Entrades amb l'etiqueta ‘museus’

Panorames dignes del Kàiser

diumenge, 22/07/2012

[vimeo 46147129]
Mireu el vídeo a Vimeo en alta definició

“L’empresa de la meva vida, que jo mateix m’he marcat com a fita, és fotografiar estereoscòpicament allò més digne de veure i mostrar-ho en cicles de viatges i ciutats.” August Fuhrmann ensenyà el seu Kaiserpanorama per primer cop l’any 1880 a Breslau (actual Polònia), un aparell amb el qual veure meravelloses fotografies en color i amb profunditat gràcies a l’estereoscòpia, una tècnica que havia de fer sensació a la segona meitat del segle XIX i que actualment es torna a intentar revifar.

Els Kaiserpanorames (literalment, “panorama del Kàsiser, l’emperador”) començaren a sorgir cap a mitjan segle XIX. Els primers que es documenten als països germànics són els “Glas-Stereogramm-Salons” que Alois Polanecky obre a partir de 1866 a algunes ciutats de l’Imperi Austrohongarès. Aquests visors de les meravelles del món s’assemblen als que Fuhrmann construirà, un dels quals encara es pot trobar al Märkisches Museum de Berlín: al voltant d’una estructura rodona de fusta de noguera tallada de 3,5 metres de diàmetre i 2,4 metres d’alt hi ha 25 cadires. Davant de cada una, un visor estereoscòpic permet veure 50 fotografies amb profunditat que van rotant previ avís d’una campaneta.
El principi bàsic del Kaiserpanorama és la fotografia estereoscòpica, la qual és capaç de recrear al cervell humà la sensació de profunditat d’una escena a partir de dues imatges simultànies captades des de posicions sensiblement separades en el pla horitzontal. L’estereoscòpia, definida per Charles Wheatstone el 1838, s’aprofita de l’estereopsis, la impressió de profunditat que crea el cervell a través de l’anàlisi de les imatges sensiblement diferents que rep de cada ull (disparitat binocular). Wheatstone desenvolupà el mirall estereoscòpic, el qual després evolucionaria cap a centenars d’invents varis (conservant sempre el mateix principi de doble lent) i que, més d’un segle més tard, ha fet possible enginys que han arribat fins nosaltres com el View-Master, els llibres Magic Eye o el mateix cinema 3D que, després de no acabar d’agafar el vol als anys 50 i gràcies a les millores tècniques de les últimes dècades, ha tornat transformat en pedra filosofal d’una perduda indústria cinematogràfica.

August Fuhrmann començà el seu negoci a la dècada dels 1880 i, després de comprovar l’èxit de l’aparell a Breslau i Frankfurt del Main, es traslladà a Berlín, des d’on arribà a controlar més de 250 filials a Alemanya, Àustria i part de l’estranger per les quals rotaven més de 160.000 diapositives estereoscòpiques pintades a mà. Amb l’aparició del cinema, però, els prodigis que mostraven els Kaiserpanorames ja no semblaven tan espectaculars com les imatges en moviment i mica en mica es van anar extingint.
Fuhrmann deixà el negoci l’any 1923 i el seu aparell a Berlín deixà de girar el 1939; a Viena, però, un encara havia d’estar en funcionament fins el 1955. Actualment es pot gaudir d’un dels aparells de Fuhrmann en ple rendiment al Märkisches Museum, el museu d’història de la ciutat, el qual mostra belles imatges estereoscòpiques del Berlín del tombant de segle XX, una vila que poc té a veure amb l’actual.

 

Amb l’assessorament tècnic de M. Farré.

Des de l’altre costat

dimecres, 31/08/2011

Durant els llargs 28 anys que el Mur de Berlín s’alçà implacablement al centre de la ciutat estigué terminantment prohibit prendre’n fotos privades des del costat oriental. Això féu que la gran majoria d’imatges que ens han arribat siguin de l’oest, presentant-nos un mur imponent i impenetrable però acolorit i, fins i tot, interessant a causa de la gran quantitat de pintades i intervencions artístiques que s’hi practicaven.

