Entrades amb l'etiqueta ‘Hitler’

Spanische Allee: una avinguda amb història fosca

dissabte, 30/06/2012

Foto de Dietrich Hackenberg

A cavall entre els barris de Steglitz-Zehlendorf i Nikolassee, situada als afores de la ciutat en direcció Potsdam, però encara dins el Großberlin, es troba l’avinguda Spanische Allee. Força estreta en la majoria del seu curt recorregut (no arriba als tres quilometres) però envoltada de grans vil·les majestuoses i luxoses, l’antigament anomenada Wannseestraße fou rebatejada el 6 de juny de 1939 com a avinguda d’Espanya en honor a l’aliat de la dictadura nacionalsocialista.

El motiu del canvi de nom fou la desfilada militar de la “victòria” que hi feren més de 5.000 soldats que havien participat a la Guerra de 1936-1939. Els “alliberadors alemanys”, tal com els anomena la propaganda de l’època, eren els integrants de la Legió Còndor, formada per mitjans aeris, tancs i serveis d’intel·ligència i transport, així com Estat Major i personal de formació. La seva participació a la guerra, amagada a la pròpia població alemanya, serviria de banc de proves per a l’exèrcit nazi, que es preparava per envair tot Europa. Entre d’altres, la Legió Còndor fou responsable de la completa destrucció de la població basca de Gernika el 26 d’abril de 1937.
“Des de la desfilada, la Spanische Allee els havia de recordar, a la Legió i a la victòria de Franco,” explica una nova placa informativa que s’hi pot trobar actualment.

Tot i que l’avinguda encara conserva la nomenclatura donada pels nazis, l’any 1998 es va decidir dedicar una placeta (que ni tan sols té forma d’això, com sovint passa a Berlín) a Gernika, la qual és considerada la primera ciutat i objectiu civil que fou bombardejada des de l’aire.

 

Article escrit a partir de la informació disponible als panells del mateix carrer i del web Kauperts.

Zentralflughafen

dimecres, 5/10/2011

[vimeo 17556581]

(Aneu a Vimeo per veure el vídeo en alta definició a pantalla completa.)

El 8 d’octubre de 1923 es donà la concessió per a construir al camp de Tempelhof un aeròdrom al cor de Berlín que estava destinat a ser una peça clau de la història de la ciutat. L’aeroport de Tempelhof, que rebria el codi internacional THF, va estar operatiu fins el 30 d’octubre de 2008, quan es reconvertí en un parc públic de grans dimensions plenament integrat a la ciutat.

Ja el 1909, el pioner de l’aviació Orville Wright havia fet les primeres demostracions de vol en aquest terreny que el 1926 esdevindria seu de la recent creada Deutsche Luft Hansa. Hitler veié en el camp d’aviació el lloc perfecte per a alçar-hi l’aeroport insígnia del regim i encarregà el 1934 un nou disseny a Ernst Sagebiel. L’arquitecte convertí l’edifici en un dels més grans i imponents d’Europa, amb una terminal gegantina i àmplia, un entramat de quilomètrics túnels subterranis i aparença imperial que donaven les àguiles feixistes.
Anys més tard, amb el règim nazi esclafat i la ciutat repartida a mercè dels vencedors de la Segona Guerra Mundial, quan els soviètics intentaren aïllar el sector aliat en un intent desesperat de guanyar influencia cap a occident, l’aeroport visqué el seu moment estel·lar. Davant la impossibilitat d’abastir la ciutat per terra, els americans establiren un corredor aeri estable que feia aterrar un avió a Tempelhof cada 90 segons, portant des dels aliments més basics fins als materials més insòlits com cuines o lavabos. El primer pont aeri de la historia durà 10 mesos i 14 dies i marcà no només una fita politicomilitar sinó també en la història de l’aviació.

Retornat al seu ús civil, poc abans d’una mitjanit de fa tres anys s’enlairaren simultàniament els últims avions de les dues pistes de Tempelhof, que poc després serien obertes als ciutadans i visitants de la ciutat.

Primer de Maig a Berlín: Maiday!

diumenge, 1/05/2011

"Endavant amb el 1r de Maig revolucionari!" (de nostate.net)

Fa setmanes que Alemanya es prepara pels diversos actes i múltiples manifestacions de tots els espectres polítics i socials que tenen lloc aquest cap de setmana en commemoració del Primer de Maig. La d’avui és una data reivindicativa històrica que es viu amb especial intensitat arreu del país i, sobretot, a la seva capital, un dels centres de l’alternativa política més important d’Europa. La celebració de la diada dels treballadors i la seva història és interessant i curiosa.

