Entrades amb l'etiqueta ‘Neukölln’

Maria Coma a Berlín

dimecres, 2/11/2011

Maria Coma @ Fabrik Zirkonia

Maria Coma va oferir aquest passat dissabte un concert preciós al Zirkonia Fabrik, on un públic mig català mig alemany va quedar encisat per la bellesa de les seves composicions i l’ambient màgic que la compositora crea al seu voltant. Es tracta del segon concert que la cantant fa a Berlín –aquest agost va tocar per primer cop a la ciutat, també a Zirkonia– i un dels primers en els quals es va poder escoltar les noves cançons del nou àlbum Magnòlia, que surt avui mateix a la venda.

Fins ara la música de Coma, en els seus treballs personals o amb u_mä, s’havia presentat delicada i senzilla, de marcat minimalisme. Les noves cançons, però, tenen molta força, són complexes i adquireixen la profunditat ambiental i emocional d’una bona banda sonora. En l’entrevista que aquest diari va oferir diumenge s’entén aquest canvi i també que aquest és un àlbum molt més personal, que marca una clara evolució de la seva música. Els que érem al concert vam tenir la sort de poder aconseguir el nou disc per avançat i a mi, personalment, m’encanta.

L’espectacle d’aquest dissabte va començar amb una performance de Jule Flierl i un concert d’Ivo Saint amb cançons del seu disc “los pétalos que dormimos”. Maria Coma va oferir un concert de petit format i va tocar sola amb un piano de paret al mig de l’àmplia sala, acompanyada en algunes cançons de María di Pace. Aquesta simplicitat no va restar força al directe, al contrari: les seves composicions van omplir l’espai i arribaven amb força (en un sentit emocional) al públic repartit pel terra, però també en gran part dret. Per la Maria, el de Berlín és “dels públics més atents, respectuosos, generosos i, sobretot, agraïts” que ha tingut. “Quan he tocat allà, he notat que se m’estava comprenent, tot i no s’entenguin les lletres, i que se m’escoltava amb ganes.” Una bona acollida que continua després del concert, encara que “la major part no em coneixen.”
Zirkonia Fabrik resultà un marc perfecte per a la seva música, propiciant un ambient íntim i recollit. I és que la música i l’estil de Maria Coma és molt adient per Berlín, una ciutat oberta i culturalment molt avançada. “És un lloc on hi va a parar gent de tot el món amb idees per portar a terme i, alhora, ganes d’‘empapar-se’ de cultura,” diu la Maria que és el que més li agrada de Berlín. Maria Coma va gravar un clip de presentació del nou disc a la ciutat aquest estiu.

Després del concert no puc sinó recomanar-vos que us feu amb aquest nou treball de Maria Coma i que intenteu anar a algun dels concerts que aviat oferirà, ja sigui a Catalunya o a Berlín! “Durant el viatge de tornada, me n’anava amb la mateixa sensació que el primer cop: hi he de tornar perquè m’han quedat moltes coses pendents a fer-hi.”

 

Aquest és el primer videoclip del nou àlbum Magnòlia, al qual segur que en seguiran molts més, com és habitual tant en Maria Coma com en Pau Vallvé, productor del disc:

[vimeo 30592064]

Berlín és un Karneval

dimecres, 15/06/2011

Cartell del Karneval (de karneval-berlin.de)

Aquest passat cap de setmana llarg es va celebrar als carrers de Kreuzberg el Karneval der Kulturen, la trobada multicultural més important i massiva de la ciutat i de tot Alemanya.
El Carnaval de les Cultures és una celebració festiva de la diversitat i l’intercanvi cultural organitzat pel Werkstatt der Kulturen in Berlin-Neukölln (Taller de les Cultures) des de 1996. Sempre es festeja el cap de setmana del Pentecosta al barri de Kreuzberg, el qual ha concentrat tradicionalment el major percentatge d’immigració de fora d’Europa –però cada cop menys.

El Karneval consta d’una fira mescla de productes típics, menjar i informació de les diverses cultures i països participants, així com diversos escenaris amb música i representacions teatrals. Però l’atracció principal, no cal dir-ho, és la rua, on hi participen més d’un centenar de comparses que competeixen en originalitat i bellesa. La processó recorre durant quasi deu hores tot els carrers Hasenheide i de Gneisenaustraße, des de Hermannplatz fins a Yorckstraße.
Els últims anys hi han participat més de 3.000 persones, i gairebé un milió hi ha assistit. La gran afluència de públic i importància cultural que ja adquirit el situa al costat dels carnavals moderns europeus com els de Notting Hill a Londres o el Zomercarnaval de Rotterdam.

La importància del Karneval berlinès rau en la possibilitat que brinda a les moltes cultures que formen la ciutat a presentar-se als seus conciutadans, sent una oportunitat única de participació per a molts habitants independentment de la seva procedència o estatus social.

