Entrades amb l'etiqueta ‘literatura’

Sant Jordi 2013 :: Espriu: “und wie gern würde ich davonlaufen, weit nach Norden”

dijous, 25/04/2013

Cent Anys d'Espriu, a Wedding

Dins els actes de Sant Jordi, a Berlín també es va voler retre homenatge a Salvador Espriu en el centenari del seu naixement. El filòleg Marc Comadran va sintetitzar la vida, l’obra i el mestratge del poeta de manera clara i amena, molt entenedora pels estudiants de català que, segurament, era el primer cop que tenien contacte amb una obra d’aquesta magnitud. Les explicacions es van contemporitzar amb els versos que l’actriu Elvira Prado va llegir, amb veu segura i directa, donant força i vida al dolor, la lluita i el ric simbolisme que omplen les paraules d’Espriu. L’estudiant de català Susann G. en va llegir, confiada, algunes traduccions a l’alemany.

 

Versuch eines Lobgesangs im Tempel

Oh, wie genug habe ich von meinem
feigen, alten, so ungeschlachten Land,
und wie gern würde ich davonlaufen,
weit nach Norden,
wo, wie man hört, die Leute reinlich sind,
anständig und gebildet, reich und frei,
wachen Sinnes und glücklich!
Dann würden, voll Mißbilligung, die versammelten Brüder
sagen: „Gleich einem Vogel, welcher sein Nest im Stich läßt,
ist der Mensch, der fortgeht von seinem Ort“,
während ich, weit entfernt schon, lachen würde
über das Gesetz und die abgestandene
Weisheit meines verstaubten Volkes.
Doch nie werde ich meinem Wunschtraum folgen,
und hier werde ich bleiben bis zum Tod.
Denn auch ich bin sehr feig und ungeschlacht
und liebe überdies mit einer
verzweifelten Trauer
dieses mein armes,
dreckiges, tristes, unglückliches Vaterland.

 

Traducció de Fritz Vogelgsang, a: Ende des Labyrinths. Frankfurt am Main: Vervuert, 1986. Edició digital a càrrec de Visat.

 

Trobareu les cròniques del Sant Jordi berlinès d’enguany i passats sota l’etiqueta Sant Jordi i les fotos d’aquests dies a la meva capseta de sabates de Flickr.

Sant Jordi 2013 :: Josep Maria Terricabras: “volem fer la independència, en pau i alegres”

dimecres, 24/04/2013

Dr. Terricabras explica el país a la xerrada "Katalonien: Rosen, Bücher und Unabhängigkeit"

El filòsof Josep Maria Terricabras va oferir en la seva xerrada del passat divendres un anàlisi de la situació actual al nostre país i sobre les possibilitats de futur. Era un dels actes que iniciava el Sant Jordi berlinès. En un alemany que s’anava desrovellant mica en mica[*] però segur i capaç de transmetre la complexitat del moment als assistents, el doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació no va deixar ningú indiferent.

El presentava el que fou el primer delegat de la Generalitat a Alemanya, Martí Estruch, el qual, davant la multitud de temes que ocupava el dia, inicià la conversa suggerint deixar triar al públic el primer punt: “creus que és important preguntar a la gent?” La resposta era evident, i durant l’hora i mitja que va estar parlant, Terricabras hi insistí. Però més endavant ja va esvair tots els dubtes: “espero que sigui clar que estic per la independència!”
Després d’urna llarga introducció històrica que, evidentment, es remuntà 300 anys enrere, Estruch intentà portar-lo cap a temes més culturals i literaris i li arrencà un curt elogi de la festa de Sant Jordi, l’ambient, el civisme… Però Terricabras és una ment que va per lliure i de seguida se’n tornà cap als afers de país: la llengua, la política, l’independentisme… Terricabras és un filòsof que no té por de dir les coses clares i tocar temes incòmodes com el nazisme (“Espanya ha perdut la raó” comparant-nos amb els nazis), la mort (confessant haver descobert poder-se alegrar de la mort d’algú el 1975) o el mateix nacionalisme, que a Europa en general i, sobretot a Alemanya en particular, té molt mala fama.

