Entrades amb l'etiqueta ‘Europa’

(Una) conversa amb (una) Alemanya

dilluns, 11/02/2013

Fa unes setmanes vaig tenir una conversa amb una professora alemanya de ciències polítiques en ocasió d’una entrevista per a una beca d’estudis. La professora, d’edat avançada, em va rebre a casa seva a Charlottenburg, antic barri benestant de Berlín occidental. Un dels temes principals de la conversa es va marcar des del seu inici:

-       Ets espanyol?
–       De Barcelona.
–       I et consideres català?
–       Sí.
–       Separatista?
–       Sí.
–       I per què?

Mai fins ara havia tingut oportunitat de parlar del tema amb una persona culta, de l’elit intel·lectual alemanya (encabint aquí els grups socials capaços d’influir en el coneixement i la política del país). Fins ara les converses eren amb companys i amics joves, els quals no saps fins a quin punt realment estan interessats en el què estàs explicant. L’ocasió de conversar amb aquesta professora em va portar, prenent-me una gran llibertat metonímica, a reflexionar sobre les reaccions que es poden esperar del gegant europeu. Tal com comentàva un cop amb algú, l’elit intel·lectual alemanya està generalment caracteritzada per una auto-atorgada superioritat moral que els dóna autoritat per decidir què és important i què no, molt sovint amb cert menyspreu. A aquests “activistes progressistes” els incomoda, però, tot allò que no s’ajusta als seus esquemes i que els posa els seus valors en dubte. El cas català, sens dubte, està entre aquests temes. És important que la forma d’explicar-nos davant aquestes mentalitats sigui especialment adequada.

 

En primer lloc, cal fer notar que la majoria d’alemanys no saben què és Catalunya; i si els hi sona és per informacions que van sortir arran de la manifestació de la Diada i que l’actualitat mundial va arraconar mica en mica. Si ho saben, ho identifiquen automàticament amb Baviera: el Land sud-oriental té una forta identitat regional, caracteritzada per l’accent tosc i, a orelles dels altres alemanys, incomprensible que els han donat els Alps.
Si en tenen coneixement, segurament molts no estan segurs de si el català és una llengua o només un dialecte (com el bavarès). Aquí s’interessen per les diferències, d’una manera que molts cops semblen voler comprovar que hi hagi prou diferències per establir oficialment que és una altra llengua o només per curiositat. En aquest moment acostumo a comentar de passada que és una llengua molt semblant a l’occità, cosa que els deixa bastant descol·locats perquè encara saben menys què és (com tampoc ho saben molts catalans, desgraciadament!).

El següent tema són els diners. La premsa germànica no s’ha cansat de rebaixar les aspiracions nacionals catalanes a un simple tema fiscal que, a més, s’aborda en negatiu: els catalans són uns insolidaris. Això també els permet continuar la comparació amb Baviera, ja que el Land reclama des de fa anys una revisió del sistema fiscal federal. (Vegeu-ne xifres i percentatges comparatius a l’engròs a l’entrevista que vaig fer a Toni Strubell.) En aquest punt cal insistir en la línia d’un dels temes que fa anys ha anat corregint el Col·lectiu Emma: Catalunya és un país amb una identitat pròpia que no està justament tractat per part de l’Estat del qual forma part; el maltractament fiscal és només un de tants greuges: postergació identitària i lingüística, menyspreu polític com a minoria, negació de les necessitats infraestructurals… No hem, però, de negar l’evidència: l’actual situació de crisi ha fet que molta més gent hagi vist la necessitat de disposar d’un Estat propi i el sentiment independentista ha crescut en els últims anys. Però cal també deixar clar que, fet i fet, el model d’Estat espanyol significa crisi (i no només per als Catalans, sinó per al mateix Estat en si i, en definitiva, per tot Europa). També s’ha d’aclarir que la independència no és una negació a la solidaritat, ja que els catalans volem continuar aportant recursos per construir Europa, però sent plenament sobirans sobre aquests (com Alemanya a la UE).

I ara que surt Europa, a l’interlocutor alemany se li apareix una altra paradoxa: si el món actual, i Europa particularment, tendeix a la unificació, no està Catalunya anant a la contra? Cal ser taxatiu: de cap manera. Catalunya ha demostrat al llarg de la seva història una tendència natural cap a Europa que ha bastit aspiracions de futur, relacions econòmiques i corrents artístics a parts iguals; el compromís de Catalunya amb Europa –i, ara, amb la Unió Europea– és i serà ferm. Catalunya ja està disposada a cedir sobirania en pro d’una unió política que ens faci més forts, de la mateixa manera que volem ser econòmicament solidaris. Ara bé, mentre aquesta UE no es construeixi de debò, Catalunya prefereix ser un Estat de ple dret; i, encara més, si aquesta UE ha d’acabar anant en contra dels interessos de Catalunya, que no els estranyi que preferim no formar-ne part.
“Però, amb tants pocs habitants, com preteneu que Catalunya sigui viable?” Des del punt de vista Alemany, que amb 80 milions és el país amb més població de la UE, sembla impossible que un Estat de poc més de 7 milions (o 11 milions) d’habitants sigui sostenible. Però això és de fàcil resposta fent notar que més de la meitat dels Estats de la UE tenen menys de 10 milions d’habitants (i que els països amb més de 15 milions d’habitants ocupen poc més del 20% del territori total). Si es vol entrar en dades més concretes és recomanable visitar webs com el del Col·lectiu Wilson, així com llegir articles d’alguns dels seus impulsors com Xavier Sala-i-Martín o Carles Boix.

La meva conversa amb la professora se’n va per altres temes, però de tant en tant el fil d’aquesta retorna cap a l’Estat. També en aquest punt es veu que el desconeixement de la societat, economia i política espanyoles són força profunds (venint d’una professora de ciències polítiques és, a més a més, molt preocupant). A cada explicació que li dono sobre com funcionen les coses a Espanya (fets que a nosaltres ens han arribat a semblar “normals”) ella es queda més parada: la corruptela i la corrupció política, el fracàs del sistema educatiu i d’aprenentatge de llengües, la sostenibilitat d’un Estat amb un 25% d’atur (“un 50% entre els joves!”, m’insisteix), l’oblit de la memòria històrica, la manca d’iniciativa d’interès públic general, la bombolla immobiliària…

Camí cap a la porta, encara hi ha temps per unes últimes reflexions, que assenyalen directament a l’arrel del conflicte que ens trobarem amb Alemanya:
Si Catalunya se’n va –reconeix– Espanya serà encara més pobre. Sincerament –li dic–, ho desconec, encara que intueixo que sí. D’altra banda, això no pot justificar la prohibició a un poble a exercir lliurement la democràcia; els interessos econòmics d’un Estat o d’Europa no poden imposar-se sobre la veu legítima d’un col·lectiu. Li sintetitzo: som una entitat identitària i, a més, ens considerem una entitat jurídica amb dret a decidir políticament sobre el nostre futur; si la voluntat és democràtica, això no se’ns pot negar.

I, finalment, abans que me’n vagi, ella expressa la raó que més els incomoda: a Alemanya, per a la generació de després de la guerra (“els fills dels culpables”), el tema identitari no és escaient. No és senzill fer-los entendre el nostre concepte de “nacionalisme integrador” així que, encara que a Catalunya el puguem fer servir més lliurement, recomano usar-ne d’altres sense connotació negativa com “independentista”, “separatista”…
En qualsevol cas –m’acomiado de la professora– aquest aspecte no és sinó un al·licient per a un català identitàriament –o nacionalment, com vulgueu– conscient establert a Alemanya: explicar que volem ser sense que això suposi imposar-nos als altres.

 

Un cop fora, sota els efectes positius del fred intens, intento destriar les sensacions de la conversa amb (aquesta senyora) Alemanya en quatre punts essencials:

  • a Alemanya no li importa ni li deixa d’importar Catalunya i la seva causa, més aviat…
  • Alemanya veu Catalunya (quan la veu) com una probable preocupació d’estabilitat econòmica (una més) al sud d’Europa, però…
  • Alemanya no s’oposarà al procés democràtic i legítim que iniciem els catalans ni a la nostra decisió, encara que sigui fora de la legalitat espanyola, però…
  • dubto que Alemanya es pronunciï en cap direcció en un possible enfrontament entre Espanya i Catalunya, en altres paraules: no esperem que Alemanya (ni la UE) defensin el nostre dret a la independència.

 

Mentre reflexionava sobre aquest llarg escrit va tenir cert ressò l’article del professor de la Hertie School of Governance de Berlín Nico Kirsch, que rebutja la simplificació del sentiment independentista català. Malgrat aquest article, així com la gran tasca que fan d’altres alemanys com els professors Til Stegmann o Klaus-Jürgen Nagel per posar a l’abast dels seus compatriotes el coneixement necessari per interpretar el procés independentista català, crec que cal relativitzar la importància sobre com ens veuen a l’estranger. Deixant de banda la tasca diplomàtica, és clar, s’han de dirigir les energies cap a objectius concrets i representatius.
Cal fer l’esforç d’estar sempre disposats a explicar les nostres raons democràtiques i legítimes, però sense oblidar que la tasca més important cal fer-la a casa, que és on, al capdavall, haurem de guanyar un referèndum.

De totes formes, seria interessant conèixer altres estratègies que tenen catalans a Alemanya i altres països per explicar l’actual situació, convido als lectors a compartir aquestes experiències als comentaris o als seus blocs (poseu l’enllaç als comentaris, en aquest cas).