El Werkstatt der Kulturen és una organització transcultural que treballa per una entesa entre les diferents ètnies que conviuen a la ciutat. És un “lloc del diàleg i el moviment entre homes de diferents nacionalitats, cultures i religions,” tal com es defineixen a ells mateixos. Pel Taller, “Berlín és avui una ciutat heterogènia ètnicament, religiosa i cultural, i s’ha posicionat, després de la reunificació alemanya, al centre de l’interès internacional com a símbol del camí cap a una Europa unida.”

El Karneval és una realitat palpable i demostra, un any més i en plena onada europea neo-txenòfoba, que el Multikulti és ben viu!

 

Gràcies a la Laia V. per l’ajuda en la traducció.

Els culpables de la gentrificació (I)

divendres, 1/04/2011

they say gentriffy we say occupy

Amb el canvi a l’horari d’estiu, a Berlín de seguida s’aprecia que les tardes s’allarguen considerablement. Aprofitant aquest sol generós que tot just comença a escalfar la primavera decidim amb Rebecca i Hinnerk anar a prendre un te al parc de Tempelhof. Aquest fou l’aeroport dels nazis i el del pont aeri, des de fa un any és un parc immens perfecte per anar amb bicicleta, patinar o fer volar estels. Asseguts a la gespa, comentem com ha canviat aquesta zona en els últims temps.

Schiller Kiez és un petit barri situat al districte de Neukölln que queda entre Hermannstraße i l’aeroport de Tempelhof. (Vegeu-lo al mapa Gentrificació.) S’estructura al voltant de la Schillerpromenade, una rambla curta emmarcada per arbres gegantins i cases centenàries de típica façana berlinesa. El lloc és plàcid i tranquil, sobretot des que tancà l’aeroport el 2008, ja que els avions passaven just per sobre. Aquesta, m’assenyala la parella, és la raó principal del procés de gentrificació que afecta aquesta zona. Des del prop de mig any que fa que viuen aquí han vist obrir un cafè nou gairebé cada mes, així com centres de ioga i botigues chic que recorden les de Prenzlauer Berg, bromegen picant-me perquè jo hi visc. “És maco tenir botigues i cafès interessants, però no que algú perdi el pis,” diu Rebecca.
La gent també ha anat canviant: fa anys el 40% de la població d’aquest barri eren desocupats, ara cada cop més s’hi veuen més estrangers i estudiants, gent que es pot permetre els nous lloguers que s’estan pagant avui en dia. La visió de Neukölln, però, encara no ha canviat. Quan Hinnerk, d’origen alemany, va anunciar que es mudaven aquí, la família es va preocupar: la zona és només coneguda com un lloc violent i perillós a través dels mèdia; ell mateix era una mica escèptic però quan va ser aquí va veure que la realitat era ben diferent. Malgrat tot, reconeixen que hi ha molts problemes a causa de la pobresa i de les dificultats d’integració de les famílies d’origen turc (les arrels d’aquest problema encara estan per identificar, és un debat molt viu a Alemanya). No són problemes d’inseguretat sinó de cohesió social i d’oportunitats d’estudis i laborals per la gent que tradicionalment ha viscut aquí.

Hinnerk parla d’un noi de dotze anys que ha jugat algun cop a futbol amb ell i els seus amics, ara haurà de marxar del barri perquè la família no pot pagar el lloguer. Aquesta és una història cada cop més habitual a Berlín, tal com denunciava un llarg article tremendista –i una mica tencenciós– publicat a la versió anglesa del Spiegel fa unes setmanes: “Les víctimes de la gentrificació”. En aquest reportatge es parla del perill que a Berlín s’esdevingui un procés semblant a París, que ha anant expulsant gradualment la gent amb menys recursos a l’extrarradi. A la capital alemanya, això ja no passa només amb els pobres sinó que cada cop són més els desocupats de llarga durada que es troben amb problemes per pagar els creixents lloguers.
Quan la parella va agafar el pis van coincidir amb una altra visita; l’altre home, a l’atur i amb tres fills, no va aconseguir-lo, és clar. Ara ells se senten malament fins i tot per això, sobretot se senten impotents: “evidentment que estic en contra d’aquest procés de gentrificació,” s’indigna Rebecca, “però com podem evitar-lo?” El pitjor per ella, però, és que percep que hi ha un moviment social que l’assenyala com a responsable: “sento que si parlo en anglès, em poden identificar com a culpable, […] no gent pobra sinó gent amb estudis, políticament compromesos i que parlen en nom d’altri.” Creu que si fes com volen aquesta gent, hauria de residir en altres parts de la ciutat: “no estaria bé que perquè sóc angloparlant i blanca hagués de viure a Schöneberg amb alemanys rics; jo vull viure aquí, barrejada amb d’altra gent. A més, jo mateixa no tinc feina!” Creu però que “si fos alemanya ho podria entendre tot més, però hi ha problemes de comprensió i integració.”
El periodista australià afincat a Berlín Joel Alas ho va identificar en un dur article de resposta al Spiegel com “una forma de racisme i xenofòbia”. Hinnerk no comparteix la opinió: “no és racisme: és igual d’on vens, el problema és el que està fent la gent que apuja els lloguers.” M’ensenyen un exemple clar: la finca de Weisestraße 47 va ser comprada fa uns anys per l’agent immobiliari d’Hamburg Henning Conle, que, a dia d’avui, la manté buida a l’espera que pugin els preus de venda. Hinnerk és clar: “em sento una mica culpable, però no tinc ganes de sentir-me’n perquè no ho sóc.” “Tots tenim una responsabilitat,” rebla Rebecca.

