Entrades amb l'etiqueta ‘nacionalsocialisme’

Spanische Allee: una avinguda amb història fosca

dissabte, 30/06/2012

Foto de Dietrich Hackenberg

A cavall entre els barris de Steglitz-Zehlendorf i Nikolassee, situada als afores de la ciutat en direcció Potsdam, però encara dins el Großberlin, es troba l’avinguda Spanische Allee. Força estreta en la majoria del seu curt recorregut (no arriba als tres quilometres) però envoltada de grans vil·les majestuoses i luxoses, l’antigament anomenada Wannseestraße fou rebatejada el 6 de juny de 1939 com a avinguda d’Espanya en honor a l’aliat de la dictadura nacionalsocialista.

El motiu del canvi de nom fou la desfilada militar de la “victòria” que hi feren més de 5.000 soldats que havien participat a la Guerra de 1936-1939. Els “alliberadors alemanys”, tal com els anomena la propaganda de l’època, eren els integrants de la Legió Còndor, formada per mitjans aeris, tancs i serveis d’intel·ligència i transport, així com Estat Major i personal de formació. La seva participació a la guerra, amagada a la pròpia població alemanya, serviria de banc de proves per a l’exèrcit nazi, que es preparava per envair tot Europa. Entre d’altres, la Legió Còndor fou responsable de la completa destrucció de la població basca de Gernika el 26 d’abril de 1937.
“Des de la desfilada, la Spanische Allee els havia de recordar, a la Legió i a la victòria de Franco,” explica una nova placa informativa que s’hi pot trobar actualment.

Tot i que l’avinguda encara conserva la nomenclatura donada pels nazis, l’any 1998 es va decidir dedicar una placeta (que ni tan sols té forma d’això, com sovint passa a Berlín) a Gernika, la qual és considerada la primera ciutat i objectiu civil que fou bombardejada des de l’aire.

 

Article escrit a partir de la informació disponible als panells del mateix carrer i del web Kauperts.

Les confessions de Jaume Cabré en alemany

divendres, 24/02/2012

Jaume Cabré

El passat dilluns 20 de febrer l’escriptor Jaume Cabré presentà la traducció alemanya de la seva última novel·la Jo confesso a Berlín: Das Schweigen des Sammlers. Davant un públic nombrós, l’autor va demostrar-se com un escriptor d’èxit també en alemany, una llengua que va voler estudiar arrel del pas per la Fira de Frankfurt el 2007: “però enlloc d’aprendre alemany he continuat fent novel·la, que també és una bona manera de ser aquí.”

Encara que la distribució de l’espai que va oferir la llibreria Dussmann fos molt dolenta per al gaudi de l’acte –poca visibilitat per a la majoria d’espectadors, hi havia més gent dreta que asseguda i encara molta més fora la sala degut a les reduïdes dimensions de l’espai–, el públic va quedar molt satisfet de la lectura i conversa que l’autor va mantenir amb la traductora. Després de l’acte es va formar una llarga cua per demanar a Cabré que firmés els llibres, molts dels quals eren en edició catalana.
La lectura va ser organitzada per l’editorial Suhrkamp/Insel, que també ha publicat Les veus del Pamano (2008) i Senyoria (2010). Va comptar amb el suport de l’Institut Ramon Llull i l’Instituto Cervantes.

Kirsten Brandt, la seva traductora, va destacar l’èxit de Cabré tant de públic com de crítica, també a Alemanya, país en el qual ja ha venut prop de mig milió de la seva primera novel·la: Die Stimme des Flusses. Brandt va definir la nova obra com un llibre complex.
L’autor va llegir les primeres pàgines del llibre –…en una botiga depauperada de Berlín…– i després l’actor Dietmar Wunder va continuar en alemany. En la conversa posterior, la traductora es va interessar pels personatges del llibre: Adrià i el violí. Del primer, l’autor en va explicar el procés de creació i la seva “descoberta” a mida que “escrivia el llibre: havia de ser un nen especial i intel·ligent,” encara que recordà que “que una persona sigui intel·ligent no vol dir que sigui sàvia en totes les coses de la vida.” I de fet, aquest Adrià, el qual, remarcava la traductora, ens pot recordar a l’Adrian Leverkühn de Thomas Mann o a l’emperador Adrià de Yourcenar, “té molta traça a sentir-se culpable.” Sobre el segon personatge, Kirsten Brandt preguntà a l’autor si el violí podia ser el coprotagonista de la història: “no ho sé –respongué Cabré–, jo només he escrit la novel·la.”