“Sóc nacionalista,” i afegí ràpidament, “un nacionalista amb el desig de deixar de ser-ho,” tot subratllant-ho amb els braços. Sobre si els catalans som més nacionalistes que els espanyols o els alemanys concretà que ell no és “cap nacionalista en general, sinó nacionalista català en concret” per voler que Catalunya sigui una nació completa: o sia, lliure. I és que el doctor troba “incomprensible” que no es pugui preguntar a la gent per la independència, ja que es tracta només d’un tema polític i “el govern [espanyol] pot donar permís” per a fer la consulta.
Respecte Europa, Terricabras assegurà que no es pot permetre una reacció com la que Espanya hauria tingut fa 30 anys. Encara que si s’atrevissin a empresonar el president català, “seria fantàstic” perquè l’endemà seríem independents. Però això, assevera, seria el final de la Unió. Europa, digué, no ajudarà, l’important seria que no intervingués negativament; però negar-se a la voluntat del 60-65% de la població seria molt “violent”. Potser ara no tenim molts “amics” a Europa però després del referèndum “qui sap…”

Per si els assistents tenien alguna recança, el professor va dirigir unes paraules directes a Alemanya: “estimats amics alemanys, estigueu segurs que Catalunya serà independent. Perquè això no depèn dels partits sinó de la població. I som en una democràcia.” Però Terricabras també recordà que els dos principals partits volen la independència i va mostrar total confiança en els seus líders, “el millor duet que podríem tenir.” “Hi ha molta pressió” des dels dos costats però el filòsof acabà en positiu: “ho volem fer, en pau i alegres.”

 

Trobareu les cròniques del Sant Jordi berlinès d’enguany i passats sota l’etiqueta Sant Jordi i les fotos d’aquests dies a la meva capseta de sabates de Flickr.

 


[*] El professor es lamentava, posteriorment, que no tenia ocasió de practicar la llengua a Catalunya, lament que comparteixo plenament: a casa nostra es parla massa poc, l’alemany!

Sant Jordi 2013 :: Berlín: música, Espriu i llibertat

dimarts , 23/04/2013

#SantJordi'13 a #Berlín

Un any més, la comunitat catalana a l’estranger no deixa passar la meravellosa oportunitat que representa Sant Jordi per donar a conèixer el país, la llengua i la cultura a través de la rosa i el llibre. Mentre avui es celebra als carrers de Catalunya, a fora les activitats s’allarguen ben bé dues setmanes.
A Berlín es van celebrar els actes centrals d’Alemanya aquest cap de setmana, organitzats pel Casal Català de Berlín i amb la col·laboració de les delegacions de la Generalitat i l’Institut Ramon Llull a Alemanya.

D’entre la desena d’actes en va destacar especialment la xerrada del filòsof Josep Maria Terricabras de divendres. Acompanyat per Martí Estruch, el professor que es doctorà a la universitat de Münster va explicar, en un alemany costós però contundent, la situació de Catalunya i les esperances de futur. El públic, català i alemany a parts iguals, va omplir la sala entapissada de la Literaturhaus de Charlottenburg.

La sala de la Literaturhaus es va omplir per escoltar el Dr. Terricabras

Dissabte, la Gallerie Wedding, que va acollir durant un mes i mig l’exposició Anìmagìa d’artistes catalans contemporanis, va ser l’escenari dels actes principals. A mitja tarda, Marc Comadran va glosar la figura de Salvador Espriu en ocasió del centenari del seu naixement. Comadran en va fer un retrat concís però sense deixar-se cap detall en una llengua clara i pronunciada pels estudiants de català que l’escoltaven. L’actriu Elvira Prado en va llegir amb força i contenció alguns versos. Una estudiant de català en va llegir les traduccions, que en alemany agafaren un insospitat ritme i aire misteri.

Cent Anys d'Espriu, a Wedding

Tancà la nit, i s’acomiadaren els actes de Sant Jordi a Berlín fins avui, el cantautor Feliu Ventura acompanyat del seu fidel guitarrista, Borja Penalba. Ventura i Penalba van oferir un recital intimista i proper, perfecte pel petit espai ple fins la bandera i pels qui ens delíem per sentir-los sense intermediaris.

Borja Penalba i Feliu Ventura, de prop a la Gallerie Wedding

Avui, diada de Sant Jordi, dia de la Rosa i del Llibre, Patró de Catalunya i dels catalans arreu, a Berlín hom també es podrà amarar de l’ambient festiu i cultural (amb permís dels mediàtics) per exemple a la paradeta que muntarà la llibreria hispànica La Rayuela davant la seva nova casa (Südstern 2 – 10961 Kreuzberg) o al Instituto Cervantes. També a Viena hi haurà paradeta de llibres i dissabte vinent es lliuraran els premis dels Jocs Florals a Hamburg. Podeu consultar els actes al web del Casal Català de Berlín.

