Entrades amb l'etiqueta ‘nacionalisme’

“Molts europeus no acceptarien la situació de Catalunya.” Entrevista a Toni Strubell

divendres, 27/04/2012

Toni Strubell presenta "What Catalans Want"

Toni Strubell parla en un català pausat i reflexionat, l’envolta un aire de saviesa senzilla i serena. Desgrana un per un tots els greuges que els catalans patim –i aguantem– i que han portat la nostra societat a un punt “d’explosió de la ‘desafecció’”, diu usant paraules d’un ex-president gens sospitós d’independentisme. Escriptor, professor, membre de la Comissió de la Dignitat i diputat al Parlament de Catalunya per Solidaritat Catalana, “un puntal de la defensa de la identitat, l’economia i l’Estat propi,” tal com el definí el Casal Català de Berlín, entitat organitzadora de l’acte.
Strubell ha vingut a Alemanya a presentar el seu últim llibre, What Catalans Want, un recull d’entrevistes a diverses personalitats del món civil, cultural, econòmic i polític català publicat en anglès per l’editora nord-americana Liz Castro per explicar al món la voluntat d’un poble.

Les reminiscències de la iniciativa del seu avi ressonen encara a la memòria col·lectiva. Josep Trueta, cirurgià destacat al servei del país que s’hagué d’exiliar a Londres després de la guerra de 1936-1939, intentà fer veure als aliats la necessitat d’intervenir en una Espanya feixista per defensar l’esperit dels catalans.
Toni Strubell nasqué a Oxford (Anglaterra) on passà gran part de la seva joventut. Després també visqué vint anys al País Basc, on exercí de professor al departament de turisme. “Ara no feu càlculs de la meva edat, sigueu condescendents!,” ens demana. La vida fora del seu país, però, l’ha portat a veure la necessitat d’explicar i internacionalitzar la causa dels catalans. Una causa justa, diu, “molts europeus no acceptarien la situació de Catalunya.”

 

El seu avi va escriure un compendi de la història de Catalunya per fer entendre al món la voluntat del poble català, el seu llibre és una actualització centrada en el moment actual?
Penso que no puc obviar de cap de les maneres el fet que el meu avi l’any 1946 fes un llibre per explicar Catalunya als polítics britànics just després de la Segona Guerra Mundial, quan els aliats van abandonar tota una sèrie de causes perdudes i no van ajudar a foragitar la dictadura franquista. Evidentment que el llibre del meu avi va ser un estímul però, així com el seu llibre es basava en personatges i explica l’esperit de Catalunya a través de personatges al llarg de la història, jo explico aquest esperit o realitat a partir de personatges vivents. Sí que és un recurs però per a una altra època.

Parlant de l’època actual, és ara més que mai un moment decisiu per donar a conèixer al món la voluntat del poble català?
Jo crec que és un moment decisiu per explicar coses molt importants que estan passant a Catalunya. Penso que l’any 2007 va ser extraordinàriament fèrtil a l’hora de trobar dinàmiques que s’han produït dins la societat catalana. És necessari explicar el que està passant a través dels catalans actuals de cara al món, sobretot el daltabaix de l’Estatut. És important de fer veure la manera i el moment en què l’Estat pren la decisió de donar el cop final al model d’Estat de les autonomies. L’Estat diu prou –moltes vegades afirmem que els catalans diem prou, hi ha fins i tot aquesta campanya que es diu “Diem prou”. Realment els que han dit prou són els espanyols i els catalans, que som un poble reactiu, en prenem nota i reaccionem.

