Entrades amb l'etiqueta ‘història’

Cinema nazi i repugnància moral

dijous, 9/01/2014

Ha començat a la Filmoteca de Catalunya el cicle de Cinema i propaganda nazi, que fins al 19 de gener oferirà algunes produccions cinematogràfiques fetes durant i al servei del Tercer Reich. Unes pel·lícules que, tal com destacà el director de la Filmoteca, Esteve Riambau, ofereixen poques ocasions de ser vistes: el govern alemany en controla curosament l’exhibició.
Riambau va explicar, en la presentació d’anit, que existeixen unes 1.200 pel·lícules nazis, 200 de les quals són clarament de propaganda. Els films versen sobre l’educació de la joventut, la lluita contra el comunisme, la posada en escena del règim, el culte a les grans personalitats i l’antisemitisme; la selecció que presenta la Filmoteca de sis films originals i quatre documentals al voltant d’aquest cinema és una mostra heterogènia d’aquestes produccions. No es presenta sovint l’oportunitat de veure aquests films –no es poden retransmetre per TV ni editar en DVD– i, quan es fa, cal que es faci en passi únic i es contextualitzi.

La presentació del film d’anit, Hitlerjunge Quex, va anar a càrrec de Vicenç Villatoro, el qual va destacar la importància cinematogràfica, política i històrica del cicle. Per a ell, “cinema nazi” no és una etiqueta cronològica sinó que significa una forma de fer cinema propagandístic. Per al nacionalsocialisme, el cinema –així com altres tecnologies de mitjans de masses– fou la base del seu triomf com a “instrument de fixació de pensament” que és. Una condició necessària per als autoritarismes europeus del segle XX, afirmà Villatoro. Hitlerjunge Quex és un film pioner de l’any 1933, quan el ministre de propaganda del govern feixista recentment establert, Joseph Goebbels, començà la seva campanya de propaganda política i manipulació amb mètodes subtils i moderns.
I la pel·lícula és una clara mostra de subtilesa –”pintada amb un pinzell més fi,” diu Villatoro–, atractivitat i modernitat. Presenta la història del jove i ingenu Heini Völker, el qual es vol apuntar a les joventuts hitlerianes malgrat la fèrria negativa familiar i de l’entorn del barri de Beussel, de clara tendència comunista; la lluita entre faccions on ell es veurà voluntàriament –i valerosament– atrapat el portarà al seu tràgic destí. El film es va estrenar a Espanya el 1939 sota l’encara més subtil títol de El flecha Quex i, segons Villatoro, inspirà la història de Raza.
La posada en escena del film nazi no té res a envejar al bon cinema clàssic americà, sent en alguns moments d’una qualitat gairebé excel·lent – i també caient, en d’altres, en la pantomima i la ingenuïtat: tics populistes dels quals no es pot desprendre. Encara que d’una forma simplista i maniqueu, la història cerca una empatia amb el jove protagonista. I segur que l’aconseguí en la dècada dels trenta, i encara l’aconseguiria avui en dia si hom no sabés tot el que la ideologia amagada rere la seva fraternitat i progrés significà realment. Els temes del film són diversos: el martiri d’un jove sense por, el conflicte generacional, la paràbola bíblica del fill pròdig… però sobretot, destacà Villatoro, és una història “sobre i a favor de la mort.” Els valors de l’heroi, que centren el discurs del nazisme amb la contraposició mercader-heroi/jueu-ari, es resumeixen primordialment en l’amor a la mort, amor que fa superior, quasi invencible, el qui l’abraça.
Però sobretot, conclogué Villatoro –malgrat la qualitat cinematogràfica i tècnica, la modernitat en la representació, l’interès que desperta un film tant difícil de projectar– sobretot és difícil de desprendre’s de la “repugnància moral” que implica veure aquestes pel·lícules.

Ignasi Blanch: amor contra gris

dissabte, 8/09/2012

East Side Gallery (Parlo d'amor)
Ignasi Blanch vingué a Berlín l’any 1988 “amb el desig de veure món, arriscar-me i cercar nous horitzons”. Com des de feia gairebé tres dècades, la vida de la ciutat estava marcada per l’existència d’un mur que, paradoxalment, era gairebé part indestriable de la ciutat. “Era la normalitat, ja hi era quan vaig arribar, però era estrany. Jo hi passava cada dia i significava una cosa incomprensible, irracional. Era ridícul i dramàtic,” recorda Blanch. Mentre la monotonia gris a l’est es veia lleument amenaçada per una creixent demanda de llibertat, a l’oest l’status quo capitalista contrastava amb l’excentricitat dels artistes, lliurepensadors i dissidents que experimentaven alternatives en aquells confins del món, “un moviment alternatiu que et permetia sentir-te actiu. Això a Barcelona no existia i encara no existeix.” I absolutament res feia pensar que la situació canviaria radicalment quan la nit del 9 de novembre de 1989 les fronteres es van obrir i el Mur va caure. “Al matí següent vam anar de seguida a la Porta de Brandenburg a veure com entrava la gent de l’est, com s’abraçaven les famílies, els amics. El primer dia hi havia la sorpresa pel canvi polític sobtat i la possibilitat de creuar el Mur,” explica l’Ignasi.

En una ciutat tan dinàmica no tardaren a sorgir les primeres iniciatives col·lectives per recuperar la ciutat i retornar el mur als ciutadans. Una d’aquestes fou la creació de l’East-Side-Gallery, impulsada per l’associació privada WUWA i la galerista Christine MacLean, “amb la intenció de conservar una part d’aquesta espectacular i dolorosa paret, com a testimoni i record del que va significar,” explica Ignasi Blanch. El projecte va conservar 1,3 quilòmetres del mur oriental (la paret més alta, d’uns 3,5 metres d’alçada i cim rodó) per cedir-lo a una selecció de més de cent artistes de tot el món residents a la ciutat. Aquests tenien llibertat per expressar “el seu sentiment cap a aquest mur de formigó que durant 28 anys havia dividit famílies, amics i una ciutat sencera.” Una superfície immaculada al qual mai ningú s’hi havia pogut apropar.

Blanch va ser escollit pels treballs que havia realitzat als tallers de la Künstlerhaus Bethanien [http://www.bethanien.de/] amb una beca de la Generalitat. El mural que va dibuixar l’estiu de 1990 es basava en aquestes litografies i reflexa, en “tons ocres de la tardor, el blanc de la neu i el fred, i en negres,” el seu “sentiment particular i l’experiència viscuda durant un període llarg i profitós” a Berlín. Altres artistes seleccionats foren Thierry Noir, Kiddy Citney o Dmitri Wrubel.
En el seu mural, Blanch parla de “l’amor que sento per la ciutat, […] pel meu país i la meva llengua, […] de l’amor als meus, als de sempre i als més recents que han entrat a la meva vida i m’han enxampat en un moment de plenitud.” Blanch també parla de la seva “transformació personal, del que vaig aprendre” a la ciutat i de la “llibertat” i “consciència: d’obrir els ulls” cap al seu futur estil de “traç lliure i solt,” de “l’amor que sento cap als grans mestres expressionistes.”