 

Durant la setmana aniré publicant més cròniques dels actes d’aquests dies i les fotos les aniré guardant-se a la meva capseta de sabates de Flickr.

Les confessions de Jaume Cabré en alemany

divendres, 24/02/2012

Jaume Cabré

El passat dilluns 20 de febrer l’escriptor Jaume Cabré presentà la traducció alemanya de la seva última novel·la Jo confesso a Berlín: Das Schweigen des Sammlers. Davant un públic nombrós, l’autor va demostrar-se com un escriptor d’èxit també en alemany, una llengua que va voler estudiar arrel del pas per la Fira de Frankfurt el 2007: “però enlloc d’aprendre alemany he continuat fent novel·la, que també és una bona manera de ser aquí.”

Encara que la distribució de l’espai que va oferir la llibreria Dussmann fos molt dolenta per al gaudi de l’acte –poca visibilitat per a la majoria d’espectadors, hi havia més gent dreta que asseguda i encara molta més fora la sala degut a les reduïdes dimensions de l’espai–, el públic va quedar molt satisfet de la lectura i conversa que l’autor va mantenir amb la traductora. Després de l’acte es va formar una llarga cua per demanar a Cabré que firmés els llibres, molts dels quals eren en edició catalana.
La lectura va ser organitzada per l’editorial Suhrkamp/Insel, que també ha publicat Les veus del Pamano (2008) i Senyoria (2010). Va comptar amb el suport de l’Institut Ramon Llull i l’Instituto Cervantes.

Kirsten Brandt, la seva traductora, va destacar l’èxit de Cabré tant de públic com de crítica, també a Alemanya, país en el qual ja ha venut prop de mig milió de la seva primera novel·la: Die Stimme des Flusses. Brandt va definir la nova obra com un llibre complex.
L’autor va llegir les primeres pàgines del llibre –…en una botiga depauperada de Berlín…– i després l’actor Dietmar Wunder va continuar en alemany. En la conversa posterior, la traductora es va interessar pels personatges del llibre: Adrià i el violí. Del primer, l’autor en va explicar el procés de creació i la seva “descoberta” a mida que “escrivia el llibre: havia de ser un nen especial i intel·ligent,” encara que recordà que “que una persona sigui intel·ligent no vol dir que sigui sàvia en totes les coses de la vida.” I de fet, aquest Adrià, el qual, remarcava la traductora, ens pot recordar a l’Adrian Leverkühn de Thomas Mann o a l’emperador Adrià de Yourcenar, “té molta traça a sentir-se culpable.” Sobre el segon personatge, Kirsten Brandt preguntà a l’autor si el violí podia ser el coprotagonista de la història: “no ho sé –respongué Cabré–, jo només he escrit la novel·la.”

 

L’endemà de la presentació del llibre, i abans que Jaume Cabré marxés cap al “fred bàltic” a continuar la promoció de la novel·la, vaig poder tenir una curta conversa amb ell:

Per què creu que les seves novel·les tenen tan bona acollida a Alemanya?
Una vegada l’editor alemany em va dir que hi havia tres raons: una, la creació dels personatges: [als alemanys] els hi interessa molt el tipus de personatge que faig; una altra, els temes que tracto –es referien sobretot a Les veus del Pamano: la recuperació de la memòria, la tergiversació de la història, són coses molt sensibles aquí; i una tercera, i aquesta la remarcava molt, per la manera d’estar escrit: els lectors mai havien vist que s’escrivís d’aquesta manera. I després, al anar parlant amb més gent, aquesta tercera s’afirma molt.

Potser el públic alemany està acostumat a una novel·la mes lineal?
Segurament, però el públic alemany és molt lector i no l’espanta un llistó alt de la lectura. Es poden trobar que el llistó és alt perquè és una novel·la molt reflexiva, fins i tot filosòfica. O es poden trobar amb un tipus de novel·la, que és el que pretenc, en la qual hi hagi de tot: acció però també gimnàstica narrativa, plaer de narrar i d’escoltar la narració.