Hi ha un corrent de catalans que té una certa tendència a ser molt negatiu i catastrofista. En aquest sentit, en el pròleg Colm Tóibín fa un repàs d’identitats, com les cultures índies d’Amèrica, i de llengües, com el gal·lès o l’irlandès, perdudes. Té la sensació que la llengua i la identitat catalanes estan en perill de desaparèixer?
No ho diria en aquests termes dramàtics perquè del que es tracta, en tot cas, és de reconstruir l’autoestima. I si parlem de desaparició i de reconstrucció de l’autoestima en una mateixa frase la confusió serà molt gran. Penso que en els últims temps s’ha plantejat una batalla final, per exemple, en el tema de la immersió lingüística.
Nosaltres som un país d’immigració, un país al qual s’impedeix de fer el que es fa a tots els països d’Europa que és tenir un idioma bàsic i vehicular de l’educació. Que Espanya pretengui que això no es dugui a terme amb les sentències del Tribunal Suprem desemboca en una situació en la qual es planteja un litigi legal que pot tenir moltes lectures i derives. Qui acabi guanyant serà el que s’imposarà.
L’altra alternativa és la que proposo jo i molta gent en el llibre (però no tota: no és un llibre independentista, és un llibre que recull moltes opinions): si aconseguim posar Catalunya en la via de la consecució d’un Estat propi es podran reconduir, per exemple, els temes de la llengua o l’economia. […] Catalunya té el 30% del deute de totes les autonomies i si tenim en compte que en els últims pressupostos del PP la retallada a Catalunya ha estat d’un 44,9% –en el cas de les comarques de Girona: d’un 56%, l’únic territori de tot Europa que ha tingut una rebaixada del seu pressupost de més de la meitat d’un any a un altre– això és gravíssim. En els últims temps s’ha plantejat la situació de la política, la cultura i l’economia catalanes en els seus termes més desencarnats: s’ha plantejat una batalla per la supervivència.

Vostè ha anomenat la via de l’Estat propi. Quina importància té convèncer als alemanys d’aquesta voluntat dels catalans?
És de vital importància que els alemanys entenguin que els catalans es veuen en una situació extrema. Tinguem en compte comparativament la situació de Catalunya i la de Baviera, les dues regions, Estats federals o Länder més desenvolupats: Baviera està pagant, en termes de solidaritat interregional, uns 3.660 milions d’euros mentre que Catalunya està pagant pels volts d’uns 16.500M€. És a dir, rotundament, unes cinc vegades més en termes absoluts. En termes comparatius Baviera està pagant fins a un 4% del PIB, i a més a més porta als tribunals l’Estat per a rebaixar a un 2,5%, i nosaltres estem pagant entre un 8,5 i un 9%. I no hi ha cap procés en el qual el govern català s’ho plantegi com una qüestió de supervivència i de necessitat de trencament, no fa un cop sobre la taula com caldria per intentar salvar l’economia catalana tal com l’hem entesa fins avui.

L’independentisme racional és més fàcil d’entendre a Europa que l’independentisme emocional?
Potser sí. Tot i que posant una mica d’emoció a les coses, també les ajuda a entendre. Una emoció serena també fa entendre moltes coses. Han de poder veure que no som ni nazis ni pesseters ni romàntics. Som europeus que volem equitat i justícia. Volem ser europeus normals i no europeus castigats, obviats i estigmatitzats.

Hi ha alternatives polítiques a Europa per aconseguir la mateixa sobirania sense canviar la composició interna de la Unió?
Europa estic convençut que acceptarà la independència de Catalunya. Si per no “canviar la composició interna de la Unió” s’entén que no s’acceptin els Estats escocès, català, flamenc i basc, per exemple, malament anirem. Si ja són part de la UE. Si ja en tenen agafades totes les coordinades. I saben que el seu potencial econòmic serà superior amb l’Estat propi. Tothom hi sortirà guanyant.

I en la situació actual, quines són les mesures que al seu entendre el govern hauria de prendre per a fer entendre la necessitat d’un Estat propi?
Totalment les contraries que està fent el govern actual. Això és una opinió meva, no necessàriament dels meus entrevistats. Catalunya ha rebaixat en vora d’un 40% el seu pressupost en relacions i projeccions internacionals. Això es un suïcidi absolut. Tinguem en compte que, per exemple, algunes comunitats autònomes com el País Basc fins i tot l’han augmentat. En aquests moments Convergència i Unió ha posat el futur polític immediat en mans del PP en uns acords que porten al tancament de delegacions que estan fent una labor molt important a diversos països del món: de moment tenim notícia que la de Buenos Aires tancarà i, tenint en compte el que acaba de passar amb Repsol a l’Argentina, un comprèn la importància que tenen aquests tipus de relacions, que podrien haver intervingut en un afer en el qual hi ha molt diner català pel mig. En canvi Catalunya no té cap tipus d’instrument, de portaveu, de possibilitat d’expressar-se.
Això també té un aspecte cultural, aquesta retallada en la projecció de la cultura catalana, que porta a tancar en els últims temps dos de les tres principals institucions de projecció de la cultura a l’exterior com són el Catalan Center de Nova York i l’Observatori Català de la Universitat de Stanford. Aquests, juntament amb l’Observatori Català de la London School Of Economics, es consideraven les principals eines per projectar Catalunya internacionalment.