Panorames dignes del Kàiser

diumenge, 22/07/2012

[vimeo 46147129]
Mireu el vídeo a Vimeo en alta definició

“L’empresa de la meva vida, que jo mateix m’he marcat com a fita, és fotografiar estereoscòpicament allò més digne de veure i mostrar-ho en cicles de viatges i ciutats.” August Fuhrmann ensenyà el seu Kaiserpanorama per primer cop l’any 1880 a Breslau (actual Polònia), un aparell amb el qual veure meravelloses fotografies en color i amb profunditat gràcies a l’estereoscòpia, una tècnica que havia de fer sensació a la segona meitat del segle XIX i que actualment es torna a intentar revifar.

Els Kaiserpanorames (literalment, “panorama del Kàsiser, l’emperador”) començaren a sorgir cap a mitjan segle XIX. Els primers que es documenten als països germànics són els “Glas-Stereogramm-Salons” que Alois Polanecky obre a partir de 1866 a algunes ciutats de l’Imperi Austrohongarès. Aquests visors de les meravelles del món s’assemblen als que Fuhrmann construirà, un dels quals encara es pot trobar al Märkisches Museum de Berlín: al voltant d’una estructura rodona de fusta de noguera tallada de 3,5 metres de diàmetre i 2,4 metres d’alt hi ha 25 cadires. Davant de cada una, un visor estereoscòpic permet veure 50 fotografies amb profunditat que van rotant previ avís d’una campaneta.
El principi bàsic del Kaiserpanorama és la fotografia estereoscòpica, la qual és capaç de recrear al cervell humà la sensació de profunditat d’una escena a partir de dues imatges simultànies captades des de posicions sensiblement separades en el pla horitzontal. L’estereoscòpia, definida per Charles Wheatstone el 1838, s’aprofita de l’estereopsis, la impressió de profunditat que crea el cervell a través de l’anàlisi de les imatges sensiblement diferents que rep de cada ull (disparitat binocular). Wheatstone desenvolupà el mirall estereoscòpic, el qual després evolucionaria cap a centenars d’invents varis (conservant sempre el mateix principi de doble lent) i que, més d’un segle més tard, ha fet possible enginys que han arribat fins nosaltres com el View-Master, els llibres Magic Eye o el mateix cinema 3D que, després de no acabar d’agafar el vol als anys 50 i gràcies a les millores tècniques de les últimes dècades, ha tornat transformat en pedra filosofal d’una perduda indústria cinematogràfica.

August Fuhrmann començà el seu negoci a la dècada dels 1880 i, després de comprovar l’èxit de l’aparell a Breslau i Frankfurt del Main, es traslladà a Berlín, des d’on arribà a controlar més de 250 filials a Alemanya, Àustria i part de l’estranger per les quals rotaven més de 160.000 diapositives estereoscòpiques pintades a mà. Amb l’aparició del cinema, però, els prodigis que mostraven els Kaiserpanorames ja no semblaven tan espectaculars com les imatges en moviment i mica en mica es van anar extingint.
Fuhrmann deixà el negoci l’any 1923 i el seu aparell a Berlín deixà de girar el 1939; a Viena, però, un encara havia d’estar en funcionament fins el 1955. Actualment es pot gaudir d’un dels aparells de Fuhrmann en ple rendiment al Märkisches Museum, el museu d’història de la ciutat, el qual mostra belles imatges estereoscòpiques del Berlín del tombant de segle XX, una vila que poc té a veure amb l’actual.

 

Amb l’assessorament tècnic de M. Farré.

La força del vent

diumenge, 8/07/2012

la força del vent

Suaument s’alça la música de l’Agrupació Musical l’Emburgada del Perelló sobre la plaça de l’església de Sant Esteve. Surt el sol i il·lumina les pubilles, assegudes a un costat. Si hom tomba una mica el cap pot veure entre els teulats de Dardesheim un molí de vent. La força del vent. Un poeta americà escrigué: “Quina és la veu més antiga del món? És la veu del vent.” El cita la ministra de Ciència i Economia del Land, la doctora Birgitta Wolff, que aquest cap de setmana a cavall entre juny i juliol va acollir la delegació ebrenca a la seva visita oficial i festiva a Sachsen-Anhalt.

Dardesheim és una població pionera en la producció, ús i distribució d’energies renovables. Als seus afores, dalt un turonet, una trentena de generadors eòlics giren sens parar amb una potència de més de 60MW. Dalt les teulades de mig poble, desenes de plaques fotovoltaiques converteixen cada raig de sol en pura energia.
L’empenta del vent i l’escalfor del sol. Fa 20 anys, Heinrich Bartelt va decidir aprofitar els recursos naturals de la històricament deprimida regió del Harz, a Sachsen-Anhalt, i ara produeix, amb el seu grup empresarial que dirigeix el Parc Eòlic de Druiberg, prou energia com per a abastir a tota la regió.
El proper pas: connectar-se a les preses de Rappbodetalsperre i Wendefurth per a emmagatzemar-hi l’excedent i aprofitar-lo quan hi hagi manca de vent i sol. “Properament es podrà proveir als més de 240.000 habitants del Harz amb energies renovables,” asseguren des de RegodHarz. (De les dificultats d’emmagatzematge de les energies renovables, les possibles solucions i els projectes per a implantar-les en vaig parlar aquí.)

Són les sis i cauen algunes gotes. Les campanes repiquen al compàs de l’havanera que entona el cor Santa Llúcia, que embadaleix els vilatans de Darsdesheim.
La força del vent, l’escalfor del sol i l’empenta de la terra. Alt i llarg, Heinrich parla enèrgicament del seu projecte i explica cada detall del seu parc eòlic, de cada generació de molins, de què es conrea als prats que s’estenen a sota… S’entren amb la joia de la corona: l’Enercon E112. Fou el molí més gran del món fins el 2010 i té 125 metres d’alçada i un radi de rotor de 112 metres amb pales de 55 metres que el fan créixer fins als 180 metres d’alt, i amb una potència de 6MW. També ens parla de les seves altres innovacions: “he convertit el meu cotxe en biodièsel i ara fa olor de patates fregides.” A part, tenen una flota de mitja dotzena de cotxes elèctrics que s’alimenten, és clar, de l’energia generada a la zona. I és que el projecte retorna al poble el profit que de la seva natura n’extreu: centres d’informació i difusió de les energies renovables, espais ecològicament nets i paisatgísticament ordenats –bells– sota els generadors per anar a passejar, un amfiteatre a l’aire lliure sota les pales eòliques, suport a les entitats i iniciatives locals…
Justament de la seva iniciativa personal i de la d’en Joan Fages, director del parc eòlic del Perelló, i també de la seva llarga amistat, ha sorgit aquest projecte d’agermanament entre Dardesheim i el Perelló. Més enllà de compartir mètodes de producció energètica, els dos pobles també volien apropar les seves poblacions a través de les orquestres i les corals.

El cap de setmana passat, una delegació oficial formada per l’ajuntament i les empreses eòliques del poble català i representants de l’ICAEN i EOLICCAT, acompanyaren l’orquestra i coral perellonenques a visitar el poble alemany. La delegació oficial es reuní amb autoritats destacades del municipi i de la regió, entre elles la ministra Wulff, així com amb empresaris locals. En la trobada es destacà especialment la gran oportunitat que es brindava de crear sinergies, teixir complicitats al sector entre els territoris i, sobretot, de construir Europa des de baix. També es constatà el bon creixement de les energies renovables, que es creu que compliran amb escreix l’horitzó 2020 de la UE, i s’anomenà Dardesheim com a exemple a seguir.
La delegació catalana va posar de relleu la perillosa situació en la qual es troba actualment la indústria d’energies renovables del país degut al reial decret espanyol presentat el passat octubre. Llavors, el sector estatal en bloc va clamar contra la nova regulació que, al seu entendre, té “conseqüències de caràcter irreversible” que provocaran el retrocés de la indústria “amb deslocalitzacions, tancament de petites i mitjanes empreses i la pèrdua de 15.000 llocs de treball.” Tant els empresaris com les autoritats catalanes van insistir en demanar a Alemanya, país capdavanter a Europa en la tecnologia i implementació de les renovables, que intercedeixi per ajudar la indústria catalana.

La coral comença l’Emigrant, com subtil homenatge a tota la joventut altament preparada que està deixant el nostre país a buscar feina digna a altres països. Si no ens afanyem, a causa de males normes com les que regulen les energies renovables i que no incentiven un mercat que ja existeix, Alemanya s’emportarà tota la nostra indústria eòlica.
La força del vent, l’escalfor del sol, l’empenta de la terra i la il·lusió de la gent. No només hi va haver temps, a Dardesheim, per als formalismes. La vesprada de dissabte va convertir-se en la “millor vetllada des del 2007″ al poble, com després no es cansarien de repetir tots els vilatans, gràcies a l’energia de l’Agrupació Musical l’Emburgada i a l’expertesa dels perellonencs amb el calmant. Aquests oferiren no només un concert mentre la llum natural va permetre-ho, sinó que també acompanyaren la coral en una cantada improvisada i tancaren la nit amb una llarga xaranga que serà recordada per molt de temps al Harz.
Diumenge serví per a fer una trobada amb la banda local, així com també de les dues corals. En un concert compartit cadascuna oferí cançons tradicionals i de creació pròpia. Un cop més, van meravellar tothom quan es van unir les dues orquestres per tocar temes proposats mútuament. Malgrat la pluja que remullà una mica la tarda, molts locals es quedaren asseguts admirant-los. La nit es va tancar amb una altra xaranga i calmant improvisats que feren una més que digna competència a la programació televisiva.

La força del vent, l’escalfor del sol, l’empenta de la terra, la il·lusió de la gent i el futur de dos pobles que miren endavant amb l’esguard clar. Una trobada europea feta per i per a la gent, per compartir experiències i coneixements i, sobretot, l’estima al país que els empeny a buscar camins conciliadors amb l’entorn.