La galeria a l’aire lliure es va inaugurar el 28 de setembre de 1990 com una peça efímera la qual no es podia assegurar fins quan duraria. El mur, altre volta però ara amb un nou significat, aguantà. L’any 1996 foren restaurades algunes pintures, entre les quals la de Blanch però amb materials de baixa qualitat que donaren als rostres “una expressió més superficial” i als colors “una gamma més lluminosa però menys interessant.” L’any 2000 es restaurà de nou després de les celebracions del desè aniversari de la caiguda del Mur en ocasió de la seva declaració com a monument històric protegit. També aquell any, Blanch pintà una reproducció del mural a Roquetes, la seva població natal.
En motiu de la celebració del 20 aniversari de la caiguda del Mur el novembre de 2009, els artistes tingueren oportunitat de tornar a repintar els seus murals sobre una paret totalment restaurada.

Ignasi Blanch [www.ignasiblanch.cat] treballa actualment com a il·lustrador per diverses editorials i és professor d’il·lustració. Ha continuat pintant grans murals al llarg de la seva carrera, entre els quals destaca el projecte conjunt amb l’Associació d’Ajuda als Afectats per Cardiopaties Infantils de Catalunya “Humanitzem els hospitals”.
No ha perdut el contacte amb Berlín, ciutat que continua visitant regularment i que l’ha marcat. “Quan hi vam participar ni ho pensàvem que duraria gairebé 25 anys i que arribaria a ser un monument protegit. Es il·lusionant, sobretot a la darrera restauració: tornar a pintar a sobre tal com ho vaig fer llavors…” En el seu mural també s’hi ha acabat barrejant la política: “a cada visita trobo petits grafitis com Catalunya is not Spanien, però amb el not ratllat. Inclús he trobat insults pel fet d’haver escrit en català. Això no em molesta, em sembla curiós que actualment la meva pintura encara serveixi per expressar aquestes coses. A més també hi ha cors de gent de molts països,” encara que darrerament es veuen menys pintades perquè el monument està protegit.

El vincle amb Alemanya de l’Ignasi Blanch també es tradueix amb la col·laboració amb el Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Saarbrücken des del 2001 o les activitats que fa amb el Goethe Institut.

“Després de 22 anys, queda per sempre l’experiència viscuda a Berlín, el projecte East-Side-Gallery i la meva pintura sobre el Mur. Queda també un Berlín interior, que portem al cor els que hem viscut, crescut i après a la ciutat,” explica Blanch.
L’East-Side-Gallery és avui en dia una de les atraccions turístiques imperdibles de Berlín, present en totes les botigues de records. Milers de mirades recorren diàriament els 1,3 quilòmetres de murals entre Ostbahnhof i Oberbaumbrücke, el de l’Ignasi Blanch al mig de tots.

Panorames dignes del Kàiser

diumenge, 22/07/2012

[vimeo 46147129]
Mireu el vídeo a Vimeo en alta definició

“L’empresa de la meva vida, que jo mateix m’he marcat com a fita, és fotografiar estereoscòpicament allò més digne de veure i mostrar-ho en cicles de viatges i ciutats.” August Fuhrmann ensenyà el seu Kaiserpanorama per primer cop l’any 1880 a Breslau (actual Polònia), un aparell amb el qual veure meravelloses fotografies en color i amb profunditat gràcies a l’estereoscòpia, una tècnica que havia de fer sensació a la segona meitat del segle XIX i que actualment es torna a intentar revifar.

Els Kaiserpanorames (literalment, “panorama del Kàsiser, l’emperador”) començaren a sorgir cap a mitjan segle XIX. Els primers que es documenten als països germànics són els “Glas-Stereogramm-Salons” que Alois Polanecky obre a partir de 1866 a algunes ciutats de l’Imperi Austrohongarès. Aquests visors de les meravelles del món s’assemblen als que Fuhrmann construirà, un dels quals encara es pot trobar al Märkisches Museum de Berlín: al voltant d’una estructura rodona de fusta de noguera tallada de 3,5 metres de diàmetre i 2,4 metres d’alt hi ha 25 cadires. Davant de cada una, un visor estereoscòpic permet veure 50 fotografies amb profunditat que van rotant previ avís d’una campaneta.
El principi bàsic del Kaiserpanorama és la fotografia estereoscòpica, la qual és capaç de recrear al cervell humà la sensació de profunditat d’una escena a partir de dues imatges simultànies captades des de posicions sensiblement separades en el pla horitzontal. L’estereoscòpia, definida per Charles Wheatstone el 1838, s’aprofita de l’estereopsis, la impressió de profunditat que crea el cervell a través de l’anàlisi de les imatges sensiblement diferents que rep de cada ull (disparitat binocular). Wheatstone desenvolupà el mirall estereoscòpic, el qual després evolucionaria cap a centenars d’invents varis (conservant sempre el mateix principi de doble lent) i que, més d’un segle més tard, ha fet possible enginys que han arribat fins nosaltres com el View-Master, els llibres Magic Eye o el mateix cinema 3D que, després de no acabar d’agafar el vol als anys 50 i gràcies a les millores tècniques de les últimes dècades, ha tornat transformat en pedra filosofal d’una perduda indústria cinematogràfica.

August Fuhrmann començà el seu negoci a la dècada dels 1880 i, després de comprovar l’èxit de l’aparell a Breslau i Frankfurt del Main, es traslladà a Berlín, des d’on arribà a controlar més de 250 filials a Alemanya, Àustria i part de l’estranger per les quals rotaven més de 160.000 diapositives estereoscòpiques pintades a mà. Amb l’aparició del cinema, però, els prodigis que mostraven els Kaiserpanorames ja no semblaven tan espectaculars com les imatges en moviment i mica en mica es van anar extingint.
Fuhrmann deixà el negoci l’any 1923 i el seu aparell a Berlín deixà de girar el 1939; a Viena, però, un encara havia d’estar en funcionament fins el 1955. Actualment es pot gaudir d’un dels aparells de Fuhrmann en ple rendiment al Märkisches Museum, el museu d’història de la ciutat, el qual mostra belles imatges estereoscòpiques del Berlín del tombant de segle XX, una vila que poc té a veure amb l’actual.

 

Amb l’assessorament tècnic de M. Farré.

Spanische Allee: una avinguda amb història fosca

dissabte, 30/06/2012

Foto de Dietrich Hackenberg

A cavall entre els barris de Steglitz-Zehlendorf i Nikolassee, situada als afores de la ciutat en direcció Potsdam, però encara dins el Großberlin, es troba l’avinguda Spanische Allee. Força estreta en la majoria del seu curt recorregut (no arriba als tres quilometres) però envoltada de grans vil·les majestuoses i luxoses, l’antigament anomenada Wannseestraße fou rebatejada el 6 de juny de 1939 com a avinguda d’Espanya en honor a l’aliat de la dictadura nacionalsocialista.