 

L’endemà de la presentació del llibre, i abans que Jaume Cabré marxés cap al “fred bàltic” a continuar la promoció de la novel·la, vaig poder tenir una curta conversa amb ell:

Per què creu que les seves novel·les tenen tan bona acollida a Alemanya?
Una vegada l’editor alemany em va dir que hi havia tres raons: una, la creació dels personatges: [als alemanys] els hi interessa molt el tipus de personatge que faig; una altra, els temes que tracto –es referien sobretot a Les veus del Pamano: la recuperació de la memòria, la tergiversació de la història, són coses molt sensibles aquí; i una tercera, i aquesta la remarcava molt, per la manera d’estar escrit: els lectors mai havien vist que s’escrivís d’aquesta manera. I després, al anar parlant amb més gent, aquesta tercera s’afirma molt.

Potser el públic alemany està acostumat a una novel·la mes lineal?
Segurament, però el públic alemany és molt lector i no l’espanta un llistó alt de la lectura. Es poden trobar que el llistó és alt perquè és una novel·la molt reflexiva, fins i tot filosòfica. O es poden trobar amb un tipus de novel·la, que és el que pretenc, en la qual hi hagi de tot: acció però també gimnàstica narrativa, plaer de narrar i d’escoltar la narració.

Les seves novel·les són un repte literari pels alemanys?
No sé si és dir massa! Pot ser-ho per qualsevol lector de qualsevol lloc en la mesura que el què és nou per a nosaltres, els lectors, sempre ens suposa un repte. Amb això no vull dir que sigui una gran aventura, això ja depèn de cadascú.

Com és la reacció dels mitjans a que un autor català tingui tant d’èxit?
Un cop t’han conegut diuen “ah, aquest és català com podria ser italià, portuguès o el que sigui…” Sobretot després del Frankfurt 2007.

I com es veu l’experiència de Frankfurt cinc anys després?
Com una cosa molt positiva, va ser el primer gran pas per fer que la literatura i la cultura catalanes deixessin de ser transparents a Europa.

I a nivell personal?
Ha donat un bon coneixement de la meva obra, una mena de presència normal de l’obra de manera constant.

Parlant de la memòria històrica, què creu que diferencia el procés de recuperació i acceptació d’aquesta memòria tràgica a Alemanya i a Catalunya?
Hi ha una gran diferència: aquí hi va haver una ruptura total i, en el cas no tant de Catalunya com de l’Estat espanyol, allà no hi ha hagut cap ruptura. Això es nota. Aquí s’ha fet cau i net, s’havia de fer.

I gairebé quaranta anys després de la mort de Franco continua sent vigent, aquesta manca de ruptura?
Ara els hereus del franquisme són al poder, amb majoria absoluta. Els hereus, no vull dir que ells siguin franquistes. Les forces d’ultradreta estan molt contentes i això fa molta angúnia.

Què n’hem d’aprendre del cas alemany, els catalans?
És una resposta massa difícil… Jo espero que hi hagi moltes més coses entremig, com el procés cap a la independència, per exemple, que farà que tot plegat sigui molt diferent i complex però al mateix temps molt entretingut.

Creu que des de la literatura es pot influenciar en aquest procés de recuperació de la memòria?
No. Des de la literatura pots, amb una mica d’optimisme, fer patrimoni espiritual, diríem. Això és interessant i val la pena. Però, la literatura, si la converteixes en pamflet, malament rai: deixa de tenir cap tipus d’eficàcia.

I en el procés d’explicar Catalunya a Europa, des de la literatura i des de la seva posició d’autor que es ven tant a l’estranger, creu que pot aportar quelcom?
Crec que sí que es pot aportar, però no sé què o quina quantitat de es pot aportar. Però segur que és positiu. El coneixement de la vida normal, la presència normal, l’existència normal de la cultura catalana i de Catalunya com un element més d’Europa. És una gota més d’aquesta insistència que ens interessa tan. En aquest sentit sí que pot ser útil, els fruits alemanys de la meva feina –i la d’altres autors: no estic sol, en això.

