendència de la seva acció, i d’evitar que saltessin. A l’altre costat, també les minses unitats que l’exèrcit americà tenia a la ciutat s’acostaren a veure-ho. Encara que el moment era important, “no molta gent s’adonà que aquella nit, els alemanys orientals estaven tancant els accessos a tota la ciutat de Berlín [Oest],” assegura Russell Swenson, soldat americà a l’època, en una entrevista al diari germànic en anglès The Local. Els ciutadans, però, hagueren de contemplar com tan l’exèrcit dels EUA com la policia de Berlín Oest deixava alçar una paret que no només quedaria fixada a l’asfalt sinó també a la ment de tothom (ARA Prèmium). En un dur article publicat 10 dies després, el setmanari Spiegel acusava les potències occidentals d’impassibilitat, justificant el gran malestar dels ciutadans: “la decepció dels berlinesos ressentits per la reacció tèbia dels seus protectors occidentals ha crescut tant que el passat dimecres –88 hores després de la transformació de la zona soviètica en un camp de concentració– han sigut implementades mesures de seguretat especials per controlar la manifestació convocada pel Senador [Ministre] d’Interior.” L’escrit també parlava d’una carta que l’alcalde Willi Brandt havia enviat al president dels EUA, John F. Kennedy però que a causa de “contenir un nivell de crítica tan dura, ni el Senat de Berlín Oest ni Washington han considerat oportuna la seva publicació.”

Cinquanta anys després, però, els fets es veuen diferents i s’han pogut posar les coses al seu lloc. L’historiador Klaus Schroeder considera en una entrevista recent al mateix setmanari que “hi havia la il·lusió que occident podia intervenir, però això era militarment impossible sense provocar una guerra.” És evident, però, que llavors “molts berlinesos occidentals es van sentir abandonats i impotents,” afirma.

 

Un mur de protecció… contra qui?
Oficialment, aquest “mur de protecció antifeixista” havia de servir per defensar el Berlín Est d’una possible invasió de RFA, la qual era considerada successora del règim Nazi. En realitat, però, estava destinat a tancar als habitants de la RDA per evitar la fugida en massa d’aquests cap a l’Alemanya occidental. Entre 1945 i 1961, gairebé tres milions de persones havien marxat cap als altres sectors buscant millors condicions de vida, debilitant encara més la fràgil economia soviètica oriental. La barrera fronterera no destruí la voluntat de molts ciutadans de marxar però, evidentment, reduí gairebé a zero les possibilitats d’èxit.
La gran maquinària de propaganda soviètica aconseguí convèncer una part de la població: en una enquesta que es feu llavors però que no ha estat publicada fins fa poc s’assegura que “un de cada cinc alemanys orientals va estar d’acord amb la construcció del Mur.” Evidentment, però, la gran majoria no hi estigué en contra però la fèrria vigilància de la policia secreta, la Stasi, dificultava qualsevol acció en contra. Més de 100.000 persones provaren de saltar el Mur, almenys 136 moriren  en l’intent.

Aquests dies la premsa s’omple d’històries (ARA Prèmium) de gent que intentà saltar el Mur. The Local relata com  dues famílies aconseguiren fugir a través d’un túnel de 19 metres de llarg fet amb una pala de joguina per no aixecar sospites. Fugues com aquests (o els seus intents), però, feien que s’incorporessin noves mesures de seguretat que dificultaven cada cop més traspassar la frontera, com ara la revisió ordinària de soterranis o un reforç del control de la policia secreta.
El mateix digital té una interessant galeria de fotos de passos fronterers amb anècdotes relacionades que foren registrades pels guardes fronterers orientals que mostren fins a quin punt afectà la divisió la vida i al dia a dia de la població. Com l’incident en el qual un soldat encarregat de la demolició d’una casa a Bernauer Straße fou cridat a l’ordre en parlar amb una dona a l’altre costat de la frontera; ell contestà: “no veu què és la meva mare?”

A mida que passaven els anys, el Mur començà a integrar-se com a part de la vida de la gent: “als  vuitanta, el nombre de morts descendí perquè el Mur esdevingué més impenetrable. Quan això passà, els berlinesos occidentals s’acostumaren al Mur. Era allà, i hi havia queixes per com travessar-lo retardava els viatges però del Mur en sí no se n’adonaven,” recorda Schroeder. I encara avui, més de vint anys després de la reunificació d’Alemanya, més d’un vuitanta per cent de la població assegura que “encara hi ha un ‘Mur invisible’ que divideix el país,” tal com explicava The Local.

 

El Mur: terra de ningú
L’anomenat Mur era, de fet, tota una zona de separació entre els dos Estats amb mecanismes de vigilància i diversos obstacles que s’anaren perfeccionant al llarg del temps. A aquella paret de maons fràgil i baixa que es construí el primer dia s’hi anaren afegint peces cada cop més desenvolupades. Les zones més equipades, a finals dels anys setanta, la zona fronterera era una complicada estructura tal com consta aquí.
El “mur” es componia de (d’est a oest):

  • uns metres de terreny restringit,
  • un mur senzill d’uns dos metres d’alçada,
  • una tanca d’alarma,
  • diversos tipus de barrera (incloent-ne d’anti-tanc),
  • torres de vigilància,
  • torretes de llums,
  • camí de patrulla,
  • línia de control,
  • barrera d’automòbils, i
  • l’últim mur de 3,5 metres d’alçada i cim rodó.

A part, algunes zones estaven vigilades també per gossos i algunes estaven minades. Al llarg dels anys, s’anà millorant la tecnologia de control fronterer i s’incorporaren càmeres de videovigilància, d’infrarojos, detectors de moviment…
En molts punts aquest territori, conegut com a “línia de la mort”, podia arribar a superar els 100 metres d’amplada. Tota aquesta instal·lació estava en territori de la RDA, ja que no podien ocupar el territori occidental. Això feia que entre l’últim mur, el que avui es pot veure, i la frontera pròpiament dita hi hagués un espai. Quan activistes i artistes feien accions contra el mur –pintades, instal·lacions– ocupaven il·legalment territori oriental i els guardes havien de perseguir-los. Això suposava saltar la barrera (pujar i baixar els tres metres) i a la pràctica es limitaven a fotografiar-los.
El Mur envoltava completament els sectors anglès, francès i americà, aïllant el Berlin Oest de la RDA. En total, dins la ciutat l’extensió de Mur era de 43,1 quilòmetres. La paret que separava l’exterior del sector occidental era de 111,9 quilòmetres.