El motiu del canvi de nom fou la desfilada militar de la “victòria” que hi feren més de 5.000 soldats que havien participat a la Guerra de 1936-1939. Els “alliberadors alemanys”, tal com els anomena la propaganda de l’època, eren els integrants de la Legió Còndor, formada per mitjans aeris, tancs i serveis d’intel·ligència i transport, així com Estat Major i personal de formació. La seva participació a la guerra, amagada a la pròpia població alemanya, serviria de banc de proves per a l’exèrcit nazi, que es preparava per envair tot Europa. Entre d’altres, la Legió Còndor fou responsable de la completa destrucció de la població basca de Gernika el 26 d’abril de 1937.
“Des de la desfilada, la Spanische Allee els havia de recordar, a la Legió i a la victòria de Franco,” explica una nova placa informativa que s’hi pot trobar actualment.

Tot i que l’avinguda encara conserva la nomenclatura donada pels nazis, l’any 1998 es va decidir dedicar una placeta (que ni tan sols té forma d’això, com sovint passa a Berlín) a Gernika, la qual és considerada la primera ciutat i objectiu civil que fou bombardejada des de l’aire.

 

Article escrit a partir de la informació disponible als panells del mateix carrer i del web Kauperts.

“Molts europeus no acceptarien la situació de Catalunya.” Entrevista a Toni Strubell

divendres, 27/04/2012

Toni Strubell presenta "What Catalans Want"

Toni Strubell parla en un català pausat i reflexionat, l’envolta un aire de saviesa senzilla i serena. Desgrana un per un tots els greuges que els catalans patim –i aguantem– i que han portat la nostra societat a un punt “d’explosió de la ‘desafecció’”, diu usant paraules d’un ex-president gens sospitós d’independentisme. Escriptor, professor, membre de la Comissió de la Dignitat i diputat al Parlament de Catalunya per Solidaritat Catalana, “un puntal de la defensa de la identitat, l’economia i l’Estat propi,” tal com el definí el Casal Català de Berlín, entitat organitzadora de l’acte.
Strubell ha vingut a Alemanya a presentar el seu últim llibre, What Catalans Want, un recull d’entrevistes a diverses personalitats del món civil, cultural, econòmic i polític català publicat en anglès per l’editora nord-americana Liz Castro per explicar al món la voluntat d’un poble.

Les reminiscències de la iniciativa del seu avi ressonen encara a la memòria col·lectiva. Josep Trueta, cirurgià destacat al servei del país que s’hagué d’exiliar a Londres després de la guerra de 1936-1939, intentà fer veure als aliats la necessitat d’intervenir en una Espanya feixista per defensar l’esperit dels catalans.
Toni Strubell nasqué a Oxford (Anglaterra) on passà gran part de la seva joventut. Després també visqué vint anys al País Basc, on exercí de professor al departament de turisme. “Ara no feu càlculs de la meva edat, sigueu condescendents!,” ens demana. La vida fora del seu país, però, l’ha portat a veure la necessitat d’explicar i internacionalitzar la causa dels catalans. Una causa justa, diu, “molts europeus no acceptarien la situació de Catalunya.”

 

El seu avi va escriure un compendi de la història de Catalunya per fer entendre al món la voluntat del poble català, el seu llibre és una actualització centrada en el moment actual?
Penso que no puc obviar de cap de les maneres el fet que el meu avi l’any 1946 fes un llibre per explicar Catalunya als polítics britànics just després de la Segona Guerra Mundial, quan els aliats van abandonar tota una sèrie de causes perdudes i no van ajudar a foragitar la dictadura franquista. Evidentment que el llibre del meu avi va ser un estímul però, així com el seu llibre es basava en personatges i explica l’esperit de Catalunya a través de personatges al llarg de la història, jo explico aquest esperit o realitat a partir de personatges vivents. Sí que és un recurs però per a una altra època.

Parlant de l’època actual, és ara més que mai un moment decisiu per donar a conèixer al món la voluntat del poble català?
Jo crec que és un moment decisiu per explicar coses molt importants que estan passant a Catalunya. Penso que l’any 2007 va ser extraordinàriament fèrtil a l’hora de trobar dinàmiques que s’han produït dins la societat catalana. És necessari explicar el que està passant a través dels catalans actuals de cara al món, sobretot el daltabaix de l’Estatut. És important de fer veure la manera i el moment en què l’Estat pren la decisió de donar el cop final al model d’Estat de les autonomies. L’Estat diu prou –moltes vegades afirmem que els catalans diem prou, hi ha fins i tot aquesta campanya que es diu “Diem prou”. Realment els que han dit prou són els espanyols i els catalans, que som un poble reactiu, en prenem nota i reaccionem.

Hi ha un corrent de catalans que té una certa tendència a ser molt negatiu i catastrofista. En aquest sentit, en el pròleg Colm Tóibín fa un repàs d’identitats, com les cultures índies d’Amèrica, i de llengües, com el gal·lès o l’irlandès, perdudes. Té la sensació que la llengua i la identitat catalanes estan en perill de desaparèixer?
No ho diria en aquests termes dramàtics perquè del que es tracta, en tot cas, és de reconstruir l’autoestima. I si parlem de desaparició i de reconstrucció de l’autoestima en una mateixa frase la confusió serà molt gran. Penso que en els últims temps s’ha plantejat una batalla final, per exemple, en el tema de la immersió lingüística.
Nosaltres som un país d’immigració, un país al qual s’impedeix de fer el que es fa a tots els països d’Europa que és tenir un idioma bàsic i vehicular de l’educació. Que Espanya pretengui que això no es dugui a terme amb les sentències del Tribunal Suprem desemboca en una situació en la qual es planteja un litigi legal que pot tenir moltes lectures i derives. Qui acabi guanyant serà el que s’imposarà.
L’altra alternativa és la que proposo jo i molta gent en el llibre (però no tota: no és un llibre independentista, és un llibre que recull moltes opinions): si aconseguim posar Catalunya en la via de la consecució d’un Estat propi es podran reconduir, per exemple, els temes de la llengua o l’economia. […] Catalunya té el 30% del deute de totes les autonomies i si tenim en compte que en els últims pressupostos del PP la retallada a Catalunya ha estat d’un 44,9% –en el cas de les comarques de Girona: d’un 56%, l’únic territori de tot Europa que ha tingut una rebaixada del seu pressupost de més de la meitat d’un any a un altre– això és gravíssim. En els últims temps s’ha plantejat la situació de la política, la cultura i l’economia catalanes en els seus termes més desencarnats: s’ha plantejat una batalla per la supervivència.

Vostè ha anomenat la via de l’Estat propi. Quina importància té convèncer als alemanys d’aquesta voluntat dels catalans?
És de vital importància que els alemanys entenguin que els catalans es veuen en una situació extrema. Tinguem en compte comparativament la situació de Catalunya i la de Baviera, les dues regions, Estats federals o Länder més desenvolupats: Baviera està pagant, en termes de solidaritat interregional, uns 3.660 milions d’euros mentre que Catalunya està pagant pels volts d’uns 16.500M€. És a dir, rotundament, unes cinc vegades més en termes absoluts. En termes comparatius Baviera està pagant fins a un 4% del PIB, i a més a més porta als tribunals l’Estat per a rebaixar a un 2,5%, i nosaltres estem pagant entre un 8,5 i un 9%. I no hi ha cap procés en el qual el govern català s’ho plantegi com una qüestió de supervivència i de necessitat de trencament, no fa un cop sobre la taula com caldria per intentar salvar l’economia catalana tal com l’hem entesa fins avui.