S’ho pren com un repte personal o simplement és una part del procés que ha fet la seva literatura?
Quan fas literatura no et planteges salvar ni el món ni la pàtria ni a tu mateix, sinó escriure. Almenys jo, no tinc grans plantejaments. Després el que passa és que la literatura se’n va cap a una banda o se’n va cap a una altra i et situes en les circumstàncies el millor que pots. Si el que fas és útil per la comunitat, extraordinari!

I suposo que el fet de ser traduït a l’alemany i tenir tantes vendes no l’influeix en la forma d’escriure, ni en la forma d’encarar un projecte, oi?
No, ni molt menys. El projecte té a veure… no sé amb què té a veure, amb una cosa inexplicable, interior.

Coneix Berlín?
Hi he estat tres o quatre vegades: una setmana de turista per veure-ho tot que no veus res; i després per feina. Sempre em ve de nou.

Ha visitat els espais de recuperació de la memòria?
Alguns, per exemple el memorial de l’Holocaust, la zona on hi havia la Gestapo, Checkpoint-Charlie… Però en qualsevol ciutat tots els racons tenen el seu valor i no ho has de veure tot en un prisma històric. M’interessa molt més anar a veure la seu de la Filharmònica de Berlín i imaginar-m’ho ple, si no pots ser al concert. Hi ha moltes raons per anar a Berlín, sempre.

 

Cal agrair a la delegada del Llull, Queralt Vallcorba, i a l’agent de premsa de Suhrkamp/Insel, Julia Jann, les facilitats per a poder entrevistar Jaume Cabré, així com a l’autor pel seu temps.

Nationalsozialistischer Untergrund, recull de premsa

divendres, 25/11/2011

Tal com vaig destacar a la secció Crònica Berlín (44’20”) del programa Directe 4.0 (cada tarda a Ràdio 4) el passat dijous, el recent descobriment del grup terroristes neonazi Nationalsozialistischer Untergrund (Nacionalsocialistes Clandestins) ha generat gran polèmica a Alemanya.

El grup hauria estat actuant impunement al llarg de deu anys, assassinant 10 persones (8 immigrants d’origen turc, 1 d’origen grec i una policia) i robant una quinzena de bancs, a més d’alguns atemptats amb explosius. La policia havia atribuït fins ara els casos a màfies turques. El que més ha xocat a la societat alemanya és la inoperància dels serveis secrets, que compten amb una àmplia xarxa d’informadors infiltrats en grups extremistes però que no havien pogut establir cap relació entre els neonazis i els atemptats, i la més que probable implicació d’un agent en la trama.

Aquestes setmanes, la premsa alemanya és un degoteig constant d’informacions del cas que va traient a la llum els aspectes més vergonyosos de l’actuació de les autoritats.
Aquest n’és un recull:

Zentralflughafen

dimecres, 5/10/2011

[vimeo 17556581]

(Aneu a Vimeo per veure el vídeo en alta definició a pantalla completa.)

El 8 d’octubre de 1923 es donà la concessió per a construir al camp de Tempelhof un aeròdrom al cor de Berlín que estava destinat a ser una peça clau de la història de la ciutat. L’aeroport de Tempelhof, que rebria el codi internacional THF, va estar operatiu fins el 30 d’octubre de 2008, quan es reconvertí en un parc públic de grans dimensions plenament integrat a la ciutat.

Ja el 1909, el pioner de l’aviació Orville Wright havia fet les primeres demostracions de vol en aquest terreny que el 1926 esdevindria seu de la recent creada Deutsche Luft Hansa. Hitler veié en el camp d’aviació el lloc perfecte per a alçar-hi l’aeroport insígnia del regim i encarregà el 1934 un nou disseny a Ernst Sagebiel. L’arquitecte convertí l’edifici en un dels més grans i imponents d’Europa, amb una terminal gegantina i àmplia, un entramat de quilomètrics túnels subterranis i aparença imperial que donaven les àguiles feixistes.
Anys més tard, amb el règim nazi esclafat i la ciutat repartida a mercè dels vencedors de la Segona Guerra Mundial, quan els soviètics intentaren aïllar el sector aliat en un intent desesperat de guanyar influencia cap a occident, l’aeroport visqué el seu moment estel·lar. Davant la impossibilitat d’abastir la ciutat per terra, els americans establiren un corredor aeri estable que feia aterrar un avió a Tempelhof cada 90 segons, portant des dels aliments més basics fins als materials més insòlits com cuines o lavabos. El primer pont aeri de la historia durà 10 mesos i 14 dies i marcà no només una fita politicomilitar sinó també en la història de l’aviació.