 

Memorial o atracció turística
Avui en dia, Berlín, que s’ha convertit en el tercer destí turístic europeu, debat sobre quin ús ha de fer del Mur. L’antiga frontera, de la qual en queden poc més de tres quilòmetres sencers, està lligada a moltes iniciatives que alguns acusen de transformar la memòria en un Disneyland però la veritat és que els recursos memorialístics són molts i variats.
En commemoració de la construcció del Mur hi ha una exposició que en repassa la seva història amb fotos inèdites del sector est. A més, a la pàgines web oficials de la ciutat s’hi poden trobar diversos recursos molt interessants:

  • Visió virtual del Mur a través de Google Earth, amb diferents capes es pot veure el recorregut (només intern), els passos fronterers, els memorials o els centres de documentació entre d’altres.
  • Recorregut senyalitzat a peu i en bicicleta per tota l’extensió del Mur (160 km en  14 etapes), la majoria del qual transcorre pels antics camins de patrulla dels agents orientals.
  • Aplicació per a iPhone sobre el Mur

La premsa alemanya també ha dedicat pàgines especials molt interessants com aquesta galeria fotogràfica comparativa d’alguns punts del Mur o el resum de la història del Mur en 33 moments, ambdós de Der Spiegel.

 

Així mateix, avui estan previstos diversos actes oficials on es recordaran aquests tristos fets de la història de la ciutat. Uns fets tan absurds que a voltes costa de creure que fossin veritat. Es recordarà que el joc virtual de la Guerra Freda, la guerra invisible, es jugà, en realitat, als carrers de Berlín: a Friedrichstraße, a Ebertstraße, a Bornholmer Straße‎, a Bernauer Straße, al pont de Glienick.
Les traces d’aquell munt de formigó –que van perdurar al llarg de 28 anys, dos mesos i 28 dies– han desaparegut gairebé del tot de la ciutat però encara perduren en la ment de moltes persones. La caiguda d’aquest darrer mur és un procés delicat, de fràgil balanç, però la història de Berlín i del seu Mur –o del mur que hi construïren– és una bona lliçó.

En bicicleta pels espais naturals del món

dimarts , 12/07/2011

© Brais Palmás (de braispalmas.com)

Aquest matí, Brais Palmás agafarà la bicicleta i marxarà cap al mar Bàltic. Fa un any i un mes que va sortir de Pontevedra (Galícia) amb el projecte Samana, que l’ha de portar fins al Vietnam a través dels espais naturals d’Euràsia al llarg de tres anys. Malgrat que no es troba confortable a les ciutats, aquest últim mes s’ha estat a Berlín, on hem pogut parlar del seu projecte.

Samana vol donar un toc d’atenció a la societat europea, centrar la mirada en alguns espais naturals protegits del món per retratar-ne la biodiversitat i conscienciar l’afectació que les nostres accions tenen en el seu fràgil equilibri. La seva és una ruta amb bicicleta per apropar-se més al paisatge, comprendre les distàncies reals que separen aquests espais i unir-les en el seu camí.
Per què de Galícia fins al Vietnam? “No es pot anar més lluny sense usar un altre transport que la bicicleta.” El seu trajecte demostra que amb molts pocs recursos, “amb el que es pot portar en una bici”, és possible viure durant molt de temps i realitzar un gran projecte. Demostrar que hi ha alternatives, com per exemple “treballar menys, guanyar menys però viure més.” Tot això m’ho explica mentre prenem una copa de batut fet a partir de fruita recuperada del que ha rebutjat un supermercat proper.

El projecte, que es pot seguir també a Facebook, començà el Dia Mundial del Medi Ambient 2010, Any de la Bioesfera. L’ha dissenyat ell, cercant-se els patrocinadors (entre ells Nokia o Massi) i els col·laboradors i organitzacions que el recolzen (WWF, Hi-Tec, Powerex…). La ruta fa més de 15.000 quilòmetres en línia recta i abans de sortir de la ciutat en porta exactament 6.204. Després d’haver recorregut gran part de la península Ibèrica, prop de Grenoble, un aparatós accident el va obligar a parar dos mesos i mig.
Reprengué la ruta a Frankfurt, i, a Alemanya, ha visitat els parcs nacionals de Kellerwald Edersee, Hainich i Sächsischen Schweiz, entre d’altres espais naturals. Contactant amb els parcs, aconsegueix allotjament i manteniment, així com visites guiades i informació privilegiada dels espais que visita.

De les reserves de bioesfera alemanyes no en té, però, bones impressions: “són excessivament petites i no compleixen la funció de conservació,” em diu, “manquen enllaços amb l’exterior, l’ecosistema s’aïlla i es fa petit.” A més, “s’han eliminat pràcticament els depredadors naturals i algunes espècies han crescut massa,” desequilibrant el medi i fent necessària la intervenció de la caça, activitat molt característica d’Alemanya. A diferència de l’Estat espanyol, els parcs tenen massa trànsit de persones i “a vegades no saps si estàs a la ciutat o a la natura.” L’explotació turística és excessiva: “estem protegint un espai o tornant-lo un lloc turístic?,” es pregunta. Suposem que això es deu a la gran accessibilitat dels parcs alemanys, ja que al país no hi ha muntanyes.
El trencament del desenvolupament natural es nota en el comportament dels ocells, els quals ja no cacen perquè saben on són les zones de pícnic, o en el de les guineus, moltes de les quals mengen de la mà dels visitants.
Del seu pas per Alemanya, n’han deixat constància els diaris Thueringer Allgemeine i Wirtschafts Spiegel.

Aquest mes que s’ha quedat a Berlín no s’ha estat quiet, però. Ha aprofitat per visitar algunes granges industrials per documentar l’afectació que provoquen aquestes al medi ambient, a l’economia i l’equilibri mundials. Parlem del respecte als animals, els mètodes de producció abusius i els efectes col·laterals d’aquests: “si s’acabés la ramaderia als països desenvolupats, s’acabaria la fam a tot el món.” Ara, en Brais només menja carn que sap que prové d’explotacions racionals i respectuoses amb els animals.

Avui en Brais ha agafat la bicicleta i ha fet, incansable, cap al Parc Natural de Usedom, des d’on entrarà a Polònia per continuar la seva ruta cap al Vietnam. Tal com va escriure María Manrique en el primer aniversari de la travessia: “i pedalejant, després de 365 dies, continua Brais Palmás i el seu projecte Samana. No per parlar únicament un dia de medi ambient, sinó per no deixar-ho de fer durant tot el seu camí.”

La revolució energètica alemanya III: una xarxa energètica europea

divendres, 10/06/2011
Pantà d'Oliana (Alt Urgell) [©Jaume Bonaventura]

Pantà d'Oliana (© Jaume Bonaventura)

Per completar la revolució energètica a la locomotora d’Europa caldrà que canviï tot el continent. La transició cap a les energies renovables no pot ser abordat en un sol Estat aïllat i requereix una verdadera Unió Elèctrica Europea.
Pendents de la presentació de la nova estratègia alemanya que concreti l’abandó definitiu de l’energia nuclear, analitzem el pla que el mateix govern va presentar el setembre passat. En aquest es plantejava una conversió emmarcada dins un pla energètic global que havia de menar cap a la consolidació de les energies renovables, els mitjans de transport sostenibles i una racionalització de la demanda.