L’independentisme racional és més fàcil d’entendre a Europa que l’independentisme emocional?
Potser sí. Tot i que posant una mica d’emoció a les coses, també les ajuda a entendre. Una emoció serena també fa entendre moltes coses. Han de poder veure que no som ni nazis ni pesseters ni romàntics. Som europeus que volem equitat i justícia. Volem ser europeus normals i no europeus castigats, obviats i estigmatitzats.

Hi ha alternatives polítiques a Europa per aconseguir la mateixa sobirania sense canviar la composició interna de la Unió?
Europa estic convençut que acceptarà la independència de Catalunya. Si per no “canviar la composició interna de la Unió” s’entén que no s’acceptin els Estats escocès, català, flamenc i basc, per exemple, malament anirem. Si ja són part de la UE. Si ja en tenen agafades totes les coordinades. I saben que el seu potencial econòmic serà superior amb l’Estat propi. Tothom hi sortirà guanyant.

I en la situació actual, quines són les mesures que al seu entendre el govern hauria de prendre per a fer entendre la necessitat d’un Estat propi?
Totalment les contraries que està fent el govern actual. Això és una opinió meva, no necessàriament dels meus entrevistats. Catalunya ha rebaixat en vora d’un 40% el seu pressupost en relacions i projeccions internacionals. Això es un suïcidi absolut. Tinguem en compte que, per exemple, algunes comunitats autònomes com el País Basc fins i tot l’han augmentat. En aquests moments Convergència i Unió ha posat el futur polític immediat en mans del PP en uns acords que porten al tancament de delegacions que estan fent una labor molt important a diversos països del món: de moment tenim notícia que la de Buenos Aires tancarà i, tenint en compte el que acaba de passar amb Repsol a l’Argentina, un comprèn la importància que tenen aquests tipus de relacions, que podrien haver intervingut en un afer en el qual hi ha molt diner català pel mig. En canvi Catalunya no té cap tipus d’instrument, de portaveu, de possibilitat d’expressar-se.
Això també té un aspecte cultural, aquesta retallada en la projecció de la cultura catalana, que porta a tancar en els últims temps dos de les tres principals institucions de projecció de la cultura a l’exterior com són el Catalan Center de Nova York i l’Observatori Català de la Universitat de Stanford. Aquests, juntament amb l’Observatori Català de la London School Of Economics, es consideraven les principals eines per projectar Catalunya internacionalment.

Des del Parlament com es pot internacionalitzar la causa catalana?
Lamentablement la resposta que t’haig de fer avui és possiblement una mica diferent de la que t’hagués fet fa un any quan escrivia el llibre. Penso que la labor que s’ha de fer al Parlament és intentar portar CiU una altra vegada cap al terreny del seny i intentar fer-los veure que el mercat no ho és tot, que tenim entre mans una molt delicada cultura, una molt delicada situació econòmica i llençar-nos en mans del PP no ens portarà als resultats que el país necessita.

Veient el procés de recuperació de la memòria que ha fet i encara continua fent Alemanya amb el seu propi passat, què creu que n’hem d’aprendre o quines conclusions en podem treure els catalans?
Jo penso que totes. Penso que la societat alemanya que ha estat capaç d’enfrontar-se d’una manera molt valenta amb el seu passat i vol fer absolutament net i aprendre les grans lliçons d’aquest passat. La qual cosa porta, per exemple, a una societat en la qual es considera contrari al dret penal fer apologia del nazisme i del racisme.

En què creu que es traduirà el “retorn” que el seu avi pronosticava per Catalunya quan tancava l’escrit The Spirit of Catalonia amb aquestes paraules: “Once again, in the near future, Catalonia will return, peacefully and anxious to be a good neighbour, if she too is shown good neighbourliness; rough, distracted, and a source of permanent trouble, if she is tortured”?[1]
Bona pregunta. Quan el meu avi va marxar de Catalunya, li va demanar un periodista anglès perquè havia marxat. “He marxat perquè no suportaria de veure morir la llibertat de Catalunya.” A Catalunya encara no ha nascut de nou la llibertat. I estic segur que ell pensaria igual.

 


[1] “Un altre cop, en un futur proper, Catalunya retornarà, pacífica i ansiosa per ser una bona veïna, si a ella també se li mostra bon veïnatge; brusca, trastornada i una font de problemes permanents si és torturada”. (Trad. de l’autor.) TRUETA, Josep, The Spirit of Catalonia. London: 1946 (PDF reproduction by VilaWeb, Barcelona: 2005). P. 168.

Les confessions de Jaume Cabré en alemany

divendres, 24/02/2012

Jaume Cabré

El passat dilluns 20 de febrer l’escriptor Jaume Cabré presentà la traducció alemanya de la seva última novel·la Jo confesso a Berlín: Das Schweigen des Sammlers. Davant un públic nombrós, l’autor va demostrar-se com un escriptor d’èxit també en alemany, una llengua que va voler estudiar arrel del pas per la Fira de Frankfurt el 2007: “però enlloc d’aprendre alemany he continuat fent novel·la, que també és una bona manera de ser aquí.”

Encara que la distribució de l’espai que va oferir la llibreria Dussmann fos molt dolenta per al gaudi de l’acte –poca visibilitat per a la majoria d’espectadors, hi havia més gent dreta que asseguda i encara molta més fora la sala degut a les reduïdes dimensions de l’espai–, el públic va quedar molt satisfet de la lectura i conversa que l’autor va mantenir amb la traductora. Després de l’acte es va formar una llarga cua per demanar a Cabré que firmés els llibres, molts dels quals eren en edició catalana.
La lectura va ser organitzada per l’editorial Suhrkamp/Insel, que també ha publicat Les veus del Pamano (2008) i Senyoria (2010). Va comptar amb el suport de l’Institut Ramon Llull i l’Instituto Cervantes.

Kirsten Brandt, la seva traductora, va destacar l’èxit de Cabré tant de públic com de crítica, també a Alemanya, país en el qual ja ha venut prop de mig milió de la seva primera novel·la: Die Stimme des Flusses. Brandt va definir la nova obra com un llibre complex.
L’autor va llegir les primeres pàgines del llibre –…en una botiga depauperada de Berlín…– i després l’actor Dietmar Wunder va continuar en alemany. En la conversa posterior, la traductora es va interessar pels personatges del llibre: Adrià i el violí. Del primer, l’autor en va explicar el procés de creació i la seva “descoberta” a mida que “escrivia el llibre: havia de ser un nen especial i intel·ligent,” encara que recordà que “que una persona sigui intel·ligent no vol dir que sigui sàvia en totes les coses de la vida.” I de fet, aquest Adrià, el qual, remarcava la traductora, ens pot recordar a l’Adrian Leverkühn de Thomas Mann o a l’emperador Adrià de Yourcenar, “té molta traça a sentir-se culpable.” Sobre el segon personatge, Kirsten Brandt preguntà a l’autor si el violí podia ser el coprotagonista de la història: “no ho sé –respongué Cabré–, jo només he escrit la novel·la.”