“Molts europeus no acceptarien la situació de Catalunya.” Entrevista a Toni Strubell

divendres, 27/04/2012

Toni Strubell presenta "What Catalans Want"

Toni Strubell parla en un català pausat i reflexionat, l’envolta un aire de saviesa senzilla i serena. Desgrana un per un tots els greuges que els catalans patim –i aguantem– i que han portat la nostra societat a un punt “d’explosió de la ‘desafecció’”, diu usant paraules d’un ex-president gens sospitós d’independentisme. Escriptor, professor, membre de la Comissió de la Dignitat i diputat al Parlament de Catalunya per Solidaritat Catalana, “un puntal de la defensa de la identitat, l’economia i l’Estat propi,” tal com el definí el Casal Català de Berlín, entitat organitzadora de l’acte.
Strubell ha vingut a Alemanya a presentar el seu últim llibre, What Catalans Want, un recull d’entrevistes a diverses personalitats del món civil, cultural, econòmic i polític català publicat en anglès per l’editora nord-americana Liz Castro per explicar al món la voluntat d’un poble.

Les reminiscències de la iniciativa del seu avi ressonen encara a la memòria col·lectiva. Josep Trueta, cirurgià destacat al servei del país que s’hagué d’exiliar a Londres després de la guerra de 1936-1939, intentà fer veure als aliats la necessitat d’intervenir en una Espanya feixista per defensar l’esperit dels catalans.
Toni Strubell nasqué a Oxford (Anglaterra) on passà gran part de la seva joventut. Després també visqué vint anys al País Basc, on exercí de professor al departament de turisme. “Ara no feu càlculs de la meva edat, sigueu condescendents!,” ens demana. La vida fora del seu país, però, l’ha portat a veure la necessitat d’explicar i internacionalitzar la causa dels catalans. Una causa justa, diu, “molts europeus no acceptarien la situació de Catalunya.”

 

El seu avi va escriure un compendi de la història de Catalunya per fer entendre al món la voluntat del poble català, el seu llibre és una actualització centrada en el moment actual?
Penso que no puc obviar de cap de les maneres el fet que el meu avi l’any 1946 fes un llibre per explicar Catalunya als polítics britànics just després de la Segona Guerra Mundial, quan els aliats van abandonar tota una sèrie de causes perdudes i no van ajudar a foragitar la dictadura franquista. Evidentment que el llibre del meu avi va ser un estímul però, així com el seu llibre es basava en personatges i explica l’esperit de Catalunya a través de personatges al llarg de la història, jo explico aquest esperit o realitat a partir de personatges vivents. Sí que és un recurs però per a una altra època.

Parlant de l’època actual, és ara més que mai un moment decisiu per donar a conèixer al món la voluntat del poble català?
Jo crec que és un moment decisiu per explicar coses molt importants que estan passant a Catalunya. Penso que l’any 2007 va ser extraordinàriament fèrtil a l’hora de trobar dinàmiques que s’han produït dins la societat catalana. És necessari explicar el que està passant a través dels catalans actuals de cara al món, sobretot el daltabaix de l’Estatut. És important de fer veure la manera i el moment en què l’Estat pren la decisió de donar el cop final al model d’Estat de les autonomies. L’Estat diu prou –moltes vegades afirmem que els catalans diem prou, hi ha fins i tot aquesta campanya que es diu “Diem prou”. Realment els que han dit prou són els espanyols i els catalans, que som un poble reactiu, en prenem nota i reaccionem.

Hi ha un corrent de catalans que té una certa tendència a ser molt negatiu i catastrofista. En aquest sentit, en el pròleg Colm Tóibín fa un repàs d’identitats, com les cultures índies d’Amèrica, i de llengües, com el gal·lès o l’irlandès, perdudes. Té la sensació que la llengua i la identitat catalanes estan en perill de desaparèixer?
No ho diria en aquests termes dramàtics perquè del que es tracta, en tot cas, és de reconstruir l’autoestima. I si parlem de desaparició i de reconstrucció de l’autoestima en una mateixa frase la confusió serà molt gran. Penso que en els últims temps s’ha plantejat una batalla final, per exemple, en el tema de la immersió lingüística.
Nosaltres som un país d’immigració, un país al qual s’impedeix de fer el que es fa a tots els països d’Europa que és tenir un idioma bàsic i vehicular de l’educació. Que Espanya pretengui que això no es dugui a terme amb les sentències del Tribunal Suprem desemboca en una situació en la qual es planteja un litigi legal que pot tenir moltes lectures i derives. Qui acabi guanyant serà el que s’imposarà.
L’altra alternativa és la que proposo jo i molta gent en el llibre (però no tota: no és un llibre independentista, és un llibre que recull moltes opinions): si aconseguim posar Catalunya en la via de la consecució d’un Estat propi es podran reconduir, per exemple, els temes de la llengua o l’economia. […] Catalunya té el 30% del deute de totes les autonomies i si tenim en compte que en els últims pressupostos del PP la retallada a Catalunya ha estat d’un 44,9% –en el cas de les comarques de Girona: d’un 56%, l’únic territori de tot Europa que ha tingut una rebaixada del seu pressupost de més de la meitat d’un any a un altre– això és gravíssim. En els últims temps s’ha plantejat la situació de la política, la cultura i l’economia catalanes en els seus termes més desencarnats: s’ha plantejat una batalla per la supervivència.

Vostè ha anomenat la via de l’Estat propi. Quina importància té convèncer als alemanys d’aquesta voluntat dels catalans?
És de vital importància que els alemanys entenguin que els catalans es veuen en una situació extrema. Tinguem en compte comparativament la situació de Catalunya i la de Baviera, les dues regions, Estats federals o Länder més desenvolupats: Baviera està pagant, en termes de solidaritat interregional, uns 3.660 milions d’euros mentre que Catalunya està pagant pels volts d’uns 16.500M€. És a dir, rotundament, unes cinc vegades més en termes absoluts. En termes comparatius Baviera està pagant fins a un 4% del PIB, i a més a més porta als tribunals l’Estat per a rebaixar a un 2,5%, i nosaltres estem pagant entre un 8,5 i un 9%. I no hi ha cap procés en el qual el govern català s’ho plantegi com una qüestió de supervivència i de necessitat de trencament, no fa un cop sobre la taula com caldria per intentar salvar l’economia catalana tal com l’hem entesa fins avui.

L’independentisme racional és més fàcil d’entendre a Europa que l’independentisme emocional?
Potser sí. Tot i que posant una mica d’emoció a les coses, també les ajuda a entendre. Una emoció serena també fa entendre moltes coses. Han de poder veure que no som ni nazis ni pesseters ni romàntics. Som europeus que volem equitat i justícia. Volem ser europeus normals i no europeus castigats, obviats i estigmatitzats.

Hi ha alternatives polítiques a Europa per aconseguir la mateixa sobirania sense canviar la composició interna de la Unió?
Europa estic convençut que acceptarà la independència de Catalunya. Si per no “canviar la composició interna de la Unió” s’entén que no s’acceptin els Estats escocès, català, flamenc i basc, per exemple, malament anirem. Si ja són part de la UE. Si ja en tenen agafades totes les coordinades. I saben que el seu potencial econòmic serà superior amb l’Estat propi. Tothom hi sortirà guanyant.

I en la situació actual, quines són les mesures que al seu entendre el govern hauria de prendre per a fer entendre la necessitat d’un Estat propi?
Totalment les contraries que està fent el govern actual. Això és una opinió meva, no necessàriament dels meus entrevistats. Catalunya ha rebaixat en vora d’un 40% el seu pressupost en relacions i projeccions internacionals. Això es un suïcidi absolut. Tinguem en compte que, per exemple, algunes comunitats autònomes com el País Basc fins i tot l’han augmentat. En aquests moments Convergència i Unió ha posat el futur polític immediat en mans del PP en uns acords que porten al tancament de delegacions que estan fent una labor molt important a diversos països del món: de moment tenim notícia que la de Buenos Aires tancarà i, tenint en compte el que acaba de passar amb Repsol a l’Argentina, un comprèn la importància que tenen aquests tipus de relacions, que podrien haver intervingut en un afer en el qual hi ha molt diner català pel mig. En canvi Catalunya no té cap tipus d’instrument, de portaveu, de possibilitat d’expressar-se.
Això també té un aspecte cultural, aquesta retallada en la projecció de la cultura catalana, que porta a tancar en els últims temps dos de les tres principals institucions de projecció de la cultura a l’exterior com són el Catalan Center de Nova York i l’Observatori Català de la Universitat de Stanford. Aquests, juntament amb l’Observatori Català de la London School Of Economics, es consideraven les principals eines per projectar Catalunya internacionalment.

Des del Parlament com es pot internacionalitzar la causa catalana?
Lamentablement la resposta que t’haig de fer avui és possiblement una mica diferent de la que t’hagués fet fa un any quan escrivia el llibre. Penso que la labor que s’ha de fer al Parlament és intentar portar CiU una altra vegada cap al terreny del seny i intentar fer-los veure que el mercat no ho és tot, que tenim entre mans una molt delicada cultura, una molt delicada situació econòmica i llençar-nos en mans del PP no ens portarà als resultats que el país necessita.

Veient el procés de recuperació de la memòria que ha fet i encara continua fent Alemanya amb el seu propi passat, què creu que n’hem d’aprendre o quines conclusions en podem treure els catalans?
Jo penso que totes. Penso que la societat alemanya que ha estat capaç d’enfrontar-se d’una manera molt valenta amb el seu passat i vol fer absolutament net i aprendre les grans lliçons d’aquest passat. La qual cosa porta, per exemple, a una societat en la qual es considera contrari al dret penal fer apologia del nazisme i del racisme.