En aquesta sèrie d’articles dedicats a la revolució energètica alemanya fins ara hem vist l’estratègia que marcà el govern alemany per substituir les seves fonts energètiques a renovables (I: continuïtat vs. Renovació) i les necessitats tècniques que això comportava (II: eficiència per estalviar). En el present article abordem les necessitats que ultrapassen les seves fronteres i que fan necessari un gran acord energètic europeu.
El pla que presentem en aquest seguit d’entrades al bloc va ser analitzat pel setmanari Der Spiegel el passat setembre en uns articles molt interessants i recomanables (I i II, en anglès).

 

UEE: Unió Energètica Europea
Sembla ser clar per a tots els estaments i agents implicats en la implementació de les energies renovables que, per a la consolidació de les energies renovables, serà necessària una interconnexió elèctrica a escala europea (super grid) que transporti l’electricitat “sobrant” des del ventós nord i el lluminós sud cap a les zones on generar electricitat sigui més difícil. A la vegada, la xarxa caldrà que sigui intel·ligent (smart grid) per compensar les fluctuacions d’ús i generació –tant pel cas de baixa producció com per les situacions de sobreproducció.
A Alemanya aquesta xarxa es concreta en un corredor elèctric nord-sud, per portar l’energia eòlica des del mar del Nord a les grans urbs del centre i oest del país; i en les interconnexions suprafrontereres amb els països alpins o Noruega, on l’electricitat pot ser fàcilment emmagatzemada en centrals hidroelèctriques. Així mateix, la connexió europea no s’ha de quedar a l’enlluernadora riba nord del Mediterrani sinó que hauria de travessar el mar per abastir-se de l’energia infinita que pot arribar a generar-se al desert del Sàhara.

La idea és engrescadora –i brillant– però aquests immensos projectes tenen un cost econòmic enorme: per a construir les “autopistes energètiques”, com les anomena Der Spiegel, farà falta una inversió de més de 40 bilions d’euros en els propers deu anys només a Alemanya; a tot Europa el cost es calcula en uns 500 bilions d’euros. La construcció, però, es desenvolupa lentament i dels 850 quilòmetres de línies que l’Agència Alemanya de l’Energia considerà necessaris al país fa cinc anys se n’han construït poc més d’un 10%.

 

Un continent de torres elèctriques
La construcció de totes aquestes línies elèctriques comportarà també un elevat impacte visual, ambiental, ecològic i social. D’això ja en tenim un trist exemple en la línia de Molt Alta Tensió (MAT) de 400.000 volts que travessa el nostre territori afectant ecosistemes de gran valor com l’Espai Natural de Guilleries-Savassona, entre d’altres, amb “torres d’entre 60 i 90 metres d’alçada, amb una base d’entre 200 i 400m2 i corredors de més de 400 metres d’amplada” (Informe de la Plataforma No a la MAT).
Un altre exemple, a Alemanya, el retratava la versió en anglès de Der Spiegel en un article on explicava la situació de la Baixa Saxònia. En aquest Land s’hi han de construir un mínim de 1.000 quilòmetres de línies elèctriques del total de 3.600 que es preveuen necessaris per l’any 2025. Aquest és un territori, a més a més, que ja compta amb moltes turbines eòliques, les quals els plans del govern pretenien doblar en alçada.
L’oposició a les noves línies MAT a la Baixa Saxònia és àmplia i transversal (com la que també tingué el projecte de macro-estació Stuttgart 21) i compta amb el suport de ciutadans, municipis i fins i tot l’església.

Com a alternativa a la MAT del nord d’Alemanya es presenta el soterrament de les línies. Aquest sistema és, però, “de quatre a set vegades més car” que l’aeri, segons l’empresa constructora Tennet, i presenta problemes tècnics, com per exemple que no es pot refredar correctament, assecant la terra i impedint que circuli tanta electricitat –de manera que s’han de posar més cables.
Més bona acceptació té la tecnologia de Corrent Continu d’Alta Tensió (HVDC), una tecnologia que permet transportar grans quantitats d’electricitat al llarg de molts quilometres amb molt poques pèrdues (un 3% cada 1.000 Km). El problema d’aquest tipus de cablejat és que no pot ser connectat directament a la xarxa (de corrent altern) i requereix de plantes transformadores gegantines com la que NorGer està construint a Moorriem: un edifici de ciment armat de 25 metres d’alçada i d’una àrea de 70 camps de futbol.

Si bé les empreses constructores han de fer malabarismes per intentar convèncer la població (NorGer rehabilitarà el centre de Moorriem) i superar els lents tràmits burocràtics (els set projectes presentats per Tennet estan pendents de ser avaluats en cinc espais aeris diferents i nombroses àrees naturals), la nova construcció de línies elèctriques es veurà condicionada, sobretot, per la política. I és que en l’ambient actual, on el debats ecològic i energètic són centrals, els representants polítics volen evitar enfrontar-se a una població més sensibilitzada que mai. En el cas de la Baixa Saxònia, el president David McAllister (CDU) no vol exposar-se a una derrota electoral com la que el projecte Stuttgart 21 d’alguna manera menà al seu partit a Baden-Wurtemberg el passat març.
McAllister, però, posa llenya al foc: “Aquests qui amb el mateix ànim critiquen l’energia nuclear, les plantes tèrmiques de carbó i l’expansió de les línies elèctriques indispensables per [al funcionament de] les energies renovables posen en perill les nostres perspectives econòmiques.”

 

Noruega: la bateria d’Europa
Com hem dit, per un perfecte funcionament de les energies renovables, és necessari complementar les fonts generadores amb plantes d’emmagatzematge. Aquestes no només han d’assegurar l’abastiment energètic quan les fonts són escasses, sinó que també hauran de captar l’excedent d’energia generada durant els pics de producció que malmetrien la xarxa per sobrecàrrega. Actualment encara no existeixen sistemes de bateries de gran capacitat i sense pèrdues considerables que puguin fer aquesta tasca; una alternativa fiable és l’energia hidroelèctrica, que té una efectivitat de fins al un 80%.
L’ús de les centrals hidroelèctriques com a plantes d’emmagatzematge es basa en un principi molt senzill: quan hi ha un excedent d’energia, la planta bombeja aigua cap al pantà, on s’acumularà fins que un increment del consum requereixi tornar-la a usar per generar electricitat de nou. Aquest procés no és nou i, de fet, s’aplica des de fa dècades a les plantes hidroelèctriques dels Pirineus, per exemple de la central de Capdella (la Vall Fosca). Aquesta fou la primera central de l’Estat, construïda el 1914, i alimentava fins i tot Barcelona; des dels seus inicis, l’electricitat sobrant s’ha usat per bombar l’aigua del riu Flamisell cap als estanys superiors per reaprofitar-la més endavant.