 

L’endemà de la presentació del llibre, i abans que Jaume Cabré marxés cap al “fred bàltic” a continuar la promoció de la novel·la, vaig poder tenir una curta conversa amb ell:

Per què creu que les seves novel·les tenen tan bona acollida a Alemanya?
Una vegada l’editor alemany em va dir que hi havia tres raons: una, la creació dels personatges: [als alemanys] els hi interessa molt el tipus de personatge que faig; una altra, els temes que tracto –es referien sobretot a Les veus del Pamano: la recuperació de la memòria, la tergiversació de la història, són coses molt sensibles aquí; i una tercera, i aquesta la remarcava molt, per la manera d’estar escrit: els lectors mai havien vist que s’escrivís d’aquesta manera. I després, al anar parlant amb més gent, aquesta tercera s’afirma molt.

Potser el públic alemany està acostumat a una novel·la mes lineal?
Segurament, però el públic alemany és molt lector i no l’espanta un llistó alt de la lectura. Es poden trobar que el llistó és alt perquè és una novel·la molt reflexiva, fins i tot filosòfica. O es poden trobar amb un tipus de novel·la, que és el que pretenc, en la qual hi hagi de tot: acció però també gimnàstica narrativa, plaer de narrar i d’escoltar la narració.

Les seves novel·les són un repte literari pels alemanys?
No sé si és dir massa! Pot ser-ho per qualsevol lector de qualsevol lloc en la mesura que el què és nou per a nosaltres, els lectors, sempre ens suposa un repte. Amb això no vull dir que sigui una gran aventura, això ja depèn de cadascú.

Com és la reacció dels mitjans a que un autor català tingui tant d’èxit?
Un cop t’han conegut diuen “ah, aquest és català com podria ser italià, portuguès o el que sigui…” Sobretot després del Frankfurt 2007.

I com es veu l’experiència de Frankfurt cinc anys després?
Com una cosa molt positiva, va ser el primer gran pas per fer que la literatura i la cultura catalanes deixessin de ser transparents a Europa.

I a nivell personal?
Ha donat un bon coneixement de la meva obra, una mena de presència normal de l’obra de manera constant.

Parlant de la memòria històrica, què creu que diferencia el procés de recuperació i acceptació d’aquesta memòria tràgica a Alemanya i a Catalunya?
Hi ha una gran diferència: aquí hi va haver una ruptura total i, en el cas no tant de Catalunya com de l’Estat espanyol, allà no hi ha hagut cap ruptura. Això es nota. Aquí s’ha fet cau i net, s’havia de fer.

I gairebé quaranta anys després de la mort de Franco continua sent vigent, aquesta manca de ruptura?
Ara els hereus del franquisme són al poder, amb majoria absoluta. Els hereus, no vull dir que ells siguin franquistes. Les forces d’ultradreta estan molt contentes i això fa molta angúnia.

Què n’hem d’aprendre del cas alemany, els catalans?
És una resposta massa difícil… Jo espero que hi hagi moltes més coses entremig, com el procés cap a la independència, per exemple, que farà que tot plegat sigui molt diferent i complex però al mateix temps molt entretingut.

Creu que des de la literatura es pot influenciar en aquest procés de recuperació de la memòria?
No. Des de la literatura pots, amb una mica d’optimisme, fer patrimoni espiritual, diríem. Això és interessant i val la pena. Però, la literatura, si la converteixes en pamflet, malament rai: deixa de tenir cap tipus d’eficàcia.

I en el procés d’explicar Catalunya a Europa, des de la literatura i des de la seva posició d’autor que es ven tant a l’estranger, creu que pot aportar quelcom?
Crec que sí que es pot aportar, però no sé què o quina quantitat de es pot aportar. Però segur que és positiu. El coneixement de la vida normal, la presència normal, l’existència normal de la cultura catalana i de Catalunya com un element més d’Europa. És una gota més d’aquesta insistència que ens interessa tan. En aquest sentit sí que pot ser útil, els fruits alemanys de la meva feina –i la d’altres autors: no estic sol, en això.

S’ho pren com un repte personal o simplement és una part del procés que ha fet la seva literatura?
Quan fas literatura no et planteges salvar ni el món ni la pàtria ni a tu mateix, sinó escriure. Almenys jo, no tinc grans plantejaments. Després el que passa és que la literatura se’n va cap a una banda o se’n va cap a una altra i et situes en les circumstàncies el millor que pots. Si el que fas és útil per la comunitat, extraordinari!

I suposo que el fet de ser traduït a l’alemany i tenir tantes vendes no l’influeix en la forma d’escriure, ni en la forma d’encarar un projecte, oi?
No, ni molt menys. El projecte té a veure… no sé amb què té a veure, amb una cosa inexplicable, interior.

Coneix Berlín?
Hi he estat tres o quatre vegades: una setmana de turista per veure-ho tot que no veus res; i després per feina. Sempre em ve de nou.

Ha visitat els espais de recuperació de la memòria?
Alguns, per exemple el memorial de l’Holocaust, la zona on hi havia la Gestapo, Checkpoint-Charlie… Però en qualsevol ciutat tots els racons tenen el seu valor i no ho has de veure tot en un prisma històric. M’interessa molt més anar a veure la seu de la Filharmònica de Berlín i imaginar-m’ho ple, si no pots ser al concert. Hi ha moltes raons per anar a Berlín, sempre.

 

Cal agrair a la delegada del Llull, Queralt Vallcorba, i a l’agent de premsa de Suhrkamp/Insel, Julia Jann, les facilitats per a poder entrevistar Jaume Cabré, així com a l’autor pel seu temps.

Zentralflughafen

dimecres, 5/10/2011

[vimeo 17556581]

(Aneu a Vimeo per veure el vídeo en alta definició a pantalla completa.)

El 8 d’octubre de 1923 es donà la concessió per a construir al camp de Tempelhof un aeròdrom al cor de Berlín que estava destinat a ser una peça clau de la història de la ciutat. L’aeroport de Tempelhof, que rebria el codi internacional THF, va estar operatiu fins el 30 d’octubre de 2008, quan es reconvertí en un parc públic de grans dimensions plenament integrat a la ciutat.

Ja el 1909, el pioner de l’aviació Orville Wright havia fet les primeres demostracions de vol en aquest terreny que el 1926 esdevindria seu de la recent creada Deutsche Luft Hansa. Hitler veié en el camp d’aviació el lloc perfecte per a alçar-hi l’aeroport insígnia del regim i encarregà el 1934 un nou disseny a Ernst Sagebiel. L’arquitecte convertí l’edifici en un dels més grans i imponents d’Europa, amb una terminal gegantina i àmplia, un entramat de quilomètrics túnels subterranis i aparença imperial que donaven les àguiles feixistes.
Anys més tard, amb el règim nazi esclafat i la ciutat repartida a mercè dels vencedors de la Segona Guerra Mundial, quan els soviètics intentaren aïllar el sector aliat en un intent desesperat de guanyar influencia cap a occident, l’aeroport visqué el seu moment estel·lar. Davant la impossibilitat d’abastir la ciutat per terra, els americans establiren un corredor aeri estable que feia aterrar un avió a Tempelhof cada 90 segons, portant des dels aliments més basics fins als materials més insòlits com cuines o lavabos. El primer pont aeri de la historia durà 10 mesos i 14 dies i marcà no només una fita politicomilitar sinó també en la història de l’aviació.