Retornat al seu ús civil, poc abans d’una mitjanit de fa tres anys s’enlairaren simultàniament els últims avions de les dues pistes de Tempelhof, que poc després serien obertes als ciutadans i visitants de la ciutat.

L’esvàtica, símbol de sort

dimecres, 28/09/2011

El web heteròclit de cabotatge històric How to be a Retronaut va fer fa temps un senzill però clar recull d’imatges de l’esvàstica. Aquestes, però, res tenen a veure amb el seu significat nazi, sinó que són usades com a símbol de sort.
Tal com diu la Viquipèdia, originàriament l’esvàstica –en qualsevol dels dos sentits– representa “les dues formes del Brama (el concepte impersonal de Déu). En el sentit de les agulles del rellotge representa l’evolució de l’univers, i en direcció contrària representa la seva involució.”

Malgrat ser un símbol bastament usat en moltes cultures orientals i que tingué influències en personatges importants europeus –Baden Powell, Rudyard Kipling– o nord-americans, el seu ús per part dels nazis ens ha canviat totalment la seva percepció i actualment no deixa de xocar-nos en veure-la en imatges com les que presenta el retronauta.

Primer bombardeig de Berlín, fa 71 anys

dimecres, 24/08/2011

Aquesta setmana farà 71 anys que la Royal Air Force atacà per primer cop Berlín, la capital del III Reich. En el marc de la II Guerra Mundial, Winston Churchil ordenà bombardejar la ciutat, centre del poder nazi, després que els avions feixistes ataquessin Londres el dia anterior.

Tal com recull el bloc World War II Today, que recupera dia a dia fets del conflicte, el corresponsal nord-americà William Shirer destacat a la capital alemanya n’escrigué això: “les sirenes van sonar a les dotze i vint minuts del matí i la calma retornà a les tres i trenta-tres minuts […] la concentració de bateries anti-aèries era la més extensa que mai he vist. Feia una impressió enorme, terrible. I va ser estranyament inefectiva.”
Shirer destacava que “els berlinesos estan en estat de xoc. No creien que això pogués passar. Quan va començar la guerra, Görin els va assegurar que no podria passar.”

Aquest no havia de ser, evidentment, l’últim bombardeig de la capital alemanya. Els atacs que s’allargaren fins el 1945 deixaren entre 20.000 i 50.000 morts en una ciutat de cinc milions d’habitants.
Podeu llegir més sobre els atacs a Berlín a la Wikipedia en anglès.

Un dictador a la moda

dimecres, 3/08/2011

(He retirat la imatge provinent de www.hipsterhitler.com perquè alguns navegadors consideren que distribuieix malware –cosa que no crec que sigui veritat. Si voleu veure el contingut de hipsterhitler.com haureu d’acceptar l’advertència del navegador)

Un dels pitjors genocides de la història dalt una bicicleta de pinyó fix? El teoritzador de la guerra total tocant Heart skips a beat en morse? Hitler jugant al Pacman?

Revisitar amb humor les figures de l’horror i la mort no és fàcil i sempre aixeca veus en contra. Uns joves de Nova York que firmen amb les sigles JC i APK s’hi han atrevit agafant el dictador occidental considerat més sanginari i convertint-lo en un hipster, un home cool que segueix les últimes tendències i gasta un sentit de l’humor massa refinat per als seus camarades, la “ironia definitiva”.
Tal com expliquen els seus autors, “Hipster Hitler nasqué una nit fosca i irònica en la qual Mart s’alineà perfectament amb la botiga American Apparel del carrer North 6th a Williamsburg, Brooklyn.” Segurament, no podia ser d’altra manera. “Si teniu preguntes, suggerències, feedback o amenaces de mort envieu-les per correu electrònic,” diuen al seu web.
A part dels còmics, els autors també tenen una botiga de samarretes, xapes i pòsters.

En aquesta pàgina que de ben segur no agrada a tothom s’hi poden trobar gags surrealistes on Goebbels, Rommel o Stalin entre d’altres s’han d’entendre amb un Hitler obsessionat amb no contaminar, que mostra el seu antisemitisme posant la creu de David del revés o que ha inventat un raig mortal que “jutja silenciosament els gustos de l’enemic fins que aquest senzillament mor de vergonya.” A més, aquest Führer sempre vesteix samarretes amb subtils jocs de paraules. Com diu el Hitler: “I fucking love juice.”