Des del Parlament com es pot internacionalitzar la causa catalana?
Lamentablement la resposta que t’haig de fer avui és possiblement una mica diferent de la que t’hagués fet fa un any quan escrivia el llibre. Penso que la labor que s’ha de fer al Parlament és intentar portar CiU una altra vegada cap al terreny del seny i intentar fer-los veure que el mercat no ho és tot, que tenim entre mans una molt delicada cultura, una molt delicada situació econòmica i llençar-nos en mans del PP no ens portarà als resultats que el país necessita.

Veient el procés de recuperació de la memòria que ha fet i encara continua fent Alemanya amb el seu propi passat, què creu que n’hem d’aprendre o quines conclusions en podem treure els catalans?
Jo penso que totes. Penso que la societat alemanya que ha estat capaç d’enfrontar-se d’una manera molt valenta amb el seu passat i vol fer absolutament net i aprendre les grans lliçons d’aquest passat. La qual cosa porta, per exemple, a una societat en la qual es considera contrari al dret penal fer apologia del nazisme i del racisme.

En què creu que es traduirà el “retorn” que el seu avi pronosticava per Catalunya quan tancava l’escrit The Spirit of Catalonia amb aquestes paraules: “Once again, in the near future, Catalonia will return, peacefully and anxious to be a good neighbour, if she too is shown good neighbourliness; rough, distracted, and a source of permanent trouble, if she is tortured”?[1]
Bona pregunta. Quan el meu avi va marxar de Catalunya, li va demanar un periodista anglès perquè havia marxat. “He marxat perquè no suportaria de veure morir la llibertat de Catalunya.” A Catalunya encara no ha nascut de nou la llibertat. I estic segur que ell pensaria igual.

 


[1] “Un altre cop, en un futur proper, Catalunya retornarà, pacífica i ansiosa per ser una bona veïna, si a ella també se li mostra bon veïnatge; brusca, trastornada i una font de problemes permanents si és torturada”. (Trad. de l’autor.) TRUETA, Josep, The Spirit of Catalonia. London: 1946 (PDF reproduction by VilaWeb, Barcelona: 2005). P. 168.

Nazis a Dresden: no passaran!

divendres, 18/02/2011

“Wie viele Starben? Wer kennt die Zahl? An deinen Wunden sieht man die Qual der Namenlosen, die hier verbrannt im Höllenfeuer aus Menschenhand.”

“Quants van morir? Qui en coneix la xifra? En les teves ferides hom veu el martiri dels sense nom que aquí cremaren en les flames infernals de la mà de l’home.”

Inscripció al cementiri de Dresden

Entre el 13 i el 15 de febrer de 1945 els bombarders americans i anglesos bombardejaren durament Dresden. Un miler d’avions deixaren caure més de 4.000 tones d’explosius arrasant gran part de la ciutat i matant unes 20.000 persones, que moriren no només a causa de les bombes sinó també en la tempesta de foc que destrossà per complet el centre.
El bombardeig, tot i no ser el més mortal o en el qual es llençaren més bombes, està considerat el més cruel i s’interpreta com un càstig innecessari a una Alemanya afeblida i a punt de la rendició. Mai no s’ha aclarit el nombre real de víctimes, i les xifres ballen segons els interessos. El bombardeig és, encara avui, 66 anys després, un instrument polític que ha sigut usat tan pels nazis –relativitzaven la culpa d’Alemanya en la guerra i se’n reivindicaven víctimes–, com pels soviètics –acusaven els seus aliats de deixar-els-hi un país destrossat–, com per les potències occidentals –justificant el bombardeig en la importància industrial i estratègica de la ciutat. Després del gran estudi que Dresden encarregà a l’historiador Rolf-Dieter Müller la seqüència de fets i les dades són més clares però això no evita que es continuï banalitzant en benefici polític.