Retornat al seu ús civil, poc abans d’una mitjanit de fa tres anys s’enlairaren simultàniament els últims avions de les dues pistes de Tempelhof, que poc després serien obertes als ciutadans i visitants de la ciutat.

Des de l’altre costat

dimecres, 31/08/2011

Durant els llargs 28 anys que el Mur de Berlín s’alçà implacablement al centre de la ciutat estigué terminantment prohibit prendre’n fotos privades des del costat oriental. Això féu que la gran majoria d’imatges que ens han arribat siguin de l’oest, presentant-nos un mur imponent i impenetrable però acolorit i, fins i tot, interessant a causa de la gran quantitat de pintades i intervencions artístiques que s’hi practicaven.

Mentre el teló d’acer separà la ciutat, els únics autoritzats a fotografiar el Mur des d’orient foren els agents de frontera de la RDA, els quals el vigilaven zelosament dia i nit. Gran part d’aquestes imatges, però, no s’havien donat a conèixer fins ara, que es presenten a l’exposició Aus anderer Sicht. Die frühe Berliner Mauer (Des de l’altre punt de vista. El primer Mur de Berlín).
En un treball de recerca minuciós començat el 1995, Annet Gröschner i el fotògraf Arwed Messmer han recopilat imatges dels arxius militars orientals. En aquests van trobar-hi un fons fotogràfic que retrata el primigeni mur gairebé sencer des de Schönefeld fins a Pankow –més de 40 quilòmetres de paret que passaven pel centre de Berlín. Mentre Arwed digitalitzava les imatges i componia els 340 panorames que formen la mostra, Gröschner recollí incidents ocorreguts prop del Mur que les tropes frontereres soviètiques havien recollit. Conjuntament, localitzaren aquests registres i els relacionaren amb les imatges.

L’exposició, situada al centre de la ciutat, comença amb un recull de fotos dels llocs de fuga o d’intent d’escapada. A la sala, anomenada “Tatort” (lloc del crim), s’acompanyen les instantànies amb la detallada documentació que els guardes feien dels objectes perduts pel camí i dels mètodes usats pels fugitius. La segona estança presenta alguns retrats oficials de guardes de frontera als quals, però, se’ls ha tapat els ulls.

El gruix de l’exhibició són els ja anomenats panorames acompanyats per aquestes “anècdotes” que el visitant llegeix a voltes amb estupor i d’altres amb diversió. A través d’aquestes, hom es fa una idea del gran absurd que suposà el Mur:

Reichstag: un policia de Berlín Oest: “també fa tant de fred, aquí?”
Eberswalder Str./Schwedter Str.: després que aconsegueixi escapar-se un home, un policia de Berlín Oest crida: “llenceu-nos la seva jaqueta, encara hi queden diners!”

D’altres mostren la desesperació de la situació i la impotència que sentien els ciutadans occidentals davant la impassibilitat dels guardes orientals, silents i impertorbables com una paret:

Bergmann-Bossig: un home d’uns 45 anys: “vosaltres mataríeu el vostre propi pare.”
Eternitwer: un home: “gossos, ja no enteneu l’alemany?”

No obstant, no es perdia l’humor i, sobretot, l’esperança que algun dia el mur cauria:

Liesenstr.: un home crida: “dispareu al gos, no puc dormir!”
Nordgraben: dos obrers de l’oest es baixen els pantalons i ensenyen el cul.
Tertowkanal: un home d’uns trenta anys: “espero que s’acabi aviat aquesta merda, llavors podrem ser amics de nou!”

Les fotos mostren una ciutat devastada, al límit de l’existència. Espais buits, imatges solitàries, carrers i solars fantasmagòrics, edificis a mig fer i mig destruir que donen una sensació de temporalitat com la que donava el primer mur, al qual ningú s’hauria atrevit a pronosticar una existència tan llarga.
A la vegada, la documentació fotogràfica i dels incidents que es desenvoluparen al costat oest de la paret mostren un ànim de precisió i detallisme malaltís que contrasta amb el buit absolut de referències al propi bàndol.

“L’exposició vol, per sobre de tot, fer palpable l’atmosfera de la separació per als dos costats de Berlín.”

 

Aus anderer Sicht. Der früher Berliner Mauer
Annett Gröschner und Arwed Messmer
Unter den Linden 40, D (2n pis) – 10117 Berlin
Obert diàriament de 10h fins a 20h.
Preu: 8 Euros, reduït: 5 Euros

Un mur que dividia el món

dissabte, 13/08/2011

Un guarda de frontera oriental salta el primer filat de separació. Foto de Peter Leibing

Avui fa cinquanta anys, al centre de Berlín es va començar a alçar una paret de maons que no només dividiria una ciutat, una societat, sinó el món sencer. El Mur de Berlín havia de servir per mantenir a recer de les idees capitalistes els camarades socialistes d’Alemanya i de l’Europa de l’est; per a aquest objectiu, les famílies, amistats i el continent sencer que separaven no eren sinó simples anècdotes. El teló d’acer metafòric d’aquella guerra invisible entre est i oest prengué forma als carrers de Berlín d’una forma brutalment física i els seus ciutadans foren peces involuntàries del joc d’estratègia que es jugà per tot el món.
Famílies dividides, amistats separades, relacions allunyades durant gairebé trenta anys. Una ciutat –l’oriental– oprimida i controlada fins l’extenuació; una altra –l’occidental– aïllada i tancada claustrofòbicament. Tres dècades de la màxima expressió anti-humana que no pogueren, però, parar la voluntat d’un poble de pau i unitat.

Quan l’any 1945 la coalició dels EUA, la URSS i Gran Bretanya derrotaren el règim nazi, decidiren repartir-se territorialment Alemanya; en el repartiment hi participà també França. La URSS es quedà el control del terç nord-est del país, mentre que dels altres dos terços, la part nord restava sota control britànic, el centre-oest sota control francès i el sud sota control americà (els tres sectors formaven la República Federal d’Alemanya, RFA).
Berlín quedava plenament dins el territori de la República Democràtica d’Alemanya (RDA, comunista) però la ciutat també fou repartida en quatre segments. El sector més gros fou el soviètic, aproximadament la meitat de la ciutat, ja que l’exèrcit rus havia alliberat Berlín després de tres setmanes de batalla intensa.
Amb la polarització de la política mundial al voltant de les dues grans potències nuclears que implementaren la Guerra Freda, Alemanya quedà fortament dividida, tot i que encara era possible circular d’un costat a l’altre. Malgrat això, Berlín Oest restava com una illa, un enclavament aliat en territori soviètic que es convertia en peça clau per als americans.

