Entrades amb l'etiqueta ‘Dibuix’

Ignasi Blanch: amor contra gris

dissabte, 8/09/2012

East Side Gallery (Parlo d'amor)
Ignasi Blanch vingué a Berlín l’any 1988 “amb el desig de veure món, arriscar-me i cercar nous horitzons”. Com des de feia gairebé tres dècades, la vida de la ciutat estava marcada per l’existència d’un mur que, paradoxalment, era gairebé part indestriable de la ciutat. “Era la normalitat, ja hi era quan vaig arribar, però era estrany. Jo hi passava cada dia i significava una cosa incomprensible, irracional. Era ridícul i dramàtic,” recorda Blanch. Mentre la monotonia gris a l’est es veia lleument amenaçada per una creixent demanda de llibertat, a l’oest l’status quo capitalista contrastava amb l’excentricitat dels artistes, lliurepensadors i dissidents que experimentaven alternatives en aquells confins del món, “un moviment alternatiu que et permetia sentir-te actiu. Això a Barcelona no existia i encara no existeix.” I absolutament res feia pensar que la situació canviaria radicalment quan la nit del 9 de novembre de 1989 les fronteres es van obrir i el Mur va caure. “Al matí següent vam anar de seguida a la Porta de Brandenburg a veure com entrava la gent de l’est, com s’abraçaven les famílies, els amics. El primer dia hi havia la sorpresa pel canvi polític sobtat i la possibilitat de creuar el Mur,” explica l’Ignasi.

En una ciutat tan dinàmica no tardaren a sorgir les primeres iniciatives col·lectives per recuperar la ciutat i retornar el mur als ciutadans. Una d’aquestes fou la creació de l’East-Side-Gallery, impulsada per l’associació privada WUWA i la galerista Christine MacLean, “amb la intenció de conservar una part d’aquesta espectacular i dolorosa paret, com a testimoni i record del que va significar,” explica Ignasi Blanch. El projecte va conservar 1,3 quilòmetres del mur oriental (la paret més alta, d’uns 3,5 metres d’alçada i cim rodó) per cedir-lo a una selecció de més de cent artistes de tot el món residents a la ciutat. Aquests tenien llibertat per expressar “el seu sentiment cap a aquest mur de formigó que durant 28 anys havia dividit famílies, amics i una ciutat sencera.” Una superfície immaculada al qual mai ningú s’hi havia pogut apropar.

Blanch va ser escollit pels treballs que havia realitzat als tallers de la Künstlerhaus Bethanien [http://www.bethanien.de/] amb una beca de la Generalitat. El mural que va dibuixar l’estiu de 1990 es basava en aquestes litografies i reflexa, en “tons ocres de la tardor, el blanc de la neu i el fred, i en negres,” el seu “sentiment particular i l’experiència viscuda durant un període llarg i profitós” a Berlín. Altres artistes seleccionats foren Thierry Noir, Kiddy Citney o Dmitri Wrubel.
En el seu mural, Blanch parla de “l’amor que sento per la ciutat, […] pel meu país i la meva llengua, […] de l’amor als meus, als de sempre i als més recents que han entrat a la meva vida i m’han enxampat en un moment de plenitud.” Blanch també parla de la seva “transformació personal, del que vaig aprendre” a la ciutat i de la “llibertat” i “consciència: d’obrir els ulls” cap al seu futur estil de “traç lliure i solt,” de “l’amor que sento cap als grans mestres expressionistes.”

La galeria a l’aire lliure es va inaugurar el 28 de setembre de 1990 com una peça efímera la qual no es podia assegurar fins quan duraria. El mur, altre volta però ara amb un nou significat, aguantà. L’any 1996 foren restaurades algunes pintures, entre les quals la de Blanch però amb materials de baixa qualitat que donaren als rostres “una expressió més superficial” i als colors “una gamma més lluminosa però menys interessant.” L’any 2000 es restaurà de nou després de les celebracions del desè aniversari de la caiguda del Mur en ocasió de la seva declaració com a monument històric protegit. També aquell any, Blanch pintà una reproducció del mural a Roquetes, la seva població natal.
En motiu de la celebració del 20 aniversari de la caiguda del Mur el novembre de 2009, els artistes tingueren oportunitat de tornar a repintar els seus murals sobre una paret totalment restaurada.