En què creu que es traduirà el “retorn” que el seu avi pronosticava per Catalunya quan tancava l’escrit The Spirit of Catalonia amb aquestes paraules: “Once again, in the near future, Catalonia will return, peacefully and anxious to be a good neighbour, if she too is shown good neighbourliness; rough, distracted, and a source of permanent trouble, if she is tortured”?[1]
Bona pregunta. Quan el meu avi va marxar de Catalunya, li va demanar un periodista anglès perquè havia marxat. “He marxat perquè no suportaria de veure morir la llibertat de Catalunya.” A Catalunya encara no ha nascut de nou la llibertat. I estic segur que ell pensaria igual.

 


[1] “Un altre cop, en un futur proper, Catalunya retornarà, pacífica i ansiosa per ser una bona veïna, si a ella també se li mostra bon veïnatge; brusca, trastornada i una font de problemes permanents si és torturada”. (Trad. de l’autor.) TRUETA, Josep, The Spirit of Catalonia. London: 1946 (PDF reproduction by VilaWeb, Barcelona: 2005). P. 168.

L’esvàtica, símbol de sort

dimecres, 28/09/2011

El web heteròclit de cabotatge històric How to be a Retronaut va fer fa temps un senzill però clar recull d’imatges de l’esvàstica. Aquestes, però, res tenen a veure amb el seu significat nazi, sinó que són usades com a símbol de sort.
Tal com diu la Viquipèdia, originàriament l’esvàstica –en qualsevol dels dos sentits– representa “les dues formes del Brama (el concepte impersonal de Déu). En el sentit de les agulles del rellotge representa l’evolució de l’univers, i en direcció contrària representa la seva involució.”

Malgrat ser un símbol bastament usat en moltes cultures orientals i que tingué influències en personatges importants europeus –Baden Powell, Rudyard Kipling– o nord-americans, el seu ús per part dels nazis ens ha canviat totalment la seva percepció i actualment no deixa de xocar-nos en veure-la en imatges com les que presenta el retronauta.

La revolució energètica alemanya V: una responsabilitat també nostra

dimecres, 7/09/2011

Aus dem Zug, Windkraft

Aquesta primavera Alemanya va decidir abandonar definitivament l’energia nuclear com a molt tard l’any 2022. El país germànic, líder europeu en indústria i tecnologia, féu un pas decisiu i pioner cap a la consolidació de les energies renovables, els mitjans de transport sostenibles i la racionalització de la demanda.

En aquesta sèrie d’articles sobre la revolució energètica he anat desgranant les propostes del govern alemany per a la transformació energètica del país. Hem vist els pros i contres d’aquestes intencions i la posició de les companyies elèctriques. S’havia deixat de banda, però, les alternatives al model continuista que planeja el govern, basat en la perpetuació del model de poder concentrat en poques mans i en grans infraestructures energètiques. En aquest últim article, exposo els motius pels quals crec que és necessària una descentralització de la producció i una racionalització del seu ús, inherent –crec– a una verdadera transformació energètica.
L’esmentat pla que ha ocupat aquest seguit d’entrades al bloc va ser analitzat pel setmanari Spiegel el passat setembre en uns articles molt interessants i recomanables (I i II). Aquí podeu trobar, a més, un recull d’articles que he anat recollint, alguns dels quals han servit de font per al redactat d’aquesta sèrie.

 

Un pas endavant cap a l’equilibri: descentralització i racionalització
La transició cap a les energies renovables es presenta com un camí cap a un horitzó encara per construir. Això suposa una oportunitat privilegiada per reflexionar sobre com volem produir i consumir l’electricitat, així com quines conseqüències mediambientals comporten les nostres activitats –una reflexió necessàriament extensiva a tots els àmbits, ja que avui en dia pràcticament tot tipus d’activitat està lligada a l’energia i al consum dels recursos naturals.
Per una banda, hi ha la possibilitat de redissenyar el procés de producció per virar cap a un model descentralitzat que impliqui el consumidor de forma activa en el procés de generació de l’electricitat; per altra banda, hi ha una clara necessitat de racionalització de l’ús de l’energia per reduir-ne i optimitzar-ne el consum.

 

Descentralització: benefici i responsabilitat
“Cada euro invertit en energia solar, eòlica o de biomassa és una inversió que beneficia no només grans companyies com Siemens, sinó també petits negocis,” assegura Der Spiegel. La publicació alemanya posa com a exemple la companyia Juwi, dedicada a l’assessorament administratiu per implementar sistemes de cicle combinat i que en els últims deu anys ha passat de 30 a més de 1.000 empleats. El seu fundador, Matthias Willenbacher, creu que “seria molt més econòmic cobrir tot Alemanya amb petites estacions descentralitzades” que no pas la perpetuació del model de generació energètic centralitzat. El setmanari fa una forta aposta per un “retorn al regionalisme”.
Així mateix, a Catalunya estan florint iniciatives que van en aquesta direcció, com ara la primera cooperativa energètica Som Energia que ens anima a fer un pas endavant: “La suma de molts petits inversors poden generar una força imparable. […] No hem d’esperar que el govern ho faci per nosaltres […]. Si cadascú de nosaltres invertís una petita quantitat es podria engegar una planta de biogàs, una instal·lació fotovoltaica o un molí de vent.”

Mentre que un model descentralitzat beneficia i responsabilitza a parts iguals el conjunt dels usuaris-productors, el model concentrat actual deixa els beneficis en poques mans i dilueix la responsabilitat de funcionament de la xarxa i d’impacte ambiental –aquests problemes derivats, els catalans els hem pogut comprovar més d’un cop. La Plataforma No a la MAT qüestiona qui es responsabilitza dels efectes de l’alta tensió a la salut en el seu informe: “quantes asseguradores s’atreveixen a incloure clàusules que contemplin les afectacions a la salut de les persones pels efectes dels camps electromagnètics?” També assenyala de quina manera perjudiquen “les greus i irreparables conseqüències sobre les terres afectades” als seus propietaris: “pèrdua immediata del valor patrimonial, limitació de la utilitat d’explotació de les terres per on passa la línia (en especial per projectes turístics)”
Segons l’informe, en canvi, un model descentralitzat que eviti grans desplaçament d’energia redueix “pèrdues d’energia pel transport”. La Plataforma assegura que “produir l’energia en el lloc de consum i endegar programes d’estalvi, gestió de la demanda i eficiència seria la solució.” El col·lectiu posa com a exemple Alemanya, on diuen que s’estan reduint les línies de transport encara que ja hem vist que això podria no ser així.
Sense por a comprometre’s amb el desenvolupament de les energies renovables i el tancament definitiu de l’era nuclear, el setmanari Der Spiegel acabava l’article del passat setembre sobre els costos dels plans energètics del govern alemany amb un clar al·legat a favor de la descentralització dels centres productius: “El canvi energètic no s’ha de limitar a línies transcontinentals, plantes d’emmagatzematge a les muntanyes i molins de vent al llarg de les costes. El canvi ha de començar des de la base, a les incomptables iniciatives regionals que poden créixer conjuntament pas a pas. El govern no ha parat prou atenció en això en el seu pla energètic.”

Hem de tenir clar que el cost de la transició cap les energies renovables serà molt gran, però és responsabilitat nostra decidir com es distribueixen els costos i qui s’enduu aquests beneficis. En aquests moments decisius de replantejament energètic global, Catalunya  ha de fer un pas cap a la sobirania energètica (reclamant-ne les competències (ARA Prèmium) –o assumint-les per la via de l’estat propi, és clar) i una aposta decidida cap a les energies renovables descentralitzades, aprofitant al màxim els grans recursos naturals dels quals disposem com són el vent, el sol, la capacitat hidroelèctrica… A més, una aposta per l’energia local no només preserva el medi ambient sinó que aporta beneficis econòmics i socials per al territori.

 

Racionalització: compromís de futur
Com ja vam veure a l’anterior article, les veus més catastrofistes ens avisen que l’electricitat esdevindrà impagable i que, a més, no serem capaços d’igualar la producció de les centrals nuclears amb les energies renovables. Independentment de la veracitat d’aquest argument —i deixant el preu de l’electricitat a part, encara que la butxaca és una raó de pes per a molta gent—, el debat sobre el pas cap a una producció energètica sostenible és una ocasió necessària per reflexionar sobre l’ús que fem de l’electricitat. Si decidim que és imprescindible abandonar un model basat en la producció aparentment sense límits —que recorda molt el model econòmic al qual (encara) ens abracem — hem d’assumir també un seguit de qüestions incòmodes respecte al nostre modus vivendi.
Un pensament ecològic global i transversal cal que conegui els costos reals dels serveis i productes que consumeix, que carregui amb la factura ecològica que comporta. Cal que es plantegi la necessitat real d’aquests, estant disposat a renunciar a tantes coses supèrflues que tenim com a imprescindibles i valorar-ne el seu preu i qualitat real. Cal fer-se preguntes incòmodes,  aparentment supèrflues, com per exemple: quants aparells tinc encesos a casa a la vegada?, quanta energia gasta la meva ciutat?, tots els semàfors han de funcionar a la nit?, és sostenible la meva escapada amb avió de 2.000 quilòmetres per només un cap de setmana?, quin sentit té comprar productes de fora de temporada que han hagut de travessar un oceà per arribar al meu plat? (I atenció als productes bio, també!), etc.
Eludir la responsabilitat que tenen aquests actes tan comuns per nosaltres és immoral —i ja veuríem si il·legal. De la mateixa manera, és estúpid pensar que ja se n’encarregaran les properes generacions; no només perquè estem parlant de la nostra pròpia descendència, sinó perquè ja ho estem pagant avui a través de les intervencions d’emergència que els estats han de fer degut a l’accentuació dels desastres climàtics.