L’Agència Alemanya de l’Energia calcula que seran necessàries centrals hidroelèctriques per guardar-hi fins a un total de 25.000 Megawatts, molt més dels 6.400 MW disponibles actualment al país. “És encara un misteri d’on han de venir totes aquestes plantes d’emmagatzematge en tan poc temps,” diu Fritz Vahrenholt de la companyia elèctrica RWE. I és que Alemanya compta amb poc espai per a construir noves plantes hidroelèctriques, ja que té una alta densitat de població i una orografia poc adequada a les necessitats d’aquesta energia. Per això es mira cap al nord quan surt el tema.
“Les reserves d’aigua de Noruega són tan grans que la seva companyia elèctrica principal, Statkraft, hi podria emmagatzemar la seva producció anual,” afirma Der Spiegel. El problema és que de moment no existeixen connexions energètiques entre aquest país i Alemanya, i l’única que s’està construint –el cable HVDC NorGer– tindrà una capacitat màxima de 1.400 MW, l’equivalent a una central nuclear de les 17 que s’han de tancar a Alemanya abans del 2022.
Un altre cop, a més, Der Spiegel oblida mencionar els problemes paisatgístics i ecològics que comporten les centrals hidroelèctriques com són l’afectació que té als peixos i a l’ecosistema aquàtic, els canvis en les fluctuacions en el cabal del riu o la barrera que les turbines suposen per als sediments.

 

El Sàhara: energia, seguretat i desenvolupament
“Durant sis hores el desert rep més energia solar que la que un humà consumeix al llarg d’un any,” assegura Desertec. Aquest megaprojecte d’arrels germàniques aposta per globalitzar la generació d’energia renovable reclamant una unió entre Europa, el nord-Àfrica i el Proper Orient per convertir el desert del Sàhara en el subministrador elèctric principal. Si l’empresa tirés endavant podria ser la demostració que la transició a les energies netes passa per una internacionalització –més enllà de l’actual UE– d’aquestes.
(De Desertec ja en vam parlar a l’article Txernòbil, 25 anys: por nuclear.)

El projecte consta de la instal·lació de centrals tèrmiques solars (Concentrated solar-thermal power), milers de miralls que concentrin l’abundant llum del sol del desert per generar vapor que al passar per turbines genera ingents quantitats d’electricitat; l’aigua es continua escalfant fins i tot després de la posta de sol. El funcionament és semblant al forns solars de Font Romeu i Mont Lluís, encara que aquests no es fan servir per generar energia i estan destinats a la recerca i la producció de productes artesanals respectivament. Aquest sistema hauria de permetre, també, generar aigua potable a partir de processos de dessalinització en zones properes al mar. L’electricitat seria transportada a Europa a través de cables HVDC submarins.

Els impulsors del projecte asseguren, que el sistema “pot proveir el món amb una font d’electricitat econòmica, segura i sostenible,” xifrant-ne la producció en fins a 470,000 MW l’any cap al 2050. A més del fonament energètic i ecològic, creuen que el pla aportarà beneficis en desenvolupament i seguretat als països on es construeixin les plantes generadores.
De moment, però, no és més que una idea magnífica de 400.000 milions d’euros.

 

 

El 26 d’abril es commemorà el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, el desastre nuclear més catastròfic que s’ha registrat mai. Els seus efectes són palpables encara avui i, reforçat per la crisi de Fukushima, el seu record encara té ressonàncies a Alemanya, on l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.
Sota l’etiqueta Txernòbil s’agrupen diversos articles sobre aquests canvis socials, polítics energètics que s’estan esdevenint a Alemanya.

La revolució energètica alemanya II: eficiència per estalviar

divendres, 3/06/2011

© Lutz Kampert (from rwe-mobility.com)

Després de la decisió del govern d’abandonar definitivament l’energia nuclear a Alemanya el 2022 i pendents de la presentació de l’estratègia que concreti la transició a les energies renovables, analitzem la proposta que es va presentar el setembre passat. Una proposta de conversió emmarcada dins un pla energètic global que havia de menar cap a la consolidació de les energies renovables, els mitjans de transport sostenibles i una racionalització de la demanda.

Si en l’article passat repassàvem els plans del govern pel què fa a les fonts d’energia, en aquest parlarem dels plans d’estalvi d’energia per racionalitzar-ne el seu ús i els plans d’emmagatzematge massiu dissenyats.
El pla que presentem en aquest seguit d’entrades al bloc va ser analitzat pel setmanari Spiegel el passat setembre en uns articles molt interessants i recomanables (I i II).

 

Aïllament tèrmic i Eficiència energètica
Tant en l’anterior estratègia del govern com en la nova, del qual es presentaren les línies generals fa cosa d’un mes, la millora de l’aïllament dels edificis és un punt bàsic per tal de disminuir la demanda energètica. Una reducció de l’ús d’energia –racionalització, al meu entendre– és bàsica per tal de fer el pas cap a les energies renovables, ja que aquestes, actualment, tenen un rendiment inferior a preus més elevats.
Els dos plans coincideixen en xifrar aquesta reducció en un 20% durant la propera dècada. Segons l’estudi governamental, el 40% del consum elèctric és generat en els edificis, gran part dels quals no compleixen els mínims d’estalvi energètic fixats als anys 70. El document de setembre no només volia establir uns nous estàndards d’aïllament tèrmic per a les noves construccions i l’ús d’energies netes per a escalfar sinó que pretenia restaurar les edificacions velles per reduir el consum de calefacció fins al 80% el 2050.
Malgrat que un millor aïllament acaba abaratint els costos energètics particulars, no tots els propietaris podrien permetre’s les costoses remodelacions, que es calculen d’entre 35€ i 350€ per metre quadrat. Només cal dir que a molts edificis antics de Berlín encara només disposen de calefacció amb carbó.

Per altra banda, el govern estava convençut que incrementant l’eficiència energètica industrial es podrien arribar a estalviar 10 bilions d’euros anualment. Per a arribar a aquest objectiu, a partir de l’any vinent s’implementarien incentius fiscals per a les empreses que fessin millores en aquest sentit.

És bastant segur que el nou pla conservi aquestes propostes, si bé el tempo pot diferir. L’estímul per a l’estalvi energètic a través de millor informació, incentius econòmics i ajuda financera i logística és bàsica per la racionalització que abans esmentava.