 

Gràcies a T. i H. per la recomanació.

Primer de Maig a Berlín: Maiday!

diumenge, 1/05/2011

"Endavant amb el 1r de Maig revolucionari!" (de nostate.net)

Fa setmanes que Alemanya es prepara pels diversos actes i múltiples manifestacions de tots els espectres polítics i socials que tenen lloc aquest cap de setmana en commemoració del Primer de Maig. La d’avui és una data reivindicativa històrica que es viu amb especial intensitat arreu del país i, sobretot, a la seva capital, un dels centres de l’alternativa política més important d’Europa. La celebració de la diada dels treballadors i la seva història és interessant i curiosa.

 

El Primer de Maig a Alemanya
La festivitat del Primer de Maig a Alemanya té els seus inici oficials ja el 1919. L’Assemblea Nacional de la pre-República de Weimar declarà el dia com a festa nacional. Tot plegat quedà en poc més que un intent perquè la llei fou revocada el mateix any. La reivindicació de classe continuà però el maig s’havia de repartir el protagonisme amb el 9 de novembre, Dia de la Revolució.
No fou fins l’abril de 1933 que, sota el govern de Hitler, es tornà a decretar la diada com a Festivitat del Treball Nacional.
Per al Primer de Maig d’aquell any, els nazis prepararen una gran manifestació a Berlín que, en forma d’estrella, acabà reunint més d’un milió i mig de persones al camp d’aviació de Tempelhof (futur emplaçament de l’aeroport nazi somniat per Hitler). Malgrat l’oposició del Partit Comunista Alemany i de les associacions de treballadors anarquistes i comunistes, la majoria de líders sindicals donaren suport a la manifestació creient que podrien influir en la política nacionalsocialista.
Havien caigut en el parany dels feixistes; Goebbels anotà en el seu llibre Vom Kaiserhof zur Reichskanzlei: “El 1r de Maig oferirem una manifestació grandiosa al poble alemany. El dia 2 prohibirem els sindicats. […] Probablement hi haurà alguns dies d’enrenou però després seran nostres.” Efectivament, tal com estava planejat des de feia dies, el 2 de maig a partir de les 10 hores del matí les unitats de les SA assaltaren les seus dels sindicats, arrestaren els seus dirigents i requisaren els seus béns. Els sindicalistes foren empresonats, torturats i, molts, enviats als incipients camps de concentració, dels quals no tots en sortirien. La prohibició formava part de l’estratègia dictatorial de Hitler per anular qualsevol tipus d’oposició. A partir de l’any següent, la festivitat de l’1 de Maig passaria a anomenar-se, simplement, Festa Nacional i continuaria celebrant-se amb destacades desfilades en el què Walter Benjamin anomenà el perfeccionament de “l’estetització del poder fins a apogeus inesperats.*
Després de la guerra, les manifestacions a la República Federal foren estrictament controlades per les potències ocupants, mentre que a la República Democràtica passà a celebrar-se com la Diada de Festa i Lluita dels Obrers per la Pau i el Socialisme. Les manifestacions més important, però, es donaren a partir de mitjans dels anys vuitanta al districte SO36 de Kreuzberg.

 