En la improrrogable línia de fer visible el cost real dels productes de consum –dels quals no és fàcil seguir-ne el rastre: mètodes de recol·lecció/producció, embalatge, transport, emmagatzematge a temperatura adequada…–, donar a conèixer les repercussions mediambientals de la producció –que en el cas de la carn, per exemple, són altíssimes– seria el pas mínim de cara a acabar-les acceptant i, algun dia, assumir-les o renunciar al producte.
I seguint per aquí, no ens oblidem tampoc del consum energètic d’internet!

Un pas bàsic de cara a la racionalització energètica és l’optimització dels aparells i de les xarxes, de manera que no es perdi electricitat en el transport o en l’ús ineficaç dels aparells. D’això en parlà Ramon Folch en un monogràfic del Centre d’Estudis Jordi Pujol: “Com tothom, ens hem obsessionat a servir tota l’energia que el mercat demana sense preguntar-nos a què la dediquem, ni amb quins rendiments. Si canviem una caldera de gas convencional per una de condensació obtenim les mateixes calories amb menys combustible; això és eficiència. Si en regulem el temporitzador per apagar-la a les nits o quan no hi som, estalviem. Si en regulem el termòstat per no passar calor en ple hivern, practiquem la suficiència.”
Si bé les companyies són les encarregades d’optimitzar el servei de les xarxes, a nivell domèstic som nosaltres els responsables de reduir el consum a través de la millora del sistema elèctric de la casa, la compra d’electrodomèstics més eficients o, simplement, apagant del tot aquells aparells que no fem servir. (Un cas greu de consum exagerat i amagat és el dels receptors de TDT externs.)

 

Finalment, havent començat parlant de la possibilitat de tancar centrals nuclears, hom s’adona que la complexitat del món en el qual vivim no permet anàlisis lleugeres ni propostes màgiques.
Però el que és cada cop més clar, almenys per mi, és que el sistema actual –del qual aquest estiu només s’ha parlat de la vessant econòmica– necessita un replantejament. El capitalisme que molts han volgut veure agonitzar en aquesta crisi encara és ben viu, i sembla que ho serà per molt de temps. Necessita, no obstant, reajustar-se i canviar pautadament –siguem realistes: no hi ha revolucions instantànies– cap a un sistema més just i equilibrat ecològicament i socialment.

 

 

Sincerament agraït a M. Farré, I. Gómez, B. Guixer, R. Ribó i J. Bonaventura pels comentaris i reflexions sobre el tema.

 

 

El 26 d’abril es commemorà el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, el desastre nuclear més catastròfic que s’ha registrat mai. Els seus efectes són palpables encara avui i, reforçat per la crisi de Fukushima, el seu record encara té ressonàncies a Alemanya, on l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.
Sota l’etiqueta Txernòbil s’agrupen diversos articles sobre aquests canvis socials, polítics energètics que s’estan esdevenint a Alemanya.

Un mur que dividia el món

dissabte, 13/08/2011

Un guarda de frontera oriental salta el primer filat de separació. Foto de Peter Leibing

Avui fa cinquanta anys, al centre de Berlín es va començar a alçar una paret de maons que no només dividiria una ciutat, una societat, sinó el món sencer. El Mur de Berlín havia de servir per mantenir a recer de les idees capitalistes els camarades socialistes d’Alemanya i de l’Europa de l’est; per a aquest objectiu, les famílies, amistats i el continent sencer que separaven no eren sinó simples anècdotes. El teló d’acer metafòric d’aquella guerra invisible entre est i oest prengué forma als carrers de Berlín d’una forma brutalment física i els seus ciutadans foren peces involuntàries del joc d’estratègia que es jugà per tot el món.
Famílies dividides, amistats separades, relacions allunyades durant gairebé trenta anys. Una ciutat –l’oriental– oprimida i controlada fins l’extenuació; una altra –l’occidental– aïllada i tancada claustrofòbicament. Tres dècades de la màxima expressió anti-humana que no pogueren, però, parar la voluntat d’un poble de pau i unitat.

Quan l’any 1945 la coalició dels EUA, la URSS i Gran Bretanya derrotaren el règim nazi, decidiren repartir-se territorialment Alemanya; en el repartiment hi participà també França. La URSS es quedà el control del terç nord-est del país, mentre que dels altres dos terços, la part nord restava sota control britànic, el centre-oest sota control francès i el sud sota control americà (els tres sectors formaven la República Federal d’Alemanya, RFA).
Berlín quedava plenament dins el territori de la República Democràtica d’Alemanya (RDA, comunista) però la ciutat també fou repartida en quatre segments. El sector més gros fou el soviètic, aproximadament la meitat de la ciutat, ja que l’exèrcit rus havia alliberat Berlín després de tres setmanes de batalla intensa.
Amb la polarització de la política mundial al voltant de les dues grans potències nuclears que implementaren la Guerra Freda, Alemanya quedà fortament dividida, tot i que encara era possible circular d’un costat a l’altre. Malgrat això, Berlín Oest restava com una illa, un enclavament aliat en territori soviètic que es convertia en peça clau per als americans.

Després de 16 anys de divisió de la ciutat, en els quals el moment decisiu fou l’intent soviètic de bloqueig que els americans superaren amb la implementació del primer pont aeri de la història, la RDA decidí separar definitivament els dos estats.
Malgrat que dos mesos abans, el Secretari General de Partit Socialista Unificat d’Alemanya i Cap d’Estat de la República Democràtica Alemanya, Walter Ulbricht havia assegurat amb rotunditat que ningú tenia “la intenció d’alçar un mur” (crònica radiofònica, en alemany), la matinada del 13 d’agost de 1961 es començà la seva construcció. L’elecció d’un diumenge en ple mes d’agost no fou fortuïta.
Poc després de la mitjanit ja s’havien tancat els passos fronterers i abans de les cinc del matí ja s’havia començat la construcció d’una paret de maons que serviria de fonaments per a la futura barrera fronterera. Un filat protegia les parts encara no construïdes. Molts ciutadans d’ambdós costats hi acudiren en sentir la notícia que donaven les ràdios de bon matí però la policia i exèrcit soviètics s’encarregaren de mantenir-los lluny dels treballadors, impassibles a la transcendència de la seva acció, i d’evitar que saltessin. A l’altre costat, també les minses unitats que l’exèrcit americà tenia a la ciutat s’acostaren a veure-ho. Encara que el moment era important, “no molta gent s’adonà que aquella nit, els alemanys orientals estaven tancant els accessos a tota la ciutat de Berlín [Oest],” assegura Russell Swenson, soldat americà a l’època, en una entrevista al diari germànic en anglès The Local. Els ciutadans, però, hagueren de contemplar com tan l’exèrcit dels EUA com la policia de Berlín Oest deixava alçar una paret que no només quedaria fixada a l’asfalt sinó també a la ment de tothom (ARA Prèmium). En un dur article publicat 10 dies després, el setmanari Spiegel acusava les potències occidentals d’impassibilitat, justificant el gran malestar dels ciutadans: “la decepció dels berlinesos ressentits per la reacció tèbia dels seus protectors occidentals ha crescut tant que el passat dimecres –88 hores després de la transformació de la zona soviètica en un camp de concentració– han sigut implementades mesures de seguretat especials per controlar la manifestació convocada pel Senador [Ministre] d’Interior.” L’escrit també parlava d’una carta que l’alcalde Willi Brandt havia enviat al president dels EUA, John F. Kennedy però que a causa de “contenir un nivell de crítica tan dura, ni el Senat de Berlín Oest ni Washington han considerat oportuna la seva publicació.”

Cinquanta anys després, però, els fets es veuen diferents i s’han pogut posar les coses al seu lloc. L’historiador Klaus Schroeder considera en una entrevista recent al mateix setmanari que “hi havia la il·lusió que occident podia intervenir, però això era militarment impossible sense provocar una guerra.” És evident, però, que llavors “molts berlinesos occidentals es van sentir abandonats i impotents,” afirma.

 

Un mur de protecció… contra qui?
Oficialment, aquest “mur de protecció antifeixista” havia de servir per defensar el Berlín Est d’una possible invasió de RFA, la qual era considerada successora del règim Nazi. En realitat, però, estava destinat a tancar als habitants de la RDA per evitar la fugida en massa d’aquests cap a l’Alemanya occidental. Entre 1945 i 1961, gairebé tres milions de persones havien marxat cap als altres sectors buscant millors condicions de vida, debilitant encara més la fràgil economia soviètica oriental. La barrera fronterera no destruí la voluntat de molts ciutadans de marxar però, evidentment, reduí gairebé a zero les possibilitats d’èxit.
La gran maquinària de propaganda soviètica aconseguí convèncer una part de la població: en una enquesta que es feu llavors però que no ha estat publicada fins fa poc s’assegura que “un de cada cinc alemanys orientals va estar d’acord amb la construcció del Mur.” Evidentment, però, la gran majoria no hi estigué en contra però la fèrria vigilància de la policia secreta, la Stasi, dificultava qualsevol acció en contra. Més de 100.000 persones provaren de saltar el Mur, almenys 136 moriren  en l’intent.

Aquests dies la premsa s’omple d’històries (ARA Prèmium) de gent que intentà saltar el Mur. The Local relata com  dues famílies aconseguiren fugir a través d’un túnel de 19 metres de llarg fet amb una pala de joguina per no aixecar sospites. Fugues com aquests (o els seus intents), però, feien que s’incorporessin noves mesures de seguretat que dificultaven cada cop més traspassar la frontera, com ara la revisió ordinària de soterranis o un reforç del control de la policia secreta.
El mateix digital té una interessant galeria de fotos de passos fronterers amb anècdotes relacionades que foren registrades pels guardes fronterers orientals que mostren fins a quin punt afectà la divisió la vida i al dia a dia de la població. Com l’incident en el qual un soldat encarregat de la demolició d’una casa a Bernauer Straße fou cridat a l’ordre en parlar amb una dona a l’altre costat de la frontera; ell contestà: “no veu què és la meva mare?”