 

Conducció elèctrica
En un país on la indústria automobilística juga un paper central no només en l’economia sinó també en la cultura, el pla necessita d’un apartat especial que es refereixi als cotxes elèctrics.
El govern alemany pretenia tenir un milió de vehicles elèctrics circulant l’any 2020 i cinc milions el 2030. Amb aquesta finalitat, aquest any mateix s’hauria de canviar la regulació per oferir avantatges als seus propietaris com ara la possibilitat de circular per carril bus o disposar de pàrquing gratuït.
La intenció del govern no sé si és agosarada, tenint en compte que els EUA pretenen tenir també un milió de cotxes elèctrics circulant per les seves carreteres l’any 2015. (Pla, en PDF.)
La proposta, un cop més, no aborda els efectes derivats de l’assoliment dels objectius que cerca: no aclareix d’on ha de sortir l’energia que hauran d’abastir tots aquests motors elèctrics i no menciona cap estratègia per crear una xarxa de punts de càrrega.

 

Emmagatzematge de l’energia
Un altre punt que ha de garantir l’abastiment energètic i la prefecta combinació de les diverses fonts energètiques comptar amb un bon emmagatzematge de l’electricitat. Aquest ha d’assegurar la disponibilitat d’energia durant les fluctuacions de demanda o si les fonts fallen. Actualment encara no existeix cap sistema d’emmagatzematge a gran escala però el govern focalitzaria l’atenció en quatre punts:
1. Maximitzar la capacitat hidroelèctrica del país, tot i que aquesta està pràcticament al límit degut a  la poc generosa orografia germànica;
2. Incrementar l’ús de capacitat hidroelèctrica estrangera. Per a aquest objectiu és imprescindible una interconnexió elèctrica europea que tractarem al proper article;
3. Incentivar la inversió en biomassa per combinar-la amb energia solar i eòlica, tal com ja es fa, per exemple, a Dardesheim, poble del qual parlàrem a l’article “Txernòbil, 25 anys: por nuclear”; i
4. Ajudar al desenvolupament de bateries a gran escala, amb tecnologies com l’emmagatzematge d’hidrogen o d’aire comprimit.

 

 

El 26 d’abril es commemorà el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, el desastre nuclear més catastròfic que s’ha registrat mai. Els seus efectes són palpables encara avui i, reforçat per la crisi de Fukushima, el seu record encara té ressonàncies a Alemanya, on l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.
Sota l’etiqueta Txernòbil s’agrupen diversos articles sobre aquests canvis socials, polítics energètics que s’estan esdevenint a Alemanya.

La revolució energètica alemanya I: continuïtat vs. renovació

dimecres, 1/06/2011
av_100126_Baufeld_JO.JPG

© Jan Oelker (from http://bildarchiv.alpha-ventus.de)

La matinada d’aquest dilluns la coalició conservadora-liberal governant a Alemanya va anunciar la decisió oficial d’abandonar definitivament l’energia nuclear com a màxim l’any 2022. Pendents de la presentació (el proper 6 de juny, en teoria) de l’estratègia que concreti aquesta “nova arquitectura del subministrament de l’energia per l’electricitat del futur,” com descriu Merkel, analitzem el pla que el mateix govern va presentar el setembre passat.
En aquesta proposta anterior, a part de la controvertida decisió d’allargar la vida de les nuclears –ara, evidentment, revocada–, es plantejava la conversió energètica del país amb l’horitzó al 2050. Conversió emmarcada dins un pla global que havia de menar cap a la consolidació de les energies renovables, els mitjans de transport sostenibles i una racionalització de la demanda.

La nova proposta –“una decisió encertada, valenta, i, a la vegada, agosarada, perquè no és fàcil d’implementar,” tal com la descriu Marcel Coderch– ha sigut rebuda amb escepticisme per l’oposició, amb recels per part de la indústria i amb fortes crítiques des de les empreses energètiques productores. Aquestes avisen que “Alemanya pot haver d’enfrontar-se amb apagades generals” i amenacen de prendre accions legals, tal com recollien les editorials dels principals diaris alemanys destacats per Der Spiegel.
Trobareu la notícia d’ahir sobre la decisió a l’Ara Prèmium, en un article d’Isaac Lluch.

El futur del model energètic alemany, en el qual actualment l’energia atòmica representa un cinquè del total, es situa entre la dependència en la importació d’electricitat, la producció a partir carbó (un 40%, ara) i l’esperat creixement de les alternatives renovables –fins al 80% d’aquí 40 anys, marcaven les intencions del govern.
El pla que presentarem en aquest seguit d’entrades al bloc va ser analitzat pel setmanari Spiegel el passat setembre en uns articles molt interessants i recomanables (I i II).

 

Les energies no-renovables
El pla original presentat per la coalició del CDU/CSU-FDP basava la possibilitat d’acabar amb l’energia nuclear en l’extensió de la vida d’aquesta respecte la decisió de l’anterior govern SPD-Die Grüne. Aquesta extensió, com he dit altres cops, va ser rebutjada en una de les més grans manifestacions que des dels anys 70 va recórrer els carrers de Berlín. La principal raó de mantenir l’energia nuclear en funcionament era assegurar el baix cost de l’electricitat fins que el preu de la producció renovable fos assequible. Aquesta és també la raó per la qual es planteja la possibilitat de deixar tres centrals en marxa en la nova estratègia.

Les proves d’estrès de les centrals nuclears que va demanar el govern després de l‘accident de Fukushima, que van donar resultats alarmants, i les recomanacions del consell d’Ètica (en alemany), que aconsella desactivar les centrals en deu anys o menys, han sigut causa del replantejament de la política de Merkel. També la política ha jugat en contra d’aquesta moratòria de l’energia atòmica: la crescuda electoral imparable dels ecologistes Die Grüne –que “ja ve d’abans de Fukushima i Stuttgart 21,” com afirma el diari Süddeutsche Zeitung (alemany)– i la igualment imparable davallada dels socis liberals podrien fer plantejar al CDU, com a única possibilitat per a seguir governant, una aliança amb els ecologistes després de les eleccions de 2013, si no abans.

A part de l’energia nuclear, el pla del passat setembre fa referència al desenvolupament de tecnologies encara en prova com el Carbon Capture and Storage (CCS, Captació i emmagatzematge de carboni), sense concretar massa més enllà de la implantació de dues plantes de prova. Aquesta tecnologia, però, té una oposició popular forta, és molt cara i, paradoxalment, consumeix gran quantitat d’energia.

 

Les energies renovables: el vent i el sol
Actualment les energies renovables suposen un 16% de la producció total germànica. Tal com defensava el ministre de Medi Ambient, Norbert Röttgen, Alemanya vol mantenir el paper central en la transició a l’energia renovable –“si nosaltres avancem, d’altres seguiran”– i assegurar-se el rol dominant en el mercat en expansió del qual el país ja és pioner.