Actualment, cada any se celebren actes oficials i religiosos de commemoració i record de les víctimes, gran part de les quals foren civils. Així mateix, l’extrema dreta també commemora el bombardeig a la seva manera. Des del seu punt de vista, l’atac  no només seria equiparable als bombardejos d’Hiroshima i Nagasaki sinó fins i tot a l’Holocaust; de fet, l’anomenen Bombholocaust.
Des de 1998, les marxes d’homenatge feixistes han anat prenent més importància i sumant participants; el 2010 foren 5.000 els neonazis que intentaren avançar pel centre de la ciutat. No obstant, associacions antifeixistes de tot Alemanya organitzaren un bloqueig que impedí que poguessin fer-ho: foren 10.000 persones les que aconseguiren per primer cop barrar-els-hi el pas.

Agrupats en l’associació Dresden Nazifrei, que reuneix tan organitzacions antifeixistes com sindicats i partits polítics amb presència parlamentària, els col·lectius contraris es preparen planificant al detall el bloqueig no-violent. Enguany no n’ha sortit la informació fins aquesta setmana; s’ha mantingut en secret fins a l’últim moment per evitar no només els boicots dels neonazis sinó les traves policials i judicials que se’ls hi posa. L’any passat, la policia intervingué material i ordinadors de l’organització amb el pretext judicial que el lema “Junts bloquejem” era una incitació a violar la llei. A més, després de la protesta, la policia fou amonestada per no haver trencat el bloqueig i no haver permès als neonazis manifestar-se. El col·lectiu antifeixista, però, es reivindica com a multicolor, heterogeni i solidari en contra de qualsevol intent de qualificar la protesta com a extremista.

El passat diumenge hi hagué una primera manifestació, concorreguda tan sols per uns pocs centenars de neonazis protegits permanentment per la policia mentre que els aproximadament 17.000 antifeixistes que intentaven evitar-la eren mantinguts lluny de l’itinerari. En podeu veure algunes imatges en aquest vídeo en alemany, editat pel setmanari Der Spiegel; “Si veig la meva cara en algun diari us gasejo a tots!”, crida el noi de negre. La secció en anglès n’ha publicat l’article The Struggle to Block the Neo-Nazi Marches.

Aquest any l’ajuntament de Dresden (controlat pel CDU) ha intensificat les mesures per evitar el bloqueig, ja que no veu amb bons ulls la confrontació i prefereix defensar el dret de manifestació dels nacionalsocialistes abans que tenir possibles incidents al centre de la ciutat.
Mentre, per les dues bandes preparen massius actes amb gent vinguda d’arreu d’Europa per un dissabte que no es preveu gaire tranquil a la capital saxona.


El manifest del bloqueig en espanyol.

El nacionalisme

dimarts , 1/02/2011

Arran de què es destaqués el meu anterior article a la secció “El bloc del dia” a la versió en paper del diari, amb els companys del departament de blocs d’Ara.cat vam acordar de canviar el terme “nacionalisme” pel de “nacionalsocialisme” per refererir-nos als militants del partit neonazi NPD. Com que l’espai en el diari és limitat i el contingut és resumit vam creure que aquest matís faria més fàcilment comprensible el contingut de l’article en un diari català.
No obstant, això em va fer reflexionar sobre el significat que té la paraula nacionalisme per als catalans i el que té en països amb Estat propi com pot ser Alemanya; i és, de fet, un tema que també volia tractar des de fa temps.

Certament, considero aquest com un debat irresolt. A nosaltres ens pot sobtar o, fins i tot, molestar que s’anomeni nacionalisme al nazisme perquè indueix (d’una forma molts cops buscada, depenent de qui ho usa) a una confusió entre els objectius nacionals dels catalans i els dels nazis. Però, de fet, el nazisme no és sinó un nacionalisme exagerat i portat fins a l’extrem, racista i violent; contundent en la dialèctica i el llenguatge.
El nazisme cerca la identificació de l’individu amb el grup a partir del rebuig absolut a l’altre, ésser inferior i corrupte per la societat perfecta. Assenyala al jueu com el seu enemic més acèrrim, algú contra el qual diferenciar-se per refermar la identitat.

En el que fa a Catalunya, no hem tingut mai cap representant polític amb influència de caràcter nacionalista excloent. Això no vol dir, evidentment, que hi hagi grupuscles de caire nacionalsocialista el marc dels quals és Catalunya, però són evidentment minoritaris. D’altra banda, és tristament recorrent l’argument nacionalista català que es basa en la negació absoluta de tot allò espanyol per accentuar la diferència.