A mida que passaven els anys, el Mur començà a integrar-se com a part de la vida de la gent: “als  vuitanta, el nombre de morts descendí perquè el Mur esdevingué més impenetrable. Quan això passà, els berlinesos occidentals s’acostumaren al Mur. Era allà, i hi havia queixes per com travessar-lo retardava els viatges però del Mur en sí no se n’adonaven,” recorda Schroeder. I encara avui, més de vint anys després de la reunificació d’Alemanya, més d’un vuitanta per cent de la població assegura que “encara hi ha un ‘Mur invisible’ que divideix el país,” tal com explicava The Local.

 

El Mur: terra de ningú
L’anomenat Mur era, de fet, tota una zona de separació entre els dos Estats amb mecanismes de vigilància i diversos obstacles que s’anaren perfeccionant al llarg del temps. A aquella paret de maons fràgil i baixa que es construí el primer dia s’hi anaren afegint peces cada cop més desenvolupades. Les zones més equipades, a finals dels anys setanta, la zona fronterera era una complicada estructura tal com consta aquí.
El “mur” es componia de (d’est a oest):

  • uns metres de terreny restringit,
  • un mur senzill d’uns dos metres d’alçada,
  • una tanca d’alarma,
  • diversos tipus de barrera (incloent-ne d’anti-tanc),
  • torres de vigilància,
  • torretes de llums,
  • camí de patrulla,
  • línia de control,
  • barrera d’automòbils, i
  • l’últim mur de 3,5 metres d’alçada i cim rodó.

A part, algunes zones estaven vigilades també per gossos i algunes estaven minades. Al llarg dels anys, s’anà millorant la tecnologia de control fronterer i s’incorporaren càmeres de videovigilància, d’infrarojos, detectors de moviment…
En molts punts aquest territori, conegut com a “línia de la mort”, podia arribar a superar els 100 metres d’amplada. Tota aquesta instal·lació estava en territori de la RDA, ja que no podien ocupar el territori occidental. Això feia que entre l’últim mur, el que avui es pot veure, i la frontera pròpiament dita hi hagués un espai. Quan activistes i artistes feien accions contra el mur –pintades, instal·lacions– ocupaven il·legalment territori oriental i els guardes havien de perseguir-los. Això suposava saltar la barrera (pujar i baixar els tres metres) i a la pràctica es limitaven a fotografiar-los.
El Mur envoltava completament els sectors anglès, francès i americà, aïllant el Berlin Oest de la RDA. En total, dins la ciutat l’extensió de Mur era de 43,1 quilòmetres. La paret que separava l’exterior del sector occidental era de 111,9 quilòmetres.

 

Memorial o atracció turística
Avui en dia, Berlín, que s’ha convertit en el tercer destí turístic europeu, debat sobre quin ús ha de fer del Mur. L’antiga frontera, de la qual en queden poc més de tres quilòmetres sencers, està lligada a moltes iniciatives que alguns acusen de transformar la memòria en un Disneyland però la veritat és que els recursos memorialístics són molts i variats.
En commemoració de la construcció del Mur hi ha una exposició que en repassa la seva història amb fotos inèdites del sector est. A més, a la pàgines web oficials de la ciutat s’hi poden trobar diversos recursos molt interessants:

  • Visió virtual del Mur a través de Google Earth, amb diferents capes es pot veure el recorregut (només intern), els passos fronterers, els memorials o els centres de documentació entre d’altres.
  • Recorregut senyalitzat a peu i en bicicleta per tota l’extensió del Mur (160 km en  14 etapes), la majoria del qual transcorre pels antics camins de patrulla dels agents orientals.
  • Aplicació per a iPhone sobre el Mur

La premsa alemanya també ha dedicat pàgines especials molt interessants com aquesta galeria fotogràfica comparativa d’alguns punts del Mur o el resum de la història del Mur en 33 moments, ambdós de Der Spiegel.

 

Així mateix, avui estan previstos diversos actes oficials on es recordaran aquests tristos fets de la història de la ciutat. Uns fets tan absurds que a voltes costa de creure que fossin veritat. Es recordarà que el joc virtual de la Guerra Freda, la guerra invisible, es jugà, en realitat, als carrers de Berlín: a Friedrichstraße, a Ebertstraße, a Bornholmer Straße‎, a Bernauer Straße, al pont de Glienick.
Les traces d’aquell munt de formigó –que van perdurar al llarg de 28 anys, dos mesos i 28 dies– han desaparegut gairebé del tot de la ciutat però encara perduren en la ment de moltes persones. La caiguda d’aquest darrer mur és un procés delicat, de fràgil balanç, però la història de Berlín i del seu Mur –o del mur que hi construïren– és una bona lliçó.

La revolució energètica alemanya IV: les reticències de la indústria

divendres, 22/07/2011
Atom_2011-06-30_5

Acció de pressió al parlament el passat juny

Finalment, el passat 28 de juny el parlament federal alemany va aprovar amb una àmplia majoria la nova llei que estableix l’abandó definitiu de l’energia nuclear per part de la primera potència europea. Encara amb molts serrells per perfilar, el nou pla del govern no dista del que presentà el setembre passat amb la diferència fonamental que retira la moratòria de les centrals nuclears per passar a tancar-les el 2022 com a molt tard. Per a això, la producció d’energia renovable haurà d’haver crescut del 16% actual al 35% el 2020 i les emissions de CO2 s’hauran de reduir un 20%. Fet i fet, i per molt que pesi als conservadors, és la mateixa idea que el 2001 va aprovar el govern progressista format pel PSD i Die Grüne.

Recordem que el dilluns 30 de maig, la coalició conservadora-liberal governant a Alemanya va anunciar la decisió oficial d’abandonar definitivament l’energia nuclear. Pendents de la presentació de l’estratègia que concreti la transició a les energies renovables, hem analitzat en aquesta sèrie d’articles la proposta que el mateix govern va presentar el setembre passat. En aquesta es plantejava una conversió energètica emmarcada dins un pla global que havia de menar cap a la consolidació de les energies renovables, els mitjans de transport sostenibles i una racionalització de la demanda.

En aquesta seguit de textos sobre la revolució energètica hem desgranat les intencions que tenia el govern per a la transformació energètica d’Alemanya i la seva transició definitiva a les renovables. Hem vist els pros i contres d’aquestes propostes oficials però hem deixat de banda la posició de les companyies elèctriques i les alternatives a aquest model continuista –això ho tractarem en el següent article.
L’esmentat pla que ocupa aquest seguit d’entrades al bloc va ser analitzat pel setmanari Der Spiegel el passat setembre en uns articles molt interessants i recomanables (I i II).

 

Uns costos inassumibles?
El mateix setmanari donava un clar avís en els seus articles: malgrat ser clar que “les energies renovables ofereixen l’únic camí per portar el món cap a un futur verd […], Merkel es manté en silenci sobre els grans costos que comportarà aplicar-les.” Aquests costos es deuen a la gran inversió que serà necessària per construir totes les noves infraestructures energètiques i perquè l’energia renovable és més cara que les nuclear i tèrmica (en costos productius, no ambientals).
Una idea bastant transversal és que el preu de l’electricitat pujarà notablement. Aquest és el principal cavall de batalla de les companyies elèctriques: “Enfrontem preus més elevats per l’electricitat,” afirma un directiu d’E.on.

A part que l’electricitat està altament subvencionada per l’Estat en la majoria de països (el consumidor no assumeix directament el seu preu real), la factura energètica mai ha reflectit el cost ambiental que suposa la generació d’energia: emissions de CO2, accidents, desastres naturals i afectacions de salut derivades… Per aquesta raó, l’atòmica acaba resultant l’energia més barata.
El gegant energètic germànic RWE s’atreveix a quantificar aquests nous costos: la companyia calcula que Europa necessita una inversió de 3 trilions (milions de bilions) d’euros per la instal·lació de fonts d’energia verda. Segons ells, això comportarà que el preu del Kilowatt/hora s’incrementi gairebé quatre cops en els propers vint-i-cinc anys, passant dels 6,5 cèntims d’euro actuals als 23,5 cèntims (preu d’Alemanya).
(A l’Estat espanyol haurem d’afrontar dues grans pujades del cost de l’electricitat en els propers anys: la primera en la qual es traspassarà al consumidor la subvenció estatal –prevista aquest mateix any, suposa un augment d’aproximadament el 20%–; i la segona –quan es desendollin les nuclears– en la qual es pagarà la diferència de preu de producció.)

 

Reticències de l’statu quo
No fa falta dir-ho, les empreses energètiques que controlen el mercat alemany –bàsicament RWE, Vattenfall, E.on…–, són les primeres a qui no interessa que es tanquin les centrals nuclears. Aquesta és una font quasi infinita d’electricitat barata (per a elles) i amb molt poques emissions (sense tenir en compte els residus i la possibilitat d’accident, situacions de les quals se n’acaba encarregant l’Estat).
Malgrat els milions d’inversió d’aquestes empreses en nous projectes ambientalment sostenibles (vegeu l’article Revolució energètica I) i en publicitat a favor de la transició a les energies verdes, el lobby energètic pressiona fortament el govern des de fa anys per allargar tan com es pugui la vida d’una font de la qual ara n’extreuen milions en beneficis.
Davant la nova situació, les companyies estan estudiant presentar un recurs constitucional contra la llei aprovada aquest juny. Amb aquest plet, pretenen reclamar al govern beneficis perduts fins i tot de centrals tancades com la de Krümmel, parada el 2009 després de múltiples accidents. A més, després d’haver fet una gran (i exitosa) pressió a la coalició conservadora per la derogació de la decisió de tancament de les centrals, ara defensen que amb la llei de 2001 se’ls garantia més marge d’ús de cada central. Això seria, segons ells, perquè amb l’anterior pla les plantes serien desendollades després d’arribar a un límit individual de kilowatts/hora, una energia que encara generaria beneficis. Amb la nova estratègia, aquest setembre s’atorgarà una data de tancament per cada un dels reactors.