Mentre el teló d’acer separà la ciutat, els únics autoritzats a fotografiar el Mur des d’orient foren els agents de frontera de la RDA, els quals el vigilaven zelosament dia i nit. Gran part d’aquestes imatges, però, no s’havien donat a conèixer fins ara, que es presenten a l’exposició Aus anderer Sicht. Die frühe Berliner Mauer (Des de l’altre punt de vista. El primer Mur de Berlín).
En un treball de recerca minuciós començat el 1995, Annet Gröschner i el fotògraf Arwed Messmer han recopilat imatges dels arxius militars orientals. En aquests van trobar-hi un fons fotogràfic que retrata el primigeni mur gairebé sencer des de Schönefeld fins a Pankow –més de 40 quilòmetres de paret que passaven pel centre de Berlín. Mentre Arwed digitalitzava les imatges i componia els 340 panorames que formen la mostra, Gröschner recollí incidents ocorreguts prop del Mur que les tropes frontereres soviètiques havien recollit. Conjuntament, localitzaren aquests registres i els relacionaren amb les imatges.

L’exposició, situada al centre de la ciutat, comença amb un recull de fotos dels llocs de fuga o d’intent d’escapada. A la sala, anomenada “Tatort” (lloc del crim), s’acompanyen les instantànies amb la detallada documentació que els guardes feien dels objectes perduts pel camí i dels mètodes usats pels fugitius. La segona estança presenta alguns retrats oficials de guardes de frontera als quals, però, se’ls ha tapat els ulls.

El gruix de l’exhibició són els ja anomenats panorames acompanyats per aquestes “anècdotes” que el visitant llegeix a voltes amb estupor i d’altres amb diversió. A través d’aquestes, hom es fa una idea del gran absurd que suposà el Mur:

Reichstag: un policia de Berlín Oest: “també fa tant de fred, aquí?”
Eberswalder Str./Schwedter Str.: després que aconsegueixi escapar-se un home, un policia de Berlín Oest crida: “llenceu-nos la seva jaqueta, encara hi queden diners!”

D’altres mostren la desesperació de la situació i la impotència que sentien els ciutadans occidentals davant la impassibilitat dels guardes orientals, silents i impertorbables com una paret:

Bergmann-Bossig: un home d’uns 45 anys: “vosaltres mataríeu el vostre propi pare.”
Eternitwer: un home: “gossos, ja no enteneu l’alemany?”

No obstant, no es perdia l’humor i, sobretot, l’esperança que algun dia el mur cauria:

Liesenstr.: un home crida: “dispareu al gos, no puc dormir!”
Nordgraben: dos obrers de l’oest es baixen els pantalons i ensenyen el cul.
Tertowkanal: un home d’uns trenta anys: “espero que s’acabi aviat aquesta merda, llavors podrem ser amics de nou!”

Les fotos mostren una ciutat devastada, al límit de l’existència. Espais buits, imatges solitàries, carrers i solars fantasmagòrics, edificis a mig fer i mig destruir que donen una sensació de temporalitat com la que donava el primer mur, al qual ningú s’hauria atrevit a pronosticar una existència tan llarga.
A la vegada, la documentació fotogràfica i dels incidents que es desenvoluparen al costat oest de la paret mostren un ànim de precisió i detallisme malaltís que contrasta amb el buit absolut de referències al propi bàndol.

“L’exposició vol, per sobre de tot, fer palpable l’atmosfera de la separació per als dos costats de Berlín.”

 

Aus anderer Sicht. Der früher Berliner Mauer
Annett Gröschner und Arwed Messmer
Unter den Linden 40, D (2n pis) – 10117 Berlin
Obert diàriament de 10h fins a 20h.
Preu: 8 Euros, reduït: 5 Euros

Premi a la rehabilitació del Neues Museum

divendres, 24/06/2011
neues museum berlin hdr

Foto de out-door-pic's, via Flickr.com

Dilluns passat es lliurà a Barcelona el Premi d’Arquitectura Contemporània de la Unió Europea – Mies van der Rohe 2011 a l’estudi David Chipperfield Architects en reconeixement a la rehabilitació del Neues Museum de Berlín. El projecte va ser fet en col·laboració amb el també britànic Julian Harrap. La Menció Especial del premi a l’Arquitecte Emergent fou per Bet Capdeferro i Ramon Bosch per la seva feina a la Casa Collage de Girona (projecte que, per cert, formà part de les jornades Matèria Sensible que tingueren lloc el gener a Berlín).