L’energia eòlica jugava i segurament jugarà un paper principal en els plans de qualsevol govern a Alemanya. La seva producció es concentra principalment al nord del país, molt ventós, i es categoritza segons la seva situació: terra interior o marítima.
L’estratègia principal era incrementar el nombre de molins de vent situats davant la costa septentrional (uns cinquanta quilòmetres mar endins) per arribar a una producció total de 25 GigaWatts el 2030. La construcció de les immenses turbines que l’haurien de produir requeriria una inversió de més de 75 bilions d’euros. Aquesta tecnologia, però, s’ha demostrat lenta i costosa d’implementar; des de la seva posada en funcionament fa aproximadament un any, el  primer parc Alpha Ventus (al qual, per cert, tot s’ha construït absolutament des de zero, incloent la maquinària que l’havia de muntar i els vaixells de manteniment), ha estat més temps parat que generant electricitat. “Les dificultats d’instal·lació de les màquines gegants en un mar mogut va ser subestimades,” deia el Berliner Zeitung (alemany).
A part, les bones localitzacions per a la instal·lació d’aquests generadors aviat s’esgotaran. Malgrat que els riscos d’inversió són “difícils de calcular,” tal com assegura el propi estudi del govern, la secció d’energies renovables del gegant energètic E.on (el qual ha invertit més de 250.000 milions d’euros amb els socis de l’Alpha Ventus) assegura que el “futur pertany als parcs marítims al nord d’Europa.”

Pel que fa a la producció eòlica interior, el pla passa per “millorar” les turbines existents canviant-les per unes de més grans. Això implicaria doblar en alçada les actuals passant a unes d’aproximadament 150 metres. Aquesta intenció, de moment, plantejaria problemes legislatius i, també, és vista amb gran recel per la població.

La biomassa jugaria també una paper central en les intencions del govern, degut a la seva fàcil manipulació i emmagatzematge i als múltiples usos que se li pot donar, com ara de combustible per transport rodat i per la calefacció d’edificis.
Degut a la limitació que té el país per a produir-ne, es preveia incrementar-ne la importació però sempre subjecta a una procedència de granges ecològiques. El que no tenia en compte el govern són les conseqüències que comporten l’increment de la producció d’electricitat a partir de blat de moro: el monocultiu i la sobreexplotació, entre d’altres. Gran quantitat de la matèria prima seria importada, evidentment, de Sud-Amèrica i Àsia, on els experts ja avisen de les conseqüències ecològiques i alimentàries d’aquest tipus de conreu, com per exemple: un quart de tona de blat és suficient per alimentar un home durant tot un any o per fer funcionar un vehicle alguns centenars de quilòmetres.
Això comporta, a més, un increment del preu de la carn, ja que es basa en l’aliment dels animals. “Els fans de l’energia bio farien bé de tornar-se vegetarians,” ironitza Der Spiegel.

La referència a l’energia solar al pla és vague, però és prou evident que Alemanya no és el millor país per aquest tipus de producció d’electricitat.
El govern preveia retallar les ajudes al sector per evitar una excessiva subsidiació d’aquest. Malgrat això, pretenia arribar a una producció de 51 GW el 2020. El problema en aquest camp rau en el fet que l’energia solar té un preu fixe garantit per 20 anys de 31 cèntims per KiloWatt/hora; l’increment de la producció en les mateixes condicions requeriria la inversió de més de 80 bilions d’euros en subsidis d’aquí a deu anys. A més, el model solar que propugna ara Alemanya, es basa en grans extensions de plaques solars que substitueixen plantacions agràries.

 

 

El 26 d’abril es commemorà el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, el desastre nuclear més catastròfic que s’ha registrat mai. Els seus efectes són palpables encara avui i, reforçat per la crisi de Fukushima, el seu record encara té ressonàncies a Alemanya, on l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.
Sota l’etiqueta Txernòbil s’agrupen diversos articles sobre aquests canvis socials, polítics energètics que s’estan esdevenint a Alemanya.

Els Amics de les Arts a Berlín

dissabte, 28/05/2011

"Jean-Luc", l'última cançó

Els Amics de les Arts van acabar aquest dijous el seu tour per Alemanya amb un concert a l’Alte Kantine de la Kulturbrauerei, al barri de moda de la capital, Prenzlauer Berg. Dimecres, havien fet una xerrada als alumnes de català de les universitats de Berlín –Freie i Humboldt– que s’acompanyà amb algunes cançons i conversa amb el públic. Els Amics han tancat, amb aquest “bis alemany”, la seva exitosa gira del primer disc que ha portat l’Eduard, en Joan Enric, en Ferran i en Dani a fer 120 concerts arreu de Catalunya i part de l’estranger.

“Mentre escoltàvem la Betlem fer la introducció, em mirava les lletres en alemany i he trobat Per mars i muntanyes i he recordat el moment d’escriure la primera estrofa, assegut al llit, amb la guitarra,” diu en Joan Enric, “ostres!, això que feia un dia, a casa, en un acte superprivat, ara la gent no només ho canta i s’hi identifica sinó que és matèria en una universitat, i a més alemanya!” No cal explicar la història d’aquest grup, ells mateixos s’han dedicat a fer-ho dalt dels escenaris i la seva trajectòria ha sigut i serà tema de reportatges.  Es nota que han compartit pis i que es coneixen: fan moltes bromes i s’entenen molt. Quan parlen, es complementen: un comença una frase i l’altre l’acaba.
A la xerrada han fet un repàs dels inicis del grup, la manera de treballar, el funcionament… També han parlat de l’escena musical i social que es viu actualment a Catalunya. Amb els alumnes de català han comentat les seves lletres i han contestat a les seves qüestions, algunes de les quals els hi han provocat un somriure com la del qui preguntava si els catalans, quan lliguem i tal com s’explica a la cançó ‘4-3-3’, fem la tàctica Guardiola: tocar molt la pilota al camp.
La gira ha estat organitzada pels lectorats de català de les universitats alemanyes en col·laboració amb l’Institut Ramon Llull. A Berlín ho ha disposat la Betlem Borrull, qui, a part dels cursos de català, també ha organitzat seminaris sobre la Nova Cançó i les visites de diversos músics catalans. El concert s’ha fet amb la col·laboració del Llull i la Delegació de la Generalitat a Alemanya.