SO36 és sinònim de revolució
El districte sud-oest de Kreuzberg (amb codi postal 36) ha sigut sempre base de moviments socials i d’esquerra. La seva posició al costat del mur el convertia en un barri marginal i pobre on s’adreçaven els outsiders. En aquest ambient s’hi desenvoluparen estils de vida i socials alternatius i sigué un cultiu d’ideologies. Ja abans de 1987, les protestes del Primer de Maig havien destacat per la seva brutalitat però aquell ha passat a la història com el dia de la revolta de Kreuzberg.
La festivitat dels treballadors arribava en plena efervesència represora en contra del boicot al cens que s’havia de fer aquell any. El mateix 1 de maig la seu de la campanya contra el recompte fou registrada per la policia; a part, en el marc de les festivitats dels 750 anys de la ciutat s’estaven duen a terme detencions i investigacions en els moviments alternatius. El nerviosisme començà quan l’anomenat sector “afectat” del sindicat DGB fou expulsat de la manifestació oficial. No obstant, no fou fins la tarda que a la festa popular que es duia a terme als carrers colindants de Marianenplatz començaren els avalots quan es volcà un cotxe patrulla. Immediatament la policia començà la càrrega però els manifestants alçaren barricades i calaren foc fent que les forces policials haguessin de retirar-se del barri. No hi tornarien a posar els peus fins ben entrada la matinada; els cotxes de bombers que acudein a apagar els incendir foren atacats i fins i tot un incendiat. Després del saqueig de varis establiments, els aldarulls culminaren amb l’assalt a una sucursal de la cadena de supermercats Bolle a la cantonada de Skalitzerstraße amb Wienerstraße i el seu posterior incendi, que destruí completament l’edifici. L’estació de metro de Görlitzer Bahnhof també fou cremada.
Entre dues i tres de la matinada la policia pogué tornar a entrar al barri amb vehicles especials i tancs d’aigua. L’article de la Viquipèdia en alemany que fa referència als avalots atribueixen el final d’aquests a “dues raons: alcohol i cansament.” Malgrat que els llargs disturbis no causaren cap víctima, un jove –fugit de la RDA i aparentment aliè als incidents– que fou detingut aquella nit acabà suïcidant-se després de passar tres setmanes a la presó. Les conseqüències polítiques foren la creació d’una unitat especial antiavalots de la policia que havia de ser molt criticada els anys següents i que, finalment, fou desmantellada el 1989 pel següent govern de coalició SPD-Die Grüne.
En les següents celebracions del Primer de Maig a Kreuzberg es repetiren els aldarulls però a partir de 1990 les divisions entre ideologies i la implicació d’algunes institucions en les celebracions feren perdre força a la diada i no fou fins el 2006 que, dins els actes internacionals conjunts de l’EuroMayDay ha tornat a agafar força.
Encara que els incidents d’altres anys foren més greus que els de 1987 –per exemple, el 1989 hi hagué 346 policies ferits d’un total de 1.600– aquesta data ha quedat a la memòria col·lectiva dels moviments alternatius com la revolució treballadora i social d’un barri en contra del món. Un pamflet que cridava a la manifestació de 2007 ho descrivia com “el veritable alçament popular: joves i grans, dones i homes, immigrants i locals, treballadors i estudiants van lluitar costat per costat.”

 

Maiday 2011
Com que aquest any el Primer de maig cau en diumenge, els actes i manifestacions ja van començar ahir. En el marc de la Walpurgisnacht (festa tradicional nordeuropea que commemora el pas de l’hivern a l’estiu) es feren diversos actes a Berlín centrats en la lluita contra la gentrificació. Així mateix, els neonazis també feren la seva manifestació a Bremen; escortats en tot moment per la policia, s’evità el bloqueig del moviment antifeixista.
Els actes que se celebren avui han estat preparats des de fa temps. A primera hora del matí tindrà lloc la manifestació oficial del sindicat DGB, la central sindical única alemanya. Els sindicats i partits d’extrema esquerra han organitzat un bloqueig per protestar en contra el treball temporal, l’augment de l’atur i, el que ells consideren, la col·laboració d’aquest sindicat amb la precarització del treball.
A migdia es farà la inaguraració alternativa al centre de Kreuzberg d’un parc en homenatge a Carlo Giuliani, el jove mort per la policia en les manifestacions contra el G8 fa deu anys a Gènova. Aquest ha de ser un espai “lliure, que pertanyi a la humanitat, un lloc del moviment i del respecte, sense terror consumista i del benefici, sense seguretat ni vigilància.”
A la tarda es farà la tradicional manifestació revolucionària de Kreuzberg, sortint a les 18 hores des de Kottbuser Tor. Enguany el manifest té un to marcadament ecologista i antinuclear i es vol lligar amb les revolucions del nord d’Àfrica, a part de les tradicionals denúncies contra la precarietat laboral, l’explotació, la repressió, el racisme i l’exclusió. Podeu llegir el manifest en alemany a la pàgina de Revomai.de.
Per tots aquests actes, la policia ha destacat a la ciutat més de 6.000 homes pel que es preveu un diumenge molt calent.

 

 

* Demano disculpes per l’atreviment a gosar traduir Walter Benjamin, la cita del qual, per cert, és ben difícil! Aquí teniu l’original (extreta d’aquí) per als germanistes: “[die Nazis] haben die, wie Walter Benjamin es nannte, Ästhetisierung der politischen Macht zu ungeahnten Höhepunkten weiterentwickelt.” (Gràcies a Cibernauta Joan per l’ajuda.)