Ignasi Blanch [www.ignasiblanch.cat] treballa actualment com a il·lustrador per diverses editorials i és professor d’il·lustració. Ha continuat pintant grans murals al llarg de la seva carrera, entre els quals destaca el projecte conjunt amb l’Associació d’Ajuda als Afectats per Cardiopaties Infantils de Catalunya “Humanitzem els hospitals”.
No ha perdut el contacte amb Berlín, ciutat que continua visitant regularment i que l’ha marcat. “Quan hi vam participar ni ho pensàvem que duraria gairebé 25 anys i que arribaria a ser un monument protegit. Es il·lusionant, sobretot a la darrera restauració: tornar a pintar a sobre tal com ho vaig fer llavors…” En el seu mural també s’hi ha acabat barrejant la política: “a cada visita trobo petits grafitis com Catalunya is not Spanien, però amb el not ratllat. Inclús he trobat insults pel fet d’haver escrit en català. Això no em molesta, em sembla curiós que actualment la meva pintura encara serveixi per expressar aquestes coses. A més també hi ha cors de gent de molts països,” encara que darrerament es veuen menys pintades perquè el monument està protegit.

El vincle amb Alemanya de l’Ignasi Blanch també es tradueix amb la col·laboració amb el Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Saarbrücken des del 2001 o les activitats que fa amb el Goethe Institut.

“Després de 22 anys, queda per sempre l’experiència viscuda a Berlín, el projecte East-Side-Gallery i la meva pintura sobre el Mur. Queda també un Berlín interior, que portem al cor els que hem viscut, crescut i après a la ciutat,” explica Blanch.
L’East-Side-Gallery és avui en dia una de les atraccions turístiques imperdibles de Berlín, present en totes les botigues de records. Milers de mirades recorren diàriament els 1,3 quilòmetres de murals entre Ostbahnhof i Oberbaumbrücke, el de l’Ignasi Blanch al mig de tots.

El Berlín més descarat

dissabte, 11/08/2012

Als seus dibuixos va plasmar una societat desenfadada, sense complexos malgrat les dificultats econòmiques i les desigualtats socials, el Berlín més descarat. Heinrich Zille és potser el dibuixant que millor va captar l’essència d’una ciutat candorosa, un xic naïv, però segura d’ella mateixa i orgullosa i segura dels seus ideals. Els seus personatges es mouen entre la caricatura d’una col·lectivitat infantil (i, a voltes, infantilitzada), representada per nens bruts i maldestres, i la crítica social, plasmada en traços austers i colors apagats que representen des de la distància escenes de contrast i misèria.

Zille nasqué a Radeburg (Sachsen) el 10 de gener de 1858, fill d’una família humil que aviat s’hagué de traslladar a treballar a la indústria berlinesa. A la capital de l’Imperi aprengué l’ofici de litògraf i treballà fins 1908 com a impressor de rotogravat a la reconeguda Societat Fotogràfica. Les seves fotografies i els seus dibuixos estan marcats tècnicament per l’experimentació i temàticament per la seva pròpia experiència i una aguda mirada a la vida de les classes populars.
Amb gran èxit entre els cercles artístics liberals, el seu més gran impulsor fou el pintor Max Liebermann, el qual l’introduí a l’associació d’artistes Berliner Secession i, més tard, el 1924, a l’Acadèmia Prussiana de les Arts, dirigida pel mateix Liebermann. Entre les seves amistats també s’hi comptava Käthe Kollwitz, Hans Baluschek, August Gaul, Ernst Barlach, Gustav Meyrink o Erich Mühsam, els quals apreciaven especialment el seu humor negre i punyent.

Zille publicà, entre d’altres, a Simplicissimus, Jugend, Der Liebe Augustin i a Ulk. Les seves publicacions periòdiques i les seves obres, de la qual destaca Kinder der Straße (1908, “Nens del carrer”), el situaren entre els artistes imprescindibles dels excitants anys de la República de Weimar, en els quals continuà mostrant el seu compromís amb les iniciatives socials i polítiques, si bé sense fer-se mai membre de cap partit.

Heinrich Zille morí el 9 d’agost de 1929 a Charlottenburg, deixant un llegat de milers de dibuixos, esbossos i estudis.