Tornar als orígens
Després del col·loqui hem anat a dinar juntament amb la Queralt, delegada del Llull, en Carlos, mànager del tour, la Joana, periodista que en fa un seguiment, i la Laia, la seva amfitriona a Berlín. Tot fent les postres parlem de les seves impressions en aquesta gira que, des del dia 17 de maig, també els ha fet passar per Tübingen, Saarbrücken, Bochum, Colònia i Hamburg. (Llegiu-ne el seu diari.)
El que més els ha sorprès, confessen, ha estat l’alta assistència: “ens esperàvem fer concerts per a 20, 30 persones, tornar als orígens de la gira Castafiore Cabaret,” explica en Ferran. És un públic diferent, tal com el descriu en Dani: “primer perquè, molts cops, era verge, ens venia a sentir sense saber res de nosaltres i, després, perquè és molt ordenat. En el sentit positiu: interactua amb tu, fan les coses en ordre, s’esperen que acabis la cançó per aplaudir.” L’Eduard hi afegeix: “també ha sigut un repte transformar l’espectacle en multilingüe, explicar les cançons en anglès i veure que la gent hi entrava encara que no n’entengués el significat.”
En Carlos en certifica l’èxit: “el canvi que feu entre Tübingen i Saarbrücken és impressionant: al principi estàveu acomplexats i després us vau tirar a la piscina…”, “…sí, l’espectacle es va posar a lloc tot sol, de manera natural: al segon dia, al veure que tothom era alemany, ho vam fer en anglès i vam jugar amb el bilingüisme,” acaba l’Eduard.

País petit
L’experiència ha estat enriquidora i la valoren molt positivament: “com a grup ens ha portat una espurna d’esperança, ganes d’intentar sortir més sovint de Catalunya […] i és possible, en som capaços; la gent està oberta i no és tan important l’idioma en el que cantes. Això és maco,” explica en Ferran.
“Estem molt contents de com està anant.” El sentiment és general, igual que l’esperança que això no sigui una excepció, com diu en Dani: “és molt maco el que deia el Ferran, el somni, la idea, que d’aquí un temps sigui normal que un grup català toqui avui a Barcelona, demà a París i divendres a Berlín.”
Del contacte amb la gent, també els que no parlen català, en surten lliçons, com la d’aquell alemany que els hi va dir que no estiguessin acomplexats per cantar en català que explica en Dani: “el símil que va fer servir ell era molt maco: un català quan viatja a fora diu amb la boca petita ‘és que som un país petit’ i, en canvi, un holandès, ben orgullós treu pit i diu ‘som un país; petit’, com una cosa positiva. Crec que nosaltres hem de començar a veure-ho així, és fantàstic ser part d’un país petit i això ha de jugar a favor.”
A part, molts alemanys els han acollit amb els braços oberts i els hi han ofert ajuda i consell pel futur. També el diari berlinès Tagespiegel va publicar una ressenya pel concert de dijous.

Els Amics es posen a to

La pressió
“El problema i la virtut del Bed & Breakfast” és que el vam fer pensant que ningú l’escoltaria, o sent conscients que l’impacte seria molt limitat. I ara sabem que la gent escoltarà [el següent],” diu en Joan Enric: “Això és una de les coses que a mi em fan més por: sabré escriure igual sabent que 25.000 persones han comprat el disc?” Admeten que s’estan tornant maniàtics, que s’hi miren més. “No és tensió, sobretot és responsabilitat, ” que en diu en Dani. Però afectarà també la gira alemanya en aquest sentit?
El no és unànime. Tindrà una influència positiva a nivell de planificar la propera gira, diuen, però “no posarà pressió saber que a Alemanya ens escolten, a mi em preocupa la gent de Girona!, ” rebla en Joan Enric.

De Calaf a Berlín
Ara parlem de la gira, la qual va acabar oficialment en un doble concert al Palau de la Música però a la que si ha afegit un “bis alemany”, com als bons concerts on el públic no en té mai prou, com al seu tour. El de dijous va ser un últim concert en una Alte Kantine atapeïda d’alemanys i catalans a parts iguals. Un públic entregat i amb les cançons apreses.
Dani: “la gira ha sigut exponencial, hem començat tocant per 200 persones i hem acabat tocant per moltíssima gent…”, “…a Calaf, al primer concert que vam vendre el CD, que ni sabíem que era el primer de la gira, vam tocar amb la gent sobre l’escenari, potser hi havien 60 persones…,” acaba la frase en Joan Enric.
“Hem fet de Calaf a Berlín,” diu l’Eduard, “i és maco perquè hi ha cançons que fins ara han sigut la columna vertebral de l’espectacle però que per la següent gira s’hauran de descartar…”, “…i demà pot ser l’últim cop que la toquem!, ” afegeix en Ferran.

I quines sensacions teniu davant d’això?
Eduard: “sensació d’alegria. Et diuen fa un any i mig que acabaries la gira aquí i no t’ho creus, és una cosa espectacular.”
Dani: “tots els concerts de la gira alemanya han estat increïbles, no n’hi ha cap que no hagi valgut la pena però hi ha una certa màgia en aquest últim: és la sala més gran, és el lloc on hi haurà més gent…”
Joan Enric: “però anem tranquils, anem a fer un “bolo a Matadepera”, que en diem nosaltres, perquè és un bolo on la gent va començar molt freda i va acabar molt bé…” “…anem a guanyar-lo,” diuen.

 

Podeu veure fotos del seminari a la Universitat Humboldt i del concert a l’Alte Kantine a Flickr.

last song

Si jo visqués a…

dimarts , 24/05/2011

Si jo visqués a...

“Si visquessis a l’Estat espanyol tindries…” D’aquesta manera em presenta el web If it Were My Home una comparació entre la meva residència actual –Alemanya– i el meu país –aquí, l’Estat espanyol.

Alguns resultats de la comparativa conviden a la reflexió mentre que d’altres són purament anecdòtics. En tot cas, una manera ràpida de comparar diverses realitats.

Així que si visqués a l’Estat espanyol tindria…
— una probabilitat 2,2 vegades més alta de ser desocupat,
— cinc cops més probabilitats de tenir VIH/SIDA,
— consumiria 23,38% més de benzina,
— treballaria 20% més d’hores anualment (això li interessaria a la cancellera Merkel),
— tindria un 16,2% més de nadons,
— gastaria un 28,83% menys en assistència sanitària,
— hauria tingut un 532% menys de probabilitats de morir de nen,
— viuria 0,77 anys més,
— usaria un 2,37% més d’electricitat, i
— guanyaria un 1,17% menys de diners.

La pàgina web, en anglès, permet comparar els Estats de tot el món a partir d’aquestes dades bàsiques, a més de les superfícies dels respectius països.
L’he trobada a Betes i Clicks, un bloc ben interessant que explica “de forma senzilla i sense complicacions de que van totes aquestes eines, programes, webs, etc del que s’anomena web 2.0” i que està escrit per l’Anna Codina.