 

Nazis a Dresden: no passaran!

divendres, 18/02/2011

“Wie viele Starben? Wer kennt die Zahl? An deinen Wunden sieht man die Qual der Namenlosen, die hier verbrannt im Höllenfeuer aus Menschenhand.”

“Quants van morir? Qui en coneix la xifra? En les teves ferides hom veu el martiri dels sense nom que aquí cremaren en les flames infernals de la mà de l’home.”

Inscripció al cementiri de Dresden

Entre el 13 i el 15 de febrer de 1945 els bombarders americans i anglesos bombardejaren durament Dresden. Un miler d’avions deixaren caure més de 4.000 tones d’explosius arrasant gran part de la ciutat i matant unes 20.000 persones, que moriren no només a causa de les bombes sinó també en la tempesta de foc que destrossà per complet el centre.
El bombardeig, tot i no ser el més mortal o en el qual es llençaren més bombes, està considerat el més cruel i s’interpreta com un càstig innecessari a una Alemanya afeblida i a punt de la rendició. Mai no s’ha aclarit el nombre real de víctimes, i les xifres ballen segons els interessos. El bombardeig és, encara avui, 66 anys després, un instrument polític que ha sigut usat tan pels nazis –relativitzaven la culpa d’Alemanya en la guerra i se’n reivindicaven víctimes–, com pels soviètics –acusaven els seus aliats de deixar-els-hi un país destrossat–, com per les potències occidentals –justificant el bombardeig en la importància industrial i estratègica de la ciutat. Després del gran estudi que Dresden encarregà a l’historiador Rolf-Dieter Müller la seqüència de fets i les dades són més clares però això no evita que es continuï banalitzant en benefici polític.


Actualment, cada any se celebren actes oficials i religiosos de commemoració i record de les víctimes, gran part de les quals foren civils. Així mateix, l’extrema dreta també commemora el bombardeig a la seva manera. Des del seu punt de vista, l’atac  no només seria equiparable als bombardejos d’Hiroshima i Nagasaki sinó fins i tot a l’Holocaust; de fet, l’anomenen Bombholocaust.
Des de 1998, les marxes d’homenatge feixistes han anat prenent més importància i sumant participants; el 2010 foren 5.000 els neonazis que intentaren avançar pel centre de la ciutat. No obstant, associacions antifeixistes de tot Alemanya organitzaren un bloqueig que impedí que poguessin fer-ho: foren 10.000 persones les que aconseguiren per primer cop barrar-els-hi el pas.

Agrupats en l’associació Dresden Nazifrei, que reuneix tan organitzacions antifeixistes com sindicats i partits polítics amb presència parlamentària, els col·lectius contraris es preparen planificant al detall el bloqueig no-violent. Enguany no n’ha sortit la informació fins aquesta setmana; s’ha mantingut en secret fins a l’últim moment per evitar no només els boicots dels neonazis sinó les traves policials i judicials que se’ls hi posa. L’any passat, la policia intervingué material i ordinadors de l’organització amb el pretext judicial que el lema “Junts bloquejem” era una incitació a violar la llei. A més, després de la protesta, la policia fou amonestada per no haver trencat el bloqueig i no haver permès als neonazis manifestar-se. El col·lectiu antifeixista, però, es reivindica com a multicolor, heterogeni i solidari en contra de qualsevol intent de qualificar la protesta com a extremista.

El passat diumenge hi hagué una primera manifestació, concorreguda tan sols per uns pocs centenars de neonazis protegits permanentment per la policia mentre que els aproximadament 17.000 antifeixistes que intentaven evitar-la eren mantinguts lluny de l’itinerari. En podeu veure algunes imatges en aquest vídeo en alemany, editat pel setmanari Der Spiegel; “Si veig la meva cara en algun diari us gasejo a tots!”, crida el noi de negre. La secció en anglès n’ha publicat l’article The Struggle to Block the Neo-Nazi Marches.

Aquest any l’ajuntament de Dresden (controlat pel CDU) ha intensificat les mesures per evitar el bloqueig, ja que no veu amb bons ulls la confrontació i prefereix defensar el dret de manifestació dels nacionalsocialistes abans que tenir possibles incidents al centre de la ciutat.
Mentre, per les dues bandes preparen massius actes amb gent vinguda d’arreu d’Europa per un dissabte que no es preveu gaire tranquil a la capital saxona.