Fins i tot Der Spiegel –un mitjà que no és justament radical, com em deia un conegut alemany– acusa directament les companyies d’estar “treballant per a consolidar l’status quo i fins i tot atacar la voluntat del govern per donar prioritat a l’energia verda.” Empreses de les principals indústries del país també haurien estat intentant alentir el procés per por a que una hipotètica falta de potència perjudiqui a seva alta producció i que calgui assumir preus de l’energia més elevats.
Els avisos més tremendistes parlen de la destrucció de milers de llocs de treball lligats a la indústria elèctrica, com si la transició a les energies renovables no suposés la creació d’una nova indústria. Com és el cas, per exemple, de l’empresa d’Emden Nordseewerke, una antiga companyia naviliera assumida recentment per Schaaf Industrie i reconvertida en proveïdora de molins eòlics. L’exemple és clar: com en tot gran canvi econòmic i repte que ha d’assumir un país no hi ha destrucció de llocs de treball, hi ha reconversió.

 

Els altres actors: partits i mitjans
La votació de la llei al Bundestag va mostrar un gran consens gairebé inaudit que va apropar govern i oposició però que ha allunyat els socis de la coalició governant.
El partit liberal, FDP, ha hagut d’acceptar el tracte (segurament per la posició de feblesa en la que es troba ara) però ha vist trontollar els seus fonaments bussines-friendly davant les reticències de gran part de la indústria.
El resultat mostra que 513 diputats del CDU-CSU, FDP, SPD i Die Grüne van votar-hi a favor. Uns altres 8, presumiblement del CSU, van abstenir-se i els 79 de Die Linke van votar-hi en contra.
Els socis baveresos del partit de la cancillera, el CSU, crítica que el tancament és massa ràpid i que, a causa de la impossibilitat que les energies renovables suplantin la nuclear en aquest temps, hi haurà un increment de la crema de carbó. El partit Die Linke (L’Esquerra) no és que s’alineï amb les companyies elèctriques sinó que considera la proposició com insuficient i pretén incloure a la constitució la prohibició de generar energia nuclear civil o militar.

La transversalitat de la decisió i la gran acceptació que té en la població ha fet que, en general, la premsa escrita majoritària no fos molt crítica amb aquesta. L’excepció és el conservador Die Welt, que en una dura editorial comparava Merkel amb Agàtocles, “tirà de Siracusa”, qui cremà les seves naus en arribar a Cartago, i criticava que encara “ningú sap com la precària recaptació d’energia eòlica i solar ha de ser generada, emmagatzemada i transportada.”
El gran rotatiu de centre-esquerra Frankfurter Allgemaine fou, en canvi, conciliador i assegurà que la decisió de juny “marca el final de l’última gran batalla ideològica entre els alemanys.”
És clar, però que la decisió és definitiva i “un retrocés –tan avui com d’aquí a deu anys– seria un suïcidi polític,” assegurava el Berliner Zeitung.
Esperem-ho.

 

 

El 26 d’abril es commemorà el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, el desastre nuclear més catastròfic que s’ha registrat mai. Els seus efectes són palpables encara avui i, reforçat per la crisi de Fukushima, el seu record encara té ressonàncies a Alemanya, on l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.
Sota l’etiqueta Txernòbil s’agrupen diversos articles sobre aquests canvis socials, polítics energètics que s’estan esdevenint a Alemanya.

En bicicleta pels espais naturals del món

dimarts , 12/07/2011

© Brais Palmás (de braispalmas.com)

Aquest matí, Brais Palmás agafarà la bicicleta i marxarà cap al mar Bàltic. Fa un any i un mes que va sortir de Pontevedra (Galícia) amb el projecte Samana, que l’ha de portar fins al Vietnam a través dels espais naturals d’Euràsia al llarg de tres anys. Malgrat que no es troba confortable a les ciutats, aquest últim mes s’ha estat a Berlín, on hem pogut parlar del seu projecte.

Samana vol donar un toc d’atenció a la societat europea, centrar la mirada en alguns espais naturals protegits del món per retratar-ne la biodiversitat i conscienciar l’afectació que les nostres accions tenen en el seu fràgil equilibri. La seva és una ruta amb bicicleta per apropar-se més al paisatge, comprendre les distàncies reals que separen aquests espais i unir-les en el seu camí.
Per què de Galícia fins al Vietnam? “No es pot anar més lluny sense usar un altre transport que la bicicleta.” El seu trajecte demostra que amb molts pocs recursos, “amb el que es pot portar en una bici”, és possible viure durant molt de temps i realitzar un gran projecte. Demostrar que hi ha alternatives, com per exemple “treballar menys, guanyar menys però viure més.” Tot això m’ho explica mentre prenem una copa de batut fet a partir de fruita recuperada del que ha rebutjat un supermercat proper.

El projecte, que es pot seguir també a Facebook, començà el Dia Mundial del Medi Ambient 2010, Any de la Bioesfera. L’ha dissenyat ell, cercant-se els patrocinadors (entre ells Nokia o Massi) i els col·laboradors i organitzacions que el recolzen (WWF, Hi-Tec, Powerex…). La ruta fa més de 15.000 quilòmetres en línia recta i abans de sortir de la ciutat en porta exactament 6.204. Després d’haver recorregut gran part de la península Ibèrica, prop de Grenoble, un aparatós accident el va obligar a parar dos mesos i mig.
Reprengué la ruta a Frankfurt, i, a Alemanya, ha visitat els parcs nacionals de Kellerwald Edersee, Hainich i Sächsischen Schweiz, entre d’altres espais naturals. Contactant amb els parcs, aconsegueix allotjament i manteniment, així com visites guiades i informació privilegiada dels espais que visita.

De les reserves de bioesfera alemanyes no en té, però, bones impressions: “són excessivament petites i no compleixen la funció de conservació,” em diu, “manquen enllaços amb l’exterior, l’ecosistema s’aïlla i es fa petit.” A més, “s’han eliminat pràcticament els depredadors naturals i algunes espècies han crescut massa,” desequilibrant el medi i fent necessària la intervenció de la caça, activitat molt característica d’Alemanya. A diferència de l’Estat espanyol, els parcs tenen massa trànsit de persones i “a vegades no saps si estàs a la ciutat o a la natura.” L’explotació turística és excessiva: “estem protegint un espai o tornant-lo un lloc turístic?,” es pregunta. Suposem que això es deu a la gran accessibilitat dels parcs alemanys, ja que al país no hi ha muntanyes.
El trencament del desenvolupament natural es nota en el comportament dels ocells, els quals ja no cacen perquè saben on són les zones de pícnic, o en el de les guineus, moltes de les quals mengen de la mà dels visitants.
Del seu pas per Alemanya, n’han deixat constància els diaris Thueringer Allgemeine i Wirtschafts Spiegel.

Aquest mes que s’ha quedat a Berlín no s’ha estat quiet, però. Ha aprofitat per visitar algunes granges industrials per documentar l’afectació que provoquen aquestes al medi ambient, a l’economia i l’equilibri mundials. Parlem del respecte als animals, els mètodes de producció abusius i els efectes col·laterals d’aquests: “si s’acabés la ramaderia als països desenvolupats, s’acabaria la fam a tot el món.” Ara, en Brais només menja carn que sap que prové d’explotacions racionals i respectuoses amb els animals.

Avui en Brais ha agafat la bicicleta i ha fet, incansable, cap al Parc Natural de Usedom, des d’on entrarà a Polònia per continuar la seva ruta cap al Vietnam. Tal com va escriure María Manrique en el primer aniversari de la travessia: “i pedalejant, després de 365 dies, continua Brais Palmás i el seu projecte Samana. No per parlar únicament un dia de medi ambient, sinó per no deixar-ho de fer durant tot el seu camí.”

La revolució energètica alemanya III: una xarxa energètica europea

divendres, 10/06/2011
Pantà d'Oliana (Alt Urgell) [©Jaume Bonaventura]

Pantà d'Oliana (© Jaume Bonaventura)

Per completar la revolució energètica a la locomotora d’Europa caldrà que canviï tot el continent. La transició cap a les energies renovables no pot ser abordat en un sol Estat aïllat i requereix una verdadera Unió Elèctrica Europea.
Pendents de la presentació de la nova estratègia alemanya que concreti l’abandó definitiu de l’energia nuclear, analitzem el pla que el mateix govern va presentar el setembre passat. En aquest es plantejava una conversió emmarcada dins un pla energètic global que havia de menar cap a la consolidació de les energies renovables, els mitjans de transport sostenibles i una racionalització de la demanda.

En aquesta sèrie d’articles dedicats a la revolució energètica alemanya fins ara hem vist l’estratègia que marcà el govern alemany per substituir les seves fonts energètiques a renovables (I: continuïtat vs. Renovació) i les necessitats tècniques que això comportava (II: eficiència per estalviar). En el present article abordem les necessitats que ultrapassen les seves fronteres i que fan necessari un gran acord energètic europeu.
El pla que presentem en aquest seguit d’entrades al bloc va ser analitzat pel setmanari Der Spiegel el passat setembre en uns articles molt interessants i recomanables (I i II, en anglès).