Després de 16 anys de divisió de la ciutat, en els quals el moment decisiu fou l’intent soviètic de bloqueig que els americans superaren amb la implementació del primer pont aeri de la història, la RDA decidí separar definitivament els dos estats.
Malgrat que dos mesos abans, el Secretari General de Partit Socialista Unificat d’Alemanya i Cap d’Estat de la República Democràtica Alemanya, Walter Ulbricht havia assegurat amb rotunditat que ningú tenia “la intenció d’alçar un mur” (crònica radiofònica, en alemany), la matinada del 13 d’agost de 1961 es començà la seva construcció. L’elecció d’un diumenge en ple mes d’agost no fou fortuïta.
Poc després de la mitjanit ja s’havien tancat els passos fronterers i abans de les cinc del matí ja s’havia començat la construcció d’una paret de maons que serviria de fonaments per a la futura barrera fronterera. Un filat protegia les parts encara no construïdes. Molts ciutadans d’ambdós costats hi acudiren en sentir la notícia que donaven les ràdios de bon matí però la policia i exèrcit soviètics s’encarregaren de mantenir-los lluny dels treballadors, impassibles a la transcendència de la seva acció, i d’evitar que saltessin. A l’altre costat, també les minses unitats que l’exèrcit americà tenia a la ciutat s’acostaren a veure-ho. Encara que el moment era important, “no molta gent s’adonà que aquella nit, els alemanys orientals estaven tancant els accessos a tota la ciutat de Berlín [Oest],” assegura Russell Swenson, soldat americà a l’època, en una entrevista al diari germànic en anglès The Local. Els ciutadans, però, hagueren de contemplar com tan l’exèrcit dels EUA com la policia de Berlín Oest deixava alçar una paret que no només quedaria fixada a l’asfalt sinó també a la ment de tothom (ARA Prèmium). En un dur article publicat 10 dies després, el setmanari Spiegel acusava les potències occidentals d’impassibilitat, justificant el gran malestar dels ciutadans: “la decepció dels berlinesos ressentits per la reacció tèbia dels seus protectors occidentals ha crescut tant que el passat dimecres –88 hores després de la transformació de la zona soviètica en un camp de concentració– han sigut implementades mesures de seguretat especials per controlar la manifestació convocada pel Senador [Ministre] d’Interior.” L’escrit també parlava d’una carta que l’alcalde Willi Brandt havia enviat al president dels EUA, John F. Kennedy però que a causa de “contenir un nivell de crítica tan dura, ni el Senat de Berlín Oest ni Washington han considerat oportuna la seva publicació.”

Cinquanta anys després, però, els fets es veuen diferents i s’han pogut posar les coses al seu lloc. L’historiador Klaus Schroeder considera en una entrevista recent al mateix setmanari que “hi havia la il·lusió que occident podia intervenir, però això era militarment impossible sense provocar una guerra.” És evident, però, que llavors “molts berlinesos occidentals es van sentir abandonats i impotents,” afirma.

 

Un mur de protecció… contra qui?
Oficialment, aquest “mur de protecció antifeixista” havia de servir per defensar el Berlín Est d’una possible invasió de RFA, la qual era considerada successora del règim Nazi. En realitat, però, estava destinat a tancar als habitants de la RDA per evitar la fugida en massa d’aquests cap a l’Alemanya occidental. Entre 1945 i 1961, gairebé tres milions de persones havien marxat cap als altres sectors buscant millors condicions de vida, debilitant encara més la fràgil economia soviètica oriental. La barrera fronterera no destruí la voluntat de molts ciutadans de marxar però, evidentment, reduí gairebé a zero les possibilitats d’èxit.
La gran maquinària de propaganda soviètica aconseguí convèncer una part de la població: en una enquesta que es feu llavors però que no ha estat publicada fins fa poc s’assegura que “un de cada cinc alemanys orientals va estar d’acord amb la construcció del Mur.” Evidentment, però, la gran majoria no hi estigué en contra però la fèrria vigilància de la policia secreta, la Stasi, dificultava qualsevol acció en contra. Més de 100.000 persones provaren de saltar el Mur, almenys 136 moriren  en l’intent.

Aquests dies la premsa s’omple d’històries (ARA Prèmium) de gent que intentà saltar el Mur. The Local relata com  dues famílies aconseguiren fugir a través d’un túnel de 19 metres de llarg fet amb una pala de joguina per no aixecar sospites. Fugues com aquests (o els seus intents), però, feien que s’incorporessin noves mesures de seguretat que dificultaven cada cop més traspassar la frontera, com ara la revisió ordinària de soterranis o un reforç del control de la policia secreta.
El mateix digital té una interessant galeria de fotos de passos fronterers amb anècdotes relacionades que foren registrades pels guardes fronterers orientals que mostren fins a quin punt afectà la divisió la vida i al dia a dia de la població. Com l’incident en el qual un soldat encarregat de la demolició d’una casa a Bernauer Straße fou cridat a l’ordre en parlar amb una dona a l’altre costat de la frontera; ell contestà: “no veu què és la meva mare?”

A mida que passaven els anys, el Mur començà a integrar-se com a part de la vida de la gent: “als  vuitanta, el nombre de morts descendí perquè el Mur esdevingué més impenetrable. Quan això passà, els berlinesos occidentals s’acostumaren al Mur. Era allà, i hi havia queixes per com travessar-lo retardava els viatges però del Mur en sí no se n’adonaven,” recorda Schroeder. I encara avui, més de vint anys després de la reunificació d’Alemanya, més d’un vuitanta per cent de la població assegura que “encara hi ha un ‘Mur invisible’ que divideix el país,” tal com explicava The Local.

 

El Mur: terra de ningú
L’anomenat Mur era, de fet, tota una zona de separació entre els dos Estats amb mecanismes de vigilància i diversos obstacles que s’anaren perfeccionant al llarg del temps. A aquella paret de maons fràgil i baixa que es construí el primer dia s’hi anaren afegint peces cada cop més desenvolupades. Les zones més equipades, a finals dels anys setanta, la zona fronterera era una complicada estructura tal com consta aquí.
El “mur” es componia de (d’est a oest):

  • uns metres de terreny restringit,
  • un mur senzill d’uns dos metres d’alçada,
  • una tanca d’alarma,
  • diversos tipus de barrera (incloent-ne d’anti-tanc),
  • torres de vigilància,
  • torretes de llums,
  • camí de patrulla,
  • línia de control,
  • barrera d’automòbils, i
  • l’últim mur de 3,5 metres d’alçada i cim rodó.