 

El Primer de Maig a Alemanya
La festivitat del Primer de Maig a Alemanya té els seus inici oficials ja el 1919. L’Assemblea Nacional de la pre-República de Weimar declarà el dia com a festa nacional. Tot plegat quedà en poc més que un intent perquè la llei fou revocada el mateix any. La reivindicació de classe continuà però el maig s’havia de repartir el protagonisme amb el 9 de novembre, Dia de la Revolució.
No fou fins l’abril de 1933 que, sota el govern de Hitler, es tornà a decretar la diada com a Festivitat del Treball Nacional.
Per al Primer de Maig d’aquell any, els nazis prepararen una gran manifestació a Berlín que, en forma d’estrella, acabà reunint més d’un milió i mig de persones al camp d’aviació de Tempelhof (futur emplaçament de l’aeroport nazi somniat per Hitler). Malgrat l’oposició del Partit Comunista Alemany i de les associacions de treballadors anarquistes i comunistes, la majoria de líders sindicals donaren suport a la manifestació creient que podrien influir en la política nacionalsocialista.
Havien caigut en el parany dels feixistes; Goebbels anotà en el seu llibre Vom Kaiserhof zur Reichskanzlei: “El 1r de Maig oferirem una manifestació grandiosa al poble alemany. El dia 2 prohibirem els sindicats. […] Probablement hi haurà alguns dies d’enrenou però després seran nostres.” Efectivament, tal com estava planejat des de feia dies, el 2 de maig a partir de les 10 hores del matí les unitats de les SA assaltaren les seus dels sindicats, arrestaren els seus dirigents i requisaren els seus béns. Els sindicalistes foren empresonats, torturats i, molts, enviats als incipients camps de concentració, dels quals no tots en sortirien. La prohibició formava part de l’estratègia dictatorial de Hitler per anular qualsevol tipus d’oposició. A partir de l’any següent, la festivitat de l’1 de Maig passaria a anomenar-se, simplement, Festa Nacional i continuaria celebrant-se amb destacades desfilades en el què Walter Benjamin anomenà el perfeccionament de “l’estetització del poder fins a apogeus inesperats.*
Després de la guerra, les manifestacions a la República Federal foren estrictament controlades per les potències ocupants, mentre que a la República Democràtica passà a celebrar-se com la Diada de Festa i Lluita dels Obrers per la Pau i el Socialisme. Les manifestacions més important, però, es donaren a partir de mitjans dels anys vuitanta al districte SO36 de Kreuzberg.

 

SO36 és sinònim de revolució
El districte sud-oest de Kreuzberg (amb codi postal 36) ha sigut sempre base de moviments socials i d’esquerra. La seva posició al costat del mur el convertia en un barri marginal i pobre on s’adreçaven els outsiders. En aquest ambient s’hi desenvoluparen estils de vida i socials alternatius i sigué un cultiu d’ideologies. Ja abans de 1987, les protestes del Primer de Maig havien destacat per la seva brutalitat però aquell ha passat a la història com el dia de la revolta de Kreuzberg.
La festivitat dels treballadors arribava en plena efervesència represora en contra del boicot al cens que s’havia de fer aquell any. El mateix 1 de maig la seu de la campanya contra el recompte fou registrada per la policia; a part, en el marc de les festivitats dels 750 anys de la ciutat s’estaven duen a terme detencions i investigacions en els moviments alternatius. El nerviosisme començà quan l’anomenat sector “afectat” del sindicat DGB fou expulsat de la manifestació oficial. No obstant, no fou fins la tarda que a la festa popular que es duia a terme als carrers colindants de Marianenplatz començaren els avalots quan es volcà un cotxe patrulla. Immediatament la policia començà la càrrega però els manifestants alçaren barricades i calaren foc fent que les forces policials haguessin de retirar-se del barri. No hi tornarien a posar els peus fins ben entrada la matinada; els cotxes de bombers que acudein a apagar els incendir foren atacats i fins i tot un incendiat. Després del saqueig de varis establiments, els aldarulls culminaren amb l’assalt a una sucursal de la cadena de supermercats Bolle a la cantonada de Skalitzerstraße amb Wienerstraße i el seu posterior incendi, que destruí completament l’edifici. L’estació de metro de Görlitzer Bahnhof també fou cremada.
Entre dues i tres de la matinada la policia pogué tornar a entrar al barri amb vehicles especials i tancs d’aigua. L’article de la Viquipèdia en alemany que fa referència als avalots atribueixen el final d’aquests a “dues raons: alcohol i cansament.” Malgrat que els llargs disturbis no causaren cap víctima, un jove –fugit de la RDA i aparentment aliè als incidents– que fou detingut aquella nit acabà suïcidant-se després de passar tres setmanes a la presó. Les conseqüències polítiques foren la creació d’una unitat especial antiavalots de la policia que havia de ser molt criticada els anys següents i que, finalment, fou desmantellada el 1989 pel següent govern de coalició SPD-Die Grüne.
En les següents celebracions del Primer de Maig a Kreuzberg es repetiren els aldarulls però a partir de 1990 les divisions entre ideologies i la implicació d’algunes institucions en les celebracions feren perdre força a la diada i no fou fins el 2006 que, dins els actes internacionals conjunts de l’EuroMayDay ha tornat a agafar força.
Encara que els incidents d’altres anys foren més greus que els de 1987 –per exemple, el 1989 hi hagué 346 policies ferits d’un total de 1.600– aquesta data ha quedat a la memòria col·lectiva dels moviments alternatius com la revolució treballadora i social d’un barri en contra del món. Un pamflet que cridava a la manifestació de 2007 ho descrivia com “el veritable alçament popular: joves i grans, dones i homes, immigrants i locals, treballadors i estudiants van lluitar costat per costat.”