Com diu Josep Maria Terricabras: “el dia que Catalunya sigui independent, deixaré de ser immediatament nacionalista català” (Nacionalisme i Independència, El Punt, 12.II.2010)*. Jo també. Ser nacionalista, tenint Estat propi, suposa un enaltiment del poder d’aquest, que no es pot traduir sinó en la defensa en contra d’algun altre Estat o comunitat diferenciada dins els seus límits. Per això fa tanta basarda quan pengen banderes gegantines al centre de la capital.

Quan vaig escriure l’anterior article hi vaig reflexionar i vaig decidir mantenir finalment “nacionalista” per la interpretació que en faig. De totes formes és un tema interessant que mereixeria ser més profundament tractat i sobre el què us convido a opinar en els comentaris.

* de fet, em sembla recordar que també digué “si jo visqués a Alemanya, no seria nacionalista”.



Us deixo uns escrits de Terricabras sobre el tema que he trobat interessants:

En alguns ambients el nacionalisme té mala premsa. No m’estranya: en general, els crítics del nacionalisme pertanyen a alguna nació gran, poderosa i, per tant, saben molt bé, per experiència històrica directa, que el nacionalisme pot arribar a ser molt perillós, agressiu i colonitzador.
[…]
Sospito que molts som nacionalistes de forma provisional. Vull dir que jo defenso la nació catalana perquè no és reconeguda ni acceptada com ho hauria de ser. El dia, però, que Catalunya sigui independent, deixaré de ser immediatament nacionalista català. El nacionalisme és la reivindicació del reconeixement de la nació. Quan el reconeixement s’ha fet, el nacionalisme ja no té raó de ser. Per això resulten tan perillosos els nacionalismes dels Estats, que no se sap ben bé que reivindiquen, llevat que sigui que volen tenir encara més influència, de vegades, més territoris. Sóc, doncs, nacionalista amb ganes de deixar de ser-ho.

Nacionalisme i Independència, El Punt, 12 de febrer del 2010.

És cert que el nacionalisme pot ser perillós, com ho poden ser totes les idees i tots els principis i valors que inventem o que fem servir els humans. “Déu”, “pàtria”, “amor”, “igualtat” o “revolució”, termes inicialment respectables, han donat pas al llarg de la història a pàgines senceres d’horrors i humiliacions.

Nacionalisme agresiu, El temps, 4 de juliol del 2006.

…mai van marxar

divendres, 28/01/2011

Poisoned, de Ottmar Hörl (Foto de Werner Scheuermann. Times)

Fa unes setmanes la secció anglesa del setmanari Der Spiegel relatava el cas d’un poble que fa posar els pèls de punta: la petita població de Jamel (Mecklemburg – Pomerània Occidental) ha sigut presa pels neonazis, que hi han anat comprant terrenys i han fet del poble un territori sense llei on campen al seu aire terroritzant el veïnat. La comunitat nacionalista s’organitza al voltant del líder del NPD Sven Krüger, qui regenta una empresa d’enderrocs, el logo de la qual és l’estrella de David essent destrossada i el lema, “nosaltres fem la feina bruta”.El mateix alcalde del poble, Uwe Wandel, reconeix que autoritats i policia han llençat la tovallola i miren cap a una altra banda mentre els nazis “se’n riuen a la nostra cara”: constants atacs a partits, organitzacions i veïns, pràctiques de tir al bosc, música nazi, salutacions romanes, celebracions de l’aniversari de Hitler… són pràctiques habituals al poble, on 7 de les 10 cases són propietat de membres de l’extrema dreta; els altres veïns han anat marxant; l’estació de policia més propera és a mitja hora.A l’entrada del poble, un monòlit dóna la benvinguda a “Jamel – lliure, social, nacional” i un rètol assenyala la direcció cap a Branau am Inn, poble natal de Hitler, 855 quilòmetres lluny d’aquesta població del nord d’Alemanya.

Malgrat que el mateix Krüger ha tingut problemes constants amb la llei i fins i tot ha sigut empresonat algun cop, no hi ha gaires motius legals ni proves concloents per perseguir les activitats que practiquen ell i els seus sequaços al poble. De fet, el NPD és al parlament del Land des de 2006.
Fins on pot arribar l’extrema dreta, doncs, sense caure en la il·legalitat d’un país on ha fet tant de mal?