A part, algunes zones estaven vigilades també per gossos i algunes estaven minades. Al llarg dels anys, s’anà millorant la tecnologia de control fronterer i s’incorporaren càmeres de videovigilància, d’infrarojos, detectors de moviment…
En molts punts aquest territori, conegut com a “línia de la mort”, podia arribar a superar els 100 metres d’amplada. Tota aquesta instal·lació estava en territori de la RDA, ja que no podien ocupar el territori occidental. Això feia que entre l’últim mur, el que avui es pot veure, i la frontera pròpiament dita hi hagués un espai. Quan activistes i artistes feien accions contra el mur –pintades, instal·lacions– ocupaven il·legalment territori oriental i els guardes havien de perseguir-los. Això suposava saltar la barrera (pujar i baixar els tres metres) i a la pràctica es limitaven a fotografiar-los.
El Mur envoltava completament els sectors anglès, francès i americà, aïllant el Berlin Oest de la RDA. En total, dins la ciutat l’extensió de Mur era de 43,1 quilòmetres. La paret que separava l’exterior del sector occidental era de 111,9 quilòmetres.

 

Memorial o atracció turística
Avui en dia, Berlín, que s’ha convertit en el tercer destí turístic europeu, debat sobre quin ús ha de fer del Mur. L’antiga frontera, de la qual en queden poc més de tres quilòmetres sencers, està lligada a moltes iniciatives que alguns acusen de transformar la memòria en un Disneyland però la veritat és que els recursos memorialístics són molts i variats.
En commemoració de la construcció del Mur hi ha una exposició que en repassa la seva història amb fotos inèdites del sector est. A més, a la pàgines web oficials de la ciutat s’hi poden trobar diversos recursos molt interessants:

  • Visió virtual del Mur a través de Google Earth, amb diferents capes es pot veure el recorregut (només intern), els passos fronterers, els memorials o els centres de documentació entre d’altres.
  • Recorregut senyalitzat a peu i en bicicleta per tota l’extensió del Mur (160 km en  14 etapes), la majoria del qual transcorre pels antics camins de patrulla dels agents orientals.
  • Aplicació per a iPhone sobre el Mur

La premsa alemanya també ha dedicat pàgines especials molt interessants com aquesta galeria fotogràfica comparativa d’alguns punts del Mur o el resum de la història del Mur en 33 moments, ambdós de Der Spiegel.

 

Així mateix, avui estan previstos diversos actes oficials on es recordaran aquests tristos fets de la història de la ciutat. Uns fets tan absurds que a voltes costa de creure que fossin veritat. Es recordarà que el joc virtual de la Guerra Freda, la guerra invisible, es jugà, en realitat, als carrers de Berlín: a Friedrichstraße, a Ebertstraße, a Bornholmer Straße‎, a Bernauer Straße, al pont de Glienick.
Les traces d’aquell munt de formigó –que van perdurar al llarg de 28 anys, dos mesos i 28 dies– han desaparegut gairebé del tot de la ciutat però encara perduren en la ment de moltes persones. La caiguda d’aquest darrer mur és un procés delicat, de fràgil balanç, però la història de Berlín i del seu Mur –o del mur que hi construïren– és una bona lliçó.

Nazis a Dresden: no passaran!

divendres, 18/02/2011

“Wie viele Starben? Wer kennt die Zahl? An deinen Wunden sieht man die Qual der Namenlosen, die hier verbrannt im Höllenfeuer aus Menschenhand.”

“Quants van morir? Qui en coneix la xifra? En les teves ferides hom veu el martiri dels sense nom que aquí cremaren en les flames infernals de la mà de l’home.”

Inscripció al cementiri de Dresden

Entre el 13 i el 15 de febrer de 1945 els bombarders americans i anglesos bombardejaren durament Dresden. Un miler d’avions deixaren caure més de 4.000 tones d’explosius arrasant gran part de la ciutat i matant unes 20.000 persones, que moriren no només a causa de les bombes sinó també en la tempesta de foc que destrossà per complet el centre.
El bombardeig, tot i no ser el més mortal o en el qual es llençaren més bombes, està considerat el més cruel i s’interpreta com un càstig innecessari a una Alemanya afeblida i a punt de la rendició. Mai no s’ha aclarit el nombre real de víctimes, i les xifres ballen segons els interessos. El bombardeig és, encara avui, 66 anys després, un instrument polític que ha sigut usat tan pels nazis –relativitzaven la culpa d’Alemanya en la guerra i se’n reivindicaven víctimes–, com pels soviètics –acusaven els seus aliats de deixar-els-hi un país destrossat–, com per les potències occidentals –justificant el bombardeig en la importància industrial i estratègica de la ciutat. Després del gran estudi que Dresden encarregà a l’historiador Rolf-Dieter Müller la seqüència de fets i les dades són més clares però això no evita que es continuï banalitzant en benefici polític.


Actualment, cada any se celebren actes oficials i religiosos de commemoració i record de les víctimes, gran part de les quals foren civils. Així mateix, l’extrema dreta també commemora el bombardeig a la seva manera. Des del seu punt de vista, l’atac  no només seria equiparable als bombardejos d’Hiroshima i Nagasaki sinó fins i tot a l’Holocaust; de fet, l’anomenen Bombholocaust.
Des de 1998, les marxes d’homenatge feixistes han anat prenent més importància i sumant participants; el 2010 foren 5.000 els neonazis que intentaren avançar pel centre de la ciutat. No obstant, associacions antifeixistes de tot Alemanya organitzaren un bloqueig que impedí que poguessin fer-ho: foren 10.000 persones les que aconseguiren per primer cop barrar-els-hi el pas.

Agrupats en l’associació Dresden Nazifrei, que reuneix tan organitzacions antifeixistes com sindicats i partits polítics amb presència parlamentària, els col·lectius contraris es preparen planificant al detall el bloqueig no-violent. Enguany no n’ha sortit la informació fins aquesta setmana; s’ha mantingut en secret fins a l’últim moment per evitar no només els boicots dels neonazis sinó les traves policials i judicials que se’ls hi posa. L’any passat, la policia intervingué material i ordinadors de l’organització amb el pretext judicial que el lema “Junts bloquejem” era una incitació a violar la llei. A més, després de la protesta, la policia fou amonestada per no haver trencat el bloqueig i no haver permès als neonazis manifestar-se. El col·lectiu antifeixista, però, es reivindica com a multicolor, heterogeni i solidari en contra de qualsevol intent de qualificar la protesta com a extremista.

El passat diumenge hi hagué una primera manifestació, concorreguda tan sols per uns pocs centenars de neonazis protegits permanentment per la policia mentre que els aproximadament 17.000 antifeixistes que intentaven evitar-la eren mantinguts lluny de l’itinerari. En podeu veure algunes imatges en aquest vídeo en alemany, editat pel setmanari Der Spiegel; “Si veig la meva cara en algun diari us gasejo a tots!”, crida el noi de negre. La secció en anglès n’ha publicat l’article The Struggle to Block the Neo-Nazi Marches.

Aquest any l’ajuntament de Dresden (controlat pel CDU) ha intensificat les mesures per evitar el bloqueig, ja que no veu amb bons ulls la confrontació i prefereix defensar el dret de manifestació dels nacionalsocialistes abans que tenir possibles incidents al centre de la ciutat.
Mentre, per les dues bandes preparen massius actes amb gent vinguda d’arreu d’Europa per un dissabte que no es preveu gaire tranquil a la capital saxona.


El manifest del bloqueig en espanyol.