Els aprenentatges alemanys de Txernòbil i Fukushima

divendres, 20/05/2011

“Encara que vam aprendre de Txernòbil, no en vam aprendre prou.” Així de contundent era Norbert Röttgen, ministre alemany de Medi Ambient, Conservació de la Natura i Seguretat Nuclear, en un editorial que firmà al setmanari Der Spiegel el passat 27 d’abril.
A través d’un repàs de les conseqüències de l’accident ocorregut fa un quart de segle a la central ucraïnesa, les imatges del qual “quedaren gravades a la memòria col·lectiva”, Röttgen explica com la política ambiental a partir de llavors passà a ocupar un espai central amb, per exemple, l’establiment del ministeri alemany de Medi Ambient. I ara, després de l’accident de Fukushima, diu que “hem de revaluar la nostra relació amb els riscos que comporten els elements, hem de repensar la nostra definició de seguretat.”

Pel ministre, “cap objectiu econòmic mereix posar en perill el benestar de les persones i de les futures generacions, ” i aposta per un replantejament de les fonts energètiques basant-se en raons econòmiques: “cap companyia asseguradora del món vol cobrir aquests riscos [de les centrals] […] Els governs i, per tant, pressupostos públics, assumeixen aquests costos massius; fins i tot internacionalment.”
Röttgen defensa també el paper central que ha de jugar el seu país en aquesta transformació: “Alemanya pressionarà per un nou acord en els riscos de l’energia nuclear a la conferència especial de 2012 de la Convenció de Seguretat Nuclear. […] Si nosaltres avancem, d’altres seguiran.” Pel ministre és clar que les energies renovables són un mercat en expansió, en el qual Alemanya és pioner i representa un 16% del total global.

La seva defensa del canvi de paradigma energètic, però, és des d’una posició conservadora: “és important que l’ús d’energies renovables no signifiqui renunciar al nostre nivell de vida.” Malgrat que no especifica com s’ha d’aconseguir aquest equilibri, reconeix que “tothom hi haurà de participar, tan indústria com particulars.”
Per Röttgen és crucial que el canvi energètic serveixi especialment per salvaguardar la indústria germànica i avisa que requereix d’una alta inversió econòmica. A la política demana dues coses: “l’energia no pot esdevenir un bé de luxe per uns pocs escollits […] i la intensa industria energètica alemanya ha de romandre competitiva.”

Norbert Röttgen és ministre pel partit conservador CDU, el qual ha fet un gir de 180 graus en la seva política energètica per apostar per l’abandó de l’energia atòmica en favor de les renovables. En la decisió d’allargar la vida de les centrals nuclears que prengué el govern el passat octubre, el ministre ja s’hi mostrà desfavorable. Malgrat que aquesta situació –l’existència de veus disgregants dins els partits– no és estranya a Alemanya, a Catalunya no deixa de sobtar-nos que s’expressin tan clarament i que càrrecs de tanta importància firmin articles com aquests.
L’editorial també hauria de servir per fer-nos reflexionar que comença a ser urgent que la política catalana aclareixi el model energètic que vol per al futur. Cal una decisió ferma respecte a les centrals nuclears existents així com al possible cementiri de residus radioactius a Ascó.
Si bé hi tinc certes reticències, els plantejaments del ministre alemany em semblen molt encertats.

“Estic convençut que, per un país altament industrialitzat com Alemanya, és possible en una generació fer evolucionar l’energia cap a fonts renovables i romandre com a líder industrial en el procés,” acaba Norbert Röttgen.

 

El 26 d’abril es commemorà el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, el desastre nuclear més catastròfic mai registrat. Els seus efectes són palpables encara avui i, reforçat per la crisi de Fukushima, el seu record encara té ressonàncies a Alemanya, on l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.
Sota l’etiqueta Txernòbil s’agrupen diversos articles sobre aquests canvis socials, polítics energètics que s’estan esdevenint a Alemanya.

Un poble es compta: el cens d’Alemanya

divendres, 13/05/2011

El passat dilluns 9 de maig començà la campanya del cens alemany de 2011. Segons la normativa europea, tots els Estats membres han d’elaborar un cens de població i habitatges cada deu anys a partir d’enguany. Els resultats de les enquestes a Alemanya estaran disponibles a finals del 2012.

Després de més de 20 anys, el país fa un recompte de població i habitatges. No es porta a terme des de 1981 a la República Democràtica i des de 1987 a l’Alemanya Federal i es calcula que la població és 1,3 milions d’habitants inferior a les estimacions oficials. Això es degut al marge d’error dels sistema de recompte usat i també als canvis polítics i socials com la caiguda del mur, els moviments poblacionals entre est i oest i la transformació d’Europa.

El cens es confecciona a partir d’un mètode combinat que recull dades d’institucions oficials i de tres formularis diferents: una enquesta personal que es fa a un 10% de la població, un qüestionari per als 17 milions de propietaris d’habitatges i un cens dels ocupants de residències i vivendes col·lectives (clíniques, internats, clautres…).
El formulari personal ha de servir per fer una mostra representativa del nivell d’educació i formació, feina o origen de la immigració. El cens d’habitatges ha d’establir quants edificis i cases hi ha a Alemanya (no hi ha cap registre oficial al respecte) i les característiques d’aquests: any de construcció, superfície útil, equipament i número d’habitacions, entre d’altres. De les residències i vivendes col·lectives es vol fer un recompte dels membres d’aquestes, ja que el seu nombre sempre fluctua.
Respondre als qüestionaris és obligat per llei i no fer-ho està penalitzat amb multes de fins a cinc mil euros.

El cens, evidentment, no agrada a tothom. Els alemanys són especialment gelosos de la seva privacitat i temen un mal ús de les seves dades personals. La campanya en contra del cens centra les seves critiques en la manca de seguretat en el tractament i emmagatzematge de la informació i que aquestes s’usin per altres finalitats a les purament estadístiques. Segons la pàgina oficial del cens, però, s’assegura un correcte i acurat maneig de les dades. Aquestes no poden, per llei, ser transferides a altres institucions, ni tan sols a la policia.
També s’acusa el cens d’intromissió en la privacitat i intimitat dels ciutadans. En una conversa a dues bandes que organitzà el diari Taz es discutí: “el cens no representa cap ingerència en la privacitat,” assegura Gert G. Wagner, director del cens; l’escriptora Juli Zeh contesta: “per què l’Estat ha de saber si casa meva té una dutxa o un lavabo? Què té a veure això amb les dades d’equiparació financera dels Lands?”
Malgrat tot, l’actual recompte no té una campanya en contra com la crida massiva al boicot de 1987 (fets que, recordem, es conten entre les causes de la revolta del Primer de Maig [LINK]), en la qual es proclamava: “No ens conteu a nosaltres, conteu els vostres dies!”

 

El títol està inspirat en la notícia de l’inici de campanya del Taz.