Límits i estat del neonazisme a Alemanya
La pròpia constitució alemanya, redactada immediatament després de la guerra, dóna el dret a l’Estat d’il·legalitzar qualsevol partit que vagi en contra del sistema democràtic. Així mateix és anticonstitucional l’ús dels símbols relacionats a aquests grups, com ara l’esvàstica i molts d’altres usats pels nazis durant el temps del III Reich; malgrat això, no existeix un llistat d’aquests. La legislació que s’ha anat desenvolupant des de llavors prohibeix també glorificar els nazis i menystenir o negar els crims d’aquests, la producció de material referent al nacionalsocialisme, i la salutació romana adoptada per Hitler, entre altres coses. Evidentment, és delicte negar l’Holocaust.
La llei és tan restrictiva que fins i tot no es permet la reedició de l’obra hitleriana Mein Kampf (La meva lluita) o porta a situacions curioses com la persecució del material antifeixista que conté l’esvàstica o la investigació de l’obra Poisoned que l’artista Ottmar Hörl va exposar en una botiga de Múnic el 2009.

Els grupuscles neonazis han hagut de cercar alternatives que els permetin continuar exercint les seves activitats i difondre la seva ideologia racista i antisemita: s’autoanomenen nacionalistes; el material és importat d’altres països com els EUA, Escandinàvia o la República Txeca; les seves webs són hostatjades en altres Estats; s’usa la bandera de guerra de l’Imperi (prèvia a la inclusió de l’esvàstica per part dels nazis); no hi ha un enaltiment directe del partit Nazi i Hitler sinó una glorificació dels temps del III Reich… Unes 80 organitzacions neonazis han sigut prohibides però no és fàcil demostrar el seu caràcter antidemocràtic o la relació dels seus membres acusats de neonazisme amb aquestes. De totes maneres, el govern les vigila de molt a prop.

Els antics Lands de la República Democràtica, a l’est d’Alemanya, són un territori abonat al neonazisme, al qual s’hi apropen joves sense esperança de futur, desocupats permanents o gent descontenta amb l’anterior règim comunista. Així mateix, el govern ha iniciat una campanya denunciant la facilitat amb la qual grups d’extrema dreta, a través d’organitzar activitats voluntàries en clubs esportius, cerquen simpatitzants entre els joves mancats del sentiment de pertinència a un grup.
Segons dades de l’Oficina Federal per la Protecció de la Constitució, el 2007 es contaven uns 15.000 militants de partits d’extrema dreta, quatre vegades menys que quinze anys endarrere; malgrat això, la xifra de neonazis creix lentament, tot i que no ha superat la xifra de 5.000 persones. Les Freie Kameradschaften, organitzacions d’extrema dreta més o menys agrupades, són les associacions més importants actualment: se’n conten més de 320.

Diversos partits d’extrema dreta han sigut il·legalitzats des del final de la II Guerra Mundial. Actualment els partits més destacats que poden exercir són el refundat Deutsche Partei, el Deustche Volksunion i el NPD. Aquest concentra el principal gruix de militants i vots, és present en els parlaments de Saxònia i de Mecklemburg – Pomerània Occidental a més de tenir uns 300 regidors municipals. Participen de l’organització de les grans manifestacions feixistes: la del 1 de Maig i la de commemoració del controvertit bombardeig de Dresden (on hi van morir unes 25.000 persones), que anomenen Bombenholocaust.

Més que sorprendre’ns per fets com els de Jamel o incloure aquests partits en la creixent onada d’extrema dreta i neofeixista europea, cal saber que, de fet, els nazis –fins i tot militants– no van ser mai absolutament bandejats del poder i que, per mitjà de lleis d’amnistia com la de 1951, es va permetre a la majoria dels seus membres a tornar a exercir públicament.
És evidentment irracional comparar la situació del període 1923-1945 amb la d’ara –són molts i complexos els factors que van abocar la societat alemanya cap a la bogeria col·lectiva de la Guerra Total i l’Holocaust– però casos com els esmentats no es tracten de nous brots neonazis… no és que hagin tornat: és que mai van marxar.