La reconstrucció del Neues Museum ha estat qualificada com “un assoliment extraordinari” per Mohsen Mostafavi, president d’un jurat que ha valorat especialment “el bon enteniment entre l’arquitecte i el client, que ha possibilitat una solució d’èxit en un edifici de gran importància històrica.”
Aquest fou el segon dels cinc museus que actualment conformen l’Illa dels Museus, al centre de la ciutat, alçat després de l’Altes Museum (Museu Antic). La seva construcció va acabar el 1855 però menys d’un segle després fou majorment destrossat en els bombardejos de la Segona Guerra Mundial.
Fins el 2003 restà tancat i serví com a magatzem dels altres museus. Llavors començaren els treballs de restauració, definits com a “intervenció complexa” per El País i que duraren fins l’octubre de 2009, quan la ciutat s’alegrà que la ciutadana més il·lustre, la Nefertiti, tornés a la seva residència original.
L’objectiu de la intervenció de Chipperfield era mantenir l’estructura original a la vegada que es creaven nous espais expositius. El jurat ha destacat que s’ha aconseguit “unir el passat amb el present en una sorprenent mescla d’arquitectura contemporània, restauració i art.”

El lliurament de premis va estar presidit per la comissària europea de Cultura, Educació, Multilingüisme i Joventut, Androulla Vassiliou, i l’encara alcalde de Barcelona, Jordi Hereu. El guardó consta d’una escultura que representa el Pavelló Mies van der Rohe i d’un premi en metàl·lic de 60.000 euros pel principal i 20.000 euros per la Menció.
La comissària confia que el premi “animi més inversors públics i privats a potenciar l’immens talent que tenim a Europa en el camp de l’arquitectura contemporània.”

La notícia ha sigut destacada aquesta setmana per l’oficina de la Comissió Europea a Catalunya i les Illes Balears.

El museu de l’U-Bahn

dimarts , 15/03/2011

Das Berliner U-Bahn Museum

Al pis superior de l’estació perifèrica d’Olympia-Stadion (línia U2) s’hi pot trobar un museu dedicat a l’U-Bahn, la xarxa de metro de la ciutat. És un museu petit i vell, pobre, que recull mostres de totes les peces, detalls i materials usats al llarg de la història d’aquest transport públic: bitllets, mapes, tipus de vies, controls de trens, uniformes, elements elèctrics… el tren de la vida de Berlín.

Tenint el meu germà de visita la setmana passada i coincidint que justament dissabte passat obria el museu (només ho fa un cop al mes) valia la pena aprofitar-ho. Ell mandrejava al llit. “Via fora!”, que li crido, i ens posem en marxa.
Vam fer-hi via cap a mig matí, sabent que el trajecte ens duraria ben bé una hora. De totes formes no fou cap via crucis: la línia U2 ofereix vistes interessants de la ciutat en el seu tram exterior entre Mendelssohn-Bartholdy-Park i Nollendorfplatz, que fan que valgui la pena el viatge.
L’entrada al museu és des de la pròpia estació i, encara que no hi ha gaires indicacions, no té pèrdua; la porta se situa al costat d’un vagó “atrapat” a la paret. A l’entrada, un home que segurament treballava al primer metro que s’inagurà ens donà un bitllet d’anada i tornada i pujàrem al tren de la història que és el museu. Vàrem remenar durant una bona estona –no teníem pas pressa, tampoc havíem d’agafar cap tren– tots els objectes exposats, transitant d’una sala a l’altra perdent-nos en la infinitud de detalls que hi ha.
La joia de la col·lecció és un “comandament de maniobra en fila” que data de 1913 i que permetia, amb un complicat sistema de palanques del qual no en vam ser capaços de treure l’entrallat, d’aparcar una cinquantena de trens en els hangars que ocupen la mateixa estació.

Ben mirat, el museu es tracta d’un seguit de sales que contenen tots i cadascun d’aquests petits o grossos objectes que conformen la gegantina infraestructura que suposa un tren metropolità. La selecció no segueix cap paràmetre més enllà del de Diògenes, la museística és absent, les explicacions, escasses. Fixant-m’hi bé descobreixo que, de fet, és un temple de la nostàlgia que han erigit antics treballadors retirats del metro que es reuneixen per reviure antigues aventures –temps que devien passar a tota màquina–, treure la pols dels records que tenen exposats i contemplar els metros que es mouen pel camp de vies de sota.
Tot plegat forma un museuet maco i tendre, especialment indicat per a col·leccionistes, fanàtics del transport com el meu germà i jo (i algun altre que podria anomenar) i pares que deixin via lliure a la fixació de les criatures pels trens.

(Ah, i perdoneu les metàfores barates…)


Das Berliner U-Bahn Museum – Museu Berlinès de l’U-Bahn
Estació d’Olympiastadion (U2)
Obert els segons dissabtes de cada mes, de 10h30 a 16h00
Adults: 2€, infants a partir de 6 anys: 1€