 

Maiday 2011
Com que aquest any el Primer de maig cau en diumenge, els actes i manifestacions ja van començar ahir. En el marc de la Walpurgisnacht (festa tradicional nordeuropea que commemora el pas de l’hivern a l’estiu) es feren diversos actes a Berlín centrats en la lluita contra la gentrificació. Així mateix, els neonazis també feren la seva manifestació a Bremen; escortats en tot moment per la policia, s’evità el bloqueig del moviment antifeixista.
Els actes que se celebren avui han estat preparats des de fa temps. A primera hora del matí tindrà lloc la manifestació oficial del sindicat DGB, la central sindical única alemanya. Els sindicats i partits d’extrema esquerra han organitzat un bloqueig per protestar en contra el treball temporal, l’augment de l’atur i, el que ells consideren, la col·laboració d’aquest sindicat amb la precarització del treball.
A migdia es farà la inaguraració alternativa al centre de Kreuzberg d’un parc en homenatge a Carlo Giuliani, el jove mort per la policia en les manifestacions contra el G8 fa deu anys a Gènova. Aquest ha de ser un espai “lliure, que pertanyi a la humanitat, un lloc del moviment i del respecte, sense terror consumista i del benefici, sense seguretat ni vigilància.”
A la tarda es farà la tradicional manifestació revolucionària de Kreuzberg, sortint a les 18 hores des de Kottbuser Tor. Enguany el manifest té un to marcadament ecologista i antinuclear i es vol lligar amb les revolucions del nord d’Àfrica, a part de les tradicionals denúncies contra la precarietat laboral, l’explotació, la repressió, el racisme i l’exclusió. Podeu llegir el manifest en alemany a la pàgina de Revomai.de.
Per tots aquests actes, la policia ha destacat a la ciutat més de 6.000 homes pel que es preveu un diumenge molt calent.

 

 

* Demano disculpes per l’atreviment a gosar traduir Walter Benjamin, la cita del qual, per cert, és ben difícil! Aquí teniu l’original (extreta d’aquí) per als germanistes: “[die Nazis] haben die, wie Walter Benjamin es nannte, Ästhetisierung der politischen Macht zu ungeahnten Höhepunkten weiterentwickelt.” (Gràcies a Cibernauta Joan per l’ajuda.)

 

Nazis a Dresden: no passaran!

divendres, 18/02/2011

“Wie viele Starben? Wer kennt die Zahl? An deinen Wunden sieht man die Qual der Namenlosen, die hier verbrannt im Höllenfeuer aus Menschenhand.”

“Quants van morir? Qui en coneix la xifra? En les teves ferides hom veu el martiri dels sense nom que aquí cremaren en les flames infernals de la mà de l’home.”

Inscripció al cementiri de Dresden

Entre el 13 i el 15 de febrer de 1945 els bombarders americans i anglesos bombardejaren durament Dresden. Un miler d’avions deixaren caure més de 4.000 tones d’explosius arrasant gran part de la ciutat i matant unes 20.000 persones, que moriren no només a causa de les bombes sinó també en la tempesta de foc que destrossà per complet el centre.
El bombardeig, tot i no ser el més mortal o en el qual es llençaren més bombes, està considerat el més cruel i s’interpreta com un càstig innecessari a una Alemanya afeblida i a punt de la rendició. Mai no s’ha aclarit el nombre real de víctimes, i les xifres ballen segons els interessos. El bombardeig és, encara avui, 66 anys després, un instrument polític que ha sigut usat tan pels nazis –relativitzaven la culpa d’Alemanya en la guerra i se’n reivindicaven víctimes–, com pels soviètics –acusaven els seus aliats de deixar-els-hi un país destrossat–, com per les potències occidentals –justificant el bombardeig en la importància industrial i estratègica de la ciutat. Després del gran estudi que Dresden encarregà a l’historiador Rolf-Dieter Müller la seqüència de fets i les dades són més clares però això no evita que es continuï banalitzant en benefici polític.