Les seves novel·les són un repte literari pels alemanys?
No sé si és dir massa! Pot ser-ho per qualsevol lector de qualsevol lloc en la mesura que el què és nou per a nosaltres, els lectors, sempre ens suposa un repte. Amb això no vull dir que sigui una gran aventura, això ja depèn de cadascú.

Com és la reacció dels mitjans a que un autor català tingui tant d’èxit?
Un cop t’han conegut diuen “ah, aquest és català com podria ser italià, portuguès o el que sigui…” Sobretot després del Frankfurt 2007.

I com es veu l’experiència de Frankfurt cinc anys després?
Com una cosa molt positiva, va ser el primer gran pas per fer que la literatura i la cultura catalanes deixessin de ser transparents a Europa.

I a nivell personal?
Ha donat un bon coneixement de la meva obra, una mena de presència normal de l’obra de manera constant.

Parlant de la memòria històrica, què creu que diferencia el procés de recuperació i acceptació d’aquesta memòria tràgica a Alemanya i a Catalunya?
Hi ha una gran diferència: aquí hi va haver una ruptura total i, en el cas no tant de Catalunya com de l’Estat espanyol, allà no hi ha hagut cap ruptura. Això es nota. Aquí s’ha fet cau i net, s’havia de fer.

I gairebé quaranta anys després de la mort de Franco continua sent vigent, aquesta manca de ruptura?
Ara els hereus del franquisme són al poder, amb majoria absoluta. Els hereus, no vull dir que ells siguin franquistes. Les forces d’ultradreta estan molt contentes i això fa molta angúnia.

Què n’hem d’aprendre del cas alemany, els catalans?
És una resposta massa difícil… Jo espero que hi hagi moltes més coses entremig, com el procés cap a la independència, per exemple, que farà que tot plegat sigui molt diferent i complex però al mateix temps molt entretingut.

Creu que des de la literatura es pot influenciar en aquest procés de recuperació de la memòria?
No. Des de la literatura pots, amb una mica d’optimisme, fer patrimoni espiritual, diríem. Això és interessant i val la pena. Però, la literatura, si la converteixes en pamflet, malament rai: deixa de tenir cap tipus d’eficàcia.

I en el procés d’explicar Catalunya a Europa, des de la literatura i des de la seva posició d’autor que es ven tant a l’estranger, creu que pot aportar quelcom?
Crec que sí que es pot aportar, però no sé què o quina quantitat de es pot aportar. Però segur que és positiu. El coneixement de la vida normal, la presència normal, l’existència normal de la cultura catalana i de Catalunya com un element més d’Europa. És una gota més d’aquesta insistència que ens interessa tan. En aquest sentit sí que pot ser útil, els fruits alemanys de la meva feina –i la d’altres autors: no estic sol, en això.

S’ho pren com un repte personal o simplement és una part del procés que ha fet la seva literatura?
Quan fas literatura no et planteges salvar ni el món ni la pàtria ni a tu mateix, sinó escriure. Almenys jo, no tinc grans plantejaments. Després el que passa és que la literatura se’n va cap a una banda o se’n va cap a una altra i et situes en les circumstàncies el millor que pots. Si el que fas és útil per la comunitat, extraordinari!

I suposo que el fet de ser traduït a l’alemany i tenir tantes vendes no l’influeix en la forma d’escriure, ni en la forma d’encarar un projecte, oi?
No, ni molt menys. El projecte té a veure… no sé amb què té a veure, amb una cosa inexplicable, interior.

Coneix Berlín?
Hi he estat tres o quatre vegades: una setmana de turista per veure-ho tot que no veus res; i després per feina. Sempre em ve de nou.

Ha visitat els espais de recuperació de la memòria?
Alguns, per exemple el memorial de l’Holocaust, la zona on hi havia la Gestapo, Checkpoint-Charlie… Però en qualsevol ciutat tots els racons tenen el seu valor i no ho has de veure tot en un prisma històric. M’interessa molt més anar a veure la seu de la Filharmònica de Berlín i imaginar-m’ho ple, si no pots ser al concert. Hi ha moltes raons per anar a Berlín, sempre.

 

Cal agrair a la delegada del Llull, Queralt Vallcorba, i a l’agent de premsa de Suhrkamp/Insel, Julia Jann, les facilitats per a poder entrevistar Jaume Cabré, així com a l’autor pel seu temps.