I quines solucions creuen que hi pot haver? “El sistema funciona així però es podria fer una llei per evitar la pujada dels lloguers.” Me’l miro escèptic: “a Alemanya això és possible.”

Els processos de gentrificació i turistificació a Berlín

divendres, 18/03/2011

Des de fa algunes setmanes hi ha dos temes que tornen a ocupar força pàgines als diaris que dediquen un apartat especial a Berlín, sobretot Der Spiegel i el TAZ: gentrificació i turistificació.

La gentrificació és el procés de canvi que pateixen les ciutats quan als barris populars i més barats hi comença a viure gent amb un poder adquisitiu més alt i s’inicia un període de restauració i millora dels edificis de manera que n’augmenta el valor, no només de la vivenda sinó de la zona en general. Aquesta pateix una total transformació social, cultural i econòmica (de negocis, locals, urbanisme, comportament) i guanya qualitat de vida. Els ciutadans originals són expulsats progressivament a causa dels preus (de lloguer i també dels negocis) i substituïts per gent més adinerada. Aquest és un procés automàtic (no en voldria dir natural) a totes les ciutats que viuen una època de desenvolupent econòmic. Mostra d’això en són el Raval, els entorns del Fòrum o –incipientment– Poblenou.
A Berlín ha passat i passa d’una manera més evident i ràpida a tota la ciutat, ja que A) en vint anys s’ha transformat de dues parts oposades i contradictòries —la meitat oest, una illa capitalista a mantenir en zona enemiga, i la meitat est, una urbs comunista— a la capital de la primera potència europea, i B) perquè tenia i encara té molts espais buits construïbles. Els districtes on es nota més són Prenzlauer Berg (on el procés ja està molt avançat), Kreuzberg i Neukölln –en concret Kreuzkölln, la zona de frontera entre aquests dos districtes, on comença ara.

Turistificació és un concepte que s’han inventat (crec) a Berlín per descriure el procés gradual pel qual una part de la ciutat va guanyant visitants fins que aquests són tant massius que arriben a canviar l’orientació econòmica d’un barri, afavorint l’aparició de bars, clubs i comerços dedicats a ells, així com la d’apartaments turístics il·legals en habitatges. Aquesta transformació comporta també un encariment del barri i un canvi de tendència social que acaba expulsant els veïns originals, ja sigui a causa de la pujada de preus o pel soroll, brutícia i altres molèsties que provoquen l’aglomeració de gent (més quan es barreja amb alcohol i festa). Segurament a Barcelona també ens serviria el Raval com a exemple, així com el conjunt de la Rambla i bona part del Gòtic.
A Berlín, aquest problema està afectant especialment Kreuzberg, en concret l’encreuament dels carrers Oranienstr. amb Marianenstr., i la riba del canal Landwehr.

Aquests són temes molt complexos i amb molts matissos. Per la ciutat és un tema principal perquè, tal com he dit, aquests processos són fàcilment reconeixibles i es viuen amb interès i intensament per part de molts ciutadans. (Això ho vam poder comprovar personalment ahir, quan vam sortir a fer entrevistes a veïns de Kreuzberg sobre el tema com a treball de classe amb els companys d’alemany.)
Per aquests motius –i també perquè aquestes situacions s’han trobat i encara es viuen a Barcelona, amb molt poc interès mostrat per part dels mitjans i la ciutadania en general– seran temes importants d’aquest bloc i, en concret, en propers articles. De totes formes, aviso que degut a la dificultat i riquesa del tema i que surten informacions noves cada dia, no seran tractats amb tota la profunditat que es podria.

Els signes d’aquests processos aniran sent senyalitzats al mapa on reuniré alguns dels punts calents que han afectat, afecten o afectaran la ciutat. (En teoria és un mapa col·laboratiu però no ho he pogut comprovar; si sabeu de llocs podeu provar de posar-los. Ara mateix està en un estat embrionari, hi treballaré més a mida que vagin sortint articles.)