Actualment, cada any se celebren actes oficials i religiosos de commemoració i record de les víctimes, gran part de les quals foren civils. Així mateix, l’extrema dreta també commemora el bombardeig a la seva manera. Des del seu punt de vista, l’atac  no només seria equiparable als bombardejos d’Hiroshima i Nagasaki sinó fins i tot a l’Holocaust; de fet, l’anomenen Bombholocaust.
Des de 1998, les marxes d’homenatge feixistes han anat prenent més importància i sumant participants; el 2010 foren 5.000 els neonazis que intentaren avançar pel centre de la ciutat. No obstant, associacions antifeixistes de tot Alemanya organitzaren un bloqueig que impedí que poguessin fer-ho: foren 10.000 persones les que aconseguiren per primer cop barrar-els-hi el pas.

Agrupats en l’associació Dresden Nazifrei, que reuneix tan organitzacions antifeixistes com sindicats i partits polítics amb presència parlamentària, els col·lectius contraris es preparen planificant al detall el bloqueig no-violent. Enguany no n’ha sortit la informació fins aquesta setmana; s’ha mantingut en secret fins a l’últim moment per evitar no només els boicots dels neonazis sinó les traves policials i judicials que se’ls hi posa. L’any passat, la policia intervingué material i ordinadors de l’organització amb el pretext judicial que el lema “Junts bloquejem” era una incitació a violar la llei. A més, després de la protesta, la policia fou amonestada per no haver trencat el bloqueig i no haver permès als neonazis manifestar-se. El col·lectiu antifeixista, però, es reivindica com a multicolor, heterogeni i solidari en contra de qualsevol intent de qualificar la protesta com a extremista.

El passat diumenge hi hagué una primera manifestació, concorreguda tan sols per uns pocs centenars de neonazis protegits permanentment per la policia mentre que els aproximadament 17.000 antifeixistes que intentaven evitar-la eren mantinguts lluny de l’itinerari. En podeu veure algunes imatges en aquest vídeo en alemany, editat pel setmanari Der Spiegel; “Si veig la meva cara en algun diari us gasejo a tots!”, crida el noi de negre. La secció en anglès n’ha publicat l’article The Struggle to Block the Neo-Nazi Marches.

Aquest any l’ajuntament de Dresden (controlat pel CDU) ha intensificat les mesures per evitar el bloqueig, ja que no veu amb bons ulls la confrontació i prefereix defensar el dret de manifestació dels nacionalsocialistes abans que tenir possibles incidents al centre de la ciutat.
Mentre, per les dues bandes preparen massius actes amb gent vinguda d’arreu d’Europa per un dissabte que no es preveu gaire tranquil a la capital saxona.


El manifest del bloqueig en espanyol.

…mai van marxar

divendres, 28/01/2011

Poisoned, de Ottmar Hörl (Foto de Werner Scheuermann. Times)

Fa unes setmanes la secció anglesa del setmanari Der Spiegel relatava el cas d’un poble que fa posar els pèls de punta: la petita població de Jamel (Mecklemburg – Pomerània Occidental) ha sigut presa pels neonazis, que hi han anat comprant terrenys i han fet del poble un territori sense llei on campen al seu aire terroritzant el veïnat. La comunitat nacionalista s’organitza al voltant del líder del NPD Sven Krüger, qui regenta una empresa d’enderrocs, el logo de la qual és l’estrella de David essent destrossada i el lema, “nosaltres fem la feina bruta”.El mateix alcalde del poble, Uwe Wandel, reconeix que autoritats i policia han llençat la tovallola i miren cap a una altra banda mentre els nazis “se’n riuen a la nostra cara”: constants atacs a partits, organitzacions i veïns, pràctiques de tir al bosc, música nazi, salutacions romanes, celebracions de l’aniversari de Hitler… són pràctiques habituals al poble, on 7 de les 10 cases són propietat de membres de l’extrema dreta; els altres veïns han anat marxant; l’estació de policia més propera és a mitja hora.A l’entrada del poble, un monòlit dóna la benvinguda a “Jamel – lliure, social, nacional” i un rètol assenyala la direcció cap a Branau am Inn, poble natal de Hitler, 855 quilòmetres lluny d’aquesta població del nord d’Alemanya.