 

UEE: Unió Energètica Europea
Sembla ser clar per a tots els estaments i agents implicats en la implementació de les energies renovables que, per a la consolidació de les energies renovables, serà necessària una interconnexió elèctrica a escala europea (super grid) que transporti l’electricitat “sobrant” des del ventós nord i el lluminós sud cap a les zones on generar electricitat sigui més difícil. A la vegada, la xarxa caldrà que sigui intel·ligent (smart grid) per compensar les fluctuacions d’ús i generació –tant pel cas de baixa producció com per les situacions de sobreproducció.
A Alemanya aquesta xarxa es concreta en un corredor elèctric nord-sud, per portar l’energia eòlica des del mar del Nord a les grans urbs del centre i oest del país; i en les interconnexions suprafrontereres amb els països alpins o Noruega, on l’electricitat pot ser fàcilment emmagatzemada en centrals hidroelèctriques. Així mateix, la connexió europea no s’ha de quedar a l’enlluernadora riba nord del Mediterrani sinó que hauria de travessar el mar per abastir-se de l’energia infinita que pot arribar a generar-se al desert del Sàhara.

La idea és engrescadora –i brillant– però aquests immensos projectes tenen un cost econòmic enorme: per a construir les “autopistes energètiques”, com les anomena Der Spiegel, farà falta una inversió de més de 40 bilions d’euros en els propers deu anys només a Alemanya; a tot Europa el cost es calcula en uns 500 bilions d’euros. La construcció, però, es desenvolupa lentament i dels 850 quilòmetres de línies que l’Agència Alemanya de l’Energia considerà necessaris al país fa cinc anys se n’han construït poc més d’un 10%.

 

Un continent de torres elèctriques
La construcció de totes aquestes línies elèctriques comportarà també un elevat impacte visual, ambiental, ecològic i social. D’això ja en tenim un trist exemple en la línia de Molt Alta Tensió (MAT) de 400.000 volts que travessa el nostre territori afectant ecosistemes de gran valor com l’Espai Natural de Guilleries-Savassona, entre d’altres, amb “torres d’entre 60 i 90 metres d’alçada, amb una base d’entre 200 i 400m2 i corredors de més de 400 metres d’amplada” (Informe de la Plataforma No a la MAT).
Un altre exemple, a Alemanya, el retratava la versió en anglès de Der Spiegel en un article on explicava la situació de la Baixa Saxònia. En aquest Land s’hi han de construir un mínim de 1.000 quilòmetres de línies elèctriques del total de 3.600 que es preveuen necessaris per l’any 2025. Aquest és un territori, a més a més, que ja compta amb moltes turbines eòliques, les quals els plans del govern pretenien doblar en alçada.
L’oposició a les noves línies MAT a la Baixa Saxònia és àmplia i transversal (com la que també tingué el projecte de macro-estació Stuttgart 21) i compta amb el suport de ciutadans, municipis i fins i tot l’església.

Com a alternativa a la MAT del nord d’Alemanya es presenta el soterrament de les línies. Aquest sistema és, però, “de quatre a set vegades més car” que l’aeri, segons l’empresa constructora Tennet, i presenta problemes tècnics, com per exemple que no es pot refredar correctament, assecant la terra i impedint que circuli tanta electricitat –de manera que s’han de posar més cables.
Més bona acceptació té la tecnologia de Corrent Continu d’Alta Tensió (HVDC), una tecnologia que permet transportar grans quantitats d’electricitat al llarg de molts quilometres amb molt poques pèrdues (un 3% cada 1.000 Km). El problema d’aquest tipus de cablejat és que no pot ser connectat directament a la xarxa (de corrent altern) i requereix de plantes transformadores gegantines com la que NorGer està construint a Moorriem: un edifici de ciment armat de 25 metres d’alçada i d’una àrea de 70 camps de futbol.

Si bé les empreses constructores han de fer malabarismes per intentar convèncer la població (NorGer rehabilitarà el centre de Moorriem) i superar els lents tràmits burocràtics (els set projectes presentats per Tennet estan pendents de ser avaluats en cinc espais aeris diferents i nombroses àrees naturals), la nova construcció de línies elèctriques es veurà condicionada, sobretot, per la política. I és que en l’ambient actual, on el debats ecològic i energètic són centrals, els representants polítics volen evitar enfrontar-se a una població més sensibilitzada que mai. En el cas de la Baixa Saxònia, el president David McAllister (CDU) no vol exposar-se a una derrota electoral com la que el projecte Stuttgart 21 d’alguna manera menà al seu partit a Baden-Wurtemberg el passat març.
McAllister, però, posa llenya al foc: “Aquests qui amb el mateix ànim critiquen l’energia nuclear, les plantes tèrmiques de carbó i l’expansió de les línies elèctriques indispensables per [al funcionament de] les energies renovables posen en perill les nostres perspectives econòmiques.”

 

Noruega: la bateria d’Europa
Com hem dit, per un perfecte funcionament de les energies renovables, és necessari complementar les fonts generadores amb plantes d’emmagatzematge. Aquestes no només han d’assegurar l’abastiment energètic quan les fonts són escasses, sinó que també hauran de captar l’excedent d’energia generada durant els pics de producció que malmetrien la xarxa per sobrecàrrega. Actualment encara no existeixen sistemes de bateries de gran capacitat i sense pèrdues considerables que puguin fer aquesta tasca; una alternativa fiable és l’energia hidroelèctrica, que té una efectivitat de fins al un 80%.
L’ús de les centrals hidroelèctriques com a plantes d’emmagatzematge es basa en un principi molt senzill: quan hi ha un excedent d’energia, la planta bombeja aigua cap al pantà, on s’acumularà fins que un increment del consum requereixi tornar-la a usar per generar electricitat de nou. Aquest procés no és nou i, de fet, s’aplica des de fa dècades a les plantes hidroelèctriques dels Pirineus, per exemple de la central de Capdella (la Vall Fosca). Aquesta fou la primera central de l’Estat, construïda el 1914, i alimentava fins i tot Barcelona; des dels seus inicis, l’electricitat sobrant s’ha usat per bombar l’aigua del riu Flamisell cap als estanys superiors per reaprofitar-la més endavant.

L’Agència Alemanya de l’Energia calcula que seran necessàries centrals hidroelèctriques per guardar-hi fins a un total de 25.000 Megawatts, molt més dels 6.400 MW disponibles actualment al país. “És encara un misteri d’on han de venir totes aquestes plantes d’emmagatzematge en tan poc temps,” diu Fritz Vahrenholt de la companyia elèctrica RWE. I és que Alemanya compta amb poc espai per a construir noves plantes hidroelèctriques, ja que té una alta densitat de població i una orografia poc adequada a les necessitats d’aquesta energia. Per això es mira cap al nord quan surt el tema.
“Les reserves d’aigua de Noruega són tan grans que la seva companyia elèctrica principal, Statkraft, hi podria emmagatzemar la seva producció anual,” afirma Der Spiegel. El problema és que de moment no existeixen connexions energètiques entre aquest país i Alemanya, i l’única que s’està construint –el cable HVDC NorGer– tindrà una capacitat màxima de 1.400 MW, l’equivalent a una central nuclear de les 17 que s’han de tancar a Alemanya abans del 2022.
Un altre cop, a més, Der Spiegel oblida mencionar els problemes paisatgístics i ecològics que comporten les centrals hidroelèctriques com són l’afectació que té als peixos i a l’ecosistema aquàtic, els canvis en les fluctuacions en el cabal del riu o la barrera que les turbines suposen per als sediments.

 

El Sàhara: energia, seguretat i desenvolupament
“Durant sis hores el desert rep més energia solar que la que un humà consumeix al llarg d’un any,” assegura Desertec. Aquest megaprojecte d’arrels germàniques aposta per globalitzar la generació d’energia renovable reclamant una unió entre Europa, el nord-Àfrica i el Proper Orient per convertir el desert del Sàhara en el subministrador elèctric principal. Si l’empresa tirés endavant podria ser la demostració que la transició a les energies netes passa per una internacionalització –més enllà de l’actual UE– d’aquestes.
(De Desertec ja en vam parlar a l’article Txernòbil, 25 anys: por nuclear.)

El projecte consta de la instal·lació de centrals tèrmiques solars (Concentrated solar-thermal power), milers de miralls que concentrin l’abundant llum del sol del desert per generar vapor que al passar per turbines genera ingents quantitats d’electricitat; l’aigua es continua escalfant fins i tot després de la posta de sol. El funcionament és semblant al forns solars de Font Romeu i Mont Lluís, encara que aquests no es fan servir per generar energia i estan destinats a la recerca i la producció de productes artesanals respectivament. Aquest sistema hauria de permetre, també, generar aigua potable a partir de processos de dessalinització en zones properes al mar. L’electricitat seria transportada a Europa a través de cables HVDC submarins.

Els impulsors del projecte asseguren, que el sistema “pot proveir el món amb una font d’electricitat econòmica, segura i sostenible,” xifrant-ne la producció en fins a 470,000 MW l’any cap al 2050. A més del fonament energètic i ecològic, creuen que el pla aportarà beneficis en desenvolupament i seguretat als països on es construeixin les plantes generadores.
De moment, però, no és més que una idea magnífica de 400.000 milions d’euros.

 

 

El 26 d’abril es commemorà el 25è aniversari de l’accident de Txernòbil, el desastre nuclear més catastròfic que s’ha registrat mai. Els seus efectes són palpables encara avui i, reforçat per la crisi de Fukushima, el seu record encara té ressonàncies a Alemanya, on l’energia nuclear es troba a l’epicentre del debat energètic.
Sota l’etiqueta Txernòbil s’agrupen diversos articles sobre aquests canvis socials, polítics energètics que s’estan esdevenint a Alemanya.