El manifest del bloqueig en espanyol.

El nacionalisme

dimarts , 1/02/2011

Arran de què es destaqués el meu anterior article a la secció “El bloc del dia” a la versió en paper del diari, amb els companys del departament de blocs d’Ara.cat vam acordar de canviar el terme “nacionalisme” pel de “nacionalsocialisme” per refererir-nos als militants del partit neonazi NPD. Com que l’espai en el diari és limitat i el contingut és resumit vam creure que aquest matís faria més fàcilment comprensible el contingut de l’article en un diari català.
No obstant, això em va fer reflexionar sobre el significat que té la paraula nacionalisme per als catalans i el que té en països amb Estat propi com pot ser Alemanya; i és, de fet, un tema que també volia tractar des de fa temps.

Certament, considero aquest com un debat irresolt. A nosaltres ens pot sobtar o, fins i tot, molestar que s’anomeni nacionalisme al nazisme perquè indueix (d’una forma molts cops buscada, depenent de qui ho usa) a una confusió entre els objectius nacionals dels catalans i els dels nazis. Però, de fet, el nazisme no és sinó un nacionalisme exagerat i portat fins a l’extrem, racista i violent; contundent en la dialèctica i el llenguatge.
El nazisme cerca la identificació de l’individu amb el grup a partir del rebuig absolut a l’altre, ésser inferior i corrupte per la societat perfecta. Assenyala al jueu com el seu enemic més acèrrim, algú contra el qual diferenciar-se per refermar la identitat.

En el que fa a Catalunya, no hem tingut mai cap representant polític amb influència de caràcter nacionalista excloent. Això no vol dir, evidentment, que hi hagi grupuscles de caire nacionalsocialista el marc dels quals és Catalunya, però són evidentment minoritaris. D’altra banda, és tristament recorrent l’argument nacionalista català que es basa en la negació absoluta de tot allò espanyol per accentuar la diferència.

Com diu Josep Maria Terricabras: “el dia que Catalunya sigui independent, deixaré de ser immediatament nacionalista català” (Nacionalisme i Independència, El Punt, 12.II.2010)*. Jo també. Ser nacionalista, tenint Estat propi, suposa un enaltiment del poder d’aquest, que no es pot traduir sinó en la defensa en contra d’algun altre Estat o comunitat diferenciada dins els seus límits. Per això fa tanta basarda quan pengen banderes gegantines al centre de la capital.

Quan vaig escriure l’anterior article hi vaig reflexionar i vaig decidir mantenir finalment “nacionalista” per la interpretació que en faig. De totes formes és un tema interessant que mereixeria ser més profundament tractat i sobre el què us convido a opinar en els comentaris.

* de fet, em sembla recordar que també digué “si jo visqués a Alemanya, no seria nacionalista”.



Us deixo uns escrits de Terricabras sobre el tema que he trobat interessants:

En alguns ambients el nacionalisme té mala premsa. No m’estranya: en general, els crítics del nacionalisme pertanyen a alguna nació gran, poderosa i, per tant, saben molt bé, per experiència històrica directa, que el nacionalisme pot arribar a ser molt perillós, agressiu i colonitzador.
[…]
Sospito que molts som nacionalistes de forma provisional. Vull dir que jo defenso la nació catalana perquè no és reconeguda ni acceptada com ho hauria de ser. El dia, però, que Catalunya sigui independent, deixaré de ser immediatament nacionalista català. El nacionalisme és la reivindicació del reconeixement de la nació. Quan el reconeixement s’ha fet, el nacionalisme ja no té raó de ser. Per això resulten tan perillosos els nacionalismes dels Estats, que no se sap ben bé que reivindiquen, llevat que sigui que volen tenir encara més influència, de vegades, més territoris. Sóc, doncs, nacionalista amb ganes de deixar de ser-ho.

Nacionalisme i Independència, El Punt, 12 de febrer del 2010.

És cert que el nacionalisme pot ser perillós, com ho poden ser totes les idees i tots els principis i valors que inventem o que fem servir els humans. “Déu”, “pàtria”, “amor”, “igualtat” o “revolució”, termes inicialment respectables, han donat pas al llarg de la història a pàgines senceres d’horrors i humiliacions.

Nacionalisme agresiu, El temps, 4 de juliol del 2006.