Malgrat que el mateix Krüger ha tingut problemes constants amb la llei i fins i tot ha sigut empresonat algun cop, no hi ha gaires motius legals ni proves concloents per perseguir les activitats que practiquen ell i els seus sequaços al poble. De fet, el NPD és al parlament del Land des de 2006.
Fins on pot arribar l’extrema dreta, doncs, sense caure en la il·legalitat d’un país on ha fet tant de mal?

Límits i estat del neonazisme a Alemanya
La pròpia constitució alemanya, redactada immediatament després de la guerra, dóna el dret a l’Estat d’il·legalitzar qualsevol partit que vagi en contra del sistema democràtic. Així mateix és anticonstitucional l’ús dels símbols relacionats a aquests grups, com ara l’esvàstica i molts d’altres usats pels nazis durant el temps del III Reich; malgrat això, no existeix un llistat d’aquests. La legislació que s’ha anat desenvolupant des de llavors prohibeix també glorificar els nazis i menystenir o negar els crims d’aquests, la producció de material referent al nacionalsocialisme, i la salutació romana adoptada per Hitler, entre altres coses. Evidentment, és delicte negar l’Holocaust.
La llei és tan restrictiva que fins i tot no es permet la reedició de l’obra hitleriana Mein Kampf (La meva lluita) o porta a situacions curioses com la persecució del material antifeixista que conté l’esvàstica o la investigació de l’obra Poisoned que l’artista Ottmar Hörl va exposar en una botiga de Múnic el 2009.

Els grupuscles neonazis han hagut de cercar alternatives que els permetin continuar exercint les seves activitats i difondre la seva ideologia racista i antisemita: s’autoanomenen nacionalistes; el material és importat d’altres països com els EUA, Escandinàvia o la República Txeca; les seves webs són hostatjades en altres Estats; s’usa la bandera de guerra de l’Imperi (prèvia a la inclusió de l’esvàstica per part dels nazis); no hi ha un enaltiment directe del partit Nazi i Hitler sinó una glorificació dels temps del III Reich… Unes 80 organitzacions neonazis han sigut prohibides però no és fàcil demostrar el seu caràcter antidemocràtic o la relació dels seus membres acusats de neonazisme amb aquestes. De totes maneres, el govern les vigila de molt a prop.

Els antics Lands de la República Democràtica, a l’est d’Alemanya, són un territori abonat al neonazisme, al qual s’hi apropen joves sense esperança de futur, desocupats permanents o gent descontenta amb l’anterior règim comunista. Així mateix, el govern ha iniciat una campanya denunciant la facilitat amb la qual grups d’extrema dreta, a través d’organitzar activitats voluntàries en clubs esportius, cerquen simpatitzants entre els joves mancats del sentiment de pertinència a un grup.
Segons dades de l’Oficina Federal per la Protecció de la Constitució, el 2007 es contaven uns 15.000 militants de partits d’extrema dreta, quatre vegades menys que quinze anys endarrere; malgrat això, la xifra de neonazis creix lentament, tot i que no ha superat la xifra de 5.000 persones. Les Freie Kameradschaften, organitzacions d’extrema dreta més o menys agrupades, són les associacions més importants actualment: se’n conten més de 320.

Diversos partits d’extrema dreta han sigut il·legalitzats des del final de la II Guerra Mundial. Actualment els partits més destacats que poden exercir són el refundat Deutsche Partei, el Deustche Volksunion i el NPD. Aquest concentra el principal gruix de militants i vots, és present en els parlaments de Saxònia i de Mecklemburg – Pomerània Occidental a més de tenir uns 300 regidors municipals. Participen de l’organització de les grans manifestacions feixistes: la del 1 de Maig i la de commemoració del controvertit bombardeig de Dresden (on hi van morir unes 25.000 persones), que anomenen Bombenholocaust.

Més que sorprendre’ns per fets com els de Jamel o incloure aquests partits en la creixent onada d’extrema dreta i neofeixista europea, cal saber que, de fet, els nazis –fins i tot militants– no van ser mai absolutament bandejats del poder i que, per mitjà de lleis d’amnistia com la de 1951, es va permetre a la majoria dels seus membres a tornar a exercir públicament.
És evidentment irracional comparar la situació del període 1923-1945 amb la d’ara –són molts i complexos els factors que van abocar la societat alemanya cap a la bogeria col·lectiva de la Guerra Total i l’Holocaust– però casos com els esmentats no es tracten de nous brots neonazis… no és que hagin tornat: és que mai van marxar.